Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Peralada)

És una església al nucli de Peralada (Alt Empordà), inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. l'església de Sant Martí és un edifici de grans dimensions, d'una nau amb capelles laterals, creuer amb cúpula i absis poligonal. La nau és coberta amb volta de llunetes; el mateix tipus de coberta presenten les capelles laterals, el transsepte i la capçalera. La façana té una composició senzilla: Una porta modificada de maó, rectangular, amb una fornícula al damunt d'arc de mig punt, i un òcul situat a la part superior. El campanar es troba a la dreta; és de base quadrada, fet amb carreus ben tallats. A la part superior té quatre grans obertures d'arc de mig punt motllurades i merlets de coronament de maó i pedruscall.

Hi trobem alguns elements romànics, situats al mur lateral de migdia, davant la plaça de Mossèn Pere Dausà. Aquest fragment de parament és l'únic conservat del període romànic, i té un aparell de pedres irregulars. A la part superior hi ha una obertura d'arc de mig punt, atrompetada, amb dovelles de pedres molt ben escairades. Al mateix mur, situat a un nivell més baix, hi ha un timpà corresponent a una porta romànica. És d'arc de mig punt i conserva relleus decoratius. A l'espai interior del timpà hi ha una inscripció sepulcral amb lletres gòtiques que fan referència al soterrament de Bernat Dorca, mort el 1225

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Masarac)

És una església del municipi de Masarac (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada a la part més elevada del nucli urbà de la població de Masarac, a l'extrem nord-est del petit poblet.
Església d'una sola nau amb absis de planta rectangular capçat a llevant. La nau està coberta amb volta apuntada sostinguda per una cornisa motllurada, situada als murs laterals. L'absis és cobert amb volta de canó i l'arc triomfal és de mig punt, bastit amb dovelles de pedra. Al mur de migdia hi ha un gran arc de mig punt adovellat, encastat a manera de fornícula, amb la imatge del sant. Coincideix amb l'obertura tapiada del portal d'accés original a l'interior. El temple presenta quatre finestres que il·luminen l'interior. Dues estan situades a l'absis, als murs de llevant i migdia, i la resta a la nau, a migdia i ponent. Són totes rectangulars, d'un sol biaix i amb forma de sagetera. La façana principal presenta un portal d'accés rectangular, amb els brancals i la llinda bastits amb carreus de pedra ben desbastats, tot i que la llinda fou restituïda. El marxapeu presenta la imprompta gravada d'una ferradura. Damunt del portal hi ha una de les finestres ja mencionades, bastida amb quatre pedres desbastades. La façana està rematada per un campanar d'espadanya de tres pilastres bastit amb carreus escairats i sense els arcs. Presenta una campana. Al mur sud de la nau hi ha ubicada una antiga porta d'accés al temple d'època romànica, actualment tapiada. És d'arc de mig punt adovellat, amb els brancals bastits amb carreus escairats, llinda i timpà llis. L'arc arrenca d'una imposta motllurada que segueix per damunt de la llinda. Cal destacar el mur de tramuntana de l'absis, donat que fou sobrealçat posteriorment, formant un característic paravent. Actualment, adossats a la façana de migdia del temple, hi ha dos murs de pedra amb una porta d'arc de mig punt a cada un. Ambdues estructures també s'adossen a la casa situada a migdia, coneguda com a can Serra. L'interior del temple està completament arrebossat i pintat. La construcció és bastida amb pedres desbastades lligades amb abundant morter, A les cantonades hi ha carreus ben desbastats
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de la Vajol)

És una església romànica del municipi de la Vajol protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Sant Martí de la Vajol està situat al centre del poble. És una església d'una nau i absis semicircular. Hi ha a la part de ponent, una casa afegida. A ponent, s'aixeca un cloquer de cadireta format per dos arcs de quart de cercle; és de dovelles i carreus ben tallats. A migdia, s'obre la porta d'accés. Portalada de tres arcs en degradació, llinda i timpà. Al costat de la portalada hi ha una finestra de doble biaix, amb arc de punt rodó. A l'absis s'hi aprecia clarament l'aparell de carreuada. L'interior està cobert per volta apuntada. L'arc triomfal és també apuntat. Hi ha afegitons tardans com les capelles laterals i el cor. L'interior està gairebé tot cobert d'arrebossat o d'encalcinat, tot i així es pot pensar que es tracti del mateix tipus de parament que és visible a l'absis: carreus ben escairats, de considerable mida i de granit.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Vallmala)

Era una antiga església parroquial situada als contraforts del Puig d'Esquers, al municipi de Llançà. El primer esment del temple és en un diploma de Lluís el Balb de 877 que confirma el temple com una possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles. El 1019 fou consagrada pel bisbe d'Elna, Berenguer. El segle XIV apareix encara com a parròquia, però en algun moment va deixar de ser-ho i segurament també va provocar que perdés el culte i s'ensorrés, cosa que la va fer passar desaparcebuda fins al 1975 que es va localitzar i publicar, així com s'hi van fer uns primers treballs de desenrunament i neteja.

L'església compta amb una planta rectangular amb absis també rectangular, però en aquest cas és irregular. Està orientada est-oest i només conserva la volta, ultrapassada, a l'absis, que sembla més antic que la resta de la construcció. També es conserva el mur nord i oest, mentre que el sud va quedar pràcticament ensorrat. Amb les restes d'aquest mur es va poder veure on estava situada la porta i amb materials trobats en el mateix lloc es va reconstruir. Les dovelles de la porta mostren que aquesta és posterior a la resta del temple. El 1987, en el transcurs d'unes obres de consolidació i restauració, es va trobar una làmpada de forja d'estil romànic, de gran valor, que es conserva al Museu d'Art de Girona. Aquest fet sembla demostrar que el temple es va ensorrar i a partir d'aquell moment fou abandonat.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Llampaies)

És una església romànica de Saus, Camallera i Llampaies (Alt Empordà) declarada bé cultural d'interès nacional. Està situada dins del petit nucli urbà de la població de Llampaies, en un pujol elevat situat al bell mig del terme, dominant la resta de construccions. Església d'una sola nau amb absis semicircular i capelles laterals, una d'elles destinada a sagristia. La nau està coberta amb volta apuntada, mentre que l'absis presenta una volta de quart d'esfera i està comunicada amb la nau a través d'un gran arc de mig punt, al damunt del qual s'observa finestra romànica minúscula de doble biaix. Adossades al mur de tramuntana de la nau hi ha una capella, la torre campanar i una construcció semicilíndrica a l'extrem. L'accés a la capella i a la torre des de la nau central es fa a través de dos arcs de mig punt adovellats i les dues estances estan cobertes amb voltes de mig punt de pedra.

El campanar és de planta rectangular, amb grans obertures de mig punt al pis superior i coronat amb una coberta piramidal. Al mur sud hi ha una altra capella, coberta amb volta de canó per aresta i comunicada amb la nau per un arc de mig punt bastit amb maons. Al seu costat hi ha la sagristia, de planta rectangular. El cor, situat als peus del temple, és un afegit posterior i presenta decoració de guix motllurat. De les obertures destaca la finestra de mig punt d'adovellada de l'absis i la rectangular de la capella sud. Tot l'interior de la nau està resseguit per una cornisa incurvada, que es repeteix a l'exterior del temple, damunt la qual fou aixecada l'obra de fortificació. Està bastida amb pedra sense desbastar lligada amb morter i presenta diverses espitlleres, majoritàriament bastides amb dos carreus desbastats als laterals. També presenta alguna obertura més moderna oberta al parament.

La façana principal està orientada a ponent. La portalada forma part d'un cos avançat adossat al parament, cobert amb teulada a un sol vessant. La porta d'accés està formada per dos arcs de mig punt adovellats, l'exterior amb les impostes incurvades. Damunt la porta, al centre de la façana, s'observa una finestra de mig punt. La façana fou sobrealçada al construir la fortificació, de la mateixa manera que la resta del temple.
El conjunt és de pedra, bastit amb aparell regular de carreus ben desbastats, disposats formant filades horitzontals, sobretot al basament. La fortificació és bastida amb paredat, igual que la sagristia i la construcció semicircular de l'extrem nord-est del temple

Pintors Catalans (Francesc d'Assís Casademont i Pou)

Barcelona 1923-Girona, 2007. Va ser un pintor català, que es feia anomenar Casademont le Vieux. La seva família era originària de Figueres. Estudià enginyeria industrial i belles arts a l'Escola de la Llotja i es relacionà amb el Cercle Maillol (Joaquim Mir, Claude Collet i Josep Maria Sucre). Són característics els seus paisatges de les comarques gironines (principalment Cadaqués i Eivissa), de composició ordenada i resolts amb colors suaus i perfils lleugerament difuminats. Inicialment també va fer gravats, amb els quals va obtenir el primer premi de La Rosa Vera el 1951, i il·lustracions per a llibres de bibliòfil de diverses editorials.
El 1994, la Generalitat de Catalunya li va concedir la Creu de Sant Jordi per la divulgació pedagògica de l'art i la difusió internacional dels paisatges de l'Empordà i de l'art català contemporani.

