lunes, 20 de septiembre de 2021

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Julià de Boada)

És una església mossàrab de Sant Julià de Boada a Palau-sator, una de les més antigues de tota la regió, testificada per un document de 934. En un document de 1362 s'anomena aquesta església com Sant Joan de Buadela i l'historiador Manuel Gómez Moreno l'anomena Sant Julià de Buada. L'edifici no constitueix un exemple com a obra d'art, però té un gran mèrit històric i com a estudi del desenvolupament de l'arquitectura rural d'aquesta època.
En origen (possiblement visigot) constava d'una sola nau separada de l'absis per l'arc triomfal de 36 dovelles de pedra que van a punts diversos, amb poca regularitat. Les impostes s'adornen amb relleus com de dents de llop: aquest és un model gairebé únic a Catalunya i cosa insòlita entre els monuments coneguts que poden correspondre a la mateixa època. Una segona reconstrucció ja mossàrab del segle X va afegir l'altre tram separat per l'arc mossàrab, i n'eliminà la porta primitiva. Es va fer llavors un reforçament de murs i pilastres. En tota aquesta segona obra es veu la mà d'un mestre format en el gust islàmic del moment.

L'església està construïda amb materials pobres. La seva planta és irregular, així com l'espessor dels murs i consta de tres trams diferents. La nau està coberta per volta de mig canó, lleugerament sobrepassada en l'absis. Pot veure's encara el senyal de les cintres de les canyes que s'hi van usar.
L'arc més antic és el triomfal de l'absis, sobrepassat en un terç, que pot ser visigot, la curvatura del qual harmonitza amb la de la volta. Les juntes de les dovelles estan orientades de manera confusa. Tant la capella com el seu arc mostren vestigis de pintures al fresc de sants en què dominaven els colors vermell i groc. Gómez Moreno creu que podrien datar del període romànic.
L'arc del centre de la nau té estructura i característiques mossàrabs: està sobrepassat en un mig i les 30 dovelles que el formen convergeixen cap al centre de la línia d'impostes. En l'absis s'obre una finestra axial en ull de pany que recorda les que es veuen dins les esglésies mossàrabs de Galícia. 


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Joan de Salelles)

És troba en el municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura a la comarca del Baix Empordà. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Està situat al veïnat del mateix nom. És un petit temple bastit vers els segles X-XI en estil romànic. La façana va ser refeta a finals del segle XVI. Recentment el conjunt ha estat restaurat, i reconstruïts la porta del costat de migdia del temple i el campanar. Fou novament restaurada entre els anys 1985-1987 per la Diputació de Girona i la Generalitat de Catalunya, després d'un llarg temps d'abandó.
És un edifici aïllat, que consta d'una nau amb absis semicircular molt allargat. La nau es cobreix amb volta apuntada i seguida, i l'absis amb volta de quart d'esfera. A la façana de migdia hi ha una porta d'accés d'arc de mig punt, i a l'absis una petita obertura d'una esqueixada, molt estreta, de tipus d'espitllera. La façana, a ponent, presenta una porta allindanada i una petita finestra també allindanada a la banda esquerra, amb la data del 1596. El conjunt es completa amb un campanar d'espadanya situat sobre l'arc triomfal.

En una part del mur de la nau pot veure's l'alineació en opus spicatum (d'espina de peix), que ha fet datar l'edifici entre els segles X i XI. Disposa de dues portes, en el sud la principal d'un sol arc i la del nord molt petita. En el segle xvi es va refer el frontal de l'església amb una porta i finestra, en el llindar de la qual es pot veure la data de 1596. Es conserven un reliquiari i una lipsanoteca de fusta del segle XII, procedents de l'església, en el Museu d'Art de Girona 


 


Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Matajudaica)

És una església del poble de Matajudaica, al municipi de Corçà (Baix Empordà), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós, un temple d'una nau amb absis semicircular a l'exterior i poligonal interiorment; capelles laterals. Les voltes són de llunetes. A la façana occidental hi ha la portada rectangular amb boles decoratives, una petita fornícula -ara sense imatge- i un òcul. A sobre de la fornícula hi figura gravat l'any 1797. damunt aquest frontis hi ha un campanar d'espadanya i sobre l'angle SW de l'edifici un petit torricó amb teulat a quatre vents, que era un comunidor elevat i avui és molt ruïnós.

A la part exteriorment visible de l'abis, el despreniment de l'arrebossat ha posat fa poc temps al descobert l'estructura romànica, quelcom modificada, amb finestra central d'un sol biaix i aparell de carreus grans. La major part de la resta de l'edifici és coberta d'arrebossats. Sobre el vèrtex del carener de l'extrem oriental de la teulada de la nau es conserva una creu de pedra.


 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan de Bellcaire)

També coneguda com a Sant Joan de Bedenga, nom antic de Bellcaire, és una església del nucli de Bellcaire d'Empordà (Baix Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, declarada bé cultural d'interès local. La planta és una construcció basilical de tres naus, la nau central coberta amb volta de canó i les laterals amb voltes de quart de cercle. Es comuniquen mitjançant dos arcs de ferradura a cada costat sostinguts per pilars. L'absis és semicircular amb volta de quart d'esfera i creuer. Aquest i les naus són d'època preromànica, com també una absidiola de ferradura visible al costat nord, entre l'absis i el braç del creuer.

