Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Mamet d'Anes)

És una antiga parròquia, actualment una ermita, del municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya). Es troba aïllada als peus del serrat de Sobirós, prop del mas d'Anes al municipi de Bellver de Cerdanya. Antiga església parroquial del desaparegut poble d'Anes, citat en l'Acta de Consagració de la Catedral d'Urgell (839). En els darrers temps s'ha anat coneixent com a Santuari de la Verge d'Anes, tot i que originàriament estava sota l'advocació de Sant Mamet. El 1987 va ser restaurada per la Diputació de Lleida. Es reconstruí la coberta i el campanar. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

És una construcció d'una sola nau molt allargada, lleugerament trapezoïdal, coberta amb volta de canó, que s'enllaça l'absis semicircular sense arc presbiteral. Els peus de la nau s'assenten sobre la roca que puja un parell de metres el nivell del sòl. A l'absis hi ha dues finestres de doble esqueixada i a migdia dues del mateix tipus. La portalada d'entrada és d'arc de mig punt amb grans dovelles i és situada al mur de migdia on també hi ha una espitllera prop de la capçalera. El parament és de filades de carreus de mida mitjana. Al mur de ponent s'hi aixeca el campanar d'espadanya de dues obertures que ocupa tot el frontispici, probablement reconstruït al segle XIII

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Pedra)

És una església del municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya). Es troba encimbellada en un turonet de la població de Pedra. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. Edifici d'una sola nau, antigament cobert amb volta sostinguda en uns reforçaments fets a la cara interior dels murs de la nau mitjançant grans arcades que simulen capelles laterals. La volta degué caure potser en els terratrèmols del segle XV, i fou substituïda per una encavallada de fusta. L'absis, semicircular i mancat d'ornamentació, té uns murs de més de dos metres de gruix, la qual cosa ha fet pensar que fou bastit amb finalitats defensives o aprofitant una antiga torre de defensa. És precedit per un espai a manera de transsepte, que sobresurt poc exteriorment, amb una absidiola buidada al mur septentrional i una petita capella quadrada al de migdia. Els murs laterals presenten una sèrie de rebaixos que alleugereixen la massa dels murs, sense restar-li resistència. L'exterior és completament llis, bastit amb carreus força regulars. La façana de ponent, amb un portal de mig punt al qual s'accedeix per una sèrie de graons, és rematada per un campanar d'espadanya, de la mateixa amplada de la nau, amb dues obertures per a les campanes.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Talltendre)

És una obra del municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya) que està situada a l'entitat de població de Talltendre, a 1.579 metres d'altitud. S'esmenta en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell, del segle X, amb el nom de Sancti Aciscli de Telltendre. És una obra que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. D'estil romànic del segle XII, consta de nau única rectangular amb absis semicircular amb dues finestres de pedra ben treballada, les voltes són de perfil lleugerament apuntat, la coberta exterior és un llosat de llicorella. La portada de calcària vermella és de tres arcades rectangulars en disminució amb un petit timpà llis. En un principi el frontispici devia acabar en una espadanya, més tard modificat per un campanar de torre quadrada amb una obertura en cada un dels seus quatre costats.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Eugènia de Nerellà)

És una església romànica del segle xii que es troba a l'entitat de població de Santa Eugènia de Nerellà que pertany al municipi de Bellver de Cerdanya a la comarca de la Cerdanya. Està declarada bé cultural d'interès nacional. Com que Olià i Nas no tenen església, la gent d'aquests pobles depenen de l'església de Santa Eugènia on també hi tenen el seu cementiri. Apareix documentada per primera vegada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, l'any 839. L'element més destacable del conjunt arquitectònic és el campanar de torre quadrada (segle XI), una construcció única perquè es conserva tal com era originàriament.

La parròquia de Santa Eugènia de Nerellà apareix documentada per primera vegada a l'acta de consagració de la catedral d'Urgell, l'any 839. Durant la baixa edat mitjana va ser una de les parròquies més riques de la zona, cosa que es va traduir en l'edifici romànic que encara es pot veure avui dia.
L'element més destacable del conjunt arquitectònic és el campanar de torre quadrada (segle XI), una construcció única perquè es conserva tal com era a l'origen. Consta de tres cossos i coberta a dues aigües. El cos inferior està adornat amb tres arcuacions llombardes a cada costat, el mitjà té un gran arc de mig punt i el superior una finestra d'arc de mig punt.

L'estructura de l'església respon a una planta d'una sola nau de tres trams, amb presbiteri i capelles. Aquesta església va passar per diversos processos de reforma durant els segles XV i XVIII. Actualment presenta una important inclinació (més d'un metre) que li dóna una personalitat pròpia i li ha valgut el sobrenom de la torre de Pisa de la Cerdanya, malgrat que la de Santa Eugènia és anterior a la italiana.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cecília de Beders)

És una petita església romànica de Beders, al municipi de Bellver de Cerdanya (Cerdanya). Santa Cecília de Beders, que depèn de l'antiga parròquia de Coborriu de Bellver, és citada a l'Acta de consagració de la Catedral d'Urgell (839). Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La construcció actual és d'una sola nau coberta amb un embigat de fusta a dues aigües, substituint la volta de canó, i absis semicircular llis amb finestra esqueixada. En la restauració s'ha recuperat l'absis que havia estat reconvertit en sagristia separant-lo de la nau per una paret. L'aparell de l'absis, del segle XII, és més regular que el de la resta de l'edifici que respon a una reconstrucció més tardana de la nau i explica la insòlita ubicació de l'entrada al costat nord. El campanar és d'espadanya amb un sol forat. El portal està situat al mur de tramuntana. A l'interior de l'absis, cobert amb quart de circumferència, s'hi aprecien, sota la capa d'enguixat, restes de pintura vermella

 

Cineastes Catalans (Pere Puigbert i Esponellà)

Ventalló (Girona), 1983. És un realitzador i editor audiovisual català. Ha dirigit diversos films, ha treballat en l'àmbit de la televisió, així com en l'edició de documentals, entre d'altres del llargmetratge Entre Maestros. És professor a l'Escola de Realització Audiovisual i Multimèdia (ERAM) de la Universitat de Girona. Entre les seves obres destaca el curtmetratge biogràfic Tomàs Mallol (les meves reflexions). Molts dels seus altres treballs han estat també estrenats en televisió i seleccionats i premiats en diversos festivals, així com formant part de programacions en diversos museus

Cineastes Catalans (Pere Portabella i Ràfols)

Figueres (Girona), 1927. És un director, guionista i productor de cinema català. També va exercir com a polític entre 1977 i 1984. El seu estil és experimental, investigant noves vessants del llenguatge cinematogràfic, amb un to sovint poètic i també amb contingut social, influenciat per la seva ideologia d'esquerres. Destacà com a productor de la pel·lícula Viridiana, de Luis Buñuel (1961), que li comportà molts problemes amb la censura franquista i fins i tot la retirada del passaport.

Va debutar com a director amb la pel·lícula No compteu amb els dits (1967). Els seus problemes amb la censura van continuar. Tot i que la intentava burlar amb metàfores com la del títol del segon llargmetratge, Nocturn 29 (1968) que al·ludia als anys que havien transcorregut de dictadura, finalment va assumir la possibilitat que la seva obra quedés en la clandestinitat. L'any 1999 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi concedida per la Generalitat de Catalunya.
A hores d'ara (2007) participa en l'espai de la tertúlia dels dimarts del Matí de Catalunya Ràdio, amb Antoni Bassas i els senyors Lluís Foix i Francesc Sanuy, així com en la secció La tertulia de sabios del programa radiofònic La ventana de la Cadena Ser, on forma part d'una tertúlia amb Santiago Carrillo i Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón.

Cada estiu reuneix personalitats destacades en la política, cultura, art, a la seva residència de Palau Sator (Baix Empordà) en un sopar de suquet de peix. El juny de 2009 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cinema concedit per la Generalitat de Catalunya pel seu documental Mudanza i el Museu de l'Empordà li va dedicar l'exposició La Mirada Portabella. El 21 de desembre del 2011 l'Acadèmia del Cinema Català va anunciar que li concedia el Gaudí d'Honor de l'edició del 2012, "en reconeixement a la seva trajectòria com a director, guionista i productor amb més de cinc dècades en actiu al món del cinema".

Cineastes Catalans (Tomàs Mallol i Deulofeu)

Sant Pere Pescador (Girona), 1 d'agost de 1923 - Girona, 16 de juny de 2013. Fou un fotògraf, col·leccionista i promotor i director de cinema català. Estudià enginyeria tècnica a l'Escola Industrial de Barcelona. Posteriorment muntà un estudi i -després- una agència de publicitat. Tot seguit entrà a treballar de fotògraf; el 1964 creà 'Tomàs Mallol-Fotografia. Arts Gràfiques. Publicitat.' La seva dèria pel cinema li sorgí al final de la dècada del 1920. Al principi dels anys 30 construí un aparell de projectors i anà desenvolupant una destresa pel món de la imatge que el menà cap al col·leccionisme d'aparells audiovisuals i a la realització de films amateurs, a partir de 1956. Acabà rodant una trentena de curts, entre documentals i fantasies amb trets experimentals i arguments senzills. Participà en la creació del Grup de Cine Amateur de l'Agrupació Fotogràfica de Catalunya el 1954. Membre també de la Secció de Cinema Amateur del CEC. El 1968 va ser un dels fundadors de la Unió de Cineastes Amateurs de Barcelona. Al final de la dècada del 1960 va començar a crear al seu domicili la Col·lecció de Cinema Tomàs Mallol, que passà a ser a Girona el Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol. Medalla especial de la UNICA el 1989, soci d'honor de la Societat Catalana de Comunicació (IEC) des del 1995 i de Cinema Rescat des del 1997. Membre d'honor des del 1998 de l'Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques d'Espanya; prisma d'honor 1998 de l'Associació Espanyola d'Autors de Fotografia Cinematogràfica (AEC), i premi contribució a la imatge dins els premis Carles Duran 20000 que atorguen pel Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, l'Associació Catalana de Productors Cinematogràfics i Audiovisuals i l'AEC, i el 2001 va rebre el Creu de Sant Jordi. És autor de Si la memòria no em falla (2005) i coautor de La inventiva catalana en la joguina cinematogràfica (1993) i Patrimoni cinematogràfic (1997). El 16 de juny de 2013 morí a l'hospital Josep Trueta de Girona

Cineastes Catalans (Joan Mallarach i Font)

Sant Pere Pescador (Girona), 1948. És un guionista i director de cinema català. El 1971 va començar estudis de cinema a la Universitat de París VIII, però el 1973 els deixà per passar a la Deutsche Film und Fernsehen Akademie (DFFB) de Berlín, on acabà els estudis el 1978. Allí va realitzar amb Lluís Garay els migmetratges documentals Alborada (1975) sobre el món obrer i l'emigració des de la Segona República fins el final del franquisme, Del Yugo y del Canto (homenatge a Miguel Hernández, 1977) i Fang de terrissa (1979).

