domingo, 24 de noviembre de 2019

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Salvador de Godall)

És una església de Godall (Montsià) protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici d'una sola nau amb capelles laterals entre contraforts i absis poligonal de la mateixa amplada que la nau. A banda i banda de la capçalera hi ha dues estances irregulars utilitzades com a sagristia i magatzem, que antigament devien comunicar per un petit passadís situat rere el mur frontal de l'altar, actualment eliminat en construir una absidiola a la part baixa. L'accés és lateral i la porta és precedida per un porxo que ocupa l'espai entre contraforts. L'alçat és força regular, interromput únicament per les capelles amb obertures d'arc de mig punt i per petites obertures atrompetades a la part superior dels murs. Al tram dels peus hi ha el cor. La coberta, delimitada per un arc de mig punt, és de creueria a la nau i a les capelles. A les claus de volta hi ha relleus vegetals força senzills. L'exterior és senzill, amb l'estructura típica de capelles entre contraforts. A la façana principal, sobre les capelles, es van construir dos nivells de golfes.




Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Lluc d'Ulldecona)

És una església a la vila d'Ulldecona (Montsià) protegit com a bé cultural d'interès local. El temple actual, gòtic, substitueix una església del segle XIII (1274-1280) bastida en traslladar, el 1274, la població del castell a la vall. La seva construcció s'inicià el 1373 i en 1421 fou consagrat l'altar major. Aquesta data es dóna com any de finalització de l'obra, no obstant 48 anys són pocs per bastir tot l'edifici i és possible, d'acord amb les interrupcions paleses en els murs, que l'obra s'avancés més en el temps. La provisionalitat del mur dels peus i els extrems dels laterals demostren que l'obra no va ser acabada però s'ignora quants trams de nau tenia el projecte inicial. La part superior del campanar fou construïda, o reconstruïda, el 1817, segons el projecte conservat.[1] Al segle XVIII, l'arquitecte Bertomeu Ribelles Dalmau va fer una ampliació de la parròquia afegint la capella del Santíssim i la sagristia. Mentre que la capella té elements neoclàssics, la sagristia recorda als esquemes barrocs.

Edifici amb orientació nord-est, de nau única dividida en quatre trams, amb capelles laterals obertes entre els contraforts de secció irregular i rematada amb absis poligonal de la mateixa amplada que la nau i amb capelles radials. La nau està coberta amb volta de creueria, amb arcs recolzats sobre pilastres motllurades adossades a l'absis i sobre culs-de-llàntia a la nau. Té esveltes finestres de traceria, més abundants a l'absis, i dues petites rosasses obertes a la nau. En el mur sud-est es troba la porta d'accés, arquivoltada, que està precedida d'un porxo i ocupa el lloc d'una capella. El cor, de l'amplada de la nau, està adossat al mur dels peus i dóna accés al campanar; aquest és més recent i força senzill, està situat en el extrem sud i té el sector superior vuitavat. Els murs són de carreus de pedra excepte en el dels peus que és de maçoneria. La decoració és austera, centrada en els capitells, claus de volta i portada exterior. Adossades al mur nord-oest s'aixequen la capella del Sagrari i la sagristia, més recents.
La sagristia és formada per una estança rectangular coberta amb volta de canó amb llunetes apuntades que està separada del mur per una imposta amb relleus decoratius (garlandes, putti,...); la volta està dividida en tres trams mitjançant arcs faixons que acaben a l'alçada de la imposta sobre mènsules decorades seguint el mateix esquema que els altres relleus. En el mur oest hi ha dues finestres tapiades i al nord una d'oberta que és l'única que il·lumina l'estança. A la base dels murs hi ha una faixa de rajoles vidriades de factura moderna, excepte les de l'angle sud-est que són les originals, decorades amb motius vegetals.

