Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Besan)

Antigament la Mare de Déu de la Candelera, és l'església parroquial romànica de Besan, en el terme municipal d'Alins, a la comarca del Pallars Sobirà. Es tracta d'una església de grans dimensions, tenint en compte la poca importància de la població de Besan, constituïda per una sola nau, dividida en tres trams per arcs torals, coberts amb volta d'aresta. A l'est, hi ha un absis semicircular totalment llis, avui encegat i convertit en sagristia, il·luminat amb una petita finestra i cobert amb volta de canó. Aquest absis i el petit tram que el continua, són de finals del segle x inicis del segle XI; compta també amb un paviment de còdols. A l'oest, sota el pinyó de la coberta de pissarra a dues aigües, s'obren la porta protegida per un petit llosat a dues aigües, damunt del qual hi ha un òcul modern, una mica desplaçat respecte a un altre d'encegat. En l'aparell d'aquesta façana, s'observa un canvi en la part superior, degut a un aixecament dels murs per a donar major inclinació a la coberta. Al costat meridional es troba la torre campanar, d'un sol pis d'alçada, a la base del qual un arc dóna pas rematada amb una coberta.

El mosaic serveix de paviment de l'església. Està fet de còdols, formant figures geomètriques, cercles, estrelles, etc. Cobreix la major part de l'església, menys la sagristia, formada per l'absis i un tros de nau romànica, que conserven l'enllosat original.
La reixa de l'església servia per separar el presbiteri del públic. Al mig té una porta per comunicar les dues parts de l'edifici. Els barrots estan acabats amb un flor de lis. És l'única reixa que es conserva per aquesta zona, caracteritzada per ser productora de ferro.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Julià d'Unarre)

És l'església parroquial del poble d'Unarre, en el terme municipal de la Guingueta d'Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertany al territori de l'antic terme d'Unarre. Està situat dins del nucli de població d'Unarre, enlairada dalt d'un penyal a l'extrem nord-est del poble. Església situada en sobre un esperó rocós que quasi barra el pas al torrent. D'una sola nau, dividida en tres trams, capçalera rectangular orientada al Sud-oest i capelles laterals. A la façana, al Nord-oest, es troba la porta, a la que s'accedeix pel recinte del cementiri. És d'arc apuntat, decorada amb una simple motllura i un guardapols que descansa sobre impostes. Sobre la porta hi ha una petita fornícula a l'interior de la qual es troba una estela amb una crucifixió romànica esculpida. Sobre la façana s'aixeca la torre campanar rematada per un airós xapitell de pissarra. Coberta de llicorella a dues vessants.
Estela de la crucifixió. Alt relleu de forma quadrangular amb la part superior semicircular. Al centre es troba la figura de Crist crucificat, clavat amb tres claus a una creu que te quasi les mateixes dimensions que la figura. Vestit únicament amb un faldellí, mostra el cap inclinat a la seva dreta. A banda i banda, sota els braços de la creu es troben dos àngels agenollats sobre motius florals. A la part superior, a dreta i esquerra apareixen dos caps humans, el de l'esquerra barbat. A l'altar major trobem un retaule de Sant Julià del segle XVIII d'estil barroc en un bon estat de conservació

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de Valldeflors de Rialb)

És l'església parroquial d'origen romànic de la vila de Rialb, dins de l'antic terme municipal primigeni, a la comarca del Pallars Sobirà. Està situada en el centre de la vila, en el carrer del Mig.
Església de notables dimensions, constituïda per una ample nau, amb capçalera rectangular orientada al nord-oest i coberta per una volta de tambor que forma una petxina. La nau es troba dividida en quatre trams que es cobreixen respectivament amb una volta de llunetes. A costat i costat de la nau s'obren una sèrie de capelles corregudes amb volta d'arestes. Sobre d'aquestes hi ha una galeria. La porta d'accés està situada als peus de l'església. Es tracte d'una porta d'estil clàssic, d'arc de mig punt flanquejada per pilastres i coronada per un frontó partit. El campanar s'aixeca a ponent. En la base es de planta quadrangular i en la part superior octogonal, rematat per un xapitell de llicorella. També la coberta de la nau a dues aigües és de llicorella. Així mateix, a ponent, es troba la capella del Saníssim, il·luminada per una llanterna central que s'obre en la cúpula. Al seu interior hi ha la imatge de la Mare de Déu de Valldeflors, del segle XIV

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de Medina)

És l'església parroquial romànica del poble de Vilamur, pertanyent al terme municipal de Soriguera, a la comarca del Pallars Sobirà. Formava part del seu terme primigeni. Està situada en el mateix nucli de població de Vilamur, en el límit nord del recinte murat del poble, ran de la porta moderna que es dreça al costat mateix de l'església en la sortida cap a la carretera N-260, que substitueix la porta medieval que hi havia, contemporània de les muralles i de l'església, i que va ser lamentablement destruïda a finals de la dècada dels 70 del segle XX. Església parroquial, actualment agrupada a Sant Feliu de Sort, d'ella depenia la capella, ara en ruïnes, de Sant Miquel de Vilamur.
Església de notables dimensions, construïda amb carreus de gres roig ben tallats. A l'est hi ha l'absis semicircular que juntament amb part del mur de migdia són els únics paraments romànics d'aquesta edificació. En aquest mur s'obre una finestra abocinada d'arc de mig punt. La resta de la fàbrica és gòtica. També a migdia s'obria l'antic portal, actualment cegat, de finals del segle XIII o inicis del XIV, d'arc apuntat, amb tres arquivoltes interna i una externa que descansen sobre impostes.

La porta actual es troba als peus de la nau. Es tracta d'un senzill arc de mig punt, obra dels segles XVII o XVIII, per damunt s'obre un òcul. Per accedir a l'interior cal baixar dos graons a un nivell inferior al de la plaça i travessar un petit vestíbul per damunt del qual hi ha el cor. El paviment és de lloses de pedra. Al segle XVIII fou quan es construí també el campanar de planta quadrangular, rematat per un petit capitell de llicorella, avui mig enfonsat. Al costat nord no hi ha cap mena d'obertures en el mur construït amb un aparell molt regular. S'observa, això si, un canvi en la part superior a partir d'una motllura en que el mur apareix construït amb aparell més petit

Esglésies gòtiques de Catalunya (Mare de Déu de la Pietat de Tírvia)

És un conjunt de Tírvia (Pallars Sobirà) format per una capella i esteles funeràries medievals, protegit com a Bé Cultural d'Interès Local. Està situada a l'extrem sud-est del nucli de la vila, al cementiri municipal.
És de planta rectangular, capçalera a l'est i façana a l'oest sota el pinyó que forma la coberta de llicorella a dues vessants. A la façana principal s'obre una àmplia porta adovellada d'arc lleugerament rebaixat i, per damunt d'aquesta, una petita finestra d'arc apuntat. Remata la façana una espadanya amb un ull d'arc lleugerament ferrat.Els paraments són de pedra del país de mida petita, excepte les dovelles ben tallades de la porta i de la finestra.

Esglésies gòtiques de Catalunya (La Immaculada d'Isil)

També dedicada a Sant Joan Baptista, és l'actual església parroquial del poble d'Isil, en el terme municipal d'Alt Àneu, a la comarca del Pallars Sobirà. Pertanyia al terme de l'antic municipi del mateix nom que el poble. Està situada en una illa que fa la Noguera Pallaresa en dos braços, al nord-oest de la Casa de la Vila, actual seu de l'Entitat municipal descentralitzada d'Isil-Alós.
La definició dels seus volums exteriors està dominada pel disseny de la coberta a dues vessants, a la capçalera s'evidencia l'estructura d'un absis poligonal amb grans contraforts que reforcen el parament i integren simètricament dos espais a manera de capelles.
El desnivell de la seva coberta respecte a la de l'absis permet ampliar el sistema de buits, que es complementa en les parts laterals amb altres obertures sota el ràfec de la teulada.

Tanmateix, cal tenir en compte els buits de la façana principal, en particular els que configuren l'eix de la portalada setcentista, de concepció senzilla i pedra ben tallada, que inclou al seu damunt una fornícula i un òcul circular. Als angles de la façana se situen dos contraforts que l'emmarquen.
Trenca la simetria del conjunt el campanar que, al damunt d'un basament integrat al frontis, s'aixeca com a projecció d'un octògon regular de costats desiguals, coronat amb cuculla piramidal.

Pintors Catalans (Lluís Trepat i Padró)

Tàrrega (Lleida), 1925. És un pintor català. El treball de Lluís Trepat s'identifica, essencialment, amb la introducció de l'art abstracte dins el món artístic lleidatà durant la dècada de 1950, conseqüència directa de les seves diverses estades a París i de l'inherent contacte amb els "ismes" propis de l'època (informalisme, constructivisme i expressionisme abstracte)
Iniciat en les arts plàstiques —sobretot l'aquarel·la—de la mà de Josep Balcells, l'any 1943 va ingressar a l'escola d'arts i oficis de Tàrrega, on conegué i travà amistat amb Jaume Minguell, on li fou concedit el segon premi de pintura l'any 1947 i on exercí com a professor auxiliar temps després.

Interessat en el dibuix a tinta xinesa i acolorit, a finals dels anys 40 se centrà en la representació de figures gitanes, però un viatge a Itàlia (1951), Països Baixos (1952) i París el posà en contacte amb artistes com Joan Vilacasas i la seva obra va derivar cap a formes d'expressió en línia amb l'avantguarda de postguerra. De fet, un cop retornat, s'instal·là a Lleida, esdevenint el desencadenant, el propulsor i qui va aplegar al seu voltant tot el debat sobre la modernitat, entesa com una nova manera de veure la creació contemporània, més lliure i subversiva. Integrat en el grup de creadors vinculats al Cercle de Belles Arts, l'any 1955, fa un segon viatge a la capital francesa. Fruit d'aquesta estada inicia el que s'ha denominat com a “període abstracte” (1956-1961), sens dubte la seva etapa creativa més significativa i important, i punt de referència per a la posterior formació del grup Cogul l'any 1964. El grup Cogul va ser un nucli d'artistes provinents del paisatgisme de postguerra als quals Trepat transmetrà la seva concepció informalista de l'art, erigint-se com un símbol de la disconformitat i la inquietud que afavorí el pas de manera ferma i decidida vers l'art d'avantguarda a les terres de Lleida. Influenciat per Clavé, Tàpies i Vilacasas, Trepat inicia aquest període des del punt de vista d'un constructivisme geomètric que el pintor delimita mitjançant l'ús del color. L'any 1957 s'endinsa en el món del dripping (degoteig) amb una pintura on té prioritat, el gest de l'artista, i que connecta amb l'expressionisme abstracte i l'obra de Jackson Pollock. Tot plegat culminarà, a partir de 1959, en un constructivisme més lliure que el de l'etapa 1956 – 1957, que donarà com a resultat una obra molt personal, fruit d'una evolució pròpia i intransferible, no inscrita plenament dins el moviment informalista, en aquells moments en plena consolidació internacional. La sèrie Òvals (1959 – 1960) és, dins d'aquest moment, el conjunt abstracte més coherent, elaborat i personal del pintor, la culminació de tot un procés d'evolució creativa iniciat l'any 1956. L'any 1962, en el moment àlgid de la seva carrera, abandona la ciutat i s'endinsa en un retorn a la figuració d'accent marcadament expressionista.