Pintors Catalans (Domènec Carles i Rosich)

Barcelona, 31 de maig de 1888 - Olot, 1962. Fou un pintor i escriptor. La seva obra se centra principalment en temes florals, encara que també pintà marines i paisatges. Per la factura de la seva pintura pot ser considerat neoimpressionista, encara que el seu crític, Capdevila, el definí com impressionista català, pel major grau de realisme, de sensualitat com d'impulsivitat respecte del francès. Estudià a l'Acadèmia Baixas, assistí al Cercle Artístic de Sant Lluc i a les acadèmies lliures de París entre 1910 i 1913. Escriví articles d'art per a La Veu de Catalunya des de París i col·laborà amb les seves il·lustracions a la revista Iberia. Fou premiat a l'Exposición Nacional de Madrid del 1943. És autor de Memorias d'un pintor (1944), on es proclama admirador de Renoir, Cézanne però sobretot de Velázquez. També es considera que rebé influències de Bonnard.
Hi ha obres de Domènec Carles i Rosich al Museu Nacional d'Art de Catalunya (procedents de l'antic Museu d'Art Modern de Barcelona), al Museu de Mataró, al Museu d'Art de Sabadell, al Museu de la Garrotxa (Olot), al Vinseum. Museu de les cultures del vi de Catalunya (Vilafranca del Penedès), així com als de Bilbao, Madrid i Donòstia. La col·lecció del Banc de Sabadell també inclou una obra seva. Es va casar amb l'escultora Maria Llimona i Benet.

Pintors Catalans (Carles Amill i Ferrari)

Barcelona, 30 d'octubre del 1953 - Reus, 20 d'abril del 2004. Fou un artista i pintor català.

Pintors Catalans (Joan Cardona i Lladós)

Barcelona, 1877 - 1957. Va ésser un pintor i dibuixant que col·laborà en nombroses revistes catalanes i europees. Residí molts anys a París, on exposà repetidament als Salons d'Automne, des Orientalistes, de la Societé des Beaux-Arts, entre 1904 i 1913. El seu estil colorista, al servei de temes del París nocturn i del folklore hispànic que li reclamava el mercat europeu, té nombrosos punts de contacte amb l'obra de Xavier Gosé i Hermen Anglada i Camarasa. El seu germanastre, Rafael Farré i Lladós, va ser violinista.

Pintors Catalans (Manuel Cabré i Alsina)

Barcelona, 25 de gener de 1890 -  Caracas, 26 de febrer de 1984. Va ser un pintor català, resident a Veneçuela durant gran part de la seva vida. Va emigrar a Caracas, on el seu pare va formar el Centro Artístico de Caracas. Posteriorment ell formà part del grup fundador del Círculo de Bellas Artes (1912) i visqué a París entre 1920 i 1930. Va obtenir el premi de pintura Salón de Arte Venezolano (1948) i també el Premi Nacional de Pintura (1951).

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí del Far)

És una església romànica al municipi del Far d'Empordà, a la comarca de l'Alt Empordà. És al capdamunt del turó que presideix el poble, d'on radica el nom del Far. És d'estil romànic tardà, construït cap a la fi del segle xiii a la part més elevada del nucli, segurament coincidint amb la construcció del castell. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional
És una església d'una sola nau amb absis rectangular. La volta de la nau és apuntada i seguida, la mateixa forma té la del presbiteri. La portada, situada a ponent, té tres arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà llis. L'element més remarcable d'aquesta façana és la finestra superior d'arc de mig punt, de grans dimensions i amb decoració de dents de serra. Un campanar de cadireta amb dos arcs de mig punt i una corsera superior sostinguda per nou mènsules completen aquesta façana. Les altres finestres del temple, són d'un sol arc de mig punt, més senzilles que la de la portalada però molt llargues. Els murs de l'absis sobrepugen el nivell de la seva volta. En aquesta zona, sobre la coberta, al voltant d'aquest absis rectangular s'obre un conjunt de llargues espitlleres.

La part superior del mur és rematat per una corsera formada per petits arquets apuntats. La fortificació de l'absis i la del campanar del frontis són de la mateixa època que la resta del temple; en canvi, sobre els murs laterals de la nau s'aixequen murs de pedruscall acabats amb merlets rectangulars que corresponen a una reforma tardana, possiblement del segle xviii. A cadascun dels murs laterals de la nau també hi ha cinc gàrgoles i a l'absis n'hi trobem quatre amb una decoració molt simple. Tota l'església presenta un aparell de carreus ben escairats que formen filades perfectament seguides. A la part superior de l'absis on s'obren les espitlleres hi ha un fris format per tres filades de carreus de coloració més fosca que destaca dins el conjunt del monument.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Vilarig)

És una església del municipi de Cistella (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada al costat nord del castell de Vilarig. Edifici de dimensions reduïdes, d'una sola nau amb dues capelles laterals i capçalera carrada. La façana d'accés, situada a ponent, té integrada la portalada corresponent al primer temple d'època romànica. La porta és de tres arcs de mig punt en gradació decreixent i té llinda i timpà llisos; pel que fa a les dovelles, els muntants i la llinda d'aquesta porta són de pedra molt ben tallada a diferència del parament de la resta de l'edifici que és de paredat. El campanar, situat a l'angle nord, és de base quadrada i cos vuitavat, amb arcs de mig punt. La nau té al costat nord una petita capella annexa que dóna a l'espai del cementiri.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Pau)

És una església del municipi de Pau (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada al centre del nucli urbà de la població de Pau, a la plaça Major.
Església d'una sola nau capçada a llevant, amb un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d'esfera, comunicat amb un petit tram cobert amb volta de canó corresponent al temple primitiu, i que fa les funcions d'un espai presbiteral. La volta de la nau és apuntada al tram de ponent i té més alçada que l'original. Juntament amb la façana forma part de la segona etapa constructiva del temple, datada a finals del segle XII o XIII. De construcció més tardana, datada entre els segles XVII i XVIII, hi ha dues capelles laterals a banda i banda dels murs laterals i una sagristia. Totes les capelles estan cobertes amb volta de canó, les del mur nord amb la pedra vista i les del mur sud amb volta de rajols i parets laterals arrebossades.

La construcció antiga, datada dins la primera meitat del segle XI, està bastida amb pedres petites poc treballades, disposades en filades irregulars i lligades amb morter de calç. A les cantonades situades entre l'absis i la nau hi ha carreus escairats. Al fons de l'absis hi ha una finestra d'arc de mig punt amb els brancals esbiaixats. En canvi, el parament dels murs de la nau està bastit amb carreus grans ben escairats, disposats formant filades perfectament regulars. Coronant aquest parament hi ha una cornisa de quart de cercle incurvat, abans de l'inici de la volta.

A la façana principal destaca la portada, bastida amb cinc arquivoltes de mig punt en degradació, llinda monolítica i un timpà llis. Posseeix dues columnes, amb sengles capitells, per banda. Una motllura horitzontal divideix la façana. Damunt la porta hi ha un finestral de doble esqueixada i doble arc de mig punt. Una cornisa de cavet ressegueix el carener. Sobre aquest frontis s'aixeca un robust cloquer d'espadanya de quatre arcades, dues de quart de cercle i dues de mig punt, les darreres més tardanes. Al cim de tot s'hi afegí molt tardanament una altra petita espadanya d'un arc. La façana, i part del mur nord de la nau, presenten un parament de grans carreus ben escairats de granit. Al sector oriental de la nau, més estret que l'anterior, i a l'absis, l'aparell és de rebles de granit només desbastats i grans carreus a les cantonades.
L'església conserva làpides sepulcrals gòtiques dels senyors de Pau. A l'interior hi ha un ossari, al mur nord, amb inscripció datada el 1348. Al mur sud hi ha una làpida encastada del 1320. A l'exterior, a la façana, hi ha dues làpides, una d'elles amb la llegenda pràcticament esborrada per l'erosió.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Baussitges)

És una església del municipi d'Espolla. Està situada al nord del nucli urbà de la població d'Espolla, a uns set quilòmetres de distància del municipi i en una zona completament deshabitada, a prop del mas de Can Joan Roig. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Església d'una sola nau amb absis de planta lleugerament trapezoïdal capçat a llevant. La nau està coberta amb volta de canó i dividida en dues tramades pràcticament iguals per un arc toral de punt rodó, sostingut per pilastres adossades als murs laterals, amb les impostes destacades. L'absis també presenta volta de canó, tot i que més baixa que la nau principal i separada d'aquesta mitjançant un arc triomfal de mig punt, sostingut per pilastres de les mateixes característiques que les de l'arc toral. Ambdues arcades estan bastides amb lloses de pissarra disposades a sardinell.

