Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Llogaia de Bellpui)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Santa Llogaia de Bellpui és un edifici enrunat. Presenta una sola nau amb transsepte de la qual ha desaparegut la coberta. Es conserven pilastres adossades als murs que devien suportar la volta de canó reforçada amb arcs torals. L'absis semicircular és orientat a llevant i s'obre a la nau a través d'un arc presbiteral. De l'absis solament en resta part del costat nord i es pot veure la finestra de doble esqueixada. Al mur septentrional hi ha una nau estreta coberta amb volta de canó i coronada per un absis que probablement en tenia una de simètrica a l'altre costat formant el trasnssepte

L'estructura de l'església fou modificada, la nau va ser allargada amb un espai cobert per una volta de canó reforçada per un arc toral. En aquest sector s'obre la porta d'accés al temple. A l'interior els paraments són arrebossats però deixen veure l'aparell format per carreus ben escairats, sense polir, disposats ordenadament amb filades uniformes i regulars. La volta era formada, per peces sense desbastar, col·locades a plec de llibre. L'ampliació es va fer amb un aparell de reble molt irregular. Els paraments i estructura fa pensar que es tracta d'un edifici del segle XI, o del segle XII però seguint la tradició constructiva anterior 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Elena de Trejuvell)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. Edifici religiós. Considerat per alguns com preromànic, però degut a tantes transformacions és difícil saber que pot quedar de preromànic. D'una nau rectangular i absis lleugerament desviat trapezoïdal amb modificacions. Nau actualment coberta amb fusta. L'absis coberta amb volta de canó. Construcció rústega de pedres no en filades. Porta actual al frontis. Una altra porta al costat de l'Epístola tapiada.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Taús)

És una antiga parròquia situada del municipi de les Valls d'Aguilar (Alt Urgell). Es troba als afores del poble de Taús, al costat del cementiri. Està protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici religiós d'una nau amb absis rodó. És un edifici d'una nau, coberta amb volta de canó lleugerament apuntada reforçada per dos arcs doblers, i capçada per un absis semicircular. En el parament de l'arc presbiteral s'obren dos nínxols, un al costat nord i l'altre al sud. A l'exterior els murs són reforçats per potents contraforts atalussats. La porta adovellada del mur de migdia va ser convertida en finestra i substituïda per l'accés a ponent. La il·luminació del temple es fa per la finestra de doble esqueixada del centre de l'absis, una altra de similar al mur de migdia i una d'esqueixada simple a ponent. El campanar d'espadanya d'un sol ull s'alça a la façana de ponent. La coberta de pedra de llicorella irregular ha estat substituïda per pissarra nova uniforme

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Berén)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. La parròquia de Berhen és esmentada a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell. Hi ha diferents dates en què apareix documentat el lloc de Berén. El 1030 es produeix una donació de terres. Ramon d'Urgell en el seu testament (1113) deixa a la seva esposa les terres que tenia a Berén. Aquesta població està vinculada als comtes de Castellbò. A inicis del segle XVI Berén pertanyia a la batllia de la vall d'Aguilar, del quarter de Castellbò i la seva jurisdicció pertanyia plenament al comte de Castellbò.
Als anys 1312 i 1314 l'església de Sant Martí fou visitada per manament de l'arquebisbe de Tarragona. Aquesta església també apareix llibre de la dècima del bisbat d'Urgell del 1391. De l'església de Sant Martí de Berén depenia les esglésies d'Argestues i Miravall. L'actual església de Berén, dedicada a Sant Antoni Abat, situada dins de la població, està supeditada a la de Noves de Segre

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Lluc d'Anyús)

És una església del municipi de les Valls d'Aguilar protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Lluc d'Anyús és un edifici d'una sola nau rectangular, coberta amb una estructura d'embigat de fusta que sosté un llosat a doble vessant, que actualment es troba parcialment enfonsat. L'església és capçada a llevatant per un tram trapezoïdal que és cobert amb volta de canó, més estret que la resta de la nau, però sense diferenciació exterior, de manera que el volum de l'edifici és definit per un prisma sense elements diferenciats.
La porta actual, que correspon possiblement a una reforma, s'obre a la façana meridional, prop de l'angle sud-oest, però la porta original, actualment paredada, és situada a la façana de ponent. La porta actual és un arc rebaixat i té tot el marc arrebossat. L'edifici només presenta una finestra, situada a la façana meridional prop de l'espai absidial, espitllerada i d'una sola esqueixada.

