És una església del municipi d'Arnes (Terra Alta) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església barroca feta amb carreus i mamposteria, té tres naus i creuer. Totes les voltes foren fetes després de la guerra civil de 1936. Va ser edificada sobre una primitiva església gòtica, les restes de la qual encara es poden apreciar dins d'un pati que hi ha entre l'església i l'habitatge del capellà. Hi ha dues portes gairebé iguals amb arc rodó emmarcat per mitges pilastres estriades, arquitrau i fornícula superior. Està coberta amb teula i l'absis totalment pla. L'ornamentació vegetal és molt abundant. La porta frontal està actualment cegada. La torre-campanar, és de cos quadrat amb culminació octogonal. El 1940 fou restauradamiércoles, 18 de marzo de 2020
Esglésies gòtiques de Catalunya (Església parroquial de Santa Magdalena [Arnes])
És una església del municipi d'Arnes (Terra Alta) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església barroca feta amb carreus i mamposteria, té tres naus i creuer. Totes les voltes foren fetes després de la guerra civil de 1936. Va ser edificada sobre una primitiva església gòtica, les restes de la qual encara es poden apreciar dins d'un pati que hi ha entre l'església i l'habitatge del capellà. Hi ha dues portes gairebé iguals amb arc rodó emmarcat per mitges pilastres estriades, arquitrau i fornícula superior. Està coberta amb teula i l'absis totalment pla. L'ornamentació vegetal és molt abundant. La porta frontal està actualment cegada. La torre-campanar, és de cos quadrat amb culminació octogonal. El 1940 fou restaurada
Esglésies gòtiques de Catalunya (Església parroquial de Sant Blai [Bot])
És un edifici del municipi de Bot (Terra Alta) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església de nau única i planta rectangular datada el segle XVII. No té transsepte i la capçalera és de tipus poligonal tallada. La creueria està distribuïda en quatre parts a la nau i, a les capelles laterals, els contraforts que separen aquestes, surten a l'exterior per la part més alta i entre ells es situen les finestres d'il·luminació, a la part de dalt de les capelles.Al lloc on hi havia el cementiri, posteriorment al 1939, es van fer una capella i la seva corresponent sagristia. El 1936 el presbiteri havia estat retallat per eixamplar la via que venia de Gandesa, destruint-se així, el retaule major i la sagristia que hi havia al darrere. Només la façana que té la porta i l'absis és visible, ja que les altres fan de mitgeres. Al costat de la porta hi ha una fornícula amb una figura de Sant Blai. Dins, té un cor on hi havia una barana i una plataforma per a l'orgue que probablement eren originals, encara que avui estan perduts.
El campanar, espigada atalaia, és quadrat, construït amb carreus tallats i de filades regulars. La seva portalada d'accés és clàssica, molt simple, amb un arc de mig punt que té impostes, guardapols i cassetons florals a l'intradós. Als laterals hi ha dues columnes toscanes que suporten l'entaulament i el frontó triangular partit per col·locar-hi una fornícula. Les cobertes són de terra, tota de carreus. El patró titular de l'església parroquial és Sant Blai, amb festa el 3 de febrer.
Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Antoni [la Pobla de Massaluca])
És un edifici del municipi de la Pobla de Massaluca (Terra Alta) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església d'una nau i capelles laterals, construïda amb carreus. Compta amb planta rectangular exteriorment, d'absis recte a l'interior. La capçalera és poligonal de cinc panys. S'estructura amb tres capelles laterals per banda, separades per contraforts que surten a l'exterior per la part alta i entremig dels quals hi ha finestres. Les voltes dels tres trams són de creueria amb tercerols, igual que la de la capçalera, que és poligonal. Les voltes de les capelles laterals són de creueria simple. S'observen nombroses claus esculpides. El conjunt és bàsicament gòtic fins a la imposta que rep els arcs i les voltes. La resta és renaixentista. La façana principal és plana i austera, amb una petita portalada clàssica. El campanar és de planta quadrada i poca alçada. Tot el conjunt és de petites dimensions
Esglésies gòtiques de Catalunya (Convent de Sant Salvador d'Horta)
Arquitectònicament, es tracta d'una sèrie d'edificis de diverses èpoques, entre els segles XII i XVII, disposats al voltant d'un claustre renaixentista. L'església és un edifici del gòtic aixecat durant el domini templer de la zona i és precedit d'un atri i ampliat amb capelles laterals al segle XVII. Té una sola nau coberta d'una armadura de cabirons i teula que descansa sobre arcs de diafragma i la capçalera forma un absis semicircular cobert de volta nervada tardoromànica. És el millor exemple d'arquitectura religiosa templera a Catalunya.
Quan l'església passà a l'Orde de l'Hospital de Jerusalem al segle XIV, la nau va ser prolongada amb un cor elevat, una galilea porticada i es va obrir l'actual porta principal, d'espectacular estructura aixamfranada i contorn ogival. Està decorada per dotze arquivoltes amb les corresponents columnetes i capitells de temàtica floral. L'absis és semicircular i segueix la tradició romànica, amb una gran finestra i contraforts verticals, mènsules i ornaments que es repeteixen als murs laterals.
Sota els arcs de la galilea hi ha diversos sarcòfags, un d'ells clavat a la dreta de la porta i decorat amb escuts relacionats amb el gremi de constructors. És probable que hagués contingut les restes de Bernat d'Alguaire, mestre picapedrer, fill d'Horta, que va projectar i dirigir l'obra de la catedral de Tortosa.
A la dreta de l'església s'estén l'antic convent i claustre renaixentista. El convent esdevingué famós pel fet d'haver-hi residit Salvador d'Horta, que va obrar grans miracles i ara és conegut i venerat. Les masses que cada dia visitaven Horta de Sant Joan en cerca de guariment, i que no dubtaven en tractar de sant a Salvador, va despertar els recels i enveges de jerarquia eclesiàstica, que el va obligar a traslladar-se a Reus.
A vint-i-cinc minuts del convent, a la part septentrional del puig, hi ha la cova i la font de Sant Salvador. Entorn del convent es veuen encara les restes de les antigues ermites de Sant Pau, Sant Onofre, Sant Antoni i Santa Bàrbara, on residien antigament frares fent vida eremítica. El convent era un lloc de recés i residència de frares ancians que el 1830 tenia 41 membres. Actualment el Convent és lloc de culte i pelegrinatge, i en els darrers anys han estat restaurats els dos altars barrocs, així com les dependències que acullen les sales d'exposicions
Esglésies gòtiques de Catalunya (Capella de Sant Pau)
És una capella al municipi d'Horta de Sant Joan (Terra Alta) catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella utilitzada pels religiosos del convent de Sant Salvador d'Horta. Fou construïda pel matrimoni Galtés de Vilanova i la Geltrú l'any 1700, sent inaugurada el 1702. Aquesta capella fou rehabilitada cap al 1980. Cap al 1998 es van fer diverses obres de consolidació: construcció de la coberta d'una vessant (tot i que l'original havia estat de dues vessants), consolidació dels elements estructurals, rejuntament dels carreus i paredat. Aquesta rehabilitació fou finançada pel pla FEDER de la Comunitat Econòmica Europea.