L'única porta d'accés a l'interior del temple es troba a la part occidental del mur de migdia. Es tracta d'una obertura d'arc rebaixat, lleugerament ultrapassat, bastida amb lloses de pedra disposades a sardinell. Hi ha també quatre finestres petites i allargades que il·luminen l'interior. Són de punt rodó i d'un sol biaix, i estan situades al mur de ponent i de migdia de la nau i als costats est i sud de l'absis. Damunt del mur de ponent de l'edifici es dreça un campanar d'espadanya format per tres grans pilastres, d'època posterior a la construcció de la resta de l'edifici. La construcció és bastida amb pedra de mida mitjana simplement escantonada, lligada amb morter de calç. En determinades zones es pot percebre trams construïts amb la tècnica d'opus spicatum característica d'aquest període

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Vilanant)

És una església del municipi de Vilanant (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Santa Maria està situada al centre del poble, en una zona elevada que la permet veure des dels afores del poble amb més facilitat que des de davant mateix. És un temple de planta basilical, amb tres naus i una capçalera formada originàriament per tres absis, el central rectangular i els laterals de ferradura. D'aquesta capçalera triabsidal se'n conserva l'absis rectangular.

Tota la façana des del timpà cap amunt està coberta per una capa de pòrtland. La porta és d'arc de mig punt formada per carreus irregulars i a sobre d'aquesta trobem tres finestres una de les quals ens permet veure el seu parament original, però no les altres dues. L'aparell de l'església que resta visible ens permet identificar filades d'opus spicatum.

De l'antiga capçalera triabsidal del temple, en resta avui només l'absis central de planta rectangular. Aquest absis queda en l'exterior dins un pati particular. L'absidiola meridional fou destruïda en construir la sagristia, probablement els segles xvii-xviii. La torre campanar del segle XIX s'alça sobre l'absidiola septentrional, de la que s'han conservat importants vestigis com podem veure en la base i a l'interior de la torre. El campanar és de planta quadrada i té a la part alta arcades de mig punt, i es remata amb una coberta en forma de piràmide

Pintors Catalans (Roser Bru Llop)

Barcelona, 15 de febrer de 1923. Artista, pintora i gravadora. A l’any de néixer, la seva família s’exilià a París en instaurar-se la Dictadura de Primo de Rivera. De tornada a Catalunya, es formà a l’Institut-Escola. El 1939 la família s’exilià per segona vegada, aquest cop definitivament a Xile. Formada com a pintora a l’Escola de Belles Arts de la Universitat de Santiago (1942), el 1947 s’incorporà al Grupo de Estudiantes Plásticos (GEP) i deu anys més tard al Taller 99, on s’inicià en el gravat. Des del 1958 tornà a Catalunya amb freqüència. En la seva obra poden distingir-se diverses etapes. A la primera (1960-73), marcada per la monumentalitat del romànic i l’obra d’Antoni Tàpies, segueix una evolució en sentit invers tendent a la difuminació i la fragmentació de les figures i la incorporació de materials externs al·lusius a la situació política de Xile (1973-88), que des d’aleshores pren cada cop més protagonisme. Cofundadora i professora de l’Escola d’Art de la Universitat Catòlica de Santiago de Xile (1964-68), té obra als museus d’art contemporani de Santiago de Xile, Rio de Janeiro, Concepción i al Metropolitan de Nova York. Es poden esmentar també els gravats comentats per Pablo Neruda Diez odas para diez grabados de Roser Bru i els murals per a l’escola de Talcahuano, la Casa de Arte del Cerro San Cristóbal i l’edifici Unctad de Santiago. Ha rebut, entre altres distincions, l’Encomienda de l’orde d’Isabel la Catòlica de l’Estat espanyol (1995), l’orde del Mérito Artístico y Cultural Pablo Neruda (2005), el Premio Nacional d’arts plàstiques de Xile (2015), la Medalla d’Or del mèrit en les belles arts de l’Estat espanyol (2018) i la Creu de Sant Jordi (2020).

Pintors Catalans (Guillem Bergnes i Soler)

Barcelona, 6 de gener de 1888 - Tortosa, 3 de febrer de 1975. Va ser un pintor català.
De 1909 a 1915 residí a Nova York; allí estudià pintura amb Robert Henri i Homer Boss a la Henri School of Art, en la qual adquirí una sòlida educació anglosaxona i es familiaritzà amb l'obra de Chasse, Sargent i Whitsler. A Nova York, també va ser deixeble del pintor català Francesc Pausas.

Exposà a l'American Arts Club, al Mac Dowell Club i a l'American Watercolours Society, de Nova York, i a la Pennsylvania Academy of Fine Arts de Filadèlfia. Tornat a Espanya la tardor de 1915, passà una temporada a Sitges i més tard anà a Ripoll i a Tortosa, ciutat on havia viscut d'infant. A les acaballes de 1916 exposà per primera vegada a Barcelona, a les Galeries Laietanes, i poc després establí el seu taller a Garraf, on féu llargues estades que combinà amb viatges a Madrid (1920), Londres (1920-1921), París i Mallorca (1923,1924 i 1930-1932). Durant la seva permanència aquí, es relacionà amb Agustí Ferrer i Pino, Josep Carbonell i Gener, Joan F. Tort i Magí A. Cassanyes i Mestre. Amb aquest darrer tindrà una amistat discontínua a causa de la pertinàcia que caracteritzava els dos personatges (el temperament solitari i un xic amargat de Bergnes era degut, en part, a la malformació congènita que tenia a la mà esquerra, que ell sempre intentà dissimular).

Col·laborador ocasional de Monitor, el 1922 va fer una exposició d'aquarel·les i pastels a la Galeria d'Art i Lletres, que Josep Dalmau havia muntat dos anys abans al carrer Major, als baixos de can Cassanyes. D'altra banda, la Junta de l'Hospital li encarregà, el 1925, un retrat de Rafael Llopart i Ferret, parent d'en Bergnes, que fou col·locat a la galeria de benefactors i que actualment encara és a l'establiment benèfic. Quan Chesterton visita Sitges, fou l'encarregat de fer el discurs de benvinguda pel seu domini de l'idioma anglès.

L'any 1926 un grup d'amics del pintor adquirí per subscripció popular la seva tela Roques de Sant Sebastià (1926; Museu Maricel) i la regalà a la Col·lecció Art de la Vila de Sitges. Participà en l'Exposició històrica d'Art Sitgetà (1925) i a la I Exposició d'Art del Penedès (1926). A Barcelona va estar present a les Exposicions de Belles Arts dels anys 1919-1921, i també exposà a les galeries Dalmau (1923 i 1924), Areñas (1925, 1928 i 1929), Busquets (1928) i Laietanes (1934)
Després d'un període inicial de formació, dedicat a copsar l'heterogènia obra -antiga i moderna- que existia als museus novaiorquesos, en tornar a Catalunya, Bergnes redescobrí el paisatge mediterrani. Influenciat per Sorolla, a qui va conéixer i tenir certa amistat, pels impressionistes francesos i pels aquarel·listes anglesos, es preocupà sobretot d'assimilar la llum i el color, captats directament a l'aire lliure i perfectament integrats dins les composicions pictòriques gràcies al seu domini de la tècnica. A més del paisatge, conreà el retrat i, en els últims anys, realitzà també bodegons.

Instal·lat a Barcelona a partir de 1939, els seus quadres foren exposats a les galeries Syra (1942), Arte (1943), Argos (1944) i Laietanes (1953). Va concórrer a les Exposicions Nacionals de Belles Arts dels anys 1942 i 1944, i a la Biennal de Madrid de 1951. A Sitges, el 1957, va fer donació d'un autoretrat seu per a la Col·lecció Art de la Vila. Passada la setantena, fixà la seva residència a Tortosa

Pintors Catalans (Lola Bech i Beltran)

Barcelona, 1907 – Tossa de Mar, 1987. va ser una pintora catalana. Va estudiar a la Escola de la Llotja i a París. La seva obra s'emmarca dins un corrent impressionista decorativista amb temàtiques florals i paisatgístiques. Les seves obres decoren el Palau del Príncep de Mónaco i estan exposades al Museu d'Art Modern de Barcelona i el Museu d'Art Modern de Madrid.
Des dels anys 30 va viure i treballar a Tossa de Mar, on va morir l'any 1987, on se li ha dedicat un carrer. La seva família va ser propietària de la Casa Bech, al barri del Carmel de Barcelona.

