Esglésies romaniques de Catalunya (Convent de Santa Clara de Manresa)

Formalment Nostra Senyora dels Àngels i Santa Clara, és un antic convent de la ciutat de Manresa (Bages) protegit com a bé cultural d'interès local. Es troba en un extrem del raval de les Escodines, en l'antic camí de Barcelona, entre els barris de les Escodines i la Balconada, sobre la terrassa fluvial que dóna al Cardener. El temple, és una construcció romànica tardana, probablement de finals del segle XIII o principis del XIV, que compta amb un interessant portal on s'insinuen trets goticitzants; la part moderna de l'edifici conventual és obra de l'arquitecte Alexandre Soler i March. L'edifici, que actualment alberga un centre de dia de salut mental.
Conjunt arquitectònic treballat en pedra i amb elements decoratius de maó al voltant de l'estructura i a les obertures. La façana principal es divideix en cinc cossos, tres dels quals sobresurten, tant en relleu com en alçada. Els dos cossos més extrems són llisos a la part inferior i en la superior contenen una decoració a mòduls d'arc mig apuntat amb la repetició d'aquesta figura per triplicat en l'interior. El cos central té obertures en tota la superfície, ressaltades amb l'ornamentació del maó. Els dos cossos més enfonsats també presenten obertures en els diferents pisos, on s'altera la decoració.
Construcció romànica tardana, amb un interessant portal on s'insinuen trets goticitzants. D'una nau, amb volta apuntada de pedra, sobreaixecada. Prolongada per l'oest amb un cos de dues alçades, amb arcs torals apuntats i cor recolzat en arcs rebaixats. Capelles laterals al presbiteri, que està sobreaixecat.

Adossades a l'església seguint l'alineació del Carrer Nou de Santa Clara (façana nord) hi ha unes dependències construïdes en carreus de pedra amb dos portals adovellats, per on es fa actualment l'accés al convent. Portada que presenta arcs en degradació amb tres arquivoltes que descansen sobre una sola imposta que recorre tota la portalada. Les columnes que suporten les arquivoltes són coronades per capitells d'esculturació simple i senzilla. De les sis columnes de què constava aquest portal, actualment només n'hi ha quatre, ja que en manca una per banda. El timpà no presenta ornamentació. És un portal que podria haver estat obrat posteriorment al període romànic. La part antiga del convent és una monumental construcció gòtica inacabada, de mitjan segle XIV. L'edifici nou, construït paral·lelament a l'altre cos, és de grans proporcions, format per tres cossos rematats de forma escalonada, units per dos cossos més baixos a manera de passadissos, ordenats simètricament i de quatre plantes d'alçada. És una construcció en maó vist i paredat comú, seguint el llenguatge modernista-historicista. Un pati interior separa els dos edificis conventuals.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Capella de Sant Miquel d'Aguilar)

És una església del veïnat de Sant Miquel, del municipi d'Aguilar de Segarra (Bages), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un petit temple de planta rectangular sense absis. La porta d'entrada està situada als peus de l'església, i sobre ella hi ha el campanar d'espadanya. Al mur de migdia hi ha dos grans contraforts en forma de talús.
L'església de Sant Miquel, situada al peu de la muntanya del castell d'Aguilar, ara en ruïnes, és documentada des del 1626. De l'any 1936 al 1949, des de la destrucció de la primitiva parròquia d'Aguilar, al castell, fins a la consagració de la moderna església, exercí funcions de parròquia 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Monestir de Sant Benet de Bages)

És una obra del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) declarada bé cultural d'interès nacional. Es tracta d'una antiga abadia benedictina del terme municipal de Sant Fruitós de Bages, a la comarca del Bages. És un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des del Romànic de l'època fundacional fins al Modernisme, passant pel Barroc. Situada a la conca de la Vall dels Horts, en una raconada entre el Montpeità o puig de Sant Valentí i els balços erosionats del riu Llobregat. Molt a prop de la confluència de l'antic camí ral que anava de la ciutat de Manresa a Vic, actualment té els accessos principals des del municipi de Navarcles.
El monestir de Sant Benet de Bages, situat en un paratge frondós i humit a la dreta del Llobregat, és un dels conjunts monàstics més interessants del país, amb elements que van des de l'època fundacional fins a l'època barroca. Actualment és un complex conjunt d'edificis que palesen la llarga història constructiva del cenobi que ha sofert una profunda restauració.

