Esglésies romaniques de Catalunya (Església vella del Mas Vidal)

És una obra preromànica de Forallac (Baix Empordà) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Ruïnes de l'església preromànica de Sant Climent de Peralta, vora el Mas Vidal per al qual han estat adaptades per a magatzem o pallissa. En una petita vall molt amagada de les Gavarres. L'edifici era d'una nau, capçalera trapezial i fals creuer (transsepte elevat i no sobresortint en planta). De la nau en resta únicament dempeus part del mur lateral N, amb l'arrencada de la volta i la pilastra adossada d'un arc toral. El transsepte i l'absis es conserven enterament, si bé en mal estat. Aquests dos espais són coberts amb voltes ultrapassades. A l'absis - a llevant i migdia- i al mur S del creuer hi ha finestres d'arcs de muntants avançats ( a l'intradós de la darrera s'hi veuen minsos vestigis de pintura mural). Els arcs triomfal i toral són del tot tardanament; se'n arrencaren les dovelles i els carreus dels muntants. Es conserva el fastigial elevat de la capçalera i bona part de la coberta de lloses de pissarra de la part que es manté dempeus. El parament és de rebles o morter que en alguns punts es disposen en filades horitzontals i d'altres són inclinats; lliguen amb grans carreus escairats a les cantonades, alguns dels quals han estat arrabassats amb el perill que això comporta de noves ensulsiades

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Pel·laia)

És un temple del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau capçalera poligonal; la seva orientació ha estat capgirada: l'absis actual és a l'extrem de ponent i el frontis a llevant. L'interior ha estat enterament cobert d'arrebossat, igualment que bona part del parament extern. A l'extrem de llevant de la nau hi resta un tram del temple romànic: dues crugies amb volta de canó sobre dos arcs torals de mig punt amb pilars adossats que han estat arranats a bona altura. En aquest tram s'hi afegí un cor. El sector occidental de la nau, d'època molt posterior a l'esmentat, és de més amplada i s'hi obren deus capelles laterals; les coltes són de llunetes

La façana actual té una porta rectangular amb llinda i un petit rosetó. Al NE de l'edifici s'hi dreça el cloquer, torre quadrangular amb arcs de mig punt i coberta prominent. Només és visible en alguns espais el parament de la part menys antiga, de grans rebles lligats amb morter. La seva festa és el dia 8 d'octubre i és esmentada en els santorals com Santa Pelagia. Té uns Goigs dedicats que canten: "Puix que sou tan venerada, en eixa terra mortal, oh gentil Santa Pellaia, deslliureu-nos de tot mal"

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Cebrià de Lledó)

És un temple del poble de Sant Cebrià de Lledó, al municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà). És un edifici inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós amb d'una nau amb capelles laterals i capçalera poligonal. Al frontis hi ha una portada d'arc de mig punt i una llinda datada el 1588; de la mateixa època és la ferramenta decorativa dels batents. Es conserva la major part de la nau d'època romànica, amb volta de canó i dos arcs torals de mig punt; un altre arc romànic, lateral, pot fer suposat que havia posseït més d'una nau o bé creuer. L'absis actual, tardà, substituí el romànic, potser a l'època de la portada; també són afegitons tardans les capelles laterals, dues estances, a cada costat i vora el frontis, i el cor. Hi ha rastres de pintura mural popular, del segle XIX; a l'arc del cor hi ha pintat l'any 1877. Un arc apuntat dona accés al campanar, torre quadrada amb arcs germinats de mig punt, merlets ornamentals i una alta coberta de casquet apiramidat.
El parament romànic és de petit carreu, mal escairat; a l'interior hi ha un espai on s'hi conserven les incisions sobre el morter sobresortint dels junts. Els sectors més tardans es bastiren amb grans rebles i carreus angulars

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cugat d'Albons)

És l'església parroquial de la població d'Albons parròquia a la que també hi ha adscrita l'ermita de Sant Grau. Sembla que el lloc dit "Alburne" és documentat l'any 980 com a pertanyent al comtat d'Empúries. Al segle XII, amb el nom "Alburnos" s'esmenta en una relació d'albergs que el comte del Rosselló tenia a l'Empordà. L'any 1225 és anomenat com "Alburnis". La "eccelesia de Albornis" s'esmenta a les Rationes Decimarium dels anys 1279 i 1280. També s'anomenen (ecclesia santcti Cucuphatis de Albornis o Alburnis) als nomenclàtors d'esglésies de la diòcesi de Girona de finals del segle XIV
Església d'una nau amb absis semicircular molt aprofundit. Construcció romànica primitiva amb una petita part al sector occidental de la nau del romànic tardà. Els elements de la façana, el campanar, algunes obertures i l'arrebossat interior són modificacions d'època moderna. Als paraments exteriors, especialment al mur nord (on s'ha descobert una estreta porta lateral) s'hi observen testimonis de dues etapes constructives. Hi ha alguns carreus grans, aprofitats, d'època romana.

