Muntanyes de Catalunya (Puig de la Canal del Cristall)

És una muntanya de 2.583 metres que es troba entre els municipis de Josa i Tuixén, a la comarca de l'Alt Urgell i de Montellà i Martinet, a la comarca de la Cerdanya (Lleida).

Muntanyes de Catalunya (Pic de Fenerui)

O Pic Roi, és una muntanya que és al límit dels termes municipals de la Vall de Boí i de Vilaller, a l'Alta Ribagorça; situada en el límit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva zona perifèrica, en la provincia de Lleida. El nom de "roi" li ve pel color de les seves vessants vermelloses, riques en ferro.
El pic, de 2.584,9 metres, es troba en el punt d'intersecció de les carenes que delimiten l'occidental Vall de Barravés, l'oriental Vall de Llubriqueto i la meridional Vall de la Montanyeta. Està situat a l'est del Coll de Senet, al sud del Pic d'Estany Roi i l'oest-nord-oest dels Bonys de la Cova. La ruta normal surt des del Pla de la Cabana, via la Pleta del Pi, Barranc d'Estany Roi i Bonys de la Cova

Muntanyes de Catalunya (Balandrau)

És una muntanya de 2.585 metres situada a la serra que separa les valls de Ribes i Camprodon, entre els municipis de Queralbs i Vilallonga de Ter al Ripollès (Girona). Al cim hi ha un vèrtex geodèsic (referència 290079001 de l'Institut Cartogràfic de Catalunya). Una de les possibles rutes parteix des del Refugi de Coma de Vaca, pel nord , i pel sud , des de la Collada de Fontlletera. Te unes amplies vistes de les Muntanyes de Núria i la Serra Cavallera.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Muntanyes de Catalunya (Pic de Costa Cabirolera)

És un cim de la Serra del Cadí, al Prepirineu català. És el cim més alt del Berguedà i de la província de Barcelona amb 2.604 metres d'altitud. Al cim hi ha un vèrtex geodèsic. El Pic de Costa Cabirolera fa de límit administratiu. És el límit municipal entre els municipis de Josa i Tuixén (Alt Urgell); Bagà (el Berguedà) i Montellà i Martinet (Baixa Cerdanya); també és el límit comarcal entre l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya; el límit provincial entre Barcelona i Lleida i el límit regional entre la Catalunya Central i l'Alt Pirineu i Aran.

Rius de Catalunya (Güell)

És un riu del Gironès, afluent del Ter pel marge dret. Neix en el municipi d'Aiguaviva amb la confluència del Torrent de Can Garrofa i del Rec de Can Gibert. Passa pel municipi de Vilablareix, prop del nucli del Perelló, per després endinsar-se dins la ciutat de Girona per la seva part occidental on rep el riu Masrocs per l'esquerra. Antigament desembocava a l'Onyar, al nord-est del Parc de la Devesa però actualment desguassa les seves aigües directament al riu Ter, al sud-oest del mateix parc.

Rius de Catalunya (Riera d'Osor)

És un riu de Catalunya d'orientació oest-est, afluent del Ter pel seu marge dret. En el seu naixement, a la cara nord del turó de la Guàrdia, pren el nom de riera del Molí Roquer i quan s'uneix amb la riera de Sant Hilari adopta el seu nom definitiu de riera d'Osor. Malgrat que neix al municipi d'Espinelves bàsicament transcorre pels municipis de Sant Hilari Sacalm, Osor i Anglès per acabar desembocant en el Ter, just a mig camí entre Anglès i la Cellera de Ter. Hidrogràficament destaca per ser el curs fluvial més cabalós dels que neixen a les Guilleries.

Rius de Catalunya (Meder)

És un subafluent del riu Ter. Desemboca al riu Gurri. Neix al municipi de Santa Eulàlia de Riuprimer, antigament coneguda amb el nom de Santa Eulàlia de Merder. La seva conca inclou els municipis de Santa Eulàlia de Riuprimer, Muntanyola, Sant Bartomeu del Grau, Gurb i Vic.
Passat Santa Eulàlia, el Mèder rep al seu marge dret la riera de Muntanyola. Quatre quilòmetres riu avall, passa pel barri de Guixa. Havent passat la Guixa, rep al seu marge esquerre la riera de Sant Joan del Galí. Al cap d'un parell de quilòmetres arriba a Vic on ha estat aprofitat durant molts anys per la indústria tèxtil: això feia que el riu fos una claveguera i reforçava la idea que el riu era un merder. Als afores de Vic desemboca al riu Gurri, del qual és l'afluent més important.

Rius de Catalunya (Gurri)

És un afluent del riu Ter. És un afluent per la dreta d'aquest. Neix a Seva, a tocar del límit provincial de Barcelona i Girona, als vessants del Matagalls, i baixa cap a la plana de Vic, on travessa els termes municipals de Taradell, Malla, i Vic, on rep el seu afluent més important, el Mèder. Segueix el seu curs travessant el terme de Gurb, i aboca les aigües a Roda de Ter.
El seu nom podria ser originari del mot íber "gorri", vermell, ates el color vermellós que tenen les seves aigües en bona part del traçat.

Destaquen al seu curs alt les runes del molí del Sors, i el pont del Sors , també conegut com "Pont d'en Gatus", per haver estat durant molt temps l'allotjament d'un rodamon que sempre anava envoltat de gats. A l'alçada de Vic es troba un altre pont destacable, el del Bruguer.

Muntanyes de Catalunya (Tossal Esbonllat)

És una muntanya que es troba en límit dels termes municipals de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i Espot (Pallars Sobirà), dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El pic, de 2.637,5 metres, s'alça a la carena que separa la Vall de Sant Nicolau (S) i Colomers d’Espot (N); amb el Cap de la Pala Alta d’Estany Llong a l’oest-nord-oest i l'Estany Redó a l’est.
Per Colomers d'Espot: des del desguàs de l'Estany del Bergús agafant direcció sud-est.

Muntanyes de Catalunya (Pic de l'Esquena d'Ase)

O Puig d'Ombriaga a Girona, és una muntanya de 2.626,3 m alt situada a l'eix de la serralada principal dels Pirineus, entre el Ripollès (Girona) i el Conflent, en el límit dels termes municipal de Setcases i comunal de Fontpedrosa.
Està situat quasi a l'extrem sud-oriental del terme de Fontpedrosa i al nord-oest del de Setcases, al sud-oest del Puig de Morens i al nord-est del Coll del Gegant. Una de les possibles rutes parteix des de Vallter2000.

Muntanyes de Catalunya (Bony del Graller)

És una muntanya que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, en Lleida.
El cim, de 2.645,8[1] metres és el límit septentrional del Crestell del Montanyó que s'estén cap al Pic Roi al sud. La cresta separa la vall de Montanyó de Llacs i, la Cometa de les Mussoles de la Vall de les Mussoles.

Muntanyes de Catalunya (Lo Pinetó)

És una muntanya de 2.647 metres que es troba entre els municipis d'Espot i d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà.

Rius de Catalunya (Nuria)

És un riu de Catalunya, que neix a Núria, fruit de la confluència dels torrents de Finestrelles, de la coma d'Eina, i de Noufonts. Desemboca al veïnat de Daió de baix (Queralbs) al riu Freser. Forma doncs part de la conca del riu Ter, que vessa les seves aigües a la Mediterrània.

Rius de Catalunya (Freser)

És un riu de Catalunya d'orientació nord-sud, que destaca perquè és l'afluent d'origen pirenaic més important del riu Ter. El riu neix entre el pic de Fresers i el pic de Bastiments i es junyeix amb el Ter a la ciutat de Ripoll. Té importància històrica pel fet d'haver estat un dels primers rius explotats en la industrialització de Catalunya al començament del segle XIX. 

Muntanyes de Catalunya (Agulles d'Amitges)

Són unes agulles al municipi d'Espot, al Pallars Sobirà, dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida).
Estan situades a la vall de Ratera sobre l'estany Gran d'Amitges a 2.661 m d'altitud.

Rius de Catalunya (Borró)

És un riu de Catalunya, afluent pel marge esquerre del Fluvià. Neix als peus del puig de Bassegoda pel seu vessant sud-oriental, i va a parar al Fluvià, entre Argelaguer i Besalú després d'uns 14 quilòmetres de curs. Gran part del seu recorregut es troba dins l'espai protegit de l'Alta Garrotxa. El seu curs sol estar sec.

Rius de Catalunya (Ordina)

És un riu de l'Alt Empordà, afluent del Llobregat d'Empordà pel costat esquerre i per tant de la Muga. Neix al peu dels colls de Banyuls i de les Eres, al terme municipal de Rabós.
Durant el seu curs alt rep aigües dels municipis de Rabós i Espolla (d'aquest últim destacar la riera de Sant Genís), per continuar cap a Peralada on desemboca finalment al Llobregat d'Empordà, que al seu torn desguassa a la Muga. És un riu que si l'estiu no és extrem, pot tenir aigua tot l'any.

Els trams més interessants d'aquest riu són els que hi ha entre els termes municipals de Rabós i Espolla, ja que passa per uns paratges de gran bellesa i en certa manera, engorjat. El pas pel poble de Rabós, que s'ha aprofitat del riu per construir les cases amb còdols i les nombroses fonts que hi ha en aquest municipi, és interessant per l'alt i interessant pont de pedra que travessa el riu en aquesta població; malgrat l'alçada en alguna ocasió les riuades s'han endut les baranes. Pel que fa a la diversitat biològica, cal dir que és un riu ple de vida: el poblen les típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc de riu americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes... Les ribes estan plenes de la vegetació de ribera: verns, pollancres.

Muntanyes de Catalunya (Vulturó)

També anomenat Puig de la Canal Baridana , de 2.649 metres, és el cim més alt de la serra del Cadí i del Prepirineu català (Lleida).
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Muntanyes de Catalunya (Pic del Port Vell)

És una muntanya de 2.652,9 metres d'altitud del terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà (Lleida), al límit amb la parròquia de la Massana, d'Andorra.

És a llevant del poble de Tor, a la dreta, nord, de la naixença del Barranc de Port Negre pel vessant pallarès i al damunt, ponent, de la naixença del Riu de Comallémpia per l'andorrà. Es troba al nord del Pic de Port Negre i del Port Negre de Pallars.

