És una església gòtica de Breda (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici entre mitgeres, situat al nucli urbà. De petites dimensions, només té una nau. Coberta en teula àrab a doble vessant.
De l'antiga capella es conserven la porta principal amb llinda de pedra i amb els vèrtex arrodonits; sembla que antigament hi podía haver hagut alguna inscripció o gravat que el pas del temps ha fet desaparèixer. Al costat dret de la porta hi ha una petita finestra de forma quadrada i també llindada en pedra. Sembla que la part superior de l'edifici ha estat afegida posteriorment, això si, sense arribar a construir un nou pis.
És una església del municipi de Lloret de Mar (Selva) que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La parròquia de Sant Romà està adscrita al Bisbat de Girona. És un edifici cantoner d'una sola planta situat al centre de Lloret, a la Plaça de l'Església. És un temple de planta rectangular amb afegits i reformes com ara la capella del Santíssim, que dóna al carrer de la Vila. Correspon a l'estil gòtic català, de transció al renaixement, ja que fou construït a principis del segle XVI. Està format per tres àmbits d'interès, l'església en si, la Capella del Santíssim i la torre campanar
L'església té una sola nau, diverses capelles laterals i dues grans capelles a la zona de la capçalera. La façana està formada per dos portals rectangulars amb decoració vegetal a les impostes i un portal central mb timpà apuntat del qual destaquen els relleus de les impostes de les arquivoltes. Hi ha personatges amb barques i, entre d'altres, escenes del Gènesi, amb Adam i Eva. A la llinda de sobre la façana hi ha una inscripció referent al cost de les obres de l'església i a la data de construcció. A l'exterior de l'església es poden resseguir diversos contraforts.
El perímetre de l'església està decorat amb franges de pedra sense arrebossar alternant amb franges de trossos de rajola envernissades de diversos colors (verd, blau, negre, morat, verd...), si bé dominant el negre i remarcades per maons vermellosos posats de cantell. Aquesta decoració és de principis de segle XX i d'inspiració en la decoració i l'arquitectura islàmica. A la part alta de les façanes nord i sud hi ha 12 mosaics de grans dimensions amb les figures dels apòstols, fetes pels tallers Bru de Barcelona també cap a 1916.
Pel que fa a les capelles modernistes, són dues capelles laterals, poligonals i cupulades, situades a banda i banda del presbiteri. Tenen cinc pinacles octogonals decorats molt ricament amb ceràmica, mosaics i trencadís.
La torre campanar de l'església és de planta quadrada i està culminat per una terrassa emmerletada (tres merlets esglaonats per façana) i una teulada apuntada de quatre vessants. A la part superior presenta dues finestres de mig punt per façana i alguna petita espitllera. Una cornisa volta el campanar per sobre d'aquestes finestres. L'aparença del campanar, junt amb la porta llevadissa de l'entrada occidental i els contraforts laterals, dotava el conjunt d'una aparença de fortalesa.
L'interior de l'església està arrebossat i pintat de blanc, a excepció dels arcs de les voltes. Existeix un cor als peus de la nau al nivell d'un primer pis. Els interiors de les capelles cupulades és arrebossat i pintat de color blau i rosat, respectivament. A l'interior, a la capella cupulada del costat nord, es conserva parcialment la part pictòrica del retaule de Sant Romà, dels artistes Pere Serafí "Lo Grec" i Jaume Fontanet (1559). En resten 9 taules de tota l'estructura original
És una església gòtica d'Arbúcies (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L’església consta d’una sola nau amb capelles laterals, quatre en un costat i tres a l’altre. Està situada a la plaça de la Vila, i envoltada d’altres edificacions com l’Ajuntament i el Centre Cultural de Can Cornet.
L’accés al temple és des de la façana lateral, just als peus del campanar, de torre quadrada de dues plantes i cada cara està rematada per un frontís que conté una esfera de rellotge. Tot el conjunt acaba amb una torreta de base octogonal irregular producte de la remodelació de l’any 1959. La part inferior de la torre, té el parament de carreus de pedra ben tallats, que envolten la portalada rectangular, amb llinda també de pedra. El primer pis, la finestra és quadrangular també envoltada en pedra, a diferència de les altres que són amb arc de mig punt. Els extrems són coberts amb carreus ben tallats, mentre que el parament de la façana és arrebossat i pintat.