Pintors Catalans (Josep Bartolí i Guiu)

Barcelona, 1910 o 191 - Nova York (USA), 3 de desembre de 1995. Fou un pintor, escenògraf i dibuixant. Es consagra com a dibuixant als USA amb la revista Hollyday, fa d'escenògraf per pel·lícules de Hollywood i forma part del grup 10th Street, amb Willem de Kooning, Kline, Pollock i Rothko. El 1973 rep el premi Mark Rothko d'Arts Plàstiques. Fa diversos llibres, com Calibán (1971), The black man in America (1975) i Campos de concentración (Mèxic, 1943; Madrid, 2006). Aquest amb textos de Molins i Fàbrega, recull la seva crua experiència un cop acabada la guerra civil.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Vilamacolum)

És una església declarada bé cultural d'interès nacional als afores del nucli de Vilamacolum a la carretera que mena cap a Sant Pere Pescador.
El temple parroquial de Santa Maria és d'una sola nau amb absis semicircular, bastit en dues etapes ben diferenciades: l'una al segle XI i l'altra als segles XII i XIII. Ha sofert diverses reformes en èpoques més tardanes. La part més primitiva de l'església correspon a la capçalera i a un curt tram de la nau a l'extrem de llevant; els murs de la resta de la nau pertanyen a un moment més avançat dins el romànic. Aquesta part fou molt alterada en afegir-hi dues capelles laterals, i especialment, en reformar tota la volta i fortificar l'edifici.

Al frontis o la façana de ponent hi ha la portalada, la forma rectangular de la qual és producte d'una reforma dels segles XVII i XVIII; sobre la llinda és encara visible un arc de mig punt romànic, de dovelles ben tallades, que pertany a la porta anterior. Al centre del mur hi ha una finestra de doble esqueixada i arcs de mig punt, que havia estat substituïda per una petita rosassa i que les obres de restauració retornaren al seu aspecte inicial

Sobre la façana es dreça un campanar d'espadanya, format per tres pilastres quadrangulars de carreuada, que posteriorment havien estat unides mitjançant dos arcs fets amb rajols. Aquest campanar ara és coronat per una teulada de doble vessant, amb l'eix transversal, sostinguda per tres bigues que travessen les pilastres

A la part alta de la façana, sota el campanar i vers el costat meridional, hi ha dues carteles grosses que devien sostenir un matacà. El mur frontal és fet de carreus grossos ben escairats i té un sòcol o basament poc destacat amb el mateix tipus de material. Als murs de les capelles hi ha reutilitzats els carreus procedents dels espais de llenços romànics que s'esbotzaren en construir-les. La part de l'església descrita fins ara havia estat fortificada amb murs que doblaven l'alçada dels murs romànics. Aquesta obra defensiva es convertí més tard en un simple terrabastall, coberta amb teulada de doble vessant. Aquesta obra ha estat restaurada en les darreres obres de restauració, i només s'ha conservat un fragment de poca alçada, fins a l'alçada de la volta que cobreix la nau.

L'extrem oriental de la nau, i l'absis semicircular, són les restes més antigues del monument. Aquest fragment primitiu de la nau té menys amplada que la part ja descrita. El parament de l'absis i de l'extrem oriental de la nau, que són més antigues de l'edifici, contrasta amb la construcció de carreuada dels altres murs de l'església. Al centre de l'absis hi ha una finestra d'un sol vessant i arcs de mig punt, l'exterior monolític; una obertura idèntica que es troba al mur meridional de la nau. L'absis té una volta de quart d'esfera i s'obre per mitjà d'un plec de mig punt. Aquest arc i la coberta de canó del tram antic de la nau han hagut de ser reconstruïts durant els recents treballs de restauració.

A l'interior és ben palesa la diferència entre els aparells de l'extrem oriental del temple, més primitiu i la resta de la nau, construïda amb carreus. Aquesta part té una coberta de creueria tardogòtica dividida en tres crugies. Les claus de la volta són senzilles i les impostes dels arcs torals, igual que les nervadures, presenten una decoració esculpidfa de caràcter molt popular. El tema més repetit són les testes humanes.

L'església de Santa Maria de Vilamacolum presenta unes estructures d'èpoques diverses. La capçalera semicircular i un tram de la nau que s'hi afegeix, pel tipus d'aparell, per la disposició i la talla dels carreus i per les altres estructures conservades han d'ésser considerats com una part de la construcció que es degué alçar al segle XI. D'altra banda, el sector de l'edifici amb aparell de carreuada correspon a la reconstrucció obrada en època romànica avançada, que no es conclogué i que hom pot considerar bastida als segles XII i XIII

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de l'Om)

És una església i antic priorat del nucli del Priorat pertanyent al municipi de Masarac (Alt Empordà). Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Fou un antic priorat agustinià fundat l'any 1139, depenent del monestir de Santa Maria de Vilabertran. L'any 1314 només residien al monestir quatre clergues i el seu prior Jaume de Llers. La comunitat va ser suprimida l'any 1592. L'església és una de les poques restes conservades del que fou l'antic priorat. Està constituïda per dues naus amb dos absis semicirculars capçats a llevant. La nau principal està coberta amb volta de canó feta de maons, amb llunetes i arcs faixons sostinguts per pilastres adossades als murs laterals. Una motllura a manera de cornisa enllaça els capitells de les pilastres i recorre el perímetre de la nau. L'absis està cobert amb volta de quart de cercle decorada. La nau lateral, en canvi, presenta una volta en secció de quart de cercle, amb l'arc triomfal de mig punt i l'absis amb volta de quart d'esfera. Es comunica amb la nau principal a través de tres arcs de mig punt adovellats amb les impostes motllurades. Les obertures de la nau principal responen a tres finestres d'arc rebaixat situades a l'interior de les llunetes de la coberta. Sota seu, i damunt dels arcs que comuniquen les dues naus, hi ha les antigues finestres bastides al segle xi, d'arc de mig punt adovellat i doble biaix, decorades amb dents de serra. Aquestes obertures quedaren inutilitzades amb la construcció de la nau de migdia, edificada al segle xii. En aquesta nau hi ha una finestra d'arc de mig punt amb l'obertura rectangular reformada, situada a l'antiga zona absidal de la nau, i una altra finestra de doble biaix i de mig punt, situada al mur de ponent de la nau. En aquest sentit cal destacar dues finestres més d'aquesta tipologia i una porta, ubicades al mur sud de la nau. Actualment les finestres es troben tapiades, mentre que la porta comunica amb el pati d'una masia adossada al temple, la qual es correspon amb les restes de les dependències de l'antic priorat. Als peus del temple hi ha el cor, delimitat per una barana d'obra i sostingut amb un arc rebaixat.

La façana principal, orientada a ponent, fou reformada al segle xii. Presenta una portalada formada per sis arquivoltes en gradació, llinda i timpà llisos. Als brancals només es conserva una columneta amb capitell decorat amb motius animals. Dues de les arquivoltes presenten decoració, una amb un cordó trenat i l'altra amb semiesferes. Damunt de la porta hi ha una finestra de doble biaix formada per tres arcs de mig punt en gradació, amb les impostes motllurades. La façana està rematada amb un coronament ondulant, fruit de la reforma duta a terme a finals del segle xviii. La banda sud de la façana, corresponent amb la nau lateral, presenta un campanar d'espadanya de dos arcs de mig punt afegit també en època moderna.

De l'interior del temple destaca la decoració mural de la conca absidal de la nau principal, pintada a manera de petxina. Una llegenda recorda l'any de realització, que es podria correspondre amb les reformes estructurals al temple: "AVEM 1783 PRIOR SENYOR CANONGE BRANDIA".
La construcció romànica és bastida amb carreus de pedra escairats, disposats formant filades regulars. S'observen tant a l'interior del temple com a l'exterior. Per contra, les reformes d'època moderna foren bastides amb pedra desbastada i maons, lligats amb abundant morter de calç

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Darnius

És una església parroquial al centre del )poble de Darnius (l'Alt Empordà). L'edifici fou construït en els segles XII o XIII. Les seves dimensions superen les dels temples de la rodalia com les esglésies de Maçanet de Cabrenys, Agullana i la Vajol, amb les quals manté uns estrets paral·lels tipològics que fan pensar en la intervenció en totes elles de tallers o grups de picapedrers molt relacionats entre si. A més, totes presenten la mateixa característica d'haver estat construïdes amb carreus de granit, pedra, per altra banda, molt abundant en aquestes contrades. L'única data segura que hi ha de Santa Maria de Darnius és la de la sagristia. A la llinda de la porta que la comunica amb el presbiteri es llegeix: "DEUM -RD LUCAS ROGER- 1696 
s un temple d'una nau de planta rectangular i absis semicircular. L'única dissonància respecte a aquest esquema és la sagristia, de planta també rectangular, que es troba al costat de tramuntana de la capçalera. L'accés al temple es realitza a través de dues portes situades al mur de migdia. La més notable s'obra a llevant, i presenta dos arcs en degradació, llinda i timpà. Totes les finestres són de doble esqueixada i d'arcs monolítics de mig punt. Damunt la façana occidental s'observen les pilastres del campanar de cadireta romànic, el qual en el segle XVII fou substituït per la torre que avui encara s'aixeca a l'extrem nord de la façana. Aquesta emergència arquitectònica té planta quadrada i la seva part superior quatre obertures amb arcs de mig punt i coberta apiramidada. A l'interior trobem una volta apuntada. Tot i que no és visible en planta s'aconsegueix marcar una clara separació entre la nau i el presbiteri gràcies a l'arc triomfal, doble i també apuntat. L'aparell de tot l'edifici està compost per carreus de granit ben escairats.