Capella de planta rectangular amb façana principal de carreus de pedra i façanes laterals i posterior, adossades a la roca, de paredat. Just a la part posterior s'obre una capella troglodítica amb arcada de mig punt de rajola i petita fornícula superior. A l'interior té sostre, amb cornisa i línia d'impostes que uneix els petits capitells d'unes mitges columnes barroques en relleu. S'hi poden veure alguns elements ornamentals a base de motius vegetals del mateix estil. La façana principal té porta d'accés amb arcada de mig punt adovellada, dues espitlleres laterals, ull de bou central superior i restes d'un petit campanar d'espadanya
Capella de planta rectangular amb façana principal de carreus de pedra i façanes laterals i posterior, adossades a la roca, de paredat. Just a la part posterior s'obre una capella troglodítica amb arcada de mig punt de rajola i petita fornícula superior. A l'interior té sostre, amb cornisa i línia d'impostes que uneix els petits capitells d'unes mitges columnes barroques en relleu. S'hi poden veure alguns elements ornamentals a base de motius vegetals del mateix estil. La façana principal té porta d'accés amb arcada de mig punt adovellada, dues espitlleres laterals, ull de bou central superior i restes d'un petit campanar d'espadanya
Pintors Catalans (Jordi Bonet i Godó)
Barcelona, 7 de maig de 1932 - Montreal (Canada), 25 de desembre de 1979. Fou un ceramista, escultor i pintor català establert al Quebec. La seva infantesa va venir totalment marcada per la Guerra Civil Espanyola. Als 9 anys, per un accident, va haver de sofrir l'amputació d'un braç i això el va decantar a interessar-se per les activitats artístiques. Va estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, després va aprendre dibuix amb Antoni Prats, a Roma, i va coincidir amb companys com ara Antoni Vila i Arrufat i Josep Gudiol i Ricart. El 1953 va obrir el seu taller al carrer Calvet.
El 1953, participà en una exposició col·lectiva al Cercle Maillol, a l'Institut Francès de Barcelona, conjuntament amb artistes de la talla de Tharrats, Tàpies o Cuixart.
El 1954 s'instal·là al Quebec. El 1955 realitzà una exposició a Trois-Rivières. A partir d'aquest moment vindrà la seva consagració i començarà a rebre encàrrecs, tant al Canadà com en altres indrets de Nord-amèrica o, fins i tot, l'Aràbia Saudita. Acaba acumulant tanta feina que necessita una dotzena de col·laboradors per a fer front a les comandes que li arriben.
El 1966 és escollit membre associat de l'Acadèmia de les Arts del Canadà i membre de l'Associació d'Artistes Professionals del Quebec. Aquell mateix any, és nomenat professor d'art de l'Escola d'arquitectura de la Universitat de Mont-real.
El 1969 rep l'encàrrec de dur a terme la decoració del vestíbul del Gran Teatre de Quebec. Aviat esdevingué l'artista de més renom del Quebec. Casat amb Huguette Bouchard, la felicitat es començà a tòrcer dramàticament quan, el 1971 perden un dels seus fills, Stephan, quan només comptava 10 anys. Aquest sotrac serà impossible de superar. El 1973 li serà diagnosticada una leucèmia i una esperança de vida d'un mes. Jordi aconseguirà lluitar amb la malaltia durant sis anys i morirà el 25 de desembre de 1979 a Mont-real, a l'edat de 47 anys.
Molt considerat al seu país d'adopció, a moltes poblacions del Quebec hi té dedicats carrers, així com un pont a Mont-Saint-Hilaire.
El 1953, participà en una exposició col·lectiva al Cercle Maillol, a l'Institut Francès de Barcelona, conjuntament amb artistes de la talla de Tharrats, Tàpies o Cuixart.
El 1954 s'instal·là al Quebec. El 1955 realitzà una exposició a Trois-Rivières. A partir d'aquest moment vindrà la seva consagració i començarà a rebre encàrrecs, tant al Canadà com en altres indrets de Nord-amèrica o, fins i tot, l'Aràbia Saudita. Acaba acumulant tanta feina que necessita una dotzena de col·laboradors per a fer front a les comandes que li arriben.
El 1966 és escollit membre associat de l'Acadèmia de les Arts del Canadà i membre de l'Associació d'Artistes Professionals del Quebec. Aquell mateix any, és nomenat professor d'art de l'Escola d'arquitectura de la Universitat de Mont-real.
