És una església del municipi de Creixell (Tarragonès) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és un edifici mostra una barreja d'estils gòtic i renaixentista. Fou erigida el 1559 per decret del cardenal Dòria, arquebisbe de Tarragona. La seva estructura interior és d'una sola nau amb capçalera plana i capelles laterals al costat de l'Evangeli i una capella baixa al costat de l'Epístola que s'anomena "La cripta", amb volta de maons i data de 1663. A la nau hi ha creueria quadripartita i volta de canó a les capelles. A la clau del presbiteri hi ha la data de 1559.
La façana és renaixentista amb frontó triangular damunt de pilastres a la porta principal (1662). Al costat hi ha l'antiga rectoria, que és un edifici de pedra amb portada d'arc de mig punt i finestres decorades amb motllures de força interès. Són destacables les pintures murals del segle XVII amb les imatges de Santa Tecla i Santa Llúcia.
El campanar fou construït l'any 1771. Cal destacar la restauració feta per l'arquitecte Josep Maria Jujol. La base del campanar és quadrada, però la part superior és octogonal. Al damunt s'aixeca un cimbori addicional, obra de Jujol. Està format per una cúpula parabòlica. La volta és sostinguda per arcs metàl·lics creuats des del centre. A cadascuna de les vessants dels arcs hi ha un ull de bou de totxo. Pels costats exteriors de la volta pedres característiques de l'obra de Jujol. Quatre figures de 4,5 m d'alçada realitzades a peu d'obra rematen el cim del campanar.
El títol oficial de la Catedral de Tarragona és el de Santa Església Catedral Basílica Metropolitana i Primada de les Espanyes, i està dedicada a Santa Tecla. El 3 d'abril de 1905 va ser declarada Monument Nacional. És també Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN).
La catedral s’aixeca al lloc més elevat de la ciutat, aproximadament en el mateix emplaçament on hi havia hagut un temple romà dedicat a l’emperador August (19 dC) i una gran plaça porticada que l’envoltava, que formaven part del conjunt de construccions de la ciutat de Tàrraco, capital de la Provincia Tarraconense de des de l’any 27 aC. La cristianització de la ciutat es va iniciar en el segle I. Segons una venerable tradició basada en l’epístola de sant Pau als Romans (15,24), l’apòstol hauria visitat Hispània i hauria predicat a Tàrraco. Aquest seria el germen de l’arrelament del cristianisme a la ciutat, que ja estava plenament consolidat l’any 259, en què foren martiritzats a l’amfiteatre el bisbe Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi.
Al llarg dels segles IV i V l’Església de Tarragona estava ben organitzada. L’any 475 els visigots van ocupar la ciutat i es va iniciar un període esplendorós pel que fa a la vida eclesiàstica. Damunt de les antigues estructures del gran temple d’època imperial s’hauria construït una catedral visigòtica, que hauria pervingut fins a la incursió islàmica, l’any causa de la invasió el bisbe de Tarragona es va veure obligat a abandonar la seva seu.
Durant alguns segles la ciutat restà pràcticament abandonada, fins que al final del segle xi, l’any 1091, el papa Urbà II nomenà el bisbe de Vic, Berenguer Seniofred de Lluçanès, arquebisbe de Tarragona. Llavors es va endegar la restauració de la seu i la repoblació de la ciutat i del Camp de Tarragona. No va ser fins al 1154 que s’hi va instal·lar permanentment un arquebisbe a la ciutat, Bernat Tort, que va fundar el capítol catedralici, constituït per canonges regulars de l’orde de Sant Agustí, els quals aprofitaren les antigues estructures romanes, on van edificar una fortalesa per a defensar-se de les incursions sarraïnes.
És un centre religiós dedicat a la Mare de Déu del Miracle, situat a la banda de ponent del municipi de Riner, al Solsonès. El conjunt està format per una església, una capella, un monestir benedictí depenent de Montserrat, diversos llocs d'acollida: cel·les, Casa d'Espiritualitat i serveis turístics.