L'interior és totalment encalcinat, i el parament exterior és format per un aparell de reble de peces molt grans, especialment als angles, molt irregular, lligat amb fang i molt poc morter de calç.
L'element més característic que identifica l'església és un potent campanar d'espanya, d'un sol ull, amb arc de repeu, situat sobre la façana de ponent, i que presenta els vessants de la coberta graonats.
La tipologia d'aquest edifici s'avé amb altres construccions del seu entorn immediat, com la propera ermita de Sant Quiri, que presenten el cos de l'absis només diferenciat interiorment, seguint una formulació molt arcaica i simple que també es troba en altres esglésies d'aquesta àrea, com ara Sant Martí de Biscarbó. És difícil de datar, precisament per la seva extrema simplicitat i la manca de relació amb les formes més esteses de l'arquitectura catalana anterior al segle XI, en què l'absis es diferencia volumètricament del cos de la nau.
D'altra banda, segons l'arquitecte Joan-Albert Adell (Catalunya Romànica, VI p. 256-257), les formes constructives de Sant Lluc d'Anyús no permeten, tampoc, establir conclusions cronològiques, ja que no hi ha cap element que permeti afirmar inequívocament el caràcter alt-medieval de l'edifici, tot i que semblaria raonable, a tall d'hipòtesi i amb totes les reserves, acceptar aquesta filiació atenent el seu context geogràfic i arquitectònic.

 

Pintors Catalans (Victòria Climent Merelo)

Tarragona, 1945 - Barcelona, 2015. Va ser una artista catalana. Aquesta artista comença els seus estudis artístics el 1961 a l'Escola Taller d'Art de la Diputació de Tarragona i posteriorment, l'any 1968, obté la llicenciatura de belles arts a la Facultat de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona. Es llicencia, a més, en periodisme a la Facultat de Ciències de la Informació de la Universitat Autònoma de Barcelona. L'any 1990 obté una diplomatura en direcció de publicitat a l'Escola d'Alta Direcció i Administració (EADA). L'any 1978 comença a treballar com a professora agregada. El 1983 obté la càtedra de dibuix.

Victòria Climent realitza la seva primera exposició l'any 1975 a la Sala Genaro Poza de la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Saragossa. Aquest mateix any en realitza una altra a la Sala d'Art Payarol de Barcelona. Dos anys després exposa a la Sala La Gàbia de Girona. Les obres que exposa a les mostres de la Sala d'Exposicions Sant Jordi de la Caixa d'Estalvis de Catalunya el 1983, i a la Sala Exposicions de l'Obra Cultural de la Caixa de Pensions de Reus el 1986 ens parlen d'una artista que ha començat a trobar-se a si mateixa, a definir el seu estil. A finals del 1997 fa una mostra al Museu d'Art Modern de Tarragona que comparteix amb la seva amiga Lucrecia Pasqual.[2] El 1998 el Port de Tarragona li publica un catàleg que té un cert caràcter retrospectiu. Inclou obres que van des de 1985 fins a 1997. Les obres que comença a elaborar a partir de 1998 es poden incloure en un nou registre. La figuració torna a guanyar pes, però sempre, d'una forma personal. La presència dels animals és un element nou a la seva producció. Finalment, Victòria Climent va morir a Barcelona el 30 d'abril de 2015.