Església parroquial de Sant Lluc (Ulldecona)
Es conserva un conjunt de teles pintades a l'oli de l'antic Retaule de Sant Lluc. Representen la Trinitat, els Sants Pares de l'Església, l'enterrament de la Verge i la Coronació, Sant Lluc pintant la Verge, Sant Lluc amb un grup de gent, la Verge amb el Nen a Betlem, l'Adoració, Adam i Eva prenent el fruit prohibit i l'Expulsió. El retaule barroc del qual formaven part ocupava la capella central de l'absis. Realitzats per Joan Sarinyena


Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Bartomeu de Freginals)

És l'església parroquial de Freginals (Montsià) protegida com a bé cultural d'interès local. És una obra de maçoneria arrebossada amb carreus a arcs, buits i cantonades. Planta d'una sola nau amb tres capelles a cada costat i absis polièdric. Té coberta de teula. L'interior presenta voltes d'aresta sexpartides amb arcs transversals apuntats de capitells motllurats sobre pilastres quadrats. Els arcs longitudinals apuntats determinen les capelles laterals, de volta d'aresta sobre dos trombets interiors i sexpartides. Arcs apuntats transversals que fan pas entre capelles, la imposta dels quals crea una cornisa motllurada de la qual en surten les trompes.
L'absis, amb clau central, és nou partit i té set finestres. Els dos nervis centrals descansen sobre mènsules, els altres arrenquen d'una gran cornisa elevada i partida amb motllurat potent.
La façana, d'acabats barrocs, presenta un arc molt rebaixat amb força motllures, amb fornícula amb la imatge del sant sobre la clau, en la porta (amb fases columnes). Sobre el mateix eix vertical, hi ha una finestra amb arc trevolat i dos petites columnes decoratives. Té un frontó reduït a una cornisa mixtilínia amb tres petits pinacles, una torre de planta quadrada en cantonada amb campanar i petit remat d'època posterior, i una petita espadanya sobre l'absis posterior


Esglésies gòtiques de Catalunya (Ermita de la Pietat)

És un santuari i ermita adossat a les parets de la Mola de Godall o Serra de l'Ermita, al nord-oest d'Ulldecona (Montsià) protegit com a bé cultural d'interès local. S'hi pot accedir pel camí tradicional de l'Ermita, bordejant la Serra, o pel que comunica l'Ermita amb la carretera comarcal que va a Tortosa, a uns 4 quilòmetres d'Ulldecona.
El conjunt consta d'església i hostatgeria, una davant de l'altre, amb un porxo central de dos pisos, el superior amb una galeria d'arcs rodons, que serveix d'accés a les dues. Separada del cos principal, una altra edificació auxiliar més senzilla. Davant el santuari hi ha una plaça ampla, remodelada i ampliada el 1982. Un mur de maçoneria d'uns 2,5 m d'alçada, tanca el recinte de l'ermita, fora del qual hi ha encara una ampla esplanada que es fa servir d'aparcament, una terrassa... A l'alçada de la carretera Tortosa-Ulldecona, una petita capella que indica on comença el camí cap a l'Ermita.
L'edifici de l'hostatgeria consta de planta baixa i tres pisos de nivell irregular. Conserva les estructures de les primitives capelles romànica (segle XIII) i gòtica (segles XIV i XV). La teulada és a dues vessants


Esglésies gòtiques de Catalunya (Ermita de la Mare de Déu del Remei)

Es un edifici a uns tres quilòmetres del nucli urbà d'Alcanar, sobre un petit tossal i al peu del puig de la Moleta del Remei on hi ha el Poblat ibèric de la Moleta del Remei. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
El seu privilegiat emplaçament dalt d'un turó, als afores del poble, permet gaudir d'una magnífica vista sobre la costa. L'ermita de La Mare de Déu del Remei es divideix en dues parts diferenciades: l'ermita -pròpiament dita- i l'hostatgeria o casa de l'ermità. Feta amb reble arrebossat i emblanquinat i amb carreus ben escairats als angles, ha viscut dues èpoques de construcció: la gòtica que es correspon amb la part més antiga de la nau que està coberta amb voltes de creueria, que té una porta adovellada, contraforts exteriors i coberta a dos vessants; i la barroca, que implicà una ampliació del creuer i una cúpula peraltada sobre tambor d'aquest estil, alhora que se li afegeix una petita espadanya al cim de la façana, amb una campana datada el 1726; l'òcul que hi ha sobre la porta pot ser d'aquesta segona etapa. La cúpula és de teules envernissades amb diferents color, renovada el 1984. A l'interior, hi penja un àngel de talla d'estil, també, barroc.

