Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de les Botxes)

És una obra d'Òdena (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una ermita en ruïnes ubicada prop de les Malloles, situades en descampat. Edifici d'una sola nau amb absis llis orientat a sol ixent. Mesura 9,30m. de llarg per 4,40 d'ample. Porta a la façana de migdia i finestra a l'absis. Hi manca la coberta, l'absis i el mur de migdia estan molt deteriorats. En la nostra visita hi hem apreciat un forat a terra, fet per gent incontrolada on s'hi aprecia el fonament del peu de l'altar. Murs de pedra seca amb carreus d'arenós més o menys escairats, en forma de paral·lelepípede. Posteriorment l'interior fou arrebossat.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de la Goda)

És una església d'Argençola (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una nau, porta amb arquivolta, campanar de paret de dos ulls (restaurat posteriorment al 1968). Sobre la porta, adovellada, hi ha una petita finestra en forma de creu. L'absis és rectangular amb una obertura de doble esqueixada. Era sufragània de la parròquia de Fiol o Fillol, parròquia ja el 1109

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de l'Erm)

És una església de Sant Martí de Tous (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. En resten un absis i dues absidioles. L'absidiola del costat sud és gairebé sencera, amb bandes, arcuacions llombardes i una finestra; la nord és truncada; l'absis també té bandes i arcuacions. S'aprofità com a capella, coberta amb nerviacions gòtiques fetes els segles XIV o XV.
Segons Junyent (CR 1), l'església era d'una nau i creuer (més els susdits absis) i aquesta és l'única part conservada. Afegeix que té una volta central refeta en ogiva, potser substituint una cúpula o la volta de canó anterior

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Comalats)

És una església romànica del municipi de Copons, a la comarca de l'Anoia, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere de Comalats centra el petit nucli de Sant Pere, proper a Copons. És una capella que ha estat modificada, té una sola nau sobrealçada i coberta amb volta de creueria, i un absis semicircular amb finestra espitllerada, cobert amb volta de quart d'esfera. El campanar, de paret d'un ull, està refet i es troba a ponent i la porta adovellada, a migdia.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Ardesa)

És una església romànica al municipi de Rubió, Anoia, a l'antic terme de Sant Pere d'Ardesa. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. És un edifici d'una sola nau amb un absis semicircular a l'est amb uns ressalts simples. Més endavant, l'absis va ser separat de la nau amb un envà que va obligar a avançar el presbiteri. És probable que la volta de l'absis original estigués feta de pedra amb un quart d'esfera. En els vestigis dels paraments s'hi intueix l'existència d'uns ressalts als laterals que és probable que sostingueren els arcs de reforç de la nau. L'absis està decorat amb lesenes i arcuacions llombardes. L'edifici va restar abandonat amb el sostre esfondrat durant molts anys i en un estat de semi-ruïnes, fins que va ser restaurada l'any 2009 

 

Escultors Catalans (Emili Fontbona i Ventosa)

Barcelona, 1879 - Barcelona, 1938. Fou un escultor català. Format amb l'escultor Eusebi Arnau i a l'acadèmia del pintor Pere Borrell del Caso, formà part del grup d'"El Rovell de l'Ou" i fou un dels redactors de la revista manuscrita Il Tiberio (1896-98). Anà a París el 1899 amb els seus companys pintors Marià Pidelaserra i Pere Ysern. Allà visqué fins a 1901 i va fer gran amistat amb Pablo Picasso, que de nou a Barcelona s'inicià en l'escultura a la casa familiar de l'escultor, al carrer de Pàdua de Barcelona. Picasso va fer diversos dibuixos retratant Fontbona, en un d'ells, anunci de "Els Quatre Gats", del 1902, el presenta voltat d'amics d'aquella època (Pere Romeu, Picasso mateix, Sabartés, Àngel F. Soto i Rocarol).