El descobriment d'uns fonaments d'un absis central rectangular s'ha interpretat que formava part, juntament amb l'absidiola, d'una construcció triabsidal edificada sobre restes romanes, entre els segles IX i X. Es va construir una nova capçalera llombarda al segle xi i encara hi ha reformes posteriors als segles xiii i xiv, sobretot en el frontis, com són la porta amb timpà i la rosassa de sobre seu. Té unes altres dues portes laterals preromàniques. Per l'exterior, l'absis presenta decoració llombarda d'un fris amb sèrie de quatre finestres cegues amb lesenes.
 



Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria)

També coneguda com de Sant Iscle i Santa Victòria o Sant Iscle i Santa Julita, es troba al lloc més elevat de Serra de Daró, a l'extrem oposat de la torre medieval que també es conserva. És un edifici de dos naus, una romànica amb absis de planta semicircular, i una altra posterior afegida al costat nord, amb capçalera rectangular; ambdues es comuniquen per un gran arc rebaixat que té la data del 1632. L'edifici fou s'obrealçat i fortificat i conserva les espitlleres. A l'interior, la nau romànica és coberta amb volta de canó apuntada i semiesfèrica a l'absis. L'arc triomfal és sostingut per dues columnes cilíndriques amb capitells esculpits amb figures d'animals fantàstics, el de l'esquerra, i motius vegetals i una màscara, el de la dreta. La porta d'accés es troba al mur meridional i és d'estil barroc. Presenta una obertura rectangular amb una inscripció a la llinda, i un frontó amb una fornícula a l'interior i semiesferes decorades a la part exterior. En aquest mur hi ha obertures de dimensions i distribució diversa. L'absis presenta una decoració exterior d'arcuacions cegues i una obertura atrompetada. El campanar, possiblement del segle xix, és d'espadanya de dos ulls i es troba al costat de migdia, a tocar de l'absis

Escultors Catalans (Josep Sobrado)

Villádiga (Lugo), 1944. És un escultor gallec establert a Catalunya. Als 20 anys va anar a viure a Sabadell per formar-se a l'Escola d'Arts i Oficis amb els mestres Adolf Salanguera i Josep Maria Brull. Entre 1971 i 1975 va col·laborar, entre altres, amb Salvador Dalí en el retrat de Gal·la i Dalí i en escultures de la cúpula del Museu Dalí. El 1976 va exposar a Artexpo’76 de Barcelona i el 1977 ho va fer a l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Ha estat un escultor molt actiu i present ens els principals certàmens artístics de Barcelona, de ciutats catalanes (Sabadell, Manresa, l'Hospitalet de Llobregat, Reus) i de la Península (Madrid, Pontevedra, Guadalajara, León, Vigo, Osca, Sevilla, Oporto o Lisboa).

Pel que fa a les seves escultures monumentals cal destacar el monument al senglar de Calders (el Moianès), el mural del Banco de Zaragoza de Cerdanyola del Vallès i, molt especialment, les escultures Homenatge a Galícia (carretera de Vigo a Ramallosa), Las Tascadeiras i Estadi, feta amb marbre de Carrara, que va esculpir en ocasió del IX Simposio Internacionale di Scultura l'any 1988. D'entre l'escultura figurativa, destaquen els retrats fets per encàrrec, sobretot els de persones vinculades a la seva trajectòria vital. Són bustos que treballa sobretot amb materials ceràmics i bronze

Escultors Catalans (Salvador Martorell i Oller)

La Canonja (Tarragona), 2 de febrer de 1895 – Tarragona, 13 de maig de 1968. Fou un escultor català. Es va formar al Taller Arana i Bru de Tarragona i a l'Escola de la Llotja a Barcelona (1914), on va treballar a la casa Gabriel Bechini. Va exposar, el 1917, a Barcelona i a Tarragona, i obtingué de la diputació tarragonina una pensió per a ampliar estudis a París entre 1918 i 1919. Medalla d'or de l'exposició Arts Déco de París del 1925 i de l'Exposició Internacional del 1929, a Barcelona. Va treballar com a professor al Taller-Escola de Pintura i escultura de Tarragona (1934-1938) i a l'Escola-Taller d'Art de la Diputació de Tarragona (1947- 1965). Té també dues medalles Julio Antonio de Tarragona (1944 i 1945). La seva obra està vinculada amb el noucentisme i va mostrar un gran domini de la tècnica i una gran sensibilitat en el tractament de la figura humana

Escultors Catalans (Àngel Rigall i Verdaguer)

