Barcelona, 15 d'octubre de 1981) és un director i guionista de cinema, primer director en la història en guanyar dos premis Gaudí: millor pel·lícula per televisió per Quatre estacions (2011) i millor pel·lícula documental per Món petit (2014). Primer director en aconseguir que les seves tres primeres pel·lícules obtinguin premis Gaudí: Quatre estacions, Món petit i 100 metres.
Ha dirigit 100 metres, protagonitzada per Dani Rovira, pel·lícula basada en fets reals, que narra la història de Ramón Arroyo, un home a qui es diagnostica esclerosi múltiple. El personatge té la seva dona embarassada i la malaltia afecta a les seves relacions personals i laborals. Ramón Arroyo comença a entrenar amb el seu sogre, un antic esportista alcohòlic amb qui té una mala relació i finalment aconsegueix acabar la Ironman de Barcelona el 2013.
100 metres va ser un èxit de públic, amb més de 320.000 espectadors en cinemes i vendes a tot el món, a més de nominacions als premis Goya, Forqué i amb onze nominacions als Gaudí la que va tenir més). El film, a més, és premiat per la Sociedad Española de Neurología per transmetre amb rigor i donar visibilitat a la malaltia de l'Esclerosi Múltiple. La pel·lícula fou comprada per Netflix.
El 2012 va estrenar Món petit, un dels documentals més vistos i premiats de la cinematografia catalana i espanyola. El film va aconseguir dos premis a l'IDFA, el festival de documentals més important del món, així com el Premi Gaudí i una menció al Goya i va ser reconegut pel programa Sense Ficció com un dels 10 millors documentals de la dècada. La pel·lícula, considerada per molts un film de culte i un dels millors documentals del país, es va exhibir al Museu de les Arts en Moviment de Nova York.
El 2008 col·laborà en el guió de l'adaptació cinematogràfica de Segon origen, juntament amb Bigas Luna, per a un film finalment dirigit per Carles Porta, després de la mort de Luna.
Barcelona, en 1975. És actriu, directora, productora i gestora cultural. Va formar part del Col·legi del Teatre de Barcelona i es va graduar en Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Amb aquesta formació l'any 1999 va crear la companyia de teatre Cia. Susanna Barranco i l'any 2008, La Barranco Films, una productora audiovisual dedicada a la creació i producció de documentals de temàtica social. És membre de l'Acadèmia del Cinema Català i Dones Visuals. I des de l'any 1999 és la directora de l'Associació Mousiké, una entitat que treballa amb diverses problemàtiques socials partir de l'art i des d'una perspectiva de gènere.
Alguns dels seus projectes artístics són els següentes: Mossegades (2005), L'amor no fa mal (2008), Massa tard per ser pessimista (2013) o Amb el cor a la boca (2014). Accions de resistència (2018) i Red Room (2019), espectacle codirigit amb Sol Picó, són dos dels seus espectacles on el teatre i l'audiovisual s'unifiquen.
L'any 2008 va entrar al món audiovisual amb Ferides (2009) i Buits (2011), dos documentals sobre violència de gènere, esdevenen l'inici de Susanna Barranco com a documentalista. Mantenint el seu vincle amb l'esfera social al 2013, presenta El silenci del Jonc, documental que explora la vida de diferents persones amb diversitat funcional i amb participació de diferents personalitats artístiques.
Al 2015 dirigeix Caure del niu, treball sobre immigració. L'any següent presenta Teresa Rebull, Ànima desterrada, documental que tracta la part crua de l'exili republicà vist des de la forta figura de la cantautora catalana Teresa Rebull. Susanna Barranco reflexiona sobre la posició de la dona a la prostitució amb Nues al 2017 i per reivindicar el paper de les dones en el món de la cultura, Barranco pren com a protagonista al documental Amb el cor al genoll (2018), coproduït per TV3 i À Punt Media, a la ballarina Sol Picó, que va estar present a festivals nacionals i internacionals.
L'any 2019 inicia un nou projecte audiovisual, Breathe, centrat en les internes del centre de justícia Brians1. I a l'any 2021 està treballant amb el projecte Forasters vindra...
