Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan dels Caus)

És una església del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Joan de Cans està situada a uns 500 m de la casa del mateix nom, enmig de camps de conreu. És un edifici de reduïdes dimensions que presenta una sola nau (8'25 x 4'20 m) amb absis semicircular llis i sense cap mena d'obertura, ja que la finestra de doble esqueixada ha estat cegada. La nau és coberta amb volta de canó lleugerament apuntada i l'absis amb volta de quart d'esfera. En època moderna va ser ampliada amb una capella lateral al mur de migdia que sobresurt poc a l'exterior. La portalada d'arc de mig punt que s'obre en aquest mateix mur porta la data de 1600. Té un campanar d'espadanya simple que s'alça al mur de ponent.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume dels Comtals)

És una capella romànica del municipi de Manresa (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. Església d'una sola nau coberta amb volta apuntada i reforçada amb arcs torals. És d'origen romànic, però ha sofert modificacions i restauracions, en una d'elles s'allargà considerablement la nau. A sol ixent hi ha un absis semicircular cobert amb volta de quart d'esfera. Al mur de migdia s'alça un campanar de torre i s'obren dues finestres de mig punt adovellades que corresponen a refeccions obrades en l'edifici.
En aquest hi ha dos portals d'accés, un a la banda nord i l'altre a ponent. Una arcada serveix d'unió entre l'antiga i la nova nau. L'aparell és fet amb blocs de pedra disposats en filades. Es tracta d'una església senzilla que no degué passar de ser una capella rural lligada al mas Comdals

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Marganell)

És una església de Castellbell i el Vilar (Bages) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici d'una sola nau, rectangular, amb un absis semicircular situat a l'est. Aquest és cobert amb una volta de quart d'esfera i una teulada amb lloses de pedra. A l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt monolític. La nau és coberta amb volta de canó i una teulada de teula àrab.
Al cantó de ponent es troba la porta d'accés, adovellada, i la cim del pinyó d'aquest mateix mur s'alça un senzill campanar d'espadanya. A sota d'aquest s'obre una finestra en forma de creu. Al pinyó del mur de llevant hi ha una petita creu de pedra. L'aparell és regular, obrat amb petits carreus disposats en filades i a trencajunt. L'estat de conservació d'aquesta capella rural és bo.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís de Masadella)

És una construcció romànica força modificada, al terme municipal de Navars (Bages), inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A migdia encara es conserva la primitiva porta de la qual solament en resta l'arquivolta, perquè ha estat tapiada. Aquesta arquivolta és ornada amb antes, l'un senzill i l'altre refet al s. XVIII. L'església, d'una sola nau, té la façana que mira a ponent i sobre l'actual porta s'obre un òcul molt restaurat.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís de la Vall dels Horts)

Es una església del municipi de Sant Fruitós de Bages (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Actualment l'estat d'aquesta església és de ruïna total. No és pas possible amb les restes que queden reconstruir, ni tan sols, la planta. El segle passat l'arquitecte Coll i Vilaclara en dibuixà una, però s'ha perdut. Segons els testimonis de les persones que l'havien vist quan encara estava dempeus, el temple era de planta rectangular, sense absis, i al seu interior hi havia quatre capelles. No poden precisar, però, com era la coberta, on parava la porta, ni la disposició de les finestres

 

Escultors Catalans (Joan Samsó i Lengly)

Barcelona, 3 de febrer de 1834 – Madrid, 14 de desembre de 1908. Fou un escultor, professor i catedràtic barceloní. El cognom Lengly-Lengli-Langlin (variava en funció de qui fes la inscripció registral) el va heretar del seu avi, d'origen alemany casat amb la seva àvia natural de Palma. És per aquesta causa que el seu cosí germà es deia Victorià Codina Lánglin. Un altre cosí d'en Joan Samsó fou Agustí Claramunt Martínez.

Es matriculà amb catorze anys a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Presentà obres en diversos concursos i exposicions a Espanya i França. Va guanyar per concurs la Càtedra de Modelatge d'allò Antic i Vestidures de l'Escola de San Fernando, sent nomenat, a més, acadèmic corresponent per Barcelona de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando (1878). El 22 de gener de 1899 va ingressar com a acadèmic de mèrit a la mateixa Acadèmia. També havia guanyat per oposició la plaça d'escultor anatòmic de la Facultat de Medicina de Barcelona. Va tenir per deixebles Antoni Vilanova, Victorià Codina Lánglin, Antoni Alsina, Aniceto Marinas, Miguel Ángel Trilles i Rodrigo Álvarez Blanco. El seu estil estètic és catalogat com romàntic, acadèmicament robust i d'alta escola.[5] Es va dedicar, fonamentalment, al tema religiós.[1] Es va dedicar, fonamentalment, al tema religiós.