Uns cossos sobremuntats damunt els murs romànics ens indiquen una intervenció durant els segles XVI o XVII. Aquesta es realitzà per dotar al temple d'elements que contribuïssin a la seva defensa militar (matacà sobre la porta, espitlleres en els murs afegits, etc.). Al mur de migdia s'obren les dues portes del temple de Sta. Maria. Una d'elles, la situada més a llevant, presenta dos arcs de mig punt en gradació, llinda i timpà. En aquest darrer observem una decoració en baix relleu d'un notable interès iconogràfic. Es tracta d'un crismó emmarcat per una orla que representa el sol i dues petites estrelles de vuit puntes, una a cada banda. La lectura del crismó ens permet assegurar que estem davant una representació de la Trinitat. Així, la P superior s'identifica amb el Pare; l'alfa i l'omega amb el Fill; la lletra restant, la S, amb l'Esperit Sant. El crismó ha deixat d'ésser un monograma de Crist per ésser un monograma de la Trinitat. Aquest canvi en el seu significat ja el trobem a Jaca, i a altres temples peninsulars d'inicis del romànic. El fet que el crismó aparegui emmarcat pel sol és una referència més al misteri de la Trinitat. En aquest sentit cal recordar que un dels símils il·lustratius que Roldan donà al musulmà Ferragut per demostrar-li l'existència de la Trinitat és el de l'astre solar. Les estreles representen, amb les vuit puntes, les idees d'eternitat i pas a una nova vida

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Colera)

És una església romànica a uns dos-cents metres a la vora del monestir de Sant Quirze, en el municipi de Rabós (Alt Empordà). És en el parc natural de l'Albera. La consagració s'hi va fer en l'any 1123. És un petit temple d'una sola nau rectangular amb volta apuntada, la capçalera és en un absis semi-circular dels segles XII o XIII. Santa Maria havia estat l'església parroquial del terme. 
 

Pintors Catalans (Daniel Argimon i Granell)

Barcelona, 1929 - Barcelona, 1996. Va ser un dels artistes informalistes catalans amb més renom. Pintor, gravador i escultor, es va introduir en totes les arts del segle xx, des de pintures, collages, gravats o litografies. Fins i tot va tocar el cinema, com a realitzador, i l'escultura. Va ser professor a l'Escola d'Arts i Oficis.

Al llarg de la seva vida s'adverteixen etapes diferents, algunes de les quals estan completament deslligades de qualsevol concepció informal, però d'altres, les més significatives, presenten clares connexions amb aquest moviment. Una característica que es troba en part de les seves realitzacions és l'interès per aconseguir unes textures càlides, tant des d'un punt de vista tàctil com cromàtic. D'altra banda, a mesura que Argimon es va apartant lentament de l'Informalisme rígid per sintetitzar aquest llenguatge amb el Pop Art, ho fa a través de la incorporació de randes i  boixets o bé per mitjà de la integració de fotografies de temàtiques eròtiques. 

Pintors Catalans (Ricard Arenys i Galdon)

Barcelona, 1914 - 1977. Va ser un pintor català. Després de participar en l'exposició de Primavera de 1934 i a la Nacional Barcelonesa de 1944, a partir de 1949 se centra en els cavalls com a motiu.
El 1945 rep la 3a medalla de l'Exposició Nacional de Madrid, i deu anys després, la 2a de l'Exposició Nacional de Belles Arts, també a la capital madrilenya. Va exposar en diverses ciutats europees, com ara París, Lisboa, Bilbao, Londres, etc.

Pintors Catalans (Josep Aragay i Blanchar)

Barcelona, 7 d'agost de 1889 - Breda (Girona), 15 de gener de 1973. Fou un pintor, ceramista i teòric d'art català. Fou deixeble del pintor Francesc d'Assís Galí. El 1911, Eugeni d'Ors li encarregà la direcció artística de l'Almanac dels Noucentistes. Amb el pseudònim Jacob, col·laborà a diversos setmanaris humorístics catalans, com la primera etapa de la revista Papitu, o El Borinot.

El 1912, juntament amb Xavier Nogués i Francesc Pujols, fundà la revista Picarol, un dels màxims exponents de la il·lustració catalana a principis del segle xx. El 1914, realitzà un llarg viatge formatiu per Itàlia. L'any 1917 rebé l'encàrrec de fer els rajols per decorar la font gòtica del carrer de Cucurulla de Barcelona, al final del Portal de l'Àngel.
Fou professor de l'Escola Superior de Bells Oficis de la Mancomunitat de Catalunya. El 1925 s'instal·là definitivament a Breda, on fundà un taller ceràmic, activitat a la qual dedicaria la resta de la seua vida professional, encara que també cal destacar la seva tasca de dibuixant i il·lustrador. El Museu Deu del Vendrell mostra 21 dibuixos satírics d'aquest gran dibuixant català. La seva obra també es pot visitar al Museu Municipal Josep Aragay de Breda.
És autor de dos llibres teòrics: La pintura catalana contemporània, la seua herència i el seu llegat (1916) i El nacionalisme de l'art (1920).

Pintors Catalans (Amélie Beaury-Saurel)

Barcelona, 19 de desembre de 1849 - París (Francia), 30 de maig de 1924. Fou una pintora catalana de pares francesos. Va ser filla de Camille Beaury i de la catalana Irma Catalina Saurel (1821-1907).
Va ser alumna de Jules Joseph Lefebvre, Tony Robert-Fleury i Jean-Paul Laurens a l'Académie Julian. Es va fer ràpidament una retratista famosa pel seu talent, i va rebre el suport del pintor Léon Bonnat.
Es va casar amb Rodolphe Julian el 1895 i es va ocupar del taller de dones. En les seves publicacions, Marie Bashkirtseff (també alumna de Julian) parla amb cert recel de "l'espagnole" (l'espanyola).Va debutar en el Saló de París de 1873 i hi va exposar pràcticament de manera ininterrompuda com a mínim fins al 1914. En els catàlegs del certamen constaven com a mestres, a més dels noms esmentats, Marie Pauline Adrienne Coëffier, Madame Louise Thoret, Pierre Auguste Cot, Félix-Henri Giacomotti, William Bouguereau, Gustave Boulanger i Benjamin-Constant. Hom va considerar Amélie un dels principals artistes a partir del Salon de 1880. Va ser tercera medalla del Salon el 1885 i medalla de bronze en l'Exposició Universal de París 1889 i va participar en l'edició de 1890. Igualment, va obtenir el Diploma d'Honor de l'Exposició de Chicago del 1883.

A casa nostra va participar en l'Exposició Universal de Barcelona del 1888, en dues edicions de les Exposicions Generals de Belles Arts que es van fer a finals del segle XIX al Palau de Belles Arts de Barcelona i a l'Exposición de retratos antiguos y modernos de l'any 1910, també a Barcelona. En la primera Exposició General de Belles Arts del 1891 va presentar dues obres de gran format, l'oli Portrait de ma mére i el dibuix Portrait de Mlle. Barety, de "L'Odéon", i va obtenir la medalla d'or. En la segona, de l'any 1894, va presentar quatre quadres a l'oli (Le travail, Retrat de Mme. C. Cahen, Retrat de Mlle. C. G. i Retrat de Mme. S.) i dos dibuixos al carbó (Le maître d'armes i Retrat de Mme. A. J.). En l'exposició de retrats de 1910 va mostrar un retrat del lluitador Marseille.
Amélie Beaury-Saurel va satisfer la major part de les necessitats econòmiques de la seva germana i la seva mare. Després de la mort de Julian, va adquirir i habilitat en La Palú el "Château Julian" en memòria del seu marit, nascut en aquella localitat de la Provença.
La seva germana Irmeta va ser també pintora. Com Amélie, Irma (anomenada habitualment en el diminutiu Irmeta) va néixer a Barcelona

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Cistella)

És l'església parroquial de la vila de Cistella (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'edifici està situat al centre del poble. És un temple d'una sola nau amb tres capelles laterals a cada banda, capçalera poligonal i cor als peus. La volta és de canó amb llunetes. La façana principal, situada a ponent, és l'única part conservada de l'època romànica i té com a elements més remarcables la porta d'accés i la finestra superior, totes dues amb obertura d'arc de mig punt. La portada presenta arquivoltes decorades, llinda i timpà llis, a cada banda de la qual hi ha dues columnes amb capitells esculpits amb temes vegetals i animals fantàstics. La finestra situada al damunt de la porta té arquivoltes decorades amb relleu i a cada costat una columna amb capitells vegetals i geomètrics. Entre la porta i la finestra hi ha una divisió horitzontal de la façana, amb decoració de dents de serra i una cornisa superior, elements que apareixen també a la part superior del frontis, sota la teulada. El campanar es troba a la banda esquerra de la façana. És de base quadrada i cos vuitavat, amb quatre obertures d'arc de mig punt.

