És l'església parroquial d'Anglesola, a l'Urgell, declarada bé cultural d'interès nacional. Aquesta església, bastida al segle XVI, és de nau única, amb cor als peus i capelles laterals, ubicades entre contraforts no manifests a l'exterior. El sistema de cobertes combina la utilització de voltes de creueria i d'aresta, compatibles dins una tradició constructiva afermada encara en solucions gòtiques, al costat de les de canó, reflectint un fenomen d'hibridació d'estils, ben característic d'algunes obres arquitectòniques del segle XVI a Catalunya El frontis, molt simple, presenta un únic portal amb arc de mig punt adovellat, resseguit per un guardapols, i es complementa amb l'òcul obert a la part superior de la façana, que és de coronament motllurat. El campanar, adossat al mur lateral, és de planta quadrada amb accés exterior, té cornises que el divideixen en alçat, tot definint diversos cossos, el darrer dels quals presenta obertures de dobles finestres amb arc de mig punt. Una balustrada tanca el nivell superior a manera de terrat.
A la façana de l'actual església de Sant Pau hi ha encastades dues figures en relleu corresponents a Sant Pere i Sant Pau que provenen de la desapareguda església romànica del segle XII. La seva considerable mida i el treball dels plecs podria fer pensar que formaren part d'alguna portalada però no s'ha confirmat. Són les dues úniques peces que es conservaren de l'antiga església per a decorar la nova. Els dos sants van nimbats i porten els atributs corresponents: Sant Pere amb les claus i Sant Pau amb l'espasa. La tipologia és la usual, Sant Pere amb barba i uns cabells arrissats fets amb trepà i amb la mirada cap a la dreta. Sant Pau presenta una barba allargada, és calb i la seva mirada es força tímidament cap a l'esquerra com si estiguessin col·locats en els brancals que flanquejaven una porta o una figura. Tant pel treball dels plecs com per l'estilització de les figures recorden, bé que amb un treball més matusser, la figura de l'arcàngel Gabriel i la de la Mare de Déu en la porta de l'Anunciata de la Seu Vella de Lleida. Les figures han estat datades dins el segle XII, però la seva factura podria apuntar a principis del segle XIII
És una església amb elements gòtics i renaixentistes de Bellpuig (Urgell) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Sant Nicolau és de nau única amb capelles laterals a banda i banda. La coberta es disposada amb volts de creueria composta . Altar pla amb presbiteri lleugerament més elevat i al seu lateral esquerra s'hi localitza la sagristia fruit d'una ampliació del segle XVIII. També d'aquesta cronologia és la veïna capella dels Dolors. Al seu interior hi la taula de Sant Jeroni, dels segles XV-XVI i realitzada amb pintura al tremp. També hi ha la Taula de Sant Agustí, gòtico-renaixentista. Els arcs torals i formers són de mig punt i els contraforts resten dissimulats per les capelles laterals esdevenint divisions internes en comptes d'ésser estructures exterioritzades. A l'interior de l'església es pot contemplar el sepulcre funerari de Ramon Folch de Cardona, una peça feta en marbre a Itàlia d'estil renaixentista.
La portalada d'ingrés a l'església té tots els seus elements disposats seguint els esquemes clàssics dels arcs de triomf on hi destaquen dues grans columnes que sostenen un entaulament al mig del qual s'hi situa un frontó amb una fornícula en el seu interior. A l'interior d'aquesta fornícula s'hi pot observar la presencia d'una figura de pedra de la Mare de Déu amb el nen Jesús. Més amunt hi ha un petit rosetó. A la part posterior de l'església s'alça un alt campanar de sis cares amb una finestra d'arc apuntat a cada cara per les campanes.
L'accés a l'església es fa a través d'una escalinata barroca del 1792. Pica baptismal de pedra que consta de la pica, el peu, un peduncle i el sòcol. La pica és gallonada i està rematada per un fris decorat amb relleus de caps de querubins. La pica s'assenta sobre una columna de perfil balustrat que està sobre un voluminós sòcol. Aquestes dues parts no són de la mateixa època sinó que es van unir posteriorment.
