Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Gil de Torà)

És l'església parroquial de Torà, a la comarca de la Segarra. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Església gòtica-tardana d'una sola nau amb dos trams de volta de creueria, el cor i el presbiteri. A l'interior es pot observar una única nau molt ampla i quatre capelles laterals a cada banda. Les del S més petites i les del N més grans i ricament decorades. L'altar Major està presidit per la imatge de Sant Gil, patró del municipi de Torà. Tota la nau es troba arrebossada i pintada amb cromatismes ocres. Gris o rosat a les motllures i nervadures. Es pot accedir a l'interior de l'església a través de dues portades, una principal al mur sud i l'altra al mur de ponent. La façana que mira a la Pl. de l'Església és molt sòbria i només s'hi poden veure dues obertures d'arc escarser i un rellotge de sol al centre de la façana. El portal d'accés presenta una porta semicircular amb la clau decorada, emmarcada per dues fornícules amb petxina i columnes estriades adossades al mur. Damunt aquesta portada trobem una fornícula central de petxina en molt mal estat. A l'extrem O de la façana s'aixeca la torre del campanar. Aquest té dos trams i presenta una planta quadrangular amb les arestes tallades i una obertura d'arc de mig punt a cada cara. Tot el parament és de pedra amb filades de carreus mitjans molt ben escairats. Actualment aquesta església està en restauració perquè es vol recuperar uns arcs de la primitiva església medieval

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Domènec de Cervera)

És una església gòtica de Cervera (Segarra) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb volta, de creueria amb clau, de llum molt ampla. Presenta sis capelles laterals a cada costat realitzades amb pedra i cobertes amb volta de totxo. L'absis és pentagonal. A cada costat té dues capelles, renovades al segle XVIII. La portada, situada als peus, és d'arc de mig punt dovellat, de pedra

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cosme i Sant Damià de Gospí)

És una capella del poble de Gospí, al municipi de Sant Ramon (Segarra) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella situada a l'entrada del nucli, dedicada als antics patrons de Gospí, d'una sola nau amb absis recte, coberta a dues aigües i realitzada amb paredat.
La façana principal presenta un revestiment amb arrebossat realitzat a mitjans del segle XX a causa d'una restauració de la capella, amb la porta d'accés amb arc de mig punt rebaixat, amb la presència a la part superior de la façana d'una inscripció de grans dimensions realitzada amb plaques de pedra amb el nom de la capella. A la part superior, coronant la capella, trobem un campanar d'espadanya d'un sol ull realitzat amb formigó.
L'interior de la capella presenta els murs realitzats amb paredat, amb volta de creueria pintada i clau de volta central. Per damunt de l'altar, trobem la imatge dels dos sants als que està consagrada la capella amb els seus atributs

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Bartomeu del Mas de Bondia)

És una església del nucli del Mas de Bondia, al municipi de Montornès de Segarra (Segarra) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'edifici data d'època medieval però va ser eixamplat en el segle XVIII. Església situada en l'únic carrer que estructura el primitiu clos murallat de nucli de Mas de Bondia. Es tracta d’un edifici de planta rectangular, d’una sola nau, coberta amb volta de canó amb llunetes, capelles laterals amb volta d’aresta, el cor situat als peus i capçalera plana. La façana principal se’ns presenta estructurada a partir d’una porta d’accés d’arc de mig punt adovellat, sobre el qual sobre un òcul motllurat, actualment tapat, sense entrada de llum, ja que la seva estructura rodona és aprofitada per un rellotge en perfecte funcionament. Corona la façana, un campanar d'espadanya amb dos pisos sobreposats, l’inferior disposa de dos ulls i per damunt un petit ull. L’obra presenta un parament exterior obrat amb carreus de mida mitjana disposats regularment

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Antolí)

