miércoles, 29 de mayo de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església dels Sants Just i Pastor)

És una església gòtica situada a la plaça del mateix nom del Barri Gòtic de Barcelona, i dedicada als sants Just i Pastor. Va ser construïda sobre els fonaments de l'anterior temple romànic. És un dels exemples singulars de l'arquitectura religiosa del gòtic català del segle XIV, tant per la tipologia de la planta i solucions estructurals, com per la seva evolució constructiva, cronològica i funcional, i pels seus valors històrics singulars i excepcionals. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional en la categoria de monument històric, el juny de 2012
Tot i que la tradició la fa remuntar al segle IV, està documentada des del 801 quan el rei franc Lluís el Piadós n'impulsà la reconstrucció, i l'advocació actual als Sants Just i Pastor està testimoniada des del segle X. Va ser cedida pels almoiners de Mir, el 985, a la catedral amb tots els béns, delmes, primícies i drets parroquials. A la seua demarcació parroquial s'hi situaven el Palau Reial i moltes residències nobles de la ciutat, que col·laboraren a la construcció de l'església.
La construcció de l'església gòtica que podem veure actualment va començar l'1 de febrer de 1342 i es va allargar fins al 1574., l'últim dels grans temples gòtics de Barcelona.

Es construí sobre l'antiga església romànica i el solar de l'antiga capella de Sant Celoni. El 1363 ja estaven acabats els tres primers trams de la nau, la volta dels peus s'acabaria al segle següent. La construcció de la façana i el campanar s'allargà fins al segle XVI, i hi participaren els mestres d'obres Pere Blai, Joan Safont i Joan Granja.

Durant el segle XIX el cor passà del centre de la nau a l'absis, i per a fer-ho s'avançà l'altar. També s'hi reconstruí la façana en neogòtic entre els anys 1880 i 1887, obra atribuïda per algunes fonts a Josep Oriol Mestres però en realitat amb plànols originals signats per August Font. Altres reformes foren la de la capella del Santíssim el 1904 per August Font i quan el 1944 s'eliminà la policromia de la nau i voltes, del s. XIX. L'any 1946 es restaurà a les ordres de l'arquitecte Jeroni Martorell. L'any 1948 aquesta església fou la sisena de Barcelona que assolí el rang de basílica menor, títol que li fou concedit pel papa Pius XII.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Jonqueres)

Fou un monestir de monges de la ciutat de Barcelona que va estar al carrer de Jonqueres des del segle XIII fins al XIX en què l'església i el claustre foren traslladats pedra a pedra al carrer d'Aragó i avui en dia forma part de l'església parroquial de la Concepció al districte de l'Eixample.
La congregació de monges va néixer l'any 1214 dintre de la parròquia de Sant Vicenç de Jonqueres, entre Sabadell i Terrassa. El 1273, les monges es van traslladar a una nova ubicació dintre de la ciutat de Sabadell per a traslladar-se de nou el 1293 al seu emplaçament definitiu en el barceloní carrer de Jonqueres. Eren de l'orde de les Monges Comanadores de Sant Jaume, branca femenina conventual de l'Orde de Sant Jaume de l'Espasa, orde militar d'origen castellà.

Ocupava el solar que hi ha entre la plaça Urquinaona, el carrer de Jonqueres i la Via Laietana (antic Torrent de Jonqueres). No va ser mai un monestir massa destacat i la congregació va acabar dissolent-se el 1810 després que les monges fossin expulsades per les tropes napoleòniques. L'edifici es va convertir llavors en hospital militar. A mitjans del segle XIX es va transformar en correccional per a passar a ser uns anys més tard caserna militar.
El 1867 es va convertir en església parroquial dedicada a la Concepció i Assumpció de la Mare de Déu. Però, el 1869, una resolució del Govern va decidir que el recinte de l'antic monestir havia de ser enderrocat per raons urbanístiques.

