viernes, 20 de noviembre de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de la Guàrdia d'Ares)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. és una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local.  


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu de Malgrat)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós, d'una nau amb absis semicircular, cobert amb volta de canó. Té dos arcs torals i un arc preabsidal. La construcció està feta amb pedres poc desbastades. Al costat de l'epístola, hi ha una antiga porta actualment tapada. L'accés més modern està al frontis.


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Biscarbó)

 És l'església parroquial romànica de l'entitat de població de Biscarbó, que forma part del terme de les Valls d'Aguilar (Alt Urgell). Formava part de l'antic terme de Castellàs, de la comarca del Pallars Sobirà. Té categoria de sufragània de la parròquia de Santa Maria de Castellàs, portada des de Noves de Segre. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local.
L'església de Sant Martí de Biscarbó presenta una tipologia diferent respecte de la majoria d'esglésies medievals. Té similituds amb les esglésies de Sant Serni de Vila-rubla, amb l'ermita de Sant Quiri i Santa Julita de les Valls d'Aguilar, així com Sant Lluc d'Anyús o Santa Coloma d'Argestues. Tots aquests edificis són situats a la vall del riu Castellàs, a l'Alt Urgell. Les característiques de Sant Martí de Biscarbó no permeten establir una datació fiable. De tota manera aquesta església és un dels exemples més significatius d'una modalitat constructiva que es dóna en algunes zones recloses de la comarca de l'Alt Urgell.

La porta i la finestra de doble esqueixada a la façana sud, així com dos carreus amb incisions, són clarament d'època medieval, no es descarta però que s'hagi aprofitat en una construcció posterior. El temple consta d'una nau rectangular, gairebé quadrada, l'angle nord-oest de la qual fou escapçat. A llevant té un absis rectangular. Hi ha una diferència d'amplada entre la nau i la volta de canó. Aquesta diferència en el cas de l'absis se salva mitjançant l'engruiximent dels murs. La nau està coberta per una estructura d'embigat de fusta que sosté una teulada de llosa rogenca, que es va respectar en la restauració duta a terme el 1980.
La porta, d'arc dovellat, és situada a la façana sud, prop de l'angle sud-oest, i sobre d'ella hi ha una finestra de doble esqueixada. Hi ha una finestra d'una sola esqueixada en el mateix mur. El mur de ponent és coronat per un senzill campanar d'espadanya d'un sol ull. L'interior és arrebossat i pintat. L'aparell constructiu, només visible a l'exterior, és molt irregular


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Castellàs)

És l'església parroquial romànica del poble de Castellàs, pertanyent al terme de les Valls d'Aguilar, de l'Alt Urgell. Formava part de l'antic terme de Castellàs, de la comarca del Pallars Sobirà. Té categoria de parròquia, tot i que està agrupada, amb onze parròquies més, amb la de Sant Serni de Noves de Segre. Està protegida com a bé cultural d'interès local.
És una església d'una sola nau i de planta rectangular amb capçalera plana orientada a llevant. La nau està coberta amb volta de canó amb llunetes, dividida en tres trams per arcs faixons. En el mur meridional s'obre, a través d'un arc de mig punt, una profunda capella de planta quadrangular coberta amb volta de canó, que està adossada a la sagristia. Als peus hi ha un cor de fusta en alt, amb escala d'obra. El traçat de la nova carretera va provocar l'enderroc de la nau lateral per la qual s'accedia a l'edifici. A la façana occidental ha quedat, doncs, una porta en alt, ara sense cap ús. Aquesta porta és d'arc carpanell, al damunt hi ha un ull de bou. Coronant la façana hi ha un campanar d'espadanya de dos ulls, rematat per un teuladet a doble vessant. Els paraments són de carreus irregulars fent filades. A les cantonades hi ha carreus ben tallats. La coberta és de llosa i a doble vessant. No hi ha documentació que ho confirmi, però les característiques constructives de Santa Maria són d'època barroca 


 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Concepció de Miravall)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de la Mare de Déu de la Concepció de Miravall és un edifici que en l'estat actual planteja nombrosos interrogants, de tal manera que resulta difícil destriar quina part correspon a l'estructura original i quina part correspon a afegits posteriors.

