Barcelona, 15 d'octubre de 1981) és un director i guionista de cinema, primer director en la història en guanyar dos premis Gaudí: millor pel·lícula per televisió per Quatre estacions (2011) i millor pel·lícula documental per Món petit (2014). Primer director en aconseguir que les seves tres primeres pel·lícules obtinguin premis Gaudí: Quatre estacions, Món petit i 100 metres.
Ha dirigit 100 metres, protagonitzada per Dani Rovira, pel·lícula basada en fets reals, que narra la història de Ramón Arroyo, un home a qui es diagnostica esclerosi múltiple. El personatge té la seva dona embarassada i la malaltia afecta a les seves relacions personals i laborals. Ramón Arroyo comença a entrenar amb el seu sogre, un antic esportista alcohòlic amb qui té una mala relació i finalment aconsegueix acabar la Ironman de Barcelona el 2013.
100 metres va ser un èxit de públic, amb més de 320.000 espectadors en cinemes i vendes a tot el món, a més de nominacions als premis Goya, Forqué i amb onze nominacions als Gaudí la que va tenir més). El film, a més, és premiat per la Sociedad Española de Neurología per transmetre amb rigor i donar visibilitat a la malaltia de l'Esclerosi Múltiple. La pel·lícula fou comprada per Netflix.
El 2012 va estrenar Món petit, un dels documentals més vistos i premiats de la cinematografia catalana i espanyola. El film va aconseguir dos premis a l'IDFA, el festival de documentals més important del món, així com el Premi Gaudí i una menció al Goya i va ser reconegut pel programa Sense Ficció com un dels 10 millors documentals de la dècada. La pel·lícula, considerada per molts un film de culte i un dels millors documentals del país, es va exhibir al Museu de les Arts en Moviment de Nova York.
El 2008 col·laborà en el guió de l'adaptació cinematogràfica de Segon origen, juntament amb Bigas Luna, per a un film finalment dirigit per Carles Porta, després de la mort de Luna.
Barcelona, en 1975. És actriu, directora, productora i gestora cultural. Va formar part del Col·legi del Teatre de Barcelona i es va graduar en Teoria de la Literatura i la Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona. Amb aquesta formació l'any 1999 va crear la companyia de teatre Cia. Susanna Barranco i l'any 2008, La Barranco Films, una productora audiovisual dedicada a la creació i producció de documentals de temàtica social. És membre de l'Acadèmia del Cinema Català i Dones Visuals. I des de l'any 1999 és la directora de l'Associació Mousiké, una entitat que treballa amb diverses problemàtiques socials partir de l'art i des d'una perspectiva de gènere.
Alguns dels seus projectes artístics són els següentes: Mossegades (2005), L'amor no fa mal (2008), Massa tard per ser pessimista (2013) o Amb el cor a la boca (2014). Accions de resistència (2018) i Red Room (2019), espectacle codirigit amb Sol Picó, són dos dels seus espectacles on el teatre i l'audiovisual s'unifiquen.
L'any 2008 va entrar al món audiovisual amb Ferides (2009) i Buits (2011), dos documentals sobre violència de gènere, esdevenen l'inici de Susanna Barranco com a documentalista. Mantenint el seu vincle amb l'esfera social al 2013, presenta El silenci del Jonc, documental que explora la vida de diferents persones amb diversitat funcional i amb participació de diferents personalitats artístiques.
Al 2015 dirigeix Caure del niu, treball sobre immigració. L'any següent presenta Teresa Rebull, Ànima desterrada, documental que tracta la part crua de l'exili republicà vist des de la forta figura de la cantautora catalana Teresa Rebull. Susanna Barranco reflexiona sobre la posició de la dona a la prostitució amb Nues al 2017 i per reivindicar el paper de les dones en el món de la cultura, Barranco pren com a protagonista al documental Amb el cor al genoll (2018), coproduït per TV3 i À Punt Media, a la ballarina Sol Picó, que va estar present a festivals nacionals i internacionals.
