Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Olopte)

L'església de Sant Pere d'Olopte es troba a la part alta d'un petit promontori a l'esquerra de l'entrada del poble d'Olopte, a la comarca de la Baixa Cerdanya. La parròquia estava originalment sota l'advocació de Sant Feliu i com moltes de les esglésies d'aquesta zona està documentada a la falsa acta de consagració de l'any 839 (en realitat de la fi del segle X) de la Seu d'Urgell. La nau és de planta rectangular amb un absis semicircular amb coberta de volta apuntada. Cap al segle xvii se li van afegir dues capelles formant un creuer.
La porta d'entrada es compon de cinc arquivoltes. Tres de planta rectangular alternant-se amb dues més de columnes, els capitells són llaurats amb palmells, pinyes i fulles d'acant. Als arcs podem veure-hi les figures d'Adam i d'Eva a la seva arrencada i entre ambdues figures set caps humans i dues pinyes. A l'absis exteriorment podem veure, a la seva part superior, un fris de dents de serra sobre mènsules esculpides. Té un campanar de torre bastant posterior a la seva construcció inicial, que es creu que va ser fet a la fi del segle XII. Procedent d'aquesta església es conserva, al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona, una talla policromada de final del segle XII, d'una Verge amb Nen. 

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Ger)

És una antiga capella en ruïnes que està situada el barri de Sant Pere del municipi de Ger, a la comarca de la Baixa Cerdanya. De l'antiga capella de Sant Pere de Ger, en ruïnes, només en queden les parets nord i est (aquesta darrera amb un porta senzilla) i la paret sud (mig esfondrada). Les restes que es conserven semblen d'època moderna.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí d'Urtx)

És una església d'origen romànic al poble d'Urtx pertanyent al municipi de Fontanals de Cerdanya (Baixa Cerdanya).  L'església, construïda el segle xii, primitivament tenia la planta trapezoïdal amb un absis semicircular a la capçalera. Ha estat reformada algunes vegades, tant els seus murs com l'absis són reconstruïts, el campanar també forma part d'aquestes modificacions i el reforç en el gruix de les parets laterals que van aconseguir així una amplada d'1,75 metres.
La portalada de pedra granítica és l'original encara que canviada d'emplaçament, presenta un arc de mig punt amb dues arquivoltes, l'exterior amb motius escultòrics, quatre cares, dos per banda, en el centre un cap de bou i la resta de la decoració són petites piràmides, l'arquivolta interior està formada per un bordó. 

 

Cineastes Catalans (Isabel Coixet i Castillo)

Barcelona, 9 d'abril de 1960. És una directora de cinema, guionista i publicista catalana. va començar a fer pel·lícules quan li van regalar una càmera de 8 mm per la seva primera comunió. Després d'haver-se llicenciat en història dels segles xviii i xix per la Universitat de Barcelona, es va dedicar a la publicitat i la redacció d'anuncis. Va guanyar molts premis pels seus espots i finalment, l'any 2000, va fundar la seva pròpia productora, Miss Wasabi Films. El 1988, Coixet va fer el seu debut com a guionista i directora amb Massa vell per a morir jove, que li va comportar una candidatura als Goya a la millor direcció novell.

Va rodar la seva primera pel·lícula en anglès l'any 1996 i la va titular Coses que no et vaig dir mai. Aquest emotiu drama, amb un repartiment d'actors nord-americans encapçalat per Lili Taylor i Andrew McCarthy, li va valer a Coixet la seva segona proposta als Goya al millor guió original. Coixet es va associar llavors amb una productora francesa i el 1998 va realitzar l'aventura històrica A los que aman.

L'èxit internacional va arribar el 2003 de la mà del drama intimista My Life Without Me, una cinta basada en un relat curt de Nancy Kincaid on Sarah Polley encarna Ann, una jove mare que decideix ocultar a la seva família que té un càncer terminal. Aquesta coproducció hispanocanadenca va ser molt elogiada al Festival Internacional de Cinema de Berlín. Coixet va continuar treballant amb Polley en una nova cinta del 2005, La vida secreta de les paraules, també protagonitzada per Tim Robbins i Javier Cámara. La pel·lícula es va endur quatre premis Goya: millor pel·lícula, millor director, millor producció i millor guió.