És una església a la part alta del poble de Sant Antolí i Vilanova, al municipi de Ribera d'Ondara (Segarra) catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquesta església va ser l'antiga parròquia del poble i restà vinculada al bisbat de Vic a partir del segle XI i XII, fins que el 1957 s'entregà al bisbat de Solsona. La primitiva construcció d'aquesta església presentava una estructura d'una sola nau, capçada amb un absis semicircular i una porta d'accés al mur sud. Entre els segles XIV i XV s'afegí una segona nau al costat sud, que anul·lar l'antiga porta romànica d'accés i s'obrí una façana nord. Dins de l'església s'hi venera una relíquia de Sant Isidre Llaurador.
Església aïllada de qualsevol edificació i que presenta dos moments constructius clarament definits a partir de la seva estructura. Actualment l'edifici presenta ambdues naus juxtaposades, cobertes exteriorment a doble vessant, i la més primitiva capçada amb un absis semicircular amb una obertura d'una finestra de doble esqueixada. La porta d'accés a l'edifici està situada a la façana nord de la primitiva nau, amb un arc de mig punt de grans dovelles extradossades per una motllura que forma un guardapols. Una placa situada al costat dret d'aquesta porta d'accés mostra la imatge de Sant Isidre Llaurador en relleu i una inscripció que diu "ERMITA DE SANT ISIDRE". Al mig de la façana sud, s'obre una petita capella amb coberta a doble vessant. Finalment, un campanar d'espadanya de dos ulls, s'alça sobre l'aresta de la coberta exterior de la nau situada més al sud, en posició paral·lela a l'eix horitzontal d'aquesta. Dins de l'església es conserven estructures de la segona nau que s'afegí al costat sud i que corresponen a les ampliacions dels segles XIV i XV situades al voltant de l'altar d'aquesta, com per exemple la coberta amb volta de creueria o l'estructura d'un finestral apuntat amb decoració lobulada, actualment paredat. L'església disposa també d'una pica beneitera situada al seu interior, davant la porta d'accés. Aquesta se'ns presenta estructurada a partir de fust i vas, sense sòcol. Així doncs, el fust de la pica, de secció quadrada amb les arestes bisellades, arranca directament del paviment de l'edifici. Un collarí motllurat serveix de nexe d'unió entre el fust i el vas de la pica. La part inferior del vas és gallonat i disposa d'un doble cordó motllurat que ressegueix el seu perímetre circular. L'interior del vas està motllurat i mostra un treball apetxinat

Pintors Catalans (Miquel Gispert i Vila)

Caldes de Montbui (Barcelona), 1888 - São Paulo (Brasi) en 1974. Fou un pintor que conreà especialment el paisatge a l’oli. La seva afecció a la pintura es demostrà ja de molt infant, començant a fer exposicions arreu de la província de Barcelona. Residí gairebé sempre a Caldes de Montbui. L’any 1935 exposà a Terrassa al costat del seu amic Manolo Hugué a la sala <Amics de les Arts>. Més tard ho va fer a la Sala Parés de la ciutat comtal, i també a les millors sales de la capital catalana. El 1950 marxà al Brasil, fixant la seva llar prop de São Paulo. Però el pintor sempre tingué el seu record a la vila nadiua: així ho demostren les innombrables carpetes de dibuixos amb estudis de Caldes.

La pintura de Miquel Gispert envolupa una mena de serenor en els seus camps plens de claror i suggestions. Cada quadre és com un mirador al paisatge i crea una consciència cromàtica per qui vol sentir i pensar en la Natura viva. L'ajuntament de Caldes dedicà un carrera a aquest artista calderí l'any 1968.

Pintors Catalans (Esther Miñana i Fatjó)

Sabadell, 20 d'agost de 1944. És una poetessa i pintora catalana. L’any 1971 va fer  la seva primera  exposició a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell i després en va fer a Barcelona, Manlleu, Vic, Olot i Madrid. La seva obra treballa la figura femenina i la maternitat. També va ser locutora de Ràdio Joventut de Sabadell i va fer de model. Personalment ha estat secretària de l’Associació Gitana de Sabadell i de la Lliga Protectora d’Animals i Plantes de Sabadell. Ha publicat un recull de poemes seus titulat Poemes d’amor i de mort (Fundació Amics de les Arts i de les Lletres de Sabadell, 1990).