Pintors Catalans (Martí Joan Torrents i Brunet)

Vilanova i la Geltru (Barcelona) 7 de desembre de 1887 - Vilanova i la Geltru, 1 de setembre 1977. Fou un aquarel·lista i pintor català, germà de l'escultor Damià Torrents i Brunet. Durant l'adolescència estudià batxillerat al col·legi Samà on tingué com a professor de dibuix a Josep Sugranyes Florit. El 1905 inicià els estudis de Peritatge Agrícola a Barcelona i un cop acabats seguí els d'Enginyer Agrònom a Madrid. Es dedicà a la pagesia com a propietari a partir del 1919 on heretà del pare la propietat de la masia familiar de cal Onclet, considerada la casa més vella de la Geltrú. Es va implicar activament en l'art de la pagesia sent promotor del cooperativisme agrari a Vilanova i dirigent de la Unió de Rabassaires. El 1922 conegué a Joaquim Mir i aquest l'animà a dedicar-se a la pintura i l'any següent ja feia la primera exposició a la sala Parés de Barcelona.
Del 1928 al 1930, treballà a Barcelona com a dibuixant de diverses cases distribuïdores cinematogràfiques per a les quals realitzà grans cartells murals anunciadors de les pel·lícules. Cobrant 30 duros i treballant tota la nit per enllestir-los cobrien la façana del cinema Capitol de Barcelona entre altres cinemes, encarregades per les empreses Ufa, Cinaes i Artistas Asociados. Gràcies a aquesta feina connectà també amb el món de l'espectacle i el teatre i realitzà escenografies i nombrosos retrats de cantants i actrius. Per exemple, ell mateix anunciava que havia pintat el rostre de Marlene Dietrich a una mida de tres metres o les sabates de Charles Chaplin de dos metres i mig.
Abduït pel setè art entre el 1932 i el 1951 fou empresari i encarregat de la programació del cinema Bosc i, alhora, inicià la decoració de l'espai, pintures que restaren vigents fins a la modernització del local, moment que van ser arrencades i conservades als magatzems del Museu Víctor Balaguer.

De pintures de l'artista també es podien veure en diversos llocs de la ciutat. Posant alguns exemples, el 1931 realitzà l'ornamentació mural del saló de la Gran Penya (amb pintures que foren esborrades després de la Guerra Civil); el 1933 pintà a l'oli temes mariners per al saló del Pòsit de Pescadors o, per aquesta època també creà les pintures a l'oli destinades al restaurant Peixerot, amb motius de platja, bany i música (aquestes pintures es troben encara actualment als llocs corresponents).

El 1936 realitzà el primer viatge a Londres, on exposà aquarel·les. El 1939, després de ser sotmès a judici, va haver de fugir i viure a Girona (durant l'estada va realitzar unes pintures murals per a la capella del sanatori psiquiàtric de Salt) a causa de les seves actuacions durant el conflicte, intervenint per al salvament del Registre Civil de Vilanova en el moment de l'esclat revolucionari o contribuint a la preservació del retaule barroc de l'església de Santa Maria de la Geltrú.
El 1942 retornà a Vilanova. Un cop a la seva ciutat natal li foren encomanades diverses obres entre elles, el 1952, la decoració mural de les parets laterals i del cor de la parròquia de la Immaculada Concepció (o església de Mar), per a la qual representà escenes del Nou Testament.
El 1961 fou objecte d'un homenatge de les entitats vilanovines on se celebraren diversos actes entre els quals hi havia una exposició antològica que fou un èxit de vendes. En aquests últims anys es dedicà a pintar principalment paisatges, aquarel·les i retrats al carbó de diversos personatges vilanovins. A partir de l'any 1962 realitzà una exposició anual coincidint amb la Festa Major a Galeries Rambles. Una bona part de l'obra que posseïa la seva vídua, Rosa Pelegrín, fou adquirida per l'Ajuntament de Vilanova (1988) i dipositada a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Pintors Catalans (Francesc Torné Gavaldà)

Sant Llorenç d'Hortons (Barcelona) 1917 - Madrid 2008. Va ser un pintor aquarel·lista català. La seva mare es va quedar viuda cap al 1922 i es va traslladar amb els seus fills a Reus, on havia nascut i on tenia família. Quan Francesc Torné va fer catorze anys va posar-se a treballar d'aprenent de pintor-decorador i va estudiar a l'Escola Municipal d'Art, on va conèixer al seu amic i mestre Ceferí Olivé, amb qui es va iniciar en l'aquarel·la. A l'Escola Municipal va ser deixeble de Tomàs Bergadà, que donava classes de dibuix. Més endavant va anar a estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El 1934, va compartir unes golfes on es reunia a pintar amb Pere Calderó i Ceferí Olivé.

Des del 1944 va formar part de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, i va concórrer a diverses exposicions d'aquarel·la. El 1946 va fer la seva primera exposició individual a la Sala Caralt de Barcelona. Va ser seleccionat l'any següent per a l'exposició d'aquarel·listes d'Espanya i Portugal celebrada a Madrid, ciutat on va exposar el 1948. El 1951 va anar a viure a Asunción (Paraguai), on va desenvolupar una intensa activitat artística, amb més de trenta exposicions individuals de paisatges i retrats, donant conferències sobre art i dedicant-se a l'ensenyament del dibuix i la pintura. Va treballar pel teatre de la ciutat, realitzant nombroses escenografies. L'any 1957 es va traslladar a Lima (Perú), però després retornà a Paraguai. Al cap d'uns anys va tornar a Catalunya i es va instal·lar a Tarragona. Les seves obres es troben en diverses col·leccions i museus de l'estat espanyol, Paraguai, Gran Bretanya, Estats Units, Mèxic, Alemanya i Suïssa, entre altres països.

Pintors Catalans (Josep Tapiró i Baró)

Reus (Tarragona), el 7 de febrer de 1836 - Tànger (Marroc), 4 d'octubre de 1913. Fou un pintor català, conegut per les aquarel·les amb què retratà persones de Tànger. Es va formar a Reus i Barcelona coincidint amb el també reusenc Marià Fortuny. Gràcies a nombrosos viatges a través d'Europa entre 1863 i 1870, consolidà el seu estil, compartint temàtica amb el seu amic. Van viatjar junts al Marroc per primera vegada el 1871, un fet decisiu en la vida dels dos artistes. Quan Fortuny va morir, Tapiró va decidir instal·lar-se a Tànger el 1877, on va romandre més de trenta anys, fins a la seva mort el 1913. A Tànger on s'especialitzà definitivament en la tècnica de l'aquarel·la, especialment retrats i escenes d'interior de la vida marroquina.

La seva pintura va evolucionar per tres períodes estilístics diferents. Una pintura de joventut vinculada a la seva formació bàsica a Reus i Barcelona; una fase de consolidació amb pintura romàntica durant la seva estada a Roma on va començar a adquirir un cert reconeixement. Per últim, després de la mort d'aquest i el seu trasllat definitiu a Àfrica, començà la fase més madura i de major transcendència internacional, amb el seu orientalisme. Fou una figura cabdal en conformar una aproximació real al món marroquí, ja que va viure quasi tota la seva vida professional a Tànger

Esglésies gòtiques de Catalunya (Verge de les Escales)

És una església amb elements gòtics i renaixentistes de l'Esquirol (Osona) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella de nau única la qual és orientada de nord a sud. Està dividida en tres trams coberts amb volta de creueria amb un rosetó al centre i les nerviacions descansen sobre columnes amb capitells motllurats i amplis basaments. L'altar està emmarcat per una espècie d'arc triomfal adossat al mur, damunt l'arquitrau hi ha una petxina decorada amb una voluta a cada costat. El portal d'entrada es troba a la banda de tramuntana, és adovellat i la dovella central té una bonica decoració. Al damunt hi ha un òcul i el capcer és coronat per un campanar d'espadanya sense campana. Els murs exteriors estan molt malmesos. És construïda bàsicament amb pedra. Val a dir que li caldria una bona restauració.

Dovella clau. Presenta un baix relleu amb el bust de la Verge que sosté l'Infant amb els braços, creuats. El nen, a qui només se li veu el rostre, té els cabells rinxolats i la Verge porta tocat de corona decorada. A cada costat hi ha unes roses de relleu més alt tractades amb molt naturalisme. A la part baixa del bust hi ha un àngel alat del coll del qual penja una corda soguejada i una creu. Cal remarcar el cànon desmesurat de les mans de la Verge i el poc relleu del cos. L'estat de conservació és força bo malgrat trobar-se a l'exterior.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria del Barri)

És una església romànica que es troba a la població de Tona a la comarca d'Osona. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Del segle XII, originalment tenia una sola nau, però en les seves reconstruccions es va ampliar a tres naus, sostingudes per pilars i arcs gòtics amb claus de volta esculpides. Té un absis semicircular cobert amb una volta de quart d'esfera. En la part exterior sense ornamentació, es pot observar en un contrafort de l'absis un relleu representant la figura d'un quadrúpede.
El campanar és de planta quadrada de quatre pisos, amb finestres dobles separades per una columneta amb capitell en el primer pis i amb finestres d'arc de mig punt en la resta

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de Montesquiu)

És una església amb elements gòtics, renaixentistes i historicistes de Montesquiu (Osona) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb capelles laterals. és coberta per una volta de creueria d'arc de mig punt que arrenca d'una cornisa clàssica, trets propis dels edificis tardo-gòtics o gòticorenaixentistes dels segles XVI o XVII. El campanar és una alta torre de planta vuitavada sobre base de planta quadrangular, que presenta una balustrada de caràcter barroc al penúltim nivell

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Llúcia de Taradell)

És una església amb elements gòtics i renaixentistes de Taradell (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Capella d'una sola nau amb l'absis poligonal, orientada de llevant a ponent, és coberta a dues vessants el capcer és coronat amb un campanar d'espadanya amb finestres geminades d'arc de mig punt que ubiquen les campanes. Portal rectangular emmarcat per pilastres decorades tant al basament com als capitells, la llinda és decorada amb inscripcions i motllures. Al damunt s'hi inscriu un carreu i s'hi dibuixa el relleu d'una creu. L'interior és decorat amb un òcul ovalat a l'absis, una finestra amb esplandit a migdia i una altra als seus peus que il·lumina el cor. L'interior és cobert amb dos trams de volta quatripartita als peus, mentre la capçalera és de sis. Els arcs són marcats per nerviacions que descansen damunt de culs de llàntia i els centrals damunt una imposta decorada amb àngels. Al centre de l'arcada les nerviacions s'uneixen amb un medalló. L'església és pintada amb decoracions vegetals i amb àngels. L'estat de conservació és bo. Al seu interior hi ha la imatge de Santa Llúcia, realitzada al segle XX

Pintors Catalans (Domènec Soberano i Mestres)

Reus (Tarragona), 1825 - 1909. Fou un pintor català i comerciant de vins escumosos. Mercès a un descobriment de son pare sobre la fabricació de vi escumós, va poder viatjar a França i altres països. A partir del 1866 va passar de ser magatzemer de vins a fer les primeres produccions de "Xampany de Reus" a la comarca associat amb Francesc Gil i Borràs, sota la denominació de Soberano & Cia., una firma amb la que va presentar els seus xampanys a l'Exposició Universal de París de 1867.
En aquests viatges va aprofitar per aprendre el que li interessava, que eren tècniques de pintura, i va descobrir l'aquarel·la que a Catalunya era molt poc coneguda. Com a pintor afeccionat, fou deixeble del pintor Antoni Verdaguer Llunell, tot i que la seva formació va ser principalment autodidacta.