El 2005, Coixet es va sumar a divuit prominents cineastes internacionals més, entre els quals destaquen Gus van Sant, Walter Salles i Joel i Ethan Cohen, per a l'innovador projecte col·lectiu Paris, je t'aime, en el qual cada director explorava un districte de la ciutat de París. Coixet també ha realitzat destacats documentals de temes de gran importància com ara Invisibles, una selecció de Panorama per al Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2007 sobre Metges Sense Fronteres, i Viaje al corazón de la tortura, que es va filmar a Sarajevo durant la guerra dels Balcans i va guanyar un premi en l'edició d'octubre del 2003 del Festival de Cinema dels Drets Humans.

L'any 2008 es va estrenar Elegy, rodada a Vancouver i produïda per Lakeshore Entertainment. Basada en la novel·la de Philip Roth The dying animal, amb guió de Nicholas Meyer i protagonitzada per Penélope Cruz i Ben Kingsley, Elegy va ser presentada a la 58a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín.

Durant el 2009, a més de formar part del jurat de la 59a edició d'aquest festival, va estrenar Mapa dels sons de Tòquio a la secció oficial del Festival de Cannes. Amb guió de la mateixa Isabel Coixet, la pel·lícula va ser rodada entre el Japó i Barcelona, està protagonitzada per Rinko Kikuchi, Sergi López i Min Tanaka i està produïda per Mediapro. El mateix any va inaugurar «From I to J» a l'Arts Santa Mònica, una instal·lació-homenatge a una de les obres de John Berger. El 2009 va rebre la Medalla d'Or al Mèrit en les Belles Arts.

El 2010 s'encarrega del contingut d'una de les tres sales del pavelló d'Espanya a l'Exposició Universal de Xangai. A més a més s'inaugura l'exposició Aral. El mar perdut dins la qual es mostra el documental que porta el mateix títol realitzat a l'Uzbekistan durant el 2009.
El 2011 s'estrena dins la secció Berlinale Specials del Festival internacional de Berlin el documental Escuchando al Juez Garzón, on dona veu al magistrat a través d'una entrevista amb l'escriptor Manuel Rivas.

Un altre documental, Marea Blanca (Blanc Tide), que parla de la catàstrofe ecològica del Prestige a les costes gallegues d'Espanya, va sortir l'any següent, el 2012. Aquest mateix any es produeix, escriu i dirigeix Ayer no termina nunca, protagonitzada per Javier Cámara i Candela Peña i estrenada al Festival Internacional de Cinema de Berlín dins la secció Panorama. AL pel·lícula inaugura el Festival de Cinema de Màlaga i guanyar quatre dels premis principals.

Durant 2013 dirigeix i escriu Another Me, una coproducció internacional protagonitzada per Sophie Turner, Rhys Ifans, Jonathan Rhys Meyers, Claire Forlani i Gregg Sulkin. La pel·lícula es va estrenar al Festival de Cinema de Roma. El mateix any es trasllada a Nova York on dirigeix Sir Ben Kingsley i Patricia Clarkson en la producció americana Aprenent a conduir. La pel·lícula s'estrena al Festival Internacional de Cinema de Toronto (TIFF) 2014 i obté el premi 2nd place People’s Choice Award.

El 2014 dirigeix Juliette Binoche, Rinko Kikuchi i Garbiel Byrne en la coproducció Ningú no vol la nit, filmada entre Noruega, Bulgària i Espanya. La pel·lícula explica la història de l'esposa de Robert Peary en la seva aventura per arribar al Pol Nord i obre la 66a edició del Festival Internacional de Cinema de Berlín. En el seu interès per denunciar injustícies i donar veu als que les pateixen, la Isabel roda el documental Parler de Rose, prisonnière de Hissène Habré el mateix any. La peça relata l'experiència de les víctimes de la tortura de l'exdictador del seu país, i té el suport de la Bertha Foundation i la col·laboració de l'organització Human Rights Watch.