Rius de Catalunya (Llierca)

O Llerca és un riu de Catalunya, afluent pel marge esquerre del Fluvià. Té una orientació nord-sud i la seva vall és la principal via d'entrada a la sub-comarca de l'Alta Garrotxa. Neix a la collada de Sant Pau de Segúries, al Ripollès (Girona), no massa lluny del Capsacosta, voreja tota la vall del Bac i després transcorre per la vall d'Oix (actualment se l'anomena riera d'Oix. Al peu del Bestracà rep la riera de Beget i a pocs quilòmetres després, la riera de Sant Aniol d'Aguja. Aquest riu ha servit per marcar la majoria de límits entre les poblacions de Tortellà, Montagut i Oix i Sales de Llierca.

El riu té la peculiaritat geològica de perdre bona part del seu cabal poc abans d'arribar a la seva desembocadura a través d'una sèrie de corrents subterrànies que desguassen dins de l'estany de Banyoles. Així es produeix un inusual transvasament natural d'aigua de la conca del Fluvià a la del Ter. Malgrat tenir un règim molt irregular, quan hi ha pluges fortes el riu augmenta molt el seu cabal, on alguns casos supera el passallís de la carretera de Tortellà a Montagut i Oix.

Dins del terme municipal de Tortellà, i seguint la carretera que porta al nucli de Sadernes, hi ha el pont de Llierca, un pont en estil romànic molt característic pel que fa a la seva constitució i la seva edat.

Rius de Catalunya (Gurn)

O el Gurni és un riu de la Vall d'en Bas, a la Garrotxa (Barcelona). És afluent del Fluvià (hi desemboca prop de Cirera), i està format per la confluència de les rieres de Collfred i de Sallent.

Rius de Catalunya (Llobregat d'Empordà)

És un riu de l'Alt Empordà (Girona), afluent de la Muga pel costat esquerre. Neix al pic del Llobregat, passa per la Jonquera i rep les aigües del vessant sud de la serra de l'Albera. És un riu de règim pluvial, nodrit tan sols per les pluges de tardor i de primavera i té un mínim a l'agost. Pel que fa a la diversitat biològica, cal dir que és un riu ple de vida: el poblen les típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc de riu americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes... Les ribes estan plenes de la vegatació de ribera: verns, pollancres..

Rius de Catalunya (Manol)

És un riu de l'Alt Empordà (Girona), afluent de la Muga pel costat dret. El seu nom nom podria derivar d'amnis (riu), amnolus (riuet) o manare (rajar). Neix prop de Lliurona a la Tossa d'Espinau, a 1.089 metres d'altitud, i acaba al passadís de Vilanova de la Muga. És un riu de cabal irregular, com correspon a un riu mediterrani, amb secades a l'estiu i crescudes en època de pluja.
Pel que fa a la diversitat biològica, cal dir que és un riu ple de vida: el poblen les típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc de riu americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes...Les ribes estan plenes de la vegetació de ribera: verns, pollancres.

Muntanyes de Catalunya (Puig, de Serra Gallinera)

O el Pic, és una muntanya de 2.663 metres que fa de límit dels termes comunals de Mentet i de Nyer, tots dos de la comarca del Conflent, a la Catalunya del Nord.

Es troba a la zona nord-occidental del terme de Mentet i al sud del de Pi de Conflent, a prop també del triterme amb Fontpedrosa. És al nord de Serra Gallinera. El Pic de Serra Gallinera està inclòs en la major part d'excursions de la zona occidental del Massís del Canigó.

Muntanyes de Catalunya (Tuc deth Cap deth Pòrt de Caldes)

És una muntanya que es troba en límit dels termes municipals de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i de Naut Aran (Vall d'Aran). Està situada en el límit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva zona perifèrica.
El pic, de 2.671,4 m, situat al sud del Tuc de Ribereta i al nord del Port de Caldes, s'alça en el punt de confluència de la carenes que separen l'occidental Capçalera de Caldes de la Vall de Boí, de l'oriental Vall de Valarties: la que cap al nord limita amb la Ribèra de Ribereta i la que cap al sud ho fa amb el Circ de Colomèrs. Calen destacar, al voltant seu, l'Estany del Port de Caldes a l'oest i el Lac deth Pòrt de Caldes al sud-est.
La ruta normal parteix del Port de Caldes.

Muntanyes de Catalunya (Tuc de la Montanyeta)

O Pic de la Montanyeta, és una muntanya que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici en Lleida.
El pic, de 2.674,8 metres, s'alça en el punt d'intersecció de les carenes que delimiten la Coma d'Amitges (E), la Vall de les Corticelles (N) i la Vall de Dellui (SO); amb el Bony de les Corticelles al nord, les Agulles de Dellui al nord-oest i les Pales de Cubieso al sud-est.
El punt habitual per atacar el pic és la collada que separa les valls de les Corticelles i la Coma d'Amitges. El Refugi d'Estany Llong és el punt de sortida comú dels camins de les dues valls que condueixen cap al coll.

Muntanyes de Catalunya (Agulla del Portarró)

És una muntanya que es troba en el terme municipal d'Espot, a la comarca del Pallars Sobirà, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici
El pic, de 2.675,1 metres, s'alça en la carena que separa la Coma dels Pescadors (O) i la Vall de Subenuix (E). Situat al nord del Coll Nord de Subenuix, és el guardià meridional del Portarró d'Espot, que es troba al seu nord-oest. El punt habitual per atacar el pic és el Portarró d'Espot. Per assolir aquest coll: el Refugi d'Estany Llong és el punt de sortida normal en el cas de la via per la Vall de Boí (Alta Ribagorça), i el Refugi Ernest Mallafré per fer-ho per la banda de la Vall d'Escrita (Espot, Pallars Sobirà).

Rius de Catalunya (Sénia)

De la Senia. Antigament anomenat riu d'Ulldecona, és un riu que discorre entre Catalunya al nord i el País Valencià al sud. Té 49 km de longitud i desemboca al mar Mediterrani. La seva desembocadura és el punt més meridional de Catalunya. Neix a les muntanyes dels Ports de Beseit, dins del terme municipal de la Pobla de Benifassà (Baix Maestrat), a uns 1.200 metres d'altura s.n.m. Compta amb una conca hidràulica de 197,7 km² de superfície que abasta tant les comarques del Baix Maestrat (País Valencià) i el Montsià (Catalunya) recorrent una distància que no arriba als 50 quilòmetres.
Les aigües del riu de la Sénia s'acumulen posteriorment en l'embassament d'Ulldecona, situat també en el terme municipal de La Pobla de Benifassà. A partir d'aquí, el riu discorre per zones de forts pendents, la qual cosa li proporciona una elevada oxigenació, sent la vegetació molt abundant, tot contribuint a mantenir l'hàbitat de la vida piscícola.

Posteriorment, i abans d'arribar a la Sénia (municipi que dóna nom al riu), existeixen derivacions de cabal que abasteixen als regadius d'aquesta zona, unes 2.360 hectàrees. També aquí, el riu arriba a la frontera entre Catalunya i el País Valencià; a partir de llavors i fins a la seva desembocadura, el Sénia servirà de límit fronterer entre aquestes dues terres. A partir d'aquest punt la llera pràcticament no rep aportacions naturals i la qualitat de l'aigua empitjora de forma notable. Prop de la localitat d'Alcanar, el riu entra en la Plana de Vinaròs i la travessa fins a desembocar a sòl de Riu en la mar Mediterrània.

Rius de Catalunya (Segre)

És un riu de Catalunya, afluent de l'Ebre per l'esquerra. La conca comprèn territoris de tres estats: França, Andorra i Espanya (del llatí Sicoris Flumen; flumen = riu).
Neix al vessant occidental del Pic de Segre, al nord-oest del Coll d'Er, al nord del Pic Petit de Segre, al nord-est del Puigmal de Llo i al capdamunt -extrem de migdia- dels Clots del Segre, a l'Alta Cerdanya, en el terme comunal de Llo; desemboca, després de recórrer 265 quilòmetres, al riu Ebre, al seu pas per Mequinensa (Baix Cinca).

Al llarg d'aquest recorregut hi ha els embassaments d'Oliana, Rialb i Sant Llorenç de Montgai. En surten diversos canals i séquies de regadiu: el canal Segarra-Garrigues, el canal d'Urgell, amb les séquies corresponents: el canal de Balaguer, el canal de Seròs, etc. En els textos catalans medievals, escrits en llatí tardà, se l'anomena Ribo Sequere (a partir de l'any (815) o Flumen Secore (el 840).[1] Considerant-ne la longitud, el cabal i la conca, és el principal afluent de l'Ebre.A la fi dels anys 2010, s'hi han observat (essent una de les primeres vegades en terres mediterrànies) zones infectades pel julivert gegant, una espècie invasora que als rius d'Alemanya causa anualment uns deu milions d'euros de danys, ja que fomenta l'erosió

Rius de Catalunya (Ebre [II])

Tradicionalment, s'establia a la deu de Fontibre (del llatí Fontas Iberi, 'fonts de l'Ebre'), a Cantàbria, a 880 m d'altitud. Actualment es fixa a les fonts del riu Híjar, a la serra de Peña Labra, a Cantàbria, a 1.980 m (43°02′29″N 4°23′30″O / 43.04148333, -4.39154444), ja que l'aigua que brolla a Fontibre és una surgència de l'Híja
Entre d'altres, l'Ebre passa per Reinosa, Miranda de Ebro, Haro, Logronyo, Calahorra, Alfaro, Tudela, Alagó, Saragossa, Casp, Mequinensa, Faió, Riba-roja d'Ebre, Flix, Ascó, Móra d'Ebre, Miravet, Tivenys, Xerta, Aldover, Tortosa, Amposta, Sant Jaume d'Enveja i Deltebre. Al seu pas per terres de parla catalana dona nom a l'espai anomenat Terres de l'Ebre, unit per la parla (el tipus de català) i la història comuna vertebrada pel riu. L'Ebre va ser escenari d'una de les batalles més importants de la Guerra Civil espanyola. Entre les localitats d'El Cortijo (La Rioja) i Assa (Àlaba) es troba el pont Mantible, un pont romà sobre el riu.
Desemboca al mar Mediterrani al Parc Natural del Delta de l'Ebre, que va ser creat l'any 1983 per la Generalitat de Catalunya, als termes municipals de Deltebre (riba nord, a la comarca del Baix Ebre) i Sant Jaume d'Enveja (riba sud, a la comarca del Montsià, tot plegat a Tarragona), formant un gran delta on l'Illa de Buda parteix el corrent en dos braços principals (gola Nord i de Migjorn). La desembocadura de l'Ebre s'anomena, precisament, les Goles de l'Ebre. El delta de l'Ebre és la zona humida més important de Catalunya i la seva superfície total és de 7.736 hectàrees.

