Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Colomers)

És una església al centre del nucli de Colomers. És un edifici d'una nau amb capelles laterals, absis semicircular i torre als peus. L'aspecte actual del temple mostra les intervencions experimentades al llarg del temps a partir de l'estructura original romànica. A l'interior, la nau es cobreix amb volta apuntada i al llarg dels seus murs s'obren les capelles, amb tres arcs de mig punt que recolzen sobre pilastres.

Un arc triomfal doble separa la nau del presbiteri.0 La part més interessant és l'interior de l'absis. Està decorat per arcs cecs sostinguts per dotze columnes amb capitells esculpits amb motius vegetals, representació d'animals, figures humanes i motius geomètrics. Alguns dels capitells són originals i d'altres han estat reemplaçats.
Exteriorment, s'observen dues etapes constructives: la part inferior correspon, amb moltes modificacions (capelles laterals, portada), a l'obra romànica, mentre que la part superior, amb espitlleres, és el resultat de les obres de fortificació dels segles XVI – XVII. A la façana s'obre la porta d'accés barroca. És rectangular i la corona un frontó trencat per damunt del qual hi ha una finestra romànica d'arc de mig punt. Conserva les lesenes de la primitiva façana romànica amb decoració de tipus llombard. La torre, a la banda dreta, té base quadrada, cos superior vuitavat amb obertures de mig punt i coronament de barana amb balustres.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Bell-lloc d'Aro)

És una obra del municipi de Santa Cristina d'Aro (Baix Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església d'una sola nau amb capçalera de planta de ferradura a l'interior i poligonal a l'exterior (la forma externa li fou donada tardanament). A ponent té una façana molt alterada, un arc triomfal de mig punt amb una arcada obrada amb dovelles i muntants de pedres escairades, i un tram de volta més baixa que la nau (s'ha pensat que inicialment era un temple amb dos absis contraposats, un a cada extrem de la nau).

Aquest tipus de planta no és freqüent al país, però té precedents en esglésies paleocristianes especialment del nord d'Àfrica. La volta emprada en aquest santuari està adaptada a l'espai que cobreix i es pot considerar preromànica. Al fons de l'absis hi ha una finestra esbiaixada, als muntants de la qual foren reutilitzats elements romans. Hi ha també un campanar d'espadanya i contraforts a la façana davantera. A la banda N de l'església hi ha diverses ruïnes pertanyents a un edifici de planta circular o concèntrica que hi comunicava, potser un baptisteri. Adossada a l'església hi ha la rectoria, notable casal que amaga part de l'exterior de l'església i que fou construït al segle XVIII. S'hi venera la Mare de Déu de l'Assumpció i té uns Goigs dedicats que canten: "Mare, Regina i Senyora, / us proclama el nostre cor: / Sigueu nostra protectora, / Verge Assumpta de Bell-lloch"

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida de Vilarnau)

És una església amb elements prerromànics, romànics i barrocs de Palafrugell (Baix Empordà) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Capella d'una sola nau capçada al cantó de llevant per un absis poligonal. Arc triomfal de mig punt sobre pilastres amb impostes a bisell. Volta de canó que ha estat coberta de calç. Els paraments dels murs laterals tenen al descobert els aparells romànics, interiorment amb incisions imitant carreuades en el morter de les juntures de les pedres. En el mur de migdia, porta romànica, d'un sol arc de mig punt, actualment tapiada i només visible a l'interior, ja que exteriorment aquest mur fou recrescut, segurament al segle xvi. La façana de la capella, amb porta d'arc de gran dovellatge i finestra al costat, es precedida per un pòrtic cobert a doble vessant i un espai descobert limitat per alts murs que té una porta datada, a la llinda, l'any 1703. Darrere l'actual capçalera - de construcció recent- hi resta un fragment dels murs de l'extrem de llevant de l'església, que ha estat eliminat, amb un aparell, en part, en "opus spicatum".

A la capella hi podem distingir diverses etapes constructives: restes preromàniques darrere la capçalera, la nau romànica (del segle xi pels seus trets arquitectònics), un recreixement del mur de migdia, segurament del segle xvi, la façana i el pòrtic d'inicis del segle xviii. Sobre el frontis hi ha una petita espadanya de la darrera època o encara posterior.
Les obertures fetes els anys 1970 a l'església, sense permisos, han comportat els resultats següents: eliminació del sector de llevant de l'edifici ( gairebé la meitat de la seva llargada) del qual només resta ara un fragment de mur -els paraments destruïts eren els més antics, preromànics, amb una petita porta d'aquesta època-, construcció d'un nou absis a l'extrem de tram de nau no eliminat, a imitació d'una capçalera barroca popular; integració de l'espai destruït de la capella al jardí de la finca veïna.
D'altra banda, descoberta de les estructures romàniques del tram de nau que queda; consolidació i restitució del culte a la capella en el seu estat actual (escurçada), represa de la festa de sant Ponç. Al costat de migdia de l'església hi ha un clos de mur de pedra i morter dit "el cementiri", que hagués estat molt interessant per a exploracions arqueològiques. També ha passat a la finca veïna; ara hi ha una piscina.