Pintors Catalans (Josep Verdaguer i Coma)

Barcelona, 11 de maig de 1923 - Barcelona, 13 de març de 2008. Fou un pintor català. Estudià a una escola laica d'una barriada obrera; als 15 anys va pintar el primer quadre i als 17 ja treballava reproduint obres dels grans mestres de la pintura. El 1941 va ingressar a l'Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i el 1947 va exposar, per primera vegada, la seva obra a la Galeria Condal de Barcelona. D'aleshores ençà va exposar al Canadà, Estats Units, Suïssa, Itàlia, Mèxic o Suècia.
Des del 1956 ha fet murals a l'església de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, i el llibre de poemes Recull (1987). També va dur a terme les pintures murals de diverses esglésies de la Vall de Cardós: Santa Eugènia d'Ainet de Cardós, Sant Andreu de Cassibrós, Sant Jaume d'Estaon, Sant Pere de Lladrós i altres llocs propers: Santa Anna de Llavorsí i Sant Esteve de Montesclado. Ha rebut la Medalla d'Or del Districte de Sant Andreu el 1973, l'homenatge que el mateix districte li va oferir el 1985 i l'homenatge que el 2001 han impulsat el Grup de Pintors de Sant Andreu i el Consell del Districte, amb l'adhesió de diverses entitats.
La seva pintura vol ser testimoni del seu entorn, no busca temes espectaculars sinó els modestos, els suburbis, els barracons de platja i els jardins humils. La seva pintura destaca per la veracitat i l'autenticitat, per un admirable registre dels efectes lumínics i pel càlid sentit humà dels paisatges. De la seva obra sobre Barcelona, Sempronio va escriure que reflectia una Barcelona contemplada amb ulls d'enamorat. El 2001 va rebre la Medalla d'Honor de Barcelona. 

Pintors Catalans (Ernest Ventós i Casadevall)

Barcelona 1894 - 1933. Fou un pintor paisatgista i polític català. Va fer exposicions a Barcelona els anys 1910, 1911 i 1920. Alhora, milità en el Partit Republicà Català i de la Unió de Rabassaires, va estar molt vinculat personalment a Lluís Companys. Fou delegat del comissari del govern per a la liquidació de l'Exposició Universal de Barcelona del 1929. Participà en les tasques preparatòries de la Conferència d'Esquerres Catalanes i a les eleccions del 12 d'abril de 1931 fou elegit regidor i tinent d'alcalde de l'ajuntament de Barcelona, des d'on treballà en la Junta de Museus.

Pintors Catalans (Maurici Valls i Quer)

Barcelona, 1904 - Olot, 1992. Fou un pintor i pessebrista català que signava com a Vallsquer. Va pertànyer a l'anomenada Escola d'Olot. Estudià als escolapis, on fou l'alumne predilecte del professor Castro Olivé. Els seus pares intentaren introduir-lo al món del comerç, però ell escollí ser pintor. Ingressà a la Llotja el 1920, on fou aconsellat per Fèlix Mestres.
El seu esperit profundament religiós, que es reflectia en la seva feina com a pessebrista, penetrava en les seves pintures.

Pintors Catalans (Xavier Valls i Subirà)

Barcelona, 18 de setembre de 1923 - Barcelona, 17 de setembre de 2006. Fou un pintor català. Xavier Valls, és un dels pintors importants de la postguerra catalana, i amb tot és, encara avui, una rara avis, un pintor desconegut i rar. La seva obra no tenia deutes amb l'avantguarda del Dau al Set o l'informalisme. No li interessava l'inconscient subversiu sinó més aviat ser conscient i fidel a tot allò que l'envoltava; ni tampoc el cridava l'abstracció expressiva pròpia del seu temps, sinó la plasmació serena de la seva realitat física. Aquesta personalitat hors du temps també el portà a no seguir cap corrent dominant a París quan hi arribà el 1949, quan la ciutat es debatia entre l'abstracció de la Jeune Pinture i la figuració existencial de Bernard Buffet. En Xavier Valls sempre es va sentir un exiliat: a París, a Barcelona, i principalment, al seu estudi.

Valls era un pintor de 12-15 quadres a l'any. Amb devoció cada dia pintava els elements que l'envoltaven: les fruites, la vista del Sena, la seva família: en Manuel, la Giovanna, la Lluïsa. La màgia de pintar quotidianament el mateix sense arribar al tedi, sempre transmetent matís, emoció i profunditat. Es passava hores si calia suprimint una sola pinzellada, fins a arribar a l'obra justa, sense calcular el temps que li calia. Li bastava de saber captar primer la llum tamisada parisenca –horitzontal, platejada– que arribava per la finestra en diferents moments al seu estudi: transmetre els detalls de la ceràmica, de la pell d'una taronja, d'una pera, un albercoc o una figuera de moro. El silenciós diàleg amb les coses familiars, com diria Glòria Bosch. Un, pocs elements, essencials. Després deia que volia captar la llum interior dels objectes, que intentava identificar amb la seva llum. En Xavier era un home apol·lini.