El 1981 va tornar a Barcelona i va treballar com a operador, muntador i guionista a series de televisió per TVE Catalunya, curtmetratges, publicitat i treballs industrials, en els que mostra el seu interès per la cultura popular i la seva preservació documental. El 1985 va realitzar el guió del llargmetratge Karnabal de Carles Mira i el 1987 el vídeo Papirustòria, amb el que va rebre el premi al millor director de vídeo als VI Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1991 va realitzar el vídeo Teatre de la memòria pel Teatre-Museu Dalí, va va rebre el premi del Festival de Vídeo de Llívia-Estavar i un Laus de bronze del FAD.
Entre el 1995 i el 1998 treballà amb Tomàs Mallol i Deulofeu al projecte Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol i el 2004 hi fou el comissari de l'Exposició Dalí. També ha treballat com a realitzador d'audiovisuals a l'Exposició Universal de Sevilla de 1992, a l'Exposició Universal de Hannover de 2000 i al museu de Santillana del Mar de rèplica de les coves d'Altamira (2001)

Cineastes catalans (Lluís Galter)

Figueres (Girona), 1983. És un director de cinema, i guionista català. Va estudiar Comunicació Àudiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona (2006) i a l'Escola de Cinema i Televisió de l'Acadèmia d'Arts Escèniques de Praga (FAMU). Ha escrit i dirigit diverses obres curtes, dues d'elles durant la sevaestada a FAMU, i un llargmetratge titulat Caracremada (2010).

Caracremada, el seu primer llargmetratge, retrata la intensa vida del maquis català Ramon Vila i Capdevila, conegut amb el sobrenom de Caracremada (1908-1963). La pel·lícula va ser presentada a la secció competitiva Orizzonti del Festival Internacional de Cinema de Venècia i al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià (Guipuzcua). També va ser inclosa a molts altres festivals internacionals, com ara el de Jeonju (Corea del Sud). Molts dels seus altres treballs han estat també estrenats en televisió i seleccionats per a programacions en diversos museus europeus. Actualment prepara un documental que formarà part d'un projecte col·lectiu amb altres joves realitzadors

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Baltarga)

És una església romànica de la població de Baltarga, municipi de Bellver de Cerdanya. La seva consagració la va portar a terme el bisbe d'Urgell Ingobert el 30 d'octubre de l'any 891, essent la seva possessió un domini disputat entre l'abadia de Cuixà i els comtes de Cerdanya. El dia de la consagració hi foren presents l'ardiaca Eufredari i altres clergues. L'església va ser dotada amb unes vinyes i amb un camp del comte Guifré I que marcava els límits d'un empriu. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Priorat de Banyeres)

És una ermita del municipi de Banyeres del Penedès (Baix Penedès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Situada al costat del cementiri, consta de dues naus; la primitiva és de planta rectangular i té la volta de canó més alta que la de la segona. Cada nau té el seu corresponent absis semicircular i amb finestra central de doble esqueixada, una rosassa als peus i un arc toral, i ambdues són separades per dos arcs lleugerament apuntats. La nau més antiga presenta l'antiga porta d'accés, avui tapiada, i una sèrie de bancs continus de pedra. Adossada a la segona nau hi ha la sagristia, a la qual s'accedeix mitjançant una obertura d'arc de mig punt. Exteriorment, a ponent i al mig de les dues rosasses, hi ha un potent contrafort que sosté els arcs que separen les dues naus interiors. Damunt mateix d'aquest contrafort hi ha una espadanya de dues obertures escapçada. L'ermita és feta de paredat i la porta d'entrada, d'arc de mig punt, és situada al costat de la sagristia.

El sarcòfag es troba a l'interior i davant la porta tapiada, i està sostingut per quatre columnes. Aquestes es componen d'un base que simbolitza una flor estesa d'una manera força esquemàtica i primitiva, un fust i un capitell, el qual presenta una decoració amb fulles de margalló, una flor de quatre pètals iguals amb un botó al centre, i un raïm a sota les fulles de margalló. La caixa sepulcral és de pedra i té una forma rectangular. Consta també d'una tapadora de pedra de dues vessants. Tant la caixa com la tapadora, són decorades per un seguit d'escuts en relleu, tots iguals, els quals contenen tres pals centellants damunt del camp, i són emmarcats per una sèrie d'arc ogivals.
Les rajoles del terra de les dues naus de l'ermita de Santa Maria del Priorat presenten un tipus d'enrajolat diferent al de la sagristia. Les rajoles tenen una forma quadrangular i unes dimensions aproximades de 30x30 cm. Totes elles presenten algun tipus d'incisió; ratlles verticals, ratlles corbes, mans gravades, etc.

L'arcosoli d'estil gòtic, es troba adossat a la paret que separa la segona nau de la sagristia i tocant a l'absis. És compost per un arc apuntat que dona pas a una cavitat. Hi ha un frontal decorat amb relleu que presenta una creu grega i dos florons laterals. Vorejant l'arc apuntat, hi ha una motllura de pedra la qual presenta una decoració amb flors de quatre fulles de forma lineal i senzilla.
El cadiratge de pedra està situat al voltant de la paret més antiga i sempre de cara a l'absis. Està fet de carreus de pedra decorada amb unes incisions, formant ratlles paral·leles. Destaca el seient del Prior, el qual fou construït aprofitant la motllura que forma l'arc toral de la nau per tal de fer un respatller. Té, a més, dos braços de forma corba totalment decorats amb ratlles verticals. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Santa Oliva)

És una església de Santa Oliva (Baix Penedès) protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una sola nau, dividida en tres trams, amb dues capelles laterals a banda i banda. Està coberta per una volta d'aresta, els arcs de la qual es recolzen en mènsules. L'absis és semicircular i presenta quatre nervis que es recolzen a la paret gràcies a unes cartel·les.

La façana romànica està rematada per un campanar de cadireta de tres cossos a sobre i una nau construïda possiblement entre els anys 1564 i 1569. En destaca la porta formada per dos arcs de mig punt en degradació resseguida per una motllura, que a més està emmarcada per un guardapols de forma rectangular.
Construïda amb carreus regulars. De la façana principal cal destacar la porta formada per una arquivolta que es recolza sobre dues columnes i dues pilastres amb motllura trencada a la línia d'impostes, des d'on arrenquen dos arcs de mig punt. Als peus de l'església hi ha una espitllera en forma de rosassa.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Segur)

És una ermita del municipi de Calafell (Baix Penedès). Està situada a l'entrada de la urbanització de Segur de Calafell, a dalt d'un petit turó i a uns 150 metres de la carretera general del Vendrell a Vilanova. És visible des de la mateixa carretera. Està protegida com a bé cultural d'interès local.
L'església té una sola nau, coberta amb volta de creueria de dos trams i amb dos arcs torals apuntats. A la capçalera té dos absis semicirculars, un central i l'altre a la paret de migdia, decorats exteriorment mitjançant bandes verticals. La portalada, avui tapiada parcialment, és a la banda sud. Presenta uns arcs de mig punt amb tres arquivoltes que descansen sobre la línea d'impostes. Damunt la porta hi ha una finestra de mig punt espitllerada. Al costat esquerre es troba un potent contrafort. Les cobertes són de dues vessants i presenten restes d'un campanar de cadireta d'un sol ull

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Montmell)

És l'antiga església del municipi del Montmell (Baix Penedès). Originalment una església romànica situada al peu del castell del Montmell, a 713 m sobre el nivell del mar, en el segle xvi es va construir una església nova amb millor accés a 640 m d'altitud. Actualment totes dues estan abandonades, igual que les cases de l'antic nucli de Montmell, i en estat de ruïna.
Està situada a 713 m sobre el nivell del mar, tot dominant part de les comarques de l'Alt Camp i del Baix Penedès. Consta d'una nau central i una altra més petita, oberta posteriorment, al costat de tramuntana excavant la roca, separades per un pilar que sosté dos grans arcs de mig punt sobre els quals descansa la volta de canó. Destaca l'absis de forma semicircular, molt restaurat a l'exterior, però que es conserva perfectament a la part de dins. L'església no té cap decoració a l'interior, però a l'exterior s'hi observen una cornisa i diverses arcuacions i bandes llombardes

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol de Cunit)

És una església del municipi de Cunit (Baix Penedès). De l'edifici romànic només queda la capçalera trevolada i l'espai presbiteral. L'absis de tramuntana queda totalment integrat a la construcció de la rectoria, adossada al mur de tramuntana, mentre que els altres dos conserven les obertures de doble esqueixada i les lesenes que els decoren tot hi estar sobrealçats. Està protegida com a bé cultural d'interès local. La façana de l'edifici presenta una portalada d'arc rebaixat emmarcada per pedra. A sobre hi ha una petita fornícula amb la imatge de la Verge amb el Nen al coll. Damunt hi ha una rosassa que té dibuixada una creu grega i un ull de bou el·líptic. Les cobertes són de dues vessants i tallades a cada banda de la façana per una forma còncava. El campanar és una torre quadrangular molt reformada. És compost per diversos cossos separats per cornises. El superior presenta quatre arcs de mig punt on hi ha les campanes. Al costat de l'església hi ha restes de l'antic cementiri. A la banda esquerra, hi ha adossada a l'església, l'antiga casa rectoral, de tres pisos. La porta d'accés és d'arc rebaixat i presenta a la clau la data de 1782.

L'església té tres absis orientats a sol ixent, coberts amb volta de quart d'esfera, amb una cúpula hemisfèrica a l'espai central que va ser reformada a començaments de segle XVII en carregar el campanar. L'absis de l'esquerra és tapat per l'antiga rectoria, el del mig és foradat per l'escala de la casa i el de la dreta està desfigurat per unes golfes que es construïren al damunt. Cada absis té tres finestres i és decorat per unes bandes verticals i una senzilla motllura llisa i horitzontal, on hi ha posades dues pedres amb dibuixos d'entrellaçats bastant matussers. Les parets són fetes amb pedres del país petites

 

Cineastes Catalans (Manuel Almiñana i Campabadal)

Barcelona, 1953. És un muntador i director de cinema català. Va ser nominat al premi Condor de Plata de l'associació de crítics de cinema de l'Argentina al millor muntatge per La memoria del agua (1992). De formació autodidacta, va començar el 1984 a fer col·laboracions a diferents pel·lícules com Los motivos de Berta de José Luis Guerin, El acto d'Hèctor Faver, i El vent del'illa de Gerardo Gormezano. Entre 1988 i 190 treballa com a muntador i ajudant de direcció al llargmetratge Innisfree de José Luis Guerin. El 1991 és muntador de La memòria del aguad'Hector Faver i el 1994 de Sombras paralelas de Gerardo Gormezano.

