Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida de Peranera)

És una ermita romànica del municipi del Pont de Suert. Es troba en un lloc aïllat i solitari del nord del poble de Peranera, de l'antic terme de Malpàs. S'hi arriba pel camí de les mines d'hulla de Peranera, en direcció a Erillcastell, fins que es troba la Borda de Puiol, des d'on un camí mena en uns 20 minuts a Santa Margarida. És un bé protegit com a bé cultural d'interès local.
Es tracta d'un petit edifici molt modificat. té una sola nau coberta amb volta de canó de perfil apuntat. Un arc presbiteral connecta amb l'absis de planta semicircular allargassada. Aquesta presenta una finestra d'una sola esqueixada. El mur de tramuntana descansa sobre la roca, el de migjorn té una gran alçada a causa del desnivell. A ponent trobem la porta d'entrada d'arc de mig punt amb dovelles de pedra tosca, al damunt hi ha una finestra parabòlica amb una petita campana. La volta de la nau presenta un parament més regular i acurat que la resta de l'edifici. Al mur nord s'hi han trobat restes de sepultures. Aquest edifici per les seves característiques es podria datar al S.XI, però amb importants remodelacions fetes al S. XII i posteriors, les quals afectaren la capçalera, la volta, el reforçament dels murs perimetrals i la modificació de les obertures. No es tenen notícies documentals d'època medieval d'aquesta capella. Apareixen referències a partir dels temps moderns.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní d'Esperan)

Construïda al segle xi, és l'església del poble abandonat d'Esperan, de l'antic terme de Malpàs, actualment pertanyent al terme d'El Pont de Suert. Era sufragània de la parròquia de Santa Maria d'Erillcastell. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'un edifici d'una sola nau amb absis semicircular lleugerament ultrapassat, orientat al NE. L'absis s'obre a la nau mitjançant un arc presbiteral. La nau, més alta que l'absis, és coberta amb volta de canó i és feta de carreus col·locats al llarg, seguint el sentit longitudinal de la nau. L'absis, en un nivell més baix, presenta una volta de quart d'esfera feta amb filades concèntriques. Posteriorment s'afegiren dues capelles laterals (la primera ja està enfonsada) al mur sud, lloc on, originàriament, hi havia la porta d'accés. A l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada i ampit graonat. Al mur de ponent hi ha la porta, d'arc de mig punt adovellat. Al damunt hi ha una finestra d'una sola esqueixada amb doble arc única a tota la comarca. El campanar d'espadanya de dos ulls corona la finestra meravellosa. Al presbiteri es conserva un altar decorat amb dues ares superposades.
Fou bastida en les mateixes èpoques que Sant Climent d'Iran, o Sant Quirc de Durro. Aquestes esglésies es poden incloure dintre del conjunt d'esglésies romàniques de la Vall de Boí. Les de la Vall, van ser declarades patrimoni mundial material de la humanitat per la unesco l'any 2000. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Massivert)

És una església romànica del municipi del Pont de Suert. Pertanyia al poble abandonat de Massivert, de l'antic terme de Malpàs. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local.
Es tracta d'un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó, i capçada a llevant per un absis semicircular, amb volta de quart d'esfera que s'obre directament a la nau. L'absis té una finestra de doble esqueixada i arc de mig punt monolític. La porta d'entrada, situada a la façana de ponent, és feta amb dovelles de pedra tosca, al damunt hi ha un ull de bou. El campanar de cadireta, de dos ulls, amb coberta a doble vessant corona la façana. Per la rusticitat de l'aparell i la tipologia de la finestra absidial, podria tractar-se d'un edifici adscrit a les fórmules pròpies del segle xi que no presenten decoració llombarda. L'església ha patit modificacions posteriors.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Castellars)

Antigament dedicada a Sant Feliu, és l'església parroquial del poble de Castellars, de l'antic terme de Malpàs, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. El temple actual ha sofert moltes transformacions, i a penes es reconeix l'obra romànica, però en destaquen el forrellat de la porta, de tradició romànica, així com una pica baptismal de la mateixa època, que té decoració incisa, molt notable. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.
És una església entre mitgeres, d'una nau, amb edifici adossats i torre de planta quadrada a la cantonada de la façana principal, que té una porta amb arc de mig punt i rosetó per a il·luminar el cor. Al campanar, de quatre finestres, en té una tapiada, es conserven les campanes. Les cobertes de teula àrab estan desfetes. Castellars pertanyia a un abadiat. L'església depengué també de Sas i conserva una interessant pica baptismal decorada, romànica 

