Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Canapost)

És una església romànica situada al centre del nucli de Canapost, al Baix Empordà. Durant les darreres obres de restauració, van aparèixer restes de pintures murals i es van trobar sepultures d'època medieval al cementiri. Segons sembla havia estat dedicat a Sant Clet i ja és esmentada l'any 1019, quan la seu gironina va rebre un alou situat dins la parròquia. A mitjans del segle XIII va passar a ser sufragània de la parròquia de Sant Esteve de Peratallada, condició que actualment encara manté.
Es tracta, en realitat de dos temples de planta rectangular que es comuniquen per dins, un de més arcaic, preromànic del segle IX o X al costat sud, i un altre de romànic del segle XI al costat nord. Ambdues naus estan capçades a l'est per sengles absis. La comunicació entre ambdues naus es fa a través de tres arcs adovellats de mig punt.
La nau preromànica està encapçalada per un absis trapezial i transsepte elevat, sobre el que s'hi sustenta en part la torre del campanar. Aquesta nau està coberta amb una volta de canó feta amb pedruscall barrejat amb morter, mentre que la volta transversal del creuer és de ferradura. L'absis està il·luminat pel centre per una finestra d'esqueixada i destaca per ser un dels pocs de la seva època que ha conservat a la cornisa un fris decorat geomètricament amb relleus romboïdals.
La nau romànica té l'absis semicircular amb una finestra d'una esqueixada. Està coberta per una volta de canó i el tram presbiteral que condueix a l'absis queda cobert amb una volta de quart d'esfera. L'absis és ornamentat amb arcuacions cegues que es recolzen sobre mènsules llises.
La nau més antiga té dues portes. La primitiva, al costat de migdia, és adovellada i amb dos arcs de mig punt en gradació. En aquest mur s'hi poden observar filades d'opus spicatum. La porta de ponent es va obrir en època barroca.
L'element més notable del conjunt és el campanar inacabat. Es va aixecar al segle XII amb estil llombard. El segon pis, emmarcant unes finestres de mig punt, és ornamentat per unes arcuacions cegues amb mènsules esculpides i un fris de dents de serra.
A l'interior de la nau preromànica es conserven restes de decoració mural en molt mal estat, tret d'un fragment amb caps de personatges nimbats, una franja vermella i extrems d'ales, a la volta del transsepte. Una rosassa es va començar a construir en època gòtica, però no es va acabar. Es pot observar actualment darrere els absis, a terra, d'exposició.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Esclanyà)

L'església de Sant Esteve d'Esclanyà està situada dins del terme municipal de Begur, al Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
Es tracta d'una església de dues naus i capçalera formada per dos absis de planta semicircular. En principi tenia una sola nau, l'actual del costat N. A ponent hi és identificable el parament del frontis primitiu, amb una finestra de doble esqueixada; aquest sector és coronat per un campanar d'espadanya d'època posterior. La volta d'aquesta nau és lleugerament apuntada; l'arc triomfal ha estat malmès; al costat N s'hi afegiren tardanament una capella i la sagristia. El seu absis posseeix una finestra romànica de doble biaix; es dreça sobre una alta socolada que és la resta d'una capçalera més antiga. La nau que s'afegí a migdia és coberta amb volta de canó i l'arc triomf és de mig punt. Al frontis hi ha un rosetó i la porta actual amb llinda motllurada i frontó, que pertanyen a una reforma tardana. L'aparell romànic de la nau N és de carreuó. Les dues naus es comuniquen mitjançant dos arcs formers, un de mig punt i l'altre rebaixat 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de Tor)

És una església romànica al centre de Tor, nucli del municipi de la Tallada d'Empordà. L'església de Sant Climent de Tor és un edifici d'una nau amb absis semicircular. Té una segona nau, perpendicular, de factura moderna i sense interès. La façana, que es troba aixecada respecte del nivell del carrer i a la qual s'accedeix per una escalinata, presenta porta d'accés allindanada, amb una inscripció. Hi ha un petit nínxol buit sobre la llinda i una motllura semicircular amb pinacles laterals coronats per semiesferes al damunt. Al centre de la façana hi ha una obertura circular, i a la part superior es troba el campanar de paret, amb tres obertures d'arc d'ogiva, de realització posterior. L'absis es va bastir damunt d'una base de roca natural. Té una finestra d'arc de mig punt atrompetada i bandes decoratives llombardes. A la part superior hi ha restes de mènsules (molt desgastades). Per damunt dels murs originals de la nau i de l'absis va elevar-se una obra de fortificació posterior

