És una església parroquial al poble de Calders (Moianès) catalogada com a bé cultural d'interès local. Queden restes de l'església del s.XII representats en el primer tram de l'actual temple, resultat d'una transformació del que era una nau en tres, ampliació que data de finals del segle XVI. Al segle XVII es fa la porta d'ingrés amb el campanar, i al segle XIX correspon l'erecció de la capella del Santíssim. Consta que el 1611 havia estat construït el retaule de la Verge del Roser. Es sap per Visites Pastorals que el 1699 hi havia els altars del Roser, del Sant Crist, Sant Francesc, Nostra Senyora de la Concepció, Sant Jaume, i l'altar major, dels que no en queden restes. A finals del segle XIX s'avançaren les naus laterals, igualant-les a la central. El 1963 se li va treure un petit atrio exterior
És una església de tres naus, cobertes per volta de creuer, i rematades en presbiteri poligonal amb volta d'ogiva. Pilars, nervacions, arcs i claus de volta en carreus de pedra picada. A les claus de volta hi ha diferents decoracions: sants, petxines, elements vegetals... A l'extrem de la nau esquerra, sobre un pla circular i coberta de cúpula i llanternó hi ha la capella al Santíssim, de posterior construcció. La porta d'entrada a l'església és adovellada, de mig punt, a la façana de ponent. Al capdamunt, simple campanar d'espadanya; ingrés a l'església per un cancell de fusta treballada. Material constructiu: a la nau central carreus ben escairats; la resta és pedra i reble. Hi ha dues escultures tallades en forma de mènsula que avui es troben als murs laterals exteriors de l'església. Una d'elles, mirant a nord, representa una figura humana amb trets orientals, el cos molt arrodonit, les mans unides a ell i una barba bifurcada. L'estil recorda el romànic. L'altra imatge, situada a la banda sud, és un àngel al qual se li distingeix la cabellera, les ales i una mà oberta. Els seus trets també recorden l'escultura romànica. Totes dues es troben als murs laterals de l'església, fent cantonada amb la façana. Ambdós estan situats als murs construïts amb motiu de l'eixamplament de l'antiga església romànica al segle XVII. Són dos elements aprofitats d'antigues estructures i que estan fora del seu context original.
És una obra del municipi de Sant Ferriol (Garrotxa) protegida com a bé cultural d'interès local. Sant Ferriol és un santuari situat a 366 metres sobre el nivell del mar, a pocs quilòmetres de la vila comtal de Besalú, dins el terme del veïnat de Fornells de Besalú. Fins fa pocs anys, l'abandó d'aquest conjunt era total; actualment, un grup de treball de Besalú està fent tasques de restauració per tal de recuperar de nou el santuari. Es creu que el primer temple va ser bastit en el decurs del segle XII, malgrat que l'actual edifici correspon al XVIII. És d'estil gòtic i ha sofert moltes modificacions en períodes subsegüents; segons una inscripció en un dels arcs, fou restaurat l'any 1835.
El primer tram del porxo està cobert per una volta d'aresta senzilla amb clau de volta central datada (1599) i ornamentada amb fullatges estilitzats. El segon tram presenta cinc claus de volta. La clau central representa un escut d'armes molt erosionat, que es repeteix en altres punts del porxo. Un altre clau, envoltada d'una soga a la part exterior i una sanefa de punts, representa un cap d'àngel. Una tercera clau representa un escut d'armes molt erosionat i més senzill que el de la clau central. Finalment hi ha dos escuts més, sense decoració central i encerclats per una estrella de vuit puntes.
La porta està situada a migdia i protegida per un porxo de construcció coetània. Bastida amb grans carreus molt ben tallats, destacant l'amplia llinda amb un escut central en forma de flor, on hi havia hagut una data gravada que avui no es veu. Tot el conjunt està protegit per un ampli guardapols acabat amb dos motius ornamentals geomètrics. En un dels carreus es pot llegir: BELLSOLA.