Són de remarcar els dos retaules que conté: un del segle XVI d'estil renaixentista atribuït a Pere Nunyes; i el magnífic Retaule barroc del Miracle, del segle XVIII i obra de l'escultor Carles Morató (talla, 1747-58) i del pintor Antoni Bordons (daurat i pintura, 1760-74). El conjunt ha estat declarat Bé Cultural d'Interès Nacional el 22 d'abril de 2008
És l'església parroquial de Llobera, a la comarca del Solsonès. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. No es conserva l'estructura arquitectònica romànica, sinó que ha patit múltiples renovacions i ampliacions posteriors que desfiguren totalment l'edifici original. Té un robust campanar de torre, quadrat. Romanen, però, dos elements escultòrics aprofitats per tancar l'absis: una finestra i un òcul. La finestra és d'arc monolític de mig punt decorat en el mateix i en els muntants. Els motius són una creu inscrita en un cercle rebaixat; entrellaçat de lòbuls present a altres llocs de Catalunya, una estrella de vuit puntes inscrita en un quadrat. Tres cercles més presenten un motiu floral de quatre pètals, una flor de vuit pètals i una palmeta apaïsada. També hi ha línies en ziga-zaga, escacat, dents de serra. Sobresurten els tres caps simètrics a l'intradós de l'arc. L'òcul és un monòlit amb cornisa amb decoracions asimètriques on figuren dos àngels i motius geomètrico-vegetals. El conjunt es pot datar al segle XIII. En cap cas sembla anterior a mitjan segle XII.
És una església romànica del municipi de Guixers, a la comarca del Solsonès. És un monument protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. Aquesta església ha patit diverses mutilacions i afegits al llarg del temps. A la capçalera de l'absis original se'n va construir un altre, també quadrat. Al cantó nord hi ha l'afegit d'una capella, una sagristia i un campanar d'espadanya amb dues finestres d'arc de mig punt. Al frontis, refet de nou, hi ha una gran portalada gòtica que conserva encara la ferramenta de la portalada romànica. Aquests ferros estan força malmesos; el motiu és una estreta cinta horitzontal acabada en dues volutes, combinada amb un altre semblant, però més curta i creuant-ne verticalment, també hi ha algunes petites incisions en aquestes cintes. És segurament una obra d'un artesà popular.
De les finestres originals només en queda una al mur meridional, les altres dues existents són posteriors; totes tres tenen una llinda monolítica on s'ha retallat un arc de mig punt. La finestra que està oberta a l'absis original és d'una esqueixada una altra és de dues esqueixades i l'altre és de parets paral·leles.
Al mur oest de la capella afegida hi ha una escala adossada que puja fins a la coberta. A l'interior les voltes són apuntades, igual que els arcs de les capelles i els dos preabsidals en degradació que substitueixen l'antic mur de l'absis primitiu i que donen pas a l'absis nou. L'interior és enguixat i repintat. La coberta és a dos vessants.
A les golfes de l'església, formant part d'una paret, es conserva un bloc de pedra rectangular, aprofitat d'una altra construcció. En ell es pot observar un relleu molt desgastat i de formes tosques. Es representen tres espais. En el primer, sota un arc de mig punt, sembla haver-hi una Mare de Déu amb el Nen al costat esquerre. Al mig, en un arc de mig punt de doble llum que l'anterior, hi ha dues figures de costat. Per últim, inscrit dins d'un rectangle, hi ha un sarcòfag vist des de dalt i una figura, molt més petit que aquest, dintre. Aquest relleu es pot posar en relació amb altre de la portalada de Santa Maria de Puig-aguilar; en aquest cas és més complex però presenta les mateixes limitacions tècniques i la incapacitat d'ordenar els motius. En el santuari també es representa un sarcòfag amb un cos a l'interior i la representació de la Mare de Déu amb el Nen; potser tenen relació amb rituals funeraris, podria tractar-se d'un ex-vot ofert a causa de la mort d'un infant, tot i que és poc clar
Tàrrega (Lleida), 13 abril 1893 - Manresa, 22 octubre 1967. Fou un dibuixant i pintor català. Precursor a Manresa dels nous estils de l'impressionisme, el cubisme i el simbolisme. L'any 1906 va entrar com a aprenent al taller del pintor Morell, amb qui va col·laborar en l'elaboració de treballs de pintura decorativa i daurats de l'altar del Santíssim del Monestir de Montserrat.