A la rectoria, en un armari, es conserva la Taula de la Verge de la Palma, del segle XVI, realitzada en pintura al tremps sobre taula.
És una església de Verdú (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'Ermita de Sant Miquel s'ubica a ponent de la vila, a la cruïlla dels antics camins cap a Bellpuig i Anglesola. Es construí a finals del segle XIV, quan Verdú es trobava sota el domini dels abats de Poblet, com recorden els escuts de Poblet que resten encara a alguns dels capitells de la nau.
És d'una sola nau, molt espaiosa, sostinguda per tres arcades gòtiques, i destaca la seva senzillesa. La façana consta d'una portalada amb un arc de mig punt conformat per grans dovelles. Té la coberta a dues aigües, perpendicular al portal d'entrada, amb campanar d'espadanya d'un sol ull. L'altar original, de fusta, estava decorat amb pintures realitzades per un artista local anomenat Cerverí, i actualment es conserven al Museu Episcopal de Vic. Ha estat restaurada recentment, en 1991
És una església parroquial al peu del castell de Ciutadilla, a la part més alta del poble. És un edifici de planta gòtica d'una sola nauamb volta de creueria i envoltada exteriorment per una cornisa amb permòdols esculpits. La nau té tres trams de volta de creueria, dos dels quals conserven les seves respectives claus de volta. La primera clau de volta és un anyell místic i a la segona hi ha un sant Miquel Psicopomp pesant les ànimes amb la balança. Les nervacions del sostre desemboquen en unes mènsules als murs laterals on hi ha alts relleus d'escuts heràldics dels Guimerà. A la primera capella lateral dreta s'hi accedeix per un arc apuntat de factura contemporània. A la segona capella lateral dreta s'hi accedeix per una porta d'estil neoclàssic. L'altar principal és recte i darrere es localitza la sagristia. Al lateral esquerre de l'església es troba la capella de la Mare de Déu de Montserrat. L'altar major fou bastit al 1788 i destruït l'any 1936. La façana i el campanar són fruit d'una remodelació del segle XVIII
És una església gòtica de Preixana (Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. S'esmenta la capella per primera vegada a la visita pastoral de 1425, quan ja hi havia un capellà que en tenia cura. A més de l'església parroquial de Santa Maria, el poble de Preixana tenia un altre temple dedicat al seu patró, Sant Llorenç. El que se'n conserva actualment ens permet entendre que es tractava d'un edifici amb coberta a dues aigües de reduïdes dimensions, pràcticament una capella d'incert origen medieval. Les profundes transformacions que ha sofert la construcció impedeixen percebre prou trets característics com per a poder-lo datar amb més precisió. Perduda la seva funció religiosa, l'interior ha estat reformat i s'han obert finestres en els seus murs
El parament, irregular i desigual en els murs laterals, no és visible a la façana, completament arrebossada. Un arrebossat simula i oculta les dovelles originals d'un arc de mig punt que correspondria al primitiu edifici. Destaca, en un angle del frontis, un cos massís a la base dels murs que serveix de contrafort i que confirma el caràcter hetereogeni del conjunt, actualment utilitzat com a casal de joventut de Preixana.
Pila baptismal que segueix els models propis dels segles XVI-XVII. Consisteix en una base de petites dimensions formada per una columneta salomònica damunt la qual hi ha un entaulament sencer. Sobre d'aquest hi ha la pica, de tipologia gallonada únicament a la part central baixa. A la part superior aquesta pica presenta la superposició de tres frisos. El primer fris rep una decoració a base d'estries verticals, com un encoixinat. El fris intermedi rep la figuració seriada d'estilitzacions de fulles d'acant. Finalment, al fris superior hi ha la següent inscripció: «IVAN SELLES MEA EETES 1575»
Reus (Tarragona), 1864 - Sant Feliu de Llobregat, 10 de febrero de 1939. Va ser un pintor i poeta català. De molt petit la seva família es traslladà a Vilafranca del Penedès. El 1878 estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona i després a l'Escola de la Llotja. El 1893 donava classes de pintura a casa seva, i el 1897, dirigí el segon número de Reus Tranquil, un periòdic humorístic vinculat al Grup modernista de Reus, ja que conservava amics a aquella ciutat. Entre 1900 i 1913 col·labora al Semanario Católico de Reus, sobretot amb poemes que hi enviava des de Vilafranca, tant en català com en castellà.