L'any 2019 inicia un nou projecte audiovisual, Breathe, centrat en les internes del centre de justícia Brians1. I a l'any 2021 està treballant amb el projecte Forasters vindra...
Barcelona, 17 d’abril de 1890 - Barcelona, 8 de gener de 1980. Es formà i treballà en estreta col.laboració amb els seus germans Francesc, fotògraf, i Ricard, realitzador i operador en cap. El 1905, s’inicià com a ajudant de fotografia i de laboratori a la Hispano Films. El 1908, filmà la visita del rei Alfons XII a Saragossa i, l’any següent, l’homenatge a Àngel Guimerà a Barcelona. L’exhibidor Joaquim Llopis el contractà, el 1911, per anar al Brasil, a Belém do Gran Pará, on fundà la Pará Films i rodà nombrosos reportatges i documentals. El 1912, creà el noticiari d’actualitats Pará Films Journal i la Raymond de Baños y Cía. A l’Amazònia, féu reportatges per al govern brasiler i documentals sobre costums del país.
Retornà, el 1914, a Barcelona, on treballà d’operador en cap i creà l’Argos Films, el 1915. El 1916, fou el director de fotografía del film francès La vida de Cristóbal Colón y su descubrimiento de América, sota la direcció d’Emile Bourgeois. Tot seguit entrà a la Royal Films, firma que creà el seu germà Ricard i de la qual fou el seu operador en cap. Adaptà el guió i realitzà la fotografia de Don Juan Tenorio, que dirigiria el seu germà. El 1923, obtingué la representació per a l’Estat espanyol de la primera càmera de pas estret: la Pathé-Baby.
A partir del 1926, es dedicà a activitats tecnològiques i de laboratori. El 1927, posà en marxa els Laboratorios Cyma i el 1929 rodà l’Exposició Internacional de Barcelona. Abans i després de la Guerra Civil Espanyola, continuà rodant i fotografiant curts, reportatges, trucatges, crèdits, dibuixos, i també treballs de laboratori fotocinematogràfics. El 1953, il·luminà el film La montaña sin ley, de Miquel Lluch.
El 1975, rebé la medalla al mèrit del treball de la Diputació de Barcelona, com a pioner dels cinemes català, espanyol i brasiler. És considerat un dels fundadors de la cinematografia a Espanya i al Brasil.
Barcelona, 1977. És directora i productora de cinema i televisió, guionista i escriptora espanyola. És impulsora del projecte transmèdia Las Sinsombrero, juntament amb Serrana Torres i Manuel Jiménez Núñez, sobre les pensadores i artistes pertanyents a la Generació del 27. Balló va estudiar al Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC) i va realitzar el postgrau sobre Documental, Recerca i desenvolupament de la Universitat de Nova York. En 2011, va realitzar el curs d'especialista en Història i Estètica de la Cinematografia de la Universitat de Valladolid i el Taller de Documental de Televisió Espanyola.
En 2003, amb el col·lectiu de realitzadors "Discusión 14", va signar el documental 200 Km. sobre la marxa dels treballadors acomiadats de Sintel a Madrid, que va ser seleccionat pel Festival de Sant Sebastià, el Festival de Cinema d'Espanya de Tolosa de Llenguadoc, el Festival de Bogotà i el Festival Internacional de San Francisco. Dos anys després, en 2005, va treballar com a directora de producció en una altra obra col·lectiva: el llargmetratge Entre el dictador y yo, en la qual sis directors van realitzar una peça de nou minuts sobre el seu record personal de la figura del general Francisco Franco.
Com a productora, en 2012 Balló va fundar al costat de Serrana Torres Intropía Media, empresa responsable de Las Sinsombrero. Posteriorment també va fundar Nina Produccions per a desenvolupar projectes d'impacte, com el documental Milicianes sobre el batalló femení de Mallorca durant la guerra civil espanyola, en una multiplicitat de formats.