El 1995 dirigeix Terra cuita, documental de 60 minuts en línia. El 1996 fa de muntador i ajudant de direcció del llargmetratge Teen de sombras de José Luis Guerin. El 1999 va fer de director de fotografia del documental El olvido de la memoria d'Iñaki Elizalde, i de muntador del llargmetratge Invocación d'Hector Faver. Com a director ha realitzat alguns curts de ficció i animació, com ara Somni d'un dia (1984), El cotxe vell (1985), L'aranya (1987), Solstici (1981). L'any 2002 és director de fotografia del curtmetrage Alicia retratada de Pablo Garcia i el 2006 dirigeix el llargmetratge documental Aqua, el riu vermell. És professor de muntage al Centre d'estudis cinematogràfics de Catalunya des de 1996.

Cineastes Catalans (Albert Viñas Alcoz)

Barcelona, 1979. És un cineasta especialitzat en vídeo i cinema experimental, comissari d'arts visuals, docent i escriptor català, més conegut com Albert Alcoz. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona es doctorà en Teoria, Anàlisi i Documentació Cinematogràfica per la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona l'any 2016 amb una tesi doctoral sobre el so i el cinema estructural. El seu treball se centra en la confluència entre les pràctiques fílmiques, les arts visuals i el so. Des de l'any 2005 realitza pel·lícules en formats fílmics com Super-8 o 16mm, algunes d'elles han estat distribuïdes per HAMACA. L’any 2013 inicia, juntament amb Alberto Cabrera Bernal, el projecte Angular, un segell editorial en DVD de cinema experimental internacional.

Alcoz ha format part de diverses plataformes audiovisuals lligades a la producció, l’exhibició i l’anàlisi cinematogràfic com són les webs Venusplutón! i Blogs&Docs, la revista Found Footage Magazine, el Laboratorio Reversible o els cicles de projeccions Amalgama, Cinema Anèmic i CRANC. A més, col·labora regularment amb HAMACA, Xcèntric, LOOP y A*Desk i escriu a diferents publicacions com la secció Cultura del diari La Vanguardia, entre altres. Des de maig de 2006 escriu a la web Visionary Film, sobre cinema d’avantguarda i cinema experimental actual. El seu primer llibre es titula Resonancias fílmicas. El sonido en el cine estructural (1960-1981) (Shangrila, 2017). Ha escrit també, altres llibres com Radicales y libres. 50 películas esenciales del cine experimental (UOC, 2019).

Des de l'any 2005, ha projectat els seus treballs en diversos indrets d'arreu del món, com per exemple a Anthology Film Arcihves de Nova York, la National Gallery de Dublín i a festivals com l'Experimental Film And Video Festival (EXiS) de Seül; també a exhibicions de Mèxic i Argentina o a Espanya (ARTIUM de Vitòria, Festival Punto de Vista de Pamplona, espai CaixaForum de Madrid, etc.).

Cineastes Catalans (Óscar Aibar)

Barcelona, 1967. És un director de cinema, guionista d'historieta, director de televisió i escriptor barceloní. Va començar treballant com a guionista d'historietes per a diverses editorials i revistes com Totem, Cimoc, 1984, El Víbora o Makoki, i més tard com a guionista i director de sèries i programes de diversos canals com TVE Canal+ o TV3, a més de videoclips i anuncis publicitaris. El 1995 comença els seus treballs com a director de cinema, dirigint fins ara cinc llargmetratges, un telefilme i tres curtmetratges, a més de publicar tres llibres
Llicenciat per la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona en l'especialitat d'Imatge, l'any 1991 afirmant que volia ser cineasta, però els seus professors li van dir que el sector estava en crisi i que no hauria de fer-ho, no obstant això va decidir seguir amb la seva idea. Des de 1986 fins a 1994 Óscar Aibar obté un gran reconeixement en els seus primers treballs com a guionista de còmics (on signa com Oscaraibar), publicant en revistes com Totem, Zona 84, Creepy, Cairo i El Víbora, entre altres, que li farien rebre diversos premis i publicant-se les seves obres a França i Itàlia.

En 1990 realitza la sèrie Atolladero Texas amb Miguel Ángel Martín per a la revista Makoki. S'introdueix després en l'audiovisual simultanejant la seva labor com a guionista i director de tv i videoclips amb el cinema. Després de la realització de tres curtmetratges, 600, la qual cosa va veure el jardiner i Chihuahua, estrena el 1995 una coproducció hispà-francesa titulada Atolladero que està basada en la historieta que havia dirigida cinc anys abans; el rodatge del qual es va fer en el desert dels Monegros en comptes d'en el de Tavernes com ell volia, una mica del que ell s'ha penedit públicament, i també en Tudela. Malgrat la duresa del rodatge, i de ser durament criticada per alguns, aconseguiria ser qualificada com alguns escriptors cinematogràfics com una pel·lícula de culte. Els més destacat del llargmetratge és l'aparició de Iggy Pop en el paper d'assassí.
Entre 1996 i 2000 dirigeix tots els videoclips de Loquillo, incloent el video del concerto Company de viatge, així com episodis per a la sèrie de la 1 Ni amb tu ni sense tu.

En el 2003 estrena Platillos volantes on aprofundeix en la complexa psicologia de dos personatges, addictes a la ufologia, inspirant-se en el fet real conegut com Els suïcidis de Terrassa, en la qual van participar gran part del repartiment de la seva anterior pel·lícula. Tres anys després realitza La màquina de ballar on narra els intents d'una variopinta colla per guanyar el concurs nacional del joc . Segueix el 2010 amb El gran Vázquez sobre la vida del historietista Manuel Vázquez Gallego, amb qui va treballar en Makoki, i amb el qual va fer una gran amistat quan el director tenia 19 anys. La pel·lícula va ser objecte de discrepàncies i afalacs per la seva elecció de Santiago Segura com a protagonista ( al que va respondre: «Ningú pot dir que Santiago Segura fa un treball que se sembli a qualsevol cosa de les quals ha dirigida abans»), però va obtenir estupendes crítiques i una bona recaptació en taquilla.

El 2012 estrena el llargmetratge El bosc, adaptació d'un ralato del prestigiós escriptor català Albert Sánchez Piñol. La pel·lícula obté un gran èxit de crítica i és seleccionada per alguns escriptors cinematogràfics com una de les millors de l'any.
Entre 2012 i 2013 se submergeix en l'adreça d'alguns capítols de la sèrie de TVE Cuéntame cómo pasó, aconseguint en ells un notable canvi en l'estil visual i obtenint un gran èxit d'audiència (en el seu últim capítol de la temporada 14 aconsegueix depassar els 5 milions d'espectadors fent-se amb el recórd de la temporada).
Com a escriptor ha publicat els llibres "La teva ment estén xecs que el teu cos no pot pagar" (Ed. Debat, 2002), que consisteix en un conjunt de contes humorístics sobre diferents temes, destaca el cinematogràfic, "Els menjadors de guix" (Ed. Cavall de Troia, 2005), que narra la història d'Ana una dona que té des dels 10 anys la mania de menjar guix, i "Making of" (Ed. Mondadori, 2008), en el qual mostrava la situació que va passar durant el rodatge del seu primer llargmetratge.  El 2010 va realitzar el pròleg del llibre "By Vázquez: 80 anys del naixement d'un mite" (Ed. B, 2010) sobre el dibuixant Manuel Vázquez Gallego.

Cineastes Catalans (Roser Aguilar)

Barcelona, 1971. És una directora i guionista catalana. Es va llicenciar en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona i es va graduar en Direcció de Cinema en la ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya), formant part de la primera promoció de la nova escola de cinema. Es va especialitzar en Direcció i va completar els seus estudis amb cursos de guió amb Fernando Trueba i Joaquim Jordà, de direcció amb Bob McAndrew i Juan José Campanella i de fotografia amb Manolo Laguillo, Antonio Corral i Pepe Baeza.

Ha estat premiada amb el Premi Ojo Crítico de Cinema de Ràdio Nacional d'Espanya (RNE). Va ser guardonada en 2008 amb el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria d'"audiovisuals" per la seva pel·lícula El millor de mi, i amb el Premi Sant Jordi a la millor direcció novell 2008. El millor de mi, produïda per Escándalo Films (la productora vinculada a l'ESCAC) i protagonitzada per Marian Álvarez (Raquel), Juan Sanz (Tomás), Lluís Homar (Eduardo), Alberto Jiménez (Dr. Ferrer), Marieta Orozco (Silvia) i Carmen Machi (Carmen), ha estat la pel·lícula que la va donar a conèixer entre el públic. També ha estat guardonada amb múltiples premis internacionals, entre els quals va figurar en 2007 el Leopardo de plata (premi a la millor intèrpret) per a Marian Álvarez i nominada al Leopardo de Oro a la millor directora, en el Festival Internacional de Locarno, on va guanyar també el Boccalino D'Oro a la Millor Pel·lícula del festival, segons la Crítica Independent. En 2008 Schermi d'Amore di Verona va recollir el premi del públic, de la crítica i el premi especial del jurat, i en el Festival Cinema Llatí va rebre el Premi del Públic en Tuebingen i també a Stuttgart (Alemanya).

En 2017 estrena "Brava" una pel·lícula protagonitzada per Laia Marull sobre la violència sexual relatant la sensació de solitud, incomprensió i vergonya que turmenta a la víctima després de l'agressió. Va començar a escriure el seu guió en el 2009.[5] Va ser presentada al març en el Festival de Màlaga i va arribar a les sales al juliol de 2017

Cineastes Catalans (Eduard Sánchez Fàbregas)

Sallent, 15 de setembre de 1953. És un director i guionista amateur. De professió professor tècnic de Formació Professional, començà a fer pel·lícules el 1978 en un estil de cinema familiar, passant del gènere fantàstic al documental, després a l'animació amb Les joguines màgiques (1984) i finalment a la ficció.
Millorà la tècnica del rodatge al costat d'Andreu Riera Alonso, director professional. Rebé el primer premi amb Una història prop del cardener (1984, S-8 mm, 11'), concedit per l'Ajuntament de Cardona al millor documental de la vila. Suc de taronja (1985, S-8 mm, 5'), fantasia-animació guanyadora de diversos premis, marcà un abans i un després en la seva filmografia. Dels anys 1995 a 1997 és secretari de la Unió de Realitzadors Cinematogràfics de Girona. El curtmetratge Tresimés (2000) fou guardonat amb el segon premi al VII Festival Estatal de Vídeo de Calella. El 2002, l'Auditori Narcís de Carreras de La Caixa inicià un cicle de cinema i vídeo centrat en la seva filmografia.