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu d'Ullà)

És un edifici religiós del municipi d'Ullà inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de planta rectangular, sense capçalera destacada, avui en funció civil. Té un sector, a ponent, cobert amb volta de canó, mentre la part restant, a llevant, presenta volta apuntada; no hi ha cap arc de sosteniment. La porta és a migdia, amb llinda; al mur occidental hi ha una obertura del tipus de sagetera. A l'extrem est del mur meridional s'hi adossa un cos perpendicular, que fou sagristia, en part cobert amb volta.
Les estructures i paraments semblen demostrar que la part més primitiva és la de ponent: la base dels murs és de grans pedres, només desbastades; l'aparell canvia a la part superior on és de carreus, no molt ben escairats, que formen filades seguides. El sector oriental es diferencia per l'aparell de pedres petites, sense treballar, disposades descuradament. Aquest tram, d'època més tardana, degué substituir la primitiva capçalera. Són reutilitzats, carreus i fragments de terrissa i paviments d'època romana 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Llorenç de les Arenes)

És l'església parroquial del poble de Sant Llorenç de les Arenes que vingué a substituir la parròquial de Sant Romanç de Cidillà, citada el 1065, que es va traslladar abans del 1313 a l'església de Sant Llorenç. És un monument protegit i inventariat dins el patrimoni arquitectònic català. Situada dins del poble de Sant Llorenç de les Arenes al municipi de Foixà, és una església d'origen romànic del segle XII. És una església d'una nau amb absis semicircular; s'hi afegiren tardanament dues capelles al costat nord. I una construcció sobre a meitat oriental de la nau. La volta de la nau és apuntada i seguida i la mateixa forma té l'arc triomfal; la volta del presbiteri és ametllada. Les finestres romàniques són de doble esqueixada. Al fronts hi ha la portada de tres arcs de mig punt en degradació, llinda i timpà llisos, guardapols i motllura de secció incurvada; el finestral superior és de doble arcada en degradació, de mig punt. Corona el frontis una espadanya de dos arcs. El parament és de grans carreus perfectament escairats, inclosa la volta de l'absis (la de la nau és coberta d'arrebossat).
Al costat de migdia del temple hi ha l'edifici que fou rectoria que ocupa el lloc de la comanda hospitalera medieval: s'hi veu un carreu amb la creu de Malta esculpida. El seu pati senyala l'espai que ocupà el petit claustre romànic desaparegut. A pocs minuts, a la dreta de la carretera de Foixà, en un fondal, s'hi troba la font de Sant Llorenç, d'aigua abundant i molt apreciada. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pau de Fontclara)

És una església romànica enclavada a Fontclara nucli proper a la població de Palau-sator, dins la comarca del Baix Empordà. És un monument inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església romànica d'una nau amb absis de planta semicircular, devorat externament amb lesenes o faixes llombardes (però sense arcuacions). Hi ha tres finestrals de doble biaix. La volta de la nau és apuntada i seguida, però l'arc triomfal és de mig punt i la coberta absidal de quart d'esfera. Al presbiteri hi ha pintures murals romàniques. Al mur meridional hi ha la portada primitiva, d'arc de mig punt, de dovelles curtes. La portada actual, en el frontis, és oberta en època tardana: pilastres i frontó amb boles ornamentals i la imatge del patró en baix relleu; a la llinda hi ha gravat l'any 1639. També són fruit de reformes la finestra d'aquesta façana i l'espadanya que la corona
A la nau s'hi afegiren dues capelles laterals a cada banda, dues amb volta apuntada i les altres de creueria, sobre una de les quals hi ha un escut i una inscripció datada el 1627. El parament romànic és de carreus petits i rectangulars. (carreuó)
Conserva in situ unes interessants pintures murals situades a l'arc triomfal i a l'absis. Estan presidides per la imatge de Maiestas Domini, dintre d'una màndorla envoltada pels símbols dels quatre evangelistes, i amb els dotze apòstols disposats a la part inferior. Les altres pintures, es troben en pitjor estat de conservació, representant la vida de sant Pau. El colorit és vermell, ocre i blau. Han estat datades d'inici del segle xiii, dintre d'un estil semblant a les de l'església de Sant Julià de Boada o Cruïlles.
Les pintures murals que tenen unes dimensions de 15 m², van ser descobertes el 1940, quan es va fer una primera restauració poc respectuosa amb l'original, segons les mateixes fonts. La restauració de l'any 2007 la van dur a terme tècnics del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat, que han recuperat l'aspecte original de la pintura. 

