Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu de la Vall de Vilaramó)

És una església del municipi de Gaià (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església d'una sola nau amb un petit absis a llevant i la porta a migdia modificada al s.XVIII. L'absis té una petita obertura al bell mig, per il·luminar l'església

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Genescà)

És una església del municipi de Gaià (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Sembla ser una construcció del s.XIII. És una església d'una sola nau sense absis i coberta a doble vessant. La porta de mig punt i amb grans dovelles s'obre a migdia. A ponent, una obertura am forma de creu il·lumina la petita església i a llevant un petit campanar d'una sola obertura corona l'església. Al W porta tapiada i a llevant un mur sembla substituir el primer absis.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador Vell del Quer)

O Sant Salvador de Súria és una ermita romànica del segle xiii del municipi de Súria (Bages) que va ser substituïda el 1888 per una nova construcció, Sant Salvador Nou del Quer. Està situada dalt d'un turó del mateix nom a 515 m a l'esquerra del riu Cardener, dins l'angle nord-oriental del terme. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici d'una nau amb absis, ara desaparegut i del que resta l'arc d'arrencada, amb contraforts als murs laterals. La porta és quadrada, moderna i a sobre té una petita rosassa.
Presenta una nau rectangular de 5 m. d'ample per 7 m de llarg, sense absis (fou ensorrat). En un lateral s'aprecia encara el portal antic ara mig tapat per un contrafort. La façana és molt simple: té una porta, un ócul en la part superior i acaba amb un campanar d'espadanya doble i acaba amb un campanar d'espadanya doble. Tot l'edifici és de pedra. És una capella romànica tardana que sofrí algunes modificacions: aterrament de l'absis, i afegidura dels contraforts

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador Nou del Quer)

És una església del municipi de Súria (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una ermita situada al bell cim de la muntanya (518m). Presenta una nau rectangular de 6'25 d'ample per 12'5 m de llarg, amb un cos annex a la part esquerra destinat a sagristia. En l'exterior presenta un banc corregut (pedra) que recorre totes les parets a excepció de la façana.
La construcció es realitzà amb pedres i totxo (reconstrucció se n'utilitzaren alguns). Fou creada en el s.XIX seguint els criteris de l'època i la zona el que ens dona el seu estil rural. Tot l'exterior està pintat de blanc a excepció dels angles on hi ha un remat fet amb pedra vermellosa.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Sadurní del Pla)

És una església inicialment romànica i modificada durant el segle XVIII que presenta encara indicis de l'estructura primitiva formada per una església d'una sola nau coberta amb volta de canó i coronada a llevant per un absis semicircular coberta a quart d'esfera. La porta original segurament s'obria al mur de migjorn; avui en aquest mur hi ha una petita capella que feia de sagristia. El temple fou sobrealçat al segle XVIII i es decorà l'interior en estil neoclàssic; a més, es va arrebossar el parament extern i intern. L'aparell de l'església romànica que encara es conserva és fet amb blocs de pedra disposats en filades i a trencajunt. És una obra d'Avinyó protegida com a bé cultural d'interès local. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Vallhonesta)

És una església romànica del municipi de Sant Vicenç de Castellet, a la comarca del Bages. Està situada a la banda de llevant del municipi, al vessant meridional de la vall del torrent de Rubió. Exercia les funcions parroquials de l'antic terme de Vallhonesta. És una església que ha sofert diverses remodelacions: amb elements del segle XI, romànic llombard, ben apreciables a l'absis, i posteriors reformes del segle XII i segle XIII, quan s'hauria construir el campanar d'espadanya sobre el mur de ponent. De l'època del barroc correspondria la sagristia. Els entesos també diuen que podria tractar-se d'una església inicialment preromànica, que tenia coberta de fusta.
L'orientació del temple és la típica del romànic, amb l'absis orientat a orient des d'on surt el sol i la nau amb accés des de migdia per gaudir de la millor exposició del sol. L'edifici d'una sola nau amb l'absis a llevant decorat amb cinc grups d'arcs llombards cecs entre bandes i una finestra al mig d'arc de mig punt i doble esqueixada, cobert amb volta de quart d'esfera i sobrealçat a partir dels arcs llombards amb un aparell més petit. L'element més singular és el campanar que es troba a ponent, format per quatre obertures molt esveltes situades en dos pisos en un mur que continua respecte al mur de l'església. Les quatre obertures són cobertes amb arcs de mig punt de petites dovelles. En el mateix mur, a més dels forats de les bastides, hi ha unes espitllera central. Al mur de tramuntana hi ha l'afegitó d'una sagristia de l'època del barroc (segles XVII i XVIII), a la que s'accedeix a través d'una porta des del costat esquerre interior de l'absis. La volta interior, de canó, va ser revestida tardanament per altra volta recolzada sobre dos arcs de reforç adossats interiorment als murs de la nau, per això l'interior és força més estret que l'exterior. La portalada s'obre al mur de migjorn, d'arc de mig punt adovellat, que va ser reoberta en la restauració entre 1952-55, tapant la porta tardana que s'obria al mur de ponent. A la part final de l'església hi havia un cor modern al que s'accedia per una escala al costat de la porta. A l'interior hi havia dos altars laterals que van desaparèixer durant la Guerra Civil de 1936: un dedicat a la Verge del Roser i l'altre a Sant Josep.
L'interior conserva una antiga decoració de pintura de temes geomètrics o florals estilitzats, gairebé idèntiques a les del Marquet o Matadars, però que es van malmetre en ser decorada i pintada de nou el 1884.
Altres elements d'interès històric que es conserven són: l'ara de pedra de l'altar, una pica baptismal que està a l'exterior, i diferents lloses amb inscripcions de l'antic cementiri. També es conserva un sarcòfag de pedra romànic, així com la pedra de l'antic altar que es troba a l'interior de l'església