El 1969 rep l'encàrrec de dur a terme la decoració del vestíbul del Gran Teatre de Quebec. Aviat esdevingué l'artista de més renom del Quebec. Casat amb Huguette Bouchard, la felicitat es començà a tòrcer dramàticament quan, el 1971 perden un dels seus fills, Stephan, quan només comptava 10 anys. Aquest sotrac serà impossible de superar. El 1973 li serà diagnosticada una leucèmia i una esperança de vida d'un mes. Jordi aconseguirà lluitar amb la malaltia durant sis anys i morirà el 25 de desembre de 1979 a Mont-real, a l'edat de 47 anys.
Molt considerat al seu país d'adopció, a moltes poblacions del Quebec hi té dedicats carrers, així com un pont a Mont-Saint-Hilaire.
Pintors Catalans (Esther Boix i Pons)
Llers (Girona), 26 de març de 1927 - 26 de maig de 2014. Fou una pintora i pedagoga catalana. Fou una de les integrants del Grup Postectura, junt amb els pintors Ricard Creus i Joan Datzira i els escultors Josep M. Subirachs, Francesc Torres Monsó i Martí Sabé. D'altra banda, també va formar part del grup Estampa Popular i el Grup Indika. El 1956 es va casar amb el poeta Ricard Creus, amb qui va fundar l'Escola de tècniques d'expressió L'Arc. El 2002 va ser nomenada filla adoptiva de Les Preses
La seva pintura és de caràcter expressionista, curosament realitzada i molt personal. Des del 1964 treballa, també, en l’ensenyament de l’art. Amb el seu marit Ricard Creus participà en la fundació de L’Arc (1967), escola de tècniques d’expressió. Col·labora en l’orientació pedagògica d’educadors. És autora de llibres de pedagogia artística i de divulgació d'història de l'art.
La seva pintura és de caràcter expressionista, curosament realitzada i molt personal. Des del 1964 treballa, també, en l’ensenyament de l’art. Amb el seu marit Ricard Creus participà en la fundació de L’Arc (1967), escola de tècniques d’expressió. Col·labora en l’orientació pedagògica d’educadors. És autora de llibres de pedagogia artística i de divulgació d'història de l'art.
Pintors Catalans (Josep Beulas i Recasens)
Santa Coloma de Farners (Girona), 7 d'agost de 1921 - Osca, 3 d'agost de 2017. Fou un pintor català vinculat a la ciutat d'Osca, on s'hi va instal·lar el 1944 i on va iniciar la seva carrera artística. Becat per la Diputació i l'Ajuntament d'Osca, va realitzar estudis a l'Escola Superior de Pintura de Madrid, l'Escola de Belles Arts de San Fernando i l'Acadèmia de Belles Arts de Roma per instal·lar-se definitivament a Osca.
Durant la Guerra Civil, a Santa Coloma de Farners, coneix a Joaquim Mir, Josep Gausach. Acabada la guerra, és destinat el 1942 a fer el servei militar a Osca. Compagina la seva activitat a l'exèrcit amb la seva vocació per la pintura, així com del seu ofici de sastre, del qual n'havia estat aprenent. L'any 1946 es casa amb Maria Sarrate, i fixa la seva residència a Osca. L'any 1947 guanya un primer premi nacional que fa possible que l'alcalde d'Osca, l'influent Camón Aznar, el convenci per a ingressar a la Escuela de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid. El 1948, el matrimoni s'instal·la a Madrid, i el 1951 abandona la Escuela de Bellas Artes, tot i que després d'haver contactat i freqüentat artistes com Ortega Muñoz, Palencia, Vázquez Diaz, entre d'altres, que seran clau en la seva evolució posterior. El 1954 viatja a París i comença a definir el seu estil; també és reconegut en molts certàmens artístics amb diverses distincions. L'any 1955, i per oposició, guanya la beca del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol per anar a l'Acadèmia Española de Bellas Artes de Roma on passarà cinc i on coneixerà el pintor bolonyès Giorgio Morandi.