La volta de la nau és de canó i la del presbiteri de quart d'esfera. L'arc triomfal i els quatre arcs torals són passats de radi. Un altre arc lateral, als costat de migdia, fa pensar en un possible antic creuer destruït. A tocar el fronts hi ha un altre arc apuntat, d'impostes amb escaquejat en relleu, que correspon a un afegitó tardo romànic. Es conserva una pila baptismal monolítica, romànica. La construcció és bàsicament, de rebles grans desbastats, lligats amb morter; carreus escairats a les cantonades i dovelles ben tallades als arcs. Vora l'extrem oest de la nau, a terra, hi ha dues làpides sepulcrals gòtiques. Hi ha una pila baptismal monolítica tallada en pedra calcària. Té forma semiovoide, de gran copa, amb basament de poca alçada, cilíndric. És decorada a la part superior, externa, amb una motllura o mitjacanya afigurant soguejat amb incisions i, sota d'ella, un fris d'arcuacions de mig punt. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Monestir de Sant Miquel de Cruïlles)

És un antic monestir romànic benedictí del veïnat de Sant Miquel de Cruïlles, al municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà). És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. L'església és de planta basilical, de tres naus, amb el transsepte sobresortint i tres absis semicirculars. Un cimbori amb cúpula s'alça damunt el creuer. L'estructura basilical no és visible en alçat, ja que les tres naus posseeixen una única coberta a dues vessants. Les voltes són de canó a les tres naus, sobre pilars cruciformes i arcs torals de mig punt, i al transsepte, i de quart d'esfera als absis. Una decoració llombarda de dobles arcuacions entre lesenes cobreix la capçalera, i un fris seguit d'arcuacions els murs laterals. La volta de la crugia de l'extrem occidental del temple s'enfonsà, i al segle xvi es construí una nova façana a nivell del primer arc toral, escurçant l'església. Del frontis romànic, en resta la part inferior amb la porta d'un sol arc extradossat com els d'algunes finestres, les quals són de doble biaix a la capçalera i al costat S, i d'un sol biaix al N. Al costat S s'hi adossà una torre quadrada, potser l'antic cloquer, romànica però més tardana que l'església, que no conserva la part alta. Al NW es dreça un campanar d'època posterior.

L'església presenta aparell de còdols i pedres desbastades, amb carreus ben escairats a les cantoneres, lesenes, obertures i arcs. Al fons de l'absis hi ha fragments de pintures romàniques. Hi ha dos ossaris gòtics (1348, 1393) del casal dels Cruïlles, així com diverses sepultures dels segles xvi i xvii. Té interès la pila baptismal i alguns elements romànics solts. L'absis conserva fragments de pintures murals romàniques, entre els quals destaca el registre inferior, pintat a manera d'un teixit oriental imitant cortinatges on hi ha una triple filera de lleons enfrontats dos a dos, blancs sobre fons vermell. En altres indrets del temple hi ha nous fragments de pintures, i a l'espai pintat de l'absis interessants grafits medievals. Al sud de l'església hi ha restes de les antigues dependències del monestir, part de les quals han estat transformades en una masia, que ocupa el lloc de l'antiga casa prioral, refeta al segle xvi. A la seva façana de migdia hi havia una galeria renaixentista, amb columnes toscanes, que va desaparèixer del seu lloc en ser venuda. Entre la casa i l'església resta l'espai corresponent al claustre, avui desaparegut, que és tancat per un mur romànic que conserva dues finestres geminades.

