Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de Provençana)

És una església romànica de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d'interès local. Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars. Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d'esfera, i es recolzen sobre una línia d'impostes. No es conserven els absis romànics i l'actual està embegut en la sagristia
La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç. El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics. Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc. Al timpà es pot llegir la inscripció: "Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A" que dona la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial "A", atribuïda al suposat mestre d'obres de l'església.

A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l'estil de construcció romànic. També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L'espadanya de la façana de ponent és moderna. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Tomàs de Ventajola)

És una església del municipi de Puigcerdà (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Documentada a partir de l'any 958 com a pertanyent al monestir de Sant Miquel de Cuixà en el precepte del rei Lotari i confirmada en la butlla del papa Joan XIII l'any 968, i encara altre cop l'any 1011 en la butlla de Sergi IV.

L'edifici d'estil romànic consta d'una nau rectangular amb absis semicircular; els seus murs originals eren d'uns vuitanta centímetres de gruix, segurament amb una coberta de fusta, que va ser modificada posteriorment realçant les parets a un metre i mig i coberta amb volta de rajoles. S'hi ha afegit una capella lateral. Té un campanar de cadireta de dues obertures 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Béixec)

És una església romànica del poble de Béixec al municipi de Montellà i Martinet (Baixa Cerdanya) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'església va ser enderrocada entre el 1936 i 1939. Les ruïnes d'aquesta església són a la part alta del poble. De l'edifici només en queda el llenç del mur nord. Aquest mur de la part septentrional de la nau té una arcada buidada en el mateix mur amb dovelles de pedra tosca que devia contenir un altar. Per les seves característiques sembla un edifici del segle xii. Els veïns de Bèixec en un esforç col·lectiu han netejat de runa i han dignificat l'edifici i l'entorn. La parròquia apareix esmentada per primer cop a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell juntament amb Montellà

Cineastes Catalans (Manuel Huerga)

Barcelona, 20 d'octubre de 1957. És un guionista, director de cinema i de televisió català. Va estudiar Geografia i Història a la UB (Cinema i Vídeo experimental) 1975-1979.L'any 1977 funda Film Vídeo Informació (FVI) juntament amb Eugènia Balcells, Eugeni Bonet i Juan Bufill. Des d'aquesta plataforma publiquen dos números de la revista fanzine "Visual" i organitzen activitats destinades a la difusió del cinema i el vídeo de caràcter experimental i d'avantguarda. Destaquen sessions de "Expanded Cinema" i films de Philippe Garrel amb la cantant Nico en directe.

Des de setembre de 1983, data de l'inici de les emissions de TV3, Manuel Huerga inicia la seva trajectòria televisiva com a director i realitzador de programes, com ara: Estoc de pop (1983-85), magazine de cultura pop, exposicions, còmic i noves tendències, que inclou reportatges, entrevistes i concerts en directe; Arsenal (1985-1987); Clip-Club (1986); Max Headroom Show (1986); o Arsenal Atlas (1987).
Entre 1990 i 1992 és director de la Cerimònia d'inauguració i Clausura dels Jocs Olímpics Barcelona'92, assessor a la direcció de les Cerimònies d'inauguració i clausura dels XXV Jocs Paralímpics de Barcelona'92 i guionista i supervisor artístic de la Cerimònia Inaugural dels III Jocs Esportius Special Olímpics de Barcelona'92.
Entre 1997-2003 és director de BTV (Barcelona Televisió), i el 2004 és nomenat responsable d'Audiovisuals del Fòrum Universal de les Cultures. El 2015 va signar un manifest de suport a Barcelona en Comú.

Cineastes Catalans (Gonzalo Herralde i Grau)

Barcelona, 1949. És un distribuïdor de documentals i director de cinema català, germà de l'escriptor i editor Jordi Herralde Grau i c.onegut com a Gonzalo Herralde És conegut per haver dirigit pel·lícules com La muerte del escorpión, Raza, el espíritu de Franco i El asesino de Pedralbes. va començar estudiant Medicina. Al tercer any, quan anava a especialitzar-se en psiquiatria, ho va deixar a causa dels canvis ideològics que va patir la facultat durant aquella època. Aquest interès per la psiquiatria, però, va influir en pel·lícules com Raza, el espíritu de Franco, El asesino de Pedralbes i Vértigo en Manhattan. Un cop ja havia deixat la universitat va decidir encaminar la seva vida cap a les arts estudiant teatre, història de l'art i cinema. Va començar a estudiar teatre a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Aquí s'adonà que no estava fet per a la interpretació i va començar a estudiar història de l'art on va fer amistat amb Enrique Vila-Matas, Mario Gas i Cristina Fernández Cubas, qui més endavant es convertirien en personalitats del món del teatre, el periodisme i l'escriptura.