L'any 1960 retorna a Madrid on comença una etapa plena de treball i investigació formal, que serà recompensada amb un important acolliment de la crítica i del públic. L'any 1964, la Diputació de Barcelona li concedeix el primer premi de pintura, i el 1966 aconsegueix un segon estudi a Osca. Aquell any, també, comença a exposar amb èxit als Estats Units d'Amèrica i és fitxat per la galeria Kreisler de Nova York City, que inaugura seu a Madrid. L'any 1968 obté la Primera Medalla a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, que era el guardó més preuat que podia aconseguir un artista de l'Estat espanyol
L'any 1969, finalment, abandona la capital espanyola per traslladar definitivament la seva residència a Osca, on residiria fins a la seva mort, l'agost de 2017. L'any 1970 exposa per darrera vegada a Nova York i fitxa per la Galeria Biosca de Madrid. A partir de 1973 sempre exposarà a l'Estat Espanyol. L'any 1982 la ciutat d'Osca el nombra fill adoptiu i l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners o fa el 1983. El 1988 la Diputació d'Osca realitza una exposició en honor seu, que compta amb la participació de la família Chillida i altres artistes locals. A finals dels noranta, concretament al 1996, és nomenat acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de les Belles Arts. Van ser uns anys durant els quals el matrimoni Beulas-Sarrate decideix donar la seva col·lecció d'art contemporani i part dels seus béns amb la intenció de crear un Centre d'Art Contemporani, com a mostra d'agraïment vers la ciutat.
A l'any 2000 es constitueix la Fundació Beulas a partir de la seva col·lecció privada d'obres d'art, embrió del futur Centre d'Art i Natura (CDAN). La seu, obra de l'arquitecte Rafael Moneo, es troba a la ciutat d'Osca.
Durant la Guerra Civil, a Santa Coloma de Farners, coneix a Joaquim Mir, Josep Gausach. Acabada la guerra, és destinat el 1942 a fer el servei militar a Osca. Compagina la seva activitat a l'exèrcit amb la seva vocació per la pintura, així com del seu ofici de sastre, del qual n'havia estat aprenent. L'any 1946 es casa amb Maria Sarrate, i fixa la seva residència a Osca. L'any 1947 guanya un primer premi nacional que fa possible que l'alcalde d'Osca, l'influent Camón Aznar, el convenci per a ingressar a la Escuela de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid. El 1948, el matrimoni s'instal·la a Madrid, i el 1951 abandona la Escuela de Bellas Artes, tot i que després d'haver contactat i freqüentat artistes com Ortega Muñoz, Palencia, Vázquez Diaz, entre d'altres, que seran clau en la seva evolució posterior. El 1954 viatja a París i comença a definir el seu estil; també és reconegut en molts certàmens artístics amb diverses distincions. L'any 1955, i per oposició, guanya la beca del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol per anar a l'Acadèmia Española de Bellas Artes de Roma on passarà cinc i on coneixerà el pintor bolonyès Giorgio Morandi.
