Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu del Roser de Súria)

És una església del municipi de Súria (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església del Roser, al mateix costat del castell de Súria, és d'origen romànic. L'element més representatiu d'aquesta època que s'ha conservat és l'absis semicircular i part de la torre del campanar. L'església fou transformada en el segle XIX, fins aleshores havia conservat gairebé intacta l'aparença romànica. El rector Jaume Soler, el 1862, n'impulsà l'engrandiment. L'església passa de tenir una nau a tenir-ne tres. Es tapà la porta d'accés al castell i se n'obrí una de nova a la banda esquerra. La façana presenta uns esgrafiats recuperats gràcies a una restauració feta als anys vuitanta.
L'església actual es va construir el 1868 sobre una església romànica del segle XI. Ara encara es conserva el campanar i l'absis romànic. orre de planta quadrada que conserva una part antiga amb finestrals per cada cara i adornats amb columnes que els parteixen. La part superior és moderna i fou acabada a finals del segle xix. El campanar antic és considerat com el millor campanar romànic de la comarca.
La diferència de materials entre les dues parts és força notable. A la part romànica els carreus són més gruixuts i estan més castigats per l'erosió i el temps. La pedra de la part superior també presenta dues diferències, la superior és més prima, més lleugera, a fi i efecte d'alleugerar pes.

La part baixa del campanar és del s. XI. El primer pis està perforat per quatre finestres (cada una mirant a un vent), senzilles i amb uns arcs superiors de mig punt. Al segon pis, les finestres són geminades i tenen uns arcs de mig punt que es sostenen amb una columna que té capitell mensuliforme. Al darrer pis hi ha unes finestres idèntiques a les del pis anterior amb una sola diferència, que són de proporcions més grans. Al capdamunt d'aquest pis hi ha una cornisa que limita l'obra romànica i l'obra moderna.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Marçal de Relat)

És una església del municipi d'Avinyó protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una sola nau, sense absis, mancada totalment d'ornamentació i amb la façana a ponent, façana on s'obre una porta central d'arc de mig punt amb grans dovelles i sobre la qual hi ha una petita finestra de simple esqueixada i amb un arc de mig punt monolític. El campanar és a ponent de l'edifici i és de planta quadrada i format per dos pisos amb obertures d'arcs de mig punt

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena de Talamanca)

És una capella del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Esmentada al segle XIII, està situada a 3 km de la vila de Talamanca en direcció a Navarcles, dalt d'un turó immediat. Capella romànica tardana, possiblement de la primera meitat del segle xiii. L'estructura és senzilla, d'una única nau. Un absis semicircular a orient fa de capçalera. Al centre d'aquest hi ha una finestra de mig punt adovellada.

L'església ha estat bastant reformada i reestructurada. L'absis és lleugerament més baix que l'original. Es pot veure que fou rebaixat i cobriren la nau amb volta de totxo, avui esfondrada. A l'interior de l'absis hi ha revestiments de guix i algunes petites restes de pintures murals. En una època posterior, possiblement al segle xiv, s'afegí a la capella un porxo amb estructura de torre fortificada. Aquest recinte és cobert amb volta de canó i s'hi accedeix per una porta amb un arc escarser situada a ponent. El seu estat de conservació ha estat ruinós durant molts anys fins al Ple de 29 d'octubre de 2014 en que s'aprova la reconstrucció de l'ermita amb un projecte d'obres de l'arquitecte Josep Mª Roca Marsinyach. Les obres comencen l'any 2015 i acaben l'any 2016.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena del Pla)

És una església romànica del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una construcció d'una sola nau, amb un absis semicircular a sol ixent. En la base d'aquest hi ha una socolada que sobresurt i interiorment és cobert amb una volta de quart d'esfera. La nau, per altra part, és coberta amb volta de canó, encara que hom creu que si es tragués el parament d'argamassa que la cobreix es descobriria la seva probable forma lleugerament apuntada. La volta està reforçada amb un arc toral que divideix la nau amb dos trams.
La porta d'accés es troba al mur de migdia; està formada per un arc de mig punt amb dovelles grosses. Per tal que no caigui tot el pes sobre la clau de volta hi ha una llinda de descàrrega. El campanar és de tipus torre i acaba amb una piràmide truncada. L'aparell és fet amb carreus petits i disposats en filades