 

Escultors Catalans (Anna Manel·la Llinàs)

Olot 1 de juny 1950 - 11 de desembre 2019, fou una artista escultora, dibuixant i pintora olotina. Tant pel que fa als dibuixos com als olis sobre tela, és de base realista, però amb impregnacions simbolistes i expressives, d'una fortíssima personalitat i amb una austeritat gairebé monocroma. Va viure i treballar a la ciutat d'artistes d'Olot a Catalunya. Algunes de les seves escultures hi són accessibles a l'espai públic.
Va assistir a l'escola primària privada de Francesc Ferrer. Després va assistir a l'escola secundària al col·legi de monges del Cor de Maria d'Olot. A Barcelona va estudiar escultura, dibuix i pintura al Col·legi d'Art La Llotja . Va realitzar estudis de postgrau a l' Acadèmia d'Art d'Olot i al taller d'art "Marzo Mart" a Sant Feliu de Guíxols, on va desenvolupar coneixements en gravat artístic.
Les primeres exposicions d'Anna Manel·la van tenir lloc el 1981 i 1982 a Olot i 1984 a Vic. Des del 1984 Manel·la va treballar intensament i va fer nombroses exposicions. El 1985 va participar al IV Saló de Tardor de Barcelona. El mateix any va participar en la Mostra d'Art de la Diputació de Girona. El 1986 va participar en la segona Mostra de Girona. Després, Manel·la ha participat en nombroses exposicions en grup i en solitari a Catalunya i a l'estranger (incloses exposicions a França, Alemanya, Suècia i Itàlia). El 1986 va rebre una beca de la Generalitat de Catalunya per a arts plàstiques.

Escultors Catalans (Josep Salvadó Jassans)

Alforja (Tarragona), 24 de juliol de 1938 - Barcelona, 3 de març de 2006. Va ser un escultor català, més conegut com a Jassans. Els seus primers estudis sobre escultura els va realitzar a l'Escola del Treball de la ciutat de Reus, mentre treballava com a ajudant de l'escultor Modest Gené. L'any 1959 ingressa en la Reial Acadèmia de Belles arts de Sant Jordi de Barcelona. Durant els anys 1960 i 1967 efectua el seu aprenentatge en el taller de Joan Rebull. En 1972 se li concedeix el primer premi en el primer Concurs Exposició Nacional de Petita Escultura celebrat a Valladolid.

A partir de la seva primera exposició individual celebrada l'any 1973 a la Sala Parés de Barcelona, va exposar nombroses vegades en diverses sales nacionals i estrangeres.
Des de l'any 1987 va ocupar el càrrec de catedràtic de Morfologia Escultòrica del Cos Humà en la Facultat de Belles arts de la Universitat de Barcelona. Va ser nomenat membre de la Académie Européenne des Sciéncies des Arts et des Lletres de París.