Barcelona, 17 d’abril de 1890 - Barcelona, 8 de gener de 1980. Es formà i treballà en estreta col.laboració amb els seus germans Francesc, fotògraf, i Ricard, realitzador i operador en cap. El 1905, s’inicià com a ajudant de fotografia i de laboratori a la Hispano Films. El 1908, filmà la visita del rei Alfons XII a Saragossa i, l’any següent, l’homenatge a Àngel Guimerà a Barcelona. L’exhibidor Joaquim Llopis el contractà, el 1911, per anar al Brasil, a Belém do Gran Pará, on fundà la Pará Films i rodà nombrosos reportatges i documentals. El 1912, creà el noticiari d’actualitats Pará Films Journal i la Raymond de Baños y Cía. A l’Amazònia, féu reportatges per al govern brasiler i documentals sobre costums del país.
Retornà, el 1914, a Barcelona, on treballà d’operador en cap i creà l’Argos Films, el 1915. El 1916, fou el director de fotografía del film francès La vida de Cristóbal Colón y su descubrimiento de América, sota la direcció d’Emile Bourgeois. Tot seguit entrà a la Royal Films, firma que creà el seu germà Ricard i de la qual fou el seu operador en cap. Adaptà el guió i realitzà la fotografia de Don Juan Tenorio, que dirigiria el seu germà. El 1923, obtingué la representació per a l’Estat espanyol de la primera càmera de pas estret: la Pathé-Baby.
A partir del 1926, es dedicà a activitats tecnològiques i de laboratori. El 1927, posà en marxa els Laboratorios Cyma i el 1929 rodà l’Exposició Internacional de Barcelona. Abans i després de la Guerra Civil Espanyola, continuà rodant i fotografiant curts, reportatges, trucatges, crèdits, dibuixos, i també treballs de laboratori fotocinematogràfics. El 1953, il·luminà el film La montaña sin ley, de Miquel Lluch.
El 1975, rebé la medalla al mèrit del treball de la Diputació de Barcelona, com a pioner dels cinemes català, espanyol i brasiler. És considerat un dels fundadors de la cinematografia a Espanya i al Brasil.
Barcelona, 1977. És directora i productora de cinema i televisió, guionista i escriptora espanyola. És impulsora del projecte transmèdia Las Sinsombrero, juntament amb Serrana Torres i Manuel Jiménez Núñez, sobre les pensadores i artistes pertanyents a la Generació del 27. Balló va estudiar al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i va realitzar el postgrau sobre Documental, Recerca i desenvolupament de la Universitat de Nova York. En 2011, va realitzar el curs d'especialista en Història i Estètica de la Cinematografia de la Universitat de Valladolid i el Taller de Documental de Televisió Espanyola.
En 2003, amb el col·lectiu de realitzadors "Discusión 14", va signar el documental 200 Km. sobre la marxa dels treballadors acomiadats de Sintel a Madrid, que va ser seleccionat pel Festival de Sant Sebastià, el Festival de Cinema d'Espanya de Tolosa de Llenguadoc, el Festival de Bogotà i el Festival Internacional de San Francisco. Dos anys després, en 2005, va treballar com a directora de producció en una altra obra col·lectiva: el llargmetratge Entre el dictador y yo, en la qual sis directors van realitzar una peça de nou minuts sobre el seu record personal de la figura del general Francisco Franco.
Com a productora, en 2012 Balló va fundar al costat de Serrana Torres Intropía Media, empresa responsable de Las Sinsombrero. Posteriorment també va fundar Nina Produccions per a desenvolupar projectes d'impacte, com el documental Milicianes sobre el batalló femení de Mallorca durant la guerra civil espanyola, en una multiplicitat de formats.
