Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Santpedor)

És una església parroquial romànica al nucli de Santpedor, al Bages, d'on és la parroquial. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Santpedor és un edifici d'una sola nau cobert amb voltes de creueria en cinc trams més el del presbiteri. La nau aprofita part dels murs de l'antiga església romànica. A cada costat de la nau hi ha capelles que coincideixen amb cadascun dels cinc trams de la nau. Al costat de l'altar i presbiteri hi ha la sagristia i el campanar modern construït el segle XX car l'antic romànic fou ensorrat el 1897. Dues de les capelles laterals foren ampliades al segle xviii (la de les Stes. Espines) i al XIX (la Capella dels Dolors).

Portada romànica, amb restes de policromia, formada per dos arcs de mig punt adovellats en degradació i rematats per una arquivolta a manera de cornisa. Els arcs estan sostinguts per un parell de columnes totalment llises amb quatre capitells decorats amb temes vegetals i historiats: el pecat original, desenvolupat en dues escenes i les Tres Maries. El timpà, atribuït a Arnau Cadell, autor del claustre del monestir de Sant Cugat, representa el pantocràtor assegut entre els símbols dels quatre evangelistes: l'àngel que simbolitza l'evangelista Mateu; l'àguila, símbol de Joan; el brau, símbol de Lluc, i el lleó, símbol de Marc. El tema és rematat per una inscripció llatina "IHS XPS FILIUS MARIE" que cal interpretar com: "Jesucrist, fill de Maria". Es tracta d'un programa iconogràfic que es pot resumir com una síntesi en la qual s'oposen l'Antic i el Nou Testament en el tema del pecat i la redempció d'aquest presidit pel judici final

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Brunet)

És una església situada al municipi de Sant Salvador de Guardiola (Bages), a un mas que porta el seu nom prop de la carretera de Manresa a can Maçana. És el monument més antic de Sant Salvador de Guardiola. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església preromànica construïda a la segona meitat del segle x, de la qual es conserva la capçalera, l'arc triomfal de ferradura, l'absis de planta trapezoïdal, amb una finestra d'arc monolític. La coberta de l'absis és cobert amb volta. Molt aviant a principis del segle xi l'església fou ampliada amb una nova nau, coberta amb volta de canó de mig punt, reforçada per dos arcs torals. La porta original al mur de migdia fou posteriorment tapat. El mur de tramuntana és el més modificat, amb l'actual porta d'accés, amb el campanar d'espadanya d'una sola d'un sol ull. L'aparell és fet amb blocs de pedra mitjana, col·locats força desiguals, en filades unides amb morter de calç.

L'altar consta d'un suport constituït per un bloc de pedra tallat i polit de forma rectangular al damunt del qual ha estat col·locada una llosa de pedra no gaire gruixuda, polida i amb els cantons rectes. No presenta ornamentació però si uns grafits avui molt malmesos. Llegits per A.M. Mundó diuen: "...REDUS", "GUILELMO", "SACER", "(G)OMBAUDUS", "(G)OMBAUDUS" i "BERNARDUS SACER". A l'interior hi ha una ara d'altar únic.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (La Pabordia de Caselles)

És un edifici del municipi de Fonollosa (Bages) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una antiga església que fou reconvertida en mas amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia i cobert a doble vessant. La gran masia aprofita el fort pendent del terreny i s'eixampla pel costat de migdia i ponent amb una gran ampliació pròpia del segle XVIII. El cos més antic correspon a la façana de llevant visible des del camí d'arribada i on es troba afegida l'església romànica de la Mare de Déu dels Àngels de Caselles
L'església romànica del segle XIII fou sobrealçada posteriorment. És un edifici d'una sola nau de planta basilical amb un absis semicircular a llevant al mig del qual s'obre una finestra d'un sol esqueix. Les entrades a partir de dos portals moderns, són a tramuntana i a ponent. Una cornisa separa l'obra romànica de la moderna en tot l'exterior. L'aparell és de grossos blocs de pedra quadrats i polits de grans proporcions i disposats en filades horitzontals a trencajunt

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cecília de Montserrat)

És una antiga abadia benedictina al municipi de Marganell, al Bages, situada a llevant de la muntanya de Montserrat, prop de l'antic castell Marro, sota de Sant Jeroni, a mig camí de Can Maçana i el monestir de Montserrat. És un edifici catalogat l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església de planta basilical amb tres naus, de les quals les laterals són les més curtes que la central. La capçalera està estructurada en un absis i dues absidioles. Les naus són cobertes amb voltes de canó i es comuniquen mitjançant dues arcades de mig punt. En l'absis central s'obren tres finestres de doble esqueixada, i una en cada absidiola. La decoració de la capçalera és la típica llombarda, amb arcuacions cegues i lesenes.

Es creu que antigament el sistema de coberta fou un embigat de fusta, que al substituir-se per les voltes significà l'haver d'engruixir els murs de la nau central. L'aparell és obrat en carreus sense polir, units amb morter de calç. L'estat de conservació de l'església és bo i cuidat. Al cantó esquerre de l'absis, a l'interior, hi ha el graffiti d'una figura, probablement tardo-romà

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de les Planes)

És una edificació que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de Sant Mateu de Bages (Bages). Ermita d'estructura regular amb dos cossos (nau i absis). L'estructura de la nau està reforçada per uns tirants que eviten l'esfondrament de la volta. Del romànic primitiu conserva la part de l'absis (planta rectangular) i del presbiteri. La nau de l'absis descansa sobre un repen, que és l'única ornamentació que s'observa. Als peus de la nau hi ha una obertura estreta, en forma d'espitllera, per on rep llum la capella.