Pintors Catalans (Jaume Casas i Sargatal)

Olot, 1902 - 1963. Fou un pintor, dibuixant, escultor, modelista, ceramista, gravador, professor de belles arts, il·lustrador, operari decorador en la indústria d'estatuària. Fill de Ramon Casas i Hostench i de Rosa Sargatal i Cortals, de molt jove féu estada a Barcelona, on assistí a l'Escola Municipal de Belles Arts, amb el professor Feliu Elies. A Olot assistí durant molts anys a l'Escola de Belles Arts, fins i tot quan ja era un persona madura i experimentada en l'art, sota el mestratge de bons professors, però fou en els anys trenta que formà part de l'Escola Superior de Paisatge, quan els contactes amb Francesc Labarta, Xavier Nogués i d'altres influenciaren la seva línia estilística. Fou sanefista als tallers d'estatuària de Can Castellanas i de Can Mató. Exposà pintures a la Sala Vayreda el maig-juny del 1947 i en altres llocs d'Olot durant la dècada dels cinquanta. Va fer caricatures i algunes il·lustracions en la premsa local durant la primera meitat de la dècada 1930-1940, signant amb el nom de Tiagu. Va prendre part en l'Exposició d'Art Pessebrístic del Foment de les Arts Decoratives de Barcelona, el 1949, on presentà diversos dibuixos amb motius nadalencs, temàtica que realitzava admirablement. Aquest mateix any realitzà una exposició a la Sala Armengol, amb dibuixos amb la ploma acolorits, olis amb assumptes religiosos i ceràmiques. Segons la revista Pyrene del maig del 1949, "l'exposició documenta de les possibilitats enormes de l'artista". Fou dibuixant, per algun temps, d'un aparellador de Barcelona. També va ser decorador del forn de terrissa Rosau d'Olot, on realitzà innumerables treballs de ceràmica. Destacà en pintures murals, sobretot religioses. Féu treballs a l'església parroquial de Torelló i al santuari de Rocaprevera, també a Torelló (pintura ben conservada fins als nostres dies); dos tapissos a l'església del Carme d'Olot; un mural a l'església de Llocalou i un altre, pintat al tremp, a l'església de Sant Privat d'en Bas.

Els seus dibuixos eren d'un estil molt personal, normalment fets a la ploma i amb tinta xinesa, i, encara que de forma abarrocada, eren d'una notable simplicitat de línia i de molta senzillesa en la seva execució. També realitzà molts retrats, a l'oli principalment, de notable factura i d'extraordinària semblança amb el model. A finals dels quaranta i començaments dels cinquanta fou professor de dibuix i pintura a l'Escola Pia, temps en què es va titular en el professorat de les dites matèries artístiques. Prengué part molt destacada en la decoració de tot el temple del Tura d'Olot[2] que s'inicià el febrer del 1954. Josep M. Danés, en el seu llibre L'església de la Mare de Déu del Tura d'Olot, diu que Casas fou un dels primers artífexs en la realització de les pintures. L'any següent realitzà la decoració de la volta de l'absis -que dirigí Casadevall-, així com la restauració de la cúpula. Casas Sargatal no seguí mai el tradicionalisme paisatgístic olotí, encara que féu algun paisatge, utilitzant l'aquarel·la a més de l'oli. Féu algunes il·lustracions a la revista Pyrene els anys 40 i 50. També il·lustrà un llibre de M. Juanola, Boll i Garbissos (Bibl. Olotina, números 43-46, any 1953), entre altres. Fou un dels dos artistes més premiats en el concurs de dibuix que durant tot l'any 1952 portà a terme el setmanari d'aquell temps, i obtingué cinc premis, entre ells una menció especial i un premi especial. Persona humil i treballadora, tingué molts amics dintre i fora del món de l'art. Estava casat amb Concepció Fusté i Blanch, i va ser pare de tres fills: Jordi, Josep i Ramon.

Pintors Catalans (Carmen Selves)

Manresa, 4 de gener de 1931. És una pintora contemporània catalana.