A l'interior hi ha un altar major que és còpia exacta del cremat el 1936, obra de Vicent Benet. El 1974, fou remodelat i les actuals pintures són del pintor i escultor Àngel Acosta de Tortosa, i els altars laterals són de Daniel Chillida, de Cervera del Mestre (post guerra civil). També hi ha una sala annexa on es conserven un gran nombre d'exvots, entre els quals hi havia uns retaulons pintats de caràcter naïf que han desaparegut en gran part. La porta és formada per plafons o cassetons quadrats i poligonals, de fusta. Situada inicialment a la porta de pas de la cuina al pis, i recentment instal·lada a la porta d'accés a la sala on es conserven els mosaics.

La pica beneitera és feta de marbre rosa, consta de vas i suport. El vas és circular i exempt està decorat exteriorment per estries en la meitat inferior i per una motllura convexa i una altra de còncava en la part superior. El suport és una columna que formant un colze s'encasta a la paret. Presenta dues motllures convexes en la part superior. Dins el cambril de l'altar major hi ha la Imatge de la Mare de Déu del Remei, còpia de la que hi havia abans, d'estil clàssic. Desaparegué a la Guerra Civil i l'any 1939 se'n féu una còpia. A la sagristia es conserven les restes del Retaule de la Sagrada Família, renaixentista del segle XVI-XVII


Pintors Catalans (Frederic Viñals i Iscla)

Barcelona, 6 de gener del 1913 - Barcelona, 22 de gener del 2012. Fou un pintor autodidacte, tot i que anà a classes de Llotja i a altres estudis. Començà la seva activitat els anys trenta, relacionant-se amb els casals i grups artístics del Poblenou, Sant Martí de Provençals i Sant Andreu de Palomar. Ja aleshores restà fixada la seva personalitat artística i la seva decidida inclinació pel paisatgisme, que tractà a la manera pleinairista, directament influïda per l'impressionisme. Participà habitualment en certàmens i exposicions col·lectives i a partir dels anys setanta exposà regularment de forma individual.
Frederic Viñals va néixer al Poble Nou. En aquella època era un barri industrial de la ciutat, molt lligat a la indústria tèxtil, ple de petites fàbriques i indústries artesanals afins. Com passava a moltes famílies, l'èxode del camp a la ciutat lligat a la industrialització durant el s. XIX i inicis del XX comportava que els orígens de molta gent fossin a moltes comarques de l'interior del país. En el seu cas, els avantpassats materns procedien del Camp de Tarragona (Les Borges del Camp) i de l'Alt Urgell (Vilanova del Benat), i els paterns, del Vallès Oriental. Però el seu món, el seu paisatge era el del Poble Nou (I posteriorment Sant Andreu del Palomar), barreja de paisatges rurals i urbans en plena transformació que ell reflectirà en les seves pintures.