Va obrir una escola de dibuix a Reus que encara funcionava el 1888. Fou amic de Marià Fortuny Baró i d'Antoni Marsal, avi i oncle respectivament de Marià Fortuny i Marsal. Soberano fou el seu primer mestre de pintura i, quan va veure el talent del jove pintor, el va recomanar a Domènec Talarn, a Barcelona. Fortuny li va estar sempre molt agraït, varen mantenir correspondència i li va regalar diverses obres.
Fou mestre també dels pintors locals Baldomer Galofré i Ximenis, Josep Tapiró i Baró, Joan Roig Solé, Ramon Costa, Antoni Fuster i Josep Llovera i Bufill. El seu fill, Càstul Soberano Roca, que també va assistir a l'escola de Domènec Soberano, va ser un pintor reconegut a nivell local, però morí jove.

Entre les seves poques obres conegudes, hi ha Portes del sagrari de l'església de Sant Francesc, Vista del Camp de Tarragona i Pescadors. Els seus retrats eren molt dibuixats i tradicionals, com ara Retrat del matrimoni Llobells i Retrat de Francesc Borràs. Generalment, no signava la seva obra. Treballà en la decoració de les cases Bofarull, Font Sangrà, Blanchart i Sardà.
Va conrear els retrats i les natures mortes amb components del clarobscur romàntic, com ara Raïm blanc i Raïm negre, tots dos de 1897. També es dedicà a l'aquarel·la, amb paisatges. A les primeres peces de Fortuny i de Tapiró es pot identificar la influència d'un cert mimetisme de Soberano. Al final de la seva vida va col·leccionar quadres i dibuixos de Fortuny. Va morir a Reus el 1909

Pintors Catalans (Juvenal Sansó Garrit)

Reus 1929. És un pintor català resident a Manila (Filipinas). Quan tenia cinc anys la seva família s'exilià a Filipines i instal·là a Manila una fàbrica de mobles. Allà començà la seva formació com a pintor, que després continuà a Europa. Va fer els primers estudis de pintura a l'Escola Nacional Superior de Belles Arts de Filipines, a Manila, estudis que continuà a l'Academia di Bella Arti de Roma i a l'École Nationale Supérieure des Beaux-Arts de París, on, anys més tard, establí la seva residència i féu la seva primera exposició. Els seus paisatges tenen una base realista i formen part d'un univers màgic. Expliquen el fet de ser i no ser de dues cultures, i l'exotisme i la normalitat, la nostàlgia i l'optimisme d'un paradís retrobat. La majoria dels quadres són pintats amb aquarel·les o amb acrílic, d'estil dinàmic, de línies fermes i de cromatisme intens. Ha exposat a múltiples sales i museus de Filipines, França, Itàlia, Estats Units d'Amèrica, Anglaterra i Mèxic. Rebé el primer premi de pintura a l'oli i d'aquarel·la de l'Associació d'Art de Filipines el 1950 i el 1951, i la seva obra "Leuers" va ser nominada Print of the Year pel Cleveland Museum (1964). Ha exposat també a Madrid, Barcelona i Reus. Les seves exposicions acostumen a necessitar un muntatge especial per la gran quantitat d'obra que presenta. L'escriptor filipí Alejandro Roces li ha escrit una biografia. A més de català i castellà parla anglès i tagal. Visita Reus de tant en tant on veu els familiars que encara té a la ciutat. Actualment resideix a Manila, on un carrer porta el seu nom. Juvenal Sansó ha creat a San Juan, a les Filipines, una Fundació que porta el seu nom i que recull molta de la seva obra. L'Ajuntament de Reus li va atorgar el 2009 una Menció Honorífica Municipal en reconeixement a la seva trajectòria personal com a pintor i per haver estat mereixedor de distincions com la Creu d'Isabel la Catòlica i la Medalla del Mèrit de Filipines

Pintors Catalans (Pau Sabaté Jaumà)

Reus (Tarragona), 1872 - Barcelona, 1954. Va ser un pintor català. Mostrant des de petit inclinació pel dibuix, el seu pare el portà a l'Acadèmia Fortuny de Reus dirigida per Ramon Casals i Vernis. Després de cursar el batxillerat a la seva ciutat natal, va traslladar-se a Barcelona per estudiar arquitectura, assistir simultàniament a l'Escola de la Llotja i treballar a la Casa Rigalt, dirigida per Antoni Rigalt, com a projectista i pintor de vitralls. Però va abandonar-ho tot per treballar professionalment com a dibuixant. Així va ser com va començar a realitzar aquarel·les de figurins de sastreria que van donar-li una gran fama en els seus quaranta anys de dedicació a l'ofici. Les seves figures estilitzades, els colors suaus, aplicats amb pinzellada solta i l'extremada perfecció dels vestits són mostres eloqüents de la seva accentuada habilitat amb el llapis i el pinzell.

Una altra de les seves grans afeccions va ser la realització de models per a ferros forjats que van publicar-se en un volum titulat Ferros Artístics. No menys interessants són els seus dibuixos a la ploma dels carrers barcelonins, recollits a Barcino, una obra que demostra l'extraordinària facilitat amb la qual Sabaté ho convertia tot en un ordenat conjunt de traços realistes i expressius.
L'any 1927 va ser nomenat president de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, càrrec que va ocupar fins al juliol de 1936 i des del qual va desenvolupar una tasca molt important de rellançament de l'entitat.
Malauradament, a partir dels anys cinquanta, la seva dedicació al dibuix i a la pintura es va veure minvada per una greu afecció ocular, però seguí en el treball artístic, dedicant-se a la forja. Les seves obres es troben repartides a nombroses col·leccions privades de Catalunya i Espanya. La ciutat de Reus li va dedicar un carrer.

Pintors Catalans (Ramon Reig i Corominas)

Manila (Filipinas), 1903 - Figueres (Girona), 2 de desembre de 1963. Fou un pintor, catedràtic, arquitecte català.
Va ser professor de dibuix a l'Institut d'Educació Secundària de Burgos i a Figueres, on va tenir d'alumne, entre altres, a Salvador Dalí. Va néixer casualment a Manila, però la seva família es va traslladar a Figueres quan tenia un any. Fou una persona polifacètica, ja que, a més de pintor, era catedràtic, arquitecte, acadèmic de diverses corporacions, escriptor i gran amant de la música. La seva fama és com a pintor especialitzat en aquarel·les de paisatge. La seva primera exposició fou a Figueres a l'edat de 15 anys.
L'any 1942 va obtenir el diploma de tercera classe de l'Exposición Nacional de Bellas Artes de Barcelona, on va participar amb l'obra El Canigó. L'any 1944 va obtenir el primer Premi Nacional d'Aquarel·la. A partir d'aquest moment l'èxit el va anar acompanyant. Les seves obres van ser seleccionades per representar l'estat espanyol en una exposició de pintura a Londres. Va ser un dels responsables de la creació del Museu de l'Empordà.

Pintors Catalans (Antoni Pous i Palau)

Nacio en Sabadell, 21 de desembre de 1870 - Barcelona, 12 de febrer de 1959. Fou un escenògraf i aquarel·lista català. Va estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Gràcies a unes beques, entre 1893 i 1895 va poder estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona (Escola de la Llotja), amb els professors Antoni Caba, Modest Urgell i Lluís Rigalt. L'any 1895 va obtenir una borsa de viatge de l'Escola de la Llotja per ampliar estudis.
Va ser deixeble de l'escenògraf Francesc Soler Rovirosa i soci de Frederic Brunet i Fita.
A finals del segle XIX va tenir una participació molt activa a les principals exposicions d'art que es van fer a Barcelona. L'any 1903 va obtenir un diploma honorari en el concurs de còpies de l'Exposición de Arte Antiguo. Uns anys més tard, l'any 1911, va obtenir la medalla de segona classe de la secció d'escenografia de la VI Exposició Internacional d'Art de Barcelona. Amb una beca de l'Ajuntament de Sabadell, el 1900 va viatjar a l'Exposició Universal de París. El 29 de novembre del 1959 Sabadell li concedí la Medalla d'Argent de la Ciutat.
El Museu d'Art de Sabadell conserva obra d'aquest pintor.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Just de Vic)

És una església gòtica de Vic (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Edifici religiós. Església de nau única dividida en tres trams i absis. És coberta amb volta de creueria i nerviacions gòtiques, que acaben als murs laterals amb cul de llàntia. Al centre, on es creuen els nervis, hi ha uns medallons on s'hi representa la figura d'un bisbe, Crist en creu i la Sagrada Família, un a cada tram. El presbiteri és pentagonal i els sis nervis es prolonguen amb una columneta molt estreta per les parets de la nau. En aquest indret hi ha una portella que comunica amb la sagristia. La façana forma part de l'antiga façana del seminari i presenta un portal dovellat i un gran òcul, que és l'únic element que il·lumina l'església, situats als peus de la nau. L'estat de conservació és bo. A l'absis de l'església hi ha un retaule de Sant Just del segle XVII

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Jaume dels Malalts)

És una església amb elements romànics i gòtics de Vic (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Edifici religiós. Església d'una sola nau amb absis semicircular i orientada de llevant a ponent. Està unida per la part de migdia a un magatzem i taller industrial i la part de l'absis es troba dins la serradora.

L'absis és cobert per lloses de pedra i teula i a la part de baix hi ha una finestra d'esqueixada. El mur de tramuntana és de paret llisa i visible des d'un pati interior de l'edifici. A la part de migdia hi havia hagut una hostatgeria. La nau és coberta amb volta d'ogiva, hi ha restes de paret on hi havia el portal de l'atri. A ponent i visible des del carrer hi ha un arc d'ogiva de pedra, tapiat amb totxo i arrebossat amb la imatge de Sant Antoni al damunt i dues finestres. L'estat de conservació és molt dolent.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Cristòfol de Tavertet)

És una església parroquial en una plaça a l'entrada de la població de Tavertet, al costat de llevant. L'absis s'alça a la vora mateixa del cingle. Consta de diversos cossos afegits a la construcció primitiva, que era d'una sola nau coberta amb volta de canó, capçada a llevant per un absis semicircular que s'alça a frec d'un dels cingles de Tavertet. Les parts afegides són un perllongament de la nau vers a ponent, on es bastí el campanar de planta quadrada; una nau lateral al cantó de tramuntana, coberta amb arqueria gòtica i una capella de planta quadrangular al cantó de migjorn, prop del presbiteri. L'absis, que és la part més antiga, és cobert amb volta de quart d'esfera i té planta semicircular, amb tres finestres absidals de doble esqueixada, situades al centre de cadascuna de les tres bandes que apareixen a l'exterior separades per lesenes i que són desiguals. La banda situada a tramuntana té una sèrie de cinc arcs cecs, la central en té tres i la situada cap a migjorn en té quatre. La nau és coberta amb volta de canó reforçada per tres arcs torals que la divideixen en quatre trams. El portal es troba a migdia i és adovellat, amb dovelles de grans dimensions. En aquest mateix costat hi ha dues finestres de doble esqueixada d'origen clarament romànic mentre que la del presbiteri és posterior. L'aparell de l'absis és de carreuons irregulars però ben travats i força junts, mentre que a la resta de la nau l'aparell té uns junts gruixuts de morter de calç. A l'exterior els aparells són força barrejats, predominant el que té els junts gruixuts. Tot i la seva heterogeneïtat, presenta un cert aspecte unitari, en el que predominen els modes característics de l'arquitectura osonenca del segle XI. La pica beneitera que es conserva a l'interior és, probablement posterior a l'època romànica