Malgrat la construcció posterior d’unes voltes d’arc de mig punt al davant de l’església, encara es pot veure parcialment la façana lateral, amb els contraforts originals de pedra i les petites finestres d’arc de mig punt que corresponen a cada capella.
A l’interior, la nau principal està coberta per diferents trams amb volta de creueria rematada en pedra i claus de volta al centre decorades. Al fons hi ha l’altar major amb una mesa i un baldaquí circular al damunt, que van ser col·locats l’any 1972. Un petit vitrall de colors dóna llum a l’absis. A la dreta de l’altar s’accedeix a la sagristia. Les parets són pintades de blanc i hi ha elements de pedra que les obres del 1990 van permetre deixar visible el noble parament que havia estat arrebossat. A l’esquerra de l’entrada se situa el cor, amb una barana de fusta i il·luminat per una rosassa amb vitrall de forma floral, que antigament corresponia a la façana principal. Per damunt la volta i sota la balconada del cor hi ha una inscripció “Reparat a anno 1898”, també a la paret del fons s’hi llegeix “restaurada anno 1941”. Sota el cor es pot veure una clau de volta decorada amb una creu i la inscripció “Ego Sum”.
Dels elements que decoren l’església trobem les imatges dels sants patrons, Quirze i Julita, obra de l’escultor barceloní Josep Espelta, que es col·locaren el 1943. L’altar del Sagrat Cor és del 1944 i el mateix any s’estrenà el sagrari de l’altar major, però segurament, el millor és l’altar de la capella de la Puríssima que es construí d’acord amb el projecte de Bartomeu Llongueras l’any 1948. La capella està situada al costat dret de la capella del Santíssim, al mur lateral esquerra de l’església. Es tracta d’un retaule d’alabastre on s’hi representen la Mare de Déu, Santa Teresa i Sant Lluís. Hi ha altres imatges que decoren les diverses capelles i que han anat variant amb els anys, però són de poc valor artisitic. Cal destacar una clau de volta amb l’àngel de l’anunciació, situada a la primera capella de la dreta, la dels sants patrons.
La capella del Santíssim, fruit d’una ampliació de finals del segle XIX, es troba gairebé en front de l’entrada principal, en un lateral de la nau central. El 1944 es va erigir un altar en honor al Sagrat Cor de Jesús. El 1979 la capella va ser adaptada a la celebració eucarística dels dies feiners. Un nou sagrari guarda la reserva des de 1990. És de fusta de roure i té la porta decorada amb un relleu dibuixat per Mercè Junnoy i realitzat per l’ebanista Jaume Recarens. S’hi representen espigues de blat i raïms, símbols del pa i el vi eucarístics. Entre la capella del Santíssim i la primera capella de l’esquerra, hi ha una trona de pedra, senzilla sense ornamentació en relleu construïda a la mateixa època que l’església.
És una església gòtica obra de Riudellots de la Selva (Selva) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El temple està situat a l’extrem sud del nucli de la població amb la capçalera orientada a ponent. Al costat dret hi ha l’espai que ocupava l’antic cementiri, avui traslladat a la zona del Mas Joals, i en front s’obre una plaça ampliada i remodelada l’any 1995. L’església de Riudellots és d’estil gòtic tardà, d’una sola nau i amb capelles laterals, coberta amb volta de creueria i absis poligonal.
La façana principal, orientada a llevant, presenta una bonica portalada rectangular flanquejada per dues columnetes a banda i banda, amb capitells decorats amb animals fantàstics i motius vegetals. Sobre la llinda trobem un arc ogival, acabat amb una creu treballada amb frondes als braços, i decoració d’estil flamíger a l’interior de l’arc. Al centre de la façana hi ha un gran òcul i, una mica més amunt, una finestra que porta inscrita la data de 1592 a la llinda. Sota la teulada de vessants a lateral trobem tres gàrgoles de pedra amb representació d’animals. A l’esquerra, com a acabament a la part superior, s’aixeca un petit comunidor, conegut com a la torre de les bruixes, amb coberta a quatre vents sobre pilars. La totalitat del parament presenta un esgrafiat arrebossat de calç amb dibuixos geomètrics.