Podem considerar-lo un autodidacta. Només el seu pare, Josep Viñals, havia estat escultor al taller de Fèlix Ferrer però ell mai no el va veure fent escultura ni aquell el va orientar en la seva vocació artística. Es tracta, doncs, d'una vocació innata que ell va anar conreant mentre creixia la seva fascinació per la natura que llavors encara envoltava la ciutat. S'establí ben clarament un diàleg de l'home amb el seu entorn, però no pas en l'ambient urbà, sinó en l'entorn natural ja plenament en transformació.
Des d'adolescent conreà la seva capacitat d'observació i el gust per reproduir el que veia, al seu barri i més enllà, cap a Sant Martí de Provençals, un barri encara prou rural, amb pollancres i hortes i que ja havia estat objecte d'inspiració de diversos pintors de l'època. Gent que pintava se'n trobava sovint, gent de la Colla del Safrà (Mir, Nonell,...) o gent anònima de La Sagrera, el Poble Nou o Sant Andreu que s'esplaiaven anant a plantar els cavallets. Pel seu temperament de seguida s'interessà per l'activitat d'algunes entitats del barri, especialment el Centre Excursionista Júpiter, més tard Centre Icària i la seva Biblioteca Popular. Va ser en aquells anys que ell i els seus pares van anar a viure a Sant Andreu del Palomar, a la casa on havien viscut els avis paterns, ja morts. No deixà, però, de relacionar-se amb el Poble Nou, lloc on el seu pare tenia un petit taller de maquinària tèxtil que ell, anys més tard, va impulsar i modernitzar.
A Sant Andreu va conèixer altres joves amb interessos coincidents i formaren una colla, Els Bruns, que sortien a pintar junts. Entre ells hi havia Frederic Lloveras que ja començava a despuntar amb l'aquarel·la, i també Antoni Porret o Pere Comas. Als divuit anys realitzà ja la primera exposició individual al Casal Icària del Poble Nou, presentat per l'escultor Enric Casanovas, fill del mateix barri.
A l'Icària, pintant i fent excursions, havia conegut el pintor Ramon Calsina i aquarel·lista Guillem Fresquet i aprofitava qualsevol sortida a la natura per prendre notes i apunts del natural. Cap a l'any 1931, donat que volia consolidar la seva vocació artística, després de la jornada laboral, assistia a classes de dibuix artístic i perspectiva a l'acadèmia de Francesc Arola, a Gràcia. Després a l'acadèmia Baixas del carrer del Pi i poc després al Cercle Artístic de Sant Lluc, on ja major d'edat, podia accedir a les classes amb models nus. Anys després, passada la guerra i quan van tancar el Cercle per raons polítiques, va anar al Foment de les Arts Decoratives i a classes de composició amb Francesc Labarta.
L'esclat de la Guerra Civil Espanyola l'any 36 va truncar la seva incipient trajectòria artística, un entorn dramàtic que va canviar la vida a tota una generació. Com ell, els que van sobreviure, republicans i catalanistes convençuts però sense afiliació política, van trobar un país desfet i van viure com a vençuts i perdedors.
Per les circumstàncies de postguerra va deixar l'aprenentatge artístic vocacional, però mai va deixar de seguir pintant i experimentant amb llum, colors i formes, plenament inserit en el corrent plenairista, impressionista, eix de la més acreditada escola de paisatgisme català del segle XX, a la qual podem dir que va pertànyer tot i que no amb l'activitat de qui s'hi dedica professionalment.
Dedicat professionalment a mantenir i tirar endavant el taller de maquinària tèxtil que va rebre del seu pare, no es va dedicar exclusivament a la seva vocació artística, però mai deixà de pintar. Va fer nombroses exposicions, individuals i col·lectives, però no de forma regular com altres pintors de la seva generació.

Pintors Catalans (Lluïsa Vidal i Puig)

