L'ermita de Santa Anna és una petita capella característica del romànic català. Està documentada des del 1470 i reformada al s. XVII tal com ho demostra la inscripció del 1671 en la llinda de la porta d'entrada acompanyat del nom Sola. És adossada a la casa pairal, fou construïda amb grans maons de pedra, amb un absis semicircular i una senzilla porta d'entrada amb forma rectangular. És remarcable la gairebé total absència d'obertures de llum a l'exterior cosa que dóna com a resultat un interior fosc i fresc. La teulada ha estat reformada relativament fa poc. A més, s'intueix una porta adovellada, tapiada, a un dels murs laterals de l'ermita. L'ermita de Santa Anna de Pedrafita fou un punt bàsic a la resistència igualadina durant la Guerra del Francès
miércoles, 31 de marzo de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de la Sala)
O Santa Maria de la Sala. És una ermita romànica al SE del terme municipal de Jorba (l'Anoia) construïda sobre un petit planell enlairat prop de l'Anoia i del mas de Can Cansalada. És de pur estil romànic. D'una sola nau rectangular, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i absis semicircular llis amb una finestra d'esqueixada simple. Campanar d'espadanya al mur de potent. Important la portalada de migdia amb arquivoltes de decoració geomètrica i enriquides amb un fris de ziga-zaga. Han desaparegut els capitells i les columnes. Pedra tallada de forma regular i coberta de teules a dues aigües. Adossada a ponent hi ha l'antiga casa de l'ermità, datada el 1704. L'interior, arrebossat amb guix i una imatge moderna, que sembla una reproducció d'un exemplar del segle XVII.
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Jaume Sesoliveres)
L'església és de planta rectangular, i l'interior està enguixat de manera que queden ocults els arcs torals de la volta de canó. La porta d'accés, situada a la façana oest, està formada per dos arcs de mig punt, que en l'extradós formen una arquivolta. La coberta de l'edifici és de teula àrab.
Esglésies romaniques de Catalunya (Església vella de Sant Pere)
O Sant Pere i Sant Sadurní. és una església, protegida com a bé cultural d'interès local, fora del nucli urbà de Mirambell, vora la carretera d'accés al poble i integrada dins del conjunt del cementiri local. Obra de Calonge de Segarra (Anoia) La primera notícia es documenta l'any 1039. El 1143, es realitzà una reconstrucció de l'edifici, i va ser dedicada a les advocacions de Sant Pere i Sant Sadurní. A partir de la construcció de la nova església parroquial de Sant Pere (1890), situada dins del nucli urbà de Mirambell, aquesta església restà sense culte i s'abandonà. Actualment es fa culte ocasionalment.
Es tracta d'un edifici d'una sola nau, planta rectangular, coberta interior amb volta de canó, capelles laterals bastides en els murs laterals i capçada amb absis semicircular. La capçalera presenta una coberta interior amb volta d'un quart d'esfera. La coberta exterior de l'edifici es presenta a doble vessant realitzada amb teula àrab. La primitiva estructura de l'església, es veu alterada per la inclusió de dos nínxols, oberts ambdós murs laterals exteriors de l'edifici i que s'utilitzen per incloure els propis nínxols funeraris del cementiri del poble. A la façana de ponent, s'obre l'actual porta d'ingrés a l'edifici, d'estructura allindada i ambdós brancals obrats amb grans carreus de pedra. Damunt de la mateixa es dibuixa un arc de descàrrega i l'obertura d'una finestra espitllada, descentrada. Coronant la mateixa façana, les restes d'un campanar d'espadanya, parcialment enderrocat. Finalment, l'obra presenta un parament paredat amb grans bloc de pedra, així com l'ús de carreus ambdós brancals de la porta d'ingrés. També hi ha sectors amb presència d'arrebossat emblanquinat, concretament a les zones emprades pels nínxols funeraris del cementiri.
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Pere de l'Arç)
La porta d'ingrés és a un extrem de la façana de migdia, i es configura per un arc de mig punt motllurat, amb presència d'una cartel·la a la clau d'arc amb la inscripció ANO 1886, incisa a la pedra. L'absis de l'edifici és a la façana de llevant i presenta una decoració amb un fris d'arcuacions cegues extremadament curtes, que ressegueix la seva part superior, sota el ràfec de la teulada. Finalment hi ha un campanar d'espadanya amb dos ulls d'arc rebaixat que corona la façana de ponent de l'edifici. L'obra presenta un parament amb carreus mitjans mal treballats, disposats en filades horitzontals, així com restes d'un fi revestiment, en alguns sectors l'edifici
Esglésies romaniques de Catalunya (Ermita de Sant Ermengol)
Edifici d'una sola nau, amb absis semicircular. Conserva encara les arcades que aguantaven la volta de canó que cobria la nau. Cal destacar els contraforts en forma de talus, adossat als murs laterals, i el seu campanar d'espadanya.
L'ermita de Sant Ermengol ja existia el 1076, quan els esposos Oleguer i Guisla, grans propietaris del lloc, donaren a la Catedral de Barcelona un alou situat prop de Sant Ermengol, repartit entre els termes de la Manresana i Vilallonga, com a dotació de llur fill Oleguer, el futur bisbe de Barcelona i arquebisbe de Tarragona, Sant Oleguer. Fou sempre una sufragània dels Prats de Rei, fins que al segle xvi es convertí en una capella ermitana, a causa del despoblament
Escultors Catalans (Francesc Bover)
Corbera de Llobregat (Barcelona), 1769 - Barcelona, 1831. És autor de les al·legories, en marbre, d’Europa i Àsia (~ 1802), de la Llotja de Barcelona.
Escultors Catalans (Josep Bover i Mas)
Barcelona, 1804? - Barcelona, 11 d’agost de 1866. Fou un escultor català, l'obra del qual sol vincular-se amb el romanticisme i l'academicisme. Fou fill d'un altre escultor marbrista, Francesc Bover, natural de Corbera, i d'Eulàlia Mas, de Barcelona,[1] que vivien al carrer Conde del Asalto (avui Nou de la Rambla). Pensionat per la Junta de Comerç de Barcelona, va viatjar a Roma l'any 1824 i durant la seva estada hi va realitzar una de les seves escultures més reconegudes: Gladiador ferit, bon exponent de la irrupció del romanticisme a l'escultura catalana del s. XIX. Entre les obres executades a Barcelona hi ha les escultures de Jaume I i Joan Fiveller per la façana neoclàssica de la Casa de la Ciutat de Barcelona l'any 1844, i per a l'edifici de Capitania General se li van encarregar el 1846 sis retrats de virreis i capitans juntament amb alguns relleus per a decorar la façana.
Va passar una temporada a Cadis, probablement de 1856 a 1859, on va muntar un taller i va realitzar-hi nombrosos encàrrecs, com les imatges de Santa Clara i Sant Ferran per a la capella de Santo Tomás de Villanueva de la catedral. També va treballar a Sevilla, on va realitzar les escultures de Sant Lluís i Sant Ferran al Palau de Sant Telm. Des de 1850 fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, institució que conserva cinc de les seves escultures: "Gladiador vencedor" (1825), "Gladiador ferit" (1825), "Bust de la reina Maria Cristina" (1834), "Bust del rei Ferran VII" (1835), i "Al·legoria de la Junta de Comerç" (entre 1838 i 1847). Al pati central de la catedral de Sant Pere de Vic té l'obra del sepulcre de Jaume Balmes de l'any 1848, traslladada des del cementiri al claustre l'any 1865.
Escultors Catalans (Joan Borrell i Nicolau)
La Pobla de Segur (Lleida), 13 de agosto 1888 - 26 de abril de Barcelona, 1951. A París freqüentà les reunions cubistes. L’any 1912 triomfà en el concurs per a un monument a Jacint Verdaguer, després aixecat a la Diagonal (Barcelona). Instal·là el seu primer taller a Barcelona, on va tenir com a ajudant Josep Viladomat i Massanas i Martí Llauradó. Formà part de l'associació de Les Arts i els Artistes. Visqué a París durant un temps, on va fer amistat amb Maillol, Picasso i Rodin, entre d'altres, fins al 1916, any en què tornà definitivament a Barcelona. A partir d'aleshores visqué entre Barcelona, Madrid i Palma; tenia tallers a totes tres ciutats. Va passar un temps a Cadaqués, mentre preparava el monument a Juli Garreta de Sant Feliu de Guíxols. Fou elegit membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi on ingressà l'any 1949. L'any 1921 es va casar amb Encarnació Gimeno i Zaragoza, de Sant Feliu de Guíxols. Van tenir una única filla, Maria Lluïsa. Joan Borrell va morir a Barcelona el 26 d'abril de 1951, durant una operació d'hèrnia intestinal a la Clínica PlatóFéu, a més, retrats, la majoria de bronze. El seu estil és sobri, malenconiós i idealista.