El Museu de Montserrat li dedicà una exposició retrospectiva, La Grècia Imaginada, la tardor de 2016 per commemorar el desè aniversari de la seva mort. La mostra va ser comissariada per dos dels seus antics alumnes, els escultors Jorge Egea i Adrián Arnau, amb el suport de la família Jassans, que va prestar una bona part de les obres. En les obres i les paraules de Jassans, la referència a Grècia era sempre constant. Grècia com a model i ideal de perfecció, Grècia com a desig, Grècia com a somni... Els grecs antics i l'equilibri entre la ciència i la natura, la intuïció i la raó, l'emoció i la contenció... Tot i així, les circumstàncies van fer que Jassans no viatgés mai aquest país, i el seu contacte real amb les escultures gregues va tenir lloc únicament mitjançant els viatges a terres italianes de la Magna Grècia o visitant museus d'altres països d'Europa. A diferència d'altres artistes al llarg de la història per als quals el viatge a Grècia va suposar una fita a les seves vides, la Grècia de Jassans va ser quelcom d'inabastable, allò que hom desitja però que, per un o altre motiu, esdevé inaccessible. No va poder ser, per tant, una Grècia real, sinó una Grècia imaginada.
Després de Montserrat, l'exposició es va poder veure al Museu Europeu d'Art Modern (MEAM) de Barcelona. També hi ha col·laborat el Museu Deu del Vendrell, a més de l'Ajuntament d'Alforja i la Diputació de Tarragona.

Escultors Catalans (Ramon Isern Solé)

Barcelona, 26 de juliol de 1914 – Trondheim (Noruega), 4 de maig de 1989. Va ser un escultor, pintor i gravador català i noruec. Va treballar també el collage, l'escenografia i el disseny de patrons per tapís. Isern va realitzar els seus estudis artístics a Barcelona on va estudiar a l'Academia de Bellas Artes de San Jorge entre 1930 i 1936.
Va realitzar la seva primera exposició pública l'any 1932 (o 1933, les dades són incertes), a les Galeries Laietanes de Barcelona. Durant la Guerra Civil espanyola va estar allistat a l'exèrcit republicà i posteriorment exiliat a França d'on va ser expulsat i enviat a un camp de concentració franquista. El 1954 arribà a Oslo (Noruega) on va realitzar la seva primera exposició individual. Mentre era a Oslo, es va separar de la seva dona i el desembre de 1955 es va casar amb l'actriu i periodista Gerd Isern (de soltera Hoppestad). Es van traslladar a Trondheim, Noruega, l'any 1956. Junts van tenir dos fills.
El 1959 va formar part del grup artístic noruec Terningen i el 1960 va prendre la iniciativa de crear la comunitat artística Gruppe 5.[5] Els altres artistes de la comunitat eren Håkon Bleken, Halvdan Ljøsne, Lars Tiller i Roar Wold, tots ells col·legues a l'institut Noruec de Tecnologia NTH, on excercien l'ensenyament al departament d'arquitectura. El 1963, en va obtenir la nacionalitat noruega.

Escultors Catalans (Hèctor Cesena)

¿? - ¿?. Escultor hospitalenc. Autor de diverses obres públiques a la ciutat, com ara "La velleta", a la Plaça dels Avis de Santa Eulàlia, o "La família", al Parc de Can Buxeres.

Escultors Catalans (Alfons Gumfaus i Bas)

Olesa de Montserrat (Barcelona), 14 de maig de 1882 - Olesa de Montserrat (Barcelona), 21 d'octubre de 1950. Fou un professor de dibuix i de pintura a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis d'Olesa. Alhora, també va destacar per les seves obres escultòriques, de pintura i per les fotografies. Cal destacar un important llegat fotogràfic d'inicis del segle xx, entre el 1910 i el 1936, al municipi i que es pot consultar a l'Arxiu Històric Municipal d'Olesa de Montserrat.
La seva obra fotogràfica, d'aproximadament 300 fotografies, ens permet veure com era Olesa de Montserrat cent anys enrere. Aquest artista era excursionista i plasma sobre paper diferents fotografies de paisatge regional com també fotografies de caràcter social amb olesans i olesanes i llurs famílies. A més a més, sembla que fou un dels primers olesans en disposar de càmera fotogràfica, aquell temps però amb fotografies en plaques de vidre.
Del 3 de novembre fins al 3 de desembre es va fer una exposició anomenada Mirades d'Alfons Gumfaus. Fotografia 1910-1936 a la Casa de Cultura d'Olesa de Montserrat dirigida per l'olesà Pep Boltà. El divendres 1 de desembre es va fer una visita comentada per l'exposició a càrrec de l'arxiver municipal Toni Perez Solsona i del mateix Pep Boltà acompanyats del regidor de Cultura Xavier Rota Boada i alguns dels antics alumnes d'aquest artista.