El 2013 Balló va ser productora delegada al llargmetratge argentí de ficció Infancia clandestina del director Benjamín Ávila. La pel·lícula està protagonitzada per Ernesto Alterio, Natalia Oreiro, César Troncoso, Cristina Banegas i va comptar amb la coproducció d'Espanya i Brasil. Es va estrenar al Festival de Canes en la secció Quinzena de Realitzadors, i va estar nominada als Premis Goya com a Millor Pel·lícula Hispanoamericana. Dos anys després i al costat de Serrana Torres i Manuel Jiménez-Núñez va codirigir i produir el webdoc Las Sinsombrero en col·laboració amb Televisió Espanyola. L'objectiu d'aquest projecte era recuperar, divulgar i perpetuar el llegat de les artistes oblidades de la Generació del 27 conegudes com Las Sinsombrero, i després del seu èxit, Balló va publicar en 2016 el llibre Las Sinsombrero. Sin ellas la historia no está completa editat pel Grup Planeta.
El 2016 va produir Oleg y las raras artes, amb Serrana Torres i Marta Andreu, un documental dirigit pel cineasta Andrés Duque sobre el pianista rus Oleg Karavaitxuk. El protagonista de la pel·lícula és un excèntric, sensible i prodigiós personatge que va tocar el piano per a Stalin i va compondre bandes sonores per a pel·lícules i obres de teatre. Aquest any es va estrenar en la Secció Oficial Voices del Festival Internacional de Cinema de Rotterdam als Països Baixos i va obtenir el premi a la Millor Pel·lícula en la 10a Edició del Festival Punto de Vista de Navarra. A l'any següent, en 2017, va editar al costat de l'historiador Gonzalo Berguer Querido diario: hoy ha empezado la guerra, un llibre que treu a la llum els diaris escrits durant la guerra civil espanyola de la jove barcelonina Pilar Duaygües Nebot. També en 2017 va dirigir i va escriure el curtmetratge Mamáguerra que mostra la guerra civil espanyola des de la perspectiva de la maternitat recollida en el diari de Carmen Manso.
El 2018 fou comissària al costat de Gonzalo Berguer de la mostra No pasarán, organitzada per l'Oficina de Drets Humans i Memòria de l'Ajuntament de Madrid i dedicada als madrilenys que es van enfrontar als franquistes quan el Govern de la Segona República va abandonar la capital en 1936.
Barcelona, 27 de gener de 1934. És un director i guionista de cinema català. Mes conegut com Jesús Balcázar. Fill d'una família de pelleters palentins, entrà a la productora familiar Balcázar Producciones Cinematográficas, dirigida pels seus germans Alfonso i Francisco Marcos. El seu càrrec fou el d'adjunt a la direcció general, i durant vuit anys fou també el responsable dels estudis de doblatge. El 1964 s'estrenà com a director i guionista amb el film policíac El filo del miedo, l'únic que fou rodat fora del negoci familiar. Els estudis que els Balcázar tenien a Esplugues de Llobregat li serviren com a decorat per als seus westerns, com Oklahoma John, codirigit amb Roberto Bianchi Montero (1965). També conreà la comèdia, el thriller i l'erotisme, temàtica que està present en els seus tres darrers llargmetratges. Dirigí una dotzena de films i fou guionista d'una vintena, sempre al servei de la comercialitat. El 1982 abandonà tota activitat cinematogràfica
Barcelona, en 1925 - Sitges (Barcelona), 28 de desembre de 1993. Més conegut con Alfonso Balcázar va ser un productor, distribuïdor, guionista i realitzador cinematogràfic català. El seu pare, Enrique Balcázar Sevilla, havia fet fortuna amb un negoci de làctics i s'havia establer a Barcelona on va regentar un negoci de pelleteria amb lligams internacionals. La seva mare, Ángeles Granda, havia tingut contacte amb Carmen Polo. L'any 1951, juntament amb els seus germans Franciso i Enrique Jr. va fundar la productora Balcázar Producciones Cinematográficas. En un inici les pel·lícules produïdes tenen un pressupost limitat. Tanmateix, l'any 1956, coincidint amb la inscripció al Registre Mercantil de la productora, comença la focalització de Balcázar PC cap a les coproduccions. El mateix any de fundació de la productora començà la carrera d'Alfonso Balcázar com a director de cinema amb Catalina de Inglaterra. Durant els seixanta va rodar un conjunt de westerns europeus a uns estudis d'Esplugues de Llobregat. A finals dels setanta i principis dels vuitanta rodà cinema eròtic sota el pseudònim d'Al Bagrán.