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Quirze i Santa Julita de Muntanyola)

És una església parroquial al quilòmetre 7 de la carretera BV-4317, al municipi de Muntanyola, a la comarca d'Osona, a Catalunya. És dalt d'un serrat, però abocada a la vall interior del terme. L'església actual va ser reconstruïda totalment el 1727, fet que provocà que no quedi gairebé res de l'anterior. És un edifici barroc que conserva íntegra la col·lecció dels seus retaules. El 1989 va ser restaurada per la Diputació de Barcelona.
Es visita en hores concertades. Es celebra missa cada diumenge a les 10 del matí. El 15 de maig es fa la festa en honor a Sant Isidre i el 16 de juny se celebra la festa major de Sant Quirze i Santa Julita
Es tracta d'un edifici compost per una única nau, amb la capçalera orientada a llevant, sense absis. L'entrada es troba a ponent, i està construïda amb dovelles de pedra blanquinosa, tenint a dalt un frontis triangular amb una fornícula, contenint imatges de Sant Quirze i Santa Julita. A sobre s'hi obre un òcul. Al sud-est hi ha la torre del campanar, adossat i cobert de les quatre vessants. A la part de migdia l'església s'uneix a la rectoria. A l'interior la nau presenta capelles laterals; les de la part esquerra es comuniquen entre si. Són cobertes amb volta quatripartita amb un medalló al centre.

La nau es divideix en quatre tams, on es descriuen formes ovals amb decoracions d'estuc en cada un. Al mur de migdia s'hi troba adossada la rectoria de l'església. La planta és rectangular, amb el carener paral·lel a la façana, que està orientada cap a ponent. La vessant de llevant és més prolongada que l'altre. El cos de galeries està orientat cap a migdia i adossat al temple. A la part posterior hi ha un hort, al costat del cementiri. Consta de planta baixa i dos pisos. El portal d'entrada és de forma rectangular, amb la llinda decorada amb motius eclesiàstics. S'hi han construït annexes per tal d'habitar-los com a colònies, fet que ha modificat l'antiga estructura. És construïda amb pedra, amb afegitons de totxo

Esglésies gòtiques de Catalunya (La Pietat de Viladrau)

És una ermita gòtica de Viladrau (Osona) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Ermita d'una sola nau, coberta per voltes de llunetes combinades amb creueria A la seva façana principal té un porxada amb un gran arc d'accés i unes obertures laterals, cobert a dues aigües al igual com la teulada de l'ermita. En tot dos casos s'observa una doble teulada, és a dir que van construir-ne una de nova posant un aïlllant sobre la teulada vella. S'observa d'aquesta manera que hi ha hagut una reconstrucció posterior i un alçament del sostre. Aquest fet ha provocat que hi hagi dos ulls de bou en la façana de l'ermita. El seu interior es tot blanc amb imatges dels sants penjats de les parets. Als peus de l'ermita trobem el cor. Les parets són fetes de pedra. Abans els paramens exteriors eren arrebossats; ara la pedra és vista.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Església de Sant Sadurní d'Osormort)

És una església d'estil romànic-llombard de Sant Sadurní d'Osormort (Osona) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església és de nau única de volta de canó capçada per un absis semicircular amb una finestra de doble esqueixada. A l'exterior, presenta decoració d'arcuacions entre lesenes. Els murs laterals també presenten ornamentació de tipus llombard. Al segle XII s'amplià per ponent amb l'aditament d'un atri i el campanar de torre. A l'interior, un ampli espai presbiteral separa l'absis de la nau on s'hi obre una capella de planta quadrada gòtica al costat de tramuntana. Al mur de migdia n'hi havia una altra de similar i la sagristia però van ser enderrocades en la restauració dels anys 60. El portal està obert sota la torre del campanar romànic, de planta rectangular amb tres nivells de finestres, algunes de les quals són geminades. El campanar que patí desperfectes amb els terratrèmols del segle XV presenta les obertures cegades i resta pendent de ser restaurat.
Al Museu Episcopal de Vic es conserven les pintures murals que decoraven l'absis del segon quart del segle XII. A l'interior de l'església, al mur de migdia, hi ha dos fragments de l'antiga ara d'altar, avui substituïda per una altra de facció moderna. Degut al desgast, les inscripcions són gairebé il·legibles: ... PREBERE BOFILL / ... I SACERDOT IM / ... EDA SACERDOT ALE /GUILLEM AMB EL SEU FILL LLIO / SANCIUS / LUBMILLA / ... LEVITA. Pertanyen a l'ara romànica del segle XI, que es degué instal·lar a l'església al moment de la seva consagració. Prop de les restes de l'altar hi ha un baptisteri amb pintures de Llucià Costa i arquivoltes de Josep M. Pericas

Pintors Catalans (Joan Pericot i Garcia)

Girona, 28 d'agost de 1907 – 13 de febrer de 1987. Fou un arquitecte i decorador català. Era el petit de quatre germans, en Lluís, en Pepe i la Maria.[2] D'arrels torroellenques, va passar la seva infantesa a la ciutat de Girona. Als set anys la família es va traslladar a viure a Barcelona, on va cursar el batxillerat, estudis de dibuix i pintura i d'arquitectura. Va entrar a l'Escola Superior d'Arquitectura on va conèixer amics com en Ramon Reig i en Joan Baca, que a partir de 1933 seria el seu cunyat. Quan li faltava un any per acabar la carrera la va deixar a causa de desavinences amb un professor. Llavors ja treballava en el despatx de l'arquitecte Pere Benavent i va ser nomenat professor de dibuix i arts aplicades de l'Institut-Escola Pi i Margall, càrrec que va haver de deixar al ser mobilitzat per la guerra el 1938. Molts anys després obtingué el títol de decorador
A principis de la dècada de 1930, junt amb l'arquitecte Joan Baca, va fer una casa al passeig de Torroella de Montgrí (Can Vallana). El Sr. Martí, que acabava de comprar la finca la Marineda a Calella de Palafrugell (1931), va veure el treball realitzat a aquesta casa de Torroella i els va encarregar la reforma de la Marineda. És arran d'aquest treball professional que Pericot descobreix Calella. El 1941 junt amb el seu cunyat van decidir comprar-se una casa a mitges al carrer de Miramar, de Calella. Aquí per la diada de Tots Sants i durant gairebé més de dues dècades reunien als pescadors i feien una cantada. Després de deu anys compartint casa, a l'anar augmentant la família, es va decidir buscar una altra casa, i Joan Pericot es va comprar una casa al passeig Canadell l'any 1951.

La col·laboració professional entre Pericot i Baca perdurà al llarg dels anys. Varen projectar fàbriques a Terrassa, hotels i cases per tota la Costa Brava, Barcelona, Girona, Sitges, etc. A Calella, Pericot va dissenyar el passeig del Canadell, la plaça de l'església de Sant Pere de Calella de Palafrugell, el nou campanar, la millora dels accessos a les platges, les plaques de ceràmica amb els noms dels carrers i els fanals artístics, entre altres projectes. Pericot es va dedicar professionalment a l'arquitectura, i en els moments de lleure a la pintura: aquarel·les, dibuixos, i paisatges a l'oli. Va fer diverses exposicions i va guanyar alguns premis. També va escriure molts articles, sonets i les auques de Santa Caterina i del castell del Montgrí, a més de les seves memòries d'infantesa i de la guerra.
Interessat en el món de l'havanera, va ser col·laborador de Frederic Sirés i Ernest Morató en el llibre Calella de Palafrugell i les havaneres promogut per Francesc Alsius. El llibre es presentà el 1966 a can Batlle, acompanyat d'una cantada, origen de la cantada d'havaneres de Calella. Va ser un dels fundadors de l'Associació de Veïns i Amics de Calella. Joan Pericot es va casar amb Montserrat Colomer Presas, el 22 de febrer de 1936. Van tenir tres fills, Montserrat (Tota), Pere (que morí als tres mesos) i Marta. Des de 2000 una avinguda de Calella de Palafrugell duu el seu nom

Pintors Catalans (Perico Pastor i Bodmer)

La Seu d'Urgell (Lleida), 1953. És un pintor, dibuixant i il·lustrador català. Il·lustracions seves han il·luminat també llibres sent la Bíblia editada per l'Enciclopèdia Catalana un dels seus treballs més reeixits.
El 1993 li van atorgar la Medalla Morera de l'Ajuntament de Lleida pel conjunt de la seva obra, i el 1997, el premi especial del Comitè Olímpic Espanyol en la Biennal de l'Esport en les Belles Arts. Amb una obra inconfusible, Perico Pastor ha trobat el punt de fusió òptim entre el dibuix i la pintura, treballant habitualment sobre paper de poc gramatge, amb unes qualitats de textura i lluminositat que ajuden a potenciar els valors gràfics de la tinta xinesa o l'aquarel·la

Pintors Catalans (Jordi Pagans i Monsalvatje)

El Masnou (Barcelona), 18 d'abril del 1932 - Barcelona, 4 de gener de de 2017. Va ser un pintor català
Fill d'Alfred Pagans i Llauró i de Clara Monsalvatje i Iglèsias, ambdues famílies tenen una llarga tradició artística, com el guitarrista i cantant Llorenç Pagans i Julià (1838-1883), germà del seu besavi, amic que fou de Richard Wagner, així com del pare del pintor Edgar Degas. Aquest últim deixà testimoni del fet en diversos retrats en els que hi són presents el pare de l'artista i el chanteur Pagans. L'avi matern fou en Francesc Monsalvatje i Fossas (1853-1917), que tingué una destacada activitat com a historiador de les comarques gironines i del Rosselló, especialment de l'antic comtat de Besalú. El seu oncle, Xavier Montsalvatje i Iglèsias (1881-1921), escriptor i pintor, col·laborà en diverses revistes com Joventut, Lo Geronés, etc., a les que deixava sentir els ambients culturals europeus. Finalment, s'ha de fer esment del seu cosí, en Xavier Montsalvatge i Bassols (1911),considerat el compositor català més representatiu de la seva època.
Jordi Pagans comença a pintar el 1948. Dos anys més tard, rep classes particulars de tècnica pictòrica amb el professor Saturo López, aprenentatge que compagina amb l'assistència a les classes nocturnes de l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Tot i això, el criteri excessivament academicista de l'Escola, al condueix a deixar-la ben aviat. El 1956 comença a treballar al taller d'en Josep Roca-Sastre, moment important a la seva carrera, ja que els consells del pintor van influir positivament durant la seva etapa de formació.[3] Les pintures de Pagans que pertanyen a aquesta època ens mostren com el pintor, davant el propòsit expressiu, sap distingir entre el que és essencial i el que és peremptori. Domina les exigències de l'enquadre i descobreix els elements i valors constructius que poden constituir una realitat estructural. Serà en aquest taller a on aprendrà a fer seves una bona part dels conceptes de les escoles impressionistes i cubistes.
A partir del 1953 tenen lloc les seves primeres participacions en exposicions col·lectives i en diversos certàmens. Molt aviat obté les primeres distincions: El Premi del Reial Cercle Artístic del Concurs d'Obres de Novells de l'Ajuntament de Barcelona el 1956, i el Premi "Rafael Llimona" de Pintura Jove, de la Sala Parés el 1959.
Aquest mateix any realitza la seva primera exposició individual a la Sala Municipal de Girona, i una mica més tard fa la seva presentació a París, al "Club dels Quatre Vents". A Barcelona, es presenta a l'Ateneu Barcelonès, al gener del 1962. Des de llavors, la seva activitat expositora ha estat un constant, d'acord amb la intensa i extensa obra realitzada en els últims anys.