Escultors Catalans (Lluís Bonifaç i Massó)
Valls (Tarragona), 1730 - Valls (Tarragona), 1786. Escultor, net de Lluís Bonifaç i Sastre, amb qui visque i estudià, i fill de Baltasar Bonifaç i Anglès (Valls 1709-47), escultor com aquests i pintor. Figura cabdal de l’escultura barroca catalana. Començà a actuar a 22 anys; a 33 obtingué el títol d’acadèmic de mèrit de l’Academia de San Fernando, de Madrid, i fins als 58 anys, que morí, treballà per a més de 50 pobles de Catalunya, així com per a Madrid i Puerto Rico. Executà 48 retaules amb llurs imatges, unes altres 31 imatges soltes, 12 traces de retaule, 5 misteris de processó, 8 models de sants en fusta d’alzina per a executar en plata, 2 lliteres, un cor de catedral i altres objectes. Mereixen ésser citats la imatge de Sant Miquel, a la Barceloneta (1755); el cambril de la Misericòrdia, de Reus (1756); el retaule de Sant Ignasi, a la Granadella (1762); els de La Victòria (1762), i dels Dolors (1779), a Valls; el retaule major de Cubells (1764), i el cor de la seu de Lleida, l’obra més important del barroc a Catalunya, amb més de cent imatges en alt relleu (1775-79). Totes aquestes obres, desaparegudes durant la guerra de 1936-39, eren també una prova de la perícia de Bonifaç en les composicions arquitectòniques influïdes de l’estil Lluís XV francès, amb elegant i sòbria ornamentació rococó, i de la seva escultura àgil i expressiva. Entre les seves obres conservades sobresurten la figura jacent de Sant Aleix i algun relleu de la capella del mateix sant, a Valls (1769); el relleu de Sant Sebastià a l’Academia de Sant Fernando, de Madrid (1763); els passos de la Solitud (1775) i del Davallament (1766), ambdós de Valls, i la grandiosa llitera de L’Assumpta de la seu de Girona (1773). Continuà i augmentà el crèdit de l’escola fundada pel seu avi, concorreguda per deixebles de tot Catalunya, entre els quals el cèlebre Ramon Amadeu (1761-63).
Escultors Catalans (Francesc Bonifaç i Massó)
Valls (Tarragona), 1735 - Tarragona, 1806. Fou un escultor barroc català, nét de Lluís Bonifaç i Sastre i besnét de Lluís Bonifaç el Vell, i germà de Lluís Bonifaç i Massó, tots ells igualment escultors. Establert a Tarragona, realitzà un gran nombre d'obres: Sant Francesc de Paula, a Sant Martí de Maldà (1762); Sant Crist, per al Morell (1766); Ester i Abigail, per al cambril del Santuari de Misericòrdia de Reus (1772); els retaules de Sant Isidre, Sant Roc i Sant Pelegrí per a la seu de Lleida (1775-1785); el retaule major dels carmelites de Vilanova i la Geltrú (1795). Altres obres seves són de cronologia incerta: els retaules de Sant Oleguer i Sant Agustí per a la catedral de Tarragona, el de Santa Rosalia a Torredembarra, la llitera de la Verge d'Agost a Valls i obres per a la Cartoixa d'Escaladei. El 1771 fou nomenat acadèmic de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid.
Escultors Catalans (Lluis Bonifaç)
Tolosa de Llenguadoc (Francia), ? - Riudoms (Tarragona), 13 de desembre de 1697. Fou un escultor catala del segle XVII. Conegut a la seva època per Bonifaci i mes tard com Bonifaç "el Vell". S'establí a Barcelona amb el seu pare, Francesc, pentinador de lli, ambdós de Tolosa. Exercí l’escultura a Barcelona: el Sant Pau del pati de la Casa de Convalescència (1678), la Santa Eulàlia per a l’obelisc del Pedró (1686), destruïda el 1936, i les imatges per al retaule de Santa Magdalena, a la catedral (1688). L’any 1693 residia a Valls, on havia executat el retaule de Sant Pau, i li fou encarregat el de Sant Isidre per a Arbeca. També és autor del retaule del Roser (1694-96) de l'església de Sant Jaume Apòstol de Riudoms, i el 1696 contractà l’execució del retaule de Santa Llúcia de l'església de Montbrió del Camp, el qual fou acabat pel seu ajudant, Pere Vinyals.
Escultors Catalans (Lluís Bonifaç i Sastre)
Barcelona, 1683 - Valls (Tarragona), 1765. Fou un escultor català, fill de Lluís Bonifaç el Vell. Deixeble de Llàtzer Tramulles, treballà als retaules de Sant Marc (1720) i La Candela (1722) de Valls, així com al de Les ànimes de la Guàrdia dels Prats (1735) i el retaule major de Riudecols (1741). Creà una escola d'escultura a Valls on destacaren els seus néts Lluís i Francesc Bonifaç i Massó
jueves, 25 de marzo de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Pere de Vilamager)
L'any 1160 es menciona per primer cop l'església, que es remodelarà durant el s. XIV i també el 1883. El 1578 l'església ja s'anomenava Sant Pere de Vila de Màger o Sant Pere de la Llacuna.
Durant la guerra civil espanyola es van cremar tots els retaules i les imatges, entre les quas una talla de Crist coneguda com la Majestat de Vilademàger. Amb l'abandonament de la rectoria es va iniciar el progressiu deteriorament del conjunt. L'any 1956 el rector de la parròquia de la Llacuna va fer obres de restauració a Sant Pere. Després d'algunes reparacions l'any 1981 la Diputació de Barcelona en reprengué la restauració i durant els treballs s'hi van descobrir fragments de pintures murals de principis del segle XIV
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Jaume de Queralt)
Al llarg de la baixa edat mitjana l'edifici ha sofert diverses modificacions, com ara la construcció d'un nou absis quadrangular. Externament, els panys dels murs originaris presenten una decoració llombarda a manera de fris d'arcuacions cegues distribuïdes en grups de tres, entre lesenes, fetes amb pedra fosca que es fan clarament diferenciables de la resta de fàbriques posteriors. Actualment l'edifici no té culte i es troba en procés de consolidació
Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Miquel del castell de Queralt)
Esglésies romaniques de Catalunya (Capella de Sant Salvador)
És un temple ruïnós al terme municipal de Jorba (Anoia) les restes del qual s'han catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella totalment en ruïnes, com únicament conserva el mur del nord i part del de migdia i sol ixent, doncs el sector de ponent va ésser desfet per tal d'adossar-hi el Mas de Bover. Porta d'entrada orientada a migdia. Era de plantar rectangular, i es pot apreciar en el sector nord l'arrencada de la volta i també algunes lloses que cobririen aquest mur. Les parets són a base de carreus de pedra desbastada i tallada en forma rectangular, amb morter. En el costat nord és visible un sòcol format per sis filades de carreus. Prop hi ha una font de clot coberta amb una extraordinària volta amb la tècnica d'aproximació de filades. Per les seves característiques la podríem catalogar com d'un romànic tardà.
Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu del Camí [Argençola])
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cecília de Senet)
És l'església parroquial romànica del poble de Senet de Barravés, del terme municipal de Vilaller, a l'Alta Ribagorça. Està situada a la part alta de la població, i té el cementiri al costat. Està protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una nau amb volta de canó, absis semicircular amb finestra espitllera. Dues capelles laterals, també amb volta, formant un petit creuer. La sagristia és afegida. El campanar de planta quadrada, sota el qual s'hi troba l'accés a migdia per una porta romànica amb pilars formers, que suporten l'arquivolta de mig punt. Aquesta porta és l'element més rellevant de l'església, està protegida per un porxo coberta amb volta de canó i té tres arquivoltes de mig punt de degradació i capitells de decoració geomètrica, molt malmesos per l'erosió. Les cobertes són de llastres de pedra i pissarra del país. El cementiri d'accés és un dels més ben enjardinats de la comarca.
L'absis és cobert amb una volta de quart d'esfera. L'edifici fou molt afectat per reformes sobretot de l'Edat Moderna i de la contemporània: obertura de capelles laterals, afegiment de la sagristia, etcètera. Tanmateix, té un bon estat de conservació. És de destacar l'aparell constructiu; irregular, però clarament medieval, ben disposat en filades horitzontals, presenta diferents tipus de carreus, alguns d'ells enormes, quasi ciclopis. L'absis presenta l'única finestra que es conserva en tot l'edifici de la construcció romànica: d'una sola esqueixada, s'obre sota un arc de mig punt traçat en un sol bloc de pedra.
Per tal de protegir l'absis d'ensulsiades, fa pocs anys es va construir, a poca distància d'ell, un mur de formigó que enlletgeix la visió global de l'edifici, malgrat la seva evident utilitat. El campanar era exempt, però l'obertura de capelles laterals acabà incorporant-lo a l'església. És quadrat i robust, gairebé sense obertures. Té tres pisos, coronat per una teulada en piràmide, com molts campanars pirinencs. Dessota hi ha la maquinària del rellotge i dues campanes del segle XIX
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mamés de Vilaller)
Escultors Catalans (Jordi Bonet i Godó)
Barcelona, 7 de maig de 1932 - Mont-real (Canada), 25 de desembre de 1979. Fou un ceramista, escultor i pintor català establert al Quebec (Canada). És autor de grans plafons ceràmics al seminari de Metabetchouan, Quebec (1961), i a la facultat de ciències de Quebec (1962), i de conjunts ceràmics en alt relleu policroms: Homenatge a Gaudí (1963). Ha estat influït per Picasso i, en la seva època surrealista, per Dalí i per Gaudí. Des del 1954 residí a Mont-real.