L'Ebre pateix les seves crescudes més freqüents a l'estació freda, d'octubre a març, tot i que de vegades s'allarguen al tram final fins al maig; les d'estació freda solen estar lligades al règim pluvial oceànic, mentre que les primaverals són fruit de la fossa de les neus dels Pirineus. Els estiatges es produeixen a l'estiu: de juliol a octubre, a Miranda de Ebro i de finals d'agost i primers de setembre a Tortosa.

Les seves aigües s'aprofiten en nombrosos punts per al regadiu mitjançant canals com l'Imperial, el Tauste i, al tram final, els canals de la Dreta i l'Esquerra de l'Ebre, que neixen a l'assut de Xerta. El seu cabal es regula pels embassaments de Mequinensa i Riba-roja. Aquests embassaments fan que actualment el delta de l'Ebre pateixi un fenomen de regressió, ja que aturen els sediments que haurien d'arribar a la desembocadura i, per tant, la mar va guanyant espai a la terra.
L'origen de la conca de l'Ebre va ser la formació dels Pirineus que va produir, en compensació, l'enfonsament de la vall de l'Ebre. Els principals massissos muntanyosos que la delimiten són els Pirineus, al nord, el sistema Ibèric, al sud, i els Pics d'Europa al seu naixement. Recull les aigües dels rius del vessant meridional dels Pirineus (Arga, Aragó, Gàllego, Cinca i Segre) i del vessant NE de la serralada Ibèrica (Jalón, Jiloca, Guadalop, Matarranya). La conca s'estén per part de les comunitats autònomes de Cantàbria, Castella i Lleó, País Basc, La Rioja, Navarra, Aragó, Castella-La Manxa, País Valencià i Catalunya. També comprèn el Principat d'Andorra (445 km²) i petites parts de França (502 km², la major part a l'Alta Cerdanya).

Rius de Catalunya (Ebre [I])

És el segon riu més cabalós de la península Ibèrica després del Duero, i l'únic gran riu peninsular que aboca a la Mediterrània. Neix al vessant sud de la serralada Cantàbrica, des d'on segueix una trajectòria ESE amb una longitud d'uns 930 km i 83.093 km² de conca fins a la Mediterrània, on desemboca formant un ample delta de 500 km².
El nom està plenament documentat en les fonts antigues com a Ἴβηρος i Ἴβηρ en llengua grega, i Hiberhus i Iberus en llengua llatina. Tanmateix el seu origen no és clar. La teoria més acceptada afirma que el nom deriva d'Iber, antic hidrònim utilitzat pels pobles ibers abans de l'arribada dels grecs, que també va ser portat per un altre riu al sud de la península (identificat amb el riu Tinto, a la província de Huelva) que hauria donat nom a la península Ibèrica (Ιβηρία en grec, Hiberia i Iberia en llatí) i als pobles ibers (Ἴβηροι en grec, Hiberi i Iberi en llatí). L'etimologia d'aquests hidrònims ha estat relacionada amb els mots bascs ibar ('ribera' o 'marge del riu') i ibai ('riu'), i seria compartida pels noms d'altres rius com l'Ibor (afluent del Tajo a Càceres) i l'Íbias (afluent del Navia a Astúries). Aquesta etimologia és avalada pel Diccionari català-valencià-balear d'Alcover i Moll.

Una altra etimologia més dubtosa planteja que el mot deriva del grec antic Έβρος, que significaria 'ample' i que fonèticament sona "ebros". Aquesta teoria es fonamenta explicant que aquesta hauria sigut la primera designació que van donar-hi els grecs quan van arribar a la costa occidental mediterrània, cap al 575 aC, i van veure els 345 metres d'amplada màxima de la desembocadura de l'Ebre. Així doncs, diu que originàriament el terme Iberia, usat per a designar la totalitat de la península, derivaria d'una deformació del terme grec arcaic que designa l''ample i extens'. Tanmateix, aquesta teoria topa amb el fet que el nom grec del riu era Ἴβηρος i Ἴβηρ, com s'ha assenyalat més amunt, i no "Έβρος", i que el mot grec per a "ample" era εὐρυς. En l'antiguitat sí que va existir un riu anomenat Έβρος, l'Hebros, l'actual Maritsa a Tràcia.

Partint de la teoria etimològica del mot, tant sigui la relacionada amb els ibers com amb els grecs, el que és clar és que amb l'arribada dels romans l'Ebre s'anomenà en llatí Hiberus Flumen. Històricament, també s'ha anomenat Ibruh en àrab, derivat del mateix origen incert.

Muntanyes de Catalunya (Tuc de Ribereta)

És una muntanya que es troba en límit dels termes municipals de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i de Naut Aran (Vall d'Aran). Està situada en el límit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva zona perifèrica, en la provincia de Lleida.
El pic, de 2.675,7 metres, situat a l'est-sud-est de les Agulhes deth Pòrt i al nord del Tuc deth Cap deth Pòrt de Caldes, s'alça en l'extrem oriental de la carena que separa la meridional Capçalera de Caldes de la Vall de Boí, del septentrional Circ del Montardo de la Vall de Valarties. També constitueix l'extrem sud de la carena que, cap al nord-nord-est, separa l'occidental Circ del Montardo de l'oriental Ribèra de Ribereta. Calen destacar, al voltant seu, l'Estany del Port de Caldes a l'oest i l'Estanh Gelat de Ribereta a l'est-nord-est.

Muntanyes de Catalunya (Cap des Cometes)

Cap de les Cometes és una muntanya que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, en Lleida.
El pic, de 2.681,4 metres, s'alça en la intersecció de les carenes que delimiten Montanyó de Llacs (E), Cometes de Casesnoves (N) i les Costes (SO). Té el Pic de les Costes al sud-sud-est i la Collada Barrada al nord-nord-est.

Dues són les rutes més habituals:
- Pujant pel Barranc de les Costes fins a la collada que comunica el cim amb el Pic de les Costes.
- Des de la Collada Barrada

Muntanyes de Catalunya (Les Borregues )

És una muntanya de 2.693 metres que es troba entre els municipis de Queralbs, Setcases i Vilallonga de Ter al Ripollès, en la provincia de Girona.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Rius de Catalunya (Francolí)

És un riu de Catalunya que desguassa al mar Mediterrani, al port de Tarragona, i és el riu més important dels que neixen a les comarques de Tarragona.
El punt de naixement del Francolí no està del tot establert; s'acostuma a dir que neix a la Font Major de l'Espluga de Francolí (Conca de Barberà), però el riu ja s'anomena "Francolí" abans d'arribar a l'Espluga; en aquesta població només s'hi ajunta el riu Sec, molt a prop de la Font Major. L'aigua que brolla en aquesta cova no és més que la part infiltrada de les rieres i torrents que baixen de les muntanyes de Prades. Així, el veritable naixement del Francolí seria dins del terme municipal de Vimbodí, on el barranc dels Torrents s'ajunta al riu Milans. De fet, algunes fonts donen com a origen del Francolí el barranc de Viern, tot i que aquest barranc és solament un afluent del Milans.
Al terme de Montblanc, a l'aiguabarreig del Francolí amb el riu Anguera es troba la zona humida de la Sallida. Es tracta de terrenys de titularitat pública que ocupen una superfície d'unes 14,5 hectàrees. ÉS un espai interessant on s’hi poden observar tota mena d’ocells d’aiguamoll i on lentament es recupera la vegetació típica del bosc de ribera
La desembocadura del riu Francolí es localitza al mateix port de la ciutat de Tarragona al Mar Mediterrani, està catalogada com a zona humida, i ocupa una superfície de 13,5 hectàrees. Es tracta d’un espai molt degradat per les infraestructures portuàries, carreteres, vies de ferrocarril, polígons industrials, abocaments contaminants aigües amunt, etc. Això ha afectat molt negativament la vegetació, reduïda a uns pocs retalls de canyissar, bogar i algun peu aïllat de tamariu (Tamarix sp.). Tanmateix, el seu interès ecològic és elevat. S’hi poden observar espècies com el cames-llargues (Himantopus himantopus), el corriol petit (Charadrius dubius) o el corriol camanegre (C. alexandrinus) que, si bé no nidifiquen actualment a l’espai, sí que ho fan en altres punts del port de Tarragona. Igualment, pel fet de situar-se en plena costa catalana l’espai resulta molt atractiu per a la fauna migradora i hivernant, esdevenint una important zona de descans.

Pel que fa als principals factors que afecten de forma negativa l’espai destacar aquells lligats a la mateixa localització de l’espai: soroll, infraestructures portuàries, carreteres, camins i abocaments. El riu Francolí fou objecte d’un procés de canalització l’any 2002 que influencià en gran mesura l’espai, ja que es van modificar els marges del riu i es van reduir les comunitats vegetals de forma important.

Rius de Catalunya (Gaià)

El Gaià és un riu de les comarques de Tarragona. Neix prop de Santa Coloma de Queralt, als contraforts de la Depressió Central, i recull les aigües de les serres de Brufaganya i de Serra de Queralt. Creua la Serralada Prelitoral Catalana, més concretament el Bloc del Gaià, i passa pel conjunt cistercenc del monestir de Santes Creus. Travessa la Serralada Litoral per l'estret del Cardenal, en el qual s'hi ha construït el pantà del Catllar, inaugurat el 1975, que permet a Repsol, propietària de l'embassament, aprofitar les aigües per a la indústria petroquímica del Camp de Tarragona. En conseqüència, els seus últims 11 km finals els baixa sec majoritàriament durant tot l'any, ja que el pantà la reté tota, destruint en gran part el ecosistema que albergava especies amenaçades com el barb cua-roig. En l'actualitat, es destinen projectes per a la seva recuperació, tot i que segueix sense flux d'aigua.

Desaigua prop d'Altafulla, sota el castell de Tamarit, a la comarca del Tarragonès. A la desembocadura forma una llacuna separada del mar per una barra de sorra. Aquesta llacuna i els seus voltants formen part de la Reserva Natural de Fauna Salvatge de la Desembocadura del Gaià.
La vall del riu Gaià conté una altíssima densitat de fortificacions medievals construïdes als segles X i XI, quan la zona feia de frontera entre el comtat de Barcelona i Al-Àndalus.