A la part exterior hi ha una escultura en forma de fulla d'acant i la representació de la pota d'un animal. Aquesta disposició és molt semblant a les de Santa Maria de Lladó, Sant Martí de Pau i Santa Maria de l'Om de Masarac. La finestra està presidida per tres arcs sustentats en columnes que semblen haver estat restaurats al segle XVIII, i està separada del portal per una cornisa i un fris en forma de dentat de serra

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Ermedàs)

És una obra del municipi de Garrigàs (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sta. Maria d'Ermedàs està situada a l'entrada del nucli d'Ermedàs, a darrere de la masia coneguda com a Can Marisc. És un temple d'una nau amb absis semicircular. Al costat de la nau hi ha restes d'una altra nau, avui mig enrunada, però no és visible que hi hagi hagut comunicació entre ambdues. La façana manté una capa d'arrebossat que no veiem a la resta de la construcció. A la porta figura la data 1798, època al qual pertany el rosetó d'aquesta façana. El mur de migdia de la nau resta amagat per la rectoria. L'única obertura romànica visible és la finestra del centre de l'absis. La volta de la nau és de canó amb dos arcs torals, sense pilastres. L'arc triomfal és de mig punt, sense impostes i sostingut per pilastres rectangulars. A cada banda de la nau hi ha tres arcs de mig punt, amb impostes de bisell que queden imbuïts en els murs laterals
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Agullana)

És un església romànica situada al terme municipal d'Agullana que data del segle xii-xiii sota control del Bisbat de Girona. Va ser declarada Bé Cultural d'Interès Nacional per decret publicat al DOGC el 30-05-1984. L'edifici presenta un molt bon estat de conservació tant interiorment com exteriorment, on només presenta un petit sobreaixecament dels murs per preservar la volta i servir alhora de fortificació, com en tantes altres esglésies de la comarca. És un edifici d'una nau amb volta apuntada i seguida, sense arcs torals, un fals creuer poc destacat als murs laterals i un absis semicircular decorat amb un fris d'arcuacions coronades amb dents de serra, ornamentació que es repeteix en les finestres de l'absis i de la nau. L'única porta del temple és situada al centre del mur lateral de migdia de la nau i està formada per sis arcs en degradació, amb el de l'extrem decorat amb relleus a manera de sardinell i dues columnes de fust llis i prim amb capitells de decoració vegetal per banda. El timpà fou substituït per una finestra. Té un ample campanar de cadireta de dos pisos amb tres arcades l'inferior i dues el superior.
Altres obertures són en forma de finestra, de doble esqueixada i amb decoració de dents de serra. A l'absis també hi ha alguns ulls de bou, i a la part superior hi ha un fris d'arcuacions rematades amb dents de serra.

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de Palau)

És una església romànica del veïnat de Palau (municipi de Sant Llorenç de la Muga, Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Palau és d'una sola nau amb absis semicircular. La nau està coberta amb volta apuntada seguida, l'arc triomfal també és apuntat, mentre que la coberta del presbiteri és ametllada. La façana principal s'obre en el mur meridional i presenta un portal amb dos arcs de mig punt en degradació, sense llinda ni timpà. La porta està aixoplugada per un guardapols de motllura en quart de cercle. La façana occidental té una finestra de doble esqueixada i punt rodó, a sobre de la qual s'alça el campanar, que és de cadireta amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle. Una altra finestra s'obre a la façana de ponent i al mur sud hi ha dues grans finestres i una de petita. Sobre la façana de ponent s'aixeca un campanar d'espadanya, amb tres pilastres i dos arcs de quart de cercle. En tot l'edifici l'aparell és de carreus ben escairats formant filades ben rectes. En el presbiteri hi ha un retaule de fusta del segle XIX.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Ermita de Santa Magdalena (Terrades))

És una església del municipi de Terrades (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada al nord-oest del nucli urbà de la població de Terrades, a poca distància del santuari de la Mare de Déu de la Salut, a la muntanya que duu el seu nom.

Església d'una sola nau amb absis semicircular capçat a llevant. La volta de la nau és apuntada, de la mateixa manera que la de l'absis, tot i que aquesta és de dimensions més reduïdes. Al fons de la conca absidal hi ha una fornícula de mig punt on hi ha la imatge de la verge santa Magdalena, de guix i darrere de l'altar protegit per unes reixes. Adossats als murs laterals de la nau hi ha dos bancs correguts de poca alçada, que enllacen amb el nivell de circulació de l'absis, més elevat que la resta de la nau. Pel que fa a la il·luminació del temple hi ha una finestra allargada a manera de sagetera al fons de l'absis i dues finestres rectangulars de doble esqueixada a cada extrem del parament de migdia, tot i que actualment estan tapiades. Entre les dues hi ha la porta principal, d'arc de mig punt bastit amb dovelles grans i ben allisades. Al frontis hi ha una altra finestra rectangular emmarcada amb carreus desbastats i, sota seu, una petita obertura circular adovellada. Coronant el frontis hi ha un petit campanar d'espadanya d'un sol arc de mig punt. La construcció és bastida en carreus de pedra ben desbastats disposats en filades regulars. Adossats als extrems del parament de migdia hi ha tres murs que formen un tancat lateral, al que s'accedeix mitjançant dues portes d'arc rebaixat bastides en maons i amb els brancals fets de pedra desbastada. Aquesta part de la construcció està bastida en pedra sense treballar i fragments de maons, lligat amb morter.

L'Aplec es commemora el diumenge després del 22 de juliol (santa Magdalena), o el mateix dia 22 si cau en diumenge. Després de la Missa es canten els Goigs, originals de Montserrat Vayreda i Trullol, de l'any 1958. També hi ha dedicats uns Goigs més antics, de l'any 1871.

Pintors Catalans (Alexandre Cardunets i Cazorla)

Barcelona, 1871 - Badalona, 1944. Va ésser un dibuixant, gravador i pintor. Estudià a l'Escola de Belles Arts de Llotja i fou deixeble del mestre gravador Miquel Campí. Amplià estudis a diversos països europeus.
La seua personalitat artística es destacà en el dibuix, especialment en les vistes urbanes de Barcelona. És especialment conegut, precisament, per una sèrie de vistes d'antics carrers de Barcelona, avui dia desapareguts, cosa que n'augmenta el valor documental. Fou un dels fundadors d'Amics de l'Art Vell, president del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1927) i del Foment de les Arts Decoratives (1923). La seva filla, Amèrica Cardunets i Tallada, va ser ceramista i esmaltadora de vidre. El Museu de Badalona conserva algunes obres seves.

Pintors Catalans (Amèrica Cardunets i Tallada)

Barcelona 1900 - 1989. Va ser una ceramista i esmaltadora de vidre catalana. Es va iniciar en el dibuix i la pintura de la mà del seu pare, el dibuixant Alexandre Cardunets. Cap el 1919 va estudiar dibuix a l'Acadèmia Baixas del carrer del Pi de Barcelona, junt amb les germanes Núria i Euda Solé i Ventura, amb qui formaria una gran amistat. Les tres van ampliar estudis a l'Escola Superior dels Bells Oficis de Barcelona cap al 1920, matriculant-se en l'assignatura d'arts de la terra i esmalt sobre vidre que impartia el ceramista Francesc Quer i amb Josep Aragay en les classes de tècnica.

També va assistir a l’Institut Català de les Arts del Llibre, on va estudiar enquadernació amb el professor S. Ventura, i va completar els seus estudis viatjant per Espanya, França, Bèlgica i Suïssa.

L'any 1917 es va donar a conèixer exposant a les Galeries Laietanes junt amb el seu professor Francesc Quer i el 1921 hi va exposar vidres esmaltats i ceràmica conjuntament amb les germanes Solé, també com a alumnes del mestre. Aquell mateix any figurava entre els donants del museu del Foment de les Arts Decoratives, de la qual el seu pare era soci protector, tal com consta a la memòria de l'entitat d'aquell any.
Aquesta exposició conjunta de les tres dones a les Galeries Laietanes, amb el seu mestre, es va anar repetint cada dos anys com a mínim fins al 1929. El 1925 les tres van participar a l'Exposició Internacional d'Arts Decoratives de París, on Amèrica va presentar una col·lecció de vidre esmaltat al foc que la crítica va elogiar i que li va permetre obtenir la medalla d'or. El mateix any exposaven a l'Ateneu Gironí junt amb Alexandre Cardunets. De nou consten exposant les tres en l'Exposició Internacional de Barcelona del 1929.0

En casar-se, va abandonar la seva carrera artística per fer-se càrrec de la seva família. L'any 1968 va donar al Museu Nacional d'Art de Catalunya un cartell d'una exposició de dibuixos de Francesc Xavier Gosé de l'any 1899. La Biblioteca Nacional de España conserva un fotogravat amb el seu ex-libris

Pintors Catalans (Josep Amat i Pagès)

Barcelona, 13 d'abril de 1901 – 17 de gener de 1991. Neix en una família d'orígens rurals però molt relacionats en els ambients artístics. El seu germà Gabriel va ser un dibuixant i aquarel·lista també molt reconegut. Conegut de jove com a Pin fou un pintor, un dels referents de la pintura catalana del segle xx, dedicat principalment als paisatges. Enquadrat en l'impressionisme o postimpressionisme, però un cop mort, amb perspectiva de tota la seva trajectòria, és considerat més independent i més proper al fauvisme.
Va ser un membre del grup d'artistes i intel·lectuals que formaven la tertúlia "la Colla", que va estar molt activa entre el anys 1940 i el 1965, i que va quedar plasmada en el quadre d'Olga Sacharoff actualment al MNAC. Després de la seva mort, Amat ha seguit mereixent reconeixements, com ara la dedicació per part de l'Ajuntament de Barcelona l'any 1997 d'una plaça, just al costat on havia estat el seu domicili i el seu taller del carrer Jules Verne, o bé els diversos actes organitzats a Barcelona, Sant Feliu de Guíxols i Girona l'any 2001 amb motiu del centenari del seu naixement.