 

Escultors Catalans (Pere Oller)

Està catalogat com un dels millors escultors gòtics catalans. Va treballar en la decoració de diferents catedrals catalanes, com la de Vic, la de Barcelona i Girona. El primer document on apareix per primera vegada és amb data 30 d'abril de 1395 com: Pericó Oller dexeble del mestre [Pere Sanglada] lo qual era aprenent l'offici. Es refereix a la seva formació a l'ofici, com a part del grup d'ajudants de l'escultor Pere Sanglada que estava realitzant el cadirat del cor de la catedral de Barcelona. Per aquesta data, i per altres documents posteriors, s'estableix l'edat de nou anys la que tindria Oller en el moment d'entrar en contacte amb el taller de Sanglada. Es ressalta també, com una cosa poc freqüent, que ja aleshores cobrava la quantitat d'1 sou i 6 diners per dia, quan en aquella època els aprenents s'acostumaven a pagar amb la seva manutenció i una única retribució simbòlica. Va deure mostrar una gran capacitat per al treball, quan consta que amb dotze anys ja estava cobrant igual que un obrer de mitjana qualificació

Escultors Catalans (Aloi de Montbrai)

O Mestre Aloi (segle XIV) fou un escultor català d'origen francès. Documentat a Catalunya entre els anys 1337 i 1368, es creu de procedència normanda, encara que la seva activitat professional es va realitzar per a la Corona d'Aragó i Catalunya. Rep encàrrecs reials de Pere el Cerimoniós, el primer, documentat l'any 1337 és el del sepulcre de la seva mare Teresa d'Entença. La realització de 19 escultures dels comtes i dels reis catalano-aragonesos per al Saló del Tinell en el Palau Reial Majorde Barcelona, més tard també li encarrega el panteó real del monestir de Poblet que ho va portar a terme juntament amb l'escultor Jaume Cascalls. 

Escultors Catalans (Michael Lochner)

Fou un escultor d'origen alemany mort a Barcelona l'any 1490. Introductor del gòtic germànic a Barcelona, va executar per a la porta de la Pietat de la catedral de Barcelona, un relleu en fusta representant La Pietat, que en l'actualitat es conserva al museu catedralici mentre al seu lloc d'origen es troba una còpia. Al mateix Museu catedralici es conserva un plafó de fusta tallada dedicat a tots els sants que també li és atribuït. Va ser l'encarregat l'any 1483 de les talles dels pinacles que coronen el cadirat del cor de la catedral. Va realitzar l'any 1487 el retaule de Sant Pere per a Premià de Dalt, destruït durant la guerra civil espanyola (1936)

Escultors Catalans (Pere Joan)

Fou un escultor català del segle XV. Nascut al voltant de 1400, era fill de Jordi de Déu, antic escultor grec de Sicília, esclau del també escultor Jaume Cascalls del segle XIV. S'inicià molt jove i a l'edat de vint anys ja consten documentades les seves primeres obres en solitari: una clau de volta a la nau central de la catedral de Barcelona representant el Pare Etern a la glòria rodejat d'àngels (1418); la façana de llevant del Palau de la Generalitat de Catalunya que dóna al carrer del Bisbe, on representa un alt relleu de Sant Jordi; algunes gàrgoles a la façana gòtica de la Casa de la Ciutat, un i altre també a Barcelona. El seu virtuosisme s'inscriu en els paràmetres del gòtic internacional.

Les seves obres més destacades són el retaule major de la catedral de Tarragona (1426) i el bancal del retaule major de la catedral de Saragossa (1434), tots dos treballs contractats per Dalmau de Mur quan aquest va ser nomenat successivament arquebisbe de Tarragona i de Saragossa (1431).
Se li atribueix la factura d'una creu de terme de Tàrrega datada pels volts de 1431. Va ser seleccionat per a realitzar un retaule per a l'església de Santa Maria de Verdú sufragat per Antoni i Caterina Arnau, si bé no consta la seva activitat llevat d'una Mare de Déu que es conserva a l'església i que va ser destruïda durant la guerra civil i reconstruïda amb molts afegits que només permeten una especulació sobre l'autoria. A petició d'Alfons el Magnànim, viatjà a Nàpols per treballar en la decoració del Castel Nuovo, en el qual, juntament amb Guillem Sagrera, col·laborà en l'arc de triomf de l'entrada