Olot (Barcelona), 1963. És un pintor, escultor i educador d'art català. És va graduar de primària i secundària a Olot. A més, va completar formació administrativa en un col·legi comercial d’Olot. Posteriorment es va inscriure a l’Escola d'Art d'Olot i es va llicenciar en arts aplicades en el camp de l'escultura. Més endavant, realitzà cursos de pintura a l’Escola de la Llotja de Barcelona. Del 2010 al 2013 es va tornar a inscriure a l’Acadèmia d’Art d’Olot per tal d’aprendre i interioritzar les tendències i tècniques actuals en escultura.
Amb vint-i-set anys va tornar a Olot. Durant aquest temps, va crear la sèrie "Africana", en què representava persones de pell fosca. Així, va pintar les mans d'un noi de color fosc quan encara poca gent d'altres cultures havia arribat a la seva ciutat natal d’Olot. El fascinava l'acolorida indumentària de la cultura africana. Aquest entusiasme per l’estètica d'aquesta cultura es va reflectir en nombrosos retrats de l'època i el va portar a realitzar un viatge d'estudis al Senegal el 1991. En aquestes imatges utilitzava les tècniques de carbó vegetal, pastel, acrílic i aerògraf. També ha treballat sovint amb tècniques mixtes. El 1995 va seguir el cicle artístic "Silenci". Aquestes imatges estaven estructurades per xarxes de fulles de plataners. Les fulles van créixer, van caure de l’arbre i es van convertir en protagonistes de les seves pintures. En aquestes pintures és difícil distingir entre fons i forma. Les fulles cobreixen el cap d’un nu femení amb una gran sensibilitat, per exemple, o emmarquen parts del cos com els llavis. Va seguir una sèrie de "pintures del cel", en què va representar les capricioses imatges de núvols de la Garrotxa natal, vorejades per les muntanyes d'aquesta zona com el Puigsacalm. En aquestes obres no va seguir la tècnica tradicional de composició de l’escola de pintura de paisatges d’Olot. La sèrie d’escultures "Dones" també va cridar molt l’atenció. El crític d'art olotí Domènec Moli escriu sobre l'enfocament artístic de Rigall: "Sense deixar el realisme, Àngel Rigall busca noves formes i horitzons innovadors".

El 1990 Àngel Rigall va participar per primera vegada en una exposició col·lectiva a la Sala Vayreda d’Olot. Fins al 2020, ha participat com a pintor i escultor en més de cent exposicions individuals i col·lectives a Olot, Mallorca, i a tot Catalunya. Als anys noranta, juntament amb Tavi Algueró, Adrià Creus, Toni Tort, formà part del grup d’artistes olotins anomenat Cingle Quatre I també a la zona de Stuttgart. Diverses de les seves escultures es troben en espais públics de localitzacions catalanes. Amb el seu company artista Tavi Algueró, ha restaurat i creat una seixantena de figures populars (gegants, caps tossuts, cavalls, bruixes i animals de tota mena) per a la Faràndula, és a dir, aquelles figures que són representatives d'un districte o d'un poble de Catalunya, i que la comunitat passeja en les processons de la festa. Àngel Rigall treballa com a professor d’art a l'Escola Municipal d’Expressió d’Olot. A més, imparteix cursos d’art i escultura per a joves, adults i gent gran al seu estudi a Olot.

Escultors Catalans (Vicenç i Antoni Real i Vernis)

Vic, segle XVI. Foren escultors i eren germans. Fills de Josep Real i Homs, que aprengué l'ofici amb Jacint Moretó. Són els escultors més importants de Vic del segle xviii i els més representatius del famós taller dels Real. Entre les seves obres destaquen el retaule del Carme de Vic, el de la Casa natalícia de sant Miquel del Sants, el de la parroquial de Sant Andreu de Gurb i l'altar major de l'església dels Dolors. Vicenç morí el 1722 i Antoni el 1797. Continuaren el taller Francesc i Josep, fills de Vicenç, i Joan, fill d'Antoni, el qual sols tingué una filla que es casà amb Josep Gros i Oliveres. El seu fill, Josep Gros i Real (1798 – 1867), i el seu net Josep foren els últims representants de la dinastia d'escultors.

Escultors Catalans (Pep Codó i Masana)

Sant Cugat del Vallès (Barcelona), 1946. És un escultor català. Va aprendre l’ofici de guixaire amb el seu pare i el modelat i la construcció de maquetes, fins que entrà en el mon de l’escultura. Amb estudis a la Massana, va començar a exposar el 1963. Gabriel Ferrater li va dedicar l'últim escrit sobre art que va realitzar abans de la seva mort. El 1985 es va trobar amb Jorge Oteiza a Madrid, a Arco-85. El 1988 va residir a Nova York a casa de l'escultor Xavier Medina Campeny. El 2001 va presentar la exposició Pedra i Ferro al monestir de Sant Cugat on va mostrar caps adornats amb uns traços mínims. El 2003 va residir a Corea del Sud.
Entre les seves obres públiques destaquen la escultura del parc Kionggi, a Corea del Sud; “Diàleg”, pedra basàltica de Castellfollit de la Roca, ubicat a la plaça de l'Auditori de Sant Cugat, una mena de moai de l'illa de Pasqua, i ‘la Rosa dels Vents’ del Turó de Can Mates. El 2012 va crear un monòlit de 2,2 metres de pedra basàltica de la Garrotxa en format cilíndric amb ondulacions en els Jardins de Winston Churchill, al districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, homenatge a Winston Churchill