Escultors Catalans (Tomàs Bel i Sabatés)
Barcelona, 1924 - Barcelona, 19 d’abril de 2014. Format a l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi (1941-47), hi fundà amb Josep Maria Garrut el grup Els Betepocs, que difongué l’art i la cultura a Catalunya a través d’uns anomenats Campaments Pictòrics. Exposà en galeries barcelonines (Argos, 1947; Syra 1955; Nàrtex, 1974), bé que no s’integrà als circuits comercials. És autor d’una considerable sèrie d’obres de tema religiós (cambril de la Mare de Déu, a Núria; església de la Sagrada Família, a la Seu d’Urgell; església del Corpus Christi, a Barcelona), que resolgué amb formes suaus i refinades, tendents a l’estilització. Posteriorment feu obres d’un caràcter més experimental. Fou professor de l’Escola d’Arts Aplicades i Oficis Artístics de Barcelona. Després de la seva mort, a la casa natal del barri de Gràcia de Barcelona hom hi emplaçà la Casa Taller Tomàs Bel, amb una mostra de la seva obra.
Escultors Catalans (Salvador Aulèstia i Vàzquez)
Barcelona, 1919 - Milà (Italia), 1994. Fou un escultor i pintor català. Conreà un expressionisme plàstic amb certa tendència a l'abstracció. Exposà al I Saló d'Octubre (1948), i des de llavors a diverses exposicions internacionals. Entre les seves obres destaquen el Sideroploide al port de Barcelona (1960-1963) i la sèrie d'escultures-mobles (1965)
Escultors Catalans (Rafael Atché i Ferré)
Barcelona, 1854 - Barcelona, 1923. Deixeble de l’Escola de Llotja i dels Vallmitjana, a Barcelona. Típic representant de l’escultura anecdòtica vuitcentista aplicada a l’arquitectura; treballà a la cascada del parc de la Ciutadella, a l’hospital clínic, al palau de justícia, a la façana de la catedral, de Barcelona. La seva obra més famosa és l’estàtua de Cristòfor Colom (1883) del monument del portal de la Pau de Barcelona. Treballà també per a Madrid i Amèrica del Sud.
Escultors Catalans (Emili Armengol i Abril)
Barcelona, 1943. És un escultor català. És fill del joier i pintor Emili Armengol i Gall. Va realitzar la seva primera exposició com a escultor el 1968, amb obres de format mitjà. Treballa sobretot amb formes orgàniques, amb perfils arrodonits i combinant sovint diversos materials. Ha realitzat diverses obres per a espais públics. Segons Maria Lluïsa Borràs, és un dels escultors catalans de la modernitat amb més domini dels mitjans expressius i amb més força creativa
Escultors Catalans (Antoni Vilanova i March)
Barcelona, 30 de novembre de 1846 - Barcelona, 5 de gener de 1912. Va ser un escultor català. Germà de l'escriptor Emili Vilanova. Va estudiar a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Joan Samsó. Es va especialitzar en imatgeria religiosa. Va rebre diversos encàrrecs per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1888, com els Escuts del Castell dels Tres Dragons, el restaurant de l'exposició projectat per Lluís Domènech i Montaner; l'estàtua de bronze de "Pere Albert" al Saló de Sant Joan (actual Passeig de Lluís Companys), que va ser fosa el 1950 per a la imatge de la Mare de Déu de la Mercè de la basílica homònima; o les seves al·legories de la Indústri a, l'Agricultura i el Comerç a l'Arc de Triomf. També va realitzar diversos baixos relleus en el Monument a Colom i el medalló de bronze d'Isabel i la Catòlica en el mateix monument.
miércoles, 17 de marzo de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de Barruera)
D'aquesta església, no se'n té cap mena de documentació, de cap època. Només l'aparell constructiu permet de datar-la en el romànic. És un temple d'una sola nau, coberta amb embigat de fusta, i amb absis semicircular al costat de llevant. Té una porta al mur de migdia i un campanar d'espadanya (amb una finestra sense campana) al mur occidental. Es tracta d'una obra rústica de finals del segle xii, que recorda, per la disposició dels seus elements, les ermites de Sant Quirc de Durro o de Taüll.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Quirc de Taüll)
Està construïda en una gran esplanada als afores del poble. S'hi accedeix per un petit camí no gaire llarg i ben indicat, a l'entrada del poble. L'ermita domina el paisatge de Taüll des de dalt del turó a 1.607,6 m. alt., justament al sud-est de Taüll, quasi 200 metres per damunt seu.
L'edifici és una petita església d'una sola nau, coberta a dues vessants de llosa de pissarra sobre encavallades de fusta, capçada per un absis amb coberta de volta. La teulada cònica de l'absis, a un nivell més baix que la de la nau, reflecteix a l'exterior la configuració d'espais interiors diferenciats. Al centre de l'absis, s'obre una espitllera. A la façana de migdia se situa la porta d'accés, formada per un arc de mig punt de pedra rústega, adovellat, recolzat sobre impostes i amb extradós formant un petit ressalt.
L'edifici s'assenta sobre rocs irregulars i de notables dimensions, probablement procedents d'esllavissades produïdes per l'erosió de la glacera que li serveixen de base rocs de la mateixa naturalesa s'escampen al voltant de l'església. A la façana nord hom pot veure, no gaire lluny de l'absis, la marca d'una gran arcada de pedra tosca, tapiada i amb l'empedrat parcialment esbotzat, que fa evident l'existència d'una perforació del mur potser per accedir a una capella lateral, afegida després de la primera etapa constructiva i suprimida posteriorment. El fet que no es vegin senyals d'arrencada dels murs podria indicar que l'esmentat annex hauria estat adossat sense encaix al mur. Els murs, de carreus de pedra desbastada prou irregulars, presenten diferència en el seu aparell. Sembla que la capçalera (l'absis més un terç aproximadament de la nau) podria pertànyer a una etapa constructiva anterior a la de la resta de la nau, on els carreus estan disposats de forma molt més regular. A l'interior, molt abandonat, hi ha un banc corregut lateral construït amb carreus de pedra. El paviment de la nau està format per grans lloses mentre que el del presbiteri està construït per rocs. A l'angle nord-oest dels peus hi ha una pica.
És molt difícil establir una cronologia de la seqüència constructiva, problema freqüent en aquest tipus d'esglesioles, pel seu aïllament i consegüent manca de vinculació als corrents artístics. Per l'entorn històric de la zona i els pocs elements definidors que mostra l'edifici, la construcció d'aquesta esglesiola romànica podria situar-se entre finals del segle xi i les primeries del XIII. Els avis de la vall conten que des de la Ribera baixaven a la zona de Sant Quirc les encantaires, (personatges pertanyents a la tradició popular màgica catalana, a mig camí entre les fades i les bruixes). Potser per això, l'ermita pogué constituir un element més en la lluita del cristianisme contra les arrelades creences seculars de caràcter pagà.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Boí)
L'església de Sant Pere de Boí era una capella romànica del poble Boí, pertanyent al terme municipal de la Vall de Boí, i dins de l'antic terme de Barruera. No pertany al grup d'esglésies romàniques de la Vall de Boí declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO pel fet que es tracta tan sols d'unes ruïnes.
Està situada al nord del nucli del poble de Boí, en el lloc encara anomenat Sant Pere, a uns 300 metres de distància. S'hi va per un camí rural que marxa de l'extrem nord del poble cap al nord-nord-est, i s'enfila fins al lloc on hi ha un pedró modern.
Actualment només se'n pot veure un angle de la construcció, amb unes quantes filades regulars de carreus petits i mitjans, ben escairats. Es devia tractar d'una església d'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, coberta amb embigat de fusta. Devia ser del segle XII. El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva un frontal d'altar dedicat a sant Pere, procedent d'aquesta església
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Nicolau de Boí)
És controvertit, que aquesta església sigui romànica i no apareix entre les monografies de la Catalunya romànica. Encara que està en bon estat, normalment sols està oberta el primer diumenge de juliol, quan els habitants de Boí fan un aplec i un dinar a l'ermita.
Des de l'aparcament de Palanca de Molina a l'entrada de la vall, s'agafa el Camí de la Llúdriga, que remunta el curs del Riu de Sant Nicolau per la seva riba septentrional. A Palanca de Pei es creua el riu i, encara que apartant-se una mica, es ressegueix l'altra riba, fins a trobar l'ermita, poc abans d'arribar a l'Estany de Llebreta
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Taüll)
Aquesta església, o les seves restes, foren colgades en part per una esllavissada en el segle xix, a més d'haver estat transformada la nau en escola, de manera que va quedar del tot transformada i desfigurada.