És una església romànica de Bellver de Cerdanya (Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'any 1997 es va fer l'excavació que va permetre el desenrunament de l'església que estava totalment colgada. Es tracta d'un edifici de pedra calcària, amb una nau rectangular capçada per un absis quadrangular orientat a l'est. Una porta a la part de migdia facilita l'accés a l'interior. Es poden veure tres tipus de parament, segurament corresponents a diferents etapes de construcció i s'observa l'arrencament de l'absis semicircular que no es va arribar a reconstruir. El paviment era de terra trepitjada amb barreja de calç i a sota hi havia vuit tombes infantils. S'han recuperat fragments de pintura mural, amb motius ornamentals en vermell (segle XII). L'excavació de l'absis ens mostra l'existència d'un altre de més antic i petit que seria d'època preromànica (segle X-XI), damunt de la qual s'hi hauria construït l'església romànica (segle XIII)
O Sant Joan Baptista. És l'església parroquial, romànica, de Riu de Cerdanya (Cerdanya) i és inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es tracta d'una església d'una sola nau amb capelles laterals de planta quadrada i capçada per un absis semicircular. La planta és de creu llatina. La coberta és de llosa. A la nau, la coberta és a dues aigües i a l'absis és d'una sola vessant.
Els murs són de pedra de conglomerat vermellós sense treballar. A les arestes de l'immoble és l'únic lloc on hi ha carreus ben escairats. S'accedeix a l'església a través d'una porta adovellada d'arc de mig punt. A la dovella central hi figura la data 1773, amb la creu de Sant Joan al centre. És el mateix tipus de gravat que presenten les làpides funeràries cerdanes d'aquest moment. El retaule també porta la data 1773. A la part superior de la porta, una petita fornícula acull la imatge de Sant Joan Baptista. Aquesta imatge fou col·locada l'any 2002, ja que l'antiga va desaparèixer. La façana està coronada per un campanar d'espadanya de dos ulls. Al darrere del qual hi ha la caixa (segurament construïda posteriorment) que dona accés a les campanes. Al damunt de la fornícula hi ha un rellotge mecànic, col·locat a l'ull de bou. Per sobre d'aquest, en trobem un de sol.
A la banda dreta de la porta hi ha una placa de pedra vermella a la qual es pot llegir amb dificultat: "PLAZA DE LA CONSTITUCIÓN 18 + 21", que fa referència a la Constitució de Cádiz de 1812 (que va estar vigent entre 1812-1814, 1820-1823 i el 1836-1837). La nau presenta coberta de volta de canó, amb llunetes, sostinguda per uns pilars adossats a la paret. A l'exterior hi ha contraforts laterals.
Als peus de la nau trobem un petit cor de fusta al qual s'accedeix per unes escales. El primer tram de les quals és de pedra i seguidament de fusta.