El campanar es troba adossat al a l’angle sud-oest de l’edifici i mostra un estil formalment molt allunyat de la resta de l’edifici gòtic. És de planta quadrangular i presenta dos finestrals d’arc de mig punt per banda a la part superior. Aquesta torre està rematada per un cupulí de planta hexagonal amb obertures d’arc i coberta apuntada amb recobriment ceràmic.
L’edifici està adossat a altres cases pel costat nord, al lateral sud s’hi obre un petit jardí que conserva encara algunes làpides de l’antic cementiri i té una escala exterior al costat de l’absis que presenta quatre potents contraforts. El parament combina pedra irregular i carreus ben escairats
A l’interior trobem als peus el cor amb balustrada de fusta que reposa sobre una volta rebaixada. La nau central té volta de creueria amb claus de volta esculpides i la capçalera poligonal de tres bandes, amb dos grans finestrals gòtics apuntats amb vitralls. A cada costat de la nau hi ha capelles i al costat dret trobem la sagristia i altres dependències parroquials annexes.
Amb la restauració recent s’ha recuperat l’espai existent sobre les voltes i s’ha fet una gran sala sota la coberta, que s’ha aixecat uns 40 cm més respecte a l’original, a la qual s’hi accedeix per l’escala que mena al campanar al costat sud-est.
Els elements més remarcables són:
La trona de pedra, que ha estat reconstruïda però que conserva el cap del Dimoni o d’en Luter del segle XV esculpit en l’acabament de la base. També es conserva la porta d’accés a la trona amb la data de 1623 a la llinda.
La imatge d’alabastre gòtica de la Mare de Déu, anomenada l’Antiga. Va desaparèixer el 1939 i ha estat recuperada i restaurada l’any 1994. Representa la Mare de Déu amb el nen Jesús portant un ocell a la mà.
I finalment, la calaixera barroca de la sagristia de 1786. Es tracta d’un moble d’estil provençal de fusta de noguer. Una fornícula de la calaixera conté una talla de fusta policromada de la Verge amb un fons de color blau cel i amb estrelles.
És una obra del municipi de Fogars de la Selva (Selva) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta de l'església parroquial.
Es troba en un indret aïllat, a la dreta de la Tordera, davant la confluència amb la riera de Santa Coloma. Documentada des de l'any 974, l'edifici actual va ser construït l'any 1590.
El temple consta d'una nau amb un absis semicircular, amb contraforts i un campanar de torre damunt la façana. L'interior té una estructura gòtica. A la sagristia es conservava, fins que fou destruït el 1936, un notable retaule de la fi del segle XVI, gòtic tardà, amb el Davallament de la Creu al centre i Sant Sebastià i Sant Roc a banda i banda. Al costat de l'església hi ha un petit cementiri, un comunidor quadrat amb teulada a quatre aigües sobre columnes i, a la part del darrere, la rectoria.
Barcelona, 26 de febrer de 1924. És un pintor català, fill del dibuixant i cartellista Josep Alumà i Sans. Durant la guerra civil espanyola estudià al taller de pintura del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya. Posteriorment estudià als tallers dels Salesians de Sarrià i amplià la seva formació amb viatges a Itàlia, Països Baixos, França, Estats Units, etc. Les seves primeres obres són de caràcter predominantment religiós i d'estètica medievalitzant.
A la dècada dels seixanta adoptà el figurativisme que el caracteritza i aprofundí en la temàtica esportiva. És autor de diverses suites olímpiques, com la dels Jocs Olímpics d'estiu 1968 a Mèxic, i la decoració pictòrica del saló presidencial del Comitè Olímpic Internacional, a Lausana el 1988, per encàrrec de Joan Antoni Samaranch. També va fer la decoració mural de l'Arxiu de Comptes, al Palau de la Generalitat el 1975 i la de les oficines del Banc Atlàntic a Nova York (1983).
A mitjans de la dècada dels 70, per encàrrec de la constructora i promotora barcelonina La Llave de Oro, realitzà pintures murals per decorar alguns dels vestíbuls de l'Edificio Olímpo, d'altres s'encarregarà Llucià Navarro, destinat a habitatges d'alt nivell, del Carrer Balmes (413-427) i Carrer Moragas (14-32) de Barcelona. Tot seguint la temàtica de mitologia grega que inspira, amb una divinitat diferent, cada una de les porteries del complex residencial.