Pintors Catalans (Gabriel Amat i Pagès)

Barcelona, 2 d'agost de 1899 - Barcelona, 26 de setembre de 1984. Fou un arquitecte, dibuixant, pintor i aquarel·lista català. Cultiva el virtuosisme, aplicat a temàtiques de paisatge i sobretot de vistes del port de Barcelona, sovint en grans formats.

Pintors Catalans (Susina Amat i Juvé)

Barcelona, 1912 – Barcelona, 1983. De nom real Ursicina, va ser una pintora i pedagoga catalana. Va ser col·laboradora de la pedagoga Rosa Sensat i destacà en la pedagogia aplicada al món artístic. Ha estat professora en diverses institucions, particularment a l'Escola Massana de Barcelona. Va fer la seva primera exposició individual el 1967. La crítica en destaca un estil realista tot i que sovint creava peces amb temàtiques simbòliques i alegòriques.

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Llogaia d'Àlguema)

És una església parroquial al nucli de Santa Llogaia d'Àlguema (l'Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici situat al centre del poble, al que és impossible veure els quatre costats a causa de les construccions modernes. És un edifici d'una sola nau amb capçalera carrada. A la façana podem veure la portalada rectangular, amb una gran llinda amb la inscripció: 21 OCTUBRE 1777. Tota la façana ha estat arremolinada. El campanar, de planta quadrada, té quatre arcades, en arc apuntat, i es remata amb una coberta apiramidada. L'interior de l'església és completament enguixat. La volta de la nau és de llunetes, la del presbiteri té falses nervacions que imiten la creueria gòtica. Hi ha dos altars laterals, un a cada costat de la nau, imbuïts mitjançant arcs cecs en les parets mestres. El mur lateral nord de la nau, és l'únic que es conserva de l'antiga construcció romànica

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià d'Ordis)

És l'església parroquial del nucli històric del poble d'Ordis inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Julià és un edifici d'una nau amb capelles laterals creuer i absis semicircular.
Podem parlar de dos períodes constructius apreciables a Sant Julià i Santa Basilissa d'Ordis. A la façana de ponent es conserva part de l'aparell romànic de carreuada. És visible la finestra romànica que s'obria al centre del mur, que posteriorment va ser tapiada i els seus arcs destruïts en construir un petit rosetó. L'aparell romànic de carreuada, en pedra arenosa, és visible al frontis i al mur de migdia; en aquest darrer mur, per les restes apreciades, s'hi obriria una porta. Tanmateix, d'època romànica és la cornisa incurvada. Romàniques són també la nau, amb volta apuntada. Les capelles laterals són obra dels segles XVI-XVII.
Posteriorment, segle XVIII, s'hi efectuaren unes modificacions. Al frontis s'hi obria una portalada rectangular, amb un deix neoclàssic, amb muntants que simulen una pilastra; es corona amb dos pinacles amb una bola al cim. És en pedra d'Avinyonet. La capçalera ofereix un absis semicircular i el creuer apareix cobert per una cúpula. S'intentà aixecar un campanar que està als seus inicis, de base quadrada en enlairar-se adaptava la forma vuitavada, no s'arribà a cobrir

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià dels Torts)

És una ermita del municipi de la Jonquera, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Julià és un edifici preromànic (segle x) reconstruït en el període romànic tardà (segle XII-segle XIII).
Una construcció d'una sola nau amb volta de canó en els primers metres de la part occidental i la resta de perfil apuntat. La volta de l'absis també és de canó al primer tram i la resta apuntada, el seu primer tram és rectangular i acaba en semicercle. A migdia de la nau hi ha una finestra amb un arc de mig punt, d'interior rectangular. A l'exterior es pot admirar l'espadanya formada per tres pilars sense arcades i la portalada, a l'arc de migdia, que té tres arcades amb una llinda grossa i un timpà llis. La portalada, la façana, la part apuntada de la volta i la part semicircular de l'absis corresponen a les reformes dels segles XII-XIII. Més tard, en el mur de migdia, s'hi va fer un altar lateral i s'hi va adossar la sagristia, que comunica amb una porta al presbiteri.
Mentre que a l'interior de l'església s'hi conserva sencera la pica baptismal, senzilla, de pedra granítica, força erosionada, a l'exterior ja no queda cap vestigi del petit cementiri que hi hagué als anys 1920/1930 darrere el mur nord.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Rabós)

És una església romànica al nucli urbà de Rabós (Alt Empordà). L'església és un edifici romànic d'una sola nau acabada a l'est per un absis semicircular. La nau és coberta per una volta apuntada. Al segle XIV es va fortificar l'església, augmentant l'alçada dels murs i construint merlets. És un edifici que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
És una església d'una sola nau amb absis de planta semicircular. La nau presenta volta apuntada mentre que l'absis està cobert amb una volta de quart d'esfera. L'arc triomfal està format per un doble plec de mig punt en gradació amb la nau. Els murs laterals, de força gruix i rematats per una cornisa motllurada, presenten quatre capelles encastades i cobertes amb volta de mig punt, les quals no sobrepassen el gruix de l'estructura cap a l'exterior. Les dues capelles de la zona presbiteral presenten cornises de cavet, mentre que les de la nau estan arrebossades i pintades i foren afegides amb posterioritat. A migdia hi ha la sagristia, a la que s'accedeix a través d'una volta de mig punt que perfora el gruix del mur. Als peus del temple hi ha el cor, sostingut per un gran arc rebaixat bastit amb carreus desbastats, que es recolza als murs de la nau. El temple presenta quatre finestres d'arc de mig punt per il·luminar l'interior, tres són de doble esqueixada i l'altra d'un sol biaix, totes de mida gran

La façana principal, orientada a ponent, presenta un portal d'accés format per dos arcs de mig punt en gradació i timpà llis ubicat damunt una llinda gravada amb la inscripció "1313, ANNO DOMINI M CC XIII" i la representació força esquemàtica de l'anyell de Déu flanquejat per dos lleons rampants. Damunt la porta hi ha una finestra força gran, de doble esqueixada i arcs de mig punt. La façana està rematada amb un campanar d'espadanya format per tres pilastres cobertes amb dos arcs de mig punt. Tant damunt del campanar com de la resta del temple s'aixeca una gran obra de fortificació construïda a finals del segle XIV. El campanar està rematat per una corsera sostinguda per vuit falsos arquets triangulars damunt cartel·les.

Més tardanament, damunt la fortificació s'aixecà un altre campanar d'espadanya d'un sol ull, arrebossat i pintat. La resta de la fortificació està força degradada, tot i que es conserva millor a la part de tramuntana i a l'absis, on el gran mur bastit damunt seu li dóna aparença de torre defensiva. Encara manté algun merlet rectangular, amb una petita espitllera al centre. El temple presenta els murs laterals bastits amb pedra desbastada disposada irregularment i lligada amb abundant morter de calç. La façana principal, en canvi, presenta un parament de carreus ben escairats, disposats formant filades regulars. L'interior del temple presenta tots els paraments de pedra vistos, exceptuant les dues capelles laterals i la volta de la nau principal, arrebossades i pintades de blanc.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Palau-saverdera)