El 2015 es preveu que rebi el reconeixement del Ministeri de Cultura francès Chevalier des Arts et des Lettres. El seu pròxim projecte, es titula The Bookshop i és una adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Penelope Fitzgerald protagonitzada per Emily Mortimer. 

Cineastes Catalans (Emmanuela Beltran i Rahola)

Barcelona, 21 de novembre de 1946 - Madrid, 11 de juliol de 2016. Més coneguda pel nom artístic d'Emma Cohen. Fou una actriu, periodista, escriptora i directora de cinema catalana, que visqué durant molts anys a Madrid. Era filla del tinent d'alcalde de la ciutat comtal de l'època de l'alcalde Porcioles, Lluc Beltrán i Flórez, del consell d'administració del Banco Condal, i de Núria Rahola i d'Espona. Fou parella sentimental del també actor i director de cinema i teatre Fernando Fernán Gómez.
Emma Cohen es formà com a actriu al Teatre Espanyol Universitari i a l'Escola d'Art Dramàtic d'Adrià Gual mentre cursava Dret. De fet, no va acabar mai la carrera perquè decidí dedicar-se totalment a l'actuació. Durant un període va viure a França i en tornar a Barcelona desenvolupà una extensa carrera damunt dels escenaris. Treballà en diverses obres, com, per exemple Lección de anatomía (1977), Domingo burgués (1979), Los domingos, bacanal (1980), El rey ciervo (1981), Ivanov (1983), Del Rey Ordás y su infamia (1983), Ojos de bosque (1986) o Kean (1990), entre d'altres. En aquesta disciplina treballà amb reconeguts directors nacionals com Ricard Salvat, Fabià Puigserver i Adolf Marsilach.

S'inicià en el cinema als anys seixanta amb el sobrenom d'Emma Silvia. Durant els seus primers anys davant les càmeres va intervenir en diverses pel·lícules vinculades amb l'Escola de Barcelona. Rodà Tuset Street (1968) de Jorge Grau i Luis Marquina, El extraño caso del doctor Fausto (1969) de G. Suárez, Historia de una chica sola (1969) de Jorge Grau, Cabezas cortadas (1970) de G. Rocha, Españolas en París (1970) de R. Bodegas, El techo de cristal (1971) i La semana del asesino (1971) totes dues dirigides per Eloy de la Iglesia. A principis dels anys setanta es traslladà a la capital espanyola on va entrar en contacte amb un cinema d'un caire més comercial. En són exemples els títols Las obsesiones de Armando (1974) de L. M. Delgado o Mayordomo para todo (1975) de Mariano Ozores. Va actuar també en coproudccións i pel·lícules de gènere com el western Las petroleras (1971) de Christian-Jaque i G. Casaril. Entre mitjans dels setanta i els anys vuitanta la filmografia de Cohen comprén films de certa rellevància com Tigres de papel (1977) de Fernando Colomo o Mambrú se fué a la guerra (1986) de Fernando Fernán Gómez. Treballà a televisió, destacant-se en papers a les sèries El conde de Montecristo (1969), Tres eran tres (1972), El picaro (1974), Cuentos y leyendas (1974) o Curro Jiménez (1976), entre d'altres. També a TVE va donar vida al personatge de la Gallina Caponata a Barri Sèsam.

Reprengué la seva activat teatral i alhora fou directora d'alguns curtmetratges: La plaza (1976), Quería dormir en paz (1977), La Chari se casa (1977), Y yo qué sé (1980), El séptimo día de sol (1980). Cohen també destacà per la seva vessant d'escriptora. Va escriure cinc novel·les, diversos articles periodístics per a El Mundo, assajos i diferents guions per a ràdio i televisió

Cineastes Catalans (Albert Closas i Lluró)

Barcelona, 3 d'octubre 1921 - Madrid, 19 de setembre 1994. Fou un actor de teatre i cinema català. ra fill de Rafael Closas i Cendra, conseller de la Generalitat de Catalunya. Després de la guerra civil espanyola es va exiliar amb la seva família a Buenos Aires, on estudià art dramàtic i treballà amb Margarida Xirgu.