Escultors Catalans (Francisco Pérez Mateo)

Barcelona, 17 de maig de 1903 – Madrid, 6 de novembre de 1936, Va ser un escultor català, especialitzat en motius esportius. Encara que va tenir una vida professional curta, va ser un dels primers a dedicar-se als estils del Nou Realisme i la Nova Objectivitat sent coetani de la generació del 27 (en la denominada Generació del cinema i de l'esport). Va morir en el front de la defensa de Madrid l'any 1936 lluitant al front de Carabanchel. Després de la seva mort se li va dedicar un homenatge pòstum en l'Exposició Internacional de París de 1937 en el Pavelló de la República Espanyola. La seva obra va sofrir un oblit ja en el període de post-guerra, existint poca informació sobre el parador de gran part de la mateixa, de la qual se sap de la seva existència per bases de dades fotogràfiques.

Escultors Catalans (Pedro de Noguera)

Barcelona, c. 1580 – Lima (Peru), c. 1660. Fou un escultor del barroc català, considerat un dels màxims exponents del barroc hispanoamericà del segle xvii. Format a Sevilla, el 1619 se'n va anar a viure al Virregnat del Perú on va contreure matrimoni. S'hi va establir a Lima

Escultors Catalans (Josep Miret i Llopart)

Barcelona, 1900 - Barcelona, 1978. Fou un escultor català. Especialitzà en treballs en pedra i marbre realitzats en obres d'arquitectura, així com en obres de grans dimensions, generalment realitzades a partir d'esbossos d'altres escultors.
Entre les seves obres, la majoria a Barcelona, es troba el Sant Joan Baptista situat en una fornícula del carrer Assaonadors amb la Placeta d'en Marcús, obra d'artista desconegut original de 1628 i destruïda el 1936, que fou reconstruïda per Miret el 1958.

El 1961 reconstruí la colossal estàtua (8 m) del Sagrat Cor de Jesús que corona el Temple Expiatori del Sagrat Cor, en el Tibidabo, original de Frederic Marès de 1935, que havia estat fosa durant la Guerra Civil per a forjar material bèl·lic. En aquest mateix temple realitzà un Viacrucis d'alabastre policromat situat en la cripta, i també les escultures dels Dotze Apòstols a l'interior.
L'any següent realitzà una estàtua de Sant Sever situada en la font de la plaça de Sant Felip Neri, dissenyada per l'arquitecte Joaquim de Ros de Ramis. Aquesta figura fou robada l'any següent i substituïda per una estatueta del mateix autor coneguda com L'estudiant, igualment sostreta a la fi dels anys 1970.

El 1965 va restaurar diversos elements del Monument a Colom: al·legories de Catalunya (original de Pere Carbonell), Aragó (Josep Carcassó), León (Rafael Atché) i Castella (Josep Gamot); figures de Luis de Santángel (Josep Gamot), Bernat Boïl (Manuel Fuxà), Jaume Ferrer de Blanes (Francesc Pagès) i Pere de Margarit (Eduard B. Alentorn). L'any següent elaborà la figura de Fra Pedro Ponce de León, situada en el passeig de Sant Joan, dedicada a la memòria d'aquest pedagog dedicat a l'ensenyament de sordmuts.

El 1968, confeccionà un centenar de medallons que foren entregats a diferents entitats per a homenatjar el centenari del naixement de Pompeu Fabra. N'és un exemple el medalló situat en un monòlit a la plaça de Lesseps. El 1970 realitzà diverses figures per a decorar l'exterior del Palauet Albéniz, en els jardins de Joan Maragall (Montjuïc): Diana, còpia de l'obra Artemisa de Gabias realitzada per l'escultor grec Praxíteles conservada en el Museu del Louvre; Venus de Fréjus, còpia de l'obra homònima del segle IV aC present igualment en el Louvre; Companyia de Diana, inspirada en una Diana caçadora de l'escultor francès René Frémin; Venus, còpia d'una Venus sortint de l'aigua del segle IV aC que es pot contemplar també en el Louvre; Diana pentinant-se, còpia d'una mènada hel·lenística del Segle III aC conservada en el Staatliches Museum de Berlín; Antonino Pío, un bust de l'emperador romà copiat de l'oposat en una excavació de la muralla romana de Barcino, original del segle II; i Faustina Augusta, un bust de l'esposa de l'emperador Marc Aureli, trobat al costat de l'anterior i conservat en el Museu d'Història de Barcelona