Està construïda amb carreus molt ben tallats. Al centre de l'absis, hi ha una capelleta amb la imatge de l'arcàngel. S'aprecia un portal d'arc de mig punt construït amb dovelles, endinsat en la paret del mur i remarcat per un arc que sobresurt. Va construir-se amb les dovelles originàries romàniques, però, més tard, va esser restaurat i actualment les dovelles no encaixen del tot bé. La seva disposició ha sofert moviments

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mateu de Bages)

És l'església parroquial que domina la vila del mateix nom a la comarca del Bages. En la seva majoria és de principis del segle XIX en què es va reconstruir i ampliar per ser massa petita i estar en molt mal estat. És una església romànica inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya i protegida com bé cultural d'interès local
L'edifici és de planta rectangular, sense creuer, adossada a una casa a la part posterior. Presenta una nau central amb altars laterals. La façana és molt simple: un portal alçat que s'accedeix per una petita escalinata, i un òcul a sobre, coronat per una inscripció gòtica. La coberta és a dues aigües. Just sobre l'altar hi ha un cos sobresortint que ressalta aquesta part en l'exterior. Destaca com a element important, el seu campanar de torre quadrada situat al lateral esquerra -al mig- i que data del segle X. L'interior és senzill i relativament ben conservat.

El campanar de la torre, preromànic de torre quadrada està constituït per tres pisos i amb finestres amb els característics arcs de ferradura a quatre cares, els quals contenien uns capitells corintis rústics -avui localitzats al Museu Comarcal de Manresa es conserven quatre capitells d'aquest campanar del segle x d'estil corinti. El campanar es tracta d'un prisma de 2,97 m de costat x 15,80 m d'alçada, les parets internes del qual s'aprimen per mitjà d'un graó als 5,10 metres de terra. Destaca per esser de construcció irregular, de pedres escairades a cop de martell en filades d'alçada desigual, units amb morter de calç, sorra i pinyolenc. És originari de l'any 983, i conserva totes les seves parts menys la coberta 

 

Escultors Catalans (Manuel Vilar i Roca)

Barcelona, 1812 - Ciutat de Mèxic (Mèxic), novembre de 1860. Fou un escultor romàntic català. Estudià a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Damià Campeny. El 1833 viatjà a Roma, on estudià amb Antoni Solà i Pietro Tenerani, al taller del qual treballà, i rebé consells de Bertel Thorvaldsen. Emmarcat a l'escola artística dels Natzarens, el 1845 s'establí a Mèxic amb el pintor Pelegrí Clavé, on fou director de les classes d'escultura de l'Academia de San Carlos. Destacà al gènere del retrat: Moctezuma, La Malinche, Iturbide, Tlahuicole, Colom; altres obres seves són: Jasó robant el velló d'or (1836, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), Leto i els camperols (1838, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), Deianira i el centaure Neso, El judici de Daniel a Babilònia, Discòbol, Un infant jugant amb un cigne i Una noia voltada de gossos.

Escultors Catalans (Vicenç Damian i Algueró)

Barcelona, 25 d'abril de 1885 - Barcelona, 11 de febrer de 1963. Fou un escultor català. De ben jove comença estudis de dibuix i escultura a La Llotja (1901-1905). Treballa per encàrrec als tallers dels germans Roberto i Federico Bechini a Barcelona (1903-1950), al carrer Roger de Flor, 162. Amb el temps es converteix en un dels escultors artesans més preuats. Al llarg de la seva vida combina la feina d'escultor amb el seu treball de funcionari a Correus.

Escultors Catalans (Venanci Vallmitjana i Barbany)

Barcelona, 1 d'abril de 1826 - 3 de setembre de 1919. Fou un escultor realista català que juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana i Barbany varen suposar un gran paradigma dins de l'escultura catalana de mitjans del segle XIX. En la seva obra és visible l'orientació cap al realisme i la inclusió d'algun element romàntic, sense perdre de vista els fonaments d'una formació clàssica.

Escultors Catalans (Agapit Vallmitjana i Barbany)

Barcelona, 24 de març de 1832 - Barcelona, 25 de novembre de 1905. Animats els dos germans per Sebastià Gallès i Pujal, veí d’ells, ingressaren a Llotja, on foren deixebles de Damià Campeny. Venanci hi obtingué un premi el 1844. En 1853-54 efectuaren les estàtues dels Evangelistes per a l’altar major de l’església de Sant Just de Barcelona. El 1856 Venanci esdevingué professor de Llotja. Josep Oriol Mestres els confià el 1858 les figures al·legòriques de la façana del Banc de Barcelona, feina que fins aleshores solien fer, per llur major prestigi, escultors italians. Instal·laren llur taller a la capella de Santa Àgata fins el 1867; allà Isabel II els conegué el 1861 i els encarregà un retrat d’ella i un Sant Jordi. Venanci exposà a l’Exposició Nacional de Madrid del 1864 i tots dos a les del 1867 i del 1876. Anaren a Manchester (1872) a retratar lord Stanley i la seva muller, i Venanci sol anà a París, on interessà el públic francès per la seva obra. El 1890 li fou concedida una primera medalla a Madrid per La Tradició. Agapit, que era professor de Llotja des del 1881, realitzà el monument a Jaume I de València (1891), féu obres per a la porta del Cementiri Vell i per al parc de la Ciutadella de Barcelona. Es destacaren entre els millors representants de l’escultura catalana del seu temps, caracteritzada per reminiscències romàntiques i un acusat detallisme realista, però es distingiren per llur ofici extraordinari i per llur sincer naturalisme, palès en els esbossos de la figura nua d’Isabel II, d’Agapit, que, contra el que s’ha cregut habitualment, potser és el millor de tots dos: Crist jacent (1876, Museo de Arte Moderno de Madrid) i el Sant Joan de Déu (Barcelona, Asil de Sant Joan de Déu), obres de perfecta execució i patetisme viu i contingut, ho poden corroborar. Venanci —d’estil molt semblant—, sens dubte més brillant, es caracteritza per una major espectacularitat i un major anecdotisme (Naixement de Venus, parc de la Ciutadella) i també per la seva freqüent incursió al camp de la ceràmica vidriada aplicada a l’escultura. En llur nombrosa obra hi ha moltes peces en les quals col·laboraren tots dos o bé no és possible d’atribuïr-ne la paternitat a l’un o a l’altre.