La desembocadura del riu Gaià és un petit espai d'unes 5 hectàrees corresponent al calaix del riu Gaià entre la via del ferrocarril i el mar. Està ubicat dins de l'antic terme de Tamarit, avui en dia agregat al municipi de Tarragona. L'espai presenta zones embassades i una desembocadura oberta en una platja sorrenca.
La vegetació de l'espai està constituïda per diverses comunitats vegetals que ocupen ambdós costats de la llera del riu. Pel que fa al tram del riu més allunyat del mar, hi ha un retall de bosc de ribera característic dels rius mediterranis, dominats per l'àlber (Populus alba) amb presència de freixes (Fraxinus angustifolia) i l'om (Ulmus minor). El tram mitjà l'ocupa bàsicament el canyar (Arundini-Convolvuletum sepium). El canyissar característic de les aigües dolces del litoral ocupa les vores fins arran de la platja de Tamarit. L'espècie més característica és el canyís (Phragmites australis) acompanyat, en indrets on el nivell de l'aigua no és important, per boga (Typha angustifolia), la jonça d'estany (Schoenoplectus lacustris), el lliri groc (Iris pseudacorus), el plantatge d'aigua (Alisma plantago-aquatica) i la salicària (Lythrum salicaria). També són comuns el jonc boval (Scirpus holoschoenus), la menta borda i espècies pròpies de la bardissa de les vores de camins i conreus com ara l'esbarzer. L'espai constitueix un refugi per a alguns elements faunístics i destaca com a zona de repòs i aturada d'ocells en les seves rutes de migració. S'ha detectat a l'espai la presència regular de 130 espècies de vertebrats de les 244 constatades en tota la conca del riu Gaià i s'ha detectat la presència de més de 80 espècies d'ocells diferents.

El paisatge de l'espai contrasta amb el seu entorn, intensament dedicat als conreus o a usos turístics i recreatius. Tot i tractar-se d'un espai natural protegit força ben conservat aquest està sotmès a una desmesurada freqüentació, sobretot durant els mesos estivals, i redueix de forma important l'àrea d'influència de l'espai; hi ha la tanca d'un càmping a només 5 metres de la zona humida. Amb l'objectiu de conservar i recuperar l'espai, el juny del 1998 es va signar un conveni de col·laboració per a la conservació de l'espai entre la Direcció General de Medi Natural del DARP, l'Ajuntament de Tarragona, el Consell Comarcal del Tarragonès i l'Associació Mediambiental la Sínia. Són diversos els projectes que s'hi ha dut a terme a l'espai, entre els quals destaquen la vigilància, informació i manteniment de l'espai, la creació d'un centre d'informació i educació ambiental, estudis de seguiment de fauna, un projecte de reintroducció d'òlibes i camps de treball, entre d'altres.

L'espai de la desembocadura pertany a des de l'any 1992 al PEIN i per ordre de 7 de juny de 1995 fou declarat Reserva natural de fauna salvatge. A més està inclòs com a espai de la Xarxa Natura 2000

Rius de Catalunya (Foix)

El riu de Foix és un riu de Catalunya. Neix a la Serra d'Ancosa, a la Serralada Prelitoral al terme municipal de la Llacuna, creua la depressió prelitoral i la Serralada Litoral per desembocar al Mediterrani a Cubelles (Garraf). El seu règim hídric és típicament mediterrani amb variacions estacionals molt acusades.

En el seu recorregut destaca el pantà de Foix, que va ser inaugurat el 1928 i es troba al municipi de Castellet i la Gornal. Aquest embassament permet aprofitar les aigües del riu de Foix, de manera que aigües avall el riu és sec la major part de l'any.

La desembocadura del riu de Foix, a Cubelles, forma una zona d'espais humits de gran atractiu en aquest municipi

Rius de Catalunya (Riera de Ribes)

La riera de Ribes, amb un recorregut de 18 km, és el col·lector de diversos cursos d'aigua de les comarques de l'Alt Penedès i el Garraf. Neix al terme de les Cabanyes a l'Alt Penedès i durant el seu camí recull l'aigua de diversos torrents que s'uneixen per formar el torrent de Can Ferrer de Llacunalba i, més endavant, les aigües d'Olivella revertides pel fondal de Mas Mestre. També hi conflueixen les aigües de la riera de Begues i de la de Jafre, entre altres. La riera de Begues també està formada, al seu torn, per diversos corrents d'aigua com la riera d'Oleseta, els torrents dels Pelagons, dels Trullols, de la Romenguera, del Querol i del Pou de la Vinya.

La confluència de les rieres de Ribes i de Begues al terme de Sant Pere de Ribes amplia la riera de Ribes, que, després d'envoltar tot el poble i rebre les aigües procedents del Montgròs canalitzades pel torrent de l'Espluga, s'ajunta amb la riera de Jafre, prop de Can Quadres de la Timba. Després d'aquest recorregut, entra al terme de Sitges, i va desembocar al mar, a la zona coneguda com el cap dels Grills, a la mateixa costa de Sitges.
La desembocadura de la riera de Ribes es localitza al municipi de Sitges. Es tracta d’un espai limitat per la platja, el límit urbà de Sitges i els terrenys d'un camp de golf. En aquest espai la riera de Ribes forma una petita llacuna d’1,5 hectàrees on es barreja l’aigua de la riera i el seu aqüífer amb l’aigua de la Mediterrània. Es tracta d'un petit espai litoral que té l’interès de trobar-se al mig d’una de les principals rutes de migració d’ocells de l’Europa occidental a l’Àfrica, fet que el converteix en una zona de refugi i de pas important. La llacuna ha experimentat una forta degradació, com a conseqüència de l'elevada freqüentació humana, l'abocament de deixalles i uns usos invasius i inapropiats dels marges de la llera. S'hi havia citat herbassars de Ruppia, però actualment la contaminació de les aigües impedeix el desenvolupament de comunitats d'interès. Als marges de la llacuna hi ha jonqueres de Juncus acutus (hàbitat d’interès comunitari 1410 "Prats i jonqueres halòfils mediterranis (Juncetalia maritimi)") i petites restes de salicornar, molt empobrides. A la platja, formada per un codolar, hi prospera l'hàbitat 1210 "Vegetació anual colonitzadora dels codolars litorals rics en matèria orgànica", molt degradat també per l'elevada freqüentació. Pel que fa a la fauna, es coneixia la presència de peixos d’estuari (llises, etc.), però la barrera de còdols que actualment separa la llacuna del mar impedeix la viabilitat de les poblacions. Pel que fa als ocells, constitueix en el principal element d'interès de l'espai. S’observen, sobretot en èpoques de pas, nombroses espècies de zones humides (corriols, anàtides,etc.). L’estat de degradació d’aquest espai és notori (deixalles, runes, infraestructures diverses als marges, etc). Així mateix, la pressió turística dels voltants condiciona el potencial ecològic que aquest podria tenir.

Muntanyes de Catalunya (Cap de la Pleta Mala)

És una muntanya que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida).
El pic, de 2.692,9 metres, s'alça a la carena que separa la Vall de Sarradé (O) i la Vall de Sant Nicolau (SE); amb el Cap de les Pales del Planell Gran al nord-est i el Serrat dels Ginebros al sud-oest.

Muntanyes de Catalunya (Pic de la Bassera)

És una muntanya de 2693 metres d'altitud que es troba entre els termes municipals de les Valls de Valira, de la comarca de l'Alt Urgell i d'Alins, de la comarca del Pallars Sobirà i una punta del terme comunal de la Massana, d'Andorra.

És a llevant de la capçalera del Barranc de Bords, a l'extrem meridional de la vall de Tor. Es troba al sud-oest de la Torre de Cabús i al nord-est del cim, homònim, de la Torre de Cabús.

Muntanyes de Catalunya (Pic dels Feixans del Prat)

És una muntanya de 2.697 metres que es troba al municipi d'Espot, a la comarca del Pallars Sobirà (Lleida).

Muntanyes de Catalunya (Tuc de Monges)

O des Monges és una muntanya que es troba en límit dels termes municipals de la Vall de Boí (Alta Ribagorça) i de Naut Aran (Vall d'Aran), situat en el límit del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva zona perifèrica, en la provincia de Lleida. El nom prové dels "monjos" i no de les "monges", com es podria pensar.

El pic, de 2.698,6 metres, es troba en la Serra de Tumeneia, que separa la sud-oriental Capçalera de Caldes de la nord-occidental Vall de Valarties. Està situada a l'est-nord-est del Tumeneia i al sud-oest del Coret de Oelhacrestada. Als peus del seu vessant meridional es troba l'Estany de Monges. 
La ruta més habitual és des del Refugi Joan Ventosa i Calvell, via la riba meridional de l'Estany de Travessani i Estany de Monges.

Rius de Catalunya (Llobregat)

És un dels principals rius de Catalunya. Neix a les fonts del Llobregat, a una altitud de 1.295 m sobre el nivell del mar a Castellar de n'Hug (Berguedà) i desemboca al Mar Mediterrani al Prat de Llobregat, prop de Barcelona. Tota la seva conca és en territori català i recorre les comarques barcelonines de nord a sud. El curs d'aquest riu ha estat molt aprofitat per la població del país per a diversos usos: agrícoles, industrials i de consum, entre altres.
El nom deriva del llatí rubricatus, mot que significa vermell i fa referència a les tonalitats vermelloses de les seves aigües, ja que la terra del lloc on neix és vermella i en moments de crescuda l'aigua es torna d'aquest color. Alhora, aquest terme s'hauria transformat en lubricatus per dissimilació. Lubricatus es deriva del mot lubricus que significa "relliscós", "fosc" o "fangós". Aquestes dues versions tenen una certa relació.
El seu traçat travessa successivament el solc prepirinenc, l'encavalcament de l'Alt Berguedà, el Vallès i la Serralada Litoral, la qual cosa fa que s'engorgi a Cercs, al congost del Cairat (entre Monistrol de Montserrat i la Puda) i a Martorell.

De les fonts fins a la Pobla de Lillet segueix els estrats secundaris i terciaris, s'orienta després a ponent, al solc prepirinenc, a la Pobla de Lillet s'ajunta amb el riu Arija, per l'esquerra, i a Guardiola de Berguedà s'hi troba l'aiguabarreig amb les aigües del Bastareny, que baixa del Cadí i poc després les aigües del Riu de Saldes, procedent del Pedraforca, ambdós tributaris per banda dreta. A Guardiola de Berguedà hi trobem l'inici del canal industrial de Berga, obra inaugurada l'any 1899 i impulsada per l'enginyer Marcel·lí Buxadé, que porta l'aigua del riu a la capital de la comarca del Berguedà. És en aquest municipi on el riu abandona el solc prepirinenc en travessar el muntanyam calcari encavalcat de l'Alt Berguedà per l'estret congost de Fígols (municipis de Cercs i la Nou).