L'any 1912 es traslladà a Barcelona, on estudià dibuix artístic a l'Escola d'Arts i Oficis i Belles Arts, obtenint la qualificació d'excel·lent. Durant els anys següents amplià els seus estudis a Llotja, el Niu Artístic, l'Acadèmia Arts i l'escola de Francesc Galí, a més de rebre classes particulars d'Antoni Gelabert i Calvo Verdonces. L'artista romangué a Barcelona fins a l'any 1922, tot freqüentant els Quatre Gats i aprofitant per fer almenys dues estades a París, on s'imbuí de l'idealisme de Hegel, de Nietzsche, d'idees naturistes, de la teoria de l'evolució i sobretot, de les incisives incursions al cubisme de Picasso i Braque. El 1923 es va establir a Manresa i va guanyar la plaça de professor de dibuix a l'Escola d'Arts i Oficis de la ciutat.
El 1927 inicià la seva carrera expositiva, tot presentant trenta-tres obres a les Galeries Dalmau, que tingué una recepció positiva per part de la crítica. Posteriorment també exposà al Saló de Primavera de Barcelona (1932), a la mostra d'artistes manresans celebrada a la Galeria Catalònia (1934), la "Penya d'Art" de Manresa (1934) o el Salo dels independents de Barcelona (1936), entre d'altres.
Professor a l'Escola d'Arts i Oficis de Manresa fins a l'any 1939, va viure gran part de la seva vida a Manresa, on va pintar paisatges, bodegons i també són coneguts els seus dibuixos de figures. En aquesta mateixa època, Basiana va ser no solament professor si no també tutor particular de la pintora catalana Carmen Selves influint a la seva percepció racional del color. L'any 1966 el Cercle Artístic de Manresa li féu una exposició homenatge.
Barcelona, 1927 - 7 de desembre de 2013. Va ser un gravador i pintor català. Deixeble d'Édouard Chimot, començà a exposar el 1944 i practicà tota mena de gravat al taller de Francesc Mèlich. La seva primera exposició individual, de pintura i de gravat, va fer-la a les Galeries Laietanes de Barcelona el 1957.
Aquell mateix any marxà a París becat pel Cercle Maillol de l'Institut Français, i freqüentà l'acadèmia de la Grande Chaumière. Treballà amb el gravador català Lluís Bracons (amb qui fundà l'Atelier de Recherches Plàstiques et Techniques Calcographiques quan rondava els trenta anys) i als tallers Leblanc i Lacourière-Fréault, entre altres, i pels litògrafs Mourlot. A París tingué l'oportunitat d'estampar gravats de Matisse, Picasso, Miró i altres artistes de primer ordre.
De nou a Barcelona el 1966 s'integrà al taller Gustau Gili fins a l'any 1975, estampant obres també de notables artistes, tasca que continuà al seu propi taller, on treballà molt per a les edicions d'Aimé Maeght.
L'obra personal de Barbarà ha estat sempre la d'un artista molt personal que ha posat els seus grans coneixements tècnics al servei d'una intensa creativitat. Començà dins un estil clàssic, com els aiguaforts que il·lustren el llibre El Collsacabra de Joan Triadú (c 1952-53), però ha anat evolucionant cap a un estil propi on la petjada de les avantguardes és ben evident, sempre però amb una forta base d'ofici i una gran independència estètica. De les seves realitzacions cal destacar els aiguaforts per a la traducció que Carles Riba va fer de La cançó d'amor i de mort del corneta Christoph Rilke de Rainer Maria Rilke (1965), el recull La masia (1986) -les matrius calcogràfiques del qual es conserven a la Unitat Gràfica de la Biblioteca de Catalunya-, Empúries, inici d'un retorn amb textos seleccionats per Alexis Eudald Solà (1992) -la maqueta i materials preparatoris són també a aquesta institució- o De París a Olot editat per la Fundació Xavier Nogués (2005), que li va fer un homenatge.
A part de les edicions de bibliofília ha realitzat també molts gravats independents i la seva obra com a pintor té la mateixa gran qualitat que la de gravador, per bé que sempre quedà en un segon pla arran de l'èxit del seu treball en aquesta darrera disciplina. Fou membre numerari de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de la que passà a ser supernumerari el 2011. També fou membre del patronat de la Fundació Pilar i Joan Miró, institució amb la qual col·laborà tot realitzant tallers de gravat a Son Boter i a la qual donà una centena d'obres —proves de gravat, maquetes i plenxes— fruit de la seva col·laboració amb Joan Miró entre 1976 i 1982.