Escultors Catalans (Agapit Vallmitjana i Abarca)

Barcelona, 20 de febrer de 1860-1915. Cosí dels pintors Pere i Agapit Casas i Abarca. Fou col·laborador constant del seu pare; professor de Llotja des del 1902. Fou premiat a diverses exposicions nacionals de Madrid entre el 1884 i el 1908; essencialment animalista, és l’autor del Caçador de lleons (1884) del parc de la Ciutadella i dels Lleons del monument a Colom, a Barcelona

Escultors Catalans (Ricard Vaccaro)

Barcelona, 1946 – Cornellà de Llobregat (Barcelona), 25 de febrer de 2016. Fou un pintor i escultor català. Va dissenyar l'estatueta del Premi Català de l'Any des de 2011. Nascut a Barcelona, va treballar com a professor de secundària entre 1970 i 2008 a l'Escola Thau. Té diverses obres d'art públic a Barcelona i altres municipis catalans, entre les quals destaquen l'escultura homenatge a Jordi Solé Tura que es troba a Mollet del Vallès, o la feta en memòria d'Ernest Lluch i que s'exhibeix a la Facultat d'Econòmiques de la Universitat de Barcelona. Residia a Cornellà i tenia el seu taller a La Llagosta. Moltes de les seves escultures tenen com a emplaçament Cornellà de Llobregat, com ara Homenatge a Joan Miró o Espai per a la Pau. A més a més, també és conegut per les seves pintures.

Escultors Catalans (Pere Urgellès i Marquès)

Barcelona, 1907 - Barcelona, 1995. Va ser un pintor i escultor català especialista en figures de ferro. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis Artístics de Barcelona. Va exercir de professor d'escultura de ferro a l'Escola Massana. També s'encarregà de dirigir el Taller de Ferros Artístics Urgellès. En l'àmbit de la pintura, arribà a fer exposicions individuals dels seus quadres tant a Barcelona l'any 1978 com a Sitges l'any 1979. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Mura)

És una església romànica del municipi de Mura (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està ben conservada, tot i les múltiples transformacions que ha patit, de la qual en destaca el portal. Poc abans del segle XI existia una petita església preromànica d'una sola nau. D'aquesta església es conserva el capçal i una paret exterior. Ben aviat, aquesta església fou remodelada allargant cap a ponent la nau primitiva i afegint-hi un portal de pedra tosca.
Edifici d'estructura complexa en el qual es distingeixen diferents etapes constructives fruit de les remodelacions i ampliacions que ha sofert al llarg del temps. L'edifici originari fou una petita església d'una sola nau i construïda probablement a principis del segle XI. D'ella se'n conserven elements englobats dins el que ara constitueix la nau lateral nord. La capçalera orientada a llevant té forma rectangular i acaba en un frontis triangular. El mur de tramuntana és ornamentat amb arcuacions cegues i bandes llombardes. A la façana s'obre una porta feta de pedra tosca.

La nau és coberta amb volta de canó. Al segle XII l'església fou engrandida amb una altra nau, que és actualment la principal. A llevant hi ha un absis semicircular ornamentat amb sis arcades recolzades sobre capitells amb fulles d'acant. Una tercera nau al cantó sud contempla la construcció.
La portalada, oberta a ponent, presenta una estructura típicament romànica, amb una ampla arcada de mig punt adovellada que inscriu una arquivolta llisa i gruixuda que reposa a cada cantó sobre dues columnes amb els seus corresponent capitells i basaments. En el timpà destaca la figura de la Verge que sosté a la falda el Nen en actitud de beneir. A banda i banda dos àngels amb encensers els honoren. Al costat esquerre apareixen els Reis Mags seguint l'estel. A l'altre cantó apareix Sant Josep recolzat en un bastó acompanyat d'una altra figura que podria ser un àngel que l'avisa. Els capitells recullen escenes de la vida de Sant Mart. En el de la dreta veiem al sant damunt el seu cavall partint la seva capa per donar-la a un pobre. Una segona escena recull el sant vestit de pontífex. En el de l'esquerre es veu el sant mort i un dimoni que burxa per endur-se la seva ànima que finalment uns àngels salven.
Ara d'altar. Es tracta d'un bloc de pedra rectangular (140x84cm), sostingut per quatre columnes amb base i capitell. El bloc té un gruix irregular (9-10 cm) degut a la talla en biaix de la part inferior que forma un pla aixamfranat. Presenta motius ornamentals tant a la part frontal, una sanefa de línies ondulades, com a les laterals, unes fileres que es caragolen. Hi ha diverses inscripcions que segurament fan referència a l'acta de consagració. La més important i completa (transcrita per Alavedra) diu: "Guillem Sendre, Geribert subdicono cum omnibus parentibus meis viris et defunctis, gouan pun..." Cal destacar l'ús del català per escriure els noms propis.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Viladordis)