En el seu camí cap al sud, l'aigua del riu que no ha estat canalitzada alimenta l'embassament de la Baells, inaugurat el 1974, amb una capacitat de 109,43 hm³ i que està situat a Cercs. El riu entra a la Depressió Central. Després de l'embassament el riu recorre molts municipis o termes municipals (Olvan, Avià, Gironella, Puig-reig, Navàs, Balsareny, Sallent, Sant Fruitós de Bages, Manresa...). Fa uns anys s'aprofitaven les aigües del Llobregat per produir l'energia elèctrica que necessitaven les màquines de les indústries tèxtils que hi havia en tots aquests pobles. Com a testimonis d'aquest aprofitament queden nombroses colònies tèxtils amb rescloses i canals llarg del riu. Actualment continuen en funcionament nombroses minicentrals elèctriques que fan que el cabal del riu disminueixi molt de manera artificial en nombrosos trams, especialment en temps de sequera.

Prop de Balsareny hi ha l'inici de la Séquia que fou construïda per ordre del rei Pere III el Cerimoniós per tal de portar l'aigua del Llobregat a Manresa.
En el seu curs, el Llobregat va rebent aigües de diverses rieres i rius que van augmentant progressivament el seu cabal: riera d'Olvan i de Clarà a Gironella; riera de Merlès a Puig-reig; riera Gavarresa a Cabrianes; el Calders a Navarcles...

A Castellgalí, el Llobregat rep les aigües del seu afluent principal, el Cardener, que fa augmentar notablement el seu cabal.
Més endavant travessa la Serralada Litoral, A Monistrol inicia un enorme canyó per l'extrem oriental de Montserrat, que acaba a la Puda, i s'obre a la depressió del Vallès i del Penedès, la qual travessa per Olesa de Montserrat, fins a Martorell on rep les aigües d'un altre afluent molt important: el riu Anoia, i passa sota el pont del Diable. Pocs quilòmetres després rep la riera de Rubí i franqueja el darrer congost. Finalment, eixampla la vall i dóna lloc a la plana del delta, d'una gran densitat demogràfica, agrícola i fabril on el Llobregat és molt aprofitat tant pels horts i camps de fruiters com per a les fàbriques i grans magatzems que s'han posat als seus marges.

Desemboca formant un vast delta d'uns 100 km² on es troben les instal·lacions portuàries i aeroportuàries de la ciutat de Barcelona, així com diverses reserves naturals d'importància a nivell europeu. El curs del riu s'ha modificat a la seva part final per poder continuar ampliant les zones dedicades a la logística del transport de mercaderies.
En aquesta zona s'hi troben nombroses localitats tradicionalment agrícoles (que inclouen Llobregat en el seu nom, com Sant Boi de Llobregat, Cornellà de Llobregat o el mateix el Prat de Llobregat) que viuen una pèrdua d'aquesta activitat per la forta pressió per obtenir sòl per a ús industrial.

Rius de Catalunya (Besos)

És un riu català, amb un curs de 17,7 km, que neix a la comarca del Vallès Oriental de la unió dels rius Mogent i Congost i desemboca al Mediterrani en el terme municipal de Sant Adrià de Besòs.

La seva conca procedeix dels termes municipals d'Aiguafreda, Figaró-Montmany, la Garriga, les Franqueses del Vallès, Canovelles, Granollers, Montmeló i Mollet del Vallès, però, pròpiament, discorre pels de Parets del Vallès, Montcada i Reixac, Santa Coloma de Gramenet, Barcelona i Sant Adrià de Besòs. El cabal del Besòs és típic de la Mediterrània, molt irregular al llarg de l'any.
La conca del Besòs, amb una superfície de 1.038 km², es troba emmarcada entre les serralades Prelitoral i Litoral, encara que la major part de la seva superfície es desenvolupa dins de la depressió del Vallès. Els punts culminants de la divisòria d'aigües són: el Pla de la Calma (1.350 m) i el Tagamanent (1.055 m), al Montseny; la Mola (1.100 m) i el Montcau (1.035 m), a Sant Llorenç de Munt; el Tibidabo (512 m), a Collserola, i el Corredor (634 m).

La major part dels cursos de la Conca del Besòs neixen a la part meridional de la serralada Prelitoral i configuren una xarxa de drenatge asimètrica, l'eix principal de la qual està format pels cursos fluvials del Congost i Besòs, al qual s'uneix pel marge esquerre el Mogent i pel marge dret el Tenes, la riera de Caldes i el Ripoll. La longitud acumulada dels rius i rieres més importants de la conca és de 530 km. La conca té un règim hidrològic típicament mediterrani amb uns cabals d'estiatge molt baixos, de l'ordre de 2 m³/s a la desembocadura, que s'arriben a multiplicar més de 1.000 vegades amb les tempestes de tardor.

La conca és deficitària en recursos hídrics. Importa del sistema Ter-Llobregat les dues terceres parts de l'aigua que consumeix. S'hi troben dos aqüífers importants: la cubeta de la Llagosta i el delta del Besòs, amb una capacitat aproximada de 110 hm³. Tot i ser una conca petita, presenta una gran diversitat d'hàbitats, amb tres ambients clarament diferenciats: la muntanya, que envolta la conca amb espais d'interès natural (Collserola, Sant Llorenç de Munt, els Cingles de Bertí, el Montseny i la Serra de Marina); les planes del Vallès, amb una important i continuadament creixent implantació urbana i industrial, i la desembocadura, que té un caire totalment urbà dins l'Àrea metropolitana de Barcelona.

L'activitat agrícola, que va ser predominant fins a la dècada dels any 1960, quan ocupava la major part del sòl disponible, ha deixat pas a la indústria, que a poc a poc va ocupar el sòl dedicat a l'agricultura, especialment el de regadiu i en particular el situat a prop dels rius. El tipus d'indústria a la conca és molt variat; hi són representats gairebé tots els sectors, en particular el químic, metal·lúrgic, plàstics, pell, tèxtil, materials de construcció, paper, alimentació, etc., amb quasi 10.000 establiments potencialment contaminadors. És lloc de pas d'importants vies de comunicació que se situen vora els rius, amb les línies de tren Barcelona-Puigcerdà i Barcelona-la Jonquera, l'autovia C-17 i l'autopista A-7. La Conca del Besòs és la més habitada de Catalunya, amb més de dos milions d'habitants que en són tributaris.

Rius de Catalunya (Tordera)

És un riu de Catalunya. Neix al Montseny entre les Agudes i el Matagalls i desemboca al mar Mediterrani formant el delta de la Tordera entre Blanes i Malgrat de Mar.

La Tordera neix a la Font Bona, en el Coll de Sant Marçal al Montseny. Té un recorregut de 61,5 km i és de règim torrencial. Es diu que el seu delta té una superfície de 8 km². La conca de la Tordera i els seus afluents tenen una superfície total de 894 km². Els corrents subterranis són molt més importants que els superficials, ja que a l'estiu no porta aigua a la part baixa (superficialment), i d'ell en treuen l'aigua molts dels pobles propers.

El riu era ja conegut en l'època romana tal com ho testifiquen alguns historiadors com Plini el Vell, Estrabó i Claudi Ptolemeu, malgrat que no coincideixen en el nom, essent potser el més conegut el de Flumen Tarnum. Durant l'època medieval es coneix com a Tordaria o Torderia.
La desembocadura de la Tordera és una zona humida de Catalunya considerada un espai d'interès natural i situada dins l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5110007 que s'anomena "Riu i Estanys de Tordera". El riu Tordera forma a la seva desembocadura una llacuna aïllada del mar per una barra de sorra i còdols i constitueix un espai d'elevat interès, especialment pels ocells migratoris que utilitzen la zona com a punt de repòs i refugi en èpoques migratòries.

La vegetació de ribera la constitueixen primordialment bosquetons d’oms, àlbers i freixes. Tot i això, la ruderalització de la zona facilita l’expansió de la canya (Arundo donax), en detriment del canyissar, de les jonqueres o del tamarigar. Actualment, a la llera s’hi fan gespes vivaces decumbents. També hi ha plantacions de plàtans i abundants robínies (Robinia pseudoacacia).

Entre els hàbitats d'interès comunitari apareixen, segons la cartografia dels hàbitats, els hàbitats 92A0 "Alberedes, salzedes i altres boscos de ribera" i 3290 "Rius mediterranis intermitents, amb gespes nitròfiles del Paspalo-Agrostidion" i s'hi ha citat també l'hàbitat 3280 "Rius mediterranis permanents, amb gespes nitròfiles del Paspalo-Agrostidion orlades d'àlbers i salzes".

Pel que fa a l'avifauna, s'hi observen espècies com el bernat pescaire (Ardea cinerea), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax), el blauet (Alcedo athis), la xivitona (Actitis hypoleucos), el martinet ros (Ardeola ralloides) i el corriol petit (Charadrius dubius), entre d'altres. Entre l'herpetofauna s'hi ha citat, per exemple, reineta (Hyla meridionalis), tortuga de rierol (Mauremys leprosa) i serp d'aigua (Natrix natrix).

En línies generals aquest és un espai molt degradat en què s’acumulen els problemes comuns de tot el litoral català: contaminació de les aigües -en aquest cas d’origen industrial, pels polígons de Sant Celoni-, ocupació dels marges inundables amb construccions i usos diversos, creixement urbanístic, sobrefreqüentació humana, deixalles, trepig, etc.

És destacable l'ocupació de gran part del marge esquerre més proper a la desembocadura per un càmping, que estreny notablement la llera. S'ha construït una escullera al marge dret, al costat de la desembocadura, que evita la formació de la llacuna que anteriorment es formava al sector més proper al mar. Aquest espai permetria acollir molts més ocells en migració o nidificants dels que actualment acull, però veu molt reduït el seu potencial ecològic pels factors esmentats

Muntanyes de Catalunya (Pic de la Dona)

És una muntanya de 2.702 metres que es troba entre el terme municipal de Setcases, a la comarca del Ripollès (Girona), i el terme comunal de Mentet, a la del Conflent, el segon de la Catalunya del Nord.
És a l'extrem sud-oest del terme de Mentet, i al nord-est del de Setcases. És el punt més alt de la serra de la Coma de la Dona i al sud-oest de la Coma de la Dona. És a prop també del termenal amb Fontpedrosa.
Una de les possibles rutes parteix des de Vallter 2000, a través del coll del Mentet.

Muntanyes de Catalunya (Cap de Crabes)

És una muntanya que es troba en el terme municipal d'Espot, a la comarca del Pallars Sobirà, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida). El pic, de 2.709,8 metres, s'alça a la carena que separa Colomers d’Espot (O) i la Coma de Crabes (E); amb el Coll del Bergús al nord, el Portell de Crabes al sud i el Pic del Redó a l'oest.
El normal és fer el cim des d'una de les collades que ho flaquegen pel nord i el sud: Coll del Bergús i Portell de Crabes.

