Pintors Catalans (Jordi Pagans i Monsalvatje)

El Masnou (Barcelona), 18 d'abril del 1932 - Barcelona, 4 de gener de de 2017. Va ser un pintor català
Fill d'Alfred Pagans i Llauró i de Clara Monsalvatje i Iglèsias, ambdues famílies tenen una llarga tradició artística, com el guitarrista i cantant Llorenç Pagans i Julià (1838-1883), germà del seu besavi, amic que fou de Richard Wagner, així com del pare del pintor Edgar Degas. Aquest últim deixà testimoni del fet en diversos retrats en els que hi són presents el pare de l'artista i el chanteur Pagans. L'avi matern fou en Francesc Monsalvatje i Fossas (1853-1917), que tingué una destacada activitat com a historiador de les comarques gironines i del Rosselló, especialment de l'antic comtat de Besalú. El seu oncle, Xavier Montsalvatje i Iglèsias (1881-1921), escriptor i pintor, col·laborà en diverses revistes com Joventut, Lo Geronés, etc., a les que deixava sentir els ambients culturals europeus. Finalment, s'ha de fer esment del seu cosí, en Xavier Montsalvatge i Bassols (1911),considerat el compositor català més representatiu de la seva època.
Jordi Pagans comença a pintar el 1948. Dos anys més tard, rep classes particulars de tècnica pictòrica amb el professor Saturo López, aprenentatge que compagina amb l'assistència a les classes nocturnes de l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Tot i això, el criteri excessivament academicista de l'Escola, al condueix a deixar-la ben aviat. El 1956 comença a treballar al taller d'en Josep Roca-Sastre, moment important a la seva carrera, ja que els consells del pintor van influir positivament durant la seva etapa de formació.[3] Les pintures de Pagans que pertanyen a aquesta època ens mostren com el pintor, davant el propòsit expressiu, sap distingir entre el que és essencial i el que és peremptori. Domina les exigències de l'enquadre i descobreix els elements i valors constructius que poden constituir una realitat estructural. Serà en aquest taller a on aprendrà a fer seves una bona part dels conceptes de les escoles impressionistes i cubistes.
A partir del 1953 tenen lloc les seves primeres participacions en exposicions col·lectives i en diversos certàmens. Molt aviat obté les primeres distincions: El Premi del Reial Cercle Artístic del Concurs d'Obres de Novells de l'Ajuntament de Barcelona el 1956, i el Premi "Rafael Llimona" de Pintura Jove, de la Sala Parés el 1959.
Aquest mateix any realitza la seva primera exposició individual a la Sala Municipal de Girona, i una mica més tard fa la seva presentació a París, al "Club dels Quatre Vents". A Barcelona, es presenta a l'Ateneu Barcelonès, al gener del 1962. Des de llavors, la seva activitat expositora ha estat un constant, d'acord amb la intensa i extensa obra realitzada en els últims anys.

Als anys seixanta manté una estreta i sòlida amistat amb el pintor i historiador Rafel Benet i Vancells (1899-1979), les ensenyances del qual foren decisives per a llur formació. Rafel Benet, que sempre es trobava a gust en mig dels pintors joves, considerà a Pagans com un dels seus més estimats "confidents". És en aquest ambient on s'ha de recordar la seva assistència a les xerrades i tertúlies del cafè-restaurant "El Glaciar" de les Rambles barcelonines, a les que intervingueren pintors, com el citat Rafel Benet, Humbert, Prim, Pruna, Alfred Figueras, etc. Durant l'any 1963 formà part del grup "Realitat Visual", les idees dels quals poden resumir-se tot indicant que "la pintura ha de ser un estat de crisi continua entre la intel·ligència i lo sensible, entre el coneixement i el sentiment de la realitat".
Serà durant aquests anys (1963-1965) quan Jordi Pagans agafa contacte amb el caràcter i el paisatge de Cadaqués, dels que mai se separarà. Aquesta població i el seu entorn ofereixen a l'artista un peculiar paisatge estructurat que se li revela com la preexistència del seu propi paisatge somniat. Ja aleshores la seva pintura es caracteritzava per la solidesa de la contextura de les masses i per un sentit sossegat i ampli de la composició dintre de la tendència figuratiu - realista que ha conreat posteriorment