Vers l'any 1970 tornaren a sortir a la llum dos dels seus absis (el septentrional és del tot perdut), però no es conserven prou elements per a poder reconèixer-hi un temple de tres naus i tres absis, o d'una església d'una sola nau amb capçalera triabsidal amb planta de creu llatina. A més, només l'absis central presenta restes d'arcuacions llombardes, i la unió entre els dos absis conservats (el central i el meridional) no presenta una perfecta continuïtat, cosa que fa suposar que era una església bastant primitiva que les altres dues de Taüll.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Llorenç de Saraís)
És l'antiga església parroquial romànica del poble abandonat de Saraís. No va entrar, atès el seu estat, en ruïnes, en el catàleg de monuments historicoartístics de la vall, ni en el de Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO, més recent. Pertany al terme municipal de la Vall de Boí, dins de l'antic terme de Durro, a l'Alta Ribagorça. De l'església romànica, només en queda un fragment de l'absis, inserit en un altre edifici posterior que actualment serveix de cleda per al bestiar. Es tracta d'una obra del segle xi, amb un aparell senzill, però acurat. Es tracta de la base del campanar, conservat fins a uns 2 metres d'alçada, amb una amplada d'1,5 m. És molt probable que la resta de l'església fos aprofitada per a bastir, modernament, l'església que hi ha al costat mateix
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol d'Erill la Vall)
És una capella romànica del poble d'Erill la Vall, en el terme de la Vall de Boí. Pertany al territori de l'antic terme municipal de Barruera. Està situada a les Bordes d'Erill, un quilòmetre al nord-oest del poble d'Erill la Vall, i uns 400 metres més amunt.
Només se'n conserven unes filades de pedres, en part colgades, que dibuixen clarament l'absis i part de la nau. Podria tractar-se d'una església d'una sola nau amb absis únic, coberta amb embigat de fusta. És una obra de tradició romànica popular, però molt tardana. Pot ser de darreries del segle xii o fins i tot posterior.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Cóll)
Escultors Catalans (Ramon Amadeu i Grau)
Barcelona, 1745 - Barcelona, 16 d'octubre de 1821. Fou un escultor català deixeble de Josep Trulls i Lluis Bonifaç i Massó. Es batejat a la parròquia de Santa Maria del Pi el 7 de febrer de 1745. Fill de Francesc Amadeu i Raimunda Grau. L'any 1761 realitza pràctiques al taller escultòric de Lluís Bonifaç a Valls. El 21 de gener de 1770 va demanar ser admès al gremi d'escultors, arquitectes i entalladors de Barcelona.
El 1 de febre de 1771 es casa amb Magdalena Buxadell i Vilar a l'església de Sants Just i Pastor de Barcelona, van tenir 10 fills. L'any 1778 va ser admès a l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid on es deslliurà de les pressions gremials i s'orientà cap a un neoclassicisme acadèmic. Va residir a Olot , que va fugir perseguit pels francesos a Olot durant la guerra contra Napoleó, on va fer imatges, sent les més notables un Sant Crist i La Verge del primer dolor de Castelló d'Empúries i una Verge de la Pietat; Sant Bru per a l'Església de Sant Jaume de Barcelona; Santa Teresa per a la dels Sant Just i Pastor; Santa Anna amb la Verge en braços i Sant Joaquim, grup que es venera en l'antiga col·legiata de Santa Anna i la del beat Josep Oriol, per a la de San Sever. Mare de Déu dels Desemparats de l'església del Pi a Barcelona.
A la Casa del gremi de velers de Barcelona es conserva la imatge del pas processional de la Santa Espina Amadeu és considerat el representant més prestigiós del pessebrisme a Catalunya. Va modelar a més un sens fi de precioses figuretes per a naixements (col·lecció Gelabert, a Olot). Com a pessebrista recollí la tradició barroca i popularitzà l'art fent figuretes de terra cuita policromada caracteritzades pel realisme, sota la influència napolitana. Amadeu inicià una tipologia local, costumista, rural que la seva característica més destacable fou vestir les figures dels pastors amb la indumentària de la Garrotxa. Tradició que seria seguida per altres pessebristes com Pere Pla i Jacint Casanoves.
El Museu d'Història de Barcelona conserva diverses obres seves o que li són atribuïdes, entre les quals diverses figures de pessebre i el bust de Pere Virgili portant els plànols del col·legi de cirurgia de Barcelona. Un nombre important d'obres seves, presents en esglésies, foren destruïdes durant la Setmana Tràgica o la Guerra Civil: de moltes, però, se'n conserven fotografies.
Escultors Catalans (Salvador Alibau i Arias)
Barcelona, 14 de març de 1925 - Barcelona, 22 de gener de 2012. Va ser un pintor i escultor català. Va començar a estudiar a les acadèmies de Baixas i Tàrrega, on va estudiar entre 1941 i 1943. Posteriorment, va continuar la seva formació a l'Escola de Belles Arts de Barcelona entre els anys 1944 i 1948. Durant els darrers dos anys va alternar els estudis amb les classes lliures de model al natural al Cercle Artístic. Va completar els seus estudis a l'Accademia di Belli Arti e Liceu Artística di Roma i a París entre 1949 i 1950. Alibau va iniciar la seva activitat artística a finals dels anys cinquanta, però no va ser fins a l'any 1986 que va desenvolupar una activitat expositiva continuada.
L'any 1962 va fundar una fàbrica de motllures d'artesania, i a partir del 1972 retornà a l'activitat artística, centrada en l'exploració i invenció de tècniques i processos amb el paper i la cel·lulosa. Aribau era conegut especialment per les obres fetes amb fibra de cel·lulosa, tot i que darrerament practicava l'escultura en acer Corten.
L'any 2011 impulsà la creació de la "Fundació Alibau", que exerceix les seves funcions principalment a Catalunya i té per objectius promoure, divulgar, estudiar, preservar i defensar l'obra de l'artista, així com gestionar els drets de propietat intel·lectual derivats de les seves obres. Alibau va fer cessió de diverses obres a l'IEC. Entre la seva extensa obra destaca la sèrie Matemàrtica que va iniciar el 1996 i l'escultura Evocació dels Països Catalans, amb motiu de la commemoració del Centenari de l'Institut d'Estudis Catalans 1907-2007, que fou inaugurada el 2008, i instal·lada al jardí Mercè Rodoreda de la seu de la institució
Escultors Catalans (Sergi Aguilar Sanchis)
Barcelona, 24 d'abril de 1946. És un escultor, orfebre, dibuixant i fotògraf català. És formà a Barcelona, a l’Escola Massana i al Conservatori de les Arts del Llibre (1962-67), i del 1968 al 1971 féu estades a París, Londres, Praga, Stuttgart i Menorca. Es dedicà per un temps al disseny de joies (1968-73), amb conceptes que aplicà més tard a l’escultura, que començà a conrear el 1972, amb una sèrie de peces de bronze, llautó i marbre, d’influència postminimalista. Des de l’inici, la natura i la geometria seran els punts de partida per a treballar sobre la idea d’un espai en el qual l’objecte i el seu entorn estiguin en diàleg permanent, a través de la seva paradoxa i harmonia. Les seves escultures pretenen, a partir d’estructures geomètriques, qüestionar el paper del “lloc” i la seva relació amb l’"objecte”.
Des del 1980 incorporà altres materials com l’acer, l’alumini i la fusta, i a partir del 1990 començà a treballar amb dibuixos, mapes, fotografies originals i fotocòpies de topografies i territoris, compilades en el transcurs de diferents viatges. A la idea de naturalesa, per tant, s’hi afegeix la de paisatge. Aquest material gràfic està molt relacionat amb les escultures i sovint en forma part.
Algunes escultures esdevenen més endavant objectes quotidians -prestatgeries, taules-, de tal manera que s’estableix un diàleg entre els objectes i el seu referent geogràfic. Ha realitzat exposicions individuals i col·lectives a Europa, Estats Units i Japó. La seva obra es troba en les col·leccions del Guggenhgeim Museum, MACBA, MNCARS, Kunsthalle Mannheim, Fundació “la Caixa” i Fundación Juan March, entre d’altres.
Ha exercit també la docència i ha impartit cursos, seminaris i conferències en diverses institucions, entre les quals cal citar Arteleku, Escola Eina i la Fundación Botín, i ha estat president de l’AAVC (Associació d’Artistes Visuals de Catalunya), entre els anys 1996-2002 i de la UAAV (Unión de Asociaciones de Artistas Visuales) entre el 2004 i el 2007. Durant el mateix període va ser vocal al Consorci del MACBA. Actualment és director de la Fundació Suñol, Barcelona.
Escultors Catalans (Antoni Tàpies i Puig)
Barcelona, 13 de desembre de 1923 – Barcelona, 6 de febrer de 2012. Fou un pintor, escultor i teòric de l'art català. Fou un dels principals exponents a escala mundial de l'informalisme, i és considerat com un dels artistes catalans més destacats del segle xx. L'obra de l'artista barceloní gaudeix d'un centre d'estudi i conservació a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona.
De formació autodidàctica, Tàpies va crear un estil propi dins l'art d'avantguarda del segle xx, en el qual es combinen la tradició i la innovació dins d'un estil abstracte però ple de simbolisme, donant una gran rellevància al substrat material de l'obra. Cal destacar el marcat sentit espiritual que inspira la seva obra, on el suport material transcendeix el seu estat per analitzar d'una manera profunda la condició humana.
L'obra de Tàpies ha tingut una gran valoració en l'àmbit internacional, essent exposada als més prestigiosos museus del món. Al llarg de la seva carrera ha rebut nombrosos premis i distincions, entre els quals cal destacar el Premi de la Fundació Wolf de les Arts (1981), la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983), el Premi Príncep d'Astúries de les Arts (1990), la Medalla Picasso de la UNESCO (1993) i el Premi Velázquez d'Arts Plàstiques (2003). Com a reconeixement a la seva trajectòria artística el rei Joan Carles I li va atorgar el 9 d'abril de 2010 el títol de marquès de Tàpies.