És l'església parroquial del municipi alt-empordanès de Palau-saverdera. D'origen romànic, està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada dins del nucli urbà de Palau-saverdera i delimitada per la plaça de l'Església i pel carrer de l'Església, propera a l'accés principal al nucli
És una església de planta basilical formada per tres naus paral·leles amb tres absis semicirculars orientats a l'est. La nau central està coberta amb volta de canó i tres arcs torals de mig punt sobre pilastres adossades. Les naus laterals també presenten tres arcs torals sobre pilars i estan cobertes amb volta d'arestes a la part de llevant, volta de quart de cercle a la part oest i volta de canó la resta de l'espai. La coberta és única per a les tres naus, de doble vessant i coberta amb lloses de pissarra, igual que els tres absis. Els arcs formers primitius que comunicaven les naus foren substituïts tardanament per altres de rebaixats sobre columnes cilíndriques. Dels primers encara s'aprecien vestigis a l'interior de la nau. A l'extrem occidental de les naus hi ha dues capelles laterals, de construcció més tardana, a manera de transsepte. L'aparell és de carreuons petits i rectangulars de granit i pissarra, desbastats. La capçalera presenta decoració llombarda d'arcuacions entre lesenes a l'exterior, i també a l'interior de l'absis central, el qual exteriorment també incorpora grans finestres cegues.
L'obertura de les finestres romàniques, una a cada absis, és de doble biaix amb arc extradossat amb fragments de bipedals romans. N'hi ha una de cruciforme al mur oriental del temple. A la façana oest s'hi va afegir una mena de pòrtic clos, modern, que fou enderrocat. Al centre del mur hi ha una gran finestra cruciforme i, a banda i banda dues finestres més d'arc rebaixat de pedra. Per damunt seu hi ha el campanar d'espadanya, format per tres pilars de pedra amb els arcs bastits amb maons. Hi ha dues campanes. L'entrada actual al temple es fa per la façana sud. Es tracta d'un portal d'arc de mig punt adovellat, en part reconstruït.
A l'interior del temple es conserva una pila baptismal monolítica, sense decoració, en forma de gran copa ovoide, actualment col·locada a l'absidiola meridional.

Pintors Catalans (Marc Aleu i Socies)

Barcelona, 1922 - Cadaqués, 3 de septembre de 1996. Fou un pintor català, també conegut per Cram. Estudià a l'Escola Superior de Belles Arts de Barcelona, i inicià la seva carrera amb una exposició a la Sala Pictòria el 1946. Va treballar a París el 1952 i a Oslo el 1954, on va realitzar una exposició personal. D'estil neomagicista i expressionista, participà en els grups Cercle Maillol i Art Nou, i estigué molt pròxim al grup Dau al Set. El 1955, juntament amb Modest Cuixart, Josep Guinovart, Jordi Mercadé, Antoni Tàpies, Jaume Muxart i Joan-Josep Tharrats constituïren el grup Taüll. Va realitzar exposicions al Caire i a Beirut.

Pintors Catalans (Eduard Alcoy i Lázaro)

Barcelona, 5 de febrer del 1930 - Mataró, 18 de juny del 1987. Va ser un pintor català. Assistí a les escoles franceses per freqüentar després l'Escola Ferrer i Guàrdia i estudiar, a partir del 1939, al col·legi Ramon Llull. El 1943 començà ja a treballar i a partir de l'any següent i amb interrupcions cursà estudis de dibuix i gravat a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics de Barcelona (Llotja). El 1950 va fer la primera exposició col·lectiva a la Sala Pino de Barcelona, en una etapa en què formà part del grup Inter-Nos. El 1955, la primera exposició individual el portà al Museu Municipal de Mataró, i abans d'acabar l'any ja s'havia produït la seva entrada en la no figuració i es convertia en membre fundador del Grup SíLEX. En aquests temps (1956-57) inicià una nova etapa de treball a l'agència publicitària ZEN, a Barcelona. El 1957 rebé la Medalla Miguel Lerin de la Cámara Barcelonesa de Arte (Premios Juan Gris). El 1958 es casà a Barcelona amb Miracle Pedrós i Vives. Del matrimoni en nasqueren cinc fills. Va realitzar exposicions per tot el món amb els informalistes espanyols. Entre el 1930 i el 1966 visqué a Barcelona. El 1963 tancà la seva etapa no figurativa amb l'abandonament definitiu de l'informalisme que portà aparellat un evident silenci expositiu entre el 1963 i el 1965, que acabà trencant amb una exposició individual a Mataró el febrer del 1966. Ja feia alguns mesos que treballava a Mataró a les gràfiques TRIA, feina que mantingué fins al 1970.

El seu trasllat a la ciutat es produí el juny del 1966. Fins al juliol del 1974 tenia casa i estudi al carrer de la Riera, mentre que a partir del 1974 la seva residència i lloc de treball s'ubicaren ja definitivament al carrer Barcelona n. 34. El 1970 abandonà les feines publicitàries i el disseny gràfic per dedicar-se exclusivament a la pintura. Era l'època dels primers contactes amb marxants i galeristes italians, de les seves anades a Torino i de l'ampliació del seu camp artístic (noves gràfiques, primeres joies i escultures, pirografies, etc.). El 1971 exposà a la Sala Davico de Torino i el 1972 a la Sala Gaudí de Barcelona. El 1974 rebé el Primer Premi ciutat de Balaguer per l'obra "Procés a la bruixa". El 1976 elaborà una exposició retrospectiva (1973-1976) a Sala Gaudí de Barcelona, que avui posseeix la major part de la seva obra, i el 1980 una àmplia antològica a Mataró, que recull obra seva des del 1947. El 18 de juny de 1987 morí prematurament a Mataró, víctima d'una greu malaltia.

Pintors Catalans (Laura Albeniz Jordana)

Barcelona, 16 s'abril de 1890 - Barcelona, 3 de març de 1944. Dibuixant i pintora, filla d’Isaac Albéniz. Exposà a Faianç Català (1911), juntament amb M. Andreu, Nèstor i I. Smith, i a la Galeria Dalmau (1944), de Barcelona. Dins el Modernisme reflecteix les orientacions de X. Gosé.

Pintors Catalans (Salvador Alarma i Tastàs)

Barcelona, 18 de novembre de 1870 - Barcelona, 26 de març de 1941. Estudià a Llotja, on fou deixeble dels pintors Josep Planella i Ramon Amado. Aprengué les tècniques de l’escenografia de Francesc Soler i Rovirosa, i l’any 1888 passà a treballar als tallers del seu oncle Miquel Moragas i Ricart, dels quals esdevindria propietari. Començà amb la representació a l’aire lliure de Flors de cingle , d’Ignasi Iglésies, i es convertí en el decorador idoni per als autors del seu temps: Guimerà, Gual, etc. També treballà per al Liceu i per a teatres de Madrid. Amb un naturalisme sovint poc ortodox es caracteritzà per una gran lluminositat i per la sàvia aplicació de les perspectives. Com a decorador (bar La Luna, 1909; ball La Paloma, 1903), acordà els seus coneixements amb els dominants de l’època, i cultivà un Modernisme exuberant i sumptuós.

Pintors Catalans (Manuel Ainaud i Sánchez)

Barcelona, 17 d’abril de 1885 - Barcelona, 28 de desembre de 1932. Començà els seus estudis a l’Ateneu Obrer de Barcelona i aviat adquirí renom com a dibuixant. Formà part del grup els Negres , dintre el postmodernisme. Els temes dels seus dibuixos, fets al carbó, són escenes urbanes i populars, vistes sovint amb una certa intenció social; aquests dibuixos són conservats al Museu d’Art Modern de Barcelona i a col·leccions privades. Conreà també l’escenografia. L’any 1905 creà, amb alguns dels seus amics, l' Agrupació artística , que organitzà diverses exposicions molt notables.

Ingressà l’any 1909 com a professor de dibuix i treballs manuals a l' Escola Horaciana , capdavantera dels nous corrents pedagògics. Passà després a exercir el càrrec de director del Col·legi Mont d’Or (1910-15). L’any 1915 fou elegit president de l' Ateneu Enciclopèdic Popular . En aquesta activitat començà la tasca definitiva de Manuel Ainaud: la campanya pro escoles noves a través de la premsa, mobilitzant les entitats obreres, organitzant conferències en tots els centres populars i manifestacions ciutadanes. El fruit d’aquesta campanya fou el seu ingrés com a assessor tècnic de la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona (1917). A través d’aquest organisme, emprengué la seva obra a favor d’unes escoles noves. En col·laboració amb l’arquitecte Josep Goday, que projectà uns excel·lents edificis, i, entre els anys 1917 i 1934, creà un conjunt d’escoles que ràpidament adquiriren un prestigi internacional: els grups Baixeras, Lluís Vives, Pere Vila, Milà i Fontanals i Ramon Llull i les escoles del Bosc, del Mar, del Guinardó, de la Farigola i de Vil·la Joana.
Manuel Ainaud ideà també el Patronat Escolar de l’Ajuntament de Barcelona (1922), gràcies al qual pogué formar i triar els mestres que infongueren l’esperit de la nova pedagogia als grups escolars.

Durant la Dictadura del general Primo de Rivera, Manuel Ainaud fou destituït, però després d’aquesta fou reposat en el seu càrrec (1930) i novament emprengué la tasca interrompuda, que continuà fins al final de la seva vida. Fou, a més, nomenat membre del Consell de Cultura de la Generalitat de Catalunya, vocal del Comité de la Llengua i conseller d’instrucció pública a Madrid.