Escultors Catalans (Modest Gené Roig)

Reus (Tarragona), 5 de novembre de 1914 - Bata (Guinea Equatorial), 29 d'octubre de 1983. Fou un escultor català.
Als 17 anys, amb motiu d'una exposició de la seva obra, demana i se li concedeix per part de l'ajuntament la beca Jacint Barrau per fer estudis de belles arts a Barcelona. Va viatjar per França, Itàlia, Bèlgica i Guinea Equatorial, aleshores colònia espanyola, on fixà més tard la seva residència, que alternava amb viatges a Reus i Andalusia. Va esculpir l'escut de la ciutat de Reus per l'ajuntament. Va fer un bust del president Macià i va fer una exposició a Reus el 1932. A Andalusia, el 1937, va esculpir una gran imatge del Sant Crist. Després va fer més exposicions a Barcelona, Sevilla i Reus

Les seves escultures principals van ser motius religiosos, igual que van fer en la postguerra diversos artistes reusencs de la seva època, com ara Joan Rebull i Teresa Vidal. Moltes de les seves obres van ser encàrrecs dels pobles de la comarca del Baix Camp i comarques veïnes. Destaca el Crist de la Sang (de la parròquia de la Puríssima Sang de Reus), finançat per Josep Sabater, la Verge de la Solitud, imatge titular de la Venerable Congregació de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist de Lleida, una Santa Teresa de Jesús per a la Sección Femenina de la Falange, entre d'altres, i el conjunt de la seva obra al monestir de Poblet, amb diverses escultures. També va fer la comparsa dels Nanos de Reus el 1947.

Va fer diverses exposicions a Ceuta, Tànger i Tetuan. El 1957 es va traslladar a la Guinea Espanyola i va plasmar la vida colonial i on va deixar gran nombre d'obres, entre elles un retaule a la catedral de Bata, i una verge moreneta en versió fang coneguda com a Nostra senyora de l'Illa i que el 1987 va ser declarada patrona de Malabo pel Papa Joan Pau II. Va fer també busts de Franco, (que va presidir durant molts anys el saló de sessions de l'Ajuntament de Reus), Elisabet II, Hassan II, Joan Carles I, i d'alguns presidents (Guinea-Conakry, França, Camerun i Gabon). Al llarg de la seva carrera va obtenir nombrosos premis i medalles.

Escultors Catalans (Ramon Ferran i Pagès)

Reus (Tarragona), 14 d'agost de 1927 - Reus (Tarragona), 2 de gener de 2015. Va ser un escultor i pintor català. Fill del Ramon Ferran Munter i de la Carme Pagès Cros, era el gran dels seus tres fills, un noi i dues noies. L'entorn on va créixer era humil, de classe treballadora. El seu pare era minaire i treballava en temporada en les premses de vi i d'oli que abundaven al Reus de l'època. La mare, a més a més d'ocupar-se de les feines de la casa, en els períodes en què la família més ho necessitava, treballava per altre o muntava petits negocis, per poder acabar d'omplir l'olla. En un entorn com aquell en què va créixer, no hi havia cap mena d'estímul que l'hagués predisposat o inclinat cap al món de les arts plàstiques. Així doncs, l'interès i la capacitat creativa, que va demostrar ja de ben petit, era una qualitat innata en ell.

Escultors Catalans (Joan Fargas Trillas)

Reus (Tarragona), 1870 - Reus (Tarragona), 27 de gener de 1923. Va ser un escultor i mestre de dibuix català. Deixeble de Ramon Casals i Vernis, va obrir una escola-taller d'escultura i dibuix que va tenir gran acceptació, sobretot per part d'alumnes de l'institut de segon ensenyament, ja que feia unes classes on predominava la discussió artística, basada en la història de l'art i donava classes de pintura al camp, on els alumnes pintaven paisatges i tipus populars. El 1890-1891 publicà una sèrie d'interessants dibuixos i apunts a llapis a Reus Artístich. El 1917 va ser nomenat professor auxiliar de dibuix a l'Institut i a l'Escola Municipal d'Arts i Oficis. Se li coneixen diversos medallons en relleu, un amb el cap de Pròsper de Bofarull i figures de marbre del bisbe Grau i d'Anselm Clavé. L'Ajuntament de Reus li encarregà el 1899 l'estoig per a guardar l'espasa del general Prim. Es va dedicar també a la restauració d'escultures, pintures i peces de ceràmica, i de tant en tant restaurava els gegants. Va construir les més conegudes carrosses dels carnavals de Reus de començaments del segle xx, i elements d'ornamentació urbana que s'usaven en determinades festivitats.