La seva obra pictòrica està vinculada a Vilafranca del Penedès, ja que hi residí molts anys. L'Ajuntament de la ciutat li encarregà l'elaboració de quadres sobre els fills il·lustres de la ciutat, i el 1901 s'inaugurà la Galeria de vilafranquins il·lustres. El 1903 va comprar una casa a Sant Feliu de Llobregat on hi anava a passar temporades. El 1910 va anar a viure definitivament a Sant Feliu amb la seva mare. En aquesta població pintà diversos quadres de temàtica religiosa per a esglésies de Sant Feliu i de Vilafranca. A partir de 1915 decorà el sostre del Saló de Sessions de l'Ajuntament de Vilafranca. Morta la seva mare el 1917, donà classes de dibuix i pintura a l'Asil Duran, un col·legi reformatori de sant Feliu. El 1923 es casà amb la reusenca Josefina Sanromà a Barcelona. No deixà de fer exposicions, tant a Vilafranca com a Sant Feliu i també a Barcelona. Publicà poemes a revistes de Vilafranca i a El eco del Llobregat de Sant Feliu i seguí pintant fins al final de la seva vida. Morí a sant Feliu el 10 de febrer de 1939.
Amposta, 1942, amb nom de ploma Mari Chordà, és una artista, pintora, poeta i activista sociocultural feminista catalana. També coneguda com a Meri Chordà. Mare d'una filla de nom Ángela. Pionera en l'expressió visual de la sexualitat femenina lliure i de l'experiència de la maternitat, i autora dels contes i poemes Quadern del cos i de l'aigua, amb dibuixos de Montse Clavé, una de les primeres publicacions a Catalunya que descriu obertament la descoberta i la vivència de la sexualitat lèsbica. Fundadora del local "Llar" a Amposta (1968) on es van realitzar concerts de Nova Cançó i actes de reivindicació social i cultural durant el final del franquisme, i de l'espai laSal Bar Biblioteca Feminista (amb Carme Casas, Sat Sabater, Montse Solà i María José Quevedo) al carrer Riereta de Barcelona, lloc d'esbarjo, d'acollida i intercanvi cultural per moltes dones des de 1977 fins al 1979. Autora de la carpeta de poesia i litografies titulada ...i moltes altres coses que va circular de manera anònima en les ''Primeres Jornades Catalanes de la Dona'' al Paranimf de la Universitat de Barcelona, 1976.
Amant del treball col·lectiu entre dones, Mari Chordà fou també cofundadora i gestora de laSal edicions de les dones amb Mariló Fernandez, Isabel Martínez i Isabel Monteagudo (1978-1990), una empresa cultural femenina a la qual es van afegir: Mireia Bofill, María José Quevedo, Maria Bauçà, Carme Casas, Montserrat Abelló, Mercè Fernàndez, Goya Vivas i Isabel Segura). Des de publicacions de laSal creà i impulsà l'Agenda de les dones, des de 1978-1990, i més tard, amb Contxa Llinàs (Les Pumes) la recreen i mantenen des de 1996 a 2009. Participà activament en la lluita per la recuperació de l'espai i el llegat de l'avui conegut com a Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison.
En la passada dècada es van realitzar dues exposicions retrospectives de la seva obra: Mari Chordà. Passar i traspassar 1960-2000, a cura de Marisa Díez de la Fuente, a Amposta (2000) que va itinerar a Tortosa i Vinc d'una zona humida. Mari Chordà, a cura de Marta Darder, al Centre de Cultura de Dones Francesca Bonnemaison, Barcelona (2006). La seva obra ha format part de l'exposició The World goes Pop, realitzada a la Tate Modern de Londres el 2015 i i estan incloses a la col·lecció del MNCARS. Actualment continua la seva activitat expositiva i d'escriptura, així com el seu activisme sociocultural, especialment vinculada a Ca la Dona, espai on col·labora habitualment.