Cineastes Catalans (Ramon Biadiu i Cuadrench)

Súria (Barcelona), 1907 - Barcelona, 1984. Fou un documentalista i pioner del cinema català. Biadiu fou un dels primers muntadors del cinema sonor i, també, iniciador de l'escola de documentalistes de l'època republicana. Més endavant, arribà a cap dels Estudis de doblatge MGM. Durant la Guerra Civil Espanyola treballà com a reporter per al Departament de Cinema de la Generalitat de Catalunya, i va participar activament, l'any 1936, en la creació de Laya Films, dirigida per Joan Castanyer, sota el patronatge del Comissariat de Propaganda, encapçalat per Jaume Miravitlles. L'activitat més important de Laya Films va ser la creació d'un noticiari setmanal en doble versió, catalana i castellana, en què es recollien els fets més rellevants de la vida política i cultural de la zona republicana. Biadiu va dirigir diversos documentals culturals.
Finalitzada la guerra, Biadiu va realitzar diversos curts, entre els quals destaca Taüll, primera cinta en color sobre l'art romànic català elaborada el 1949 sota els auspicis de la UNESCO. Ramon Biadiu va ser premiat per la Generalitat el 1982, en reconeixement a la seva destacada tasca especialitzada en el cinema.
En 1978 publica Petita història del cinema de la Generalitat (1932-1939), una obra que ha estat considerada de referència de la historiografia cinematogràfica catalana i que recull i comenta cadascuna de les setanta-quatre pel·lícules en les quals participà, amb diverses funcions, Ramon Biadiu, ja fora com a muntador, director o director de fotografia.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu d'Albinyana)

És una església d'Albinyana inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Davant l'església trobem el Sagrat, plaça amb xiprers que abans era el cementiri. La façana de l'església, és dividida en dos cossos horitzontals mitjançant dues motllures; i decorada amb dues pilastres estriades i adossades (una a cada banda). La porta té al damunt la llinda amb motllura en forma de semicercle. El remat consta de dos pinacles i un cos en forma de triangle al mig. L'interior té tres naus. La central presenta volta d'aresta i és separada de les laterals per arcs semicirculars. Als peus de l'església hi ha el cor suportat per un arc escarser. El campanar és una torre quadrada, amb els angles aixamfranats i coronat amb un penell que és un àngel petitó, que recorda al del Vendrell

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Marc del Montmell)

És una ermita al terme municipal del Montmell inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. A l'ermita de Sant Marc s'hi accedeix per un corriol que surt per la dreta de la carretera, davant una pedrera on s'exploten graves per a la construcció. L'accés és difícil, ja que es troba al cim d'una muntanya.
És una capella d'una sola nau amb volta de canó apuntada, que fou ampliada i modificada amb un absis gòtic cobert amb volta. El campanar és de cadireta i la porta, amb arquivolta, és a la façana sud, on hi ha restes d'un porxo amb una gran arcada d'additament posterior. A la dreta de l'edifici també es troben les restes de les dependències de l'ermità. Des de l'exterior es veu perfectament la diferència d'alçada que hi ha entre les dues parts de l'edifici, la romànica i la gòtica.
L'edifici es documenta ja l'any 1370. S'hi celebrava i encara s'hi celebra el tradicional aplec de Sant Marc. A causa dels fets de 1936 fou cremada i abandonada per l'ermità, amb la qual cosa avui es troba bastant enderrocada, sobretot el porxo i la casa de l'ermità

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria del Bon Viatge)

És una ermita de Sant Joan Despí (Baix Llobregat) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada a la plaça de l'Ermita davant mateix de l'església de Sant Joan Baptista. És un edifici religiós de planta rectangular i coberta amb embigat sobre arc diafragmàtic. Es trobava envoltada, d'una banda, per carrer; pel darrere, per una agrupació de cases velles adossades a la capella; i d'un jardí tancat a l'altra banda. Ara (2014) es troba exempta a la plaça de l'Ermita. Està recolzada en contraforts, presenta obertures circulars i està rematada per un campanar d'espadanya.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Sales)

L'ermita de Santa Maria de Sales és un edifici religiós de Viladecans (Baix Llobregat) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada junt el cementiri de Viladecans, al Pla de les Deodates. A la dècada de 1960 es va construir al barri de can Batllori, la nova església de Santa Maria de Sales.
Es tracta d'una església d'una sola nau coberta amb volta de canó. La porta antiga era situada a migdia (en resten vestigis), mentre que l'actual és a ponent, de factura moderna i protegida per un ampli porxo d'accés lateral, cobert per una teulada a doble vessant i amb una sola obertura al davant. La porta és allindanada i conserva la inscripció "ALLS 9 DE FABRER DE 1694", jovelles a dreta i esquerra, motllura a manera de trencaaigües, porta de quarterons i reixa de ferro. Per damunt de la línia de façana s'alça un campanar d'espadanya d'un sol ull fet amb pedra vermella.
A la nau, de tradició romànica, s'hi conserven vestigis de pintures murals romàniques (sanefes) emplaçades al mur sud. L'absis, posterior a la nau, és poligonal, cobert amb volta de creueria i amb culdellànties. És fruit de la reforma de la capella als segles XVI-XVII. Ambdós cossos no resten ben lligats. L'aparell de la nau sembla de carreus, mentre que el de l'absis és de maçoneria i reble. L'absis conserva alguns contraforts

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Corbera)

És una església del municipi de Corbera de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós, parròquia de Corbera de Dalt. Té la façana orientada a Sud-oest i ocupa el cim d'un turó on, en part, hi havia antigament el castell dels barons de Corbera i possiblement l'antiga capella romànica de la qual es conserva un tram de socolada a unes parets Sud-est. El campanar vuitavat que té gravat a la cara Sud un rellotge de sol amb una data interior a la reconstrucció del temple. Fou transformat en una planta d'una nau amb capelles laterals d'estil neoclàssic. El campanar té tres campanes anomenades Maria, Magdalena i Telma. Dins de l'església es conserva la Imatge de Santa Magdalena. Es tracta d'una imatge gòtica del segle XV, copatrona de la vila.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Cervelló)

O del Socors és una església situada sota les ruïnes del castell de Cervelló, al sud del nucli antic del poble, al Baix Llobregat. És una obra protegida com a bé cultural d'interès nacional. Es tracta d'un edifici romànic, amb modificacions. El temple del segle xi construït en romànic llombard. Consta d'una nau coberta amb volta de canó sobre dos arcs torals de mig punt i capçada per un absis semicircular allargat per un tram curt obert per un arc presbiteral de mig punt. D'una única nau encapçalada per un absis semicircular, amb tres nínxols amb finestres. El primer tram de la nau és ocupat per un cimbori octagonal damunt trompes i semiesfèric al damunt. Exteriorment aquest cimbori -molt bell i excepcional per la seva alçària- hi tenia al damunt un campanar, del s. XVI, avui inexistent (des que el 1968 es va enderrocar en unes obres de restauració). Als laterals es troben les dues capelles laterals a manera de transsepte afegides al segle xvi, que també alteren l'edifici exteriorment.

Cineastes Catalans (Antoni Verdaguer i Serra)

Terrassa, 1954. És un director i guionista de cinema català. S'inicià com a cineasta amateur vinculat al Cineclub Amics de les Arts de Terrassa. El 1971-73 realitzà diversos curtmetratges d'art conceptual sobre Francesc Abad i Lluís Jové, i després marxà a París per cursar estudis de direcció al Conservatori Lliure del Cinema Francès (1974-76). De retorn a Catalunya exercí d'ajudant de direcció en produccions com La verdad sobre el caso Savolta (1978, Antonio Drove). També realitzà curts com ara Un matí qualsevol… (1980) i Parleu després de sentir el senyal (1982), tots dos guardonats amb el Premi Sant Jordi de Cinematografia al millor curtmetratge. S'integrà al col·lectiu Nous Directors Catalans (1984-88) i adaptà al cinema la novel·la Amorrada al piló de Maria Jaén, convertida en L'escot, el seu primer llargmetratge (1986). A continuació rodà dos films d'ambientació històrica: La teranyina (1990), basada en la novel·la homònima de Jaume Cabré (Premi Sant Jordi 1983), i Havanera 1820 (1993), que tingué una versió més extensa per a (Televisió de Catalunya). En el guió d'aquestes dues pel·lícules va formar equip amb els escriptors Jaume Cabré, Vicenç Villatoro i Jaume Fuster. A banda de dirigir nombrosos curts, documentals, espots publicitaris, programes televisius i llargmetratges, Verdaguer ha escrit els treballs Cinema català i cinema en català. La llengua catalana al cinema (1997); Tu si que tens una bona pel·lícula (2001) i Raval literari (2005).

Cineastes Catalans (Miquel Pujol i Lozano)

Ripollet (Barcelona), 1951. És un historietista, il·lustrador, animador, guionista i director d'animació català. La seua trajectòria professional comença als anys 70 com a dibuixant de còmic (primer a la revista Strong, i després per a les revistes Disney d'Alemanya i Dinamarca) i com il·lustrador de contes per a infants. També ha realitzat treballs publicitaris.
El 1977 començà a treballar per a l'Studio Recreo, on continuaria dibuixant els personatges Disney per a Centreuropa però també Itàlia i França. El 1985 abandona l'Studio Recreo i esdevé director artístic d'una altra empresa que realitzava còmics Disney: Comicup Studio. El 1995 abandonaria Comicup per centrar-se en l'altre camp on ha treballat: l'animació. L'any 1989 Miquel Pujol va fundar Acció Studios, empresa ideada per realitzar projectes per a televisió i cinema. La primera sèrie televisiva per a la qual va elaborar el guió i va dirigir va ser 10+2, emesa originalment per Televisió de Catalunya. L'any 2009 dirigí la pel·lícula d'animació catalana més cara de la història anomenada Cher ami

Cineastes Catalans (Antoni Padrós i Solanes)

Terrassa, 1 de gener del 1937. És director i guionista de cinema i pintor.  Als sis anys, va estar una llarga temporada malalt, afectat probablement de raquitisme. Aquells mesos d'obligada immobilitat van fer que, mitjançant l'observació del que veia per la finestra i la distracció de mirar fotografies familiars, desenvolupés l'afició d'inventar personatges i muntar històries.
Ja a la vintena, es comença a relacionar amb el que Joan Perucho anomenaria el «grup de Terrassa», que s'aglutinava al voltant de Paulina Pi de la Serra, amb gent com Marta Pessarrodona, i que es relacionava amb artistes com Gabriel Ferrater, Josep Maria Subirachs, o el mateix Joan Perucho.