Als anys seixanta manté una estreta i sòlida amistat amb el pintor i historiador Rafel Benet i Vancells (1899-1979), les ensenyances del qual foren decisives per a llur formació. Rafel Benet, que sempre es trobava a gust en mig dels pintors joves, considerà a Pagans com un dels seus més estimats "confidents". És en aquest ambient on s'ha de recordar la seva assistència a les xerrades i tertúlies del cafè-restaurant "El Glaciar" de les Rambles barcelonines, a les que intervingueren pintors, com el citat Rafel Benet, Humbert, Prim, Pruna, Alfred Figueras, etc. Durant l'any 1963 formà part del grup "Realitat Visual", les idees dels quals poden resumir-se tot indicant que "la pintura ha de ser un estat de crisi continua entre la intel·ligència i lo sensible, entre el coneixement i el sentiment de la realitat".
Serà durant aquests anys (1963-1965) quan Jordi Pagans agafa contacte amb el caràcter i el paisatge de Cadaqués, dels que mai se separarà. Aquesta població i el seu entorn ofereixen a l'artista un peculiar paisatge estructurat que se li revela com la preexistència del seu propi paisatge somniat. Ja aleshores la seva pintura es caracteritzava per la solidesa de la contextura de les masses i per un sentit sossegat i ampli de la composició dintre de la tendència figuratiu - realista que ha conreat posteriorment

Pintors Catalans (Domènec Soberano i Mestres)

Reus (Tarragona), 1825 - Reus (Tarragona), 1909. Fou un pintor català i comerciant de vins escumosos. Mercès a un descobriment de son pare sobre la fabricació de vi escumós, va poder viatjar a França i altres països. A partir del 1866 va passar de ser magatzemer de vins a fer les primeres produccions de "Xampany de Reus" a la comarca associat amb Francesc Gil i Borràs, sota la denominació de Soberano & Cia., una firma amb la que va presentar els seus xampanys a l'Exposició Universal de París de 1867.

En aquests viatges va aprofitar per aprendre el que li interessava, que eren tècniques de pintura, i va descobrir l'aquarel·la que a Catalunya era molt poc coneguda. Com a pintor afeccionat, va ser deixeble d'Antoni Verdaguer, fill del pintor Antoni Verdaguer Llunell, encara que la seva formació va ser principalment autodidacta.
Va obrir una escola de dibuix a Reus que encara funcionava el 1888. Fou amic de Marià Fortuny Baró i d'Antoni Marsal, avi i oncle respectivament de Marià Fortuny i Marsal. Soberano fou el seu primer mestre de pintura i, quan va veure el talent del jove pintor, el va recomanar a Domènec Talarn, a Barcelona. Fortuny li va estar sempre molt agraït, varen mantenir correspondència i li va regalar diverses obres.

Fou mestre també dels pintors locals Baldomer Galofré i Ximenis, Josep Tapiró i Baró, Joan Roig Solé, Ramon Costa, Antoni Fuster i Josep Llovera i Bufill. El seu fill, Càstul Soberano Roca, que també va assistir a l'escola de Domènec Soberano, va ser un pintor reconegut a nivell local, però morí jove.
Entre les seves poques obres conegudes, hi ha Portes del sagrari de l'església de Sant Francesc, Vista del Camp de Tarragona i Pescadors. Els seus retrats eren molt dibuixats i tradicionals, com ara Retrat del matrimoni Llobells i Retrat de Francesc Borràs. Generalment, no signava la seva obra. Treballà en la decoració de les cases Bofarull, Font Sangrà, Blanchart i Sardà. Va conrear els retrats i les natures mortes amb components del clarobscur romàntic, com ara Raïm blanc i Raïm negre, tots dos de 1897. També es dedicà a l'aquarel·la, amb paisatges. A les primeres peces de Fortuny i de Tapiró es pot identificar la influència d'un cert mimetisme de Soberano.

Pintors Catalans (Joan Mateu i Bagaria)

Salt (Girona), 2 de març de 1976. És un artista multidisciplinari català amb projecció internacional, especialitzat en pintura figurativa i espais urbans.
L'any 1999 va anar a viure a Barcelona, on va estudiar Arts Aplicades a l'Escola de la Llotja; malgrat sempre havia treballat l'aquarel·la, la pintura acrílica va esdevenir el seu nou mitjà d'expressió. El 2002 va fer la seva primera exposició individual amb gran èxit, i a partir d'aquest moment va arrencar la seva carrera artística i va començar a exposar amb regularitat a diferents galeries tant d'Europa com dels Estats Units, guanyant diversos premis.

Va editar MATEU, el seu primer llibre, amb RBA Editores/La Magrana, i el 2011 va pintar el presbiteri de la capella de Praia de Guarativa a Salvador de Bahia (Brasil) i va fer el polèmic cartell de Fires de Girona (la Catedral de Girona). L'any següent va publicar juntament amb l'escriptor Vicenç Pagès El llibre de l'any, en el que hi apareixien 53 il·lustracions seves. A finals de 2012 va decidir fer un tomb important en el seu estil de treball. La seva predilecció per la figura humana (influenciada per Vermeer i Edward Hopper, entre d'altres).

Esglésies gòtiques de Catalunya (Catedral de Vic)

La catedral de Sant Pere Apòstol o catedral de Vic, enclavada al centre del recinte històric de la ciutat de Vic, és la seu de la diòcesi de Vic. Presenta una mescla d'estils que van des del romànic fins al neoclàssic. El campanar és romànic, el claustre i el retaule major són d'estil gòtic i la capella de Sant Bernat és barroca. De 1781 a 1803 la catedral va ser transformada i ampliada seguint l'estil neoclàssic.
És un edifici d'un estil neoclàssic sever i fred, excessivament acadèmic. Combina els estils dòric i toscà, amb una façana de pedra blanca enriquida amb una balustrada. La façana de la catedral data de la remodelació de 1803, d'estil neoclàssic. A la part superior presenta una sota una rosassa central, ornamentada amb arquivoltes romàniques aprofitades de l'antiga catedral, i flanquejada per dues finestres. Té tres entrades, corresponent a les tres naus; la central és la més ornamentada, amb pilastres i frontó, i l'escultura de Sant Pere, patró del temple.

El campanar, al cantó de l'Evangeli (esquerre) és de mitjan segle XI, amb característiques del romànic llombard. De planta quadrada, manté la forma des dels fonaments a la part superior, a 46 metres d'alçada. Està dividit en sis pisos o cossos, separats per franges de pedra d'arcuacions llombardes entre les quals hi ha les finestres.

En general, el projecte no és gaire reeixit: hi ha una evident desproporció entre els elements i l'ornamentació arquitectònica és pobre i rutinària, a més de contradir alguns principis de l'aplicació dels ordres clàssics.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Andreu del Castell de Tona)

És una església romànica amb fases i reformes gòtiques, renaixentistes i barroques. Està situada al Pla del Castell de Tona sobre el turó que presideix la vila de Tona, a la comarca d'Osona. Les intervencions arqueològiques i de consolidació han permès conèixer millor la història i evolució del monument. En 1988 la va restaurar la Generalitat de Catalunya.

El temple és d'una sola nau, coberta amb volta de canó, capçada per un absis semicircular amb tres finestres, una tapada pel campanar, pel que no s'aprecia en l'exterior. La capella de l'esquerra té una volta apuntada i en la de la dreta, la té de creueria amb el campanar al costat, de torre de planta rectangular.

En l'exterior, l'absis està decorat amb arcuacions cegues entre lesenes (propi de l'arquitectura llombarda); la mateixa decoració es repeteix en els murs del nord i del sud. En la part de l'oest les arcuacions s'adapten a la forma de la coberta de l'edifici. Té també en aquesta façana, centrada, una finestra en forma de creu. La porta d'entrada amb arc de mig punt es troba en el mur sud.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria i Sant Pere de Ponts)

És una església gòtica de Ponts (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Pere i Santa Maria s'emplaça a la plaça de l'Església de Ponts, al nord-oest del nucli urbà d'aquest municipi. Es tracta d'un edifici d'una nau amb capelles laterals i una gran capella a manera de creuer al sud. A l'angle nord s'hi adossa un campanar i a ponent l'edifici de la rectoria.

La façana principal, orientada a nord-oest, presenta una portalada d'accés d'arc apuntat amb arquivoltes llises. La porta està emmarcada, simètricament, per dues petites portes del mateix tipus sobre les quals hi ha sengles finestrals amb arcs lobulats i guardapols. Per sobre d'aquests elements cornisa amb mènsules llises divideix la façana. La part superior de la façana, molt sòbria, està presidida per una gran rosassa superior amb calat gòtic i vidriera blanca. Just sobre del rosetó hi ha un òcul amb calat cruciforme i cornisa d'arcs cecs. La cornisa està sostinguda per mènsules que formen arcades de mig punt. Remata aquesta façana, per donar-li la característica forma d'"H", una torre de planta quadrada a l'esquerra i un remat a la façana, a mode de torre, entre la part central de la façana i el campanar. En aquests espais, simètrics, quadre espitlleres per banda il·luminen l'interior. El campanar presenta la típica planta octogonal, amb la zona de les campanes de planta més reduïda. Sobre el sostre, pla, se sustenta una estructura metàl·lica de la que pengen dues campanes. Un rellotge és també protagonista a la part alta del campanar, que compta amb altes finestres d'arc apuntat, superposades en grups de dos a cada flanc de la torre. Les baixes estan paredades.

A la façana absidal, la part més antiga del temple, hi ha una finestra de doble esqueixada, centrada, que no es manifesta a l'interior, i quatre lesenes de secció quadrada amb els angles bisellats i decorats amb boles. La part alta de l'absis no conserva el coronament original, i el parament s'interromp bruscament i continua, en la part corresponent a la volta de creueria, amb un parament de reble irregular. La coberta de l'absis, de tela àrab, cobreix parcialment un nou rosetó amb calat en forma de cercles juxtaposats i vidres blancs, sobre del qual hi ha un òcul.

La teulada de la nau és a doble vessant, amb una estàtua de Sant Pere al carener, sobre la façana principal. Hi ha també una espadanya d'un sol ull a l'angle sud-oest. Sobre les capelles laterals les cobertes estan a un nivell més baix, recordant una planta basilical, amb claraboies turriformes, a banda i banda de l'església. Val a dir que a la façana posterior, per sobre l'absis, s'observa clarament un arrencament de teulada sobre la nau, a un nivell més baix que l'actual, coincident amb un canvi en el parament del pany d'aquesta paret, prova de les nombroses reformes practicades a aquest temple.

