sábado, 2 de noviembre de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Feliu de Llagostera)

És una església parroquial que ocupa el lloc més alt del barri vell de la vila de Llagostera considerat un dels monuments de Llagostera. El temple de planta rectangular d'una sola nau i absis poligonal. La volta és d'arcuacions gòtiques del segle XV, reforçada exteriorment amb contraforts. Parets portants de pedra morterada i façana principal amb pedra de Girona concertada. És interessant la portalada d'estil barroc català amb columnes i frontó trencat per volutes. La fornícula central sobre la porta és coberta amb volta de petxina i tenia una imatge de Sant Feliu, desapareguda durant la guerra civil. Hi ha també una rosassa circular. Sobresurt del conjunt el campanar poligonal, rematat amb una balustrada, i amb una alçada de 50 m, és la fita més important del poble.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Martí Vell)

És una obra de Sant Martí Vell (Gironès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau de tres trams, quatre capelles i capçalera poligonal. Coberta de volta de creueria i claus esculturades amb les dates 1589 i 1590. Les mènsules també mostren relleus representant lleons. El parament és arrebossat i una de les capelles té un fresc mal conservat. La façana presenta una portalada renaixentista amb frontó triangular sostingut per columnes sobre plint, un rosetó central i una galeria a la part alta de dotze arcs de mig punt que s'allarga tot el frontis. Al costat dret hi ha un rellotge de sol (1588) i una inscripció del segle XIV. El campanar, adossat a l'absis, d'estil gòtic tardà (finals segle XVI) té planta quadrada i s'hi sobreposa un cos octogonal, amb finestrals ojivals entre pilastres rematades per pinacles, i coberta en forma de piramide.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Feliu de Girona)

O Sant Fèlix, és una basílica al Barri Vell de Girona col·legiata originària dels primers temps del cristianisme. Acull els oficis de la Parròquia Major de Sant Feliu del Bisbat de Girona, dita així perquè aquest era el temple principal de Girona abans de la construcció de la catedral. L'església és documentada des de l'any 882, tot i que l'edifici actual correspon bàsicament a la construcció gòtica del segle XIV, acordada pel capítol l'any 1313. L'edifici, amb un campanar que constitueix una fita essencial en la imatge monumental de la ciutat, ha estat declarat declarat bé cultural d'interès nacional.
L'església es troba edificada en una prominència del turó damunt la que s'estenia la major part de la ciutat romana. La seva construcció, en honor del màrtir sant Feliu, es va allargar des del segle XII fins al XVII i conserva bona part de l'edifici romànic, completat més tard amb les naus i les cobertes gòtiques i la façana barroca. A part del campanar gòtic destaca en el temple els vuit extraordinaris sarcòfags romans i paleocristians dels segles III i IV, encastats als murs del presbiteri i que tradicionalment es considera que foren recollits al mateix lloc en construir-se l'església, la qual s'aixecaria sobre una antiga necròpolis. També és de destacar el sepulcre gòtic de Sant Narcís (1326-1328) realitzat en alabastre pel mestre Joan de Tournai.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cugat de Fornells de la Selva)

És l'església parroquial al nucli de Fornells de la Selva (Gironès). El temple actual és de la segona meitat del segle XVI, de tradició gòtica amb elements renaixentistes i fortificat. Aquesta església parroquial ja apareix documentada el 1032, en la donació d'un alou del terme de Fornells que féu Eribau, vescomte de Cardona i ardiaca de Girona, al prevere Guadamir. El lloc de Fornells és esmentat però des del 922. És una església d'una sola nau amb elements poc remarcables a l'interior, però molt interessants a l'edifici exterior. Destaca per la seva dimensió el campanar, esvelta torre octogonal de carreus acabada amb una agulla i tenint la base de planta quadrangular; en una de les cares presenta un rellotge de sol. En la seva part oposada hi ha una torre de vigia -garita volada-. El frontis és la part més important a nivell artístic.


Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Sant Francesc de Girona)

Fou un convent franciscà a la ciutat de Girona, les poques restes que en queden estan protegides com a bé cultural d'interès nacional. De l'antic convent de Sant Francesc, l'església del qual fou consagrada el 1368, en resten només uns quants arcs del claustre gòtic, integrats en construccions posteriors de l'avinguda de Sant Francesc i del carrer Nou de Girona. Alguns dels arcs són visibles gràcies a la cura dels propietaris d'alguns establiments comercials, que els han incorporat en llurs locals.
En resten també alguns elements dispersos, traslladats de lloc: a la casa Solterra, seu dels Servei Territorials de Cultura de la Generalitat de Catalunya, al carrer dels Ciutadans, i quatre arcades més a l'atri de l'església de s'Agaró. Presumiblement, aquestes peces provenen de l'antic claustre del convent de Sant Francesc, situat al c/ Nou de Girona i que amb el procés d'obertura del carrer i la desamortització fou enderrocat totalment


Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Sant Domènec [Girona])

Fundat el 1253 pel bisbe Berenguer de Castellbisbal i consagrat l'any 1339, és un conjunt monumental format per dos claustres, el convent i una església d'estil gòtic primitiu català. L'edifici, declarat bé cultural d'interès nacional, és a la part de llevant de l'antic clos murallat de la ciutat. El convent de Sant Domènec, que es troba al Barri Vell de Girona, pròxim a la muralla medieval, constitueix un dels models més rellevants de fundació d'orde mendicant a Catalunya, atès que ha conservat la seva distribució inicial, malgrat les reformes sofertes. Les antigues dependències conventuals és ocupada per les instal·lacions de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona i la nau de l'església fa les funcions d'Aula Magna de la mateixa facultat.
La seva església, dedicada a l'Anunciació, constitueix un dels edificis més característics del primer gòtic català. Aquesta església fou consagrada el 1339 consta d'una única nau coberta amb voltes de creueria, il·luminada per finestres altes i estretes i amb capelles entre els contraforts, i absis poligonal. Durant el segle XVII l'església fou redecorada i es construïren noves capelles d'estil barroc. Al segle XVIII, i com a prolongació de les del parament nord, es construïren dues capelles barroques, dedicades a sant Dalmau Moner i a la Mare de Déu del Roser. La façana del temple és de factura simple, amb un portal d'arc rodó i arquivoltes en degradació i un rosetó al capdamunt. S'hi accedeix per una escalinata que ha estat restaurada modernament.

L'edifici conventual, a migdia de l'església, forma angle recte amb la façana d'aquesta, ocupa tota la part sud de l'església i s'organitza en dos claustres. Ha sofert diverses ampliacions i modificacions. L'edifici s'organitzava entorn de dos claustres: un d'ells, romànic de transició, que fou enderrocat, i un altre, gòtic, contigu a l'església.
El claustre més proper a l'església –que es troba pràcticament sencer– és de finals del segle XIII i principis del XIV, i representa una transició entre el romànic i el gòtic. Pati que era l'antic claustre originari, que fou desmuntat per les necessitats de caserna. Ara és un espai obert on a sota hi ha la cisterna a la que es baixa per una escala soterrània i feta amb les antigues làpides del claustre. Podria ser un antic passadís fora muralles. Al mig del pati hi ha un pou finament treballat i d'època barroca, amb un escut d'orles i pileta lateral. És octogonal. El nucli central es separa per una petita barana massissa. El pati està envoltat per la Sala Capitular, cel·les antigues i dormitoris. Les façanes estan molt modificades.

El segon claustre té una galeria baixa (segle XIV), formada per 15 arcs d'ogiva trilobulats a cada costat, que descansen sobre columnes geminades i capitells amb motius vegetals. Al segle XVII li fou afegit un pis superior, renaixentista, format per arcs carpanells i columnes llises.[2] Petit conjunt d'arquets de punt rodó, de columnetes i capitells senzills, que funciona com a glorieta dels jardins dels militars, a la part davantera del convent. Estava situat al claustre, ara pati, i fou desmuntat i tornat a muntar al jardí.


Pintors Catalans (Antoni Marquès)