És una església i santuari al municipi de Sant Ferriol (la Garrotxa) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba a 13 quilòmetres de Banyoles, 5 de Mieres i 20 d'Olot. Pertany a la parròquia de Sant Andreu del Torn. És obra de l'arquitecte Josep Renom. Originalment l'església del Collell disposava d'una sola nau coberta amb volta de canó apuntada i petits arcs faixons; a partir del segle XVI es portaren a terme moltes obres d'ampliació, unint una nau gòtica pel costat de tramuntana (1550-1570). Així mateix es va realitzar la porta (1670) obra del mestre gironí Llàtzer Cisterna: disposa d'uns grans basaments on es recolzen unes columnes amb el fust estriat i capitells ornats amb fulles d'acant, que sostenen un entaulament superior decorat amb motius vegetals i caps d'àngels amb fulles que els surten de la boca, tot coronat per un frontó.
Hi ha un petit claustre gòtic, anomenat de la Cisterna, construït pels volts del 1500. És un rectangle de pocs metres de longitud, amb una arcada apuntada a cada un dels costats. Actualment ha estat tancat per unes grans vidrieres i el seu interior s'ha enjardinat.
És una església de Santa Oliva (Baix Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. s una església d'una sola nau, dividida en tres trams, amb dues capelles laterals a banda i banda. Està coberta per una volta d'aresta, els arcs de la qual es recolzen en mènsules. L'absis és semicircular i presenta quatre nervis que es recolzen a la paret gràcies a unes cartel·les.
La façana romànica està rematada per un campanar de cadireta de tres cossos a sobre i una nau construïda possiblement entre els anys 1564 i 1569. En destaca la porta formada per dos arcs de mig punt en degradació resseguida per una motllura, que a més està emmarcada per un guardapols de forma rectangular.
Construïda amb carreus regulars. De la façana principal cal destacar la porta formada per una arquivolta que es recolza sobre dues columnes i dues pilastres amb motllura trencada a la línia d'impostes, des d'on arrenquen dos arcs de mig punt. Als peus de l'església hi ha una espitllera en forma de rosassa.
És una obra del municipi de Viladecans (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església d'una sola nau coberta amb volta de canó. La porta antiga era situada a migdia (en resten vestigis), mentre que l'actual és a ponent, de factura moderna i protegida per un ampli porxo d'accés lateral, cobert per una teulada a doble vessant i amb una sola obertura al davant. La porta és allindanada i conserva la inscripció "ALLS 9 DE FABRER DE 1694", jovelles a dreta i esquerra, motllura a manera de trencaaigües, porta de quarterons i reixa de ferro. Per damunt de la línia de façana s'alça un campanar d'espadanya d'un sol ull fet amb pedra vermella.
A la nau, de tradició romànica, s'hi conserven vestigis de pintures murals romàniques (sanefes) emplaçades al mur S. L'absis, posterior a la nau, és poligonal, cobert amb volta de creueria i amb culdellànties. És fruit de la reforma de la capella als segles XVI-XVII. Ambdós cossos no resten ben lligats. L'aparell de la nau sembla ser de carreus, mentre que el de l'absis és de maçoneria i reble. L'absis conserva alguns contraforts.
És una església amb elements romànics, gòtics i renaixentistes de Prades (Baix Camp) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. D'aquesta majestuosa església parroquial que constitueix un dels trets més característics de Prades, i que conserva elements d'època romànica, gòtica, i renaixentista, aixecada i modificada al llarg dels segles XII, XIV, XVI i XVII, ..., ens dóna la fitxa tècnica una informació quasi telegràfica; temple parroquial de grans dimensions. És de planta rectangular amb capelles laterals i una capella absidal poligonal. Fàbrica de carreu vermell local (triàsica, esmoladora). Presenta volta de canó apuntada amb arcs faixons, creueria amb grillons a la capçalera, creueria o aresta a les capelles. La porta lateral és típica romànica. L'interior és gòtic. La façana principal presenta una portalada renaixentista d'ordre jònic.