Muntanyes de Catalunya (Pic de Sudorn)

És una muntanya de 2.711 metres que es troba al municipi d'Espot, a la comarca del Pallars Sobirà en Lleida

Rius de Catalunya (Ter)

És un riu de Catalunya que neix a Ulldeter a uns 2.400 metres d'altitud, al peu d'un antic circ glacial delimitat per cims relativament propers als 3.000 metres, com el Bastiments, el Gra de Fajol o el Pic de la Dona. Transcorre per les comarques del Ripollès, Osona, Selva, Gironès i Baix Empordà, fins a desembocar a la mar Mediterrània a l'Estartit. Fa un recorregut de 208 quilòmetres i té una conca de drenatge de prop de 3.010 km², descrita com a una conca exorreica amb una distribució clarament dendrítica. L'aportació mitjana anual assoleix un volum de 840 hm³, amb una mitjana de descàrrega a la desembocadura de 25 m³/s. Tot i néixer als Pirineus, el Ter rep una forta influència de les rieres de les planes del curs mitjà i baix i, per aquest motiu, es comporta com un riu de règim intermedi, és a dir, presenta crescudes tant a la primavera com a la tardor.
El seu recorregut segueix a grans trets dues trajectòries ben diferents: nord-sud (des del naixement fins al nord de la plana de Vic) i oest-est (fins a la desembocadura). Això el diferencia de la resta de rius pirinencs catalans, que a ponent tendeixen a seguir un recorregut nord-sud (Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana, Cardener, Llobregat; el Segre a la Cerdanya n'és una excepció) i a l'est i especialment a la Catalunya Nord van d'oest a est (Fluvià, Muga, Tec, Tet). N'és doncs una mena de barreja.

Des de la perspectiva de la dinàmica fluvial, el Ter dibuixa un perfil longitudinal en forma còncava que l'acredita com a riu madur, evolucionat, on en bona part del seu curs predominen els processos de sedimentació en detriment dels erosius.

En els últims temps, la forta reducció del cabals circulants del riu Ter i de part dels seus afluents ha coincidit amb un descens dels nivells d'aigua subterrània, mentre que, com a causa inductora, el ritme de consums ha augmentat.

En relació amb els aprofitaments hidràulics, actualment hi ha 119 concessions al llarg dels cursos del Ter i del Freser (89 i 34 respectivament) amb un cabal pròxim als 508 m³/s, 120 m³/s dels quals corresponen als embassaments de Sau, Susqueda i el Pasteral. La producció hidroelèctrica i en segon terme l'ús industrial són els principals usos del riu Ter. La densitat d'aprofitaments hidràulics és especialment alta al tram entre el Ripollès (tant pel Ter com pel Freser) fins abans de l'embassament de Vilanova de Sau.

Al Freser, la densitat de derivacions de cabal arriba a una per a cada 1090-1280 metres entre Ribes de Freser i Ripoll. Al Ter, les densitats més altes es donen entre Ripoll i Roda de Ter amb una mitjana d'una cada 740-1300 metres i amb una derivació de més de 4,5 m³/s per quilòmetre de riu.

Després dels embassaments, el cabal de riu es troba plenament regulat i ha sofert un transvasament considerable de les seves aigües a l'àrea de Barcelona (8 m³/s) actualment gestionat per l'empresa pública Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), depenent del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya. A partir del Pasteral, al municipi de La Cellera de Ter, el Ter condueix un cabal mitjà d'11,44 m³/s, que en un any de poques pluges la meitat dels dies és d'entre 4,0 m³/s i 8,0 m³/s. El cabal mínim en aquests períodes és de 3,3 m³/s, l'establert com a cabal ecològic (3 m³/s). Aigües avall el cabal s'incrementa per les aportacions de la riera d'Osor i la riera de Llèmena, amb un cabal mitjà d'1,02 m³/s, excepte en períodes secs.

En definitiva, la regulació dels embassaments proporciona suficient aigua pels aprofitaments i per mantenir un cabal circulant al curs del Ter. Però aquest cabal no representa les fluctuacions pròpies dels cursos fluvials mediterranis no regulats i necessàries, tanmateix, per al manteniment dels hàbitats naturals, la vegetació i la fauna que en són pròpies.

Passat el Pasteral, el riu és derivat al canal Burés i fins a l'entrada de la riera d'Osor només circula el cabal provinent de la riera d'Amer. Entre Girona i Colomers els ortofotomapes de l'àrea no mostren cap tram sec i tampoc de Colomers fins a la desembocadura, però s'observa que, a aquesta part del curs baix, la interconnexió del Ter amb múltiples canals permet un riu amb un cabal circulant important. La meitat dels aprofitaments hidroelèctrics d'aquesta àrea s'abasteixen amb 0,01 m³/s i 0,4 m³/s, amb un màxim de 3,2 m³/s. Aquest abastiment contrasta amb les derivacions en el curs alt: es té el registre d'una secció de 770 m amb 42 derivacions entre 5,0 m³/s i 8,0 m³/s, amb un màxim de 20 m³/s (el cabal circulant la meitat de dies de l'any és entre 4,0 m³/s i 8,0 m³/s).

Té una gran influència sobre l'agricultura i la indústria de la zona i aporta aigua a altres zones del territori.

Recentment s'han publicat informes de l'estat ecològic de la conca que mostren que, durant els últims anys, s'ha produït una millora substancial de la qualitat química i biològica de les aigües que discorren pel Ter.

Rius de Catalunya (Borrò]

És un riu de Catalunya, afluent pel marge esquerre del Fluvià. Neix als peus del puig de Bassegoda pel seu vessant sud-oriental, i va a parar al Fluvià, entre Argelaguer i Besalú després d'uns 14 quilòmetres de curs. Gran part del seu recorregut es troba dins l'espai protegit de l'Alta Garrotxa. El seu curs sol estar sec.

Rius de Catalunya (Muga)

És un riu pirinenc d'orientació oest-est (ponent-llevant) que desemboca a la Mediterrània. És possible que el seu nom provingui de Sambuca o Sambroca. Muga també pot provenir del mot basc, o iber, significant frontera o límit. En són afluents principals l'Àlguema, l'Anyet, l'Arnera, el Llobregat d'Empordà, el Manol, l'Orlina i el Ricardell. Travessa les poblacions d'Albanyà, Costoja, Sant Llorenç de la Muga, Boadella d'Empordà, Les Escaules, Pont de Molins, Cabanes, Vilanova de la Muga, Castelló d'Empúries i Empuriabrava.

Neix sota el Pla de la Muga (1186 m d'altitud), a migjorn de la muntanya de Montnegre (1425 m), al límit entre el Vallespir i l'Alt Empordà, i des de l'Hostal de la Muga (a banda i banda de riu) constitueix durant uns 5,5 km el límit fronterer francoespanyol. Rep principalment les aigües de la zona axial dels Pirineus (roc de Frausa, serra de les Salines, serra de l'Albera), travessa per profundes valls els sediments subpirinencs, bastant tectonitzats, i surt per Pont de Molins a l'ampla plana de l'Alt Empordà. Prop de Darnius, en un engorjat epigènic, ha estat embassat (pantà de Boadella). Prop de Peralada rep el Llobregat d'Empordà, més cabalós que ell mateix, i després de Vilanova de la Muga, el Manol. Desemboca al golf de Roses, al terme municipal de Castelló d'Empúries, entre els aiguamolls de l'Empordà i Empuriabrava, després de 58 km de curs. Els aterraments n'han destruït l'antic estuari i el grau medieval, dit el grau de la Muga, al nord de l'actual desembocadura de la Mugueta, antic braç del riu. El seu cabal mig a la desembocadura és de 3,34 m³/s.

A l'octubre del 1940 va provocar una terrible inundació a la plana empordanesa.

Les ribes estan plenes de la vegetació de ribera: verns, pollancres. Pel que fa a la diversitat zoològica és poblat per típiques espècies de riu català, barbs i truites, crancs de riu (actualment dominat pel cranc de riu americà, l'autòcton ha gairebé desaparegut), anguiles, serps d'aigua, salamandres, gripaus, granotes... A la desembocadura hi ha llisses i llobarros.

Durant un tram, a la capçalera, fa de límit municipal o comunal, comarcal i estatal. Les fites de la 523 a la 534 estan situades al llarg de la davallada de la línia termenal des de dalt de la carena principal dels Pirineus fins a la Muga. La fita 534 és a la confluència del Còrrec del Solà amb la Muga; és una creu gravada i pintada en una roca vertical. La frontera segueix aigües avall el riu, fins a prop del Molí de la Frau, on l'abandona per trencar cap al nord-est i, passant pel Puig d'en Roger, va a buscar el Riu Major, on aquest riu esdevé termenal. Les fites 535 a 542 marquen aquest tram: al Riu Major es troben la fita 543, al lloc on el termenal gira cap al nord, ja abandonant definitivament la Muga

Rius de Catalunya (Fluvia)

És un riu del Pirineu Oriental. Neix a la Garrotxa, al Grau d'Olot, a 920 m alçada. Recorre la plana d'en Bas i passa per Olot; a Sant Joan les Fonts pren una orientació cap a llevant, i desemboca al golf de Roses, prop de Sant Pere Pescador, després d'haver passat per Castellfollit de la Roca, Besalú, Esponellà i Torroella de Fluvià.

Té 97,2 km de llargària. Els afluents esquerres són els més importants (riera de Bianya, el Llierca i el Borró); l'únic afluent dret d'una certa importància és el Ser. La capçalera està orientada de N a S i recull la humitat dels vents de llevant, que la converteixen en un condensador important (més de 1.000 mm de pluja anuals). Els relleus són constituïts, de N a S, per Capsacosta (1.111 m alt), Puig Estela (1.359 m), Santa Magdalena (1.247 m), Puigsacalm (1.514 m) i els cingles d'Aiats (1.303 m).

Des de Besalú s'obre cap a la plana empordanesa. El cabal és d'1,5 m³/s a Olot, 8 m³/s a Esponellà i uns 10 m³/s a la desembocadura.[cal citació] El règim és essencialment pluvial, amb una certa influència de la neu de capçalera i de la Garrotxa.

El seu curs alt forma part del Parc Natural de la Zona Volcànica de la Garrotxa.

L'aigua del Fluvià és escassament aprofitada per al regatge, a causa, en bona part, d'una pluviometria i una evaporació favorables. Amb la construcció del projectat embassament d'Esponellà s'haguessin pogut posar en regatge una important quantitat d'hectàrees de la conca del riu, a partir de Bàscara, però finalment el projecte constructiu d'aquest embassament va ser descartat durant els anys 70 després de la construcció de l'embassament de Boadella.