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena de Bell-lloc)

És una església romànica en ruïnes, vora el mas Martorell, al municipi de Sallent (Bages). Està documentat que va ser una fita curiosa en la història de la séquia de Manresa, quan un dia de l'any 1345 representants del bisbat de Vic i de Manresa s'hi varen trobar per tractar de resoldre les diferències que havien sorgit entre la ciutat i el bisbe a causa d'aquella obra tan important. No gaire lluny de l'antiga, a finals del segle XIV s'hi va construir, al bell mig dels conreus del pla, l'església nova de Santa Magdalena.
La capella de Santa Magdalena de Bell-lloc presideix una planera de conreus, quasi a l'extrem S.O. del terme de Sallent, no lluny de la vella sufragània de Sant Ponç. L'existència de les antigues capelles amb caràcter parroquial o sufragani de Sant Jaume d'Olzinelles, Sant Ponç, Santa Magdalena i Santa Anna de Claret, i més tardanament la de Sant Ramon de Cabrianes, en un reduït espai d'aquest racó del Pla de Bages, indica que fou molt poblat en temps passats, tal com ho demostren les troballes ibèriques, romanes i la necròpolis del Serrat dels Morts i la de les Bruixes. Es tracta d'un lloc planer molt apte per a l'agricultura. La capella actual es troba a una distància d'uns deu minuts de camí, vers llevant, del mas Martorell. La primitiva capella s'aixecava sobre un petit puig, a tocar el mas, i en resta encara bona part de l'absis i el quadrat dels murs de la seva nau coronant el tossalet en el qual s'endevinen també restes de les velles edificacions que formaven la sagrera o petit nucli de cases posat sota la protecció de la capella. Hi ha notícies escrites de la capella i de les cases de la seva sagrera, entre elles el mas Bell-lloc des del 1315, per bé que la capella s'hi va erigir al pas del segle XI al XII, a l'època de la forta creixença demogràfica rural, estroncada a mitjan segle xiv. El que resta permet d'identificar-la com un magnífic exemple d'esglesiola romànica amb una bonica finestreta al mig de l'absis, i un bon carrer en els seus murs. Devia trobar-se en ruïnes o ruïnosa a mitjans del segle XVI, quan hi hagué un primer intent, no reeixit, de reedificar-la; finalment els hereus de les masies Martorell i de les Coves, els principals de la seva feligresia, el 1576 concertaren amb els mestres de cases francesos, Pere Tomàs i Antoni Cassany, residents a Sallent, la reedificació de la capella actual. La nova capella fou edificada en el pla, amb una bona pedra i en dues repeses o amb un canvi de material a una altura determinada, que dóna una tonalitat diferent a la part superior. A desgrat de l'època en què es va fer, té la planta i disposició d'un temple romànic, amb la seva nau dividida en tres trams per arcs torals i un absis, si bé l'aparell, disposició i arrebossat indiquen que és una obra tardana i d'imitació. Pel 1685 se la considerava encara sufragània, però sense fonts baptismals ni cementiri. Tenia, però missa cada diumenge per altre que hi celebrava un sacerdot de la comunitat de preveres de Sallent. El Bisbe Marimon, el 1741, la feu emblanquinar i agençar. Sallent hi venia algunes vegades en processó en ocasió de pregàries per la pluja. El capgirament parroquial i religiós del segle passat li feu perdre el seu antic caràcter de sufragània, i quedà, des d'aleshores, com a simple capella rural, amb un altaret neoclàssic i amb un culte limitat a la festa de la Santa i en comptades ocasions de devoció. (Full Parroquial de l'1-6-1975) 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llúcia de Rajadell)

És una capella rural del municipi de Rajadell (Bages). Situat a la vora de la riera de Rajadell, esdevingué monestir de canongesses de Sant Agustí a mitjan segle XIV. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església romànica annexa al Mas Forn, formada per dos cossos que corresponen a dues etapes ban diferents; l'actual presbiteri correspon a l'obra romànica que és del segle XIII i la remodelació del segle XIV afecta a la nau. Una arcada de carreus ben treballats marca la unió entre ambdues parts.

