lunes, 26 de octubre de 2020

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Montanissell)

És una església protegit com a bé cultural d'interès local del nucli de població Montanissell dins del municipi de Coll de Nargó (Alt Urgell). Edifici d'una sola nau de murs lleugerament convergents, encapçalat per un absis semicircular obert al costat de llevant, el qual s'uneix directament a la nau sense que hi hagi cap plec de reducció entre tots dos elements arquitectònics, diferenciats només per les mides de la nau, lleugerament més ample que l'absis.

La nau és coberta amb una volta de canó lleugerament apuntada, reforçada per dos arcs torals que es recolzen en uns ressalts encastats als murs perimetrals; l'absis, atès el seu perímetre semicircular, accepta una volta de quart d'esfera. Exteriorment la nau presenta una coberta de pissarra de doble vessant.

L'església és il·luminada per quatre finestres, de les quals només dues (la del centre de l'absis i la del mur meridional) semblen originals. Aquestes, d'idèntiques característiques, s'obren amb doble esqueixada i són rematades amb arcs de mig punt, fetes amb dovelles de pedra tosca. Les dues restants, refetes, són espitlleres i s'obren al mur de ponent i a l'inici del mur meridional, a frec de l'absis.
La porta, rematada amb un simple arc de mig punt adovellat, fet, com els arcs de les finestres, amb pedra tosca, dóna entrada a la capella al capdavall del mur meridional.

D'altra banda, el mur de ponent és coronat amb un petit campanar d'espadanya d'una sola obertura, refet posteriorment. Els paraments presenten un fris continu d'arcuacions sobre petites mènsules que circumda la part superior de l'absis, sota el ràfec de la teulada. L'aparell és de blocs de pedra tosca, més ben escairats a les cantonades. L'edifici és reforçat per un contrafort construït per salvar la integritat de l'edifici.
A l'interior de l'edifici hi ha dos suports de llàntia, de fusta, a l'arc toral més proper a l'absis. Als peus hi ha un cor de fusta que porta la data 1571. La nau i l'absis presenten un arrebossat força malmès a causa de les humitats. Malgrat la decoració llombarda que hi ha a la capçalera, els estudiosos Francesc Junyent i Alexandre Mazcuñán, afirmen que l'església de Sant Joan de Montanissell és una obra que es pot datar al segle XII.
Cap a 1990 es va dur a terme una restauració consistent a substituir la coberta de llosa per una nova teulada a base de llosetes de pissarra i a reconstruir part de la volta de l'absis


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de Coll de Nargó)

És una església situada al poble de Coll de Nargó, a la comarca de l'Alt Urgell, que fou declarada, el dia 5 d’abril de 1946, Monument Nacional Historicoartístic. Això fou possible gràcies a la intervenció de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, erudit i gran amant de l’art romànic, que va salvar, gràcies a la seva intervenció, els frescos de les esglésies de la vall de Boí, actualment declarats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. L'antiga església parroquial de Sant Climent és voltada del clos del cementiri, vora la carretera d'Isona i a tocar les primeres cases del poble de Nargó. L'edifici actual fou construït a finals del segle xi o principis del XII al lloc d'una església anterior, de la qual es conserva la traça de la planta al costat de migdia i el campanar
És d'arquitectura romanicollombarda, amb una única nau, coberta amb volta de canó que recolza sobre arcs torals. L'absis, situat uns 50 cm per damunt de la nau, és decorat exteriorment amb un fris d'arcuacions cegues i lesenes. La porta principal és a ponent, però n'hi ha un segon accés a migdia. A l'interior, prop del presbiteri, un arc lleugerament ultrapassat dona accés al campanar, adossat a la nau.

El campanar és una construcció preromànica, no anterior al segle X, de planta rectangular i amb la base atalussada fins a tres quarts de l'alçada. Al capdamunt del cos piramidal hi ha una finestra de ferradura en cada una de les cares. Tanmateix, alguna d'elles podria ser fruit de la restauració feta a principis de segle, en què es va refer també el darrer cos del campanar, coetani de l'església, amb una finestra triforada emmarcada per un parament d'arcuacions. L'absència d'ornamentació a la resta del campanar contrasta amb la dels murs exteriors de l'església, decorats amb una sèrie d'arcuacions i lesenes. La façana principal disposa igualment d'arcuacions, que segueixen el doble vessant de la coberta i que formen un parament rebaixat al mur, sobre la portada, on hi ha una finestra cruciforme 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Maria)