Més aprofitat ha estat, altrament, per la indústria: Sant Esteve d'en Bas, Olot, Sant Joan les Fonts, Castellfollit de la Roca i Besalú n'utilitzen la força hidràulica del riu per a les fàbriques de teixits, de filats, de gèneres de punt i de paper. També s'ha utilitzat per a la generació d'electricitat a partir de la construcció de petites centrals hidroelèctriques com les de Serinyà i la d'Esponellà.

En alguna ocasió aquest riu ha tingut, fins i tot, una funció militar: així, a la fi de la Guerra Gran (1794), s'hi va estabilitzar l'avanç francès després de la caiguda del castell de Figueres, línia que va ser tornada a passar per les forces del general Urrutia pel maig del 1795, en l'anomenada batalla del Fluvià. Durant la Guerra Civil espanyola de 1936-39, el riu Fluvià va ser la darrera línia de resistència per part de les forces republicanes que hom intentà d'establir abans de la retirada total de Catalunya, pel febrer del 1939.

El Fluvià va provocar inundacions en ocasió de les catastròfiques pluges d'octubre del 1940, que van afectar tot el Pirineu Oriental, especialment Olot.

Els espais del Riu Vell, els dos meandres es troben inclòs en el Parc Natural dels Aiguamolls de l'Empordà i en l'espai del PEIN i la Xarxa Natura 2000

Literatura Catalana (Joan Garí i Clofent)

Nacio en Burriana (Castellón), el 5 de abril de1965. Licenciado en Filología Catalana, se dedica a la enseñanza y colabora en diversos medios de comunicación escritos (El País, El Punt, El Espejo, Caracteres). Su producción literaria incluye diferentes géneros, entre los que sobresale el ensayo. Entre otros galardones, ha recibido dos veces el premio Recopilación de retrato literario Rafael Cornellà con Luz, más luz: Andreu Alfaro (1998) y Manuel Vicent o la frase feliz (2013). Es autor también de Un cristal habitado (2000, premio de la Crítica del Instituto Interuniversitario de Filología Valenciana), Un oficio del siglo (2001, premio de la Crítica de los Escritores Valencianos de ensayo) y Las horas fecundas: notas para a un libro de estilo (2001, premio Ciudad de Alzira de ensayo), y de las novelas Donde duermen las estrellas (2004, premio Ciudad de Valencia - Jaume Roig de novela) y La ballena blanca (2007 , Joanot Martorell de narrativa de Gandia). En poesía ha publicado Poema de amor en dos tiempos (1999, premio Ciudad de Villarreal de poesía) y Física de los límites (2001). Cabe mencionar, además, el dietario Señales de humo (2006) y La conversación mural: ensayo para una lectura del graffiti, (1994, premio Fundesco).

Muntanyes de Catalunya (Torreneules)

És una muntanya de 2.713,2 metres d'altitud del terme municipal de Queralbs, a la comarca del Ripollès. És a la part nord-oriental del terme, al nord-est de Queralbs i a llevant del Santuari de Núria. Forma part d'una carena que s'estén des del Pic de la Fossa del Gegant cap al sud i sud-est. En formen part també el cim de Rocs Blancs, el Puig de Fontnegra i el Cim de la Coma del Clot. Aquest darrer és el més proper al Torreneules, i està situat al seu nord-oest. El Torreneules és el de més al sud-est de la carena.
Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.
La ruta d'ascensió al Torreneules és d'una dificultat alta, amb un desnivell de 700 metres i s'allarga de mitjana durant 2 hores i 20 minuts fins a fer cim. L'ascensió s'inicia en el refugi de Coma de Vaca, a 1.995 m i s'avança en direcció nord, travessant el riu de Coma de Vaca i deixant a la dreta el refugi homònim. S'ha de continuar pujant per la vall fins a trobar una esplanada lateral a la banda esquerra del riu. En aquell moment cal prendre el camí que s'enfila per un terreny no gaire rost vora el riu. Després d'una distància llarga, se salta per una zona de rierols i aiguamolls fins a topar amb la confluència del rierol que descendeix del puig de Fontnegra i el que baixa del coll de Carançà. En aquell punt, ja hauria d'haver transcorregut una hora des de l'inici de l'ascensió.

Es deixa el camí i s'avança primerament en direcció oest-sud-oest i, seguidament, en direcció oest per un cresta herbada. Més endavant, s'ha de virar per un nou llom empedrat en direcció sud-sud-oest distingible pels arbusts de neret. Aquesta cresta duu per un camí ben marcat que s'enfila per un gran pendent fins al coll del Torreneules (2.561 m), després de resseguir algunes llaçades curtes.

Després de dues hores de recorregut, s'inicia el tercer i últim tram de l'ascensió, que duu al cim. S'avança en direcció sud-est per la carena decantant-se majoritàriament a l'esquerra fins a fer el cim del Torreneules

Muntanyes de Catalunya (Tuc des Costes)

O Pic de les Costes és una muntanya que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l’Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

El pic, de 2.723,3 metres, s'alça en el punt d'intersecció de les carenes que delimiten les Costes (O), Montanyó de Llacs (NE) i el Barranc dels Carants (S). Té el Cap de les Cometes al nord-nord-oest i la Collada dels Carants al sud-sud-est.

Dues són les rutes més habituals:
- Pujant pel Barranc de les Costes fins a la collada que comunica el cim amb el Pic de les Costes.
- Pujant per Montanyó de Llacs fins a la Collada des Carants.

Rius de Catalunya (Reard)

O Rard, és un riu de la Catalunya Nord, d'orientació sud-oest - nord-est. És un curs d'aigua de la comarca del Rosselló, de règim torrencial, que neix als Aspres, en el terme de Montoriol, a partir del Còrrec del Mas de Delom.

En el seu curs alt pren el nom de riera de Montoriol i de la Galcerana o Ribera de Reixac (a Forques). Després de deixar Vilamulaca, passa vora el mas Sabola i l'antic castell del Reart, i prop de Pollestres rep, per l'esquerra, el seu principal afluent, la Cantarana; on travessa el Riberal del Tet. Desemboca al sud de la Salanca i de la Tet, a prop de Sant Nazari de Rosselló, però en el terme de Canet de Rosselló. Vessa les seves aigües a l'estany de Sant Nazari, des d'on se'n va cap a la Mediterrània

Rius de Catalunya (Tet)

És un riu de la Catalunya del Nord que neix prop del Carlit i, tot seguint una direcció oest-est, amb moltes giragonses i inflexions, travessa l'Alta Cerdanya, el Conflent i la plana del Rosselló per acabar desembocant a la Mediterrània, després de 120 km.

El riu es forma a 2.059 m alt per la unió de dos torrents de muntanya, el Rec de la Grava, que prové del nord-oest, i el Rec de la Llosa, que ho fa del nord-est. El seu naixement és en terme d'Angostrina i Vilanova de les Escaldes, al nord-oest del Carlit.

El curs de la Tet es veu modificat per l'existència d'embassaments artificials com ho són l'estany de la Bullosa, construït per generar energia hidroelèctrica, i el pantà de Vinçà.

Rius de Catalunya (L'Aglí)

És un riu occità i nord-català, nascut a Occitània, al departament francès de l'Aude i que desemboca en el Mediterrani a la plana del Rosselló.

Neix al Col de Limas, a la serralada nord-pirinenca de les Corberes. Passa per Sant Pau de Fenolhet, Estagell, Cases de Pena, Espirà de l'Aglí, Ribesaltes, Pià, Sant Hipòlit de la Salanca i desemboca al Mediterrani, entre el Barcarès i Torrelles de la Salanca, després d'un recorregut de 74 km. A la Fenolleda crea múltiples congosts, com les turístiques Gorges de Galamús, a Sant Pau de Fenolhet.

Rius de Catalunya (L'Aude)

És un riu del Llenguadoc que desemboca al mar Mediterrani, al Grau de Vendres. Aquest riu naix a 2.185 msnm als Pirineus, en el terme dels Angles, a la comarca del Capcir, Catalunya del Nord. Té una llargada de 224,1 km. La seua conca té uns 5.300 km² de superfície. 
El seu recorregut a la Catalunya del Nord és breu, i conforma la vall del Capcir, on travessa els termes comunals dels Angles, Matamala, Formiguera, Ral i Puigbalador. Després recorre alguns quilòmetres per l'Arieja, i llavors, amb l'excepció de tres curts trams que fan de límit entre l'Aude i l'Erau, el seu recorregut queda inclòs dins del departament homònim. Les principals poblacions per les quals passa són Quilhan, Limós i Carcassona. Narbona està connectada amb aquest riu pel canal de la Robine.
Fins a Limós, el seu curs discorre entre muntanyes, i així presenta diversos congosts -les gorges de Saint-Georges, el congost de Pierre-Lys i l'estret d'Alet. A la seua planície, Carcassona enllà, corre quasi paral·lel al Canal del Migdia. El seu règim és pluvionival.

Muntanyes de Catalunya (Gra de Fajol)

És una muntanya de 2.714,3 metres situada entre els municipis de Queralbs i Setcases al Ripollès (Girona).
Al cim hi havia una creu, instal·lada el 1999, que fou robada el setembre de 2010.[2] El Centre Excursionista Espluga Viva, d'Esplugues, que havia col·locat l'anterior, va reposar-la el 10 de juny del 2012
Una de les possibles rutes parteix des del refugi d'Ulldeter, a través del coll de la Marrana.

Muntanyes de Catalunya (Bony Negre)

És una muntanya que es troba en el terme municipal de la Vall de Boí, a la comarca de l'Alta Ribagorça, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida). El pic, de 2.724,1 metres, s'alça en la carena que delimita Montanyó de Llacs (E) i Cometes de Casesnoves (O). Té la Collada Barrada al sud-sud-oest i la Collada del Bony Blanc al nord-nord-oest. 

Dues són les rutes més habituals:
- Des de la Collada del Bony Blanc
- Per la Collada Barrada

Literatura Catalana (Manel Pitarch Font)

Nacio en Villarreal (Castellón), en 1966. Es licenciado en Filología catalana y en Literatura Española por la Universidad de Valencia. Ha ejercido la docencia en institutos de enseñanza secundaria y bachillerato, en Cataluña y en Valencia, y desde el Departamento de Educación de la Universidad Jaume I de Castellón. Alterna la pasión por el aula con la tarea de asesor didáctico para la enseñanza y aprendizaje de lenguas. Es autor y coautor de materiales didácticos para el ámbito académico.