A partir del segle XIV s'alterà la distribució original del conjunt: al S del claustre (al lloc del primitiu refetor) es construí un llarg cos d'edifici amb una estructura d'arcs diafragma que allotjava el celler i, en dos pisos superiors, cel·les de monjos. A l'W es formà el pati d'entrada al monestir, amb l'hostatgeria, la sala capitular nova i altres dependències (al lloc de l'antic dormitori). Al sector N d'aquest pati es construí, a partir de 1627, el palau abacial. Aquestes noves estances es van construir al voltant del pati d'entrada, conegut com a Pati de la Creu. Destaca el Palau Abacial, una construcció gòtica de dues plantes. Les seves cobertes eren de fusta, recolzades en arcs de diafragma Al N del claustre hi ha l'església. A l'E hi havia la sala capitular, avui desapareguda.

L'església és de planta de creu llatina, amb una nau (de 25 m de llarg per 7'5 d'ample) coberta per volta lleugerament apuntada, dividida per tres arcs torals. El transsepte té el braç S més baix i més curt que no el del costat N. Tots dos són coberts per volta de canó apuntada i tenen buidats en el mur dues petites absidioles. L'absis central és l'únic visible a l'exterior. El portal principal, a la façana de ponent, és d'arc de mig punt, sense timpà, amb quatre arquivoltes sobre columnes amb capitells de l'escola dita rossellonesa. Un altre portal, obert al braç S del transsepte, dóna al claustre. El 1569, se n'obrí un altre a la nau per comunicar també amb el claustre. Sota l'altar major hi ha una cripta, molt transformada en època barroca, que guardava el suposat cos de Sant Valentí, que Sal·la havia portat de Roma en fundar el monestir.
A ponent l'església té adossada la imponent massa del campanar, de base preromànica i cos d'època romànica, sobrealçat posteriorment amb el pis de les campanes. Sobre el primer arc toral de la nau de l'església s'alça un comunidor en forma de torre-campanar de dos pisos.
El claustre és la part més interessant del conjunt. És format per quatre galeries de sis arcs cada una. Els 64 capitells del claustre són de gran valor iconogràfic: n'hi ha amb decoració vegetal estilitzada o geomètrica i també de figuratius amb motius d'inspiració mitològica, d'inspiració cristiana o amb escenes humanes o d'animals.

Els capitells que hi ha en unes arcades que podrien ser de la sala capitular antiga a l'E i alguns altres són els més antics de tot el claustre i poden datar-se de la segona meitat del segle X.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Castellnou)

És una església romànica al municipi de Castellnou de Bages, al Bages. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església romànica del segle XI, amb tres naus de les quals la central és la més alta. Està coberta amb voltes de canó,l'absis i les absidioles amb voltes de quart d'esfera. La nau central comunica amb les laterals mitjançant tres arcs formers que es recolzen sobre pilars cruciformes.
A la capçalera trobem un absis central i dues absidioles laterals, estan decorades a l'exterior amb la típica decoració llombarda: un fris d'arcades cegues organitzades en grups de quatre i separades per lesenes en l'absis central i sense lesenes en les absidioles. Aquest motiu de les arcades cegues es repeteix a la nau central i a la façana principal. Com a obertures es veuen tres finestres de doble esqueixada a l'absis i una a cadascuna de les absidioles. Actualment el portal s'obre en el mur de ponent, modificació que data dels segles XVI i XVII, quan també es construí un campanar de torre.
La coberta de les naus és de teula àrab a dues vessants i la de l'absis i les absidioles és col·locada en cascada. L'aparell del conjunt és a base de carreus de pedra escairats de mode irregular i disposats en fileres

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Comallonga)