Com escultor va sentir-se fortament influït pel primitivisme predicat per Paul Gauguin i el reflectí a la seva obra (majoritàriament conservada a col·leccions familiars i privades): Dona d'Amposta, Mariner de Tarragona, etc. que representen un camí totalment diferent al del Modernisme català típic i encara més de l'escultura acadèmica. Cap al 1905 va fer en alabastre Cap de faune, d'un brutalisme insòlit, i més o menys per aquesta època entrà a treballar a la Sagrada Família, on no congenià amb Antoni Gaudí. A partir del 1906 hagué de deixar les seves activitats a causa d'una esquizofrènia que el mantingué reclòs la resta de la seva vida a un hospital psiquiàtric.

Escultors Catalans (Joan Flotats i Llucià)

Manresa (Barcelona), 11 de març de 1847 - Barcelona, 11 de desembre de 1917. Fou un escultor català. Deixeble dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana, es dedicà principalment a la imatgeria religiosa, amb moltes obres juntament amb la col·laboració de Lluís Puiggener i també amb el seu deixeble i gendre Llorenç Matamala.
Va crear la figura de "Dànae" per la decoració escultòrica de la Cascada del Parc de la Ciutadella. El 1888 elaborà la estatua de Sant Sever per la façana gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona, substituint a la original del 1550. És autor de la clau de volta de l'Anunciació a la cripta de la Sagrada Família. Amb Gaudí també va col·laborar a l'església de les Saleses i al Palau Güell. També va realitzà La Coronació de la Verge Maria per al Cinquè Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat, entre altres diferents escultures. El seu fill Carles Flotats també fou escultor

Escultors Catalans (Carles Flotats i Galtés)

Barcelona, 3 de novembre de 1880 - Canet de Mar (Barcelona), 10 de novembre del 1949. Fou un escultor i imatger català.  Del seu pare (Joan Flotats i Llucia) va heretar ofici i vocació, i des de molt nen deixa veure els seus dons per a l'escultura, qualitat que perfecciona estudiant anatomia en l'Hospital Clínic de la ciutat de Barcelona, en la qual s'havien instal·lat els seus pares (ambdós eren de Manresa).

Treballà al taller del seu pare, com ho faria també Llorenç Matamala i Pinyol (1856-1927), principal dels deixebles de Joan Flotats; i gendre d'aquest després, pel fet de casar-se amb la seva filla Caterina. Mentre el seu cunyat Llorenç centrarà la seva carrera en la col·laboració amb Antoni Gaudí (fou cap de modelatge de la Sagrada Família), amb qui també havia treballat Joan Flotats, Carles Flotats mantindrà obert el taller del seu pare una vegada mort aquest en 1917; i desenvoluparà la seva carrera, conjugant la formació rebuda d'ell i en les diferents influències modernistes que marquen el començament del segle xx barceloní. Hereta, també, de Joan Flotats determinats vincles com els que manté amb els jesuïtes o amb la localitat natal d'aquest, Manresa, on treballarà de forma notable.

Carles Flotats, igual que el seu pare, treballa sobretot la imatgeria religiosa, tant en bronze com en pedra i fusta. No es tanca tampoc a l'escultura de temàtica profana, com ho demostra la seva realització en 1930 del bust en bronze del Doctor Pi i Molist, psiquiatre barceloní, davant la clínica del qual va estar durant molts anys aquest monument, que en l'actualitat es troba a un pati interior de la seu municipal del Districte de Nou Barris, de la capital catalana.

Escultors Catalans (Apel·les Fenosa i Florensa)

Barcelona, 1899 - París (Francia), 1988. Escultor catala. Estudià amb Enric Casanovas. El 1921 anà per primer cop a París, on exposà a la galeria Percier (1925), presentat per Max Jacob. Novament a Barcelona (1929-39), exposà a la Sala Parés (1930, 1933 i 1936). En retornar a París, acabada la guerra civil de 1936-39, s’integrà definitivament a la seva vida artística, bé que mantingué uns forts vincles amb Catalunya, intensificats el darrers anys.