Es una església romànica del segle XII, situada al cim del turó de la Roca, a Sant Martí Sarroca, Alt Penedès. Conjuntament amb el castell de Sant Martí Sarroca formen l'anomenat Conjunt monumental de la Roca. Està catalogada com a monument històric artístic per la Generalitat de Catalunya des del 1931, i ambdós edificis formen part actualment del museu municipal
És un edifici d'una nau amb un absis semicircular, molt ric en decoració escultòrica, amb arcades a l'interior i a l'exterior, sostingudes per columnes amb capitells ornats. La nau és coberta amb volta de canó seguit sobre arcs torals. Sobre el creuer s'alça un cimbori, format per una cúpula semiesfèrica sobre petxines, damunt la qual, el 1600, fou bastit el campanar octogonal, amb balustrada. El 1633 foren afegides dues capelles laterals a la nau i fou obert un portal barroc al mur de ponent amb frontal esculpit i el bust de sant Martí. El 1705, al costat nord del creuer s'afegí una capella neoclàssica amb una cúpula sobre petxines, que conserva un retaule barroc salomònic del 1718
De la construcció romànica del segle XI en resta, a més de la nau, la base d'una gran torre campanar adossada al mur sud, amb restes de lesenes de tipus llombard.

L'església de Santa Maria de Sant Martí Sarroca és un dels edificis del segon romànic amb una decoració escultòrica més rica de tot Catalunya. Els murs perimetrals de l'església són ornats per un fris sostingut per unes noranta mènsules esculpides amb caparrons, animals fantàstics i altres temes ornamentals. La porta d'entrada original, situada per raons topogràfiques al mur nord, té sis capitells amb arquivoltes i arcs en degradació, tots profusament esculpits. A l'interior, els capitells que assenyalen l'arrencada dels arcs torals i dels formers, són igualment molt decorats.

A l'interior de l'església de Sant Martí Sarroca es conserva, també, un magnífic retaule gòtic del 1415, atribuït a Jaume Cabrera, deixeble dels germans Serra i de Borrassà, i dues piques baptismals renaixentistes del segle XVI. Hi ha una imatge de fusta policromada de la Verge asseguda en un tron amb el nen a la falda. Duu túnica i mantell, amb corona i una bola a una mà. El nen duu túnica i corona, un llibre a la mà i amb l'altra fa el senyal de la benedicció. Estilística pròpia del romànic, que remarca el hieratisme de les figures. Iconografia també pròpia del romànic, amb la interpretació de la Verge com a Sedes Sapientiae i no com a Mare de Déu 


 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria Magdalena del Pla del Penedès)

És una església parroquial a la Plaça Major del Pla del Penedès (Alt Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici d'una sola nau, amb creuer i cimbori, que descansa sobre trompes. La coberta és de volta de canó. L'absis, envoltat exteriorment per altres construccions, té tres finestres i conserva restes de pintures al fresc amb motius geomètrics. Aquestes pintures policromes estan adossades a les parets de les esqueixades de les finestres de l'absis i petites zones de les parets vora amb temàtica diversa. Dels dues absidioles originals només se'n conserva una, decorat amb bandes llombardes i arcuacions cegues a l'exterior. El campanar és de planta quadrada, amb obertures d'arc de mig punt i un rellotge a la part superior.
L'església es troba documentada des del 1080. El 1097 pertanyia a la canònica de Santa Maria de Solsona. Fou parròquia independent des del 1778. L'edifici ha sofert diverses modificacions al llarg del temps. Una de les absidioles va ser destruïda entre el 1500 i el 1600 per fer l'escala del campanar. Posteriorment van fer-se obres d'ampliació, als voltants del 1800. L'última restauració, que ha recuperat la part romànica, data del 1972 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Lavit)

És l'església parroquial de Lavit, al municipì de Torrelavit (Alt Penedès) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau rectangular sobrealçada. L'absis ha estat refet i hi ha una porta a la façana sud amb arquivolta i àbac. Té un campanar d'espadanya reforçat. Annexa, existeix la rectoria amb una interessant galeria de columnes salomòniques 


 

Pintors Catalans (Ramon Sanvisens i Marfull)

Barcelona, 18 de març de 1917 - 1 de març de 1987. Fou un pintor català. El 1933 ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis del Clot on fou deixeble de Domènec Soler. Dos anys després ingressà a l'Escola d'Arts i Oficis de Llotja, on fou deixeble de Lluís Muntané. Amb l'esclat de la Guerra Civil fou mobilitzat per anar al front. Posteriorment, es matriculà de nou a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi, on va ser deixeble de Monreal i Tejada, Miquel Farré, Emest Santasusagna, Pérez Dolz, Francesc Labarta i Enric Monjo. També l'influencià l'obra de Joaquim Mir.