Vilafranca del Penedès, 13 de maig de 1956 - 27 de febrer de 1993- Pintor, professor de dibuix i pintura. Va estudiar batxillerat a l'escola Sant Ramon de Penyafort i viatjà a Grècia amb Antoni Piqué qui l'inicià en l'escriptura de la poesia i li va despertar un pregon interès per la cultura clàssica. Acabat el Curs d'Orientació Universitària (COU) a l'Institut Ausiàs March de Barcelona, entrà a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona seguint els passos del seu pare, Daniel Cercós Villarroya, i dels seus dos germans grans, metges de professió. Durant els primers anys a la universitat, va combinar els estudis de medicina amb els de psicologia, els quals va abandonar a ran d'un viatge a Roma i Florència l'estiu de 1973. De tornada a Barcelona, va decidir dedicar-se a l'estudi de la pintura i es va matricular a la Facultat de Belles Arts "Sant Jordi".
El 1975 va realitzar la seva primera exposició individual a la sala de la Caixa de Pensions de Vilafranca en què presentà dibuixos a llapis i bodegons. El 1978 es va llicenciar en Belles Arts i començà a impartir classes de dibuix a l'Escola Aula de Sant Cugat del Vallès. El 1981 va retornar a Vilafranca i s'incorporà a l'Escola d'Arts i oficis Artístics del Penedès com a professor de dibuix i pintura, treball que mantingué fins a la seva mort. Cercós va compaginar sempre la seva tasca docent amb estudis i investigacions sobre teoria de l'art i procediments pictòrics, alhora que escrivia poesia, pintava i anotava primmiradament fragments de lectures i de somnis.
Entre 1981 i 1987 va participar en diverses exposicions col·lectives a Barcelona, Vilanova i Vilafranca i realitzà els primers retrats. El 1987 efectuà una mostra en solitari al bar Zè de Vilafranca en què es posà de manifest el seu interès per l'estudi de la teoria del color i per les tècniques emprades pels grans mestres de la pintura, així com la seva obcecació per allunyar la seva obra tant de les tendències en pictòriques en voga, com de la recreació de models pictòrics preexistents. D'ençà el 1987, el seu treball com a pintor se centrà sobretot en la investigació de la forma, la figura, la composició, l'espai i el color com a elements expressius, d'una banda; i en l'experimentació de temes onírics, fortament personals o bé carregats de referents intel·lectuals, per altra. El 1988, va traslladar la seva residència al carrer Valldonzella de Barcelona, on va compartir habitatge amb Eulàlia Valldosera, també pintora. De l'etapa de Valldonzella en van sorgir les sèries de tremp d'ou presentades a les edicions del Fir'art de 1988 i 1989, i els olis sobre paper que mostrà en la seva darrera exposició, el 1991, a la galeria Kaixú de Vilafranca del Penedès. El trasllat a Barcelona li va permetre perfeccionar la pintura de model al Cercle Artístic de Sant Lluc i endegar el seu treball de grau (Tesina) que va deixar inacabat en emmalaltir el 1992. Es tractava d'una recerca sobre l'obra dels pintors de les primeres avantguardes en què Cercós palesà les diferències entre l'obra escrita i la pràctica pictòrica d'artistes com ara Kandinsky, Klee, Itten, Malèvitx, Mondrian, Derain, Dalí o de Chirico.
El 2007, el Servei de Cultura de l'Ajuntament de Vilafranca li va dedicar una retrospectiva antològica que palesava la versatilitat, maduresa i originalitat de la seva pintura.
Barcelona, 21 de septembre de 1980. És un il·lustrador i pintor català, nét de la pintora realista Carmen Gandía (Barcelona, 1923 – Olot, 2001).
Es va graduar en il·lustració a l’Escola Massana amb una Matrícula d’Honor i ha il·lustrat llibres, portades de discs o menús per a restaurants, com els del desaparegut xef Santi Santamaria. El seu estil pictòric és figuratiu, de sòlida base acadèmica, realisme vibrant i lluminós i una gama cromática elaborada, segons la crític d'art Marta Teixidó.