És un temple d'una sola nau, coberta amb volta de canó, coronada a llevant per una testera plan, que tanca l'obertura d'un absis semicircular, cobert amb una volta de quart d'esfera i considerablement més baix que la nau, motiu pel qual devia construir-se aquesta important testera, tapant l'obertura absidal, on s'obria una finestra actualment paredada. Prop de testera actual, en els murs nord i sud, s'obren sengles capelles rectangulars, cobertes amb una volta de canó, de perfil semicircular, que presenten cadascuna, una finestra de doble esqueixada, orientades a llevant. Pel seu aspecte, sembla que aquestes capelles haurien de respondre a afegits tardans, però l'estructura de les finestres, idèntiques a la que s'obre al fons de l'absis, i sobretot, el fet que no s'observa cap discontinuïtat entre els paraments exteriors de les capelles i els de la nau, plantegen seriosos dubtes sobre el procés constructiu, i no pot descartar-se que l'edifici respongui a un únic procés constructiu, i no pot descartar-se que l'edifici respongui a un únic procés constructiu, almenys pel que respecta a la nau i les capelles. Al centre de la nau hi ha una gran llosa rectangular, amb tres creus gravades i una anella de ferro que possiblement dóna accés a una cripta.

La porta, en arc de mig punt, s'obre a la façana de ponent, i damunt aquesta porta hi ha una finestra de doble esqueixada que és potser l'element més netament medieval que conserva l'edifici. En el mur meridional de la nau, prop del mur que tanca la nau per llevant, hi ha una finestra de doble esqueixada que està paredada.
L'aparell és de reble, irregular en tots els paraments, i no hi ha elements decoratius que permetin establir un marc referencial per a un tipus constructiu.
És difícil establir una cronologia. La finestra de ponent respon a formes pròpies del segle XI, d'altra banda però les capelles laterals sabem que són més tardanes però no és possible datar-les 


 

Pintors Catalans (Esteve Valls Baqué)

Sabadell, 1910 - Sabadell, 1994. Fou un pintor sabadellenc. Baqué va tenir un estil molt personal en les seves obres, intentant figura dels diversos -istmes del segle xx. Com altres artistes coetanis, va pintar diverses vistes del Riu Ripoll. L'any 1950 va participar en l'exposició de Festa Major de l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Al 1957 i 1959 va participar en la tercera i quarta edició del Saló Biennal de Belles Arts que organitzava la mateixa entitat i que es presentava a la Caixa d'Estalvis de Sabadell. Com a pintor, realitzava les seves obres majoritàriament de nit, amb unes espelmes, fent servir models mentals de dones que convertia en models simbòlics sobre fons blancs. Va morir a la seva casa pairal, on vivia sense electricitat ni aigua. El Museu d'Art de Sabadell conserva obra seva. L'any 1982 li va dedicar una retrospectiva i el 2005 va organitzar una exposició monogràfica pòstuma

Pintors Catalans (Felip Vall i Verdaguer)

Tona (Barcelona), 26 de maig de 1916 - Vic (Barcelona), 5 d’agost de 2012 Format a Llotja, a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona i a l’École des Beaux-Arts, de París (1950). Conreà especialment el muralisme, a Sant Pere de les Puelles, al cinema Diagonal de Barcelona, a l’església parroquial de Tona, etc. Exposà a Palma i París.

Pintors Catalans (Agustí Urgellès Artiga)

Reus (Tarragona), 1885 - Vic (Barcelona), mitjans del segle XX. Va ser un pintor i dibuixant català. Fill d'Antoni Urgellès Gasull, teixidor d'ofici, i de Teresa Artiga Salvadó, tots dos de Reus, quan tenia 8 anys es va traslladar amb la seva família a Vic. Josep Olesti Trilles, que ha publicat un diccionari biogràfic de reusencs, diu que els vigatans consideren com a propi aquest pintor, perquè la seva formació va ser en aquella ciutat i va morir allí. Amb deu anys va mostrar la seva afició pel dibuix i la pintura i en va seguir uns cursos a l'escola municipal de Vic, on va estudiar sota el mestratge de Manuel Puig Genís, que acabava de tornar de Roma, i d'Eudald Brunet, director de l'escola i pare de l'escriptor i periodista Manuel Brunet. La seva habilitat artística el portà a Barcelona el 1905, a l'Escola de Llotja. Per a complir amb el servei militar va ingressar al cos d'enginyers a Madrid, cosa que li va permetre estudiar els grans mestres en els museus. Retornat a Barcelona, va fer estudis de decoració i escenografia. El seu esperit aventurer el va portar a Mèxic el 1909, on es va dedicar al dibuix. D'aquesta època daten els dibuixos i vinyetes que publicà a la Revista Comercial de Mèxic. Als inicis de la Revolució Mexicana va marxar a San Francisco, a Califòrnia. Després de la Gran Guerra del 1914-1918 es va establir a Chicago, on va treballar en una empresa editorial com a dibuixant i il·lustrador, i es dedicà a la pintura i a la publicitat en el seu estudi de dibuix i pintura publicitària. Allà es va casar amb la també artista Ariel Brown. El 1926 va realitzar uns grans plafons decoratius al Banc de l'Estat d'Illinois, a Chicago, amb temes al·legòrics a l'agricultura, la ciència, la indústria, les arts i el comerç, que es considera una de les seves obres més personals. Per motius de salud va anar a viure a Tucson (Arizona), un indret més càlid, on va obrir una escola de dibuix i pintura. Després de quatre anys va tornar a Vic, ja que la seva salut no era bona. Aquest retorn no li va permetre de portar a terme un encàrrec del bisbe de Tucson, que havia iniciat, i que representava la penetració de l'església en aquell país, des de la predicació dels primers missioners fins als darrers actes episcopals. A Vic va exposar diverses vegades els seus dibuixos, pintures i cartells publicitaris, especialment a la Sala Bigas
Segons el Diccionari d'artistes vigatans l'obra artística d'Urgellès la marca el seu realisme estilitzat i geomètricament lleuger, i es manifesta contínuament en els seus cartells publicitaris, dibuixos i teles. També diu que va adquirir certa fama pintant cases senyorials i esglésies de Barcelona.