Escultors Catalans (Emili García)

Tarragona, 22 de gener de 1981. És un artista català conegut per les seves escultures cerebrals. Va aconseguir la seva popularitat l'any 2008 amb la creació de l'obra "Jumping Brain”. Fascinat pel desenvolupament cognitiu i la cultura pop, Emilio García explora la peculiaritat i neuroplasticitat del cervell humà transformant-lo en noves icones de l'art contemporani. Es va graduar en disseny grafic a l'Escola d'Art i Disseny de Tarragona, combinant els estudis i la feina a diferents estudis d'animació tradicional de Barcelona com artista de layout i il·lustrador.[
Des de 1999 va treballar com a director artístic freelance per companyies internacionals com Berlitz Corporation, Hitachi, Diesel, Inditex, Metro, Vans o The North Face. El seu treball ha estat publicat per Taschen, Index Books o Harper Design entre d'altres.

Preocupat per la digitalització de la nostra societat, va veure la seva cultura allunyar-se del tangible. Va reaccionar el 2008 deixant la seva carrera com a director artístic per crear obres físiques. Fascinat per les possibilitats creatives del plàstic, va començar una nova etapa com escultor i dissenyador d'objectes de desig sota la seva pròpia marca The Secret Lapo Laboratories (també coneguda com a Lapolab.)

El seu primer projecte independent va ser l'ara famós "Jumping Brain", una combinació de cervell i granota, inspirat per les “històries peculiars sobre les idees que va tenir la gent per saltar el mur de Berlín” com declara a diferents entrevistes. Les primeres escultures van ser fetes a ma per ell mateix com edicions limitades, i va rebre el premi Plastic and Plush Toy Awards, categoria d'Escultura de l'Any en 2008. A principis del 2009 es va associar amb la companyia de joguines de disseny Toy2R per produir les seves creacions. Una idea simple, amb un disseny net, detallat i amb essència peculiar el va posicionar al nivell superior dels col·leccionistes més selectes, esgotant-se extremadament ràpid. Les versions a gran escala i bronze del "Jumping Brain" van ser venudes a "SCOPE Art Show 2011","Swab Barcelona Contemporary Art Fair 2012"  i va ser la imatge de "MIA Art Fair 2012".

A causa del seu creixement artístic i el seu èxit, Emilio va continuar explorant la neuroplasticitat del cervell humà i va presentar "Skull Brain" en "CONTEXT Art Miami 2012", i la versió a gran escala a "Pulse Miami 2013" entre d'altres. Llavors va començar a involucrar-se amb tota mena de merchandising neuro-urba, des de joguines de disseny fins a fustes de skate, roba, tasses, posters, etc. col·laborant amb marques com Disney  o Chanel i artistes de renom com Paul Frank  o Mark Ryden. La seva obra ha guanyat presencia a diferents museus del món com "Musée des Beaux Arts" en Québec  o el "International Museum of Surgical Science" of Chicago. Actualment continua creant més escultures i pintures de cervells peculiars com per exemple el recent "Sponge Brain"  i "Brain Heart", l' últim per "Art Fair Tokyo 2016" i "Swab Barcelona Contemporary Art Fair 2016".

L'obra d'Emilio Garcia ha estat publicada a molts magazins d'art, disseny i cultura com Clutter, Neo2 o Juxtapoz, catàlegs d'exposicions, i ha contribuït a diferents llibres com "We are Indie Toys" de HarperCollins ISBN 9780062293435,"Resin Toys" de Lemo Editorial ISBN 8494115421 o "Skullture: Skulls in Contemporary Visual Culture" by Gingko Press ISBN 1584236132  També ha participat en el documental “Un Designer Toy Artesanal" de Jose .M Cuñat y Victor M. Mezquida el 2014. En aquest el veiem parlant de la seva vida, inspiracions i el seu procés creatiu. Així mateix, els seus coneixements sobre escultura aplicada en l'ambit del disseny industrial i els objectes de desig l'han portat a impartir classe a la universitat Drexel de Philadelphia