És una església romànica a tocar de la masia de Sant Andreu, del municipi de Fonollosa (Bages), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església romànica modificada en temps del gòtic, formada per una sola nau amb el presbiteri, nau coberta amb volta apuntada de grans carreus a contrapunt. L'església gòtica aprofita els murs de la romànica que li donà l'amplada i la llargada. El primer edifici romànic deuria ésser molt simple, car s'en conserva també un arc monolític de mig punt aprofitat avui com a pica. Malgrat tractar-se d'una obra essencialment gòtica l'aparença general de l'edifici i el seu arcaisme li donen un caràcter romànic. Les últimes obres efectuades a l'església corresponen al s.XVIII, concretament l'any 1729 es va obrir un portal nou als peus de l'església 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Amanç de Viladés)

És una capella situada a la barriada de Viladés, dins del terme del municipi de Rajadell, al Bages. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està adossada a una capella més moderna, de la qual serveix, en un tros, de sagristia. Conserva un absis romànic del segle xii, amb finestra monolítica, dues grans obertures, una amb la funció de porta i l'altra de finestra. La porta, tapiada, era a migdia.
Església romànica constituïda al segle XII, que repeteix un esquema molt senzill format per una sola nau de dimensions molt reduïdes, amb un radi a llevant tan ample com la nau. La nau és coberta amb volta de canó apuntada lleugerament i al centre de l'absis hi ha una finestra d'una sola esqueixada, amb un arc de mig punt, format per un bloc monolític. Al segle XVII s'hi adossa un nou temple que va alterar la construcció Romànica

 

Escultors Catalans (Miquel Oslé i Sáenz de Medrano)

Barcelona, 7 d'octubre de 1879 - Barcelona, 13 de març de 1960. Fou un escultor català. Treballà en col·laboració amb el seu germà Llucià. S'inicià com a aprenent al taller d'escultura industrial de Josep Bofill, passant després a la foneria Masriera i Campins, on ingressà també el seu germà Llucià, i on coincidiren amb Manolo Hugué. També foren deixebles de Josep Montserrat i Portella. Miquel treballà també un temps amb Josep Llimona. S'emmarcaren dins d'un estil realista d'aire acadèmic. Ambdós foren catedràtics d'escultura a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.
Rebé nombroses distincions per la seva obra: a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896 obtingué menció honorífica; el 1906, rebé la primera medalla a Madrid amb Esclaus; el 1907, primera medalla a Barcelona amb Inspiració. El monument dedicat al pintor Marià Fortuny va dur una gran polèmica a la ciutat i que els germans Oslé van lluitar per la seva dignitat. El lloc original de l'escultura, de marbre de Carrara, era col·locar-la davant del Palau de la Virreina i no on és ara, al carrer de Xuclà (darrere l'edifici de la Compañía General de Tabacos de Filipinas avui Hotel 1898) a l'oblit general dels molts polítics que van prometre un lloc més digne i que, fins ara, ningú s'ha preocupat de canviar
 

Escultors Catalans (Llucià Oslé i Sáenz de Medrano)

Barcelona, 13 de novembre de 1880 - Barcelona, 17 de gener de 1951. Fou un escultor català. Treballà en col·laboració amb el seu germà Miquel. S'inicià com a aprenent a la foneria Masriera i Campins, on ja treballava el seu germà Miquel, i on coincidiren amb Manolo Hugué. També foren deixebles de Josep Montserrat i Portella. S'emmarcaren dins d'un estil realista d'aire acadèmic. Ambdós foren catedràtics d'escultura a l'Escola de Belles Arts de Barcelona.
Rebé nombroses distincions per la seva obra: a l'Exposició de Belles Arts de Barcelona de 1896 obtingué menció honorífica; el 1907, rebé la primera medalla a Barcelona amb La Pobladora; el 1908, primera medalla a Madrid amb Presos

Escultors Catalans (Marisa Ordóñez i Bernardo)

Ciñera de Gordón (León) és una escultora catalana. De petita va venir a viure al barri d'Horta (Barcelona). Els seus inicis artístics van ser en el món de la pintura, però a partir que es va matricular a l'Escola d'Arts i Oficis es va vincular més a l'escultura. El 1992 va fer la seva primera exposició d'escultures al Centre Cívic Matas i Ramis. Arran d'aquest primer contacte amb el centre i fruit de la seva vàlua artística, com també de la singularitat de la seva obra, en la qual les figures de dones són molt presents, se li va demanar que il·lustrés diversos cicles de conferències adreçats a informar i sensibilitzar des d'una perspectiva de gènere: "Dona i Salut" (1992), "Dona i Família" (1993), "El Temps de les Dones" (1993), "Carnaval" (1994), etc.