El 1942 començà a fer cinema a l'Argentina, però tornà a Espanya en els anys 1950 i es dedicà a fer cinema en castellà, assolint renom pel seu paper de pare de família al film La gran familia dirigida per Fernando Palacios (1962), tot i que algun cop actuà en català, com a Visquem un somni, de Sacha Guitry, traduïda per Joan Oliver, el 1970.
No abandonà pas el teatre, i fou assidu del programa de TVE Estudio 1 que televisava obres de teatre. També ha aparegut en algunes sèries televisives, com Soc com soc (1990) de TV3. El 1966 va rebre el Premi del Sindicat de l'Espectable pel film Operación Plus Ultra. El 1994 va rebre la Creu de Sant Jordi. Mentre representava a Madrid El canto del cisne amb Amparo Rivelles li van diagnosticar un càncer de pulmó, del qual moriria poc més tard.

Va ser un dels actors que l'any 1971 va reclamar públicament als empresaris teatrals una millor situació laboral advocant per una representació diària, llevat dels dissabtes i diumenges. L'any 1988, el locutor Luis del Olmo, dins del seu programa radiofònic Protagonistas va fer-li un homenatge de 4 hores de durada, des del Teatre Goya (Barcelona). També va ser empresari del teatre Marquina de Madrid. Es casà tres vegades, la primera amb la coneguda actriu argentina d'origen bielorusa, Amelia Bence (nascuda com a Maria Batvinik), en segones núpcies amb l'argentina Lía Elena Centeno Padilla i darrerament amb l'alicantina Marisa Martínez Hernández. Amb elles va tenir cinc fills: Alejandra, Alberto, Jaime, Marisa i Catalina

Cineastes Catalans (Héctor Claramunt)

Barcelona, 28 de novembre de 1976. És un actor i guionista de cinema català. Va debutar com a actor al telefilm Nines russes, emès per TV3 el 2002 i dirigit per Pau Freixas. L'èxit li arribaria el 2003 amb Cambra obscura, pel·lícula en la qual fou actor i coguionista amb Pau Freixas i per la que fou nominat al premi al millor guió als III Premis Barcelona de Cinema.

En cinema va fer del rei Alfons XIII d'Espanya a El coronel Macià de Josep Maria Forn (2006) i ha fet petits papers a Herois de Pau Freixas, Els ulls de la Júlia de Guillem Morales (2010) i No habrá paz para los malvados (2011). Però on ha destacat el seu treball ha estat a la televisió. Ha treballat principalment per a TV3, en la que ha fet de guionista de les sèries Àngels i Sants (2006), dirigida per Pau Freixas, i El crac (2014), dirigida per Joel Joan, i en les que ha fet també d'actor, de la mateixa manera que a Polseres vermelles (2011). També ha fet papers de repartiment a sèries de Telecinco i Antena 3, com Génesis, en la mente del asesino, Hospital Central, El comisario, Desaparecida, El internado, Los hombres de Paco o Luna, el misterio de Calenda. El 2018 va debutar en teatre dirigint amb Joel Joan la comèdia Escape room al Teatre Goya. El 2022 va adaptar l'obra al cinema, en la seva primera pel·lícula com a director.

Cineastes Catalans (Ignacio Cerdà)

Barcelona, 1969. És més conegut com a Nacho Cerdà. És un director de cinema espanyol conegut per la seva pel·lícula Aftermath estrenada en 1994. Un any després de produir-la, va ser acusat de realitzar un muntatge sobre l'autòpsia a un suposat extraterrestre; sno obstant això, aquesta acusació va ser retirada pel fet que es va revelar posteriorment que Ray Santilli havia estat el director.