El seu art descobreix un món vegetal, poblat de criatures femenines flamejants, que conserven fresques les empremtes dels dits de l’artista i són filles de la terra, de la qual emergeixen, fruit de la imaginació, amb el seu caràcter salvatge i discretament natural alhora.
Exposà individualment a les galeries Zborowsky (1928), Jacques Dubourg (1946, 1952, 1956, 1961, 1965 i 1970) de París, a la Hannover Galerie de Londres (1954), a la Paul Rosenberg de Nova York (1960 i 1961), a Tòquio (1966, 1981), a Madrid (1967 i 1976), etc. A Barcelona, també individualment, ho feu a la Galeria Jardí (1957), presentat per Jean Cocteau i Josep Carner, i a la Sala Gaspar (1965, 1969 i 1975, presentat per Salvador Espriu). Participà en exposicions col·lectives importants: el Saló de Maig de París, el Saló de la Jove Escultura, la Biennal d’Anvers, l’Exposició Internacional del Musée Rodin, la Biennal de Carrara, la d’Escultura Francesa Contemporània de l’Escola de París, la Petit Bronze, etc. Hom li dedicà diverses exposicions antològiques: Madrid (1979), París —Musée Rodin— (1980) i Barcelona (1983-84).
Conreà el retrat (Théophile Briand, Cocteau, Paul Éluard, Colette, Henri Michaux, Supervielle, Genet, Tzara, i Coco Chanel, de qui fou amant en 1939-40). Féu a França, diversos monuments, com el d’Oradour-sur-Glane (1945), o obres com l’esfinx, emblema del Conseil Constitutionnel, a París (1973). També és autor d’un baix relleu representant sant Jordi, al Centre d’Estudis Catalans de París (1977) i del monument a Pau Casals de Barcelona (1982).

Escultors Catalans (Antoni Fabrés i Costa)

Barcelona ,27 de juny de 1854 – Roma (Italia), 1936. Fou un aquarel·lista, pintor i escultor orientalista molt influenciat per Fortuny. El seu pare fou el seu primer mestre tan de pintura com d'escultura, demostrant des de molt petit extraordinàries habilitats. El 1867 obté una medalla i ingressa a l'Escola de Llotja de Barcelona estudià escultura. El 1875 va rebre un premi pel qual va marxar pensionat a Roma on aviat va deixar de realitzar escultures i va consolidar la seva mestria en la pintura. Treballà a Barcelona entre 1886 i 1892, quan va marxar a viure a París, on el seu prestigi internacional augmentà, gràcies al suport del seu marxant Adolphe Goupil i als nombrosos premis guanyats. El president de Mèxic, Porfirio Díaz, el va nomenar Inspector General de Belles Arts de Mèxic, càrrec que ostentà fins al 1908. Tornà a Roma on morí el 1936

Escultors Catalans (Eulàlia Fàbregas de Sentmenat)

Barcelona, 1906 - Esplugues de Llobregat (Barcelona), 27 de desembre de 1992. Va ser una escultora catalana. Més coneguda pel seu nom de casada com Eulàlia Fàbregas de Sentmenat. S'inicià en l'escultura als 50 anys, a partir de la mort del seu fill en un accident de cotxe. Es va formar llavors amb l'escultora Rosa Martínez Brau, i el 1964 va exposar per primer cop a la Sala Parés de Barcelona. De tendència figurativa, es va dedicar especialment al nu femení, generalment en peces de gran format, i va realitzar també imatges religioses.
La majoria de les seves obres es troben a Barcelona, entre les quals destaquen: Mediterrània, al Palau Reial de Pedralbes (1962); Serenitat, al Parc de Cervantes (1964); Nu femení, als Jardins de Joan Maragall (1965); A Francesc Matheu, a l'Avinguda Diagonal 696, davant de l'Escola Universitària d'Estudis Empresarials (1968); i Dones a la Cascada, als Jardins de Joan Maragall (1970). També té diverses obres a Esplugues de Llobregat, especialment a Can Sentmenat: Despertar, Eva, Joventut, Diana, Maternitat, Ballarines, Sense nom I i II i Deessa mediterrània; així com La Dona del Parc, al parc Pou d'en Fèlix. També va escriure dos llibres de poemes: En tu silencio i Lejano Azul, ambdós de 1965