És una església gòtica d'Isona i Conca Dellà (Pallars Jussà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Nova església formada pel creuament de l'antiga nau gòtica
i la neogòtica actual. Resta la portalada gòtica amb dues arquivoltes i l'ull del rosetó superior. Imatge de la verge al timpà
Cassà de la Selva (Girona), 2 de febrer de 1884 - València, 1951. Va ser una pintora i gravadora catalana especialitzada en retrats i escenes costumistes. Era filla de Rita Mundi i de Domènec Botet i Carreras, sotsinspector de sanitat militar que el 1883 va demanar un permís d’excedència de dos anys per anar destinat a Cassà de la Selva.
Va estudiar a l'Escola Politècnica de Cassà de la Selva, on va ser alumna de Pilar Vilaret i Puig, i posteriorment va ampliar la seva formació artística a l’Escola de Belles Arts de Barcelona i a la Escuela Superior de Pintura, Escultura y Grabado de Madrid (Academia de San Fernando), on va entrar per oposició. En aquesta escola va ser alumna d’Emilio Sala i d'Antonio Muñoz Degrain en pintura i de Ricardo de los Ríos en gravat. En tres anys aconseguia el títol de professora de dibuix en les especialitats de pintura i gravat i per oposició obtenia dos premis en metàl·lic i tres medalles. Igualment, consta que va ser deixebla del pintor decorador Pablo Béjar, del pintor i gravador Carlos Verger i de la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado.
En fer divuit anys, el Centre Republicà de Cassà de la Selva li va comprar un retrat de Nicolás Salmerón per al seu saló biblioteca. Es va donar a conèixer amb una exposició individual a la Sala Parés de Barcelona l'any 1905, on va exposar l'any següent, presentant cinc retrats i diversos paisatges que van rebre lloances. Un any després, va comparèixer a la I Exposició de Belles Arts d’Artistes Independents que va organitzar el Círcol de Propietaris de Gràcia, a Barcelona. L’any 1908 va presentar la seva obra Gitana a l'Exposició Hispano-Francesa de Saragossa, amb la qual va rebre una menció honorífica. L’any 1910 va participar a l’Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid, amb dos olis, ¡Ampáranos Dios mío! i Baile gitano, un autoretrat al pastel i tres gravats. Un any més tard va exposar a la mostra Internacional de Roma i a la VI Exposició Internacional d’Art que es va fer al Palau Municipal de Belles Arts de Barcelona, on va presentar tres aiguaforts (El Jueves Santo en Cassá de la Selva, Autoretrato de Van Dyck i Busto de Viejo) i la pintura Gitanilla.
El 1912 va il·lustrar la novel·la Precocidad de Gualterio M. Seco i des del 1915 va guanyar per oposició la plaça de professora de dibuix geomètric i artístic a la Escuela de Adultas de Valencia. També a València, la van nomenar sòcia honorària del Cercle de Belles Arts.
Entre les obres de l'exposició individual que el 1917 va presentar al Cercle de Belles Arts de València hi havia un retrat del seu pare que va ser molt elogiat.
L’any 1920 va participar en la primera edició del Salón Otoñal de Artistas Independientes de Madrid, organitzat per l'Asociación de Pintores y Escultores, que es va fer al Palacio de Exposiciones del Parque del Retiro i en el qual hi exposaren moltes artistes. Aquell mateix any també va prendre part a l'Exposició Nacional de Madrid, amb l'oli El ensayo. Dos anys després tornava a participar en aquest Salón de Otoño i el 1926 va exposar en l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid l'obra Goyesca.
Fora de Catalunya, va exposar amb èxit a Roma, Buenos Aires, Mèxic, Londres, Madrid i Bilbao, entre d’altres. La seva obra, ben reconeguda pel públic i pels experts, era lloada per una senzillesa aparent, amb un llenguatge sense exageracions ni convencionalismes, però amb una gran solidesa tècnica en tots els aspectes de la pintura, des de la composició i el dibuix fins a l’ús del color.