Escultors Catalans (Josep Maria Subirachs i Sitjar)
Barcelona, 11 de març de 1927 - Barcelona, 7 d'abril de 2014. Fou un escultor, pintor, gravador, escenògraf i crític d'art català. Va ser un dels escultors contemporanis amb més prestigi internacional, com es pot veure als seus múltiples guardons i reconeixements rebuts, així com en la presència de la seva obra en nombrosos museus i llocs públics de ciutats de tot el món, principalment Barcelona. També participà en una gran quantitat d'exposicions tant col·lectives com individuals, a museus i galeries públiques i privades. Té un museu dedicat a la seva obra des del 2017 a Barcelona, l'Espai Subirachs.
Artista polifacètic, Subirachs destacà especialment en l'escultura, però també en altres tècniques com la pintura, el dibuix, el gravat, el cartell, el tapís, la il·lustració de llibres, el disseny de joies i l'encunyació de medalles. També realitzà nombroses escenografies per prestigiosos muntatges d'obres de teatre i ballet. Exercí de professor d'art i, en el terreny teòric, com escriptor i col·laborador en revistes i diaris, crític d'art i conferenciant en universitats i acadèmies d'arreu del món. En la seva llarga trajectòria passà per diverses fases —mediterrània, expressionista, abstracta, neofigurativa—, períodes gairebé sempre caracteritzats per les formes geomètriques, les línies rectes i anguloses i les textures rugoses.
En la seva obra, Subirachs sintetitzà el mestratge tècnic i la puresa de materials i textures amb l'afany per comunicar i expressar un llenguatge simbòlic i transcendental, a través de la creació d'un univers propi de referents iconogràfics que fan de la seva producció un corpus personal i particular àmpliament reconegut a tot el món
Escultors Catalans (Joan Miró i Ferrà)
Barcelona, 20 d'abril de 1893 - Palma de Mallorca (Illes Balears, 25 de desembre de 1983. Va ser un pintor, escultor, gravador i ceramista català, considerat un dels màxims representants del surrealisme. A la seva obra va reflectir el seu interès pel subconscient i pel seu país. Les seves primeres obres mostren fortes influències fauvistes, cubistes i expressionistes, evolucionant cap a una pintura més plana, com ho és el seu conegut quadre La masia, de 1921-1922, que evoca el mas d'estiueig de la família a Mont-roig del Camp. A partir de la seva estada a París, la seva obra es torna més onírica, coincidint amb les directrius del surrealisme però sense arribar a incorporar-se formalment a aquest moviment. En nombroses entrevistes i escrits que daten de la dècada del 1930, Miró va manifestar el seu desig d'abandonar els mètodes convencionals de pintura, que en les seves pròpies paraules es concreta en «matar-los, assassinar-los o violar-los», per poder afavorir una forma d'expressió que fos contemporània, i no voler doblegar-se a les exigències ni a l'estètica d'aquests mètodes, ni tan sols en els seus compromisos vers els surrealistes. Més endavant l'autor mostra interès per l'espiritualitat japonesa de tipus zen i per l'expressionisme abstracte dels Estats Units. Als anys 50 es va instal·lar a Palma, on va trobar un espai de refugi i de treball, gràcies al taller construït pel seu amic Josep Lluís Sert. Miró va morir a Palma als noranta anys.
Un dels espais on millor es troba representada la seva obra és la Fundació Joan Miró, fundada el 1975 i ubicada a Barcelona. Es tracta d'un centre cultural i artístic creat per difondre les noves tendències de l'art contemporani, constituint-se amb un gran fons d'obres donades pel mateix autor. També hi ha importants fons d'obra seva a la Fundació Pilar i Joan Miró de Palma, al Centre Georges Pompidou de París, al MoMa al Museu Reina Sofia i a l'Espacio Miró de Madrid, al Guggenheim de Nova York, a la Tate Modern de Londres i al Moderna Museet d'Estocolm.
miércoles, 10 de marzo de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Sapeira)
És d'una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada i reforçada amb arcs torals. L'absis semicircular romànic fou substituït per una construcció rectangular més tardana, que fa de sagristia, però s'hi observen traces de l'absis, com l'arc presbiteral que l'unia a la nau. L'edifici actual és tardà, del segle xii o fins i tot posterior, però aprofita part dels murs i de les pedres d'un bastiment del segle XI. A més, les capelles posteriors i la rectoria degueren fer servir les pedres del castell, que era al costat mateix.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Puig [Tercui])
És d'una sola nau, de la qual només es conserva part dels murs nord i sud. L'absis semicircular, a llevant, només es conserva en part; hi ha una finestra d'una sola esqueixada. L'aparell és de pedra sorrenca, ben tallat, posat en filades uniformes i regulars, com és característic de les esglésies de darreries del segle xi o principis del següent.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Tercui)
La porta s'obre al nord, cosa poc habitual en una església romànica, i s'obre de cara al poble. Forma un arc de mig punt amb dovelles emmarcada en un arc en degradació i una motllura bisellada senzilla que ressegueix l'arc. A l'absis hi ha una decoració feta amb boles a l'interior de la finestra de doble esqueixada que s'obre al centre.
Encastades a l'església hi ha diverses edificacions per la part de ponent, que corresponen a l'antic poble de Tercui. Entre elles es pot veure el que queda de l'antiga porta de l'església, més tard anul·lada. És una obra de finals del segle x o principis del xii en els seus elements més antics, i ja plenament del xii en les que són de la primera reforma que sofrí.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Orrit)
És una església directament poc documentada al llarg de la història, però, en canvi, apareix esmentada en documents aliens a Orrit. La seva història està estretament lligada a la del castell, amb totes les disputes i litigis inclosos. Pertanyé inicialment a Alaó, però al voltant del 1100 el comte Pere Ramon de Pallars Jussà, amb els seus germans Arnau i Bernat, la donaren a Santa Maria de Mur, on construïen el seu panteó familiar. També estigué relacionada, tot i que sembla que indirectament, amb la Comanda de Susterris.
És un edifici d'una nau coberta amb volta de canó semicircular, amb tres arcs torals al llarg de la nau. A llevant hi ha l'absis semicircular, unit a la nau per un arc prebiteral. Té arcuacions llombardes a la capçalera. A l'absis i a la façana oest hi ha dues finestres de doble esqueixada. A la façana de migdia hi ha un campanar de torre, de forma prismàtica i planta quadrada. Està format per tres nivells d'obertures. A la planta baixa té dues espitlleres mirant al sud; més amunt, dues finestres d'arc de mig punt i esqueixada recta, en part paredades actualment, i una única finestra com les anteriors, però més ampla, al tercer nivell.
La part baixa del cloquer, que s'obre a l'església, fou habilitada com a capella, i se'n construí una altra al costat nord més modernament, moment en què també es construí la sagristia, a l'angle sud-est, entre l'absis i el campanar, i el cor als peus de la nau, en l'escala d'accés al qual hi ha reaprofitat com a graó un bloc de marbre decorat amb una motllura.
Aquesta església presenta solucions constructives com les que es donen a Sant Vicenç de Cardona, com l'ús de contraforts que esdevenen elements decoratius. Tot plegat, és una obra de la plenitud del segle XI.
Escultors Catalans (Jeroni Xanxo)
O Jeroni Sancho, Jeroni Sanç. Catalunya, segle XVI - Catalunya, segle XVI. Consta la seva activitat a partir del 1537 i, almenys, fins l’any 1575. Se suposa que morí poc després d’aquesta data, a la Seu d’Urgell. Treballà a Barcelona, Lleida, Tarragona i, principalment, a la Seu. Entre les seves obres conservades destaquen el retaule de la capella de la Pietat i el grup de la Dormició de la Mare de Déu per a la mateixa capella de la catedral de la Seu (1548). Amb Pere Ostris contractà la construcció de la caixa de l’orgue de la catedral de Tarragona (1562) i intervingué en la restauració de la del de Santa Maria del Mar, a Barcelona. A les dues últimes dècades del s XVI és documentat un altre Jeroni Xanxo, també escultor i probablement fill seu
Escultros Catalans ( germans Josep Tremulles [III] i Francesc Tremulles)
Foren també argenters a Barcelona, i feren l’urna de la Mare de Déu de la Cinta, a Tortosa (1727-29); a més, Josep (III) fou l’autor de dos tractats sobre argenteria, publicats a Barcelona (1734 i 1744)
Escultors Catalans (Bru Tremulles)
¿? - 1730. Hijo de Llàtzer (II), fou pintor a Barcelona, que residí també a Perpinyà i que fou pare dels destacats pintors
Escultors Catalans (Josep Tremullas [II])
¿? - ¿?. Fill de l’escultor de Vilafranca Saveri Tremulles, fou argenter a Barcelona.
Escultors Catalans (Llàtzer Tremullas [II])
Perpignà ¿? - ¿?). Escultor, treballà entre el 1680 i el 1710 per Barcelona, Reus, Escaladei i la Selva del Camp.