És una església que centra una petita barriada de cases disseminades que forma part del municipi de Manresa (Bages) i està protegida com a bé cultural d'interès local. Està dedicada a la Mare de Déu de Viladordis o de la Salut.
Antigament era coneguda com a parròquia de Santa Maria de Vilamajor, però actualment és coneguda com a Santa Maria de Viladordis. De fet el carrer principal de Viladordis és anomenat carrer de Vilamajor. Forma part de les parròquies filials que delimiten Manresa, juntament amb Sant Joan de Vilatorrada, Sant Salvador de Vallformosa, Sant Sadurní de Salelles, Santa Maria de Claret, Sant Iscle de Bages i Santa Maria de Joncadella

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Viladelleva)

És una capella romànica aïllada al poble de Viladelleva a uns 6 km del nucli urbà de la vila de Callús, a la comarca del Bages. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquesta església, de dimensions força petites, presenta una planta amb nau rectangular i absis trapezoïdal; aquest fet ha portat a considerar-la en alguna ocasió i erròniament com a preromànica. L'absis, situat al l'est, és més baix que la nau i s'obre a aquesta a través d'un arc de mig punt. Al centre de la capçalera hi ha un gran finestral rectangular refet modernament i una petita espitllera. La nau és coberta amb volta de canó.
La porta d'accés, a ponent, és de mig punt, adovellada. Al davant d'aquesta hi ha un porxo d'entrada, posterior a l'església. El campanar situat també a ponent és força massís i té estructura d'una petita torre. L'aparell és obrat amb carreus disposats en filades i sense ornamentació

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Talamanca)

És una església romànica del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici romànic de finals del segle XII. La seva planta originàriament era d'una única nau de creu llatina. S'amplià amb dues capelles de forma que l'església prengué un pla basilical de tres naus. Un absis semicircular tanca pel cantó oriental la construcció. La nau principal és coberta amb volta de canó reforçada amb arcs torals. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada.

L'aparell és obrat a base de carreus ben tallats i col·locats en filades. Als cantons de l'edifici hi ha contraforts que contribueixen a donar solidesa a l'església. El campanar és de tipus torre, tot i que originàriament era d'espadanya. La decoració exterior és molt simple: cal destacar la portalada, amb els capitells decorats amb motius vegetals, i l'absis. La portalada és senzilla, sòbria i elegant.
Estructura en doble arc de mig punt dovellat en degradació. Cal destacar a l'intradós dels arcs una arquivolta treballada amb entrellaçats de vímet que es recolza sobre unes columnes llises amb basaments i capitells de temàtica vegetal. Sobre els capitells hi ha una imposta ornamentada també amb fulles. el capitell de la derta presenta dos nivells de fulles i volutes que es cargolen cap a l'exterior. el capitell de l'esquerra, malgrat tenir el mateix tema, no presenta la mateixa flexibilitat que l'anterior. Les fulles del primer pis no es corben cap a l'exterior i les del segon pis ho fan molt tènuement.

A l'interior, destaca la coberta de volta de mig punt reforçada amb dos arcs torals de la nau central. El sepulcre de Berenguer de Talamanca està situat dins un arcosoli al creuer del temple. Cal diferenciar dues parts: el vas on hi ha les despulles i la tapa. El primer presenta en la part frontal sis escuts gòtics penjats per la corretja, amb els símbols de la família excepte en el del mig on hi ha una inscripció funerària.
A la tapa de doble vessant, trobem l'estàtua jacent del finat. Recolza el cap sobre un coixí i els peus sobre un petit animal. Porta una túnica fina a mitja cama i la cota de malla lleugerament més curta. Té els braços creuats sobre l'estómac i aquests embolcallen l'espasa de cavaller amb l'escut al pom. Només queda al descobert una cara ovalada d'ulls tancats, en actitud d'etern repòs 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Matadars)

És una obra del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) declarada bé cultural d'interès nacional. Aquesta església preromànica és situada al costat de la Masia del Marquet a 1 km escàs del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort per la carretera de Sant Vicenç de Castellet. També coneguda per el Marquet.
Edifici d'una nau amb volta de canó, dos arcs torals, fris al llarg dels murs i finestres de doble esqueixada. Consta d'una capçalera preromànica de clara influència mossàrab del segle x amb absis rectangular, que s'obre en un creuer (braç sud escapçat) dividit per arcs de ferradura. El 1950 es reconstrueix i s'obre al culte. Amb el pas del temps. s'anirà malmetent altre cop fins al punt de què l'any 2003, davant el perill imminent d'esfondrament d'un exemplar únic del preromànic, es comença a restaurar d'una forma exhaustiva.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Horta)

És l'església parroquial d'Horta d'Avinyó (Avinyó), protegida com a bé cultural d'interès local. El territori de Santa Maria d'Horta o Horta, va ser un municipi des del 29 d'abril de 1636, que se separa del municipi d'Artés,fins al 25/12/1845, que passa a formar part del municipi d'Avinyó. És una església de tres naus de petites proporcions, la central és coberta amb volta de canó rebaixada i les laterals amb volta de creueria en els seus dos trams. L'interior de l'església és totalment arrebossat i reprodueix una decoració típicament neoclàssica. La porta actual és al mur de ponent i és un element més de les múltiples modificacions que afectaren l'edifici romànic primitiu. Aquesta porta fou refeta l'any 1863. A llevant i a tramuntana l'església es confon amb les dependències de la gran masia annexa construïda al segle XVII (1640) i, el cementiri. L'absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes només és visible des de la rectoria. Les capelles laterals són obra del segle XVII (entre 1686 i 1691) 

 

Escultors Catalans (Núria Tortras i Planas)

Barcelona 1926 - 20 de juliol de 2013, Fou una escultora catalana. Començà els estudis a l'Escola Blanquerna i continua a l'Escola de Belles Arts de Barcelona amb Joan Rebull. El 1962 va obtenir el primer accèssit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1963 el segon accèssit de la Reial Acadèmia i el 1965 el primer premi. Exposà individualment des del 1968 i participa regularment en certamens i exposicions col·lectives. La seva obra és amarada de sentiment mediterrani, amb clares reminiscències dels clàssics grecs i egipcis.

Ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona el 1974 per la seva obra "Dona agenollada". Ha fet a Barcelona els monuments A les Colles de Sant Medir (1969), a Walt Disney (guanyadora del Concurs Internacional de 1969), a Charles Chaplin (1972) i a la Mútua Escolar Blanquerna (1998), i, a Palma, el de Walt Disney (1969). També ha fet imatgeria religiosa al frontis de l'abadia de Montserrat i al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Té obres exposades al Museu d'Art Modern de Barcelona, al Museu During dels EUA, al Museu Zabaleta de Quesada (Jaén) i al Museu d'Art Matern de Sant Vicenç dels Horts (Barcelona)

Escultors Catalans (Xavier Navarro de Torres)

Barcelona, 1956. Fa escultures que es donen com a premis. Algunes de les seves obres han estat concedides a personatges del món de la cultura i l'art com Joe Zawinul, Rosa Maria Calaf, Mario Benedetti, Diego Manrique, Jorge Pardo, el Jueves, Baltasar Garzón, Wayne Shorter, o entitats com la Fundació Vicente Ferrer

Escultors Catalans (Torquat Tasso i Nadal)

Barcelona, 1855 – Buenos Aires (Argentina), 1935. DFou un escultor català que exercí la seva activitat artística a cavall entre Espanya i l'Argentina. Fill de pare i mare barcelonins, el primer d'ascendència menorquina, es formà a l'Escola de la Llotja i a l'Acadèmia madrilenya de San Fernando on li fou atorgada una pensió per a perfeccionar els seus estudis a Roma. Deixeble de Rossend Nobas, l'aula i el taller del qual freqüentà, la seva obra primerenca pertany al gènere del “tableautin” escultòric, al pur anecdotisme. Durant la seva etapa juvenil a la península realitzà obra de caràcter públic i privat, entre la qual sobresurt el conegut monument al pintor Antoni Viladomat ubicat al Passeig de Lluís Companys. Contragué matrimoni amb Asunción Nila el 1877, tres anys abans de partir cap a l'Argentina on, després del seu retorn a la ciutat comtal, romandrà la resta de la seva vida. Sembrà el sòl argentí d'estatuària pública, essent Buenos Aires l'epicentre de la seva producció monumental car, per trobar-se inmersa en un procés de creixement i amb una voluntat d'embelliment, la ciutat afavoreix els darrers anys del segle XIX i primers del XX l'amoblament escultòric, i respongué a la pletòrica demanda d'encàrrecs que brollaven del mercat de fons privats. A la capital argentina, exerceix els càrrecs de docent i jurat que, combinats amb la seva activitat creadora, el converteixen en partícip de la vida artística de la ciutat. Apreciada popularment per argentins i per un sector més elitista de catalans, la seva obra és de traça compositiva racionalista i d'una sobrietat pròpia d'un hereu del Naturalisme que ha estat emparenta amb Querol i Parera

Escultors Catalans (Marifé Tey Planas)

Barcelona, 1914 - Barcelona 25 de setembre de 2009. Ha destacat com a retratista, per la seva imatgeria religiosa i per figures arrelades en el classicisme, com el nu femení en marbre "Noia amb casquet de bany" (1970) que es pot veure als jardins del Palauet Albéniz de Barcelona.
Feu una interpretació en bronze (1944) en baix relleu del grup central de La flor del mal (ara al Pola Art Museum del Japó), una de les millors pintures del Picasso de l'època blava. És germana de Josechu Tey, aventurer que es feu popular pel seu viatge de Hong Kong a Barcelona en el "Junco Rubia", una embarcació tradicional xines

Escultors Catalans (Àngel Tarrach i Barrabia)

Barcelona, 1898 - Cuernavaca (Mèxico), 1979. Fou un escultor, primer exiliat a França i després a Mèxic. Fill de Josep Tarrach que es dedicava a l'escultura industrial, va aprendre l'ofici al taller del seu pare, on va conèixer Antoni Gaudí que el va animar a seguir per aquest camí, ja que segons va expressar l'arquitecte: «tenia un talent excepcional». Va seguir els seus consells i amb quinze anys va entrar a estudiar a l'Escola la Llotja. Va ampliar coneixements a Madrid i París, en aquesta última ciutat va ser deixeble d'Arístides Maillol i Josep Clarà.

Va participar en exposicions com la de la Sala Parés el 1928 junt amb Enric Casanovas, Joan Rebull, Josep Granyer, Pau Gargallo, Manolo Hugué i Àngel Ferrant. Va formar part de grups artístics com el Grup Nou Ambient, Grup de les Arts i els Artistes, Associació d'Escultors i també d'altres grups de caràcter polític com del que va ser membre fundador el Sindicat d'Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya.
El 1939 es va exiliar a França, on va realitzar algunes obres i fou membre el 1940 del «Saló dels Indépendents». L'any 1942 va partir rumb a Amèrica on pensava establir-se als Estats Units, però primer va anar a visitar Mèxic -on tenia bons amics-, la bona acollida que el van dispensar i la seva ràpida integració amb el món cultural de Mèxic, li va fer decidir quedar-se en aquest país. Casat amb Genoveva Puig i Vilà es divorcien l'any 1935. L'any 1945 es casa a Mèxic amb Nora Ayala Mendoza amb qui té una fill Carlos Tarrac Ayala.