Escultors Catalans (Jordi de Déu)

Messina, segle XIV - c. 1418. Jordi de Deu,  més tard Jordi Joan, fou un escultor gòtic català d'origen grec. Fou comprat com a esclau al mercat de Barcelona per l'escultor Jaume Cascalls, que l'instruí en l'ofici. Les primeres notícies de la seva activitat com a escultor al costat del seu amo són de 1363, quan amb ell treballava en l'encàrrec que havia rebut de Pere III el Cerimoniós per construir i esculpir un panteó reial al monestir de Poblet. S'escapà diverses vegades, però fou capturat i empresonat, i obligat a continuar la feina a Poblet.

Amb Cascalls treballà, durant la dècada de 1370, al timpà del Judici Final de la façana de la catedral de Tarragona. El 1377 treballava a l'església de Santa Maria de Cervera, per a la capella de Sant Martí de la qual va fer el sepulcre de Jaume Serra Major i un retaule. A Cervera s'associà amb l'escultor de Berga Bernat Pintor. A finals d'aquest any, però, el rei, tot elogiant-lo, manà que tornés a Poblet a ajudar Cascalls en l'obra del panteó. Havent mort Cascalls vers 1378, el rei el va nomenar mestre major de l'obra del panteó reial de Poblet el mateix any 1381.
Entorn del 1375 va fer el Retaule de la Concepció per a l'església de Santa Maria de Vallfogona de Riucorb, del qual només es conserven alguns fragments,[1] la data del qual coïncideix amb la Creu de Sant Jordi, abans situada a la partida de Vadi Celi i ara al costat del carrer dels Templers, creat els anys 80 del segle XX; i entre 1386 i 1387 el retaule d'alabastre de Sant Llorenç, a l'església de Santa Coloma de Queralt.

D'aquesta època són les figures jacents de Joan I i de les seves successives esposes, Mata d'Armanyac i Violant de Bar, lliurades el 10 de gener de 1391, el sepulcre de la infanta Joana d'Aragó, comtessa d'Empúries i els de diversos infants morts joves, fills de Pere III i de Joan I, tots a Poblet. Excepte el sepulcre de la infanta Joana, totes aquestes obres foren destruïdes al segle xix.
A l'àrea de Poblet, va treballar també per a les esglésies de Vinaixa, Forès i Vilosell i el 1393 va fer la creu de Montblanc.
El 1390 va esculpir 50 capitells amb figures, 28 bases de columna i 28 cimacis per a l'ala SE del claustre inferior del monestir de Ripoll, per encàrrec de l'abat Ramon Descatllar.
A Barcelona, el bisbe Ramon d'Escales li va encarregar el 1390 diverses imatges per a la catedral de Barcelona: unes per al mur de tancament del cor, amb mènsules que representen profetes de l'Antic Testament, i altres per a l'escala del púlpit, amb figures de l'arcàngel Gabriel i la Mare de Déu de l'Anunciació. Com a recompensa per aquests treballs va aconseguir la llibertat deixant d'ésser esclau de Cascalls. Possiblement, també treballà per al convent del Carme de la mateixa ciutat, del qual es conserven algunes peces que li són atribuïdes, i per a l'Hospital de la Santa Creu, per al qual obraria claus de volta i capitells del claustre.

És autor dels escuts i, potser, de l'arcàngel que decoren la portalada gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona, feta el 1400, obra que ja signà amb el cognom Joan (Johan). Es creu que canvià el nom quan aconseguí la llibertat, bé per decisió de Cascalls o dels seus hereus, bé per influència del bisbe Escales. El 1402 va fer la creu de Santa Coloma de Queralt. Entre 1398 i 1407 va treballar en l'obra del Palau del rei Martí, a Poblet. Va tenir dos fills escultors, Antoni Joan i Pere Joan, aquest últim molt destacat. La influència de Cascalls és visible en el seu estil, tanmateix més estilitzat. En la seva última etapa mostra una tendència al realisme d'influència borgonyona. La seva vida ha estat novel·lada per Vicenç Aguado a L'escultor de Déu (2016)