A l'interior destaca la volta de creueria, amb nervis fasciculats. L'absis semicircular està, precedit de dos estrets arcs presbiterals, reduïts gairebé a simples plecs. El semicilindre absidal és coronat per una imposta decorada amb un fris d'escacat, inicialment concebuda per a ésser l'arrencada d'una volta hemisfèrica, que fou substituïda (si és que s'arriba a construir) per l'actual volta de creueria. A les façanes laterals destaquen les finestres d'arc ogival amb calats d'arc apuntat, avui paredades. Sota del rosetó de la façana principal hi trobem el cor. Per sota, a esquerra i dreta de la nau s'obren quatre capelles laterals.

Des de la capella situada més a ponent s'accedeix a la capella dels Dolors, que amb els anys adquirí entitat pròpia. Es tracta d'un edifici de planta rectangular amb carreus treballats a la part inferior i de paredat a la superior. Façana, orientada a nord-oest, compta una amb porta adovellada de mig punt i pilastres llises que sostenen petits gerros, adossades als muntants: Per damunt hi trobem l'emblema del cor travessat per les set espases, sota del qual es pot llegir la inscripció "1850". A la part superior de la façana hi ha un òcul. La cornisa és sinuosa i estava rematada per boles d'obra, avui perdudes i una creu de ferro al centre, que sobresurt a manera de frontó. Interiorment, la nau té volta de llunetes.

L'església parroquial de Sant Pere i Santa Maria és un edifici essencialment gòtic, bastit a partir del segle XIV, que conserva a l'extrem de llevant importants elements de la construcció inicial del segle XIII, que restà inacabada i represa posteriorment en estil gòtic. D'altra banda, però, resulta difícil d'entendre la posició de la finestra i la teulada de la façana nord, que possiblement fou condicionada per la represa de l'obra en època gòtica.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria de les Avellanes)

És l'església parroquial del poble de les Avellanes, al municipi de les Avellanes i Santa Linya (Noguera), protegida com a bé cultural d'interès local. Ha sofert moltes refeccions al llarg dels anys que han afectat fortament l'estructura romànica. Sembla clar, però, que l'església era d'una sola nau capçada a llevant per un absis semicircular, força alt i amb una finestra allargassada de doble esqueixada i arc de mig punt monolític. La nau és dividida en cinc trams per contraforts interiors que sostenen la coberta, amb pilastres i columnes adossades. Les cobertes són de volta d'arestes a la nau i d'arestes i creueria a les capelles laterals. A l'interior, només l'absis és d'època romànica; les dues capelles laterals vora l'absis, els murs i la volta són obres més tardanes (segles XIV-XVII). És romànica la finestra de doble esqueixada amb arc de mig punt excavat en un bloc monolític, situada a la part central de l'absis. En els trams que resten dels murs de la nau i en l'absis hi ha una cornisa amb motllura de mitja canya a la part superior i amb carreus quadrats i bisellats a la part inferior. L'absis disposa d'un repeu de 50 cm d'alçària i el parament constructiu és fet amb carreus rectangulars, ben escairats, tots amb marques de picapedrer. Els elements descrits indiquen que la datació s'establiria al segle XIII.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Santa Maria d'Almatà)

És una església amb elements romànics i gòtics de Balaguer (Noguera) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'església de Santa Maria d'Almatà forma part actualment del complex del Sant Crist i està reduït únicament a la façana oest d'aquest temple actual i alguns elements interiors.

L'únic vestigi d'aquest temple s'observa en la façana oest del Sant Crist, on s'hi veu l'entrada que anava del creuer cap a la façana de ponent de l'antic temple de Santa Maria d'Almatà. La planta de l'edifici era de creu llatina, amb la façana a l'oest i el presbiteri a l'est. Com s'ha dit, únicament se'n conserva una gran portalada de mig punt adovellada i per sobre una gran rosassa decorada amb motius geomètrics (ambdós elements tapiats actualment). L'altar major estava situat on hi ha actualment la porta que dóna al costat del riu. Tenia una nau i un creuer de volta de mig canó. Els braços del creuer anaven des dels graons del presbiteri actual fins on avui hi ha l'arc que sosté el cor. L'aparell d'aquesta part del temple és a base de carreus homogenis ben escairats, mentre que el rebliment dels murs és de maçoneria. La teulada de la part que resta de Santa Maria és a doble vessant, cobert amb teula i es troba en molt mal estat de conservació. Tipològicament es pot situar aquest temple en els segles XII o XIII.

La història arquitectònica del temple és molt àmplia i complexa. Sembla que el temple de Santa Maria d'Almatà s'edificà sobre l'antiga mesquita major de Balaguer. Al segle XV les germanes Clarisses s'hi instal·len i es construeixen dependències conventuals adossades a Santa Maria. Al segle XVII (1610), a causa de la gran devoció cada dia més creixent pels miracles que, segons s'explicava, feia el Sant Crist, s'eixamplà el temple i es posà sota l'advocació de la venerada imatge. Es posà l'altar major al braç situat al nord. La porta principal s'obrí al sud, cara a la ciutat, on es construí una façana totalment plana i coronada per un arc amb curvatura descendent a ambdós costats. A finals del segle XVIII (1787) es va dinamitar l'antiga volta de Santa Maria d'Almatà, es va aixecar la volta de la nau principal i es va construir el cambril per al Sant Crist.
Les restes de Santa Maria d'Almatà es troben actualment en tràmit de restauració en el marc d'un projecte a llarg termini i que tenen com a objectiu obrir novament l'accés al Sant Crist des de la façana de Santa Maria, a l'oest.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Vicenç de Menàrguens)

És una església gòtica de Menàrguens (Noguera) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església parroquial de Sant Vicenç es troba al centre del nucli de Menàrguens, al vessant sud-est del turo del castell (núm. 1142) i sobre la plaça de l'església (núm. 22245). Es tracta d'un edifici aïllat que ocupa una posició elevada i preeminent sobre la plaça, indret on se situa la casa de la vila o antiga Paeria. Consisteix en una església d'una sola nau, amb campanar (ubicat a la meitat de la façana sud) i dues capelles adossades. De l'edifici original en estil gòtic només en resta la capçalera, dues capelles i el mur sud de la nau, mentre que la resta, aproximadament la meitat oest, ha estat reconstruïda en època contemporània amb totxo i solucions decoratives austeres (finestrals ogivals a les façanes laterals) inspirades llunyanament en el gòtic.

Orientada de sud-oest a nord-est, l'antiga façana principal està desapareguda i ha estat substituïda per una façana llisa de totxo acabada amb un frontó triangular amb una claraboia circular al centre (a imitació d'un rosetó) i un ull de bou a la part superior. La part de la façana sud reconstruïda contemporàniament adopta una solució estètica similar amb tres finestrals ogivals, un en cadascun dels trams separats per contraforts. Aquesta part reconstruïda de l'església està estucada i pintada en un color beix clar rosat que s'assembla al color de la pedra nua de la part original de l'església però que fa que s'hi distingeixi perfectament. La porta d'accés es troba en la part nova de la façana sud i aprofita a la banda dreta el marc d'arc de mig punt de l'antic accés original.
Aquest arc de mig punt s'adossa a la torre del campanar, de planta de base quadrada que a partir de l'alçada de la nau central original esdevé de planta octogonal, amb quatre obertures d'arc rodó (reconstruïdes a la part superior amb totxo).

La nau central original està feta amb aparell regular de carreu de pedra sorrenca, recolzada per contraforts i amb una capçalera poligonal que permet que a l'interior s'hi adapti la volta de creueria. Dos finestrals ogivals, avui tapiats, s'obrien a les cantonades de la capçalera. Entre el contrafort sud de la capçalera i el campanar s'adossen dues estances laterals, la occidental de les quals correspon a una capella que s'il·lumina mitjançant un rosetó. En l'aparell constructiu d'aquestes estances de la banda sud, s'aprecien diferències en la natura de la pedra que deuen correspondre a diferents fases constructives. Així mateix, la nau central està acabada amb un pany de totxo que denota que la teulada ve ser refeta i reforçada exteriorment.

A l'interior, en canvi, la nau central conserva la volta de creueria original i rere l'altar major s'hi conserva un retaule dedicat a Sant Vicenç, una obra gens mediocre dins del barroc. Probablement d'aquest altar prové el bell retaule gòtic també dedicat a Sant Vicenç i que és obra de Bernat Martorell, que el pintà cap a 1438-40 que es conserva actualment al MNAC. De l'altar del Roser se sap que estava presidit per un retaule renaixentista. La resta de l'edifici va ser totalment refet i ampliat

Pintors Catalans (Gabriel Martínez i Altés)

Falset, 1858 – Barcelona, 1940. Fou un pintor català. Es va formar a París amb Francesc Domingo i Marquès. Cap al 1886 s'instal·la a Barcelona, on hi obrí una acadèmia de Belles Arts, on varen passar entre altres artistes, Isidre Nonell, Xavier Nogués, Ignasi Mallol i, posteriorment, Enric Planasdurà. Com a pintor seguí el fortunyisme i conreà també l’aquarel·la

Pintors Catalans (Joan Llaverias i Labró)

Vilanova i la Geltrú, 1865 - Lloret de Mar, 1938. Va ésser un dibuixant, pintor i membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc. Fou membre fundador del Cercle Artístic de Sant Lluc i es va formar, en ple període modernista, com a il·lustrador i pintor. La seva formació com a il·lustrador va començar en revistes com Lecturas i Hispania. Com a pintor, el 1896 abandonà la pintura a l'oli per l'aquarel·la, tècnica que contribuí a recuperar a Catalunya. L'activitat, però, que el féu més popular, va ser la de dibuixant humorístic i il·lustrador.
Era molt afeccionat a navegar i amb una barca de vela va recórrer tot el litoral català entre Tarragona i Cadaqués. Se'l considera el descobridor pictòric de la Costa Brava. També es va dedicar a l'activitat docent per complementar els escassos ingressos com a dibuixant, i va comptar amb Lola Anglada, Josep Maria de Togores i Valentí Castanys entre els seus alumnes.

Col·laborà en revistes satíriques, principalment al Cu-cut!, i en revistes per a infants com En Patufet, on es destacà com a il·lustrador animalista. Bona part de l'obra existent de Llaverias està en mans de l'Ajuntament de Lloret de Mar, poble on passà els estius i els darrers dies de la seva vida. A Catalunya es poden trobar obres d'aquest artista a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, com La porta de Sant Pau (Vista d'un port), Marina, Cala d'en Trons o el retrat de Manuel de Cabanyes.

Pintors Catalans (Josep Maria Jujol i Gibert)

Tarragona, 16 de setembre del 1879 – Barcelona, 1 de maig del 1949. Fou un arquitecte, dibuixant, dissenyador i pintor modernista català. Es va dedicar a la docència tant a l'Escola d'Arquitectura com a l'Escola del Treball, a Barcelona. Fou arquitecte municipal de Sant Joan Despí, on hi ha bona part dels habitatges que va construir.