Escultors Catalans (Maria Pérez i Peix)

Barcelona, 31 d'agost de 1879 – Vilanova i la Geltrú, 5 de desembre de 1972. Coneguda també com a Telur o Haydé de Telur, va ser una escultora catalana activa durant la primera meitat del segle XX, que va treballar la figura femenina i el retrat psicològic de persones del seu entorn. Maria Pérez Peix va rebre la formació que rebien totes les dones de classe alta de l’època, centrant-se sobretot en la música. Tot i això, va ser una dona culta allunyada dels estàndards del seu temps, tant pel que fa a la seva manera de vestir com d’entendre la vida. A més d’escultora, era esportista, vestia amb pantalons i colors clars i es tenyia els cabells de ros.

El setembre de 1906 es va casar amb Eugeni d’Ors a Barcelona, amb l’oposició de la seva família, que no volia que es casés amb un escriptor. El matrimoni, que era la parella intel·lectual de moda del moment, va viatjar aquell mateix any a París, on Maria Pérez va conèixer Auguste Rodin. L’any 1910 es van instal·lar a la capital francesa i va poder consolidar la seva amistat amb l’escultor francès.
Malgrat que en un primer moment havia rebut formació musical, va ser el seu marit qui la va animar a dedicar-se a l’escultura perquè, segons diuen, la música no el deixava concentrar-se. Deixebla de Josep Clarà, els primers anys va fer sobretot bustos de la seva família, dels seus fills, germans i amistats. Signava les seves obres amb el pseudònim Haydée de Telur o Telur per amagar la seva identitat, ja que no estava ben vist que una dona de l’alta burgesia signés amb el seu nom.

Entre 1910 i 1930 la família va viure a cavall entre Barcelona, Madrid i París, ciutats on l’escultora va poder conèixer de primera mà els museus més importants i analitzar-ne les escultures, i establir amistat amb altres artistes com Miguel Utrillo. L’any 1929 va esculpir una de les seves obres més conegudes, el cap de La ben plantada, ideal clàssic mediterrani que representa la dona catalana jove, sana i forta que el seu marit havia inventat, que ja desvelava la influència de l’escultura grega.
El 1931 es va separar d’Eugeni d’Ors i a partir d’aquest moment va viure de les rendes familiars, fet que li va permetre dedicar-se a l’escultura, de nou a la música i als seus tres fills, Àlvar, Joan Pau i Víctor. Durant aquests anys va fer la sèrie d’escultures De la moda (1935), composta per vuit petites figures de terracota policromada de les quals en va fer una tirada en bronze, que actualment estan en col·leccions privades. Eren figures de cos sencer properes a les tanagres gregues, allunyades del classicisme i més estilitzades, especialment, del model femení promogut pel Noucentisme. De la sèrie se n’ha destacat L’argentina (1932), per la simplificació de les formes del vestit de la bailaora, per la textura que va treballar sobre la superfície i per l’atenció que va posar al moviment.
Als anys trenta va exposar repetidament a les Galeries Laietanes de Barcelona. L’any 1933 hi va presentar una vintena d’obres, d’entre les que destacava la titulada L’argentina, i el desembre 1934 hi va inaugurar una exposició en paral·lel als pintors Juli Borrell, Ricard Palmada i Josep Guard, l’escultor canari-venezolà Juan Jaén Díaz i els artistes Maria Pilar Fatjó i J. Gironella. L’any següent tornava a mostrar la seva obra a la sala barcelonina,[9] així com també al Lyceum Club de Madrid, lloc de trobada de les intel·lectuals del moment.
Entre 1941 i 1950 va fer sobretot maternitats i figures en grup de formes volumètriques i embolcallants, que representaven moments íntims com l’abraçada entre una mare i el seu fill. D’entre elles se n’ha destacat la primera d’elles, Maternitat I (1941)

Escultors Catalans (Marta Estrada Herrero)

Barcelona, 16 de desembre de 1925 - Barcelona, 11 de febrer de 1965. Va ser una pintora i escultora catalana. Estrada estudia a l'Escola de la Llotja i a l'Escola Superior de Belles Arts Sant Jordi. Finalment abocada a la pintura, la seva curta carrera com a artista és intensa, efectuant una ràpida evolució des d'un estil figuratiu amb elements nonellians fins a arribar a una abstracció expressionista. Manifesta des dels inicis una predilecció pels grans formats i les pigmentacions fosques i dramàtiques. Les esperances suscitades per les seves primeres exposicions, però, no es materialitzaran. Víctima d'un càncer, l'11 de febrer de 1965 mor Marta Estrada amb tot just 39 anys i la seva obra cau en l'oblit.