Cerdà també va dirigir The Abandoned, cinta llançada en 2007 que va girar entorn d'una productora americana de pel·lícules qui retorna a la seva llar en Rússia, per a descobrir la veritat sobre la seva història familiar; va ser estrenada en el festival d'horror «After Dark Horrorfest» dels Estats Units al novembre de 2006. La pel·lícula va rebre un llançament independent als cinemes al febrer de 2007. El DVD fou llançat el 19 de juny de 2007

Cineastes Catalans (Josep Maria Castellví i Marimon)

Barcelona, 1900 - 1944. Va ser un director de cinema català. En 1919 va viatjar per París, Berlín i Londres, on va treballar de muntador i ajudant de direcció. A França va rodar en 1931 una de les primeres pel·lícules sonores, el curtmetratge Cinópolis que Francisco Elías va refer com llargmetratge amb Imperio Argentina, i en 1932 la primera comèdia del cine sonor espanyol, el musical Mercedes, en la que van participar Josep Santpere i Pei i Jaume Planas i Simó amb la seva orquesta Jaume Planas y sus Discos Vivientes, que inclogué fragments en català i fou un gran èxit de públic. la seva darrera pel·lícula, El hombre que las enamoraba fou estranada pòstumament en 1944. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Bastanist)

O Mare de Déu de Bastanist és un santuari situat al peu de la serra del Cadí, al municipi de Montellà i Martinet (Cerdanya) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La construcció original ha estat greument alterada al llarg dels segles. L'església en l'actualitat és una construcció de pedra i maçoneria i coberta de pissarra. Absis circular de pedra, que queda exteriorment ocult a causa de les edificacions que l'envolten i que és l'únic element original. És una església d'una sola nau, amb arcs formers i volta de canó. Creuer amb volta apuntada i paviment de cairó.

Als peus hi ha un cor de fusta. Portada d'arc de mig punt amb dovelles. A la clau hi ha la data de 1705. La porta de fusta amb motllures clavades és del segle XIX. També s'hi veu un òcul a la façana. Té una torre campanar a la capçalera amb merlets. L'església queda coberta per edificacions posteriors pel capçal i el costat nord. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de l'Esperança)

És una capella d'una sola nau amb volta de canó del municipi de Bolvir (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La façana presenta un eix de simetria central, coronat pel campanar d'espadanya d'una sola obertura. A l'interior, darrere l'altar, és on hi havia el retaule gòtic del segle xv de la Mare de Déu de l'Esperança fins a la Guerra Civil, a partir de la qual es va portar a l'Església Parroquial de Santa Cecília de Bolvir, on és avui dia. El cor està als peus de la capella, on s'hi puja per una escala de fusta. La coberta és un embigat, a dues vessants, cobert de llicorella.

La làpida de marbre era per a la tomba de Guillem Pere, presbiter de Meranges, que feu edificar la capella l'any 1347. No se sap si el van arribar a enterrar aquí, ja que l'any de la seva mort va quedar sense omplir. El text està escrit en llatí en caràcters gòtics; hi ha dos escuts ogivals representant una mà i les inicials G.P. El text, traduït, diu així: "Aquesta és la tomba de Guillem Pere, presbiter de Meranges, que feu edificar aquesta capella l'any del Senyor 1347, durant el temps Pasqual, ell emigrà d'aquest segle l'any del Senyor 13.. Que la seva ànima reposi en pau!" 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Saga)

O Sant Joan Rodó són les runes d'una antiga capella circular, de les poques que es tenen constància a Catalunya, a prop de Saga, el municipi de Ger, a la comarca de la Baixa Cerdanya, que fou destruïda pels francesos el 1793. La imatge fou venuda a un antiquari l'any 1900.