 

Escultors Catalans (Montserrat García Rius)

L'Hospitalet, ¿?.  Va estudiar a l'Escola Massana de Barcelona, participant des de 1970 en diverses exposicions col·lectives, i exposant per primera vegada de forma individual en 1980 en el Museu d'Història d'Hospitalet, i a Barcelona en 1984. Treballa amb diversos materials, com el bronze, el marbre, la fusta i l'alabastre. En la seva obra està present tant l'abstracció com a temes figuratius. Ha guanyat els premis Josep Llimona, Ciutat de Martorell i el Premi Città d'Estoccolma 99 de l'Acadèmia Gli Estrochi de Florència.

Escultors Catalans (Gertrudis Galí Mallofré)

Terrassa, desembre de 1912 - ¿? (França), febrer de 1998. Fou una persona polifacètica, una escultora que s'exilià a França. ormada a la Llotja de Barcelona en plena eufòria republicana, acabà dedicant-se a l'escultura: a un tipus d'escultura iniciada a París i sobre el que experimentaria contínuament. Començà en el dibuix i la pintura en els difícils anys de la postguerra retratant famílies benestants de Terrassa, on s'havien instal·lat ella i el seu marit, Manuel Viusà, fugint de Barcelona a causa del seu compromís polític.

A Canet Plage, al Rosselló (Catalunya nord), on s'exiliaren el 1948, les seves mans començaren a treballar el fang, i feia petites escultures i rajoles en terracuita que Manuel Viusà s'encarregava de pintar i enfornar. D'aquells anys són algunes escultures sobre temes mitològics femenins, realitzats preferentment en marbre, segons una factura noucentista. Iconogràficament predominen les figures femenines de robustes proporcions i destacat aire clàssic. És interessant veure com feminitzà certs temes: una maternitat amb nena, un trio de corda, etc.
Arribats a París el 1956, començà a treballar el metall. Superposava, soldava i reblava planxes de diferents metalls molt primes i retallades. Ella, com Gargallo, topà amb el problema de la fosa en bronze, pel seu elevat cost econòmic, i experimentà noves maneres de treballar el metall. Emprà la tècnica anomenada electroforming. Al cap de poc en provà una altra que li permetia controlar més les formes aplicant directament, sobre l'ànima de filferro, la barreta de bronze i dirigint-li el foc amb el bufador. Hi incorporava llimadures metàl·liques que, amb la flama, generaven les formes. Aquest treball li proporcionva una gran espontaneïtat creativa i, alhora, la textura rugosa resultant simulava la petjada del pas del temps: textura que pot recordar la de les figures estàtiques i aïllades d'Albert Giacometti. Tanmateix a les de Gertrudis Galí prima el moviment i la interrelació, la vida. Amb el pas dels anys utilitzà resines: reomplia l'ànima de la peça amb papers, ho embolcallava tot amb fibra de vidre i hi aplicava capes de resina empolvorant-ho de ferralla que s'hi quedava enganxada. Així aconseguia escultures de poc pes i d'aparença metàl·lica. Sempre aconseguí donar sensació de moviment encara que utilitzés materials pesants.

La figura humana, especialment la femenina, fou la gran protagonista de les seves obres. Sovint els seus títols al·ludien a la naturalesa, cosa que accentuava la sensació de moviment. Aquesta preferència per la figura femenina podria ser una estratègia per al·ludir a la pàtria, sempre femenina: estratègia utilitzada sovint pel seu espòs a les seves pintures.
Aquest difícil modelatge de la matèria pot entendre’s com a metàfora de la dura realitat que li va tocar viure en els llargs anys de l'exili: una realitat que ella intentava canviar amb molts esforços. Així ho feia amb l'escultura fins a aconseguir, a base de simplificacions de formes i d'actituds, unes figures tan elegants que semblen pertànyer a un altre món, a una realitat somniada o desitjada.
Fou una polifacètica artista dedicada al dibuix, a la pintura, al gravat, al tapís i especialment a l'escultura. En els tapissos representà temes mitològics d'especial protagonisme femení que explicava mitjançant llargs títols: unes històries que podien al·ludir a la seva pròpia trajectòria vital. Amb el seu marit compartí llurs grans passions: la família –van tenir 4 fills i mai deixà la seva dedicació artística-, l'art –malgrat les penúries econòmiques que els va tocar viure- i el compromís amb el catalanisme més radical. Mai van poder tornar a la seva estimada Catalunya, es van haver de quedar a l'exili, entre París i Andorra

Escultors Catalans (Filomena Batlle i March)