Escultors Catalans (Domènec Talarn i Ribot)

Barcelona, 1812 - Barcelona, 1902. Fou deixeble de l’escultor Celdoni Guixà, establert al mateix carrer que ell (carrer de Jerusalem), a les Escoles Pies de Sant Antoni. Freqüentà després Llotja, on fou deixeble de Damià Campeny, que li donà a fer, a ell i a Padró, els relleus de la casa d’en Xifré. Protegí molts artistes joves ajudant-los en tots els ordres: Marià Fortuny, Màxim Sala, Joan Roig i Soler, Agustí Querol, Enric Serra, Francesc Font. Les dues facetes de la seva escultura són la imatgeria religiosa, on es descobreix la seva dimensió d’escultor, i les figures de pessebre. Era pessebrista militant i fundador de l’antiga associació del 1863. Treballà amb una gran intensitat tota la vida, però moltes de les seves obres foren destruïdes el 1936. Eren notables el Sant Pancraç de Santa Maria del Mar, el Sant Agustí de cinc metres d’alçada a la parròquia d’aquest nom, els Apòstols de l’església de Betlem i els del Carme o el Calvari de la catedral —encara existent—, totes a Barcelona. Moltes imatges seves foren exportades a Amèrica, l’Orient Mitjà i les Filipines. La característica de les seves figures de pessebre és la preocupació historicista, filla de l’època; són particularment destacables els reis i llurs seguicis, en el modelatge dels quals demostrava una habilitat prodigiosa. Als seus inicis seguí la tendència neoclàssica, però aviat esdevingué més barroc, sense deixar un realisme molt propi del segle. Els seus fills foren Josep Talarn i Anglès, escultor, i Pelegrí Talarn i Anglès, pintor, ambdós d’una certa anomenada local.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Grau)

És una obra del municipi de Fonollosa (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba en una plana de conreus i boscos. És una construcció formada per dos cossos d'edifici d'èpoques immediates: la capçalera preromànica i la nau del segle XII o començaments del XIII. La nau és coberta amb volta de canó força apuntada. Al mur de migdia hi ha el portal de dos arcs en degradació que havia estat tapat per la casa dels ermitans. Sobre la porta hi ha una petita finestra d'arc de mig punt. L'aparell és de grossos carreus de mides diferents ordenats en filades. La capçalera preromànica, reconvertida en atri capgirant l'orientació del temple, té una planta quadrada i és cobert amb volta de ferradura feta amb lloses col·locades a plec de llibre. A la façana de migdia hi ha una finestra foradada en un sol carreu monolític amb dues obertures allargades, molt semblant a la de Sant Jaume d'Olzinelles i a Santa Àgata de Clariana (Solsonès). El campanar d'espadanya de dues obertures s'alça sobre l'arc presbiteral. Al Museu d'Història de la Seu de Manresa es conserva una talla del segle xiii de la Mare de Déu procedent d'aquesta església.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Cererols)

És una església del municipi de Súria (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. En concret, està situada dins el mas de Cererols, situat en un pla dalt d'un llom, dit del Collet, al sud-est del terme de Súria. El lloc de Solariolos surt documentat per primera vegada el 993 i es trobava dins del terme del castell de Súria. Cererols té un nucli principal format per l'església dedicada originàriament a sant Martí i després a santa Maria de la Concepció, documentada ja el 1063 és una petita construcció preromànica, d'una sola nau i amb un sol absis al cantó de llevant. Entre els segles xvi i xvii patí una sèrie d'obres de reforma i ampliació entre les quals s'allargà la nau, s'hi afegí un porxo pel cantó de llevant i s'hi construí un campanar nou. Els escultors manresans Josep Generes i Pau i Josep Sunyer foren autors del retaule barroc, destruït el 1936. 

És una ermita de construcció medieval (principis), amb modificacions i elements afegits en èpoques posteriors. L'església està precedida d'un atri elevat creat per cobrir les sepultures que hi ha a terra. S'entra i ens trobem amb una sola nau de 12 metres (sense el presbiteri que està més elevat) per 4'37 m. Hi ha un arc triomfal que separa nau del presbiteri. L'absis té planta de ferradura molt pronunciada (218º de circumferència), i l'alçada cobert amb volta de forn és considerablement inferior a la de l'arc de reducció, fent que hi quedi com una mena de frontó curvilini. Conté tres finestres petites i pintures romàniques molt malmeses. La coberta és de volta (restaurada). El material utilitzat és el carreu.

El portal romànic és del segle xi. Situat en el que seria un lateral de l'església, presenta un arc de mig punt fet amb dovelles regulars. Tapiada des del segle xvii, moment en què s'allargà l'església. La pica baptismal de pedra té una alçada d'1,5m. Presenta un peu quadrat llis, sense decoració i amb les cantonades aixafades. La pica està treballada ornamentalment tant en l'exterior com en l'interior amb un motiu de pètals com si fos una flor. A dins hi ha un disc amb una inscripció: les sigles de Crist i l'any 1598 La pedra presenta les empremtes del cisellat en un treball de resultat uniforme i polit

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Camps)