El rector va iniciar llavors una sèrie de gestions per a salvar l'antic cenobi. Treballant d'acord amb la Comissió de Monuments i amb l'Acadèmia de Belles Arts, va aconseguir el permís per a traslladar l'edifici fins a una nova ubicació a l'actual barri de l'Eixample que, en aquesta època, encara era una zona de camp. El trasllat es va realitzar sense problemes, conservant l'estructura original del monestir; se'n va encarregar Jeroni Granell i Mundet que el 1871 hi traslladà el temple i el 1888 el claustre. El 1879 es va afegir al conjunt un campanar procedent de l'església de Sant Miquel que havia estat derruïda el 1869. En reconstruir-lo, però, s'hi van afegir elements que el van desfigurar.


Muntanyes de Catalunya (Miranda de Llaberia)

És una muntanya de 918 metres que es troba entre els municipis de Colldejou al Baix Camp i Tivissa a la Ribera d'Ebre, a la Serra de Llaberia.

Muntanyes de Catalunya (Mola de Colldejou)

És una muntanya de 922 metres situada a la Serralada Prelitoral, dins el municipi de Colldejou, a la comarca del Baix Camp. Al seu cim s'hi conserven restes d'edificacions militars de les guerres carlines. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC.

Muntanyes de Catalunya (Creu de Santos)

O Xàquera una muntanya de 942 metres que es troba entre els municipis de Benifallet i Tivenys al Baix Ebre, i Rasquera a la Ribera d'Ebre.
Al cim s'hi pot trobar un vèrtex geodèsic (referència 251147001). Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC

Llacs de Catalunya (Estany de la Pera)

És un estany d’origen glacial situat a l’oest de la Cerdanya, a una altitud de 2347 m. És un estany relativament petit amb 2.4 ha i 6.3 m de profunditat màxima. La seva conca també és petita, d’unes 47 ha, amb el pic de Perafita (2752 m) al nord-oest, com a punt més alt. Una part d’aquest estany, el quadrant nord-oest, ha quedat reblert i s’ha convertit actualment en una mollera.

La vegetació de la conca consisteix principalment en prats acidòfils d’alta muntanya de Festuca airoides i F. yvesii, amb presència de neretars (matollars de Rhododendron ferrugineum) i alguns pins negres (Pinus uncinata) al voltant de l’estany. És dels estanys més significatius pel que fa a vegetació submergida dels Pirineus Orientals. Hi ha ranuncles aquàtics (Ranunculus aquatilis) i esparganis (Sparganium angustifolium) arrelats al fons que arriben a tenir alguns metres de longitud fins a la superfície. També s’hi troben subulària (Subularia aquatica) i isoets, tant Isoetes echinospora com I. lacustris, les dues espècies d’aquest gènere presents als Pirineus. En el fons s’hi desenvolupa la caràcia Nitella, molt comuna en el fons dels estanys pirinencs. Al litoral s'hi troba Carex rostrata. És un estany oligotròfic, tot i que té una concentració de nutrients una mica més elevada que en la majoria, fet que permet el desenvolupament d’una vegetació submergida tan rica. Les espècies vertebrades més destacades d’aquest estany són la truita comuna (Salmo trutta) i la truita irisada (Onkorrynchus mykis) que hi han estat introduïdes per la seva explotació per la pesca i el barb roig (Phoxinus phoxinus). A la zona més soma, ocupada per la mollera, hi viu també la granota roja (Rana temporaria). L’estany i la seva conca es troba protegit dins la zona natural ‘Tossa Plana de Lles – Puigpedrós’ de la xarxa Natura 2000


Llacs de Catalunya (Estany de la Font de Baix)

O estany d'en Roca és un petit estany de la comarca del Ripollès situat al vessant nord de la serra Cavallera, una serralada disposada d'est a oest entre la vall del Ter i la vall del Freser que ateny una altitud de 1.894 metres. L'estany està situat a 1460 m d'altitud, en una zona de muntanya mitjana dedicada a la ramaderia i l'explotació forestal. Es localitza a prop del torrent de Burgil, també al municipi de Pardines.
Aquest estany, junt amb l'estany del Tarter i la bassa de la serra de la Canya, formava part de l'anterior zona humida "Estanys i basses de la Serra Cavallera". Aquella zona humida s'ha subdividit en tres zones humides independents -ja que es troben força separades i tenen característiques ben diferents-, totes elles integrades dins el complex "Estanys i basses de la Serra Cavallera".