Però la veritable implicació que l'escultora té amb el districte d'Horta-Guinardó es produeix arran de la seva participació en l'entitat Dones d'Horta. L'associació va emprendre un seguit de projectes de col·laboració amb el Centre Cívic i el Consell de les Dones del Districte, que, des de la perspectiva de gènere, volien incidir en una major participació i promoció de les dones en l'àmbit social, cultural i artístic.

Ha estat representant de la seva associació al Consell de Dones del Districte, coincidint amb el moment en què s'iniciaven un seguit d'accions contra la violència vers les dones. L'any 2000, també de manera desinteressada, va participar com a il·lustradora de les guies El malson de la Ventafocs i Violència domèstica: quaderns per a professionals. La seva última exposició, el novembre de 2003, va tractar aquest problema. Ha fet donació al districte de l'escultura El malson de la Ventafocs, que serà ubicada a la biblioteca de Can Mariner. El 2004 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona.

Escultors Catalans (Anselm Nogués i Garcia)

Valls (Tarragona), 1864 - Barcelona, 1937) fou un escultor català. Format a l'Escola de la Llotja, fou deixeble de Rossend Nobas i Agapit Vallmitjana. La diputació provincial de Tarragona li concedí una beca per a estudiar a París (1884). Evolucionà d'un estil monumental i academicista (Nebrija i Antoni Agustí, Biblioteca Nacional de Madrid; Lluís Dalmau, a la façana de l'antic Arsenal de la Ciutadella) a un realisme de temàtica religiosa (Crist en creu, Església de la Bonanova de Barcelona). Autor de La Coronació d'Espines del Tercer Misteri de Dolor, al Rosari Monumental de Montserrat 

 

Escultors Catalans (Rossend Nobas i Ballbé)

Barcelona, 1841 - Barcelona, 5 de febrer de 1891. Format a Llotja (Barcelona) i amb Agapit Vallmitjana. Conreà l’orfebreria i l’aquarel·la, art que continuà practicant poc o molt durant la seva vida. Es donà a conèixer com a escultor amb Segle XIX —més coneguda per Torero ferit (Museu d’Art Modern de Barcelona)—, guanyadora de segona medalla a Madrid (1871). Féu nombroses obres detallistes de terra cuita (Pagesos catalans, Museu d’Art Modern de Barcelona) i retrats (Elisa Masriera, Marià Fortuny, Museu d’Art Modern de Barcelona). És autor, a Barcelona, de la Quadriga (~1882) de la Cascada del Parc de la Ciutadella, del monument a Güell i Ferrer (1888), i del monument a Rafael Casanova, que hom ha valorat pel seu alè romàntic. Al seu taller es formaren, entre altres, Gamot, Fuxà i Llimona.

Escultors Catalans (Vicenç Navarro Romero)

València, 1888 - Barcelona, 1979. Va ser un escultor establert a Barcelona, on des de 1918 va ocupar el càrrec de catedràtic d'escultura a l'Escola de Belles Arts de la Llotja. Els seus estudis els va realitzar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Carles per la que va aconseguir una beca per a realitzar estudis com pensionat a Roma durant l'any 1913. Va ser nomenat acadèmic per la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona i de Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid.
La seva producció escultòrica està composta, a més a més de nombrosos retrats i imatges religioses, per encàrrecs de monuments públics a places i edificis de Barcelona. Es va dedicar també a la pintura de murals i de cavallet, va deixar una bona col·lecció de dibuixos així com de gravats.
La seva obra s'inscriu dins del realisme mediterrani i amb una tendència cap al naturalisme. Va publicar un llibre sobre Tècnica de l'Escultura. Va participar en diverses Exposicions nacionals, l'any 1915 va obtenir la Primera Medalla per la seva obra Aurora, en l'actualitat exposada en la Biblioteca Nacional de Madrid com a dipòsit de l'antic Museo Español de Arte Contemporáneo, avui Centre d'Art Reina Sofia. L'any 1947 se li va concedir el Premi Nacional de Pintura i Escultura