Es presenta com un petit túmul de 8,5 metres de llargària per 7 metres d'amplada. La seva relativa irregularitat en els diàmetres pot ser deguda al fet que el nord sembla escapçat per l'antic camí de Bolvir a Bellver (probable via romana i camí ral). Actualment, s'observen tres blocs de pedra sense treballar que formarien part del sòcol o de les filades baixes i que donen idea de la forma circular de l'edifici. L'estructura continua en el mateix sentit però ja coberta per l'herba del prat. Malgrat tot s'intueix una possible planta circular de les dimensions referides. El topònim de Sant Joan Rodó corroboraria aquest fet, en principi assumit per paral·lels amb altres esglésies d'aquest tipus.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Sanavastre)

És una església romànica del poble de Sanavastre, al municipi de Das, a la Cerdanya. Està protegida com a bé cultural d'interès local. És d'una sola nau, amb arc de canó i dues capelles laterals de mig punt. No forma absis. Al costat dret de l'altar hi ha la sagristia. El cor és de fusta i dona accés al campanar, que està situat a la façana oest i és en forma d'espadanya, amb dues obertures de mig punt. A mitjana alçada s'obre, tanmateix, un ull on hi ha esculpides boletes. L'interior està enguixat, excepte un tros que està repicat. La porta s'obre al costat sud 

 

Cineastes Catalans (Antoni Carbonell Giménez)

Barcelona, 1 d'agost de 1974, conegut com a Sicus Carbonell. És un músic i director de cinema gitano català. És el cantant, compositor i guitarrista principal de Sabor de Gràcia, grup que va fundar i impulsar el 1994, i una de les veus de referència de la rumba catalana actual. És net de l'Oncle Manel, fundador de la Unió Gitana de Gràcia i guardonat amb la Creu de Sant Jordi i la Medalla d'Honor de Barcelona (durant anys, l'Oncle Manel fou la principal autoritat per resoldre conflictes culturals entre gitanos i no gitanos arreu del país).
Promotor de la cultura gitana, Sicus Carbonell ha co-dirigit amb Xavier Gaja el documental Gitanos Catalans! (2011) i treballa com a mediador social. A més, combina l'activitat al front de Sabor de Gràcia amb la feina de compositor i productor musical per a altres artistes. El 2008, fou nominat als Premis Goya per la cançó Podemos volar juntos, composta per a la pel·lícula de Belén Macías El patio de mi cárcel.

Cineastes Catalans (Delmir de Caralt i Puig)

Barcelona, 19 de juny de 1901 - Barcelona, 28 de novembre de 1990. Fou un realitzador cinematogràfic i industrial. Fill dels empresaris Delmir de Caralt i Sala i Maria dels Àngels Puig i España i net de Delmir de Caralt i Matheu. El seu nebot, Josep Maria de Quadras i de Caralt, fou el 3r comte de Sant Llorens del Munt. Estudià Peritatge Mercantil i Direcció d'Indústries Tèxtils i Tintòries i treballà en la indústria tèxtil per tradició familiar. Però Delmir de Caralt és més conegut per haver fundat, juntament amb la seva muller Pilar de Quadras i Feliu (1901-1971), la Biblioteca de Cinema Delmir de Caralt, considerada la biblioteca de cinema més important d'Espanya i una de les més importants d'Europa. Des de 1988, el fons es troba a la Biblioteca del Cinema de la Filmoteca de Catalunya.
Fou un dels primers cineastes amateurs del país. La seva producció es divideix en el que ell anomenava pel·lícules d'argument, realitzades amb familiars i amics com a protagonistes, i reportatges i documentals.

Cineastes Catalans (Joan Capdevila i Nogués)

Barcelona, 30 d'octubre de 1921 - Barcelona, 4 d'abril de 2012. Va ser un cineasta amateur català. Als dos anys la seva família es va mudar a Premià de Mar (el Maresme). Després de la guerra civil va treballar a la Companyia Transmediterrània. Va ser destinat a la Mútua Naviera on va entrar en contacte amb diversos metges de qui, més endavant, faria pel·lícules sobre les seves intervencions quirúrgiques. Més endavant, va treballar per a Gallina Blanca, on va fer nombrosos documentals sobre les activitats de l'empresa. També va formar part del Centre Excursionista de Catalunya, de l'Associació Fotogràfica de Catalunya i de l'Orfeó Català. Va treballar amb 8mm i amb 16mm, i va realitzar gran quantitat de produccions industrials, artístiques, històriques, esportives i de viatges. Hi ha més de 170 produccions de Joan Capdevila i Nogués conservades a la Filmoteca de Catalunya i als arxius de Televisió de Catalunya.