El 1944 realitzà la seva primera exposició individual a Galerías Españolas de Barcelona i el 1945 residí a París, on estudià les obres de Vincent van Gogh, Cézanne, Gauguin i Bonnard. El 1946 obtingué la pensió El Paular i visqué a Holanda, on estudià Rembrandt, Vermeer i Franz Hals. El 1957 fou nomenat Professor Interí de Pintura a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi; el 1965 guanyà per oposicions la plaça de Professor Auxiliar Numerari de la mateixa institució i, el 1971, en fou nomenat Secretari. El 1975 cessà en els seus càrrecs en aguditzar-se una malaltia a l'ull esquerre i en produir-se els primers símptomes d'una insuficiència respiratòria crònica.

Sanvisens fou un entusiasta de la pintura a l'aire lliure. La seva obra és tota llum, color, ritme i moviment; les oliveres, len vinyes, els sembrats vibren i llampeguegen amb el sol. Els pagesos treballant al camp -tema molt estimat del pintor- formen part de la terra, de vegades vermells es confonen amb els sembrats torrats de l'estiu. Els anys cinquanta del segle passat, fou un assidu a les Biennals d'Art de Montblanc on aconseguí els primers premis de dibuix i pintura. En la dècada següent s'enamorà del poble de Canyelles (Garraf) on comprà una casa i pintà intensament, molt sovint en companyia de deixebles de l'escola de Belles Arts i d'amics. Fou molt popular i estimat al poble on, a més d'organitzar concursos de pintura ràpida, participà en nombroses accions cíviques; l'ajuntament de Canyelles, agraït li dedicà un carrer. El 1986 se celebrà la darrera exposició en vida del pintor, organitzada per la Fundació de la Caixa de Barcelona, mostra que es traslladà després a Madrid. La matinada del dia 1 de març de 1987 morí a la Clínica Sant Josep de Barcelona. Durant el mes següent li fou dedicat un homenatge al Cercle Artístic de Sant Lluc.

Pintors Catalans (Juvenal Sansó Garrit)

Reus, 1929. És un pintor català resident a Manila. Quan tenia cinc anys la seva família s'exilià a Filipines i instal·là a Manila una fàbrica de mobles. Allà començà la seva formació com a pintor, que després continuà a Europa. Va fer els primers estudis de pintura a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de Filipines, a Manila, estudis que continuà a l'Academia di Bella Arti de Roma i a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París, on, anys més tard, establí la seva residència i féu la seva primera exposició. Els seus paisatges tenen una base realista i formen part d'un univers màgic. Expliquen el fet de ser i no ser de dues cultures, i l'exotisme i la normalitat, la nostàlgia i l'optimisme d'un paradís retrobat. La majoria dels quadres són pintats amb aquarel·les o amb acrílic, d'estil dinàmic, de línies fermes i de cromatisme intens. Ha exposat a múltiples sales i museus de Filipines, França, Itàlia, Estats Units d'Amèrica, Anglaterra i Mèxic. Rebé el primer premi de pintura a l'oli i d'aquarel·la de l'Associació d'Art de Filipines el 1950 i el 1951, i la seva obra "Leuers" va ser nominada Print of the Year pel Cleveland Museum (1964). Ha exposat també a Madrid, Barcelona i Reus. Les seves exposicions acostumen a necessitar un muntatge especial per la gran quantitat d'obra que presenta. L'escriptor filipí Alejandro Roces li ha escrit una biografia. A més de català i castellà parla anglès i tagal. Visita Reus de tant en tant on veu els familiars que encara té a la ciutat. Actualment resideix a Manila, on un carrer porta el seu nom. Juvenal Sansó ha creat a San Juan, a les Filipines, una Fundació que porta el seu nom i que recull molta de la seva obra. L'Ajuntament de Reus li va atorgar el 2009 una Menció Honorífica Municipal en reconeixement a la seva trajectòria personal com a pintor i per haver estat mereixedor de distincions com la Creu d'Isabel la Catòlica i la Medalla del Mèrit de Filipines

Pintors Catalans (Baltasar Sans i Pàmies)