 

Escultors Catalans (Ferran Serra i Sala)

Barcelona, 1905 - Barcelona, 1988. Fou un dibuixant, esgrafiador i escultor, conegut com a Ferdinandus Serra. Format a l'acadèmia Les Arts amb Antoni Gelabert i Alart. Reconstruí models escultòrics de la Cases dels Canonges de Barcelona i restaurà els importants esgrafiats de la Casa dels Velers de Barcelona (1929-33). Durant la Guerra Civil Espanyola (1936-39) treballà a Martorell, on es tractà amb Francesc Pujols. Confegí i restaurà nombrosos esgrafiats i rellotges de sol arreu de Catalunya: en sobresurten les obres pròpies a Piera (can Sastre, 1941), Martorell (casa de la vila), Vilanova i la Geltrú (can Salvador), Barcelona (interior de la casa Cambó), Valls (jutjat), etc. També conreà el fresc. El seu estil participa indiscutiblement del Noucentisme i es basa en la tradició catalana de l'esgrafiat setcentista. 

Escultors Catalans (Eudald Serra i Güell)

Barcelona, 1911 - Barcelona, 2002. Era un escultor català cabdal, pioner de l'avantguarda escultòrica catalana de postguerra. Deixeble d'Àngel Ferrant, es donà a conèixer a l'escandalosa exposició de l'ADLAN (grup ADLAN, Amics de l'Art Nou) a la Llibreria Catalònia Arxivat 2010-11-17 a Wayback Machine del 1935. D'estil surrealista, es mogué entre l'organicisme de Hans Arp i els muntatges de Juli González. Visqué un temps al Japó, treballant a la seva tornada en un estil d'inspiració oriental. Els anys 1950 conreà una escultura no figurativa d'estructura orgànica, amb superfícies guerxes amb gran profusió de buits. Treballà com a ceramista amb Josep Llorens i Artigas. Moltes de les seves obres estan desaparegudes o sense localitzar. Tanmateix, algunes d'aquestes i algunes de les que sobreviuen es poden veure reproduïdes al catàleg de l'exposició retrospectiva al Palau de la Virreina de Barcelona, tot i que no recull algunes de les obres monumentals (potser les més emblemàtiques) a espais públics. Una de les seves escultures, Vaca, es pot veure en el Museu d'escultures a l'aire lliure de Monistrol de Calders (el Moianès); abans, aquesta escultura era a la finca El Pedregar, de Bellaterra, pertanyent a Fèlix Estrada Saladich, el fundador de Mobles La Fàbrica.
També fou conegut per la seva col·laboració com a etnòleg amb el Museu Etnològic de Barcelona, pel qual feia escultures antropològiques, i la seva contribució a crear la col·lecció d'art no Europeu més gran de Catalunya, el Museu d'Art no Europeu o col·lecció etnològica de la Fundació Folch, fundat pel mecenes i col·leccionista Albert Folch i Rusiñol (1922- 1988).

Escultors Catalans (Montserrat Sastre Planella)

 Barcelona, novembre de 1948. Es una escultora i ceramista catalana, fundadora de l'Escola Municipal de Ceràmica d'Esplugues de Llobregat l'any 1975. Resideix a Sant Just Desvern.
Inicià la formació artística l'any 1968 a l'Escola del Treball de la Diputació de Barcelona i continuà a l'Escola d'Arts i Oficis de la Generalitat de Catalunya, on va conèixer la també ceramista Angelina Alòs i Tormo. Entre 1968 i 1971 treballà al taller de ceràmica de F. Ferrando a Vallvidrera. El 1971 fixa el seu taller de ceràmica i escultura a Sant Just Desvern; aquest mateix any feu la primera exposició individual, a Estudio de Arte de Ràdio Barcelona. El 1975 fundà l'Escola Municipal de Ceràmica d'Esplugues de Llobregat, de la qual fou directora i mestra fins a la seva jubilació. La seva obra, que va partir del fang, va anar incorporant molts més materials, com ara ferro, fusta, bronze, resina i marbre. La seva tècnica més habitual és la talla de fusta.