L'any 1960 retorna a Madrid on comença una etapa plena de treball i investigació formal, que serà recompensada amb un important acolliment de la crítica i del públic. L'any 1964, la Diputació de Barcelona li concedeix el primer premi de pintura, i el 1966 aconsegueix un segon estudi a Osca. Aquell any, també, comença a exposar amb èxit als Estats Units d'Amèrica i és fitxat per la galeria Kreisler de Nova York City, que inaugura seu a Madrid. L'any 1968 obté la Primera Medalla a la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, que era el guardó més preuat que podia aconseguir un artista de l'Estat espanyol
L'any 1969, finalment, abandona la capital espanyola per traslladar definitivament la seva residència a Osca, on residiria fins a la seva mort, l'agost de 2017. L'any 1970 exposa per darrera vegada a Nova York i fitxa per la Galeria Biosca de Madrid. A partir de 1973 sempre exposarà a l'Estat Espanyol. L'any 1982 la ciutat d'Osca el nombra fill adoptiu i l'Ajuntament de Santa Coloma de Farners o fa el 1983. El 1988 la Diputació d'Osca realitza una exposició en honor seu, que compta amb la participació de la família Chillida i altres artistes locals. A finals dels noranta, concretament al 1996, és nomenat acadèmic d'honor de la Reial Acadèmia de les Belles Arts. Van ser uns anys durant els quals el matrimoni Beulas-Sarrate decideix donar la seva col·lecció d'art contemporani i part dels seus béns amb la intenció de crear un Centre d'Art Contemporani, com a mostra d'agraïment vers la ciutat.
A l'any 2000 es constitueix la Fundació Beulas a partir de la seva col·lecció privada d'obres d'art, embrió del futur Centre d'Art i Natura (CDAN). La seu, obra de l'arquitecte Rafael Moneo, es troba a la ciutat d'Osca.
Pintors Catalans (Àngel Bertran i Montserrat)
Cervelló, 17 de maig del 1922 - Barcelona, 31 d'octubre del 1995. Fou un pintor. Els seus pares van ser Àngel Bertran i Llobet i Montserrat Montserrat. Ell va ser actor i director de teatre d'aficionats a Cervelló, i havia treballat d'encarregat a la fàbrica de vidre d'en Sans, fins al 1943. De petit va anar a l'escola privada Balmes del poble, amb el mestre i director Salvador Pugnau. De ben jove va treballar a la fàbrica de vidre (Cal Sans). Li agradava dibuixar i pintar amb gran passió els racons de Cervelló on va fer la primera exposició el 1937. La seva gran obra primerenca fou pintar el quadre del Baptisteri de l'església de la parròquia de Sant Esteve de Cervelló, el 1939.
A partir de 1943 la família Bertran-Montserrat van anar a viure a Sant Andreu de Palomar, Barcelona. Des d'aleshores va anar estudiant, primer va rebre classes particulars de l'artista Joan Vila i Pujol "D'Ivori" i al cap de poc temps va estudiar a l'Escola Massana. Als anys 50 sovint anava exposant i anava definint ja el seu estil peculiar. Va viatjar a Itàlia i al Marroc buscant la lluminositat en la seva obra. El 1953 entra com a soci al "Real Circulo Artístico" (Instituto Barcelonés de Arte). Va estudiar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. A partir de l'any 1962 comença a vendre la seva obra a particulars i col·leccionistes consolidant el seu estil, com per exemple fa servir la paleta i no els pinzells.
Sempre es va sentir lligat a Cervelló. En la seva obra hi ha moltes referències de llocs i paisatges del municipi, sobretot els entorns del temple romànic de Santa Maria. Cada any anava amb el seu germà Rafael Bertran i Montserrat (escriptor) a l'Aplec de Santa Maria de Cervelló, el 25 de setembre. A Cervelló hi va exposar diverses vegades,l'última va ser al Casal dels Avis Josep Tarradellas, on va tenir tot l'edifici per exposar la seva obra, a finals dels anys 1980. Va rebre la Medalla d'or del Cercle Artístic de Barcelona. Es va publicar un llibre sobre la seva vida i obra a la col·lecció "Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas".
El 2015, amb motiu de 20è aniversari de la seva mort, es va tenir un record de l'artista cervelloní a la Biblioteca Municipal de Cervelló, amb una mostra d'obra seva i documentació personal.