Padrós es començà a dedicar a la pintura, i l'any 1966 feu diverses exposicions a la sala Gaspar, al costat d'artistes com Arranz Bravo o Robert Llimós. En el 1967 fou seleccionat per a participar en la Biennal de São Paulo, fet que impulsà la seva carrera internacional, amb una pintura adscrita als corrents pictòrics del Pop Art. No obstant això, la pressió dels seus galeristes i el temor a ser controlat pel mercat i a esdevenir un pintor reiteratiu el feu decidir a abandonar la pintura. Actualment la seva obra pictòrica està dispersa en col·leccions particulars d'Europa i els Estats Units.
L'any 1968 es matriculà en una escola privada de cinematografia de Barcelona, l'escola Aixelà, on tingué professors com Pere Portabella, Miquel Porter Moix o Romà Gubern. Realitzà els dos primers curtmetratges: Alice has discovered the napalm bomb" i "Dafnis i Cloe". Aquest darrer va ser premiat al festival Internacional de Salern (Italia) amb el Mascherino d'Argento. Hi col·laborà l'actriu Rosa Morata, que en endavant sortirà en totes les seves pel·lícules i es convertirà en la seva musa. En el 1973 rodà el primer llargmetratge, Lock-out, i dos anys més tard, Shirley Temple Story, un film musical d'una durada de gairebé quatre hores.

El següent projecte de film, Sombras nada más (Carlota y Werther), tot i que llargament preparat va ser finalment abandonat en el 1978 per un Antoni Padrós cansat dels problemes que comportava la producció independent. Després d'un lapse de vuit anys de silenci cinematogràfic, en el 1986 rodà un curt, Ascension, caida y reposo de Maria von Herzig, i tres anys més tard, un llargmetratge, el primer en 35 mm, Veronica L. Una dona al meu jardí, destinat a la difusió comercial. Aquest film, escrit i codirigit amb el crític Octavi Martí, resultà fallit degut a les desavinences entre els dos autors, pràcticament no se n'acabà la postproducció, i ni tan sols s'estrená.

En el 2010 és nomenat membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català i el Museu Reina Sofia s'interessa en la compra pel seu fons d'art de tota la filmografia de Padrós per a la investigació d'estudiosos. En el 2011, la Filmoteca de Catalunya juntament amb Cameo decideixen produir un pack/DigiBook amb tota l'obra cinematogràfica d'Antoni Padrós. En el 2012 roda el migmetratge L'home precís. En el 2015, la filmoteca d'Espanya, feu un cicle dedicat a Antoni Padrós amb la projecció de totes les seves pel·lícules.
En el 2015 es realitzà l'exposició “Antoni Padrós, Pertorbador de consciències” a la sala Muncunill de Terrassa, comissariada per Valerio Carando, una retrospectiva de l'obra, tant cinematogràfica, com pictòrica de l'artista. Es preveu que la mateixa exposició s'exhibeixi a la seu de la Filmoteca de Catalunya, a Barcelona, entre gener i abril del 2017.

Cineastes Catalans (Llorenç Llobet-Gràcia)

Sabadell, 13 de gener de 1911 - Sabadell, 2 d'agost de 1976. Va ser un director de cinema català. Provinent del cinema amateur, va realitzar diversos curtmetratges i un llargmetratge, titulat Vida en sombras. Aquest film va tenir greus problemes amb la censura franquista i no va ser fins anys més tard que se'n va apreciar la notable qualitat. Una obra poètica, lliure, autobiogràfica i gairebé experimental fan d'aquest film i d'aquest director un irrenunciable en la història del cinema català
Des de ben petit va estar interessat en el món del cinema, quan el seu pare li va comprar una càmera Pathé-Baby. Als 17 anys roda el primer curt de ficció, Un terrat. Més tard, esdevé empresari del transport, a la vegada que es converteix en un prestigiós cineasta amateur. Organitzava nombroses activitats cinematogràfiques a Sabadell, lloc on residia. Era amic del director Carlos Serrano de Osma i del director de la revista de cine Primer Plano, Adriano del Valle, entre d'altres. En gran part gràcies a aquests contactes en el món del cinema, decideix iniciar-se en el seu primer llargmetratge, pensant en un cinema compromès en la vessant estètica, ja que eren integrants del difús corrent de finals de la dècada de 1940 que s'autoanomenà "cine tel·lúric". Els problemes amb el règim franquista i la censura van comportar que el film fos un fracàs econòmic. Llobet-Gràcia va ser silenciat i va patir problemes econòmics derivats de la seva implicació en Vida en sombras, cosa que va fer que no realitzés més llargmetratges, malgrat tenir-ne preparat un d'anomenat El refugi. De mica en mica s'allunyà del món del cinema fins a deixar-lo completament el 1954

Cineastes Catalans (Fèlix Colomer i Vallès)

Sabadell, 11 de novembre de 1993. És director de cinema, documentalista, cantant de trap i dramaturg català. El 2016 es va graduar a l'Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). El treball de final de carrera que va dirigir (el documental Sasha) s'ha exhibit amb èxit de crítica i públic als festivals FICG de Guadalajara (Mèxic), Sole-Luna de Palerm (Itàlia) i Milà (Itàlia), Spanish Film Festival (Austràlia) i DOCS Barcelona, entre altres. Sasha és un nen ucraïnès que és acollit per una família catalana dos cops l'any. El rodatge va suposar dos viatges de tot l'equip a aquell país. La pel·lícula es va exhibir a sales comercials de Madrid, Barcelona i Sabadell i es va emetre per TV3 l'1 de juliol de 2017.

L'octubre de 2017 estrena el segon documental, Shootball, a la Secció Oficial del Festival Seminci de Valladolid. Es tracta d'un cru reportatge sobre la trama de pederastes del col·legi Maristes amb declaracions a cara descoberta de víctimes, llavors alumnes de l'escola, i del mateix pederasta que va abusar-ne. Shootball ha estat seleccionat al festival DOCS Barcelona i al FIC-CAT, on es va endur una menció especial del Jurat i el premi Nova Crítica.
Abans de graduar-se, Colomer va crear, el 2013, juntament amb quatre joves més, el primer portal de pornografia en català, pornoencatalà.cat. Es va encarregar de dirigir-ne els vídeos pornogràfics, entre els quals hi ha el viral Jaume I el Conyqueridor.

Colomer ha participat també en el muntatge de la pel·lícula El rey de La Habana d'Agustí Villaronga, a La lliçó (2013) com a actor, en el documental Peret i l'origen de la rumba catalana i a The Numbers (2015), com a editor.
El 2020, crea amb la seva companya, Valèria Aznar, el duet musical de trap social, Angela (en honor de l'activista afroamericana Angela Davis). El març d'aquest any, Angela presenta la seva òpera prima, el videoclip Una de cada tres. El tema aborda la culpabilització social de la víctima en casos de violació. Al juny, el segon videoclip d'Angela, amb desenes de milers de visites a YouTube, és Frida & Chavela. La cançó recrea l'apassionada història d'amor de dues dones, l'artista plástica, Frida Kahlo, i la cantant, Chavela Vargas, en el reprimit Mèxic dels anys trenta. El 7 de febrer de 2021 HBO estrenarà Vitals, una sèrie-documental sobre la primera onada de la pandèmia produïda per la COVID-19, filmada a l'Hospital Taulí

Cineastas Catalans (Judith Colell i Pallarès)

Sant Cugat del Vallès (Barcelona), 14 de juliol de 1968. És una directora, guionista i productora de cinema catalana. És presidenta de l'Acadèmia del Cinema Català. Va llicenciar-se en Història de l'Art i posteriorment la Universitat de Nova York va atorgar-li el Certificate in Film.
El 1991 debutà com a directora i guionista en el curtmetratge Clara Foc. L'any 1996 el seu curtmetratge Escrit a la pell va estar nominat al Premi Goya en la seva categoria. El 1996 participà en la pel·lícula col·lectiva El domini dels sentits. Ja en solitari, dirigí Dones (2000) i 53 dies d'hivern (2006). El 2010 va codirigir amb Jordi Cadena la pel·lícula Elisa K, basada en la novel·la Elisa Kiseljak de Lolita Bosch, i que va obtenir el Premi Especial del Jurat al Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià de 2010 i el Premi Nacional de Cinema de la Generalitat de Catalunya
El 2004 va fer la seva incursió en el món del teatre, quan va dirigir l'obra Amor matern, un text d'August Strindberg que va ser interpretat al Brossa Espai Escènic per Imma Colomer, Marina Gatell, Maria Ribera i Mercè Managuerra.
És Directora del grau en Comunicació Audiovisual i professora a Blanquerna Universitat Ramon Llull i ha estat professora a altres universitats com la Universitat Pompeu Fabra o la Universitat de Girona.
Va ser vicepresidenta de l'Acadèmia del Cinema Espanyol, dins l'equip presidit pel productor Enrique González Macho, entre 2011 i 2015. Va rebre el Premi d'Honor del CLAM-Festival Internacional de Cinema Social de Catalunya de 2021. És la parella de Jordi Cadena, amb qui resideix a Sant Cugat del Vallès.

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida del priorat de Sant Genís de Rocafort)

O Santa Margarida de Martorell és una església romànica de Martorell (Baix Llobregat) edificada sobre les restes d'una de paleocristiana, que mancada de fonts documentals també es coneix com a Santa Margarida de Martorell. Es troba a la plana del riu Anoia, al costat del cementiri. L'església des va construir aprofitant unes parets de l'església visigòtica, tot i que perllongant-la per tots dos extrems.
D'una sola nau i de planta rectangular sense absis diferenciat, les parets són reforçades interiorment per pilars adossats, el que possibilita diverses capelles laterals poc aprofundides. La porta és a ponent, formada per dos arcs en degradació i amb dues impostes per banda. L'aparell és de carreus ben escairats i disposats en filades regulars. Les finestres són de doble esqueixada. A la finestra de llevant s'aprofita interiorment una rosca monolítica amb ornamentació, d'època visigòtica. La part superior de la paret de llevant sembla refeta. L'església pren com a model la del priorat de Sant Genís, tot i que més senzilla i una mica desfigurada per l'adaptació a les restes visigòtiques sobre les que es recolza.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Margarida del Cairat)

És una església d'Esparreguera del segle IX-X i d'estil medieval pre-romànic, inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està ubicada a la carretera B-113 a 500 metres de Can Paloma i al peu de l'antic camí de Monistrol. La capella amb un absis rectangular, té l'eix de la nau desviat vers migdia, mentre que el de l'absis ho és al nord, segurament a causa de l'aprofitament del penyal a l'extrem del qual es dreça. Dues finestres d'esqueixada senzilla i forma de pany de clau al sud i a l'est la il·luminen.

