Escultors Catalans (Antoni Solà i Llansas)

Barcelona, 29 de març de 1780 - Roma (Italia), 10 de juny de 1861. Fou un escultor català. És, amb Damià Campeny, l'escultor català més important del Neoclassicisme. Durant el 2009 l'Institut de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona va adquirir una escultura per incorporar-la al Museu Marès, any en què se li va dedicar una exposició monogràfica al mateix museu.
El 1801, amb 21 anys, es va presentar i va guanyar una pensió d'escultura a Roma per quatre anys, que oferia la Junta de Comerç. Quan estava a punt de marxar a Roma la Junta li obligà a quedar-se a Barcelona per treballar en la decoració de l'edifici de la Llotja amb motiu de la celebració de les dobles noces reials: de Ferran, príncep d'Astúries (després Ferran VII) amb la princesa de Nàpols, i del príncep hereu de Nàpols (més tard Francesc I de les Dues Sicílies) amb Isabel de Borbó, infanta d'Espanya. Aleshores va realitzar les dues Nereides que, encara avui, decoren la font de Neptú del pati; els retrats dels reis en baix relleu que decoraven un dels frontons de l'edifici; i una estàtua de pedra, que representava un Tritó muntant sobre un cavall marí. Acabats aquests encàrrecs i celebrades les noces, Solà sortí de Barcelona i arribà a Roma el 3 de maig de 1803. Allà, el 1808 va ser empresonat breument, com la major part dels artistes espanyols que hi residien, per negar-se a reconèixer Josep Bonaparte com a rei, i hi va viure i treballar pràcticament la resta de la seva vida.

Proposat per Canova i Thorvaldsen, va ser membre de l'Acadèmia romana de Sant Lluc, de la qual arribaria a ser president entre els anys 1837 i 1840, circumstància excepcional, ja que el segle xix només un altre no italià ho fou, l'esmentat Thorvaldsen. L'any 1846 va ser nomenat escultor de cambra honorari de la reina Isabel II i membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Fernando de Madrid i de la de Florència (Itàlia). Va col·laborar en la importació de les Pintures murals de la capella Herrera.