El 2013 Balló va ser productora delegada al llargmetratge argentí de ficció Infancia clandestina del director Benjamín Ávila. La pel·lícula està protagonitzada per Ernesto Alterio, Natalia Oreiro, César Troncoso, Cristina Banegas i va comptar amb la coproducció d'Espanya i Brasil. Es va estrenar al Festival de Canes en la secció Quinzena de Realitzadors, i va estar nominada als Premis Goya com a Millor Pel·lícula Hispanoamericana. Dos anys després i al costat de Serrana Torres i Manuel Jiménez-Núñez va codirigir i produir el webdoc Las Sinsombrero en col·laboració amb Televisió Espanyola. L'objectiu d'aquest projecte era recuperar, divulgar i perpetuar el llegat de les artistes oblidades de la Generació del 27 conegudes com Las Sinsombrero, i després del seu èxit, Balló va publicar en 2016 el llibre Las Sinsombrero. Sin ellas la historia no está completa editat pel Grup Planeta.
El 2016 va produir Oleg y las raras artes, amb Serrana Torres i Marta Andreu, un documental dirigit pel cineasta Andrés Duque sobre el pianista rus Oleg Karavaitxuk. El protagonista de la pel·lícula és un excèntric, sensible i prodigiós personatge que va tocar el piano per a Stalin i va compondre bandes sonores per a pel·lícules i obres de teatre. Aquest any es va estrenar en la Secció Oficial Voices del Festival Internacional de Cinema de Rotterdam als Països Baixos i va obtenir el premi a la Millor Pel·lícula en la 10a Edició del Festival Punto de Vista de Navarra. A l'any següent, en 2017, va editar al costat de l'historiador Gonzalo Berguer Querido diario: hoy ha empezado la guerra, un llibre que treu a la llum els diaris escrits durant la guerra civil espanyola de la jove barcelonina Pilar Duaygües Nebot. També en 2017 va dirigir i va escriure el curtmetratge Mamáguerra que mostra la guerra civil espanyola des de la perspectiva de la maternitat recollida en el diari de Carmen Manso.
El 2018 fou comissària al costat de Gonzalo Berguer de la mostra No pasarán, organitzada per l'Oficina de Drets Humans i Memòria de l'Ajuntament de Madrid i dedicada als madrilenys que es van enfrontar als franquistes quan el Govern de la Segona República va abandonar la capital en 1936.
Barcelona, 27 de gener de 1934. És un director i guionista de cinema català. Mes conegut com Jesús Balcázar. Fill d'una família de pelleters palentins, entrà a la productora familiar Balcázar Producciones Cinematográficas, dirigida pels seus germans Alfonso i Francisco Marcos. El seu càrrec fou el d'adjunt a la direcció general, i durant vuit anys fou també el responsable dels estudis de doblatge. El 1964 s'estrenà com a director i guionista amb el film policíac El filo del miedo, l'únic que fou rodat fora del negoci familiar. Els estudis que els Balcázar tenien a Esplugues de Llobregat li serviren com a decorat per als seus westerns, com Oklahoma John, codirigit amb Roberto Bianchi Montero (1965). També conreà la comèdia, el thriller i l'erotisme, temàtica que està present en els seus tres darrers llargmetratges. Dirigí una dotzena de films i fou guionista d'una vintena, sempre al servei de la comercialitat. El 1982 abandonà tota activitat cinematogràfica
Barcelona, en 1925 - Sitges (Barcelona), 28 de desembre de 1993. Més conegut con Alfonso Balcázar va ser un productor, distribuïdor, guionista i realitzador cinematogràfic català. El seu pare, Enrique Balcázar Sevilla, havia fet fortuna amb un negoci de làctics i s'havia establer a Barcelona on va regentar un negoci de pelleteria amb lligams internacionals. La seva mare, Ángeles Granda, havia tingut contacte amb Carmen Polo. L'any 1951, juntament amb els seus germans Franciso i Enrique Jr. va fundar la productora Balcázar Producciones Cinematográficas. En un inici les pel·lícules produïdes tenen un pressupost limitat. Tanmateix, l'any 1956, coincidint amb la inscripció al Registre Mercantil de la productora, comença la focalització de Balcázar PC cap a les coproduccions. El mateix any de fundació de la productora començà la carrera d'Alfonso Balcázar com a director de cinema amb Catalina de Inglaterra. Durant els seixanta va rodar un conjunt de westerns europeus a uns estudis d'Esplugues de Llobregat. A finals dels setanta i principis dels vuitanta rodà cinema eròtic sota el pseudònim d'Al Bagrán.