Escultors Catalans (Llàtzer Tremulles [I])
Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1605 - Perpignà, 1657. Que s’anà a Perpinyà el 1643 i féu nombrosos retaules al Rosselló (Cameles, Brullà, Trullars, Perpignà).
Escultors Catalans (Antoni Tremullas [II])
Falset (Tarragona), ? - Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1678. Treballà a Valls entre el 1639 i el 1670. D’aquest escultor eren germans els també escultors Josep Tremulles y Llátzer Tremulles
Escultors Catalans (Josep Tramulles)
O Tremulles. Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1603 - ¿?. Fou membre d'una de les famílies més importants d'escultors de la seva època, juntament amb el seu germà Llàtzer Tramulles i el seu pare Antoni Tramulles, entre d'altres. Amb taller propi el trobem treballant a Santa Coloma de Queralt, Valls, La Geltrú o a Girona, i és reconegut per la seva obra més important, el retaule Major de Santes Creus, on hi desenvolupà la tipologia del retaule unificat, molt influent en tot l'art català posterior
Escultors Catalans (Antoni Tramulles)
O Tremulles. ¿? - Falset (Tarragona), 1630. Fou un escultor català. Entre les seves obres destaca el retaule de Sant Ramon de l'església de Santa Maria de Vilafranca del Penedès (1605). Fou pare de Llàtzer Tramulles i Josep Tramulles, també escultors.
Escultors Catalans (Antoni Joan Riera i Pascual)
Arenys de Mar (Barcelona), 1578 - Arenys de Mar (Barcelona), 1638. Treballà al Principat, i el 1612 a Valladolid, on féu diverses obres. El 1615 residia a Madrid, on féu les fonts de la placeta de San Salvador (desapareguda el 1753) i la de la Puerta del Sol (1625-29, desapareguda al s XVIII i coneguda per gravats). De retorn a Catalunya treballà al seu taller d’Arenys de Mar, fent obres per a Llavaneres, Arenys de Munt, etc. Assolí un gran renom, del qual són bones proves el sepulcre dels marquesos de Poza (església de Sant Pau, Palència) i el dels marquesos de Santa Cruz (El Viso, Ciudad Real).
sábado, 6 de marzo de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Orrit)
És l'església parroquial romànica del poble d'Orrit, pertanyent al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local.
És una església directament poc documentada al llarg de la història, però, en canvi, apareix esmentada en documents aliens a Orrit. La seva història està estretament lligada a la del castell, amb totes les disputes i litigis inclosos. Pertanyé inicialment a Alaó, però al voltant del 1100 el comte Pere Ramon de Pallars Jussà, amb els seus germans Arnau i Bernat, la donaren a Santa Maria de Mur, on construïen el seu panteó familiar. També estigué relacionada, tot i que sembla que indirectament, amb la Comanda de Susterris.
És un edifici d'una nau coberta amb volta de canó semicircular, amb tres arcs torals al llarg de la nau. A llevant hi ha l'absis semicircular, unit a la nau per un arc prebiteral. Té arcuacions llombardes a la capçalera. A l'absis i a la façana oest hi ha dues finestres de doble esqueixada. A la façana de migdia hi ha un campanar de torre, de forma prismàtica i planta quadrada. Està format per tres nivells d'obertures. A la planta baixa té dues espitlleres mirant al sud; més amunt, dues finestres d'arc de mig punt i esqueixada recta, en part paredades actualment, i una única finestra com les anteriors, però més ampla, al tercer nivell.
La part baixa del cloquer, que s'obre a l'església, fou habilitada com a capella, i se'n construí una altra al costat nord més modernament, moment en què també es construí la sagristia, a l'angle sud-est, entre l'absis i el campanar, i el cor als peus de la nau, en l'escala d'accés al qual hi ha reaprofitat com a graó un bloc de marbre decorat amb una motllura.
Aquesta església presenta solucions constructives com les que es donen a Sant Vicenç de Cardona, com l'ús de contraforts que esdevenen elements decoratius. Tot plegat, és una obra de la plenitud del segle XI.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan d'Escarlà)
Era l'església romànica del poble d'Escarlà, del terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. L'església, com tot el poble d'Escarlà, estava unida a la parròquia de Sant Pere d'Espills, i, amb ella, estigué vinculada al monestir de Lavaix. És una església romànica modificada per sobrealçament, però que continua sent una mostra interessant del romànic català. Les capelles laterals formen creuer, i té campanar de torre. La major part de l'edific actual és d'època barroca, construït el 1778, però conserva alguns elements del temple romànica. La capçalera, formada per un absis semicircular que s'obre a la nau mitjançant un ample arc triomfal, té una finestra de doble esqueixada, actualment tapada. El mur nord és també romànic. La forma constructiva d'aquesta part és de darreries del segle xi o principis del xii, tot i que bastant arcaïtzant.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Esplugafreda)
És l'església parroquial d'origen romànic del poble d'Esplugafreda, de l'antic terme del mateix nom, actualment pertanyent al de Tremp. És un edifici molt transformat al llarg dels segles. Conserva, però, molts fragments d'època romànica. És d'una sola nau, que només conserva fragments dels murs laterals amb elements romànics. La resta correspon a una església dels segles XVI i posteriors.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cosme d'Espills)
O d'Esplugafreda, és un santuari en part troglodític situat a prop i al sud del poble d'Esplugafreda. Pertany actualment al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira, al Pallars Jussà.
És possible que aquesta església estigués relacionada amb el castell de Santa Eulàlia, del qual no es coneix l'emplaçament. Els pocs documents que parlen del castell i de l'església són bastant coincidents quan tracten de llurs delimitacions.
És totalment en ruïnes, però es pot apreciar la construcció romànica construïda en una balma, sota un penyal considerable. D'una sola nau que era coberta amb volta de canó rebaixada, ha perdut del tot la capçalera, que degué ser l'habitual absis semicircular romànic. La porta d'obre a migdia, com és també habitual, i no es conserva cap finestra. Per l'aparell, carreu poc escairat disposat en filades uniformes i regulars, pertany a la plenitud del segle XI.
Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu del Solà)
O Mare de Déu del Solà d'Espills, és un santuari en part troglodític a prop i al sud del poble d'Espills, al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. L'església fou construïda pels monjos del monestir empordanès de Sant Pere de Roda, instal·lats a Tercui a les acaballes del segle xi, tot i que mantingué sempre dins de les terres preteses pel monestir de Lavaix. És d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular a llevant. Tot molt senzill, no té elements ornamentals. L'aparell és molt irregular, cosa que fa veure una obra rural tardana, del segle xii, però molt conservadora, arquitectònicament.
Escultors Catalans (Ramon de Bianya)
També conegut com a Raymond de Bianya, o R. de Via. És un escultor actiu al Rosselló a cavall dels segles XII i XIII. La seva obra està relacionada estilísticament amb la de l'escultor italià Benedetto Antelami. Cal situar-la a l'època del darrer romànic i es caracteritza pel tractament que l'escultor dóna a la roba dels personatges representats, amb molts plecs i amb l'efecte de mullat.
Escultors Catalans (Segimon Pujol)
Gurb (Barcelona), 1668 – Folgueroles (Barcelona), 1759. Fou un escultor català. És el primer d'una nissaga d'escultors de retaules que s'allarga en cinc generacions i onze escultors. Trobem per primer cop el seu nom en un debitori de 1693 a Manresa, on fa l'aprenentatge o el perfeccionament al taller dels Grau. Aquí entra en relació amb Josep Sunyer, mestre escultor manresà que el marca artísticament, al costat del qual treballa a Prada de Conflent (1696) i a Prats de Lluçanès de 1699 a 1702.
Instal·lat a Prats i casat amb Anna Maria Planes, a partir de 1701, hi té diversos fills: Josep (albat), Francesc, Maria, Josep, Segimon, i Anna, a més de Rosa que neix a Casserres de Berguedà.
D'aquesta primera etapa li coneixem els retaules de la Mare de Déu dels Àngels (1704) i el del sant Esperit (1717?) de Casserres, així com els del Roser (1709) i el de Sant Serni de Montmajor. L'any 1711 realitza la traça per al retaule major de Sant Llorenç de Morunys que va executar Joan Francesc Morató. L'any 1714 el trobem a Puigcerdà acabant el retaule de sant Eloi de Josep Sunyer. Poc després emprèn el retaule de la Mare de Déu de Coaner (1716), el del sant Crist (1717) i una imatge de sant Urbici de Serrateix. Hom li atribueix també el retaule major de Malanyeu (1714), procedent de Montmajor i el de Sant Martí de Correà (1717).