Cineastes Catalans (Carlos Cañeque)

Barcelona, 1957. És professor titular de Ciència Política a la Universitat Autònoma de Barcelona i autor de nombroses publicacions, entre les quals destaquen Dios en América (1988), ¡Bienvenido mR. Berlanga! (1993) –en col·laboració amb Maite Grau- i Conversaciones sobre Borges (1995). Amb la novel·la Quién va guanyar el Premi Nadal 1997.
Com a cineasta, l'any 2012 va presentar Queridísimos intelectuales (del placer y del dolor) (2011), un film on deu intel·lectuals espanyols filosofen sobre la vida, l'erotisme, l'humor, la ironia, el patiment, el suïcidi i la mort. L'any 2013, Cañeque va fer La cámara lúcida (2013), el seu següent treball, que pren el nom de l'assaig homònim de Roland Barthes i que és un “documental de ficció” en clau de comèdia sobre el procés creatiu en què intervenen, com en el seu debut cinematogràfic, personalitats com Santiago Carrillo, Fernando Savater i Romà Gubern.

El 2016 presentà Sacramento, una ficció de “cinema dins el cinema” interpretada per Fermí Reixach, Tony Corvillo, Cristina Gamiz, Miriam Tortosa, Ariadna Cabrol, Nya de la Rubia i el mateix director. La història narra com un director de cinema vol fer una pel·lícula sobre un capellà que es torna boig i imagina tres possibles casos per definir el seu personatge. Amb els actors en blanc i negre sobre un fons en color, el film és una mirada, des de la paròdia, a la relació entre la religió i la bogeria.

Cineastes Catalans (Jaime Camino Vega de la Iglesia)

Barcelona, 11 d'octubre de 1936 - Barcelona, 5 de desembre de 2015. Fou un director i guionista de cinema català. Diverses de les seves obres tracten aspectes de la guerra civil espanyola. Fou un dels fundadors de l'Institut del Cinema Català, creat el 1975. studià als Jesuïtes de Sarrià i, posteriorment, va cursar la carrera de dret a la Universitat de Barcelona i estudis de piano amb el mestre Raymond Trouard. En un primer moment es dedicà a la literatura i va arribar a finalista del premi Nadal amb la seva novel·la La coraza. Va col·laborar com a crític cinematogràfic a les revistes «Índice» i «Nuestro Cine». El 1961 va debutar com a director amb el curtmetratge Contrastes i el 1963 fundà la productora Tibidabo Films, sota la qual va dirigir la major part de la seva filmografia. L'any 1970 va cofundar l'Institut del Cinema Català. El seu primer llargmetratge, Los felices 60 (1963), on va plasmar una crítica a la burgesia catalana a la manera del neorealisme italià, va ser seleccionat al Festival de San Francisco. L'any 1967 Camino va presentar la seva pel·lícula Mañana será otro dia, amb guió d'ell mateix i de l'historiador Romà Gubern, col·laborador habitual seu, en la qual va mostrar una actitud crítica cap a certs sectors intel·lectuals. A España otra vez (1968) va abordar la Guerra Civil espanyola, tema que va marcar una gran part de la seva producció. El protagonista de la pel·lícula era un excombatent de les Brigades Internacionals i Camino va comptar amb el suport d'un exbrigadista nord-americà. De 1969 és la seva producció Un hivern a Mallorca, inspirada en la vida i la relació de Chopin i l'escriptora francesa George Sand.

Jaime Camino va ser un autor de grans èxits comercials. Als anys setanta va dirigir diverses pel·lícules, com Mi profesora particular (1973), amb Analía Gadé, Joan Manuel Serrat i José Luis López Vázquez, encara que va destacar pel film Les llargues vacances del 36 (1976), protagonitzada per Paco Rabal, José Sacristán i Concha Velasco, premiada per la crítica al Festival de Berlin.