Va ser un excel·lent aquarel·lista i dibuixant que captava i creava tot tipus d'objectes i elements complementaris, com mobles, llums o ascensors. Aquest vessant, junt amb el seu domini de l'ús dels colors, fan singular la seva obra, que sovint es troba complementant la d'altres arquitectes. Les col·laboracions més conegudes les va realitzar amb les obres de Gaudí, les quals permetien recollir la llibertat en l'ús de les formes i els colors que Jujol imprimia a la seva creació

Pintors Catalans (Juan José Carbó i Carme)

Tortosa, 21 d'agost de 1927 - 18 de desembre de 2009. Fou un pintor paisatgista català. Durant la segona meitat de la dècada dels 50, Carbó emplena moltes hores d'oci assistint a les mostres de pintura que se celebraven a la Sala del ‘Círculo Artístico' de Tortosa. Així, engrescat en les obres d'altri, descobreix la seva inclinació per l'art, comença a desvetllar l'afició a la pintura i decideix endinsar-se en la seva creació.

S'introdueix en el món de la pintura mitjançant la realització d'alguns petits olis –el desembre de l'any 1958 presenta uns olis a l'Exposició d'Artistes Novells del ‘Círculo Artístico'–, però aviat va abandonar aquesta tècnica per dedicar-se exclusivament a l'aquarel·la, modalitat que li semblava més adequada per plasmar els seus paisatges per la possibilitat de reproduir la realitat més d'acord amb el seu tarannà.

Interessat fins a l'extrem per la pintura, el jove Carbó acostumava a pintar del natural pels voltants de la ciutat, guiat per la seva pròpia intuïció, sense més ensenyament que el seu immens amor per l'art. Així, pintava tot el que veia: arbres, cases, plantes i camins. I l'aquarel·la es va convertir en el perfecte aliat per a les seves finalitats artístiques.
Les seves aquarel·les reposaven a casa quan, un dia, cridat un pintor de parets per a realitzar uns treballs, Alberto Fabá, també aficionat a la pintura a l'oli, en veure-les per casualitat, li digué que li agradaven, el va animar a seguir i a presentar-ne una mostra a la convocatòria de l'Exposició d'Artistes Novells del ‘Círculo Artístico' de l'any 1959.

Animat i desitjós d'exposar la seva obra, presenta a aquest certament tres aquarel·les. El jurat li concedeix el primer premi, la medalla de plata, per la seva 14 obra ‘Les basses d'Anguera'. Aquesta fou la primera fita que fonamentaria la seva trajectòria artística.
A partir de llavors, l'artista inquiet, no va trigar gaire a presentar-se a totes les mostres públiques que podia. Són anys de formació pròpiament dita i Carbó es relaciona, sobretot al local social del ‘Círculo Artístico', amb altres artistes tortosins com Arasa, Antó, Fabá, Escoda, Francisco Santiago. Fins i tot alguns diumenges al matí, va a pintar al camp amb alguns d'ells, com amb Antó i Francisco Santiago. També hi ha relació amb altres de fora com ara Fresquet o Lloberas.

Cal fer especial menció a la relació amb l'aquarel·lista, plenament consagrat, Ceferí Olivé. Cap a l'any 1961, Carbó viu uns moments d'apogeu artístic i no dubta en anar a conèixer l'aquarel·lista més reeixit amb motiu d'una exposició d'aquell a Barcelona. Aquest contacte personal fou profitós. Carbó li organitza algunes exposicions a Tortosa, que amb la seva intermediació ven força aquarel·les, i neix una amistat que els duria a anar a pintar junts per pobles de la Terra Alta com Horta i Pinell de Brai.
Carbó sabrà compaginar la seva activitat artística amb la seva dedicació professional. Prova d'això és que el 14 d'octubre de 1961 inaugurà la seva primera exposició individual, a la mateixa sala d'exposicions del ‘Círculo Artístico', lloc on va obtenir aquell primer premi. Aquesta serà també fita important que donarà continuïtat a la seva trajectòria. Són temps en els quals serà habitual la presència de les seves aquarel·les en exposicions individuals i col·lectives a diverses ciutats i especialment a la seva.

Conreà bàsicament la temàtica paisatgística en tots els aspectes: racons que desperten en ell un interès especial, escenes marítimes, paisatges rurals, estacions de trens, etc. Per a ell, l'única font d'inspiració és la natura, una natura vista en cada moment, en un procés de constant transformació.
Una fita també important com a aquarel·lista fou la primera exposició individual a Barcelona: 25 aquarel·les a la Sala ‘Rovira', l'any 1965. Exposar a la capital catalana i ser ben rebut per la crítica especialitzada suposà l'últim escull com a artista.
Com d'altres artistes, arribat a la plenitud de les seves creacions a l'aquarel·la, Carbó se sent atret per la tècnica a l'oli. Així, cap a l'any 1964 començà a alternar el treball a l'aire lliure de l'aquarel·la amb l'oli a l'estudi. A partir d'aquell moment en les seves exposicions veurem obres d'ambdues tècniques.

La fita més destacable en la seva carrera, fou la primera exposició que va fer a la prestigiosa Sala ‘La Pinacoteca' del Passeig de Gràcia de Barcelona, l'any 1972, on va presentar catorze aquarel·les. Aquestes obres van tenir molt bona acollida de crítica i va contribuir notablement al seu llançament definitiu.
Dirigí sempre la composició dels seus catàlegs, en alguns dels quals inclogué escrits expressament fets per diverses personalitats relacionades amb l'art.
A més de les nombroses exposicions individuals, ha participat en concursos i exposicions col·lectives. Ha fet donacions de quadres a diverses entitats. Reconeguda la seva vàlua també com a dibuixant, alguns escriptors li demanen la seva col·laboració i il·lustra alguns llibres. Ha concedit entrevistes a diverses publicacions.
A partir de l'any 1977, la seva dedicació a l'aquarel·la es va veure minvada pel traspàs de la seva esposa, perquè molt afectat anímicament, es va anar recluint al seu estudi dedicant-se a l'oli, cosa que va impedir que continués produint en aquesta tècnica més enllà del 1983.
La seva obra aquarel·lística experimentà amb els anys una constant evolució, passant per tres etapes; de cert realisme imitatiu de la natura, mitjançant un procés de maduració, a una aquarel·la plena d'expressivitat, força i al mateix temps lirisme.
També la signatura en les obres evolucionà; a grans trets: des d'un ‘Juan J. CARBÓ' inicial, passant a ‘J. J. CARBÓ', a ‘J. CARBÓ', a ‘Carbó', i per fi a un definitiu i rotund ‘CARBÓ'.
Les aquarel·les, ocupen plenament un lloc dins de la seva obra. Els darrers anys Carbó viu una mica allunyat de la vida artística de la ciutat i per aquesta raó ja no fa exposicions. Malgrat això, mai no ha deixat de pintar a l'oli i la seva producció té bona sortida. El seu estudi és una exposició continuada que és visitat per tots aquells que aprecien la seva obra.

Pintors Catalans (Julià Grau i Santos)

Canfranc (Osca), 193. És un pintor català. És fill d'Emili Grau i Sala i d'Àngels Santos i Torroella també pintors.
Es forma a Barcelona molt vinculat a l'escola de Sant Jordi de la Universitat. Conrea el paisatge i la figura, com també el gènere de composició. Treballa en diferents camps com el dibuix, les aquarel·les, la pintura al pastel i la terrissa

Pintors Catalans (Simona Gay)

o Simona Pons i Trainier. Illa (Francia), 1898 - Illa (Francia), 26 de març del 1969.  Va ser una poeta i aquarel·lista rossellonesa i la primera dona que escrigué en català al segle xx a la Catalunya del Nord. Era germana del famós poeta nord-català Josep Sebastià Pons.
Va ser una figura important en la recuperació del folklore del Rosselló. És autora d'Aigües vives (1932), Lluita amb l'àngel (1938) i La gerra al sol (1965). Féu els seus estudis en francès, a l'escola del poble i més endavant a les benedictines de Portbou. Jove, es va casar amb un cosí, Léon Gay, i tots dos visqueren a diverses ciutats franceses (Pontoise, Reims, Versalles) fins que es van instal·lar a París. Simona començà la seva carrera d'escriptora aviat, influïda i ajudada pel seu germà, en una carrera que es desvetllà a partir del 1926, quan començà a presentar versos a homenatges i certàmens. L'escriptor i crític Tomàs Garcés la donà a conèixer com a poetessa, i el poeta Josep Bonafont (El pastorellet de la Vall d'Arles de pseudònim) va publicar-la a finals dels anys 20 a la Revue Littéraire et Historique du Diocèse de Perpignan. Va col·laborar a diverses revistes locals i el 1927 participà en els Jocs Florals de Perpinyà on obtingué les primeres distincions i feu amistat amb el poeta Gumersind Gomila. Publicà el seu primer llibre de poesies, Aigües vives el 1932, amb pròleg del poeta Tomàs Garcés, amic de l'autora. El 1935 guanyà el premi dels Jocs Florals de Tolosa amb el poema Aigua i sol, que posteriorment inclogué al recull Lluita amb l'àngel.

Del 1934 en endavant encetà una tasca de recuperació de les tradicions rosselloneses (a base de documents diversos, d'enregistraments i fotos) que ha romàs gairebé completament inèdita fins ara. Col·laborà a La Revista, Clarisse, La Nau i, entre 1956 i 1965, ho féu a La Tramontane. Va morir a la seva Illa natal.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Sebastià a la Coscollera)

És una església gòtica de Vilanova de Meià (Noguera) protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església de planta rectangular, d'una sola nau i absis semicircular encarat a llevant. La coberta és de volta de canó amb contratirants de ferro. La porta és al mur de ponent i està precedida per un atri, al qual s'accedeix per la part de migdia. A l'absis, reforçat amb sis pilastres que fan de contraforts, hi ha dues finestres d'arc apuntat i una altra de mig punt que està tapada. No hi ha campanar ni espadanya. L'interior està arrebossat amb morter de ciment i pintat, els murs exteriors també estan arrebossats amb argamassa de calç i arena. La volta, reconstruïda entre 1960 i 1962, es coberta per teula àrab.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Queralt)

És una església de les Avellanes i Santa Linya (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És al cim d'un esperó rocallós situat dins el barranc de Sant Pere, en un terreny de geologia molt similar a la del proper nucli alt-medieval de Montclús. 
Es tracta d'un edifici d'una sola nau, coberta amb volta de canó reforçada per un arc toral, i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un estret arc presbiteral. Al tram de llevant de la nau s'obren dos arcosolis buidats al mur que pel que sembla fan les funcions d'arcs formers de reforç que suporten la volta; al seu interior s'obren sengles finestres d'una sola esqueixada. Al centre de l'absis s'obre una finestra de doble esqueixada i al mur de ponent n'hi ha una altra d'esqueixada recta. La porta, molt alterada i resolta originalment amb un arc de mig punt, s'obre a la façana sud. Al mur nord hi ha una altra obertura, que cal relacionar amb les condicions de l'assentament de l'església i la seva adaptació a l'orografia del lloc. Les façanes no tenen ornamentació. L'aparell, de carreuó escairat, mostra diferents fases constructives, més regular a llevant que a ponent. Aquest darrer té una disposició més irregular, amb juntes més buidades.
L'edifici s'inscriu dins una arquitectura que segueix l'estil llombard, però sense l'ornamentació típica, i es pot datar entre els segles XI i XII.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Miquel de Castelló de Farfanya)

És l'església parroquial de la vila de Castelló de Farfanya, al municipi homònim de la Noguera. És d'una sola nau orientada est-oest i coberta amb volta de canó apuntada. La porta d'accés, ja de factura gòtica, és oberta a la façana sud; és dins la tradició de l'escola de Lleida, amb les arquivoltes decorades amb motius geomètrics i els capitells que combinen estilitzacions figurades i vegetals. L'edifici romànic està molt alterat per les reformes fetes al segle XVIII, arran de les quals desaparegué l'absis. La volta és reforçada per dos arcs torals que arrenquen d'una mena de culs de llàntia triangulars un dels quals, el primer de la façana sud, sembla haver estat restaurat el segle XIII doncs hi apareix un escut amb escacs que correspon el comte Ermengol X d'Urgell (1274-1314), que presenta les mateixes característiques i marques de picapedrer que es troben a Santa Margarida de Privà. La nau central tenia tres capelles al nord i dues al sud. Totes presenten una volta apuntada. Al segle XIII es degué realitzar una reforma que afectà sobretot la façana sud, tal com ho mostren les marques de picapedrer. La reforma més important és l'escala d'accés al campanar, avui desapareguda. També hi devia haver alguna finestra oberta a l'absis, una oberta a ponent de la qual es conserva l'arrencada de l'arc de mig punt i una obertura en l'espai existent entre la porta d'accés i la capella de l'epístola, posteriorment tapiada. Finalment, la il·luminació interior es devia completar amb una finestra oberta al mur sud, també tapiada en època moderna. Al segle XIII s'obrí una petita finestra en una de les capelles del costat sud.