L’última noticia que es coneix de Lluïsa Botet és la seva participació en l'Exposició de Pintura de València de l’any 1936, organitzada per l'Aliança d'Intel·lectuals per a la Defensa de la Cultura. Va residir a València fins entrada la Guerra Civil
Vidreres (Girona), 21 de setembre, 1929 - Barcelona, 6 de setembre, 1973 Fou un pintor gironí. Havent estudiat comerç a Figueres de 1944 a 1947, es traslladà a Barcelona, i el 1954 ingressà com a soci al Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1955 efectuà el seu primer viatge a París. Tres anys més tard es desplaçà a Brussel·les per veure l'exposició 50 anys de Pintura Moderna; en aquesta mostra l'impressionaren enormement les obres dels abstractes russos i soviètics, especialment l'ucraïnès Malèvitx, tant, que aquesta circumstància marcà un rumb radical en la seva obra, del figurativisme a l'abstracció.
De llavors daten les seves primeres obres en paper d'estany i l'Homenatge a Malèvitx. El 1959 desplaçà el seu interès vers les composicions estructurals. El 1962 s'inicià el Cicle Art d'Avui, del que en fou cofundador; mentre es mantingueren les activitats d'aquest Cercle, exposà profusament a Barcelona i altres punts d'Espanya, així com a Dinamarca i Suècia. Ensems col·laborà amb obres i escrits en l'òrgan de difusió del grup Quaderns Crema. De 1965 a 1968 participà en exposicions col·lectives d'Itàlia i Gran Bretanya.
Després de celebrar-se el mes d'abril una exposició antològica de la seva obra al Cercle Artístic de Sant Lluc i una altra a Sitges pel juliol, va morir. El desembre d'aquell any se celebrà un homenatge al Cercle Artístic de Sant Lluc, on participaren 87 artistes, i una antològica al Palau de la Virreina de Barcelona. També fou fundador del premi internacional de Dibuix Joan Miró i del MAN (Mostra d'Art Nou). El 2015 es va incorporar obra seva a l'exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 que va tenir lloc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta.
Barcelona, 17 de març de 1917 – Barcelona, 12 de gener de 2011. Va ser una pintora catalana, filla de Joan Llimona i Bruguera i de Maria Raymat i Barcino, i neboda de Josep Llimona. Va ser la penúltima de deu germans i, amb la seva germana Mercè, va heretar la vocació artística del pare. Des dels dotze anys ja volia convertir-se en una gran pintora, en contra del desig de la seva mare, que volia un futur més adient per a una noia de l'alta burgesia catalana.
Durant els anys trenta estudià a l'Escola Oficial de Belles Arts de Barcelona, que va tancar durant els anys de la guerra civil espanyola pel perill de ser bombardejada per la seva proximitat al mar. Després de la guerra va reprendre els estudis i va obtenir el títol oficial que li permeté fer classes durant quinze anys en aquesta mateixa escola, situada llavors al final de la Via Laietana.
L'any 1943 va exposar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. És una reconeguda paisatgista que ha fugit de les avantguardes i que s'ha especialitzat a pintar el paisatge urbà de Barcelona. Ha conreat la natura morta, la figura i, especialment, el paisatge, dins un estil naïf constructiu i postimpressionista. Fou presidenta del 9è i 10è Saló Femení de l'Art Actual. Ha exposat individualment, per primer cop a la galeria Syra, a la Sala Nonell i a la Sala Parés, així com en diferents col·lectius, i ha obtingut diversos premis.
Té obra exposada als museus d'art modern de Barcelona i Madrid. També ha escrit Las brujas (1995) i El crit del silenci (1996), un recull de dibuixos en blanc i negre fets entre el 1974 i el 1995 que constitueixen una crítica social i que van acompanyats de textos d'escriptors com Josep Maria Ainaud de Lasarte, Carme Alcalde, Federico García Lorca o el polític Manuel Azaña. El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi i el 2006 la Medalla d'Honor de Barcelona.