Especialista en fer arribar l'art a la gent, ha exposat en hospitals, restaurants, hotels, centres cívics. En la seva desena exposició de pintura, Paisatges de l’ànima, afirmava que eI seu propòsit és captar I plasmar la màgia I la bellesa de la realitat quotidiana, que moltes vegades ens passa desapercebuda. Fruit dels seus viatges al Marroc i a l'Índia són les exposicions Homenatge al Marroc, exposada als hotels de la cadena Eurostars o a El Corte Inglés, o l'exposició Homenatge a l'Índia, exposada el 2014 a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell Fundació Privada.
Alcover (Tarragona), 24 de noviembre de 1911 - Barcelona, 30 de enero de 1970. Fou un pintor català, fill il·lustre d'Alcover, un municipi de la comarca de l'Alt Camp. De família pagesa, ben aviat tingué oportunitat d'entrar en contacte amb l'estudi de la cultura clàssica, el llatí, la literatura i l'art, a la vegada que aprenia l'ofici d'ebenista.
Als 19 anys es traslladà a viure a Barcelona on, combinant l’estudi amb el treball, seguí la carrera de Belles Arts a l'Escola de la Llotja. Els seus mestres van ser Ramon Calsina, Francesc Labarta, Lluís Muntaner i Antoni Vila i Arrufat. Obtingué diversos premis i la medalla d’or en el dibuix de la figura en moviment pel gran domini de l'anatomia i de la composició. Es casà l'any 1940 amb Glòria Agràs, també d'Alcover, amb qui van tenir tres filles: Marta, Mireia i Glòria. Tot i viure a Barcelona, va mantenir-se sempre vinculat a la seva vila natal, on desitjà ser enterrat. Actualment hi ha un carrer amb el seu nom.
Destacà com a pintor muralista, de temàtica al·legòrica i religiosa. Té una quarantena de murals en diferents esglésies, capelles i edificis públics i privats de tot Catalunya. El seu procediment preferit va ser el fresc, però n’utilitzà també d’altres com l'oli o l’encàustica.
Dedicà íntegrament la seva vida a l'art i el cultivà en totes les seves facetes: pintura de cavallet, oli i aquarel·la, pintura mural, retaule, ceràmica i gravat (sobretot la xilografia). Malgrat que passà períodes tan difícils com la guerra i la postguerra, la seva ocupació fou sempre relacionada amb l'art on s'hi expressava d'una forma natural i directa, deixant traspuar el seu sentit honest de la vida, el seu amor per la família, la terra, el treball, i el gust i respecte per les aportacions artístiques en totes les formes de manifestar-se.
Fou una persona humil i sincera, amb una forta exigència amb si mateix que expressà a través d’un dibuix net i segur, amb composicions àmplies i arriscades, dominant els grans espais i també els més petits, però sempre amb un sentit monumental. Aplicà el color amb tota valentia, al servei d’un dibuix acurat, de perfecta anatomia.
La seva pintura expressa una espiritualitat que el fa profundament religiós. És un art d'equilibri i de puresa, de calma i de repòs. Ni violències ni duresa. Una obra clara, alegre i lluminosa. Les figures, que sovint recorden l'actitud i el rostre dels que ell estimava, es mostren amb gestos lents i ritmes suaus, amb un càlid hieratisme i una intensa i sincera vida interior.
Com a muralista decorà un gran nombre d'esglésies de les comarques de Tarragona. Fou aquí on la seva obra trobà el més ampli sentit: la llum especial del Camp de Tarragona, la nitidesa de contrasts, la duresa dels perfils, el fort caràcter dels seus homes, sempre matisat per la visió àmplia, mediterrània, d'arrel grega i de renaixement italià, fins a configurar el seu estil propi i inconfusible. Hi ha una mostra permanent d'obra seva al Museu municipal d'Alcover. L'any 2019, la Biblioteca de Catalunya ha ingressat per donatiu estampes religioses i nadales xilogràfiques de l'artista.
