Cineastes Catalans (Antoni Padrós i Solanes)

Terrassa, 1 de gener del 1937. És director i guionista de cinema i pintor.  Als sis anys, va estar una llarga temporada malalt, afectat probablement de raquitisme. Aquells mesos d'obligada immobilitat van fer que, mitjançant l'observació del que veia per la finestra i la distracció de mirar fotografies familiars, desenvolupés l'afició d'inventar personatges i muntar històries.
Ja a la vintena, es comença a relacionar amb el que Joan Perucho anomenaria el «grup de Terrassa», que s'aglutinava al voltant de Paulina Pi de la Serra, amb gent com Marta Pessarrodona, i que es relacionava amb artistes com Gabriel Ferrater, Josep Maria Subirachs, o el mateix Joan Perucho.

Padrós es començà a dedicar a la pintura, i l'any 1966 feu diverses exposicions a la sala Gaspar, al costat d'artistes com Arranz Bravo o Robert Llimós. En el 1967 fou seleccionat per a participar en la Biennal de São Paulo, fet que impulsà la seva carrera internacional, amb una pintura adscrita als corrents pictòrics del Pop Art. No obstant això, la pressió dels seus galeristes i el temor a ser controlat pel mercat i a esdevenir un pintor reiteratiu el feu decidir a abandonar la pintura. Actualment la seva obra pictòrica està dispersa en col·leccions particulars d'Europa i els Estats Units.
L'any 1968 es matriculà en una escola privada de cinematografia de Barcelona, l'escola Aixelà, on tingué professors com Pere Portabella, Miquel Porter Moix o Romà Gubern. Realitzà els dos primers curtmetratges: Alice has discovered the napalm bomb" i "Dafnis i Cloe". Aquest darrer va ser premiat al festival Internacional de Salern (Italia) amb el Mascherino d'Argento. Hi col·laborà l'actriu Rosa Morata, que en endavant sortirà en totes les seves pel·lícules i es convertirà en la seva musa. En el 1973 rodà el primer llargmetratge, Lock-out, i dos anys més tard, Shirley Temple Story, un film musical d'una durada de gairebé quatre hores.

El següent projecte de film, Sombras nada más (Carlota y Werther), tot i que llargament preparat va ser finalment abandonat en el 1978 per un Antoni Padrós cansat dels problemes que comportava la producció independent. Després d'un lapse de vuit anys de silenci cinematogràfic, en el 1986 rodà un curt, Ascension, caida y reposo de Maria von Herzig, i tres anys més tard, un llargmetratge, el primer en 35 mm, Veronica L. Una dona al meu jardí, destinat a la difusió comercial. Aquest film, escrit i codirigit amb el crític Octavi Martí, resultà fallit degut a les desavinences entre els dos autors, pràcticament no se n'acabà la postproducció, i ni tan sols s'estrená.

En el 2010 és nomenat membre d'honor de l'Acadèmia del Cinema Català i el Museu Reina Sofia s'interessa en la compra pel seu fons d'art de tota la filmografia de Padrós per a la investigació d'estudiosos. En el 2011, la Filmoteca de Catalunya juntament amb Cameo decideixen produir un pack/DigiBook amb tota l'obra cinematogràfica d'Antoni Padrós. En el 2012 roda el migmetratge L'home precís. En el 2015, la filmoteca d'Espanya, feu un cicle dedicat a Antoni Padrós amb la projecció de totes les seves pel·lícules.
En el 2015 es realitzà l'exposició “Antoni Padrós, Pertorbador de consciències” a la sala Muncunill de Terrassa, comissariada per Valerio Carando, una retrospectiva de l'obra, tant cinematogràfica, com pictòrica de l'artista. Es preveu que la mateixa exposició s'exhibeixi a la seu de la Filmoteca de Catalunya, a Barcelona, entre gener i abril del 2017.