Establert a Folgueroles l'any 1721, on comprarà una casa l'any 1728, treballa des de 1720 a 1723 en el retaule major de Santa Maria de Vilanova de Sau, en el retaule major de Sant Pere de Castanyadell (1721) i en el del sant Crist de Folgueroles (1722-1724), però no abandona el contacte amb el bisbat de Solsona, ja que aixeca els retaules del Roser de Tentellatge (1725), de Pujol de Planès (1728) de Corrè (1729) i de Matamargó (1730), pactat l'any 1727, on el trobem treballant amb la col·laboració del seu fill Francesc, qualificat sovint d'arquitecte. L'any 1728, a la plana de Vic, pacta ex aequo amb el seu fill homònim el del Roser de Taradell, que haurà d'acabar plantant el seu fill Francesc (1752), i l'any 1735 Segimon Pujol, pare i fill, realitzen ex aequo el retaule de Santa Maria de Folgueroles que acaben de cobrar l'any 1740. Amb la col·laboració del seu fill Francesc novament treballa en el retaule del Sant Crist de Casserres de Berguedà (1743), en el de Sant Martí (1743) i del Roser (1746) de Montclar, i els anys 1751 i 1753 cobra deutes pendents per haver fet el retaule de sant Llop a Centelles. Jacint Verdaguer li atribueix sense datar el retaule de la Santa Cena de la Catedral de Vic. Mor a Folgueroles l'any 1759 i deixa com a hereu universal el seu nét Josep Pujol i Juhí, l'escultor de l'obra magna de tota la nissaga: el retaule capella cambril de la Mare de Déu dels Colls de l'església parroquial de Sant Llorenç de Morunys.
Escultors Catalans (Agustí Pujol [pare])
Tortosa (Tarragona), 1554 - Tortosa (Tarragona), cap a 1620. També conegut també com a Agustí Pujol I, va ser un escultor del renaixement català. El document del seu bateig a la catedral de Tortosa és de data 9 juliol 1554 al qual també es nomena al seu pare Arnau Pujol com picapedrer. Consta el seu matrimoni al mes de juliol de 1582 amb Càndida Sebil; el seu fill anomenat també Agustí Pujol, es va dedicar com el seu pare a la imatgeria, compartint taller durant quinze anys a partir de 1603, sent difícil a les obres d'aquesta època l'atribució en concret a algun d'ells. No es coneix la data exacta de la seva mort, encara que es creu que devia ser al voltant de 1620, ja que en un document del 1622, la seva dona apareix com a vídua d'Agustí Pujol "estatuari» de Tortosa.
El 1583 apareix com a escultor d'una imatge per a Santa Maria de Montblanc, policromada pel pintor Antoni Baray (obra perduda). D'aquesta mateixa època és un Crist crucificat per a la catedral de Tarragona, que es conserva al Museu Diocesà d'aquesta ciutat i que va ser acabada el 1587 data del seu cobrament.
A partir d'aquest any 1587, se'l demana per a l'execució de retaules, el primer d'ells, per a l'acabament del de l'església prioral de Sant Pere de Reus, començat per l'escultor Gaspar Huguet (mort el 1585) i, per substituir el realitzat el 1555 pel mestre Pere Ostris, per considerar de mida petita i poc adequat a l'amplitud del temple. El retaule es va incendiar i només es conserven algunes imatges de Pujol. També en aquesta església va realitzar dues trones traçades per Pere Blai, encara que també van ser destruïdes el juliol de 1936, s'ha fet una reconstrucció d'una d'elles per mitjà de les fotografies que es conservaven. El 1590 signa el contracte per al retaule major de la Basílica de Santa Maria de Vilafranca, el retaule del Roser per a l'església parroquial de la Selva del Camp, el retaule major de l'església parroquial de Santa Maria de Martorell. La majoria de les seves obres van ser destruïdes durant la guerra civil espanyola. També va realitzar la façana en pedra de l'església de Montblanc entre els anys 1590-1594. El retaule del Roser per a l'església de la catedral del Sant Esperit de Terrassa, contractat el 1611 va ser una obra de les que va realitzar al costat del seu fill Agustí Pujol.
Escultors Catalans (Pere Sacoma)
S. XIV?-1393. Mestre d'obres i escultor actiu a Girona durant el segle XIV que participà en la construcció de la Catedral de Girona i en la de l'església de Sant Feliu. És documentat des del 1368, any en què acabà la construcció del pont Nou sobre el Ter per substituir la barca que el travessava en aquell punt. En aquest any també contractà l'edificació de la torre de l'església de Sant Feliu. Es conserva l'esbós que Sacoma va dibuixar de la planta de forma vuitavada d'aquesta torre, un valuós document de 16 x 16 cm del mateix any 1368, el més vell conservat a Catalunya. Per encàrrec del rei, també dirigí la construcció de la muralla Est (muralles de Sant Domènec i del Mercadal), on l'element més destacable és la Torre de Sant Domènec, de planta circular projectada l'any 1376 i acabada a l'entorn del 1380. Probablement dirigí també les obres de Sant Feliu fins a l'any 1379.
Des del 1369 al 1394, ocupà el càrrec de mestre major de la catedral de Girona. Sota la seva direcció les obres experimentaren un avenç considerable. Així, cap a l'any 1380, les capelles dels dos primers trams estaven acabades. També va plantejar continuà la construcció de la catedral amb una sola volta i convocà una reunió d'arquitectes que va decidir continuar la construcció de les tres voltes. No fou fins molt de temps després, sota la direcció de Guillem Bofill que després d'una nova reunió d'arquitectes els canonges de la catedral decidiren canviar a la construcció d'una sola volta. Morí l'any 1379
Escultors Catalans (Mestre de Cabestany)
Fou un escultor desconegut de l'època romànica que va treballar bàsicament entre el sud del Llenguadoc-Rosselló (el departament francès de l’Aude i el Rosselló) i les comarques de Girona. Cronològicament i en relació amb els edificis en què va treballar, caldria situar-lo a la segona meitat del segle xii. El nom de Mestre de Cabestany va ser utilitzat per primer cop per Josep Gudiol el 1944 i es deu a una de les seves obres més representatives: el timpà de Cabestany.
miércoles, 3 de marzo de 2021
Esglésies romaniques de Catalunya (Església Vella del Pont de Suert)
Església d'una sola nau amb volta de canó i teulada a dues vessants. L'accés es realitza per una porta amb arc de mig punt sense cap valor situada al lateral. La il·luminació es realitza mitjançant un rosetó senzill i petites finestres espitlleres irregulars. Els murs, ancorats a la roca de la vora del riu, són de carreus de pedra reblats i arrebossats. La coberta és de teula àrab. El conjunt de casa rectoral amb campanar i l'església defineixen una placeta que s'obre en un mirador a la ribera del Noguera Ribagorçana.
Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Ventolà)
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Lavaix)
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Viu de Llevata)
L'edifici és d'una sola nau, amb volta de canó, sostinguda per dos arcs torals que descansen damunt de dues columnes emparades en els murs. En el tram del peu, la volta original es va esfondrar i es reféu amb pedra sense treballar. El capitell d'una de les dues columnes situades a tramuntant presenta una decoració antropomòrfica amb una figura animal, a banda i banda, de factura senzilla que desdiu de la resta de treballs.
En el tram del peu hi ha una pica baptismal, de pedra, sense cap decoració. També hi ha un cor elevat, construït durant el segle xix, amb una escala d'accés que impedeix veure la columna de migjorn. Una obertura moderna substitueix l'antiga finestra romànica de la paret de ponent. Tota la nau estava enguixada, amagant els carreus. En llevar la capa de guix no aparegué cap resta de pintures. En el mur nord hi ha la porta d'accés al campanar, amb una volta de mig punt. A la paret de migjorn hi havia, fins a l'any 1992, una capella vuitcentista que eixia del temple dedicada a la verge del Roser. Aquesta capella tapava la finestra romànica de migjorn. L'absis, amb una doble arcuació, conté una obertura circular a la part més elevada i una finestra romànica en el seu centre
L'església té la portalada principal a migjorn amb tres arcades. La primera, decorada, i la tercera se sostenen sobre les seves columnes i capitells. Els capitells de la primera estan decorats amb motius vegetals, mentre que els de la tercera presenten motius zoomòrfics, fantàstics, el de l'esquerra i una figura humana el de la dreta. La segona arcada està motllurada. Damunt de la porta hi ha el monograma de Crist i una obertura moderna. El frontispici i l'absis és recorregut per una senzilla arcuació llombarda. Cap a ponent del mur de migjorn existeix una altra porta, de mig punt, més petita i actualment tapiada, que servia d'accés per als que havien de rebre el sagrament del baptisme.
El mur de tramuntana està tot refet, sense que els carreus segueixin la perfecta col·locació original. El campanar és de base quadrada, romànica, amb dues de les primeres finestres tapiades. A partir de mitjana alçada, el campanar és refet modernament i segueix enlairant-se cilíndricament amb pedra sense treballar. És coronat per una coberta de pissarra cònica refeta als anys 40. El 1992 s'efectuaren obres de restauració que retornaren part de l'edifici al seu estat originari.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Corroncui II)
Fou construïda al pla, a l'actual poble de Corroncui, incorporant les pedres de l'església vella, que era al lloc conegut com a Corroncui vell. Té molt elements, fins i tot ornamentals, procedents del temple antic.
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Corroncui)
Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia de Viu de Llevata)
En resta la part nord-est de la capçalera, en un lloc ple de vegetació i difícil, per tant, de veure. No en queden més restes perquè degueren ser arrasades en ampliar el camí que comunica les dues parts del poble de Viu de Llevata.
Escultors Catalans (Joan de Tours)
O Jean de Tours, Tours (Francia), segle XV - Calella (Barcelo0na), 1563. Fou un imatger i escultor francès que treballà molt activament a Catalunya des de 1509. Fou deixeble de Girart Spirich.