 

Escultors Catalans (Emília Xargay i Pagès)

Nacio en Sarrià de Ter (Girona), 22 de novembre 1927 - L'Escala (Girona), 28 de desembre de 2002) fou una pintora, ceramista i escultora catalana. Va treballar amb tècniques tan diverses com l'orfebreria, el mural, la ceràmica, el dibuix, els cartells i els tapissos, entre d'altres. La seva obra s'identifica per un gran expressionisme i una forta presència de les figures geomètriques. Va formar part del III Cicle Experimental d'Art Nou i el 1951 va ser una de les fundadores del grup Indika.
La seva obra es pot trobar als museus de São Paulo, Perpinyà, al Museu d'Història de la Ciutat de Girona, al Museu d'Art Modern de Barcelona, al Museu Comarcal de la Garrotxa i al Museu Nacional d'Art de Catalunya

Escultors Catalans (Xavier Medina i Campeny)

Barcelona, 1943. Net de Josep Campeny i besnet de Damià Campeny. Autodidacte. Ha exposat a Mataró, Lió, Barcelona i Madrid, en exposicions col·lectives a Madrid, Basilea, Legnano, etc. Adoptà la tècnica constructivista (1963-65), i la seva obra acusà després influències de l’onirisme i del pop-art (fins el 1970). Posteriorment, trobà un estil plenament personal, en el qual representacions figuratives sense expressivitat són manipulades com formes pures, a la recerca d’una bellesa plàstica. Des del 1974 resideix a Nova York.

Escultors Catalans (Josep Maria Xart i Casanova)

Barcelona, 11 de maig de 1948 - La Seu d'Urgell (Lleida), 17 d'octubre de 2006. L'escultor de l'Alt Urgell i Organyà, on tenia les arrels familiars. El 1971 va començar a participar en exposicions col·lectives i el 1975 ja va realitzar les seves primeres mostres pròpies a París, Nova York i Sitges. En la seva dilatada carrera artística també va exposar a Andorra, Anglaterra, Argentina, Alemanya i Itàlia, a més a més de continuar-ho fent arreu de Catalunya i d'Espanya.
Entre d'altres guardons, Xart va rebre del Premi de Belles Arts Sant Jordi dels Països Catalans amb l'obra “El gran pensador”. Una de les seves obres més conegudes pel gran públic, però, és l'escultura ‘Gol de Wembley', que presideix l'entrada principal de l'estadi del Futbol Club Barcelona.
L'escultor d'Organyà va començar a integrar-se a la vida cultural de la comarca als anys setanta amb el moviment Comunicació Actual. Els darrers anys de vida, Xart va centrar l'activitat en un obrador de Montferrer, on també tenia vincles familiars

Escultors Catalans (Walter Cots Figuerola)

Costa Rica, 1908 - Barcelona, 2004. Escultor que s'identifica en la línia estilística de l'escola neoclàssica catalana del segle passat. Inicia els seus estudis a la Llotja de Sant Jordi de Barcelona, completant la seva formació artística amb l'escultor Josep Viladomat, així com en els tallers dels escultors italians Bikini.
Convé remarcar una densa producció d'imatges sacres, -fetes tan sols per encàrrec, no per inspiració o devoció- repartides per diferents indrets de la geografia catalana: Monestir de Poblet, església dels Mercedaris de Barcelona, convent de les Carmelites, etc. També trobarem imatges de temes variats en diferents espais públics (escultures temàtiques a Cardona i Cervelló, etc.). Aquesta producció es completa amb la quantitat d'escultures d'inspiració i creació pròpia; repartides tant aquí com altres indrets, especialment als Estats Units.