Barcelona, 1925 - 1995. Va ser un director de cinema i realitzador de televisió català. Va promoure els estudis Kine a Sants (1965) i la productora Pro Filme. El seu oncle fou el promotor d'espectacles taurins i propietari d'un conjunt de cinemes Pedro Balañà. Pere Balañà s'inicià al teatre on fou actor i director al TEU. Entre 1953 i 1954 formà part del col·lectiu La gente joven del cine amateur, que va fundar amb Jordi Feliu, Jordi Juyol i Sergi Schaaf. Rodà diversos curtmetratges com El de rejones o Entrevías. Va participar en la coproducció Hispano-francesa El casco blanco (1960), però va signar amb el pseudònim Pedro B. Bonvehí. Reparación a domicilio, Una limosna probarracas de San Casimiro i Un día más foren els següents curtmetratges que realitzà. Després d'aquests projectes rodà el llargmetratge El último sàbado (1966). L'any 1965 va promoure els estudis Kine. Treballà a TVE fins a l'any 1971. Una vegada finalitzada aquesta etapa, Balañà va treballar com enginyer industrial, material per la qual s'havia format anys abans
Barcelona, 1949. És un advocat, productor, guionista i director, assagista i crític de cinema. Al llarg de la seva trajectòria professional ha escrit també diversos llibres, com ara François Truffaut, Les millors pel·lícules de cinema negre o el darrer, Pel·lícules clau del cinema musical, coescrit amb Rafel Miret.
Programa els Méliès Cinemes de Barcelona, dedicats a la difusió del cinema d'autor contemporani i guardonats amb el Premi Sant Jordi de Cinematografia l'any 1996. Entre les pel·lícules en què ha treballat hi destaca La Casita Blanca, la ciutat oculta, que va guanyar el Premi Ciutat de Barcelona i és un dels documentals més vistos dels darrers anys.
Arropiero, el vagabund de la mort, documental sobre l'assassí en sèrie conegut com a Arropiero, va obtenir el premi "Plácido de plata a la millor pel·lícula de gènere negre" en la X edició del Festival internacional de cinema negre de Manresa, el 2008. Va presidir el Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya de 1989 a 1996
Barcelona, 1962. És un director de cinema i teatre, a més d'actor. És va formar com a actor a l'Institut del Teatre de Barcelona. Va debutar com a director teatral en 1987, quan va guanyar el Premi Adrià Gual de la Generalitat de Catalunya al millor projecte de direcció de l'any amb Don Carlos. Posteriorment, es va traslladar a Londres, on va cursar els estudis de postgrau a la Royal Academy of Dramatic Art. Va ser membre fundador de la companyia Heightened Reality en Londres i d'Alta Realitat en Barcelona. Ha participat com a actor en produccions de teatro, cinema i televisió, i ha dirigit obres de teatre en Espanya, França, Regne Unit i Noruega.
En 2005 va dirigir el seu primer curtmetratge i en 2008 el primer llargmetratge de la productora Alta Realitat: The Frost (el gebre), amb Aitana Sánchez-Gijón i Bibi Andersson entre altres, que li va valer el reconeixement artístic en diferents festivals nacionals i internacionals. També ha estat professor de teatre a Escòcia, París i Barcelona. És membre de la Acadèmia del Cinema Català i del Col·legi de Directors de Catalunya. Des de 2003 és director general de la productora Alta Realitat.
En 2010 participa com a actor secundari a 14 Days with Victor, òpera prima de Román Parrado sobre els límits de l'art, produïda per Arcadia Motion Pictures, que va participar al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. També és doblador de videojocs
Barcelona, 8 de novembre de 1971. És un director de cinema i escriptor català, conegut artsticament com a Carlos Atanes. El 1987, amb quinze anys, comença a rodar curtmetratges en vídeo de forma amateur. El 1988 es matricula en Imatge i So, i en finalitzar els seus estudis dirigeix El Meravellós Món de l'Ocell Cúcù (1991), en 35 mm (considerat un dels millors curtmetratges catalans dels anys 90) i una adaptació en vídeo de la poesia escènica de Joan Brossa (Els Peixos Argentats a la Peixera) en col·laboració amb Hermann Bonnín, i interpretada per alumnes de l'Institut del Teatre de Barcelona. El mateix Brossa va declarar en veure-la a l'estrena al Teatre Adrià Gual que Els Peixos havia estat la millor adaptació cinematogràfica que s'havia fet de la seva obra.