És una església romànica que pertany al municipi de Fonollosa, a la comarca del Bages. És protegida com a Bé cultural d'interès local. L'edifici romànic fou totalment modificat l'any 1760. D'aquesta obra només se'n conserva un petit fragment d'absis i les làpides romàniques davant el portal. Làpides sepulcrals romàniques del s. XIII. En total n'hi ha vuit de les que algunes són llises i d'altres tenen estilitzades representacions escultòriques en relleu, encara que molt pla. Hi trobem, entre d'altres, creus i figures humanes esquemàtiques. La zona està coberta d'un dens herbam que mig tapa el conjunt. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Artés)

És l'església parroquial d'Artés (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Construïda al pla, la seva funció parroquial va ser en el seu moment transferida de l'antiga església de Santa Maria que s'alça dalt d'un turó, a ponent de l'actual. Construcció religiosa: església neoromànica amb elements noucentistes formada per tres naus cobertes amb volta de canó i decoració amb elements plàstics i arquitectònics propis del romànic: arcuacions, columnes, arcs de mig punt, etc. La façana reprodueix tres portalades de mig punt que s'obren a un pòrtic; al mig de la façana tres finestrals d'arc de mig punt i un seguit d'arcuacions formen el cos central flanquejat per un campanar a tramuntana i per un cos rectangular a migdia. Situada a l'altar major de l'església i d'estil neoclàssic de 1947 trobem la figura de la Verge en L'Ascensió feta per Pontí en talla policromada de fusta 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida de Viladepost)

És una església romànica del municipi de Castellnou de Bages, a la comarca del Bages. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català. Fou l'antiga parròquia del castell d'Argençola, documentada al segle x, situada a prop del Mas de Viladepost. Capella rural d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular a l'est. Aquest presenta una finestra de doble esqueixada. La coberta és de teula àrab a dues vessants a la nau central. Al mur de migdia hi ha un portal amb la data de 1646, any en què probablement es va construir sobre l'anterior edifici. Al mateix mur trobem una finestra refeta. Al cantó de ponent s'alça un campanar d'espadanya de factura i característiques diferents a les de la resta de la capella. A sota seu s'obre una petita finestra de mig punt. La construcció fou arrebossada exteriorment i enguixada en el seu interior. No destaquen ornamentacions.

 

Escultors Catalans (Jeroni Miquel Suñol i Pujol)

Barcelona, 13 de desembre de 1839 – Madrid, 16 d'octubre de 1902. Fou un escultor català, més conegut com a Jeroni Suñol-. Es va formar a l'Escola de la Llotja de Barcelona, complementant els seus estudis al taller d'un imatger anomenat Passavell i, sobretot, al taller dels germans Vallmitjana. El 1858 va obtenir una beca per anar a estudiar a Roma, igual que havien fet altres escultors catalans. Allà va establir contacte amb Marià Fortuny i el seu cercle d'amistats. És en aquesta època quan va realitzar l'escultura "Dant", una de les seves obres més conegudes, amb què va guanyar una medalla de plata a l'Exposició Nacional de Belles Arts de Madrid el 1864. Una de les versions de Dant es troba al Museu Nacional d'Art de Catalunya on es conserven altres obres seves (bust femení, aprenent d'escultor) i també el retrat d'ell pintat per Fortuny. El guix original i una altra versió del Dant en bronze també es poden trobar al Museu del Prado. Una altra obra destacada de Suñol és l'Himeneu, amb què va guanyar una medalla a l'Exposició Nacional de Belles Arts del 1867.
Tornat de Roma es va establir a Barcelona (1875) i posteriorment a Madrid, on va acabar residint i on va adquirir cert reconeixement i va rebre encàrrecs per realitzar diversos monuments. Des del 1882 va formar part de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando.

Escultors Catalans (Susana Solano Rodríguez)

Barcelona, 25 de juliol de 1946. És una escultora catalana. Estudià a la Facultat de Belles Arts de Barcelona, a la qual és professora. Inicialment utilitzà el llautó, la fusta o la lona i realitzà obres pròximes al minimal art. Des del final dels anys vuitanta empra planxes de metall soldades per a construir simulacres d’objectes o de coses, en els quals introdueix, sovint, contrasts o “sorpreses” aprofitant el joc del ple/buit o bé del còncau/convex. Participà a la Documenta VIII de Kassel el 1987 i a la Biennal de Venècia el 1988. L’any 1986 s’instal·là una escultura seva al parc esportiu de la Vall d’Hebron de Barcelona. Al principi del 1999 presentà al MACBA l’exposició retrospectiva Muecas, un extens recorregut pel seu treball que inclogué pintures, dibuixos, fotografies, escultures i instal·lacions. Després de 10 anys de no exposar a Madrid, la galeria Helga de Alvear mostrà el treball de l’artista elaborat a partir d’acer inoxidable i malles metàl·liques de diverses densitats (2004). Ha rebut, entre d'altres, els premis de The Utsukushi-Ga-Hara Open Air Museum de Tòquio (1985), el Premio Nacional de las Artes Plásticas del ministeri de cultura espanyol (1988), el Premio CEO a las Artes i el premi honorífic GAC del gremi dels Galeristes de Catalunya (2015) 

 

Escultors Catalans (Rafael Solanic i Bàlius)

Barcelona 1895 - Barcelona, 9 de novembre de 1990. Fou un escultor català. Des del 1910 deixeble i ajudant de taller d'Esteve Monegal i Eusebi Arnau, alhora que estudiava a l'Escola Superior dels Bells Oficis, on cap al 1916 fou professor. Com a membre de l'escola noucentista, com els seus amics Frederic Marès i Enric Monjo i Garriga, practicà l'escultura tant com a aportació a l'arquitectura com a obra lliure, i participà en el Saló de Montjuïc de les Exposicions de Primavera de Barcelona del 1933 al 1935.