Després de veure Pierrot le fou de Jean-Luc Godard (1965) va ser quan va decidir definitivament fer cinema. Va assistir a les classes Noël Burch al francès Institut de Formation Cinématographique de París on només veien i analitzaven la pel·lícula de Robert Wiene, El gabinet del Dr. Caligari (1920). Molt més va aprendre a l'Escola de Cinema Aixelà, on va poder filmar amb una súper-8 i muntar. Durant aquesta etapa d'aprenentatge va sorgir el seu primer curtmetratge, Cartel (1970), un assaig sobre els Aparells Ideològics de l'Estat fet conjuntament amb Gustau Hernández. Posteriorment, Herralde, va fer tres curtmetratges més abans del seu primer llargmetratge. El B. va a Nueva York (1971), considerat un esborrany de Vértigo en Manhattan; Un cochero IMpertinente (1973), un curt relacionat amb el llenguatge; i Mi terraza (1974), projecte encarregat per un grup d'arquitectes que fa una radiografia de la ciutat i els diferents estatus de la societat filmant les terrasses de diferents zones de Barcelona i Catalunya.

L'any 1974, juntament amb Oriol Regàs, Gonzalo Herralde funda la productora Producciones Septiembre[4] amb la qual farà la seva primera pel·lícula de llarga durada, La muerte del escorpión (1975). Es tracta d'un thriller que relata l'embolic amorós entre una exactriu, el seu marit que és productor i un guionista. Dos anys més tard, al 1977, i amb la mateixa productora, va realitzar el projecte Raza, el espíritu de Franco (1977) amb la col·laboració de Romà Gubern. És un documental que es va realitzar just després de la mort del dictador on apareixen entrevistes a Pilar Franco, la germana del general, i a Alfredo Mayo, actor que el va interpretar a la pel·lícula de José Luis Sáenz de Heredia, Raza (1941).

Per al següent projecte es va centrar en l'assassinat d'un matrimoni de la zona alta de Barcelona. El asesino de Pedrables (1978) és un documental que s'endinsa en la ment i la persona de José Luis Cerveto, autor del crim i antic majordom de la família, mitjançant entrevistes amb el mateix Cerveto des de la presó d'Osca. El film, que també convida a anar més enllà i reflexionar sobre els serveis penitenciaris de l'estat, va tenir un gran reconeixement i va ser presentada a diversos festivals de cinema d'arreu del món, com el de Nova York, Sant Sebastià o San Francisco.

A principis de la dècada dels 80, Herralde es planteja encaminar el seu cinema cap a un públic més internacional. Primer va anar a viure a Nova York, on va conèixer a Tom Luddy, director del Pacific Film Archive de Los Angeles que el va dur a diversos festivals de cinema independent. El seguit de viatges en avió que va fer durant l'estada de 3 anys a Nova York van donar-li la idea per a la seva següent pel·lícula Jet Lag o Vértigo en Manhattan (1980), un thriller on la descompensació horària causada per un vol de llarga distància pren un rol clau a la història d'una dona que va a buscar a un antic amant.

El següent projecte en el qual es va endinsar va ser l'adaptació cinematogràfica de l'obra de Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa (1984). Pepón Coromina, amic d'Herralde i productor amb qui ja havia treballat a Vértigo en Manhattan i El asesino de Pedralbes, va aconseguir el guió i va ajuntar a l'autor i al director perquè en fessin la pel·lícula. El tàndem Marsé-Herralde no va acabar de funcionar, però la rebuda del públic va ser suficientment bona.

Laura a la ciutat dels sants va ser la següent novel·la que Herralde va dur al cinema. Laura a la ciutat dels sants (1987) va esdevenir una bona adaptació, tot i les diferències que presentaven novel·la i film. Abans, però, va dur a terme un altre projecte: Procés a l'atzar (1985), un film que documentava la trobada de científics que es va fer al teatre museu Dalí aquell mateix any i que va durar dos dies. Va ser produït per Trasbals, la productora que Herralde va fundar poc abans.

L'última pel·lícula que va rodar Gonzalo Herralde va arribar sis anys després de Laura a la ciutat dels sants i va ser La febre d'or (1993), adaptació de la novel·la de Narcís Oller. La versió per a la televisió constava de 3 parts i una durada total de cinc hores, però per motius de distribució, la versió per a cinema va haver de ser retallada fins a les dues hores i tres quarts. L'acollida a taquilla tampoc va ser massa bona i Trasbals es va veure en perill. A partir d'aquest moment, des de la productora, es van dedicar a la distribució de vídeos culturals. Van començar amb episodis del programa A fondo de Televisió Espanyola i va seguir amb el programa de Pivot Apostrophes, Architectures de la cadena ARTE, entre d'altres.

Cineastes Catalans (Mauro Herce Mira)

Bacelona, 1976. És un director de fotografia i director de cinema català. Es va graduar en enginyeria i belles arts, i posteriorment estudià cinematografia a l'EICTV de San Antonio de los Baños i a l'Escola Nacional Superior Louis Lumière de París. Va debutar com a director de fotografia el 2003 amb el curtmetratge Estoy gut d'Ignacio Ceruti, i el seu primer treball destacat fou a Les dues vides d'Andrés Rabadán (2008) de Ventura Durall. El 2010 va guanyar el premi a la millor fotografia de Madridimagen pel seu treball a Ocaso del xilè Thoo Court. El 2014 va guanyar el premi Magnolia del Shanghai Television Festival per Els anys salvatges.