Tot l'edifici és fet amb carreus rectangulars ben escairats, disposats molt ordenadament amb filades uniformes i regulars. Cronològicament, cal pensar que el gros de l'edifici ja estava acabat el 1187, any en què es signen les constitucions de Pau i Treva. La segona etapa que inclou refeccions sobretot al mur meridional, pot ser de final del segle XIII.
Al segle XVIII li fou afegida una altra nau a tramuntana, un portal nou (1751) i el presbiteri rectangular (1777) en substitució de l'antic absis. L'estat deficient de conservació de l'edifici, i en concret el perill de ruïna imminent que presentava l'absis barroc, van fer necessària la construcció d'un absis nou, fet de formigó, vidre i alumini.. Aquesta intervenció, a càrrec de la Generalitat de Catalunya va ser presidida pel criteri de donar la més gran rellevància possible a l'altar major que conté un retaule gòtic de pedra procedent de l'església de Santa Maria del castell, des d'on fou traslladat el 1936.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Josep de Bellmunt d'Urgell)

És una església amb elements gòtics i renaixentistes de Bellmunt d'Urgell (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Josep està ubicada a la zona més prominent del nucli de Bellmunt d'Urgell, al centre del carrer Major (l'eix que travessa el monticle de Bellmunt d'est a oest) en el punt on aquest fa l'inflexió en pendent cap a l'oest i cap a l'est. L'edifici, ubicat entre mitgeres d'habitatges, consisteix en una església d'una nau amb quatre capelles laterals, un cor sobrealçat, capçalera amb absis semicircular i campanar a l'esquerra de la façana. La façana principal està orientada al sud i abocada a la plaça Major, un espai obert (de 14 per 19 m de disposició esglaonada que salva 4 m de desnivell cap al sud fins al carrer inferior) que li atorga visibilitat i preeminència.
El parament de la façana està fet amb carreus disposats regularment. De forma quadrada sota el ràfec de la teulada, disposa els seus elements de forma simètrica només trencada per la presència de la torre del campanar a la banda esquerra. Tanmateix, la façana no exemplifica una concepció estilística unitària sinó que s'hi desprenen almenys dues fases de planificació successives.

Probablement, la darrera d'aquestes fases està marcada per la portalada, de trets classicitzants es compon a partir d'un arc de mig punt flanquejat per dues columnes estriades i aixecades sobre pedestal. Aquestes donen relleu a l'accés i són suport d'una estructura amb arquitrau, de fris llis, amb dentells sota la cornisa i amb dos elements decoratius a cada extrem rematats amb sengles esferes. Sobre la cornisa i entre les dues esferes, hi ha una fornícula, avui sense imatge. Aquesta porta, de tipologia a la romana, domina la meitat inferior de la façana mentre que la part superior està centrada en un rosetó de petites dimensions i amb una traceria en forma de quatre cercles interseccionats i traçats a partir del punt central del rosetó.
La teulada es disposa a doble vessant, si bé el carener se situa sobre l'eix transversal i no sobre el longitudinal, la qual cosa permet evacuar l'aigua de pluja cap al carrer i no sobre les cases veïnes. Els ràfecs, sobre la façana principal i sobre la façana de la capçalera, presenten la mateixa disposició complexa en quatre nivells de línies de rajoles horitzontals alternats amb dues línies de rajoles obliqües (els dos nivells inferiors i el superior) i una línia de teules (el tercer nivell).

El campanar, a l'extrem esquerre de la façana principal, és disposa en forma d'una torre de base quadrada feta amb el mateix aparell constructiu que la façana, amb quatre finestres rematades amb arcs de mig punt on hi estan instal·lades quatre campanes de bronze. La part superior del campanar és rematada amb una breu cornisa de caràcter clàssic.
L'interior es resol amb l'altar emmarcat per l'absis, quatre capelles o altars laterals dedicats respectivament a la Mare de Déu, el Sant Crist, Sant Bartomeu i Sant Llop, i un cor aixecat a la zona d'accés.
Per les característiques classicitzants de la façana, l'església de Sant Josep ha estat considerada com a d'estil gòticorenaixentista, datable al segle XVI. En tot cas, sembla evident que hi hagué més d'una fase constructiva. Probablement es va partir d'un esquema traçat a la baixa edat mitjana, en un estil gòtic tardà i al segle XVI es va produir una ruptura amb el projecte inicial per emmarcar la porta amb trets classicitzants i acabar les parts altes de l'edifici, en especial la torre del campanar.

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Feliu d'Alòs de Balaguer)

És una església amb elements romànics i barrocs d'Alòs de Balaguer (Noguera) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església parroquial de Sant Feliu d'Alòs està ubicada al centre d'Alòs de Balaguer. Es tracta d'un edifici aïllat que té l'antiga rectoria adossada vers l'oest i un petit parc enjardinat.
La façana principal actual, al nord, té un escàs interès arquitectònic. Compta amb una porta moderna o molt restaurada adovellada amb arc de mig punt. Per sobre està coronada pel campanar, una torre de dos cossos, l'inferior de base quadrangular i el superior de base octogonal a l'exterior i quadrangular a l'interior

Es tracta d'una església orientada al sud, d'una nau amb capelles a banda i banda, de menys alçada. La nau central i el creuer estan coberts per volta de canó i els braços del creuer amb volta d'aresta. L'absis s'obre a la nau amb un arc de triomf de mig punt. Hi ha una sagristia amb sostre pla i, al costat de l'epístola, una capella amb volta de canó. El cor d'obra està situat als peus. Als murs interiors de la nau hi ha pilastres adossades. Al costat de l'evangeli hi ha el campanar. Als peus de l'església hi ha una connexió amb la casa del costat, l'antiga rectoria. A l'interior hi ha dos retaules gòtics de pedra policromada dels segles XIV-XV. El que fa de retaule major conserva millor la policromia.
L'aparell de l'edifici és heterogeni, amb carreus grans i ben escairats en trams inferiors de l'exterior de l'absis, mentre que en d'altres punts l'aparell és menys regular. La teulada, a doble vessant, està coberta amb teula àrab

Esglésies gòtiques de Catalunya (Sant Pere de Cubells)

És l'església parroquial de Cubells, al municipi homònim de la Noguera inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Pere s'emplaça al nord-est del nucli històric de Cubells, a un centenar de metres de la part més elevada del turó, actualment ocupat per l'església de Santa Maria del Castell de Cubells.
Es tracta d'un edifici aïllat, orientat d'est a oest i que afronta a ponent amb el carrer de la Muralla (que envolta el nucli pel nord fins que trenca cap al sud per anar a desembocar davant la façana barroca de l'església), i a llevant, nord i sud amb el carrer de Sant Pere, que envolta l'esperó on es dreça l'edifici. Consisteix en una església d'una sola nau, suportada amb contraforts i capçada amb un absis semicircular a llevant; amb naus laterals, amb façana barroca a ponent i un campanar de planta de base quadrada sobre la part esquerra d'aquesta façana. Està fet amb aparell regular de carreus de gres ben escairats. La teulada de la nau és a doble vessant, amb el carener longitudinal i ràfec sobre una cornisa de pedra motllurada. En canvi, la coberta de l'absis és de lloses de pedra.

L'edifici original, bastit entre finals del segle XIII i inicis del XIV, segueix la tipologia i el traçat en planta dels esquemes romànics però interpretats amb les noves normes gòtiques. Per aquesta raó s'ha considerat aquest edifici com d'un estil romànic de transició al gòtic, o un edifici de base romànica però ja d'estil gòtic. En tot cas, la façana principal, a ponent, i el campanar s'hi afegiren a finals del segle XVIII en estil barroc. La façana, sòbria i senzilla, conté l'accés principal, una porta d'arc de llinda de dovelles a saltacavall, emmarcada en un rectangle fet amb aparell encoixinat que és rematat amb una cornisa motllurada. La dovella clau conté en baix relleu l'escut de Sant Pere (les claus sota la mitra papal) i la inscripció 'AÑO 1793', any en què es finalitzà la façana. A sobre d'aquesta porta se situa una rosassa motllurada de la mateixa amplada que la porta i, a sobre del capcer, una petita espadanya d'un sol ull i d'arc de mig punt. El campanar, de planta quadrada, conté obertures rectangulars simples a les cares sud i oest mentre que a les cares nord i est conté obertures dobles, també rectangulars i sense cap ornament. El campanar està rematat amb una senzilla cornisa de pedra motllurada.
Més interessant resulta la façana de l'absis semicircular, rematada amb arcuacions polilobulades d'estil gòtic, i tres obertures d'arc de mig punt. La façana meridional conté la que havia estat la porta d'accés principal fins al segle XVIII, emmarcada entre els dos contraforts centrals, d'arc de mig punt de dovelles emmarcat amb un guardapols. Damunt d'aquesta porta s'obre una fornícula d'arc de mig punt, actualment buida. L'obertura de la porta està tapiada amb obra de maó i de carreuons de pedra i arrebossada amb morter de calç.

L'interior és resolt amb una volta de canó apuntada que recolza sobre mènsules amb motius estilitzats de regust mudèjar. Les capelles laterals són cobertes amb volta amb interessant traceria gòtica i s'obren entre els murs i els contraforts ben marcats a l'exterior. Les capelles de la banda de l'evangeli (la banda nord) són més altes, d'arcades més estilitzades i, en definitiva, d'un gòtic més avançat que les de l'epístola (la banda sud). Això queda palès a l'exterior, ja que al darrere dels contraforts s'observa la superposició que sembla que permeté ampliar les capelles laterals del nord i aixecar-les.
Conserva al seu interior diverses imatges de la Verge: la romànica de la Verge de l'Esperança, de fusta; i les gòtiques de la Verge del Colom, d'alabastre, i la de la Verge del Castell o Verge de la Llet, també d'alabastre, que prové de la capella del Castell.