S'hi destrien dues fases, en la primera de les quals la capella tenia només l'absis cobert amb volta i la nau, coberta amb embigats, tenia la porta a migdia. En la segona meitat del segle X hom construí uns pilars adossats als murs de la nau i hom bastí unes arcades al damunt, així es reforçaven els murs perquè poguessin suportar les forces d'una volta.
L'aparell de totes dues etapes és similar, de lloses de licorella sense tallar disposades planes enmig d'un morter abundant amb fragments d'opus spicatum. També és similar la irregularitat del traçat d'arcs i voltes, entre la falsa ferradura i el mig punt, per la qual cosa hom sospitaria que és una obra homogènia si no fos que el pilar central del migdia i l'arcada sud-occidental recauen just al lloc on hi havia l'antiga porta, que hagué d'ésser tapiada, això prova que la volta de la nau és una reforma posterior. De l'exterior a l'interior de la nau, es baixen tres graons. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

)

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena del Sitjar)

És una obra del municipi de Gavà (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.  Es tracta d'un edifici en ruïnes. La capella era d'una sola nau, rectangular i sembla que sense absis diferenciat. Resta part del mur de migdia fins a l'obertura de la porta. Del mur de tramuntana se'n veuen els fonaments. La capella era construïda amb un bell carreuat, propi del segle XII. A l'arrencada de la volta hi ha una línia d'impostes de mig bossell. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de les Espases)

És una capella del municipi d'Esparreguera. Està situada dalt d'un espadat aïllat, al punt de confluència entre els bisbats de Sant Feliu i Vic i dels termes municipals d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Documentada a partir el segle XIV, era l'antiga capella del Castell de les Espases, documentat des de l'any 985, i del qual només en resta el basament d'una torre circular. Està declarada bé cultural d'interès nacional. Com a cim de 413 metres, està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC
Està situat sobre el Congost del Cairat, a l'esquerra del riu, dalt d'una aresta espadada transversal al Llobregat. Queden, però, tan sols uns pocs vestigis al capdamunt de la roca més alta: una paret que ressegueix el seu perfil superior i part d'una mitja torre o bestorre a llevant. Són construïdes amb petits carreus o llambordes travats amb morter, molt abundant en un conglomerat que s'adhereix als sortints i prominències de la roca. Probablement daten dels primers temps del castell, no més tard del segle X. La capella de Sant Salvador de les Espases té una estructura que ens indica que, malgrat es devia aixecar en època gòtica, respon a una reforma del segle XVI. Està situada a ponent, en un lloc a redós, i conserva en la paret de migdia restes d'un paredat romànic de grans carreus que deu correspondre també a l'obra del castell de les Espases i que es podria datar cap al segle XII. Té una sola nau, de volta baixa, i l'absis quadrangular.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere Sacama)

És una capella dedicada a Sant Pere apòstol, construïda sobre uns rocs a l'extrem nord-est del terme municipal d'Olesa de Montserrat, en un punt culminant de la serra que separa el Baix Llobregat del Vallès Occidental. Formava part del castell de Sacama (segles X - XII), del qual només queden, entre roques, trossos de paret de pedres col·locades en forma d'espiga (opus spicatum). Per arribar-hi es pren la carretera B-120 d'Olesa a Viladecavalls i Terrassa, la carretera que va a Viladecavalls i Terrassa. Després de travessar el torrent de Sant Pere, i un xic abans de les Ribes Blaves, s'ha de girar en direcció nord-oest per una pista forestal que porta fins al peu de l'ermita. S'hi pot accedir amb cotxe.
És una capella d'una sola nau amb absis semicircular llombard i campanar en forma de cadireta. L'absis és el que resta de l'antiga capella romànica, construïda entre els anys 963 i 966, sobre les restes d'un primitiu oratori visigòtic. Presenta un aspecte magnífic, amb una obra de pedra molt neta (amb filades horitzontals regulars), arcuacions llombardes i una petita finestra central de mig punt i de doble esplandit. La resta de la nau, també d'aspecte apreciable, és fruit d'una reconstrucció posterior. La teulada és de teula a doble vessant. A la façana lateral de la dreta hi ha una finestra de forma circular de petites dimensions. La porta mira a ponent i és adovellada.
Durant els anys 1985 i 1986 es dugué a terme la darrera restauració de la capella per part del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. En el transcurs d'aquests treballs es van descobrir dues petites fornícules a banda i banda de la finestra central de l'absis en les quals es conservaven fragments de pintura mural romànica. Les intervencions arqueològiques efectuades tant a l'exterior (1979-1980 i 1985) com a l'interior(1999-2001) de l'ermita han provat la presència d'un jaciment d'època ibèrica del segle ii aC, així com de les restes d'un habitatge catalogat com a carolingi i d'una necròpolis d'època medieval (segles XIV-XV). En la campanya arqueològica duta a terme a l'interior de la capella l'any 1999 es van localitzar un total de set enterraments

 

Cineastes Catalans (Domènec Ceret i Vilà)

O Domènec Seret o Saret. Sabadell, 27 de febrer de 1865 − Barcelona, 27 de novembre de 1922), conegut com a Domingo Ceret, fou un actor i director de cinema sabadellenc. Fill d'una família modesta, s'inicià com a dependent de comerç i viatjant, feina que deixà el 1903 pel teatre. Debutà a l'Ateneu de Sabadell amb el nom artístic de Domingo Ceret. Es dedicà sobretot als gèneres líric i còmic. En 1907-08 treballà al Tívoli en peces populistes sense gaire interès artístic. La seva primera incursió coneguda en el cinema fou el 1912 al migmetratge Mala raza (Fructuós Gelabert). El 1914 interpretà dos films per a la firma Solà-Penya; després treballà en Linito quiere ser torero, per a la Barcinógrafo d'Adrià Gual; i per a l'Argos i la Segre Films (entre el desembre de 1914 i l'agost de 1915), on col·laborà amb Josep de Togores, que l'influí en el seu gust pel drama italià.

El 1915 fou contractat per a la Studio Films com a director tècnico-artístic i protagonista de curts còmics, l'èxit dels quals el menà al càrrec de director d'escena fins al final del 1917. També escriví en la publicació Studio-Films, SA (1916). A més, interpretà el paper de l'oncle Isidre, batlle de Villajiloca, el personatge de la sèrie de 17 curts Cuentos baturros (1915-16), que assolí força èxit entre els ambients populars de l'Estat espanyol i Iberoamèrica, i que serví de projecció a la productora. Al final del 1915 dirigí una nova saga còmica de deu episodis, Serie excèntrica Cardo (1915-16), en què Cardo és un personatge similar a Charlot. També parodià el gènere policíac en la nova sèrie Galínez y Gedeón, detectives, de la qual només se'n rodà el primer títol, i en El principe fingido (1916), realitzat amb Joan Solà-Mestres i Alfred Fontanals. Els bons resultats estimularen la firma, de manera que decidí augmentar el metratge, i el 1916 rodà el migmetratge còmic A la pesca de los 45 millones, amb els mateixos realitzadors. També cultivà el gènere dramàtic amb l'actriu Lolita Paris, primera estrella de la Studio, amb qui encetà la sèrie París-Hidalgo, rodada el 1916 en quatre episodis. Però els seus títols més reeixits foren els que rodà els últims mesos d'aquest any: La loca del monasterio; Los saltimbanquis; Regeneración i la superproducció Humanidad, històries dramàtiques i moralitzants, realitzades en escenaris naturals on aplicà la tècnica narrativa pròpiament cinematogràfica. També abordà el cinema d'aventures en La herencia del diablo (1917), en vuit parts i amb Solà-Morales, que tingué problemes a l'hora d'estrenar-se i que representà la primera crisi de la Studio. Fou també l'última realització de Ceret per a la firma i la fi de la seva carrera com a director

Cineastes Catalans (Joan Blanquer i Panadès)

Castellar del Vallès, 8 de maig de 1912 - Sabadell, 2002. Fou un director de cinema amateur català. Nascut al molí de Fontscalents de Castellar del Vallès, Joan Blanquer i Panadès era un administratiu de professió que dedicà gran part de la seva a realitzar pel·lícules i documentals amateurs i desenvolupà una intensa activitat en cinefòrums del Vallès Occidental.

Després de la Guerra Civil, l’any 1940 va anar viure a Sabadell, es va casar amb Cèlia Carraté i va tenir un fill. La seva obra més coneguda és El pa nostre de cada dia, filmada l'any 1950 juntament amb el cineasta i càmera sabadellenc Ramon Bardés i Abellà, en què crítica les condicions de vida de la postguerra a Espanya, gravant com arriba a Sabadell un nen famèlic, provinent de la immigració dels anys 50 a Catalunya. Blanquer també fou guionista de diferents pel·lícules amateurs, guardonades per revistes especialitzades.
El 1985 promogué l’entitat Amics de la Filmoteca de Sabadell que, gràcies a la seva iniciativa, edità "Cinescrits" (1983-85, quatre núm.). Professor de català durant el franquisme i capdavanter de l’activitat cultural a la ciutat. L’any 1995, la Fundació Lluis Carulla li va atorgar el Premi d’Actuació Cívica per la seva tasca com a professor de català durant el franquisme i el seu activisme en diverses iniciatives culturals de Sabadell: els Amics del Cinema, la delegació d’Òmnium Cultural a Sabadell i la Fundació Bosch i Cardellach. Va col·laborar amb la Unió Excursionista de Sabadell, la Comissió Municipal de Normalització Lingüística  i l’Arxiu d’Història de Castellar. També va ser jurat del Premi Pere Quart d’humor i sàtira i va col·laborar a la Forja, Plaça Vella i Artilletres.
L’any 2000 l’Ajuntament de Castellar va publicar el llibre Castellar en el meu record on es recullen els 60 articles que Joan Blanquer havia anat publicant al setmanari Forja. En aquest aplec de records l'autor explica la vida, els costums, les tradicions dels castellarencs i de les entitats de l'època.
El seu llegat també deixa una dedicació en la promoció de la cultura i llengua catalana (va ser accionista de la discogràfica Edigsa) així com diferents investigacions sobre història local. Morí a Sabadell l'any 2002. A la població natal, hi ha un centre educatiu dedicat a la seva memòria

Cineastes Catalans (Francesc Bellmunt i Moreno)

Sabadell, 1 de febrer de 1947. És un director de cinema, guionista i productor català. Ha intervingut com a director i guionista en vint llargmetratges dels que destaquen els documentals La Nova Cançó, Canet Rock i La Torna, les comèdies L'orgia, La ràdio folla, La quinta del porro, Pa d'àngel i Un parell d'ous a més de les ficcions històriques El complot dels anells i Monturiol, el senyor del mar. També ha dirigit les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les de Ferran Torrent, Un negre amb un saxo i Gràcies per la propina. La seva pel·lícula més recent, Lisístrata (Lysistrata), és l'adaptació del còmic que el dibuixant alemany Ralf König va crear inspirant-se en el text antibel·licista d'Aristòfanes.
Ha produït per a televisió amb la productora Fairplay Produccions S.A. (1989) la comèdia de situació de tretze capítols Happy house (RTVE) i el 2006 la sèrie policíaca Àngels i Sants (TVC) de Pau Freixas.

Des de l'any 1974 participa en activitats de política cinematogràfica relacionades amb el cinema català com ara la fundació de l'Institut del Cinema Català (1974), del Col·legi de Directors de Cinema, de l'associació de productors Barcelona Audiovisual i del Col·legi de l'Audiovisual de Catalunya formant part de la seva Junta des del 2004. Del 2007 al 2012 ha estat conseller de la corporació de Radiotelevisió Espanyola proposat per Esquerra Republicana de Catalunya. L'any 2010 col·labora en la fundació del Cercle de Cultura, associació de la qual n'ha sigut el president des del maig de 2014 al juny de 2017. L'octubre de 2021 publica a l'editorial Tushita Edicions un llibre de poemes amb el títol El cos de l'ombra.