Barcelona, 2 d'abril de 1876 – Barcelona, 18 d'octubre de 1918. Va ser una pintora catalana. Pertanyia a una família benestant i culta, que es relacionava amb l'ambient modernista de l'època. Eren dotze germans, nou noies i dos nois, una de les seves germanes fou parella de fet de Pau Casals i una altra es casà amb el filòleg i escriptor Manuel de Montoliu.
El seu pare era Francesc Vidal i Jevellí, ebenista, decorador i fonedor, dedicat a l'art i als negocis. El seu avi matern era un compositor de Vic, Bernat Puig. Lluïsa va créixer en un ambient propici a les creacions artístiques. S'educà amb el seu pare, va rebre lliçons de Joan González (germà de l'escultor Juli González), d'Arcadi Mas i Fontdevila, del xilògraf Gómez Polo i a París, d'Eugène Carrière. Influiran en ella artistes com Rusiñol i Casas, Casas en el retrat i Rusiñol sobretot quant a solucions compositives.
Lluïsa va ser l'única dona de la seva època que es va dedicar professionalment a la pintura i l'única que va anar a París a estudiar. Quan torna de París s'afilia al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. En aquest cercle es mogué des d'aleshores i molts dels seus retrats foren de les dones d'aquest entorn, de la seva família i d'amics.
Dona activa i compromesa socialment visqué de la pintura i de les classes particulars que impartia en el seu taller del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia, que abans havia ocupat Nonell, i de les col·laboracions en revistes. Entrà en contacte amb tot el grup d'artistes europeus, fugitius de la guerra i establerts a Catalunya, es convertí en una activa pacifista formant part del Comitè Femení Pacifista de Catalunya.
La seva participació en el món artístic s'inicià en els Quatre Gats, on fou l'única dona que va exposar. Col·labora a la revista Feminal, en ella il·lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.). El 1910 s'incorporà a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d'exàmens i jurat de la secció d'art. També participà en el Patronat d'Obreres de l'Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr.
Va pintar molts retrats a la sanguina i a l'oli, una tècnica que sempre dominà excel·lentment, també escenes íntimes de gènere, així com paisatges i festes populars. La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l'ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l'elecció dels temes. Juntament amb Joaquim Mir, Oleguer Junyent, Juli González, Xavier Gosé, Ricard Canals, Josep Maria Sert, Ramón Pichot i el jove Picasso ha estat inclosa dins la segona generació dels modernistes. Alguna de les seves obres, com el retrat de la muller de Miquel Utrillo, fou atribuïda a Ramon Casas. Sempre gaudí de bones crítiques, encara que la seva obra es qualifiqués de viril, qualificatiu positiu pels crítics de l'època. Morí jove a causa de la pandèmia de grip espanyola a Barcelona.

Pintors Catalans (Josefa Teixidor i Torres)

Barcelona, 17 de novembre de 1865 - 8 de febrer de 1914. Fou una pintora catalana. Filla de Josep Texidor i Busquets i deixebla del seu germà, el pintor Modest Teixidor Torres, conreà amb profusió el tema de les flors, emprant sovint la tècnica de l'aquarel·la. Participà en alguna exposició oficial i fou premiada i va arribar a gaudir de certa notorietat. Al parc de la Ciutadella hi ha un monument dedicat a aquesta artista, obra de l'escultor Manuel Fuxà.
Pepita Texidor va ser una reconeguda pintora de flors, malgrat que en aquella època les dones artistes no estaven reconegudes. A finals del segle XIX va participar en algunes exposicions col·lectives de dones i el 1900 exposa a París, juntament amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol. Aquell mateix any va formar part de l'Exposió regional olotina de Belles Arts e industries artístiques i de la XVII Exposición extraordinaria de Bellas Artes de la Sala Parés, galeria on el 1908 presentaria un conjunt d'aquarel·les de flors. L'any 1907 participava en la V Exposición Internacional de Bellas Artes e Industrias Artísticas, amb dues aquarel·les: Cardos i Claveles.
Va pertànyer al grup feminista de principis del segle XX a l'entorn de la revista Feminal, on hi havia Carme Karr, Dolors Monserdà o Lluïsa Vidal, entre d'altres. Va guanyar alguns premis a les exposicions de París i el col·lectiu de dones artistes li va fer un homenatge de reconeixement l'any 1913.
Passava temporades llargues a la casa que el seu germà a Vallvidrera. La mort prematura de Pepita Texidor, el 1914, quan encara no havia complert els quaranta anys, juntament amb la seva bellesa i el seu esperit sensible van fer que la seva mort fos molt sentida entre la societat catalana. Així, el maig del mateix any la Sala Parés li dedicava una exposició retrospectiva i es va decidir fer-li un bust obre de Manuel Fuxà. Les seves restes foren enterrades al Cementiri de Montjuïc. L'any 1916, encara, es va organitzar una comissió d'homenatge que va presentar una nova exposició de la pintora a la Sala Parés.
Dolors Monserdà li va dedicar el llibre de contes Nit de Lluna amb il·lustracions de la pintora modernista Lluïsa Vidal. L'any 1932 es van incloure obres de Pepita Teixidor en la gran subhasta d'obres de les col·leccions Valle-Redon, Font i Sangrá, Pasqual i Miret, entre altres, que fa fer la Sala Parés.
El Museu Nacional d'Art de Catalunya conserva dos retrats de la pintora, un de Ramon Casas i l'altre del seu germà Modest. La resta de la família Texidor es van dedicar tots a l'art de la pintura i van ser fundadors de la primera botiga de belles arts de Barcelona l'any 1874 (Casa Texidor, inicialment al carrer de Regomir i finalment a la Ronda de Sant Pere) que avui dia es conserva com a monument modernista, tot i haver esdevingut una òptica