A l'Escola Municipal de Ceràmica d'Esplugues impartia classes de ceràmica de baixa i alta temperatura, com el gres i la porcellana, i de modelatge escultòric. Posava èmfasi en l'aprenentatge del màxim de tècniques i materials possible, però intentava no influir gaire en l'estil dels alumnes perquè treballessin amb la màxima llibertat. L'Escola Municipal de Ceràmica, inaugurada el 1975 per iniciativa del batlle Josep Català i Soler, ubicada al Casal de Cultura Robert Brillas primer, i traslladada al Centre Municipal Puig Coca més endavant, és un espai d'aprenentatge, creació i experimentació que en els darrers anys ha incorporat noves disciplines, com ara el mosaic, la bijuteria i el cartonatge, amb l'objectiu principal de fer conèixer la ceràmica i altres disciplines artístiques des d'una perspectiva àmplia i polivalent.

És una artista polifacètica que ha treballat nombroses tècniques i materials, tant en escultura com en ceràmica, així com joieria i bijuteria, tot i que té preferència per la talla de fusta. L'estil de les escultures tendeix a estar a mig camí de l'abstracció i la concreció, entre l'al·legoria i la realitat, i hi predominen les línies estilitzades.
L'artista té obres a diversos parcs i centres de l'àrea metropolitana barcelonina, entre altres llocs. Entre les escultures d'interès ubicades al Museu del Barça, per exemple, hi ha una obra seva, Òrbites centenàries (planxa de ferro pintada), del 1999, i també l'escultura Estela (oxi-corten, 1987), que va guanyar el premi del II Biennal d'art del Futbol Club Barcelona.

Escultors Catalans (Medard Santmartí i Aguiló)

Barcelona, 1855 - Madrid, 11 de juny de 1891. Fou un escultor i artista català. Començà treballant al taller de Vicenç Oms, i passà posteriorment pels dels mestres Aleu i Roig; en paral·lel, estudiava a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Alguns dels seus primers treballs foren una parella de gegants per a la processó de Santa Maria del Mar (Gegants de Santa Maria del Mar), i un conjunt de cabuts per a la de la Corunya.

Fou deixeble de Jeroni Miquel Suñol i Pujol, i acompanyà aquest quan es traslladà a Madrid. Amb l'escultura La pesca guanyà la medalla segona de la "Exposición Nacional" del 1878, i a l'any següent el Ministeri de Foment el becà per anar a perfeccionar estudis a Roma. En l'estada a la capital italiana esculpí Sacrifici de Políxena (1880, relleu), El soldat de Marató (1883), El sacrifici d'Ifigènia i el grup Istolaci i Indortes alçant el crit d'Independència pàtria (1884). Després de tornar de Roma, fou autor de Foner balear i La Verge de les Escoles Pies abans d'esculpir uns Sant Mateu i Sant Joan, per a la Real Basílica de San Francisco el Grande de Madrid (1884?); i retrats de Manuel Becerra (1885), José Casado del Alisal i Emilio Castelar. El 1889 feu l'estàtua del Marqués de Pontejos (Joaquín Vizcaíno y Martínez Moles, fundador de la Caixa d'Estalvis de Madrid), gràcies a un encàrrec guanyat en concurs. Es presentà a diverses exposicions. 

Escultors Catalans (Margarida Sans i Jordi)

Barcelona, 1911 - Barcelona, 25 de juny de 2006. Fou una escultora catalana de prestigi reconegut, activa entre els anys trenta i els seixanta. Les seves escultures van obtenir múltiples guardons en certàmens de l'estat espanyol i va rebre la distinció de Chevalier de les Ordres de les Arts et les Lettres.
En començar a esculpir, usava eines domèstiques fins que va conèixer l'escultor Àngel Ferrant, que li va ensenyar la tècnica i l'ús d'eines específiques. Després va estudiar amb Josep Llimona i fou la seva alumna preferida i la seva successora, segons el mateix artista.