Pintors Catalans (Ricard Urgell i Carreras)

Barcelona, 1874 - Barcelona, 1924. Fou un pintor català, fill i deixeble de Modest Urgell i Inglada i Eleonor Carreras Torrecasana. Estudià a l'Escola de la Llotja, on fou professor de dibuix artístic des del 1902. Exposà per primer cop a la Sala Parés el 1889. Començà pintant figures i retrats, caracteritzant-se en escenes de teatre, circ, music-hall, etc. Obtingué diversos premis en exposicions de Barcelona (1896, 1907), Madrid (1897, 1910, 1917, 1920), la de Buenos Aires del 1910 i a la internacional de Brussel·les; a l'exposició barcelonina del 1923 li fou dedicada una sala d'honor. Fou, amb Anglada i Camarasa, un dels pocs pintors que explorà a fons les possibilitats de la llum artificial, i al seu estudi de Gràcia tenia una bateria d'il·luminació elèctrica per a pintar. Pintor d'estil realista, es dedicà al paisatge, però destacà en la descripció d'ambients d'interiors públics, amb una certa tècnica postimpressionista. Actualment a Catalunya hi ha obres d'aquest artista per exemple al Museu Nacional d'Art de Catalunya o a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.

Pintors Catalans (Visitació Ubach de Osés)

O Maria de la Visitació Ubach Pérez. Madrid, 1850- La Garriga (Barcelona), 1925. Va ser deixebla de Francesc Miralles i Galaup a París i es va especialitzar en quadres de flors, figures femenines, al·legories i escenes de l'alta burgesia catalana. Moltes de les seves obres s'han fet passar com obres del seu mestre, de manera que, avui per avui, és difícil identificar-les
Va estudiar amb el pintor Francesc Miralles i va exposar diverses vegades a la Sala Parés. La primera d'elles que es té constància és la XIIa Exposició Extraordinària de Belles Arts de gener de 1895, mostra en la qual va participar també els anys 1897, 1898 i 1900. A l'exposició del 1897, que estava integrada exclusivament per dones, hi va presentar tres quadres, segons va informar el setmanari Crónica teatral y artística, que en va elogiar el talent.

Des de 1896 va participar a les exposicions de Belles Arts de Barcelona que organitzava l'Ajuntament de la ciutat al Palau de Belles Arts. En aquesta tercera mostra va presentar tres olis i en la quarta (1898) un retrat de la família de Lluís XVI. L'any 1897 va prendre part de la Exposición Nacional de Bellas Artes de Madrid amb quatre olis, obtenint una menció honorífica, i de nou ho va fer a la del 1899.
Junt amb Lluïsa Vidal, Antònia Farreras, Pepita Teixidor i M. Lluïsa Güell, va formar part del grup de dones que van lluitar per aconseguir exposar les seves obres a les sales que, fins aleshores, estaven reservades només per als artistes. Així, la seva obra es va reproduir a la revista Feminal i va participar en totes les exposicions femenines que es van fer a la Sala Parés entre 1896 i 1900.

També va ser l'única dona que va constar entre els artistes col·laboradors de la revista barcelonina Álbum Salón entre 1898 i 1900, per bé que en realitat no se'n van publicar més que quatre il·lustracions. En el parque, il·lustració de Álbum Salón, Revista Ibero-Americana de Literatura y Arte (núm. 2, 28 de novembre de 1897).
Jove asseguda, oli sobre fusta. Col·lecció privada És considerada, al costat de Pepita Teixidor i Emília Coranty, una de les millors pintores de flors de Catalunya