Pintors Catalans (Ton Sirera i Jené)

Barcelona, 4 de maig de 1911- Lleida, Segrià, 197. Fou un fotògraf català. Odontòleg de professió, reporter gràfic, pintor, pilot d'avioneta, geògraf i botànic afeccionat, Ton Sirera fou un personatge clau a l'hora de parlar de la reactivació cultural i artística a Lleida entre els anys 1940 i 1960, i un dels pocs autors que van introduir la fotografia abstracta i experimental a l'Estat espanyol.
Estudiant de Filosofia i Lletres i Medicina entre els anys 1933 i 1935, la seva amistat de joventut amb l'escultor Eudald Serra li obrirà les portes de la modernitat i el connectarà amb les avantguardes artístiques i el moviment ADLAN (Amics De l'Art Nou). L'any 1935 Ton Sirera s'estableix a Lleida, ciutat originària de la seva família materna, on exercirà com a odontòleg.
Cap a la dècada dels anys quaranta, paral·lelament a la seva carrera professional, Sirera s'inicia en la pràctica cinematogràfica, conjuntament amb el seu germà Jordi, catedràtic de ciències naturals i farmàcia. Tots dos, com a socis fundadors del Centre Excursionista de Lleida en la seva segona època i, en el cas de Ton Sirera, també com a president de la secció d'esquí, realitzaran diversos reportatges documentals al voltant de temàtiques clàssiques de l'època, com ara els viatges i l'excursionisme.
L'afany aventurer de Ton Sirera el durà a la recerca de noves i innovadores maneres de fotografiar el paisatge que, l'any 1946, es materialitzaran amb l'inici dels seus treballs en el camp de la fotografia aèria

Pintors Catalans (Maximí Sala i Sánchez)

Barcelona ? - 1895. Va ser un escultor, que es va especialitzar en imatgeria religiosa, de la que va efectuar nombroses obres en diverses esglésies de la ciutat comtal. Va estudiar a l'Escola de la Llotja de Barcelona i a l'Academia de San Fernando de Madrid. Una de les seves principals obres va ser l'antiga estàtua de la Verge de la Mercè, en bronze, instal·lada el 1888 a la cúpula de la Basílica de la Mercè, fosa durant la Guerra civil espanyola i tornada a elaborar posteriorment pels germans Miquel Oslé i Llucià Oslé. Va col·laborar amb els escultors Francesc Pagès, Rossend Nobas, Torquat Tasso i Eduard B. Alentorn al Monument a Joan Güell i Ferrer -a on va elaborar una al·legoria de l'Agricultura-, també desaparegut a guerra civil. Altres obres seves són la imatge de la Purísima de l'Església de la Concepció i l'efígie de Sant Josep en la cripta del Temple Expiatori de la Sagrada Família. També va cultivar l'aquarel·la.

Pintors Catalans (Jordi Sabater i Pi)

Barcelona, 2 d'agost de 1922 – Barcelona, 5 d'agost de 2009. Fou un primatòleg català, un dels especialistes en l'àmbit mundial en l'estudi de l'etologia i l'etnologia. Fou el primer de descriure noves espècies i el descobridor de diversos comportaments culturals en diverses espècies de primats. L'any 1966 va trobar Floquet de Neu, un goril·la albí molt rar que va cedir al Zoo de Barcelona, on fou un dels animals més destacats.
Fill de Narcís Sabater i Bros (nebot de Pere Aldavert i Martorell) i de Elena Pi i Ferrer. Casat amb Núria Coca i Estalella.