Barcelona, 30 de maig de 1882 - Montcada i Reixac, 19 de juliol de 1957. Fou un pintor català. Va cursar estudis a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i de tornada a Barcelona va ser deixeble d'Enric Monserdà i Vidal i posteriorment de Modest Urgell. Durant el 1904 va ampliar els seus estudis a París i Roma, on va treballar junt a Marià Benlliure i altres artistes espanyols pensionats.
Al retornar a Barcelona es va establir a Montcada i Reixac, dedicant-se a la pintura d'objectes, bodegons i retrats, exposant a sales i galeries de Barcelona, com les conegudes Galerías Layetanas, punt de trobada d'artistes i intel·lectuals noucentistes. En paral·lel, Sans va desenvolupar una passió per la fotografia, oferint-li explorar altres tècniques de pintura, prenent imatges fotogràfiques que posteriorment pintava en quadres a l'oli. A principis dels anys quaranta, Sans va ser mestre de dibuix i pintura del pintor montcadenc Joan Capella. Es va casar amb Montserrat Artès de Miguel

Pintors Catalans (Maria Teresa Sanromà)

Valls (Tarragona), 1922. Inicia la seva vida artística en plena postguerra i la seva formació està lligada en bona part a l'Escola del Treball de Valls, el centre en el qual s'origina el ressorgiment de la vida artística de la ciutat.  Des de petita se sent atreta pel món de la pintura. En acabar l'escola, estudia tenidoria de llibres als Caputxins de Valls i se n'examina a Barcelona; finalitza els estudis però no exerceix mai. A Valls, l'únic lloc on es donen classes d’art és a la recuperada Escola del Treball, però ella no pot assistir-hi pel fet de ser dona, ja que un capella hi ha prohibit l’entrada a les dones.

Al desembre de 1945, l'Escola el treball ha muntat la II Exposició Col·lectiva d'Art de l'Associació d'Alumnes i Ex-alumnes, que presenta Eduard Castells, fill de l'impressor Castells. El director de l'escola demana al pintor si pot donar un curs de tècnica pictòrica als alumnes, els capvespres de divendres i dissabtes, i els diumenges al matí. Aquest curs ha de durar dos anys, però en realitat es manté fins a la mort del pintor l'any 1976, i esdevé una tradició de la qual sorgeix el Grup dels Divendres, que encara és actiu. Així comencen aquestes classes, però allí tampoc hi volen dones; malgrat tot, Maria Teresa troba la manera de participar-hi: demana al seu xicot, Anton Vallvey Sanromà, que després serà el seu marit, que l'acompanyi per poder-hi assistir. Més tard s'hi incorporen altres noies com Sefi Giraldo. A la III Exposició de Nadal trobem Maria Teresa; és la primera pintora de Valls que forma part del grup d'expositors. Des de llavors l'artista és present en la major part de les activitats i en els grups de la ciutat.

L'any 1950 participa en l'Exposició d'Artistes de Valls, organitzada per Eduard Castells al Sindicat d'Iniciativa de Tarragona, com a única representant femenina. Al mes de febrer de 1951 se celebren a Valls les Festes Decennals de la Candela. Amb aquest motiu s'inaugura una mostra col·lectiva en la qual estan representats tots els artistes significatius de la ciutat: Eduard Castells, Anton Dalmau, Francesc Domingo, Maria Fraser, Elvira Homs, Roma Màndoli, Joan Maria Dalmau, Jordi Mercadé, Pau Mercader, Josep Pons, Pere Queralt, Joan Rafí, Joan Serafini, Marc Trilla, Daniel Ventura, Jaume Mercadé, Josep Maria Tost, Estanislau Ribas, Josep Busquets, Ignasi Ferré i Bonaventura Casas; naturalment, Maria Teresa Sanromà està entre ells. L'any 1955 pren part al II Concurs Exposició Provincial d'Art que organitza el Centre de Lectura de Reus i obté un accèssit. També forma part del grup Cercle Jaume Huguet, integrat pels artistes més destacats de la ciutat: Castells, Mecadé, Gatell, Manresa, Pons, Quaralt, Riba, Tost, Ventura, Busquets, Sanromà i Serafini. El grup es va presentar l'any 1958 a la Sala del Sindicar d’Iniciativa de Tarragona, i el 1960, a la Llibreria Guàrdias de la mateixa ciutat. El 1967 exposa a les Galeries Syra de Barcelona format part del grup 7 pintors de Valls integrat per Eduard Castells, Josefina Giraldo, Pere Queralt, Jaume Solé, Josep M. Toast, Joan Vallverdú i Daniel Ventura.