Poc després realitza una adaptació del famós conte de Franz Kafka La Metamorfosi (1993), i s'endinsa en el projecte de rodar el seu primer llargmetratge, Tríptico, en 16 mm. Aconsegueix rodar la pel·lícula, però els resultats no el satisfan i decideix no muntar-la. Després d'allò, durant uns quants anys, es dedica al vídeo experimental, als curtmetratges més o menys estrambòtics i al gènere documental.
El 2003 comença el rodatge de Perdurabo, un llargmetratge sobre la vida del controvertit ocultista anglès Aleister Crowley. Aconsegueix enllestir la primera part de la pel·lícula, de 40 minuts de durada, però atura la producció per a concentrar-se en FAQ: frequently asked questions (2004), una fantasia futurista d'inspiració orwelliana que va recórrer festivals de tot el món, i va despertar nombroses adhesions i antipaties.[3] Produïda al marge de qualsevol ajut institucional, i finançada amb l'aportació econòmica d'uns pocs entusiastes, "FAQ" és un dels escassíssims llargmetratges espanyols de ciència-ficció, i probablement l'únic que pertany al gènere distòpic. "FAQ" guanya el premi a la Millor Pel·lícula a l'International Panorama of Independent Filmmakers d'Atenes, l'octubre de 2005.
El 2007 estrena el seu segon llargmetratge de ciència-ficció (PROXIMA) fora de concurs al Fantasporto (Festival Internacional de Cinema de Porto) i al Sci-Fi-London (Festival de Cinema de Ciència-ficció de Londres). PROXIMA, una epopeia espacial protagonitzada, entre d'altres, pel mentalista Anthony Blake i l'actor Abel Folk és una pel·lícula més ambiciosa que no pas FAQ. El festival de cinema fantàstic de Tel Aviv la nomina al premi ICON i el 2008 l'Associació Espanyola de Fantasia, Ciència-ficció i Terror la nomina al Premi Ignotus a la millor pel·lícula de gènere fantàstic del 2007.
El 2007 aplega els tres curtmetratges més estranys i underground dins el CODEX ATANICUS, una antologia que porta rebrà la reacció entusiasta dels crítics independent nord-americans. Aquest mateix any crea amb els realitzadors Albert Pons, Víctor Conde i El Chico Morera el projecte col·lectiu Pulque 51, que consisteix en el rodatge de quatre curtmetratges amb l'objectiu de promocionar l'actriu Arantxa Peña com la nova scream queen espanyola. Atanes dirigeix el curt anomenat, precisament, Scream Queen, protagonitzat entre d'altres per la mateixa Arantxa Peña, el preiodista i escriptor José Manuel Serrano Cueto (que s'interpreta a si mateix) i l'actor Antonio Albella, ex-membre del grup glam Loco Mía.
Posteriorment roda Maximum Shame, un llargmetratge fetitxista, musical, de ciència-ficció. Amb aquesta pel·lícula recupera l'esperit transgressor i underground del CODEX, que ja havia recuperat en part amb Scream Queen. Maximum Shame és un malson distòpic i fetitixista, fantàstic i musical, sobre la fi del món, el dolor i el plaer, l'èxtasi i el poder, protagonitzat per Ana Mayo, Marina Gatell i Ignasi Vidal. Va ser nominada a la Millor Pel·lícula de Llargmetratges al BUT Film Festival de Breda (Països Baixos) en 2010.
Com a escriptor ha publicat assaig, teatre, guió cinematogràfic i narrativa. A l'octubre de 2019 el seu llibre Magia del Caos para escépticos és Finalista als premis Guillermo de Baskerville en la categoria de No Ficció.