L'estany de la Font de Baix és, de totes tres zones humides, la més ben conservada i d’un interès més gran, tot i que també és utilitzada pels ramats. L'estany està situat en una zona de prats calcícoles i mesoxeròfils, amb abundants freixes de fulla gran (Fraxinus excelsior), boixos i alguns avellaners. Vora l'estany apareixen prats dalladors amb fromental (Arrhenatherum elatius) i prats dalladors mesohigròfils. L'estany presenta un recobriment pràcticament total de Potamogeton. Les aigües que en surten s'entollen als prats inferiors, donant lloc també a comunitats higròfiles d'alt interès.
Entre els hàbitats d'interès comunitari presents a la zona, destaquen els següents: 

6170 "Prats calcícoles alpins i subalpins",
6210 "Prats -i fàcies emmatades- medioeuropeus, seminaturals, sobre substrat calcari (Festuco-Brometea)",
6510 "Prats de dall de terra baixa i de la muntanya mitjana (Arrhenatherion)"
6520 "Prats de dall altimontans i subalpins (Triseto-Polygonion bistortae)".

Pel que fa a la fauna, l'estany és interessant com a punt de reproducció d'amfibis de muntanya mitjana i per a alguns invertebrats (tricòpters, odonats, etc), a més de ser un punt d'abeurament per a tota mena de fauna salvatge.
El principal factor que afecta negativament l'espai és el trepig per part del bestiar (vaques), tot i que no és tan intensiu com el que té lloc a l'estany del Tarter. Vora l'estany hi ha un pou de glaç, indicat amb senyalitzacions de l'Ajuntament de Pardines, el Consell Comarcal del Ripollès i altres entitats, que fan referència també a l'estany. Anomenen la zona Pla de l'Estany i Estany d'en Roca.
Aquest estany està situat dins l'espai del PEIN "Serra Cavallera" i dins l'espai de la Xarxa Natura 2000 ES5120003 "Serra Cavallera".


Llacs de Catalunya (Estany de Cercs)

Era un petit estany situat a gairebé 1.500 metres d’altitud. Es tractava d’un dels pocs estanys de muntanya de la conca del Llobregat i va existir fins al 1810, any en què fou dessecat.
La seva superfície màxima s’acostava a les 4 hectàrees. Actualment, un rec de drenatge evita l’estanyament de l’aigua i la zona és, de fet, un prat inundable utilitzat per a la pastura de bestiar boví. L'estany només apareix temporalment, en èpoques molt concretes, i ocupant una superfície molt més reduïda. Pel que fa a la vegetació, cal destacar la presència de la cotonera (Eriophorum angustifolium), més pròpia de les mulleres acidòfiles, i del càrex de Davall (Carex davalliana), en els actuals herbassars humits. Entre els hàbitats, apareixen jonqueres i herbassars humits de la muntanya mitjana i l'estatge subalpí, i prats calcícoles i mesòfils, amb Festuca nigrescens, Plantago media (plantatge), Galium verum (espunyidella groga), Cirsium acaule, etc. Entre els hàbitats d'interès com unitari s'hi ha cartografiat els hàbitats 6210 "Prats -i fàcies emmatades- medioeuropeus, seminaturals, sobre substrat calcari (Festuco-Brometea)" i 6410 "Herbassars de Molinia coerulea en sòls calcaris torbosos o argil·lollimosos (Molinion caeruleae)".

Pel que fa a la fauna, es tracta d'un espai molt interessant per a les poblacions d'amfibis, degut a la qualitat de les aigües, que hi formen petits tolls, i a l'absència de peixos. L'estany podria ser recuperat amb l’eliminació del rec de drenatge existent i de lleugers canvis morfològics, que eviten l’estanyament de l’aigua i el desenvolupament de comunitats associades. El principal factor que afecta negativament l'espai actualment és l'ús ramader: un excessiu trepig del bestiar (vaques) malmetent les comunitats vegetals més sensibles i eutrofitza les aigües.