Barcelona, segle XV - Barcelona?, segle XVI, fou un pintor català. Al voltant de l'any 1494 treballava al costat de Bernat Goffer, un pintor d'origen alemany instal·lat a Barcelona entre els anys 1466-1502. Consta una àpoca del mes de maig de 1494 referida al cobrament de la meitat de 30 lliures per la pintura d'un retaule destinat a la parròquia de Santa Coloma de Centelles (Osona). El mes de juliol va participar junt amb Bernat Goffer com a àrbitre en les diferències existents entre la junta d'obra de la parròquia de Sant Vicenç de Sarrià i Eulàlia Huguet, filla del difunt pintor Jaume Huguet, sobre la liquidació de comptes del preu del retaule de Sant Vicenç que havia pintat el seu pare.
El desembre de 1494, Antoni Marquès es va casar a Barcelona amb Elisabet, viuda de Pere Guarer, i va pagar a la catedral 4 sous pel dret d'esposalles; el dot de la seva dona la rebria el 30 de desembre de l'any 1504.
L'any 1497, el seu domicili barceloní era al carrer Ample, no lluny dels domicilis dels pintors Jaume Vergós i Bernat Goffer, segons consta en el fogatge general de Catalunya. Entre els anys 1504 i 1506 hi consten pagaments realitzats per la pintura i el daurat d'un gran retaule major per a l'església del convent de la Mercè de Barcelona, pressupostat en 600 lliures barcelonines, en el qual hi havia també imatges esculpides per Joan de Casell. L'obra, que havia estat començada el 3 d'abril de 1503, va ser una de les més importants de l'artista.
El 23 d'agost de 1504 va contractar la pintura d'un retaule per a l'església parroquial de Sant Pere de Premià de Dalt. L'any 1507, juntament amb els pintors Gabriel Alemany, Rodrigo Vela i Nicolau de Credença, tornà a participar en un arbitratge entre els monjos del monestir de Sant Cugat del Vallès i el pintor alemany Aine Bru, autor del retaule major de l'església monacal.
Com a membre del gremi de Sant Lluc, instal·lat a l'església de la Mercè de Barcelona, l'any 1508 va aportar 48 sous en obrir-se la subscripció per a la pintura del retaule de la capella del gremi i que havia de realitzar el pintor Nicolau de Credença. Aquell mateix any, juntament amb el pintor Fernando Camargo varen fer la valoració del retaule de Sant Joan Baptista de l'església del convent de Santa Maria de Jonqueres, de Barcelona, que havia quedat inacabat a causa de la mort del pintor Pere Alemany, qui l'havia iniciat l'any 1504.
El 17 de setembre de 1506, els marmessors del canonge Massadella varen signar amb el pintor una concòrdia o capitulacions per a la pintura del retaule de la Trinitat per a la capella de la Seu de Manresa.L'autoria d'aquest retaule havia estat atribuïda a Gabriel Guàrdia fins que el 2008 es van publicar els documents notarials (contractes de 1506) que en proven l'autoria. D'aquesta obra, l'única conservada de l'autor, la taula central de la predel·la es conserva al Museu Episcopal de Vic

Pintors Catalans (Gabriel Guàrdia)

Manresa?, segle XV - Manresa?, segle XVI, fou un pintor català. Se li atribueix la taula de Sant Crispí, Sant Anià i Sant Crispinià, patrons del gremi de sabaters, que havia estat a la col·lecció de Lluís Plandiura i Pou i que el 1964 fou adquirida per l'Ajuntament d Barcelona passant a formar part de les col·leccions del Museu d'Història de Barcelona MUHBA. Fins al 2009 se li atribuí l'autoria del retaule de la Trinitat (1501) per a la seu de Manresa, on s'aprecia un estil ja renaixentista però encara molt influït per Jaume Huguet. El gener d'aquesta data es van publicar els documents notarials (contractes de 1506) que proven que el retaule va ser, en realitat, obra d'Antoni Marquès, pintor de Barcelona. L'error prové del fet que Guàrdia va ser l'artista a qui es va encarregar aquest retaules i va signar el contracte d'execució. Per raons desconegudes, no va arribar a fer-ho (per incompliment del contracte o per la seva mort), i va acabar fent-lo, amb un altre programa iconogràfic, Antoni Marquès.

Pintors Catalans (Joan Gascó)

Tafalla (Navarra), ? - Vic, 1529) pintor del segle XVI. Navarrès d'origen, s'establí a Vic cap al 1502. Fou l'autor del retaule de Sant Joan de Fàbregues (1503), del qual es conserven tres taules al museu Episcopal de Vic, i dels de Sant Joan del Galí (1507), Sant Julià de Vilamirosa (1508), al museu Episcopal de Vic on també hi ha una Anunciació de procedència desconeguda datada el 1507, i Sant Romà de Sau (1509).
Evolucionà cap a l'estil renaixentista amb el retaule de Sant Pere de Vilamajor (1513-1516) i el bancal de Sant Joan de les Abadesses (1515). Pintà també la taula de Santa Bàrbara (1516), el calvari de Pruit (1521), la porta de l'armari de la Tresoreria de la catedral de Vic (1525) i el retaule de Sant Bartomeu de l'Hospital de Pelegrins de Vic (1525). Se li atribueix els profetes del retaule de Sant Esteve Protomàrtir de Granollers, actualment al MNAC, i una Santa Faç, actualment al Museu Episcopal de Vic, amb notables influències de Bartolomé Bermejo.

Pintors Catalans (Jaume Forner)