Cineastes Catalans (Joan Baca i Pericot)

Terrassa, 1934. Conegut com a Jan Baca, és un arquitecte, dibuixant, director de cinema amateur i escriptor català, fill del també arquitecte Joan Baca i Reixach. Arquitecte de professió, el 1956 s'inicià en la realització amb el pèrit industrial Toni Garriga i Gimferrer, amb qui ha rodat 54 curtmetratges. El 1958 realitzaren Dos quarts de cinc (medalla d'honor del Concurs Nacional del CEC i seleccionat per al concurs anual de la UNICA). Fou el principi d'una llarga i brillant trajectòria que al final del 2002 presentava un balanç de 59 títols, alguns sota la marca Pinchus Films; 16 medalles d'or i 10 d'argent de la UNICA, i altres guardons rebuts a Catalunya, l'Estat espanyol i l'estranger. El 1978, Baca i Garriga presentaren una mostra de la seva obra a la Photokina de Colònia. Cultivaren els gèneres d'animació (amb els quals es donaren a conèixer) i l'argumental, i feren notables incursions en el documental. La col·laboració entre ambdós s'ha mantingut indissoluble, tot i que Garriga ha rodat també pel seu compte. Baca és membre del Comitè Central de la UNICA des del 1976, de la Secció de Cinema Amateur del CEC i d'ASIFA-Catalunya, i impartí un curset a l'Institut Nacional Argentí de Cinematografia com a professor convidat (1986). També s'ha dedicat al dibuix i a la literatura: La casa a mida (premi Pere Quart d'humor i sàtira 1994).

Cineastes Catalans (Xavier Artigas)

Sabadell, 1980. Llicenciat en sociologia. El 2010 va fundar la productora Metromuster amb l'objectiu de desconstruir els codis visuals de l'activisme i redefinir el cinema polític de no-ficció. El 2011 va dirigir No-res, el seu primer llarg, i el 2013 va presentar, amb Xapo Ortega, Ciutat morta, un dels films més influents dels últims temps a Catalunya. Ha dirigit també amb Xapo Ortega el film "Idrissa, crònica d'una mort qualsevol" (2018) on recuperen la història d’Idrissa Diallo, un jove guineà que va morir el 2012 al CIE de la Zona Franca

Cineastes Catalans (Francesc Argemí i Solà)

Terrassa, 24 de març de 1901 – Barcelona, 28 de juliol de 1971. Fou un esportista d'elit en l'àmbit de l'hoquei sobre herba i el futbol dels anys 1910, 1920 i 1930, i dirigent esportiu català. Com a jugador d'hoquei sobre herba va formar part de la Federació Catalana, fou jugador internacional de la Federació Espanyola i va participar en els Jocs Olímpics d'Amsterdam del 1928.
En el vessant artístic, era conegut com Paco Argemí, se’l considera un dels pioners destacats del cinema amateur internacional durant els anys trenta. Era fill de l'industrial terrassenc Ramon Argemí i Comerma i net de l'alcalde de Terrassa Narcís Argemí i Vendrell. També fou un expert i col·leccionista de música clàssica i de sistemes de reproducció musical

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere del Romaní)

O Sant Pere Romaní, és una ermita romànica declarada bé cultural d'interès nacional, situada al terme de Molins de Rei, prop del poble, al vessant oest de la Serra de Collserola. Fou construïda el segle xi, es té constància de la seva existència l'any 1001 essent part de la parròquia de Santa Creu d'Olorda. L'edificació principal data del segle xii i ha estat modificada en diverses ocasions La capella és edificada sobre un dels turons del voltant de la muntanya d'Olorda a uns 100 metres d'alçada. Els camins per anar a l'ermita són poc visibles: des de Molins de Rei es pot accedir seguint un corriol que trobem a final del carrer de la Riera de Bonet. Una altra possibilitat és la de seguir l'anomenat Camí de Can Capellans (localitzat al km. 609,100 de la carretera nacional II).
La capella és un petit edifici d'una sola nau rectangular amb absis semicircular sense arcuacions, de capçalera, i la porta orientada cap a l'oest. Vers el segle xvi es va construir una torre de guaita o de senyals adossada al lateral dret, anomenada Torre de Sant Pere Romaní, i un mas anomenat Mas Moriscot, construït al seu voltant. El 1949 l'ermita i la torre van ser declarats com a Bé Cultural d'Interès Nacional.
El mas, fou enderrocat a principis del segle XX i la torre, continua al costat de l'ermita. A la segona meitat del segle XX, s'hi van fer algunes obres de conservació no gaire afortunades. L'ermita d'estil romànic presenta indicis d'un possible origen preromànic. Encarada est-oest, és d'una sola nau i amb absis al cantó est. Les parets són de maçoneria, amb pedra i morter d'un gruix d'un metre i carreus de mida diversa a les cantonades

L'absis presenta la mateixa estructura de maçoneria, amb parets exteriors llises i una finestreta d'esqueixada doble al centre. No està lligat al cos de l'ermita. La pavimentació, molt malmesa, és a base de rajoles de ceràmica d'època recent. En el presbiteri hi ha una petita elevació pavimentada igual. El terra possiblement fou rebaixat uns 60 cm, ja que es veu la roca natural retallada i un recalç perimetral de trossos de totxo i pedra. El sostre és de volta de canó, amb senyals de les canyes utilitzades en el procés de construcció. La torre adossada al mur de migdia de l'església hi ha una antiga torre de guaita, de planta quadrada semiromboïdal, parets de 55 cm de gruix i uns 12 m d'alçada. Segurament és del segle xvi, època en què l'ermita va ésser envoltada de diverses construccions que configuren l'anomenat Mas Moriscot.
La torre fou modificada a mitjan segle xix per entrar a formar part de la línia militar de telegrafia òptica de Barcelona a Lleida, que funcionà entre 1848 a 1862. Aquesta línia s'iniciava al castell de Montjuïc. La torre de Sant Pere Romaní era precedida per la torre de Sant Pere Màrtir i a continuació hi havia la torre de Castellbisbal

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Abrera)

És una església romànica dins del municipi d'Abrera (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau coberta amb volta de canó amb un absis trilobulat amb finestres de doble esqueixada com a únics focus d'il·luminació del recinte. Exteriorment l'absis central està decorat amb arquets cecs i bandes llombardes i les teules són de pissarra. A la zona del creuer, cobert amb volta d'aresta, s'aixeca una torre campanar de tres pisos, el primer amb una finestra de mig punt per costat i els altres dos finestres geminades. El parament del mur està fet a base de pedres irregulars sense treballar disposades en filades. La porta d'entrada està en un dels laterals; es tracta d'una arc de mig punt amb una sanefa de dents de serra a les arquivoltes i petites columnes adossades, una a cada banda. Els capitells tenen escultura rudimentària

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cristòfol de Corbera)

És una capella de Corbera de Llobregat (Baix Llobregat) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella d'una nau, l'absis de la qual, suposadament de planta rectangular, així com la part superior de les parts, foren reformats a primers del segle XI. L'absis, que es conserva només en la paret de llevant, té una forma corba, que no és un semicercle complet. Hi ha dues finestres del segle xi de doble esqueixada. La coberta, d'embigat de fusta, és especialment interessant. La capella és emplaçada damunt un sòl inestable: sobre unes roques que, en part, en ser buides a la part inferior, han cedit i s'han trencat.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Ermita de la Salut [el Papiol])

És una església ubicada a la serra de Collserola vora el Puig Madrona, al municipi del Papiol, que està protegida com a bé cultural d'interès local. Els vilatans del Papiol hi celebren un aplec el segon diumenge de setembre. També cada 12 d'octubre els ciutadans de Valldoreix hi celebren el seu Aplec. Consta d'un edifici d'una sola nau, amb una part preromànica de cap al segle X que abasta les dues terceres parts de ponent de la nau i que se suposa que devia estar coberta amb encavallades de fusta. La coberta és de volta de canó sostinguda per diversos arcs torals. D'aquesta fase és la finestra geminada de la façana de ponent i la finestra esqueixada senzilla del costat de la porta. L'absis i les absidioles, semicirculars i amb decoració llombarda, són romàniques del segle xi, del mateix moment en què s'allargà la nau i es cobrí amb volta de canó amb arcs torals i s'hi afegiren els contraforts.

La porta d'accés, situada a migdia, és més tardana, possiblement de finals del segle XII, i està resolta amb dos arcs dovellats i un timpà llis. És romànica però se suposa que s'obre al mateix lloc que s'obria la porta original del temple preromànic. Les parets de l'antiga construcció preromànica eren més primes i foren reformades interiorment a la reforma romànica. Els pocs elements conservats d'època preromànica (a part de l'estructura de la planta) són dues finestres, una de doble separada per una petita columna de capitell corinti i una altra finestra que va quedar mig tapada per haver-s'hi afegit posteriorment un petit contrafort que en tapa just la meitat

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Genís de Rocafort)

És un monestir situat a la localitat de Martorell, a la comarca del Baix Llobregat. Va ser fundat pels barons de Castellví, Guillem II Bonfill i la seva esposa Sicarda, l'any 1042. Una altra donació és del 1084. Va quedar unit al Monestir de Sant Miquel de Cruïlles des de l'any 1282. Va tenir possessions a tota la zona del Llobregat, la seva decadència va començar al segle XIV i va sofrir grans destrosses al terratrèmol de Catalunya de 1448. Es va fer la seva secularització el 1534.
Es conserven restes de la seva església de planta rectangular amb una nau de volta de canó apuntada, amb un arc toral ogival, als seus murs laterals té arcosoli en forma de capelles. A la porta principal, per la part exterior està formada per dues arquivoltes i un timpà amb un relleu d'una flor de sis pètals al seu centre. Adjunt a les restes de l'església es troba el poc que queda del Castell de Rocafort, amb restes conservades que semblen de mitjan segle XII. Del castell es destaquen un llenç de muralla que ressegueix el perfil de la roca i una torre de planta rodona amb la base ben conservada. Als museus de Martorell es conserven diversos elements esculpits i sarcòfags procedents del monestir.
 

Cineastes Catalans (Ona Planas)

Arenys de Munt (Barcelona), 23 de desembre de 1962. És una actriu, directora de cinema i realitzadora de publicitat catalana. Llicenciada en Filosofia i Lletres en la Universitat Autònoma de Barcelona. Ha treballat en equips de direcció de cineastes com Ridley Scott (1492: Conquest of Paradise), Jim McBride (La taula de Flandes) i George Lucas (The Young Indiana Jones Chronicles). Des de principis dels anys 90 escriu i dirigeix els seus propis guions per al cinema. Des de 1998 combina el treball en cinema amb la realització publicitària.