Mont-Roig del Camp (Tarragona), 1932. Filla i néta de mestres, i creix en l'ambient docent que es respira a casa seva, que pot haver estat un dels estímuls que la porten anys després cap a l'ensenyança. Té una extensa i reconeguda trajectòria com a creadora i com a docent a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. Es casa i té quatre fills, però al cap de deu anys d'estar casada se separa i tot just és quan inicia els estudis a l'Escola de Belles Arts. Es manifesta com una alumna brillant, fet que li permet aconseguir una beca de postgraduat i comença a treballar com a ajudant del catedràtic Armand Miravalls, considerat un dels més ferms representants de la pintura acadèmica catalana del segle XX. És el començament de la seva carrera acadèmica que durant diverses dècades comparteix amb la creació. Finalitza els estudis l'any 1969. Amb Ramon Sanvisens i Marfull treballa molts anys, encara que durant els seus anys de formació aquest va ser un dels seus professors. Sanvisens té la seva pròpia escola d'art, fundada el 1949, de la qual Teresa Llàcer és professora i posteriorment directora; el centre és conegut actualment com a Escola d'Art Llàcer - Sanvisens. El 1969 fa la seva primera exposició individual a la Galeria Independenza de Bolonya, i així enceta un llarg camí de mostres col·lectives i individuals. L'any següent ingressa com a professora a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, on dóna classes de pintura i dibuix durant trenta-tres anys.
Seguint la classificació de la seva obra en períodes feta al catàleg de l'exposició retrospectiva “Teresa Llàcer, olis 2969-2009”, realitzada el 2010 al Tinglado 4 del Moll de Costa del Port de Tarragona, presentada per Joan Martí i Castell.
1970-1982: són els anys que treballa al costat del pintor Ramon Sanvisens. Els dos feien obres amb paisatges propers als fauvistes per la seva expressivitat i per la llibertat en l’ús del color, també trobem nus femenins amb una visió intimista que recorden Bonnard i els colors de Gauguin. Amb Sanvisens recorre tota Catalunya cercant motius per als seus paisatges.1982-1987: Munta un nou taller a prop del parc Güell a Barcelona. La seva pintura canvia; les obres es tornen més expressionistes amb traços més forts i obres que ens recorden els pintors del grup alemanys Die Brücke.
1987-2010: Etapa de la seva reafirmació. L'any 1987 mor Sanvisens, un fet que ajuda a entendre el notable canvi que s'observa en la seva producció. El paisatge cedeix pas a les figures femenines. Les dones no solament tenen una major presència, sinó que a més viuen en un univers molt personal. A la seva producció pictòrica podem trobar diversos referents de la història de l'art, sobretot de començament de segle XX. Segurament amb el pintor que té una major relació és amb Matisse, però també amb Susanne Valadon.
Barcelona, 1865 - 28 de gener de 1938. És un pintor. Fou germà de l'escriptor Josep Maria de Lasarte i de Janer, cosí del capità Julio de Lasarte Pessino i nét de l'industrial Erasme de Janer i de Gònima. Pintor de gènere, sobretot paisatgista i de costums. Tècnica: pintura d'oli, aquarel·la i pastell i dibuixos de llapis i ploma.
Concorregué a diferents exposicions oficials barcelonines (Exposició d'autoretrats d'artistes espanyols de 1907-08, Cercle Eqüestre 1907, V Exposición internacional de Bellas Artes é Industrias Artísticas 1907, Exposició Primavera 1913 Círcol Artístic, 1a exposició Artistas Reunidos 1918, Ateneu Enciclopèdic Popular 1922, i certàmens barcelonins al Palau de Belles Arts de 1911, 1918, 1919 i 1920, on exposà «Festa vespertina a Venècia», «Escenes argelines» i «Mercat de Kairouan») i a la Universal de Brussel·les del 1910. Hi ha l'obra seva «Amsterdam» a reserva del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Altres obres: «Pins i roques» (1920) i «Boulevard Saint Michel» (1921).
Fou soci del Cercle Artístic. Va tenir gran amistat amb Cecília de Madrazo, la vídua de Marià Fortuny i els seus fills. Altres amics: Cardunets i Raurich, Puig Perucho, Vázquez, Néstor, Matilla, Rusiñol, Mir, Isern...
Passà llargues temporades a París, Venècia i molts hiverns al Nord d'Àfrica (per exemple a Alger, l'ambient del qual va reflectir en algunes de les seves teles). Viatjà freqüentment per Espanya, França, Bèlgica, Països Baixos i Itàlia.