Rosselló, c.1500 ? - Barcelona, c.1557, va ser un pintor rossellonès, actiu a Perpinyà entre 1516 i 1527, i Barcelona durant el segon terç del segle XVI. El seu estil és plenament renaixentista, amb alguns trets arcaïtzants que el fan més popular. Va estar casat amb Catherina i varen tenir dos fills, Magdalena i Bartomeu Forner, Bartholomeus Forner, pictor, civis Barchinone, també pintor, documentat l'any 1565 a propòsit de la venda d'un violari i d'una procura.
Esmentat a Perpinyà el 1516, es va traslladar a Barcelona en un moment que hi anaven molts pintors estrangers. Els seus encàrrecs estaven inicialment situats a la zona propera a Barcelona, Maresme, Vallès, etc., però a partir de 1550, després de la mort de Perot Gascó, actiu a Vic, va rebre nous encàrrecs de la zona d'Osona
La trajectòria de Jaume Forner representa un pont entre la cultura pictòrica dels primers anys del segle XVI i la dècada de 1650. El retaule de la Mare de Déu de Marcèvol de 1527, única obra conservada del període rossellonès, mostra una interessant personalitat artística en el context local. El retaule major de l'església parroquial de Sant Julià d'Argentona fet en societat amb Antoni Ropit i Nicolau de Credença, actualment destruït, manifesta encara un llenguatge expressiu basat principalment en els gravats de Dürer. Però la inquietud de Forner per actualitzar i renovar el seu llenguatge es detecta en el retaule de Santa Agnès de Malanyanes, de l'any 1535, i es confirma amb el retaule del santuari del Vinyet de Sitges. En aquesta obra Forner fa un ús sistemàtic dels models rafaelescos, divulgats a través de les estampes de Marcantonio Raimondi. A partir de la dècada de 1550 va col·laborar regularment amb Pietro Paolo de Montalbergo a la Plana de Vic, on va contribuir també a la difusió dels estils i models «romanistes» que havien arrelat als principals tallers de Barcelona, tot i conservar els models durerians, com en el cas del retaule de Sant Vicenç de Malla, pintat pel seu soci, l'italià Montalbergo

Pintors Catalans (Aine Bru)

O Ayne Bru fou un pintor del Renaixement del segle XVI possiblement d'origen alemany que va treballar a Catalunya. El seu origen podria ser de Lummen, al ducat de Brabant. També s'anomena a vegades Lucius de Brun. El seu cognom també pot suggerir provinent de la ciutat de Brünn.
Només és conegut perquè l'any 1502, se'l va contractar per pintar el retaule de l'altar major a l'església del monestir de Sant Cugat, per al qual se li va pagar un sou sorprenent entre 1504 i 1507.
Al plafó central, Bru hi va descriure el martiri de sant Cugat amb un realisme enorme. L'executor talla la gola del sant mentre Cucuphas roman lligat a un tronc. A prop, hi apareix un altre ganivet (en una cistella) i un gos que dorm pacíficament. Actualment està exposat al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
El gos des de la pintura de Bru fou utilitzat per Salvador Dalí per a una pintura anomenada "Dalí contemplant un nu" o "Dalí Dalí Dalí".
Al fons, l'artista inclou anacrònicament el monestir de Sant Cugat tal com estava en l'època en què es va realitzar l'obra d'art. Aquest fet, com si fos una fotografia, ha sigut molt important per saber exactament com estava en aquells dies el procés de construcció del monestir.
En un altre plafó adjunt, s'hi descriu sant Jordi (a vegades identificat com sant Càndid o simplement com Guerrer Sant) i que també és visible al Museu Nacional d'Art de Catalunya.
Si bé l'expressionisme de l'escena del màrtir pertany a la tradició germànica, el grup de personatges amb vestidures contemporànies que acompanyen el drama sense participar-hi és una particularitat del Quattrocento. Altres detalls significatius, com el caràcter incisiu del dibuix, permeten suposar que el pintor havia estat al nord d'Itàlia abans de traslladar-se a Barcelona.
Malgrat la seva forta personalitat, o a causa d'ella, Bru no exercirà cap influència sobre l'art pròpiament català

Pintors Catalans (Joan de Borgonya)

O Joan de Borgunya o Burgunya (Estrasburg, ? - Barcelona, 1525/1526), també conegut com a Mestre de Sant Feliu, fou un pintor d'origen alsacià que va treballar a València i es va establir a Barcelona el 1510.
A Barcelona féu el retaule de l'església de Santa Maria del Pi (avui desaparegut). El 1519-1521 pintà a Girona el retaule de l'església de Sant Feliu(del qual es conserven sis taules al Museu de d'Art de Girona), així com el de Santa Úrsula per a la catedral (traslladat després a les Olives, on fou destruït el 1936).
L'any 1519, per ordre de Carles V, se li encarrega la decoració de pintura heràldica dels cadirats del cor de la catedral de Barcelona, per la celebració del capítol XIX de l'orde del Toisó d'Or.
És autor també de les taules de la Magdalena (Museu Provincial de Tarragona), el Calvari (Museu Provincial de Girona), dues taules de la Vida de Sant Bartomeu (Barcelona, col·lecció particular) i el Retrat de dona (Esztergom, Hongria). Influït per Leonardo i Durer, a Borgunya hom el considera un pintor manierista abans del gran moment del manierisme internacional, per la seva subversió de l'harmonia i la bellesa clàssiques, així com per l'estil expressionista derivat del seu origen germànic.