Durant els anys vuitanta va dirigir Picasso per ell mateix (1983), un curtmetratge de 12" amb Emiliano Moro, El puerto de mi ciudad (1984), i El balcón abierto (1984), produïda per TVE, inspirada en la figura i obra de Federico García Lorca i amb guió de Camino i del poeta i escriptor José Manuel Caballero. En aquest film hi va participar el desaparegut Antonio Flores. Una altra de les seves obres destacades, produïda també per TVE, va ser Dragón Rapide (1986) on narra els fets que envolten la revolta de 1936, que finalitza amb l'arribada del general Franco a Tetuan per posar-se al capdavant de la rebel·lió.

Ja a la dècada dels noranta, Camino va signar El llarg hivern (1992), un dels projectes més ambiciosos de la seva carrera, que comptà amb un repartiment de luxe: Vittorio Gassman, Adolfo Marsillach, José Luis López Vázquez, Rosa Novell, Hermann Bonnín, Jean Rochefort, Silvia Munt, Teresa Gimpera i la model Judith, amb un guió escrit per ell mateix, Romà Gubern, Manuel Gutiérrez Aragó, Juan Marsé i el nord-americà Nicholas Bernheim. Albert Guinovart posà la música a aquesta història d'una família acomodada catalana que el gener de 1939 està dividida ideològicament entre els dos bàndols de la Guerra Civil. El film va obtenir l'any 1992 el Premi de la Generalitat al millor llargmetratge, música i guió, i el 1993 va ser considerada per la crítica com a millor film del Festival de Punta del Este (Uruguai). L'any 2001 Camino va reprendre la direcció cinematogràfica amb la pel·lícula en format documental Els nens de Rússia, que recull el drama humà dels aproximadament 3.000 nens espanyols evacuats. Amb aquest film va guanyar el segon premi de la secció “Tiempo de Historia” de la Seminci de Valladolid.

L'any 2009 Jaime Camino va rebre el Gaudí d'Honor que atorga l'Acadèmia del Cinema Català. Morí el 4 de desembre de 2015 a Barcelona, deixant un llegat cultural de gran interès per a la cinematografia catalana

Cinestes Catalans (Sergi Cameron i Tapia)

Barcelona, 29 d'octubre de 1987. És un director, productor, muntador i músic català. Codirector de la productora Nanouk Films que produeix, entre d'altres, documentals, ficció, videoclips, projectes de museografia, interactius i publicitat. Ha rebut el Premi Internacional de la Crítica (FIREPRESCI), al festival Message to Man de Sant Petersburg, pel documental Bugarach. Sergi Cameron Tapia va viure fins a l'adolescència al barri de Sant Andreu de Palomar de Barcelona. Als 18 anys, va entrar a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC).
L'any 2019, va dirigir el documental Niños somos todos, sobre el viatge iniciàtic a Bolívia del Niño de Elche, un acostament a diferents realitats socials i musicals que li permet reflexionar sobre la seva pròpia vida, la seva personalitat, l'aprenentatge de la música i la relació entre el seu art i la seva família.

Cineastes Catalans (Jordi Cadena i Casanovas)

Barcelona, 11 de març de 1947. És un director, guionista i productor de cinema català. És un dels cineastes catalans contemporanis més importants, finalista dels premis Gaudí per Elisa K i La por, des del 1967 té un recorregut amb títols imprescindibles com És quan dormo que hi veig clar o La senyora, retrats de pintors extraordinaris com Guinovart, Tharrats o Vilacasas, documentals com Nits de Jazz o l'històric que va fer amb l'Albert Abril sobre la Diada de Catalunya del 1977. Ha sigut professor de Guió i Direcció a la Universitat Pompeu Fabra i a l'Institut Politècnic Sant Ignasi. És la parella de Judith Colell, amb qui resideix a Sant Cugat del Vallès