Durant els anys 2014 i 2015, la Biblioteca de Catalunya va adquirir les matrius i estampes calcogràfiques, realitzades per l'artista en el seu Taller Calcogràfic de Barcelona; esbossos i dibuixos originals; així com maquetes i llibres de bibliòfil
Reus (Tarragona) 1900 - ¿?. Va ser un pintor català
Estudià a la Llotja, a Barcelona cap al 1920 amb els professors Vernis Vidal i Joan Sabadell. Participà a diverses exposicions col·lectives a Barcelona i en feu d'altres d'individuals, tant a Barcelona com a Reus. Pintava natures mortes, paisatges i figures
Barcelona, 23 de juny de 1862 - Barcelona, 9 de setembre de 1943. Fou un dibuixant i pintor català naturalista. Baixeras va ser un dels fundadors del Cercle Artístic de Sant Lluc (1893), que en contra del Modernisme que tenia lloc en aquells anys, defensava un art d'inspiració cristiana, un art naturalista, equilibrat i serè. Un dels artistes més representatius de la tendència anecdotista finisecular. Encara que comptà amb una bona formació a la Llotja, es deixà influir per l'Escola d'Olot i pel realisme francès de Jules Bastien-Lepage, Pascal Dagnan-Bouveret i sobretot per Jean-François Millet. A Barcelona fruí d'una bona situació com a artista no compromès, ja que la seva obra plasma l'aspecte amable de la vida dels treballadors del mar i del camp. Participà assíduament a les exposicions oficials, rebé diversos encàrrecs importants i fou premiat en moltes ocasions. Resulta particularment interessant la seva col·lecció de dibuixos que reprodueixen amb molta fidelitat els carrers i racons barcelonins afectats per la reforma interior del 1907 (avui conservats a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona) que li valgueren la concessió del premi del concurs organitzat per la Unión de Artistas, la Junta de Museus i la Comissió de la Reforma
Tarragona 1947. És una pintora catalana, activa principalment el segle xx, l'obra de la qual oscil·la entre l'abstracte i la figuració. Teresa Baena comença els seus estudis d'art als divuit anys a l'Escola d'Art de Tarragona quan aquesta es troba al carrer Santa Anna. Es casa als vint-i-un anys i, com és habitual a l'època, deixa d'estudiar i es dedica a la seva família. Té dues filles i als trenta-quatre anys reprèn els estudis; es gradua l'any 1982 en les especialitats de pintura i escultura. Posteriorment va estudia de gravat.
La primera aparició pública del seu treball és l'any 1988 a la II Biennal de Pintura Joan Baptista Plana, organitzada per l’Ajuntament de Tarragona, on obté el primer premi amb l’aquarel·la Muralles. L'any 1990 fa la seva primera exposició individual a la Sala de l'Antic Ajuntament de Tarragona. Aquest mateix any guanya el primer premi del I Concurs de Pintura del Baix Penedès, i el 1991 rep el Premi Busquets de Pintura Santa Tecla a Tarragona. El 1999 presenta "Entre passat i futur" a la Galeria d’Art Contemporani Maria Villalba i Badia, a Sant Feliu de Guíxols. El 1998 és seleccionada per al I Certamen Nacional de Pintura Aitor Urdangarin celebrat a Vitòria. L'any 2000 participa en la mostra col·lectiva "Salou amb ull d’artista", a la Torre Vella, on presenta l'obra Port Esportiu ( 1977). A la Biennal d'Art de Tarragona ha estat seleccionada en dues oportunitats, el 1990 i el 2000. El 2004 presenta a la Sala Julià de Valls amb la seva mostra "Impressions", i el 2005, a la Sala Llac de Tarragona amb "Enigmes". Es presenta al concurs de pintura Melilla Mujer y Arte, el 2003, en el qual va obtenir el segon premi. L’arquitectura té un pes important en la seva producció, present en moltes de les seves obres com la que va merèixer el Premi Joan Baptista Plana. Les dues darreres exposicions “L’espai en l’arquitectura” i “ Els Calls Jueus de Tarragona”, realitzades el 2012 a la sala de l’Ateneu de Tarragona, són una evidència més del seu interès en aquesta temàtica que li permet seguir explorant en la seva línia.