S'ha acreditat internacionalment com un dels màxims coneixedors de la tècnica del retaule i n'ha estat professor a l'Escola de Llotja del 1953 al 1989. Ha obtingut nombrosos premis, com els de la Biennal de l'Esport en les Belles Arts (1967), el Ciutat de Barcelona (1978) i l'Ynglada Guillot (1980). El 2000 va rebre la Creu de Sant Jordi.
Barcelona, 1948. És un pintor català especialitzat en un estil pictòric força personal definit com a realisme màgic. És un autor cotitzat dins el col·leccionisme privat.
Als 17 anys es matriculà a l'Escola Massana de Barcelona. Les seves primeres feines van ser en un estudi de dibuixos animats i anuncis publicitaris, fotògraf, delineant industrial, ajudant d'escultors i finalment dissenyant i fent els motlles en una fàbrica de joguines. El 1978, fa la seva primera exposició a la galeria Serrallonga de Barcelona; exposarà posteriorment en altres galeries de la ciutat com la històrica Sala Parés. L'any 1991 va guanyar el 2n premi a la Biennal d'Art de Montecarlo. Més tard exposarà a galeries i museus de Girona, València, París, Londres, Lyón, Madrid, San Francisco, New York, Miami, Los Angeles, Chicago, Japó (Museu Marugame Hirai) entre d'altres, així com a moltes col·leccions d'art privades.
Barcelona, 16 d'abril de 1890 - 3 de març de 1944. Va ser una il·lustradora i pintora catalana del Noucentisme. Se la considera precursora de l'Art Déco a Catalunya juntament amb Xavier Gosé. Quan era petita, la família es va traslladar a Londres, on va rebre una excel·lent formació. Va arribar a dominar fins a set o vuit idiomes. També va viure entre Paris i Niça, durant els primers anys del segle XX.
El 1906, amb només 16 anys, va fer la seva primera exposició al Musée Moderne de Brussel·les, on presentà "Pages d'album", una mostra de dibuixos i aquarel·les que van ser molt ben rebuts per la crítica, que els va qualifar de "divertissants et spirituels". Un any més tard, el 1907, va exposar dibuixos i pastels, en una mostra que compartia amb Ismael Smith, a l'establiment de Josep Ribas a Barcelona. Des de llavors la crítica sempre li fou molt favorable malgrat que, sovint, al·ludí al seu «esperit femení». La bona relació amb el seu pare li obrí les portes del món artístic i cultural parisenc de començament del segle XX.
Les obres d'aquesta primera època recullen l'ambient mundà de París i de la Belle Epoque, un món de dandisme entre "vache" (espiritual, irònic, cínic) i "chic" (d'elegància prussiana de la capital),[4] la importància de l'ambient decoratiu, urbà i modern, però també un món culte i contemporani en el qual la presència femenina és destacada. En aquesta primera etapa trobem la influència del seu mestre Gosé, en les línies, el dinamisme i la gràcia de les seves figures; però també de Degàs, en les seves composicions en diagonal; i de Toulouse-Lautrec, en la facilitat per captar l'instant.
Uns anys més tard, el 1911, participa en una exposició de dibuixos, pastels, olis, escultures, esmalts i aiguaforts, conjuntament amb Ismael Smith, Néstor Fernández i Marià Andreu al Faianç Català, de la qual es publica catàleg. Es tracta d'una exposició molt significativa, ja que reuneix quatre artistes d'una generació jove, que treballen diferents disciplines com són el dibuix, la pintura, la caricatura, l'escultura i l'esmalt, i que entenen la modernitat con un trànsit del vell al nou, del modernisme al noucentisme. I tres anys més tard, el 1914, realitza una exposició individual a les Galeries Dalmau. En aquesta exposició trobem que el tema central gira al voltant de la figura femenina, però en aquest, deixa de banda l'ambient parisenc, i es centra més en el folklòric, com sevillanes, ballarines, gitanes, etc.
El 1918 es va casar amb un militar de carrera, Vicenç Moya, que, des de 1933, va treballar per a la indústria britànica. Amb ell tingué dos fills: Julio (1919-1939) i Rosina (1920-2015). El seu fill morí durant la guerra civil. La família de la seva filla, la familia Moya Albeniz, serà l'hereva del llegat d'Isaac Albéniz.