Una etapa molt important en la vida de l'artista és la creació i el desenvolupament del grup Un Nus integrat per Pere Queralt, Maria Teresa Sanromà, Joan Cunillera, Joan Serafini i Jaume Solé. El grup té una sèrie d'activitats programades que abasten deu anys, al llarg dels quals realitzen mostren en ciutats com: Conca, Eivissa, Barcelona, Lleida, Tarragona, entre d’altres. Una vegada és dispersat el grup, cadascú continua amb la seva trajectòria personal. El 1991 exposa a la Sala la Caixa Tarragona, a Tarragona. L’any 2000 Maria Teresa exposa a la Sala Julià de Valls una mostra que va titular “Proposta Estètica”.

Una altra faceta de l'artista és el disseny de joies. El 1971 va sortir un anunci al diari d’una casa coneguda de joies que buscava dissenyadors. Maria Teresa es presentà a Barcelona i realitzarà el dissenys fins a l'any 1994. Fa col·leccions inspirades en Àfrica, Egipte, etc. És una feina que l'artista realitza gairebé de forma anònima, malgrat el seu èxit.

Pintors Catalans (Josep Sancho Piqué)

Marçà (Tarragona), 1872-1959. Fou un pintor català. L'any 1889 entrà a l'estudi del pintor Lluís Graner (Barcelona, 1863 - Barcelona, 1929), i ingressa a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, on fou condeixeble de Joaquim Mir i d'Isidre Nonell. Exposa per primera vegada a la Sala Parés de Barcelona l'any 1896 i aquest mateix any participa en la III Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, amb els quadres La Fillola i Notícies de guerra.
L'any 1898 participa en la IV Exposición de Bellas Artes e Industrias Artísticas, convocada per l'Ajuntament de Barcelona. Hi presenta quatre pintures a l'oli -Oremus, Retrato i dues marines-. Aquest any també pren part en la Exposición Extraordinaria de Bellas Artes, a la Sala Parés, amb el quadre Riu del Molí (l'Antó) i l'any 1907 pren part en la V Exposición Internacional de Arte e Industrias Artísticas, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona, amb el quadre En la Iglesia. Participà en la Exposición de Retratos y Dibujos Antiguos y Modernos, organitzada per l'Ajuntament de Barcelona l'any 1910, amb l'obra Retrato de Señora.
L'any 1915 presenta la seva obra al Saló del Centro Industrial de Tarragona. La crònica de La Veu de Tarragona fa un breu seguiment de l'obra exposada i en destaca La Dama negra, Compliment d'un vot i Retrat de Senyoreta d'entre un conjunt d'obres pintades a l'oli i al pastel. L'any 1916 inaugura una escola d'art pictòric i dibuix per a nois i noies al carrer de la Unió de Tarragona. Impartí l'ensenyament de la composició, el paisatge, el dibuix al natural, art, decoració, etc.
Fou el primer artista que dibuixà els cartells de propaganda turística de Tarragona, per encàrrec del Sindicat d'Iniciativa i Turisme d'aquesta ciutat. Participa en l'Exposició d'Art de Barcelona, organitzada per la Junta Municipal d'Exposicions de Barcelona (1921), amb el quadre La Bordadora.
Forma part de la II Exposició d'Art Tarragoní organitzada pel Foment d'Estudis d'Acció Popular Catòlica (1928) amb dues pintures a l'oli –Dama i Vell– i dues al pastel.
Participa en l'Exposició Internacional de Barcelona l'any 1929 amb dues pintures de gran format El Filósofo i El Pandecatas.

Poc abans de 1936 torna a tornà a viure a Marçà, el seu poble nadiu, el qual abandonà en esclatar la Guerra Civil Espanyola per tal d'anar a Barcelona, on, després de diverses vicissituds residí a Pedralbes. En aquesta època dibuixà una interessant col·lecció de dibuixos a la ploma sobre els horrors de la guerra. Un cop finalitzada la Guerra Civil, l'any 1939, i després d'una curta estada a Girona, tornà a Marçà.
L'any 1940 exposà a les Galeries Laietanes de Barcelona, i el 1942 ho feu a l'Hotel Palace de Madrid amb una col·lecció de quaranta-quatre quadres de temàtica diversa. Un crític de l'època digué d'ell: "...su alarde de impecable factura académica y de madurasfacultades pictòricas constituyen una gran lección, a pesar de al evolución de las corrientes artísticas queda como un valor de perenne actualidad". Aquest mateix any també exposà al Centro Mercantil de Zaragoza. El 1943 exposà al Servicio Sindical de la Prensa Diaria de Barcelona on presentà un conjunt de vint pintures a l'oli. Del 16 al 30 d'abril de 1945 mostrà la seva obra al Salón de Exposiciones de Artesanía de Madrid amb vint-i-dues obres de diferents etapes de la seva producció. Aquell mateix any també exposà a San Sebastián.