En la vertiente de poeta, las publicaciones de sus poemarios corresponden a los premios obtenidos por las obras. Cabe destacar las obras: Trayectos del desencanto, Premio Jacint Verdaguer (2003, año del Centenario de la muerte), Primavera entre los escombros, Premio Marc Granell (2015) y Poemario para ociosos, Premio Hibn Hazm, Ciudad de Xàtiva (2017 ). Algunos de los poemas han sido musicados y publicados en antologías.

Es cofundador de la asociación de escritores El Puente Cooperativa de Letras, de comarcas de Castellón, desde la que participó en la obra colectiva Puentes suspensivos (Ola, 2013), con el relato La determinación de Kirchner. Es también miembro de la Asocación Internacional de Lengua y Literatura Catalanas (AILLC). Está ligado activamente a varias instituciones que trabajan por la lengua y la cultura en Valencia.

Literatura Catalana (Guillem Cabrer i Borràs)

Nacio en Palma de Mallorca (Illes Balears), en 1944 - Fallece en Palma de Mallorca (Illes Balears), en 1990). Poeta, novelista, dramaturgo y profesor de lengua y literatura.
Estudia en el Seminario de Palma pero en 1969 la abandona. Después de pasar un tiempo en Roma, donde se licencia en Filosofía, en 1973 se establece en Badalona, donde hace de profesor de catalán. En 1979 retorna a su ciudad natal y combina el trabajo de escritor con la de profesor de lengua y literatura catalanas en la Universidad de las Islas Baleares.

Además de su obra poética reunida en el volumen Poesía Completa (2000), es reconocido también como narrador, sobre todo por su novela Merlot (1977). En el ámbito teatral ha realizado adaptaciones de cuentos mallorquines y ha escrito piezas propias, la mayoría premiadas. Destaca por su fuerza dramática Monólogos (1981). También ha dirigido y ha llevado a la escena obras de otros autores. Debido a un cáncer muere en 1990. Su última obra es la novela El Minotauro (1990).

Literatura Catalana (Fina Anglès i Soronellas)

Nacio en Aleixar (Tarragona), el dia 3 de marzo de 1956. Desde muy joven estuvo vinculada profesionalmente al mundo de la banca, pero de manera paralela realizó estudios superiores y, cuando obtuvo la licenciatura en Filología Catalana, optó por la enseñanza, la literatura y la investigación cultural. 

Catedrática de secundaria y profesora de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, es autora de varios libros para chicos y chicas: Codolenc, el gegant (1991 y 1997), L'endemà i el senyor Anselm (1995), Un dia d'aventura (1997); de los libros de poemas Bella Lluna treu el nas... (2005), Bella Lluna fa l'ullet… (2008) y Bella Lluna et somriu... (2018), de las cantatas Allò que no podia ser, con música de Xavier Sans, Foc, foc, xip, xap, xop (premio al mejor espectáculo infantil Tarragona, 2001), con música de Josep Baucells, estrenadas en el año 2000, Nit de Nits, com música del mismo compositor, estrenada en Vic el mes de 2006 y editada el 2007 y de obra, en parte inédita, musicada por Baltasar Biblioni, Jordi Domenech, Núria Fuster, Maria Massana, Josep Navàs, Rosa Boqueras... También ha participado con textos infantiles para comidas y meriendas literarias en las iniciativas de Tarragona que han vinculado literatura y gastronomía: Lletres a Taula (Tardor literària, 2004, 2005 i 2007), La Lletra Petita (2006) y Amb gust de Lletra (2010). 

El mes de febrero del 2006 ha publicado el ensayo Un passeig amb els sentits, de la natura a l'art. Itinerari a l'Aleixar i Maspujols amb l'obra de Joaquim Mir i Marià Manent que incluye un DVD y es el resultado del estudio y análisis, durante más de quince años, de la vinculación de la obra del pintor Joaquim Mir y del escritor Marià Manent en el paisaje de los municipios del Aleixar y de Maspujols. Ese mismo año empieza a dirigir y guía la Ruta pictórico-literaria Mir-Manent. Mantiene aún su investigación y le ha sumado la ruta intitulada Exploradors d'Art, un formato de la misma ruta dirigido a alumnos de primaria y al público familiar. 

En mayo de 2013, fruto de cinco años de investigación, publica, junto con Jordi Vergés, el ensayo Orgues del Camp de Tarragona i les Terres de l'Ebre, que pone de relieve ese patrimonio artístico de la demarcación de Tarragona, y en noviembre de 2016, con otros autores, Univers Manent, Homenatge a la figura i obra d'Albert Manent i Segimon, obra y exposición del mismo título que ha coordinado con Eugeni Perea. 

También ha realizado, por encargo editorial, guías de lectura y propuestas didácticas, dirigidas a alumnos de secundaria. Ha tratado la historia y la cultura de Aleixar (Tarragona) en varias publicaciones, algunas conjuntamente con Joan-Miquel Ventós, ha elaborado material didáctico para el programa Educació per a l'alimentació saludable (EDAL) de la Facultad de Medicina y Ciencias de la Salud de la URV y también ha dedicado esfuerzos en la recogida y análisis de léxico y de literatura oral. Desde enero de 2017 publica artículos de opinión en El Punt/Avui. 

Muntanyes de Catalunya (Puig de Fontnegra)

És una muntanya de 2.728 metres d'altitud del terme municipal de Queralbs, a la comarca del Ripollès (Girona). És a la part nord-oriental del terme, al nord-est de Queralbs i a llevant del Santuari de Núria. Forma part d'una carena que s'estén des del Pic de la Fossa del Gegant cap al sud i sud-est. En formen part també el cim de Rocs Blancs, el Torreneules i el Cim de la Coma del Clot.
La ruta d'ascensió al Torreneules és d'una dificultat baixa, amb un desnivell de 780 metres i s'allarga de mitjana dues hores fins a fer cim. L'ascensió a peu s'inicia des del santuari de Núria pel camí del Viacrucis que porta a l'alberg Pic de l'Àliga. Fins aquest primer punt s'hi pot accedir amb telefèric.

Tenint com a punt de referència la façana principal de l'alberg, s'agafa una pista que ascendeix en direcció nord-nord-oest fent ziga-zages llargues fins al que havia estat l'antic telecadira del pic de l'Àliga. A partir d'aquest punt, es segueix per un pista estreta que duu fins al pic de l'Àliga (2.422 m); es corona aquest primer cim després d'aproximadament una hora i cinc minuts de recorregut.[2]

El trajecte continua carena amunt cap al nord-est fins al pic de la Pala (2.475 m) amb un desnivell relativament planer; aquesta zona se la distingeix pels grans rocs de pedra blanca. Després d'aquesta última parada, es segueix amunt en la mateixa direcció fins al puig de Fontnegra, aquest últim tram però, amb un pendent molt més pronunciat

Muntanyes de Catalunya (Puig dels Tres Vents)

També es denomina del Tretzevents és una muntanya del Pirineu, de 2.731 metres d'altitud. Pertany al massís del Canigó; és a la comarca del Vallespir, a tocar de la del Conflent, a la Catalunya del Nord.

El cim principal és entre els termes municipals de Cortsaví i el Tec, al Vallespir, però un cim secundari, de 2.727 m, a uns centenars de metres al nord-oest del principal, separa les valls de Cadí (Castell de Vernet, Conflent), de la Comalada (el Tec, Vallespir) i del Riuferrer (Arles, Vallespir) i, per tant, és el triterme entre les comunes esmentades. És a poc més de tres quilòmetres en línia recta del cim del Canigó, al seu sud-est, al sud del Puig Sec i al nord-est del Puig Roig.

El Puig dels Tres Vents és en moltes de les rutes de muntanya del massís del Canigó, com es pot veure als enllaços externs.

Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Muntanyes de Catalunya (Pic del Portarró)

És una muntanya que es troba en el terme municipal d'Espot, a la comarca del Pallars Sobirà, i dins del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.
El pic, de 2.734,3 metres, s'alça en el punt d'intersecció de les carenes que delimiten Colomers d'Espot (O), la Coma de Crabes (NE) i la Coma d'Aiguabella (SE); amb el Portell de Crabes al nord-oest, el Pic Inferior del Portarró a l'est i el Portarró d'Espot al sud. El més habitual és atacar el pic pel seu vessant sud, que és la més fàcil, des del Portarró d'Espot. Per assolir aquest coll, el Refugi d'Estany Llong és el punt de sortida normal en el cas de la via de per la Vall de Boí (Alta Ribagorça), i el Refugi Ernest Mallafré per fer-ho per la banda de la Vall d'Escrita (Espot, Pallars Sobirà).

Literatura Catalina (José Yxart i Moragas)

Nacio en Tarragona, el 10 de septiembre de 1852 - Fallece en Tarragona, el 25 de mayo de 1895. Era un eminente crítico literario, traductor y poeta, también es historiador, periodista y narrador.
Ya en su adolescencia, a finales de la década de los sesenta del siglo XIX, y a través del contacto con su primo Narcís Oller, con el cual mantiene durante toda su vida un fuerte vínculo, desarrolla su vocación literaria, escribiendo cuadros costumbristas y poemas.

No es, sin embargo, hasta los primeros años de la década de los setenta, cuando viaja a Barcelona para estudiar la carrera de Derecho cuando publica sus primeros artículos en la revista La Renaixensa, con los intelectuales de la cual congenia. Su primer ensayo, Lo teatre català, es premiado en los Jocs Florals de 1879, y lo confirma como uno de los críticos más prometedores del país; sus lecturas de Taine, Schiller o Zola hacen de su corpus teórico una ambición de grande alcance.
En el 1882 se encarga de dirigir la revista Artes y Letras y durante los años siguientes hace de editor en la colección Biblioteca Clásica Española, donde traba amistad con Pérez Galdós, Azorín y otros.

Sus artículos, escritos en catalán o castellano, aparecen de manera cada vez más regular en revistas de la época como El Siglo Literario, El Ramillete, Época, El Imparcial, La Publicidad, La Llumanera de Nova York o La Vanguardia.
Sus ensayos sobre teatro son especialmente reconocidos, y en el 1886 inicia la publicación de cinco anuarios, titulados El año pasado, en los que compila reflexiones alrededor de la vida cultural barcelonesa. Traductor de Schelling o Goehte, intelectual eminente, preside los Jocs Florals y el Ateneu Barcelonès hacia el final de su vida.
Su muerte prematura se produce en el momento de su máximo reconocimiento. Últimamente se ha recuperado gran parte de su obra, aunque quedan muchos textos inéditos guardados en el Archivo Yxart de Altafulla.

https://www.escriptors.cat/