Escultors Catalans (Ramon Bonet i Savé)

Reus (Tarragona), 1870 - Barcelona, 1953. Va ser un escultor català. Va realitzar, sota la direcció de Llorenç Matamala, diverses escultures per a la façana del Naixement del Temple de la Sagrada Família. Després marxà a París, on va treballar amb Auguste Rodin i després a la joieria Cartier, que li encomanà el disseny de joies. La mateixa casa l'envià a la seva sucursal de Londres, i després a la de Nova York, on a més de les joies realitzà diverses escultures per a decorar edificis neoiorquins. Es va fer ric, però va perdre la seva fortuna i va morir a Barcelona en un asil

Escultors Catalans (Francesc Bellver)

Reus segle XVIII. Va ser un escultor, ebenista i tallista reusenc. Realitzà nombrosos retaules barrocs per a esglésies del Camp de Tarragona. Era cunyat del vallenc Lluís Bonifaç, amb el qual va col·laborar durant els anys 1774 a 1779 en la construcció del cadirat del cor de la Seu Nova de Lleida, considerat una obra mestra de l'escultura barroca a Catalunya. El seu fill, Mateu Bellver i Bonifaç, va continuar el taller a Reus, on el 1809 va ser nomenat regidor i obrer de la Prioral de Sant Pere. Va fer el retaule major de l'església de Sant Salvador de Vilanova de Prades, i figures d'alabastre de Sarral per la Catedral de Tarragona.Tota la seva obra s'ha perdut. Mateu Bellver, casat amb Maria Bartolí, de Reus, va ser pare del també escultor Mateu Bellver Bartolí.

Escultors Catalans (Mateu Bellver Bartolí)

Reus (Tarragona), 1792 - Reus (Tarragona), 1864. Va ser un escultor català, artesà de la fusta i ebenista. Era descendent d'una nissaga d'escultors. La seva àvia materna era germana de Lluís i de Francesc Bonifaç. El seu avi patern era l'escultor Francesc Bellver, i el seu pare el també escultor Mateu Bellver i Bonifaç. Mateu Bellver va estudiar a Reus i aviat es posà d'aprenent al taller del seu pare, al carrer de Pedró (actual carrer de Llovera), on la família tenia l'obrador i el domicili. Cap al 1820, degut a les dificultats econòmiques, Mateu Bellver i tres germans seus van anar a Barcelona. Una de les seves germanes es va casar amb Pasqual Nobas, i van ser pares de Rossend Nobas i Ballbé, escultor. Un altre germà, Anicet Bellver, va emigrar a Montevideo com a artesà de la fusta.

Mateu Bellver va tornar a Reus quan va morir el seu pare, cap a finals de la dècada de 1830. La seva mare, en fer testament el va fer hereu, amb l'obligació de pagar els deutes. A causa dels problemes econòmics es va haver de casar amb una pubilla, i amb la dot va saldar el que devia i va arreglar l'obrador familiar. Va treballar més d'ebenista i de fuster artesà que no pas d'escultor, però a finals de 1838 havia rebut un encàrrec per a elaborar diverses imatges del convent de Sant Agustí de la Selva del Camp, i el 1843 va fer una carrossa processional per a la parròquia de Montbrió del Camp on es portava la llitera ("ataut") de la Mare de Déu d'Agost. La llitera encara existia el 1925. Les imatges no les tallava completament, sinó que n'encarregava el cap a l'escultor barceloní Ramon Padró, deixeble de Damià Campeny i al seu taller les muntava. Va realitzar el retaule de l'església de Vilallonga el 1846, i el 1848 el sagrari de la mateixa església. Treballà fent altars i imatges per a Porrera (1848), Vilaplana (1848), Alforja (1854), La Pobla de Massaluca (1849) i Capafonts. On va treballar amb més assiduïtat va ser a Reus, per l'església Prioral, amb imatgeria, i per algun particular, com un sant Crist per a Andreu de Bofarull, destinat al Palau de Bofarull. Treballà també, en la seva vessant d'ebenista, per a establiments d'esbarjo i per les cases benestants de la ciutat. Va fer per la societat Els Jardins de l'Euterpe, el 1862, unes columnes de fusta, estípits, florons i motllures que decoraven les portes i l'escala.

En un inventari datat el 1921 es troba detallat el contingut del que havia estat el taller de Mateu Bellver. Hi destaquen una carrossa de processons, unes urnes de monument, crucifixos, candelers, figures al·legòriques, relleus i aplicacions de fusta. Es conservava allà també un bust de Fortuny i un altre de Cervantes obra del seu nebot Rossend Nobas. En els llibres de comptabilitat de les seves actuacions s'anota que realitzava armaris, taules, mobles litúrgics, caixes d'orgue, carrosses, peanyes, candelers, faristols... i restaurava imatges i mobles