Entre 1522-1527 treballa al Palau de la Generalitat de Catalunya. Realitzà, per a la cambra daurada, unes talles en fusta policromada d'uns àngels sostenint l'escut de la Generalitat amb la creu de Sant Jordi. També se li atribueixen la decoració del coronament de les portes d'accés a la cambra daurada i a la sala Verge de Montserrat des de la galeria gòtica. Col·laborà en nombroses obres de diversos artistes, principalment amb Martín Díez de Liatzasolo i el mestre orguener Joan Masiques, amb els quals, el 23 d'agost de 1531, va formar una companyia escultòrica per atendre els encàrrecs de quatre retaules: Sant Vicenç de Mollet, Santa Coloma de Marata, Sant Esteve de Canyamars i Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius. Els de Mollet i Dosrius foren destruïts el 1936.
Tornarà a treballar amb Díez de Liatzasolo en el retaule major de l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona segons un contracte de 2 de desembre de 1531. Per a realitzar aquest retaule prèviament havien fet un acord amb Damià Forment, però finalment no va participar, tot i que sovint s'ha adjudicat el retaule a aquest darrer artísta. Altre treball de Tours i Martí Díez fou el retaule per a la confraria de carnissers a l'església del Carme de Barcelona. Se li ha atribuït una col·laboració en algunes talles del cor de la Catedral de Barcelona. És l'autor de la portada barroca de l'església de Santa Maria i Sant Nicolau de Calella, coneguda com la portada dels apòstols, amb un relleus del cap dels dotze apòstols.
El 1542, realitzà el retaule renaixentista de l'altar major de l'església de Sant Martí d'Arenys de Munt en col·laboració amb el pintor Pere Serafí. Destruït durant la guerra civil, només es conserven dues talles.
Escultors Catalans (Pere Girart)
O Guirart, o Guitart. Reus (Tarragona) 1546 - primer terç del segle XVII. Va ser un escultor i daurador català. Va ser un conegut escultor de retaules que treballà a Catalunya la segona meitat del segle xvi. És molt escassa la documentació sobre aquest escultor. L'historiador reusenc Andreu de Bofarull diu que el seu treball com a artista era molt valorat pels entesos i que va tenir alguns deixebles molt aprofitats que van treballar a Barcelona. L'any 1543, un cop la nova prioral de sant Pere de Reus va ser oberta al culte, el Consell de la Vila va iniciar el passos per cobrir l'altar major amb un nou retaule que estigués a l'altura de la nova església. L'antic, dissenyat i construït per Pere Ostris, era massa petit per l'envergadura interior que tenia l'edifici. Però no va ser fins al 1576 que es començà el retaule que finalment va presidir el presbiteri de la nova església i que serà considerat una de les obres més emblemàtiques de la imatgeria religiosa dels segles XVI i XVII realitzades a Catalunya. En el seu procés constructiu, llarg i accidentat, que es desenvolupà entre 1576 i 1634, hi van participar alguns dels artistes més importants que en aquell moment treballaven al Principat. El conjunt va ser organitzat en dues parts. La primera s'inicià el 1576, quan Pietro Paolo de Montalbergo i Isaac Hermes dissenyaren un retaule de dos cossos que es recolzaven sobre un basament de pedra i el bancal, coronats per un àtic i dividit verticalment per set carrers. Sota la seva direcció, Pere Girart va dibuixar-ne la traça i va realitzar la talla de l'estructura. Les escultures que s'hi van instal·lar foren realitzades per Gaspar Huguet que a la seva mort va ser substituït per Agustí Pujol (pare), mentre que les sis taules i dos medallons van ser pintats per Isaac Hermes. El 1579 es van col·locar les pintures a l'estructura del retaule. El 1593 el retaule encara estava inacabat, li mancava encara la difícil tasca de la dauradura i policromia de tota l'estructura de fusta i les escultures que s'hi allotjaven. El retaule va ser ampliat el 1623 per Agustí Pujol II.
Pere Girart va allargar la construcció del retaule fins al 1582, i també va construir per l'església de Sant Pere un sagrari de fusta el 1578. Segons Andreu de Bofarull, quan va entregar el traçat del retaule els Jurats es van queixar, ja que havia gastat 400 lliures més que el preu acordat. Van ser examinades per un expert de Barcelona i pel mestre Blanch de Tarragona i ela van donar per bons "por la corrección del dibujo y demás requisitos bien entendidos del arte".
El retaule va presidir el presbiteri de la Prioral de sant Pere al llarg de tres-cents anys, fins que el 1936 va ser desmuntat per Pere Rius i Salvador Vilaseca per protegir-lo dels aldarulls que es van produir durant els primers mesos de la guerra civil. Però, paradoxalment, el retaule, conjuntament amb altres objectes i obres recuperats de la Prioral, van ser traslladats als magatzems que el Museu havia instal·lat a la casa Gay Borràs i van ser greument afectats pels bombardejos que l'aviació feixista va realitzar sobre la població civil reusenca a començaments de 1938. Tot i així, es va poder salvar una part de la imatgeria i la totalitat de les taules que en formaven part
Escultors Catalans (Martín Díez de Liatzasolo)
Alkiza (Guipúscoa), c.1500 - Barcelona, 1583. És considerat un dels millors escultors del segle XVI. Va participar en la producció de diversos retaules, grups escultòrics i figures exemptes que demostren l'assimilació de les fórmules del renaixement italià juntament amb el llenguatge clàssic. Tot i que encara se li pot trobar un rastre de tradició medieval, no deixa de ser un dels artistes més representatius de l'època del Renaixement a Catalunya i sota la seva mirada es desenvolupa una important etapa de l'escultura catalana. També va ser perit de diverses obres d'art, no sense polèmica, que li causaren una certa mala fama. La seva principal producció es va desenvolupar a la ciutat de Barcelona.
Escultors Catalans (Pau Costa)
Vic (Barcelona), juny de 1663 o 1672 – Cadaqués (Girona), 7 de novembre de 1726 o 1727. Fou un dels escultors catalans més prestigiosos d'estil barroc. També va ser el responsable de la introducció dels models escultòrics de l'alt barroc romà, especialment en l'òrbita romana de Carlo Maratta. Fou propietari d'un dels tallers més actius del primer terç del s. XVIII.
D'origen vigatà, la seva trajectòria laboral el portà a treballar en diverses poblacions de la Catalunya central (com a Barcelona o Berga) i de la diòcesi de Girona, deixant el seu primer taller de Vic en el qual havia començat la seva trajectòria com a mestre independent. Es casà dos cops, primer amb Teresa Cases, filla del mestre de cases Pere Cases, amb la que tingué dos fills, Pere i Teresa; a la mort de la primera es casà en segona núpcies amb Maria Perelló, filla de l'escultor Miquel Perelló. Fruit d'aquest segon matrimoni nasqueren dues filles, Maria i Josepa, i un fill, Antoni Costa i Perelló. Els seus dos fills seguiran les petjades artístiques del pare: Pere Costa i Cases serà un dels escultors i arquitectes més importants de l'estil barroc català del s. XVIII, mentre que Antoni Costa i Perelló ingressaria al col·legi d'argenters de Barcelona.
Escultors Catalans (Arnau Campredon)
Perpigna (Francia) - Illes Balears ¿?. Escultor que viu al segle XIV. Fou escultor i orfebre documentat en Perpinyà a començaments del segle XIV i també a Palma com aprenent de l'escultor francès Pierre de Guines. Provenia d'una família d'artistes tots localitzats al Rosselló i a Mallorca. El primer d'ells va ser Bartomeu Campredon que va realitzar a la fi del segle xiii parteix del cor de la catedral d'Elna avui desaparegut, el seu oncle Antonio Camprodon junt amb el seu fill també es van dedicar a l'escultura i alhora Arnau va tenir un fill que va continuar amb l'ofici de la família. El 1303 l'abat del monestir de Sant Cugat Pons Burguet (1298-1306) va rebre un llegat de Bonanat Basset destinat per a la construcció d'una arqueta per a la custòdia de relíquies de sant Cugat
L'encàrrec es va realitzar a Joan de Gènova orfebre establert a Perpinyà, en aquells dies capital continental del regne de Mallorca.[3] Al document del contracte apareix anomenat junt a l'orfebre Joan de Gènova. També al mateix document s'estableix que els desplaçaments a Barcelona dels dos artistes serien a càrrec dels comitents del monestir de Sant Cugat
Escultors Catalans (Arnau Cadell)
O Gatell fou un escultor català del segle xii i xiii. Junt amb el seu taller és autor dels capitells dels claustres del monestir de Sant Cugat iniciat vers el 1190 i de la catedral de Girona.
Les representacions als capitells fets per Cadell mostren ornaments vegetals, formes corínties, escenes de la vida del monjos i temes històrics de la Bíblia que tenen relació amb els capitells de Sant Pere de Galligants. Arnau Cadell és el primer artista català conegut amb nom i cognom. Es conserva el seu testament redactat a Girona l'any 1221 en el qual deixa béns al monestir de Sant Cugat i a la Catedral de Girona. A més al claustre del monestir de Sant Cugat es troba un autoretrat seu (avui en dia incomplet) i una signatura que diu en llatí: "Aquesta és la imatge de l'escultor Arnau Cadell, que construí aquest claustre per a la posteritat"