Treballà el marbre, el bronze, el gres, el ferro, els metalls i la fusta. Va fer obres per a l'esglésies nova de Lleida, Sant Pere de Rubí, el monestir de Montserrat, i l'església parroquial de l'Hospitalet de Llobregat, però també per a edificis i instal·lacions públics de Catalunya. Durant la Segona República Espanyola fou professor a la Mútua Escolar Blanquerna i de l'Escola Normal de la Generalitat i exposà individualment a la Sala Badrinas (1931 i 1941) i a les Galeries Syra (1933, 1934 i 1935) de Barcelona.

Després de la Guerra civil va guanyar una tercera medalla a l'Exposició Nacional de Madrid del 1943, i una d'or a la Nacional d'Arts Decoratives del 1949. Moltes de les seves obres són fetes en col·laboració amb el taller ceràmic dels germans Serra, amb els quals tenia vinculació familiar. Fou president del Cercle Artístic de Sant Lluc. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi. El 2002 la seva filla va fer donació de bona part de la seva obra al Museu Frederic Marès de Barcelona. El fons personal de Rafael Solanic es conserva a la Biblioteca de Catalunya des del 2009.

Escultors Catalans (Antoni Solà i Llansas)

Barcelona, 29 de març de 1780 - Roma (Italia), 10 de juny de 1861. Fou un escultor català. És, amb Damià Campeny, l'escultor català més important del Neoclassicisme. Durant el 2009 l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona va adquirir una escultura per incorporar-la al Museu Marès, any en què se li va dedicar una exposició monogràfica al mateix museu.
El 1801, amb 21 anys, es va presentar i va guanyar una pensió d'escultura a Roma per quatre anys, que oferia la Junta de Comerç. Quan estava a punt de marxar a Roma la Junta li obligà a quedar-se a Barcelona per treballar en la decoració de l'edifici de la Llotja amb motiu de la celebració de les dobles noces reials: de Ferran, príncep d'Astúries (després Ferran VII) amb la princesa de Nàpols, i del príncep hereu de Nàpols (més tard Francesc I de les Dues Sicílies) amb Isabel de Borbó, infanta d'Espanya. Aleshores va realitzar les dues Nereides que, encara avui, decoren la font de Neptú del pati; els retrats dels reis en baix relleu que decoraven un dels frontons de l'edifici; i una estàtua de pedra, que representava un Tritó muntant sobre un cavall marí. Acabats aquests encàrrecs i celebrades les noces, Solà sortí de Barcelona i arribà a Roma el 3 de maig de 1803. Allà, el 1808 va ser empresonat breument, com la major part dels artistes espanyols que hi residien, per negar-se a reconèixer Josep Bonaparte com a rei, i hi va viure i treballar pràcticament la resta de la seva vida.

Proposat per Canova i Thorvaldsen, va ser membre de l'Acadèmia romana de Sant Lluc, de la qual arribaria a ser president entre els anys 1837 i 1840, circumstància excepcional, ja que el segle xix només un altre no italià ho fou, l'esmentat Thorvaldsen. L'any 1846 va ser nomenat escultor de cambra honorari de la reina Isabel II i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid i de la de Florència (Itàlia). Va col·laborar en la importació de les Pintures murals de la capella Herrera.

Escultors Catalans (Ismael Smith i Marí)

Barcelona, 16 de juliol de 1886 - New York (USA), 1 de novembre de 1972. Format a Llotja i a l’Acadèmia Baixas, on fou alumne dels escultors Benlliure, Querol, Vallmitjana i Llimona. Treballà als tallers de Rafael Atché i Pere Carbonell a Barcelona (1898-1904). Premiat en un concurs d’artistes novells de l’Ateneu Barcelonès (1903), el 1906 exposà a la Sala Parés i participà en l’Exposició d’Arts i Lletres Catalanes als locals de la Lliga Regionalista. El mateix any Xènius, des del Glosari, l’investí escultor noucentista. Fou premiat amb segona i tercera medalles a la Cinquena Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907) per les seves caricatures i per la seva escultura, i amb segona medalla a la Sisena Exposició (1911). Fou un dels fundadors de “Papitu”, però aviat substituí l’expulsat Feliu Elias a “Cu-cut!" (1908), on col·laborà fins el 1912. Pensionat per l’ajuntament de Barcelona anà a París el 1910, any en què formà part de la junta fundacional de Les Arts i els Artistes i en què exposà al Faianç Català amb Nèstor, Marià Andreu i Laura Albéniz. Estudià a l’École Nationale des Arts Décoratifs, de París (1913-14), viatjà per Anglaterra i els EUA, on féu nombroses exposicions, i s’establí definitivament a Nova York el 1918. Allà col·laborà amb la Hispanic Society, però aviat la seva activitat artística decaigué. Retornà fugaçment a Barcelona el 1926. Passà els darrers temps de la seva vida en un hospital psiquiàtric. El seu estil es caracteritza per un decadentisme influït per Beardsley, patent en les seves il·lustracions de revistes —"Or i Grana”, “Art Jove”, “Picarol”, “La Ilustració Catalana”, etc— i els seus exlibris. Com a escultor, a part la seva col·laboració amb el ceramista Antoni Serra, es destacà pels seus retrats (Prat de la Riba, Cambó, Granados, etc), d’un barroquisme nerviós, i per les seves figures preciosistes, refinades i sovint iròniques. És ben representat al Museu d’Art Modern de Barcelona i també té obres al MOMA de Nova York. Les planxes que gravà es troben repartides entre la Calcografía Nacional de Madrid i la Biblioteca de Catalunya.