Barcelona, 16 d'abril de 1890 - 3 de març de 1944. Va ser una il·lustradora i pintora catalana del Noucentisme. Se la considera precursora de l'Art Déco a Catalunya juntament amb Xavier Gosé. Quan era petita, la família es va traslladar a Londres, on va rebre una excel·lent formació. Va arribar a dominar fins a set o vuit idiomes. També va viure entre Paris i Niça, durant els primers anys del segle XX.
El 1906, amb només 16 anys, va fer la seva primera exposició al Musée Moderne de Brussel·les, on presentà "Pages d'album", una mostra de dibuixos i aquarel·les que van ser molt ben rebuts per la crítica, que els va qualifar de "divertissants et spirituels". Un any més tard, el 1907, va exposar dibuixos i pastels, en una mostra que compartia amb Ismael Smith, a l'establiment de Josep Ribas a Barcelona. Des de llavors la crítica sempre li fou molt favorable malgrat que, sovint, al·ludí al seu «esperit femení». La bona relació amb el seu pare li obrí les portes del món artístic i cultural parisenc de començament del segle XX.
Les obres d'aquesta primera època recullen l'ambient mundà de París i de la Belle Epoque, un món de dandisme entre "vache" (espiritual, irònic, cínic) i "chic" (d'elegància prussiana de la capital),[4] la importància de l'ambient decoratiu, urbà i modern, però també un món culte i contemporani en el qual la presència femenina és destacada. En aquesta primera etapa trobem la influència del seu mestre Gosé, en les línies, el dinamisme i la gràcia de les seves figures; però també de Degàs, en les seves composicions en diagonal; i de Toulouse-Lautrec, en la facilitat per captar l'instant.
Uns anys més tard, el 1911, participa en una exposició de dibuixos, pastels, olis, escultures, esmalts i aiguaforts, conjuntament amb Ismael Smith, Néstor Fernández i Marià Andreu al Faianç Català, de la qual es publica catàleg. Es tracta d'una exposició molt significativa, ja que reuneix quatre artistes d'una generació jove, que treballen diferents disciplines com són el dibuix, la pintura, la caricatura, l'escultura i l'esmalt, i que entenen la modernitat con un trànsit del vell al nou, del modernisme al noucentisme. I tres anys més tard, el 1914, realitza una exposició individual a les Galeries Dalmau. En aquesta exposició trobem que el tema central gira al voltant de la figura femenina, però en aquest, deixa de banda l'ambient parisenc, i es centra més en el folklòric, com sevillanes, ballarines, gitanes, etc.
El 1918 es va casar amb un militar de carrera, Vicenç Moya, que, des de 1933, va treballar per a la indústria britànica. Amb ell tingué dos fills: Julio (1919-1939) i Rosina (1920-2015). El seu fill morí durant la guerra civil. La família de la seva filla, la familia Moya Albeniz, serà l'hereva del llegat d'Isaac Albéniz.
La seva casa funcionà com una mena dels darrers famosos Salons: s'hi celebraren setmanalment tertúlies on assistien intel·lectuals i artistes de l'època, com els seus grans amics Olga Sacharoff i Otto Lloyd. De fet, va formar part del cercle de dones intel·lectuals i artistes de la pintora russa a Catalunya, entre les quals hi havia les pintores Soledad Martínez, Marie Laurencin, Dagoussia i Ángeles Santos, les escultores Lluïsa Granero i Maria Llimona o les escriptores Clementina Arderiu i Elisabeth Mulder.
Va ser una artista polifacètica, va pintar aquarel·les i pastels, va dissenyar ex-libris, i sobretot va treballar com a dibuixant. Entre els anys 1919-1921, trobem les seves il·lustracions en publicacions de l'època, com les revistes Feminal, d'Ací d'Allà i La Esfera (on il·lustrava els articles d'Eugeni d'Ors). També va treballar com a il·lustradora de llibres entre els quals: Elegías (1910), d'Eduard Marquina, i posteriorment La aldea ilusoria (1920) i El peregrino Ilusionado (1921), de Gregorio Martínez Sierra. Precisament, els dibuixos i puntes seques que Laura Albéniz va fer per a les Elegías de Marquina es van exposar l'any 1935 a les Galeries Syra de Barcelona. També als anys 30 va participar en la primera exposició col·lectiva d'il·lustradors de les edicions de "La Cometa" a les Galeries d'Art de la Llibreria Catalònia.
Laura Albéniz mantenia una bona relació amb altres artistes de la seva època. Amb Eugeni d'Ors van mantenir, al llarg de tota la vida, una relació professional, intel·lectual i d'amistat, com a testimoni d'aquesta relació ens ha quedat una fructífera correspondència. Així trobem que a partir dels anys 30 les figures que dibuixava Laura Albèniz van evolucionant cap al mediterranisme, defensat per d'Ors, i representant l'ideal de dona noucentista: una dona catalana sana i forta, de formes arrodonides, a la qual s'assignava el rol tradicional d'esposa i mare, i transmissora de valors morals i culturals.
Aquestes dones s'allunyen de les joves modernes que havia pintat o dibuixat anys enrere, que ens transportaven a un ambient culte, elegant i modern, i representaven un nou model de dona en busca de la seva llibertat. Possiblement, aquest gir en la seva producció és conseqüència dels darrers batecs del Noucentisme, que es van donar just després de la dictadura de Primo de Rivera, i que van esdevenir una manera de reivindicar la cultura de principis de segle que havia estat fortament reprimida.
Es pot trobar obra de Laura Albéniz al Museu de Montserrat i al Museu d'Art de Sabadell. En aquest sentit, consta que en la col·lecció del Foment de les Arts Decoratives l'any 1920 es conservava un cartell de l'exposició de l'any 1911 al Faianç Català, mencionada més amunt.
No hay comentarios:
Publicar un comentario