El 2015 debutà com a director de cinema amb el llargmetratge Dead Slow Ahead, amb el que va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Doclisboa, un premi especial als IV Premis Días de Cine, el premi al millor documental als IV Premis Feroz, una menció especial al Festival Internacional de Cinema de Jeonju, el premi al millor documental al Festival Internacional de Cinema Documental de Jihlava, el premi Richard Leacock al Festival de Cinema de Las Palmas, el premi especial del jurat al Festival Internacional de Cinema de Locarno i una menció especial al Festival de Cinema Europeu de Sevilla.

Cineastes Catalans (Teresa de Pelegrí)

Barcelona, 1968. És una guionista i directora de cinema catalana. El 1990 va dirigir el seu primer curtmetratge De nou a deu i el 1994 el curtmetratge Roig, amb guió coescrit amb Dominic Harari i protagonitzat per Francesc Orella. Ella i Dominic Harari van signar alguns guions conjuntament amb Joaquim Oristrell, com Novios (1999), Sin vergüenza (2001) i Inconscients (2003). El 2001 fou nominada al Goya al millor guió original amb Dominic Harari i Joaquim Oristrell per Sin vergüenza i al Goya al millor guió adaptat amb Dominic Harari i Sigfrid Monleón per L'illa de l'holandès, alhora que guanyava la Biznaga de Plata del Festival de Màlaga per Sin vergüenza.

Juntament amb Dominic Harari van dirigir i fer el guió de Seres queridos, ambientada en el conflicte arabo-israelià amb el qual van guanyar el premi del jurat al Festival del Cinema de Comèdia de Montecarlo i al Festival del Cinema de Comèdia de l'Alpe d'Huez, i el premi del Festival de Cinema de Jerusalem. El 2005 va guanyar el Premi Barcelona de Cinema per Inconscients. El 2008 va fer el guió de la minisèrie Serrallonga, amb la qual va ser nominat com a millor pel·lícula de televisió als Premis Gaudí 2009. El 2014 va dirigir amb Harari The Food Guide to Love, amb la qual foren nominats per la Biznaga d'Or al Festival de Màlaga.

Cineastes Catalans (Sara Gutiérrez Galve)

Barcelona, 1994 És una cineasta catalana. Es graduà en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra on començà a desenvolupar el que serà el seu primer llargmetratge: Yo la busco produïda per Nanouk Films El film va ésser tutoritzat pels cineastes Jonàs Trueba , Mar Coll i Javier Rebollo.
Yo la busco, allunyada de tòpics, retrata una parella d'amics a la crisi vital de la pèrdua de la joventut. Va rebre el Premi al millor actor protagonista (Dani Casellas) al Festival de Màlaga 2018 i també fou premiada com a Millor pel·lícula al Festival d'Audiovisual Català Som Cinema. L'any 2019 fou una de les nominades a millor pel·lícula als Premis Gaudí

Cineastes Catalans (Fernando Guillén Cuervo)

Barcelona, 11 de març de 1963. És un actor, guionista i director català. És fill dels actors Fernando Guillén i Gemma Cuervo i germà gran de Cayetana Guillén Cuervo. a començar com a assistent de direcció teatral en el Teatro Bellas artes de Madrid, i des de llavors desenvolupa una intensa labor professional com a actor tant en els escenaris com en la petita i la pantalla gran.

Al costat de Karra Elejalde va escriure el guió i va dirigir Año mariano (2000), en la qual apareix el seu pare. Va dirigir Los managers (2006) i, com a guionista, també va treballar en Los nuvios búlgaros que va coproduir, i Airbag, en la qual té papers protagonistes.
Com a actor també ha aparegut en pel·lícules com El mar y el tiempo, El amante bilingüe, Boca a boca , You're the One (una historia de entonces), Vorvik o Quantum of Solace.

Ha tingut altres importants participacions televisives, en sèries com Tirando a dar, Javier ya no vive solo, Sin tetas no hay paraiso, Los misterios de Laura, etc. El 2016 encapçala el repartiment de El Caso. Crónica de sucesos.
En teatre ha treballat en obres com El vergonzoso en palacio, dirigida per Adolfo Marsillach, Juli César (1988), amb direcció de Lluís Pasqual o Wilt, de Tom Sharpe (2012). En les eleccions generals del 20 de novembre de 2011 va donar suport a la candidatura del PSOE encapçalada per Alfredo Pérez Rubalcaba.
 Des de 2012 va mantenir una relació sentimental amb l'actriu Ana Milán, casant-se finalment a Florida el 2015. El gener de 2016, no obstant això es divorciarien