Figueres (Girona), 13 de novembre de 1908 - Girona, 17 de març de 1977. Va ser una pintora i escultora catalana. Es va començar a interessar per la pintura amb el professor Juan Núñez a l'Escola Municipal de Dibuix de Figueres, juntament amb les germanes Teresa i Maria. Els seus pares, Teresa March Mer i Joan Batlle Oliveras, que portaven la sastreria March de Figueres, van tenir cinc fills.
Es va casar el 1932 amb Joan Baptista Muntada Macau, amb qui va anar a viure a Barcelona quan aquest hi va trobar feina. Joan Baptista esdevindria secretari de la Unió catalanista el 1931, fou un dels fundadors del Partit Nacionalista Català, el 1932 es va presentar a les eleccions del Parlament de Catalunya i escrivia a la premsa. En motiu de la guerra civil espanyola Joan Baptista va canviar de domicili però Filomena i els quatre fills van romandre a l'Empordà. Acabada la guerra es van desplaçar tots a Girona. Muntada va ser depurat i no va poder exercir d'advocat ni publicar res. Amb el seu marit van reconstruir el castell de Campdorà de Girona.[1]
Durant totes aquestes situacions familiars complicades Filomena no va deixar l'activitat artística, de fet amb els fills grans va anar a formar-se en escultura i pintura a l'Escola Massana de Barcelona. Va aplicar tècniques pictòriques diverses, com oli, aquarel·la i pa d'or aplicant damunt bol d'Armènia. La tècnica i la temàtica de la seva pintura denota gran religiositat. També incorpora simbologia religiosa com àngels. També va fer obres en terracota que la família va passar a bronze, com busts o figures. També va fer un dibuix de portada per un llibre. No va fer cap exposició. El 1976 va rebre el Premi de Belles Arts de Barcelona per la seva Verge de la Pau que es troba al Museu d'Història de Girona des del 1991

Escultors Catalans (Adrià Ferran i Vallès)

Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1774 - Barcelona, 1842. Fou un escultor català. Es té constància que als 20 anys pertanyia a un gremi i tenia taller propi. En els seus inicis es va dedicar a la imatgeria religiosa, i va realitzar diverses talles per al Convent de Santa Caterina (Barcelona). El 1808 o 1809 es va exiliar a Mallorca a causa de la invasió francesa, i allà hi va obrir un taller d'estatuària i mobiliari. Va realitzar diverses imatges, crucifixos i ornaments per a les catedrals de Palma i Eivissa, així com per a diverses parròquies mallorquines i la Cartoixa de Valldemossa, on va confeccionar un Sant Bruno conservat actualment a la Catedral de Palma.
De tornada a Barcelona, entre 1822 i 1823 va elaborar el grup dels Sants Just i Pastor per a l'església homònima. El 1826 va realitzar una de les seves obres més significatives, la Font de Neptú, situada inicialment al Moll de la Riba i en l'actualitat a la plaça de la Mercè, davant de la basílica homònima. El seu fill August Ferran (1813-1879) va ser també escultor.

Escultors Catalans (Núria Fernández Estopà)

Flix (Tarragona), 1956. És una artista i escultora catalana. Estudia a l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació a Reus, on es va graduar en l'especialitat d'Escultura. L'any 2002 va obtenir el premi del certamen Premi Telax, convocat per la Galeria Antoni Pinyol de Reus, amb l'obra Dels cabells a l'Univers. L'any 2013 obté el primer premi de la I Biennal d'Art Contemporani ExPortArtImPortArt, de Tarragona, amb l'obra titulada Sobreviure a Fukushims. Aquest mateix any es presenta la seva mostra “Triologia de Gaia” a la galeria The Grey Square de Tarragona. La mostra estava integrada per tres peces i un text que les acompanya. Un altre guardó destacat que ha obtingut fou l'accèssit en el 37è premi Julio Antonio d'escultura, de la Biennal d'Art 2014, de la Diputació de Tarragona, per l'obra Animals en perill d'extinció. Cal ressaltar també el pes que té la poesia visual en la seva producció.
Referent a la seva obra, és una creadora multidisciplinària, amb interessos diversos: escultura, instal·lacions, poesia visual, performances. Va iniciar el seu treball escultòric fent servir els xiclets per fer uns petits caps d'animals. Era una forma de cridar l'atenció sobre el mal costum de llançar els xiclets a terra.