Fou un entusiasta estudiós de l'Art Romànic, així doncs trobem també en la seva producció moltes escultures sobre temes al·legòrics d'aquest estil. A puntualitzar diferents bustos de rellevants personalitats, com és el cas del bust del Dr. Trueta. Les seves obres de creació, si bé fruit de la seva formació neoclàssica, al principi eren d'un accent marcadament figuratiu, però a poc a poc va anar cercant altres camins, deixant aquesta etapa per endinsar-se en formes cada vegada més impressionistes, no tan figuratives. Però això si, inspirades en motius realistes, si bé també arribar a una certa abstracció de formes. Walter Cots Figuerola, va ser professor d'escultura a l'escola del treball i tenia un taller d'escultures propi dins del recinte del Poble Espanyol de Montjuïc.

Escultors Catalans (Moisès Villèlia i Sanmartín)

Barcelona, 1928 - Barcelona, 1994. Fou un escultor i poeta català. Va viure també a París a finals dels anys seixanta, a Quito i a Buenos Aires entre 1969 i 1972. Va formar part del Club 49, fundat per Joan Prats i va col·laborar intensament amb Oriol Bohigas, Jordi Estany, Enric Tous, Josep Maria Martorell, Joan Miró, Àngel Ferrant, Antoni Tàpies, Fernando Lerín, Sebastià Gasch, Josep Lluís Sert, Joaquim Gomis, Joan Brossa, Michel Tapié, Pierre Matisse, Jaques Dupin.

Escultors Catalans (Xavier Vilató i Ruiz)

Barcelona, 11 de novembre de 1921 - París (França), 10 de març de 2000. Mes conegut com Javier Vilató. Va desenvolupar la seva carrera, com a pintor, gravador i escultor, entre Barcelona i París, on va arribar l'any 1946, acompanyat pel seu germà Josefín (J. Fin) gràcies a una beca de l'Institut Francès. Nebot de Pablo Picasso (fill de la seva germana Lola i del neuropsiquiatra Joan Baptista Vilató), a París va esdevenir gendre del pintor Élie Lascaux, el qual era cunyat de Daniel-Henry Kahnweiler i oncle polític de Michel Leiris, tots ells noms destacats de l'art del seu temps, quan París n'era el centre de referència internacional.

L'any 1939, tot just abandonar el camp de concentració d'Argelers, on havia estat confinat amb el seu germà, va començar una carrera artística molt intensa (pintura, dibuix, escultura, gravat, ceràmica, murals...) que, amb el temps, va obrir-li les portes de centres com el Museu d'Art Modern de Nova York, el Georges Pompidou de París o el Reina Sofia de Madrid.
Vilató va ser un artista vital, apassionat, enèrgic, traductor de la llum i el color mediterranis que l'acompanyaren sempre, tant a Barcelona, com al Midi francès o als estius alacantins. Defensà sempre l'autenticitat, fugint de conceptes establerts o de moda. La seva obra, tan centrada en els temes del seu entorn, expressa una manera de viure la vida a través de l'art.

L'estreta relació de Vilató amb el seu oncle arribà a ser gairebé fraternal, tot compartint tant interessos artístics com l'atracció pel Mediterrani o confidències i secrets amorosos, un fet que comportà un intercanvi recíproc, més enllà de ser una relació exclusivament unívoca. Això explica, per exemple, el paper destacat que Vilató tingué l'any 1970 en la donació de les obres del seu oncle, custodiades per la seva família, a l'Ajuntament de Barcelona, fons clau del Museu Picasso. El 2012, i sota el títol Vilató (1921-2000). Barcelona-París. Un camí de llibertat es van organitzar 5 exposicions, comissariades pel fill de l'artista, Xavier Vilató, a diferents museus i galeries de la ciutat de Barcelona: Museu Picasso ("Gent"), Museu Frederic Marès ("En bronze"), a l'Espai Volart2 de la Fundació Vila Casas ("Bestioles"), la Sala Dalmau ("Coses") i la Galeria Joan Gaspar ("En paper"). En total eren més de 170 obres, representatives de totes les èpoques i facetes de la seva trajectòria creativa.