Barcelona, 9 de novembre de 1926 - Madrid, 26 de maig de 2015. Va ésser un director de cinema català. El futur director de cinema i la seva família residien a El Carmel. En aquest barri Aranda va tenir el primer contacte amb el setè art. Ell i els seus amics no anaven classe per anar a mirar les pel·lícules que passaven a un cine del barri a través d'uns forats que hi havia a la porta. En estellar la Guerra Civil Espanyola, quan tenia onze anys Aranda va marxar amb la seva família a Osca. De seguida van tornar a Barcelona. En finalitzar el conflicte, Aranda va deixar els estudis per posar-se a treballar. Va treballar en diferents empreses: un taller de bicicletes, una empresa de maquetació d'anuncis, una fàbrica de productes alimentaris, un anuari, una fàbrica de pintures.
El 1949 es mudà amb el seu germà a Veneçuela per motius polítics i econòmics. Uns anys més tard, el 1956 Aranda va tornar a Espanya amb la seva esposa María Luisa i uns bons estalvis, aconseguits pel seu treball en l'empresa NCR. En el seu retorn a la capital catalana coneix a diferents personalitats del món cultural de l'època com Ricard Bofill, Román Gubern, els germans Goytisolo, Juan Marsé i Joaquín Jordà. Tot i que no li van permetre entrar a l'Escola Oficial de Cinematografia a Madrid, Aranda no va tardar a realitzar la seva primera pel·lícula. L'any 1964 va rodar Brillante porvenir. A caura dels seus contactes amb el món cultural va estar lligat a l'anomenada Escola de Barcelona, la refinada estètica de la qual fou una novetat en el cinema peninsular dels anys 60. Fata Morgana (1965) és una de les seves obres més representatives i enquadrades en aquest corrent. Va abordar després gèneres més comercials, cinema fantàstic i cinema eròtic: Les cruels (1969), La núvia ensangonada (1972), Clara és el preu (1974).
Després, amb més rigor, va tractar la transexualitat en Canvi de sexe (1977). Va dur a la pantalla La muchacha de las bragas de oro (1980), adaptació de l'obra de Juan Marsé, Assassinat en el Comitè Central (1982) basada en la novel·la de Manuel Vázquez Montalbán, pel·lícula policíaca, irònicament tenyida de política i Fanny Pelopaja (1983), retrat sense concessions d'una jove de suburbi i d'un policia corromput. El 2001 va dur a la fama Pilar López de Ayala en el paper de Juana la Loca (Premi Goya a la millor interpretació femenina protagonista)
Barcelona, 1900 - València, 1965. És un cineasta i director de cinema català. El 1912, encara un nen, va començar a treballar per Pathé Frères com a aprenent, el 1916 fou oficial d'operador i arribaria a programador cap a Palma el 1921. El maig de 1921 va dirigir per Gaumont Homenaje a Blasco Ibáñez, un encàrrec de l'Ajuntament de València. El 1922 fou nomenat gerent de la distribuïdora Julio César de València, on es va establir definitivament. Allí va crear Film Artística Nacinal, un laboratori de revelat i muntatge, alhora que rodava nombrosos reportatges de temàtica valenciana (futbol, espectacles, festes, esdeveniments) i des del 1924 organitza les seves pròpies productores Ediciones Andreu Films, Film Artística Valenciana, amb l'actor Pepín Fernández, i Llama Films amb Josep Maria Maristany i Antonio Llopis. També va col·laborar amb Santiago Rusiñol i Maximilià Thous i Llorens. Durant la dècada del 1930 va reduir la seva activitat, però és recordat per haver dirigit la primera pel·lícula rodada íntegrament en valencià, El fava de Ramonet, que va tenir un gran èxit malgrat evidents deficiències en el so.
Durant la guerra civil espanyola es va retirar a Serra i es va mostrar inactiu. En acabar el conflicte torna a València i és nomenat corresponsal del NO-DO a València, càrrec que va ocupar fins a la seva mort el 1965 i en el que fou substituït pel seu fill Juan Andreu Espí. Moltes de les seves pel·lícules no es conserven.