La seva casa funcionà com una mena dels darrers famosos Salons: s'hi celebraren setmanalment tertúlies on assistien intel·lectuals i artistes de l'època, com els seus grans amics Olga Sacharoff i Otto Lloyd. De fet, va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa a Catalunya, entre les quals hi havia les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin, Dagoussia i Ángeles Santos, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder.
Va ser una artista polifacètica, va pintar aquarel·les i pastels, va dissenyar ex-libris, i sobretot va treballar com a dibuixant. Entre els anys 1919-1921, trobem les seves il·lustracions en publicacions de l'època, com les revistes Feminal, d'Ací d'Allà i La Esfera (on il·lustrava els articles d'Eugeni d'Ors). També va treballar com a il·lustradora de llibres entre els quals: Elegías (1910), d'Eduard Marquina, i posteriorment La aldea ilusoria (1920) i El peregrino Ilusionado (1921), de Gregorio Martínez Sierra. Precisament, els dibuixos i puntes seques que Laura Albéniz va fer per a les Elegías de Marquina es van exposar l'any 1935 a les Galeries Syra de Barcelona. També als anys 30 va participar en la primera exposició col·lectiva d'il·lustradors de les edicions de "La Cometa" a les Galeries d'Art de la Llibreria Catalònia.
Laura Albéniz mantenia una bona relació amb altres artistes de la seva època. Amb Eugeni d'Ors van mantenir, al llarg de tota la vida, una relació professional, intel·lectual i d'amistat, com a testimoni d'aquesta relació ens ha quedat una fructífera correspondència. Així trobem que a partir dels anys 30 les figures que dibuixava Laura Albèniz van evolucionant cap al mediterranisme, defensat per d'Ors, i representant l'ideal de dona noucentista: una dona catalana sana i forta, de formes arrodonides, a la qual s'assignava el rol tradicional d'esposa i mare, i transmissora de valors morals i culturals.
Aquestes dones s'allunyen de les joves modernes que havia pintat o dibuixat anys enrere, que ens transportaven a un ambient culte, elegant i modern, i representaven un nou model de dona en busca de la seva llibertat. Possiblement, aquest gir en la seva producció és conseqüència dels darrers batecs del Noucentisme, que es van donar just després de la dictadura de Primo de Rivera, i que van esdevenir una manera de reivindicar la cultura de principis de segle que havia estat fortament reprimida.
Es pot trobar obra de Laura Albéniz al Museu de Montserrat i al Museu d'Art de Sabadell. En aquest sentit, consta que en la col·lecció del Foment de les Arts Decoratives l'any 1920 es conservava un cartell de l'exposició de l'any 1911 al Faianç Català, mencionada més amunt.
Salt (Girona), 1882 – Barcelona, 1956. Fou un dibuixant, retratista i pintor català. Fou reconegut com el pintor civil de Girona, republicà i antifeixista. En l'acadèmia de dibuix i pintura que tingué al carrer de la Força (Girona) s'assentà el pòsit cultural i humà d'una generació d'artistes que després protagonitzaren l'escena artística de la postguerra. Fou l'home que va marcar el ritme artístic de la ciutat i que posà els fonaments d'una escola pictòrica basada en la Girona monumental.
Va residir a Arbúcies entre 1923 i 1927 on va pintar dos quadres que forn premiats per la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordiː La plaça major amb l'arbre de la Llibertat i Vista d'Arbúcies des del bosc de Fogueres.
Mollet del Vallès (Barcelona), 26 de desembre de 1922 - Barcelona, 25 de desembre de 2008
Deixeble de l’Acadèmia Baixas i de Pere Pruna, sobresortí com a paisatgista. El seu estil és de base postimpressionista, amb tendència vers l’expressionisme. Col·leccionista d’art, l’any 1999 s’inaugurà, a Mollet del Vallès, el Museu Municipal Joan Abelló. Des del 2002 la seva casa natal acull un taller de restauració i un centre d’estudis artístics.Fou membre del Rotary Club de Barcelona (1985), de la Junta del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1988) - President del Reial Cercle Artístic de Barcelona (1993-2001), patró nat de la Fundació Güell (1993) i acadèmic corresponent de l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi el 2002, any que rebé la Creu de Sant Jordi.