A partir de 1943 la família Bertran-Montserrat van anar a viure a Sant Andreu de Palomar, Barcelona. Des d'aleshores va anar estudiant, primer va rebre classes particulars de l'artista Joan Vila i Pujol "D'Ivori" i al cap de poc temps va estudiar a l'Escola Massana. Als anys 50 sovint anava exposant i anava definint ja el seu estil peculiar. Va viatjar a Itàlia i al Marroc buscant la lluminositat en la seva obra. El 1953 entra com a soci al "Real Circulo Artístico" (Instituto Barcelonés de Arte). Va estudiar a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. A partir de l'any 1962 comença a vendre la seva obra a particulars i col·leccionistes consolidant el seu estil, com per exemple fa servir la paleta i no els pinzells.
Sempre es va sentir lligat a Cervelló. En la seva obra hi ha moltes referències de llocs i paisatges del municipi, sobretot els entorns del temple romànic de Santa Maria. Cada any anava amb el seu germà Rafael Bertran i Montserrat (escriptor) a l'Aplec de Santa Maria de Cervelló, el 25 de setembre. A Cervelló hi va exposar diverses vegades,l'última va ser al Casal dels Avis Josep Tarradellas, on va tenir tot l'edifici per exposar la seva obra, a finals dels anys 1980. Va rebre la Medalla d'or del Cercle Artístic de Barcelona. Es va publicar un llibre sobre la seva vida i obra a la col·lecció "Maestros actuales de la pintura y escultura catalanas".
El 2015, amb motiu de 20è aniversari de la seva mort, es va tenir un record de l'artista cervelloní a la Biblioteca Municipal de Cervelló, amb una mostra d'obra seva i documentació personal.
Pintors Catalans (Tomàs Bergadà Pi)
Reus 1862 - 1937. Va ser un pintor català nascut a Reus. Son pare era pastisser però no va voler seguir l'ofici atret per la pintura. Va ser deixeble d'Aleix Clapés i Puig a Reus i de Josep Llovera i Bufill a Barcelona. Va tenir una bona amistat amb Joaquim Mir, que el va influenciar en l'estil. El 1885 va retornar a Reus d'on ja no es va moure i va formar part d'un grup de pintors entre els que sobresortiren també Ceferí Olivé Cabré i Pere Calderó Ripoll. Va treballar a la decoració de molts edificis modernistes entre ells l'Institut Pere Mata i la casa Navàs de Reus, al costat de Lluís Domènech i Montaner, i al Teatre Fortuny i al Teatre Circ, on feia l'escenografia. Bergadà destaca en el seu interès pels detalls del paisatge immediat: els horts, els camins, els masos, els barrancs, la flora característica...
Va tenir plaça de professor de dibuix a l'Institut de Reus, a l'Escola Municipal de dibuix i al Centre de Lectura y va exposar a Reus, Barcelona y Madrid. Va tenir també acadèmia pròpia, al raval de Martí Folguera, 31. Va col·laborar a la majoria de periòdics gràfics de l'època, especialment a la Ilustració Catalana, l'Esquella de la Torratxa, Reus Artístich i El Heraldo de Reus
L'historiador reusenc Pere Anguera diu que la guerra civil va impedir que el seu enterrament es convertís en l'homenatge que es mereixia. El 1949 el Centre de Lectura va crear una beca de pintura amb el seu nom. La seva ciutat natal li va dedicar un carrer al barri del Carrilet.
Va tenir plaça de professor de dibuix a l'Institut de Reus, a l'Escola Municipal de dibuix i al Centre de Lectura y va exposar a Reus, Barcelona y Madrid. Va tenir també acadèmia pròpia, al raval de Martí Folguera, 31. Va col·laborar a la majoria de periòdics gràfics de l'època, especialment a la Ilustració Catalana, l'Esquella de la Torratxa, Reus Artístich i El Heraldo de Reus
L'historiador reusenc Pere Anguera diu que la guerra civil va impedir que el seu enterrament es convertís en l'homenatge que es mereixia. El 1949 el Centre de Lectura va crear una beca de pintura amb el seu nom. La seva ciutat natal li va dedicar un carrer al barri del Carrilet.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)