En Xavier Valls és dels pocs artistes nostrats que va saber pintar el silenci. Es va saber allunyar del món per representar-lo amb més profunditat. És molt difícil captar l'essència de les coses quan estem tan aqueferats. “Quan llisquem en un món ple de saturació i pèrdua, cal tornar a les coses permanents que trobem en el silenci”, deia sàviament en les seves notes de taller. Només en el silenci trobem allò que roman, que és permanent. O dit d'una altra manera, la poesia que emergeix de la mirada callada de la realitat és el que torna eternes les coses. En un món ple de presses i d'immediatesa aquest contrapunt encalmat és imprescindible.

"La pintura d'en Xavier Valls respira: ni sospira, ni esbufega, ni exhala. Respira." Tal com diu la seva filla Giovanna, en Xavier mai oblidava que els fruits venien de la flor, i calia preservar el seu llinatge original. I sempre recordava quan va començar a pintar des del seu esplèndid jardí d'Horta, el poble –avui barri de Barcelona– que el va veure créixer i a on no hi va deixar d'anar mai durant els estius, on prenia les notes emotives necessàries per a després, a París, durant els hiverns, acabar-les de pintar.

I, finalment, no hem d'oblidar el Xavier Valls com a figura cabdal de la cultura catalana. Va ser un personatge important perquè va ser dels únics de la seva generació que es va quedar a viure a París en la darrera belle époque parisenca, la París existencial dels cafès, la nit i la tertúlia. Gairebé tots els artistes de la seva generació hi van anar, gràcies a les beques de l'Institut Francès i del seu Cercle Maillol, però pocs s'hi van quedar. I s'hi va quedar fent amistat amb tot un estol de primeres personalitats admirable, tal com podem llegir a les seves memòries publicades a Quaderns Crema. Entre les seves amistats es compten Giacometti, De Staël, Tristan Tzara, María Zambrano, Jaime del Valle-Inclán, Alejo Carpentier, molts dels quals trobava al barri de Saint Germain, a cafès com el Flore, Les Deux Magots, o també el Mabillon, on participava en la tertúlia de Valle-Inclán. I això sense descuidar la seva profunda amistat amb la comunitat d'artistes catalans a París: els Gargallo, Rebull, Clavé o Picasso. Una comunitat important, des d'on s'han escrit pàgines centrals de l'art modern peninsular. Cal, doncs, donar un especial agraïment a la Fundació Vila Casas, pel seu homenatge a una altra d'aquestes figures universals i poc celebrades aquí. Ho va fer amb en Vilató, amb en Clavé, ara amb en Xavier Valls, en el just homenatge a la seva obra silenciosa, senzilla i immortal.

Va aprendre la tècnica pictòrica al costat del suís Charles Collet, amic de la família. L'any 1949 es va traslladar a París, on es relacionà amb Tristan Tzara, Fernand Léger, Antoni Clavé o Alberto Giacometti. En aquesta ciutat establí la residència definitiva, tot i que passava els estius a la ciutat de Barcelona.
Era fill de l'escriptor i periodista catalanista Magí Valls i Martí, pare del polític francès Manuel Valls, que va ser ministre d'interior i primer ministre francès, cosí germà del músic Manuel Valls i Gorina, autor de l'himne del Barça, i oncle del físic estatunidenc Oriol Valls i de la il·lustradora Roser Capdevila
Fou membre d'honor de l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. L'any 1993 fou guardonat amb la Medalla d'Or al Mèrit de les Belles Arts i l'any 2000 amb el Premi Nacional d'Arts Plàstiques, concedit per la Generalitat de Catalunya.
L'any 2003 publicà un llibre de memòries: La meva capsa de Pandora. El 2005 fou elegit membre corresponent a París de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.