Amb vint-i-un anys va realitzar la seva primera exposició individual a Barcelona l'any 1932, a les Galeries Laietanes, on va exposar de nou al 1934. En dues ocasions participà en l'Exposició de Primavera, Saló Barcelona, que organitzava la Junta Municipal d'Exposicions d'Art de Barcelona. L'any 1933 hi va presentar un tors de guix[6] i el 1934 una peça feta en marbre, anomenada Retrat de nena.
Després de la mort de Josep Llimona, esdevinguda l'any 1934, i gràcies a una beca d'estudis, va viatjar durant cinc anys per Europa (Londres, Brussel·les, Itàlia, França, Grècia) i Àsia Menor, fet que li va permetre conèixer l'obra d'altres escultors i altres cultures. Els anys 1935 i 1936, va ser pensionada per la "casa Velázquez" i el 1936 obtingué a Madrid una beca Conde de Cartagena, i es traslladà a París, on rebé classes de l'escultor Charles Despiau i, més endavant, de Marià Benlliure.

Va col·laborar amb Josep Maria Sert en el Pavelló Pontifical de l'Exposició Internacional de París de 1937 i va participar en diverses exposicions col·lectives al museu Jeu de Paume i a l'Académie des Beaux Arts. Acabada la Guerra Civil, consta entre els participants a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid de 1941, on va presentar una escultura en marbre titulada Reposo i una escultura de grup en bronze,[10] i en la de Barcelona de 1942, en la qual es van poder veure un nu i l'obra titulada Primavera. Així mateix, el 1943 va prendre part en la de Madrid amb un tors i un cap de noia de guix i el 1948 ho va fer amb l'obra titulada Madona. Participà en moltes exposicions col·lectives a Barcelona, Oviedo, Madrid i París. El seu prestigi va arribar a ser tan alt que va guanyar el Premi Nacional d'Escultura Conde de Cartagena concedit per la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando. També va rebre altres distincions, entre les quals destaca la tercera medalla a l'Exposició Nacional de Barcelona el 1944, així com la condecoració de l'estat francès com Chevalier de les Ordres de les Arts et les Lettres. Consta entre els participants de l'Exposició Nacional de Belles Arts que es va fer a Barcelona l'any 1960, en la qual va presentar un nu. A Sitges se li va ver una exposició-homenatge, a la seu del Grup d'Estudis Sitgetans, poc abans del seu traspàs.

Escultors Catalans (Luis Antonio Sanguino de Pascual)

Barcelona, 1934. Pertenece a una familia asentada en Madrid, donde el escultor Mariano Benlliure lo puso en contacto con Federico Coullaut Valera, en cuyo taller inició sus estudios de escultura. Más tarde se matriculó en la Escuela de Artes y Oficios, si bien su aprendizaje tuvo más de autodidacta mediante las continuas visitas a los museos madrileños. Dando muestras de su capacidad, ganará un Premio Nacional de Escultura con los Monjes del Ejército, conjunto de ocho monumentales figuras talladas en piedra para la Basílica del Valle de los Caídos.

Su traslado en las décadas centrales del siglo xx a Nueva York le permitió conocer de cerca la obra de Modigliani, Moore y Brancusi, quienes junto a Rodin contribuyeron a definir el estilo de Sanguino dentro de un clasicismo moderno inspirado en la geometría de los cuerpos ovales. Tras establecerse en 1978 en México, acentúa el clasicismo de sus esculturas. Dos años antes, en 1976, había sido premiado con la Cruz de la Orden de Isabel la Católica. En 1986 regresa a Madrid y se asienta en el Castillo de Valdeprados (Segovia), donde continúa su carrera vinculada fundamentalmente a la escultura monumental, labor que hace compatible con encargos para entidades privadas.

Su vida profesional transcurre a caballo entre España, Estados Unidos y México, países en los que ha expuesto su obra en numerosas ocasiones, a la vez que sus esculturas y monumentos ornamentan las calles, plazas y parques de sus principales ciudades. Forman parte de su producción obras tan destacadas como el Monumento a los Inmigrantes (Nueva York), la Fuente de la Vida (Monterrey), el Monumento a Emiliano Zapata y otras setenta obras en México, Raíces (Puerto Rico) y Diego de Gardoqui (Filadelfia). En España, su obra se encuentra en numerosas ciudades, entre ellas Madrid, en la que es conocido por los grupos escultóricos de temática taurina situados en el área de la Plaza de Toros de Las Ventas (Mural El Encierro, Monumentos a Antonio Bienvenida y a «El Yiyo»), y por las puertas de bronce y Apóstoles del exterior de la cúpula de la Catedral de La Almudena.