Interessada al cinema independent l'any 2010 va crear el grup Cine Urgente per dinamitzar projectes cinematogràfics al marge de la indústria i sistemes de subvenció tradicionals. També és sòcia fundadora i productora amb Maru Escalante de VivalaFilms creada en 2007 amb l'objectiu de produir i realitzar els seus projectes audiovisuals propis i apadrinar altres artistes. Actualment, combina la seva dedicació al cinema independent amb la programació cultura

Cineastes Catalans (Fèlix Oliver i Fortis)

El Masnou (Barcelona), 14 de juliol de 1856 - Montevideo (Uruguai), 28 de desembre de 1934. Va ser un comerciant i director de cinema català, pioner del cinema a l'Uruguai. Els seus pares van ser Joan Oliver i Concepció Fortis. El seu pare es dedicava al comerç marítim, professió en la qual Fèlix es va introduir des dels 12 anys. Oliver deixà el Masnou amb la seva família el 1874, primer viatjant als Estats Units i després a diversos països del Carib; finalment s'establiren a l'Uruguai, on es dedicaren als negocis. Fèlix Oliver treballà també com a pintor decoratiu.

El 1898, en un dels seus viatges a Madrid i París, descobrí el cinematògraf i a la tornada portà una càmera i un projector comprats als germans Lumière amb què filmà les primeres escenes de cinema rodades a l'Uruguai. La seva pel·lícula més coneguda és Una carrera de ciclismo en el Velódromo de Arroyo Seco, una cursa de bicicletes filmada el 1898, a la qual seguiren Juego de niñas i Fuente del Prado. Va instal·lar igualment el 1899 un saló de cinema a Montevideo i el 1900 va conèixer Georges Méliès i va aprendre trucs que li permeteren de fer cinema còmic. Les seves pel·lícules, pioneres del cinema uruguaià, es troben a la Cinemateca Uruguaiana.

Cineastes Catalans (Enric Fité i Sala)

Mataró (Barcelona), 1906 - Mataró (Barcelona), 1988. Fou un cineasta amateur. Adroguer d'ofici, s'aficionà a la fotografia i al cinema fent reportatges de caràcter familiar. Fundà el col·lectiu Cidass Films (Companyia Il·limitada d'Artistes Sense Sou) amb Josep Punsola i Vallespí com a guio­nista, la seva germana Manuela, Vicenç Arís i Julià, Lluís Terricabres i Molera i Enric Banet i Espona com a col·laboradors o intèrprets. La companyia funcionà entre el 1945 i el 1955 i realitzà deu films de ficció (1945-54), a més de nou documentals relacionats amb Mataró (1948-64), vint-i-sis reportatges familiars o de viatges, i un d'animació, segons l'inventari establert per la recercadora i recuperadora Encarnació Soler i Alomà.

Totes les cintes les dirigí Fité, i les més guardonades foren: Alter Ego (1946), que guanyà l'extraordinari, la medalla d'honor i el millor film d'un amateur català al IX Concurs Nacional de cinema Amateur del CEC; Porta closa (1947), que aconseguí l'extraordinari i la medalla d'honor al X Concurs del CEC, la millor foto­grafia, la millor interpretació femenina (M. Punsola), el primer d'argument copa d'or a la UNICA de Saltsjöbaden (Estocolom), el gran premi del president de la República Francesa i la copa Challenge al Festival Internacional de Cinema Amateur de Canes (1951). Tares eternes (Los siete pecados capitales)(1948) medalla d'honor del CEC, L'esperit del vent (1949) medalla d'honor del CEC, així com Fantasia Tràgic a (1950), medalla a la UNI­CA de Mondorf les Bains (Luxemburg); Retorno (1951), primer al concurs del CEC, al Festival de Canes, a la UNICA de Glasgow (Londres), Carrousel (1952), que tornà a guanyar al CEC i obtingué el segon d'arguments a la UNICA de Brussel·les (1953). Quant als documentals, cal anotar Centenari del ferrocarril de Mataró (1948) i Fuentes de Barcelona (1957), premi Ciutat de Barcelona al millor film amateur. Poc després es retira de la pràctica amateur, i es tancà així una de les carreres més impor­tants de la cinematografia amateur catalana i europea, caracteritzada pel "realisme simbo­lògic”

Cineastes Catalans (Lluís Danés i Roca)

Arenys de Mar (Barcelona), 1972. és un director de cinema, guionista i director artístic català. a estudiar escultura a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona i va començar la seva carrera com a escenògraf. Des d'aleshores ha conreat diverses disciplines, com el cinema, vídeo, el teatre i el circ.

El seu debut com a director de cinema va ser amb Llach, la revolta permanent, que es va estrenar a la 54a edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià i a les sales el març del 2007. Abans (2005) havia realitzat el documental 'Llach a París' i, posteriorment, va realitzar 'Llach a Verges' (2008) que documenta el comiat del cantant de l'escena. Manté una bona relació artística amb Lluís Llach com ho palesa el fet que el cantant s'avingués a cantar en directe a l'espectacle Tranuites Circus que es va presentar al Teatre Nacional de Catalunya (2007).
Explotant les seves capacitats de realitzador i escenògraf ha creat diversos espectacles per cerimònies i gales on destaca l'aspecte visual utilitzant des de senzilles tècniques escenogràfiques a complexos recursos tecnològics i audiovisuals.

El 2008 Amnistia Internacional va encarregar-li la campanya per commemorar els 60 anys de la Declaració Universal dels Drets Humans. Va dirigir i realitzar de trenta anuncis publicitaris amb músics i artistes internacionals com Peter Gabriel, The Edge de U2, Michael Stipe de REM, The Nationals, Cat Power i Tom Baxter entre d'altres. I, posteriorment, per l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional pel Desenvolupament va fer un curt documental amb més de 30 artistes llatinoamericans com Sara Baras, Pablo Carbonell, Fernando Tejero, Pedro Guerra, Víctor Manuel, Ana Belén i el Gran Wyoming, entre d'altres.

El desembre de 2009 estrena Llits al Teatre Nacional de Catalunya, un espectacle de teatre visual i circ protagonitzat pels cantants Albert Pla i Lídia Pujol amb música de Lluís Llach i Borja Penalba. El Gran Lectus (Albert Pla), un acròbata a la recerca del salt perfecte, pateix un accident i comença un viatge entre el món dels vius i els morts acompanyat de diversos personatges, entre els quals Kliné (Alba Serraute), i els records acumulats als matalassos de diversos llits. Llits també es va presentar a Reus i Sant Cugat i l'espectacle es va enregistrar íntegre en format de cinema 3D. Basat i en paral·lel a les representacions de Llits, Lluís Danés va realitzar el documental Pla/Lectus, que es va emetre pel Canal 33 on es recrea la ficció d'una progressiva adopció per part d'Albert Pla de la personalitat del Gran Lectus

Cineastes Catalans (Jaume Collet-Serra)

Sant Iscle de Vallalta (Barcelona), 23 de març de 1974. És un director de cinema i productor català-estatunidenc.  Als 18 anys es va establir a Hollywood per tal de ser cineasta. Collet-Serra va començar estudiant cinema en una escola de cinema a Los Angeles i aviat va tenir les seves primeres experiències com a muntador. Després va enregistrar els seus primers videoclips musicals i anuncis comercials. Va passar diversos anys treballant en comercials amb actors, actrius i cantants de dilatada carrera, com ara Brad Pitt, Britney Spears o Enrique Iglesias.

Joel Silver el va remarcar el 2004 i amb la Warner Bros va dirigir La casa de cera; el rodatge va tenir lloc a Brisbane (Austràlia) el 2004 i la pel·lícula es va estrenar als Estats Units el 6 de maig de 2005 amb gran èxit (arribà a ser segona a la taquilla nord-americana) i amb polèmica afegida a causa de l'actuació de la famosa milionària Paris Hilton.
Durant la temporada 2005-2006 Jaume Collet-Serra va acceptar el projecte de The Walt Disney Company i Adidas per a realitzar la segona part de la trilogia Goal, que va ser rodada entre Londres i Madrid.
A l'hivern de 2007, Collet-Serra va treballar a Canadà en la seva última pel·lícula, L'òrfena, produïda per Joel Silver, i, entre d'altres, també per Leonardo di Caprio, ja que tots dos ja van treballar plegats en l'òpera prima de Collet-Serra, La casa de cera. Es va estrenar a Catalunya el 16 d'octubre de 2009.

El 2011 estrena el seu quart film, un thriller anomenat Sense identitat. Amb aquest assoleix bones crítiques i esdevé una reeixida comercial que ja en la primera setmana arriba al número 1 de la taquilla americana, esdevenint d'aquesta manera el primer director català a arribar-hi. El 2017 es confirmà que seria el director de Suicide Squad 2. encara que al final va passar a mans del director James Gunn.

Cineastes Catalans (Martí Anson)

Mataró (Barcelona), 1967. És un artista català. Va rodar una road movie pel Wexner Center for the Arts de Columbus (Ohio). Té obra al Museu d'Art Contemporani de Barcelona i al Palais de Tokyo.

Després de llicenciar-se en Belles Arts, ha estat arquitecte (Bon dia, Sala Montcada, Fundació La Caixa, 1999-2000 i L'Apartament, Galeria Toni Tàpies, 2002), futbolista (L'angoixa del porter al penal, Iconoscope, Montpeller, 2001), director de cinema (Walt & Travis, Wexner Center de Columbus, Ohio, EUA, 2003), constructor de vaixells (Fitzcarraldo, Centre d'Art Santa Mònica, 2004-2005), lladre de quadres (Mataró/Montréal, Circa Gallerie de Montréal, 2006) i paleta, construint una rèplica d'un edifici als Estats Units amb l'objectiu de contribuir a la preservació del patrimoni local (Martí i la fàbrica de farina, Lucky 7, Biennal Site Santa Fe, Nou Mèxic, EUA, 2008). També ha estat transportista, intentant transportar una fàbrica de Mataró, la seva ciutat natal, a Lió (Martí i la Fàbrica de xocolata, Rendez-vous 09. X Bienal de Lyon. Frac Villaurbane) i pintor de parets, pintant les parets d'una galeria dels colors de dos equips de futbol i els seus resultats (El preu dels colors, Galeria Toni Tàpies, 2009-2010). També ha buscat fortuna muntant una empresa de xofers amb la col·laboració de Latitudes, (Mataró Chauffeur Service, No soul for Sale, Tate Modern, London 2010) i treballant per recuperar el mobiliari que va fer el seu pare durant els anys 60 a la ciutat de Mataró (Joaquimandson, Meessen de Clerq Gallery, Bruxelles 2011). Actualment (2014) es dedica a l'arquitectura recuperant una casa de vacances que va dissenyar el seu pare als anys 70 (Catalan Pavilion. Anonymous architect, Palais de Tokyo, Paris 2013)