Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia de Provençana)

És una església romànica de l'Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), protegida com a bé cultural d'interès local. Església romànica de tres naus separades per arcades de mig punt que recolzen sobre pilars rectangulars. Les voltes són reconstruïdes, la de la nau central és de canó i les laterals són voltes de quart d'esfera, i es recolzen sobre una línia d'impostes. No es conserven els absis romànics i l'actual està embegut en la sagristia
La façana té el parament del mur fet amb carreus regulars i ben col·locats, amb carreus més grossos a les cantonades fent línies de reforç. El portal presenta una arquivolta de mig punt amb motllures ornades amb fulles i motius geomètrics. Dues de les motllures es recolzen sobre dues columnes fines, coronades amb un capitell de tipus corinti tosc. Al timpà es pot llegir la inscripció: "Anno Millessimo duecentessimo primo actum est hoc mense marcio a quodam magistro A" que dona la data de construcció del timpà (març de 1201) i la inicial "A", atribuïda al suposat mestre d'obres de l'església.

A la façana nord hi ha una finestra de forma el·líptica que no es correspon a l'estil de construcció romànic. També hi ha dos arquets inscrits a la part inferior del mur que són difícils de datar o situar. L'espadanya de la façana de ponent és moderna. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Tomàs de Ventajola)

És una església del municipi de Puigcerdà (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Documentada a partir de l'any 958 com a pertanyent al monestir de Sant Miquel de Cuixà en el precepte del rei Lotari i confirmada en la butlla del papa Joan XIII l'any 968, i encara altre cop l'any 1011 en la butlla de Sergi IV.

L'edifici d'estil romànic consta d'una nau rectangular amb absis semicircular; els seus murs originals eren d'uns vuitanta centímetres de gruix, segurament amb una coberta de fusta, que va ser modificada posteriorment realçant les parets a un metre i mig i coberta amb volta de rajoles. S'hi ha afegit una capella lateral. Té un campanar de cadireta de dues obertures 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Iscle i Santa Victòria de Béixec)

És una església romànica del poble de Béixec al municipi de Montellà i Martinet (Baixa Cerdanya) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'església va ser enderrocada entre el 1936 i 1939. Les ruïnes d'aquesta església són a la part alta del poble. De l'edifici només en queda el llenç del mur nord. Aquest mur de la part septentrional de la nau té una arcada buidada en el mateix mur amb dovelles de pedra tosca que devia contenir un altar. Per les seves característiques sembla un edifici del segle xii. Els veïns de Bèixec en un esforç col·lectiu han netejat de runa i han dignificat l'edifici i l'entorn. La parròquia apareix esmentada per primer cop a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell juntament amb Montellà

Cineastes Catalans (Manuel Huerga)

Barcelona, 20 d'octubre de 1957. És un guionista, director de cinema i de televisió català. Va estudiar Geografia i Història a la UB (Cinema i Vídeo experimental) 1975-1979.L'any 1977 funda Film Vídeo Informació (FVI) juntament amb Eugènia Balcells, Eugeni Bonet i Juan Bufill. Des d'aquesta plataforma publiquen dos números de la revista fanzine "Visual" i organitzen activitats destinades a la difusió del cinema i el vídeo de caràcter experimental i d'avantguarda. Destaquen sessions de "Expanded Cinema" i films de Philippe Garrel amb la cantant Nico en directe.

Des de setembre de 1983, data de l'inici de les emissions de TV3, Manuel Huerga inicia la seva trajectòria televisiva com a director i realitzador de programes, com ara: Estoc de pop (1983-85), magazine de cultura pop, exposicions, còmic i noves tendències, que inclou reportatges, entrevistes i concerts en directe; Arsenal (1985-1987); Clip-Club (1986); Max Headroom Show (1986); o Arsenal Atlas (1987).
Entre 1990 i 1992 és director de la Cerimònia d'inauguració i Clausura dels Jocs Olímpics Barcelona'92, assessor a la direcció de les Cerimònies d'inauguració i clausura dels XXV Jocs Paralímpics de Barcelona'92 i guionista i supervisor artístic de la Cerimònia Inaugural dels III Jocs Esportius Special Olímpics de Barcelona'92.
Entre 1997-2003 és director de BTV (Barcelona Televisió), i el 2004 és nomenat responsable d'Audiovisuals del Fòrum Universal de les Cultures. El 2015 va signar un manifest de suport a Barcelona en Comú.

Cineastes Catalans (Gonzalo Herralde i Grau)

Barcelona, 1949. És un distribuïdor de documentals i director de cinema català, germà de l'escriptor i editor Jordi Herralde Grau i c.onegut com a Gonzalo Herralde És conegut per haver dirigit pel·lícules com La muerte del escorpión, Raza, el espíritu de Franco i El asesino de Pedralbes. va començar estudiant Medicina. Al tercer any, quan anava a especialitzar-se en psiquiatria, ho va deixar a causa dels canvis ideològics que va patir la facultat durant aquella època. Aquest interès per la psiquiatria, però, va influir en pel·lícules com Raza, el espíritu de Franco, El asesino de Pedralbes i Vértigo en Manhattan. Un cop ja havia deixat la universitat va decidir encaminar la seva vida cap a les arts estudiant teatre, història de l'art i cinema. Va començar a estudiar teatre a l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual. Aquí s'adonà que no estava fet per a la interpretació i va començar a estudiar història de l'art on va fer amistat amb Enrique Vila-Matas, Mario Gas i Cristina Fernández Cubas, qui més endavant es convertirien en personalitats del món del teatre, el periodisme i l'escriptura.

Després de veure Pierrot le fou de Jean-Luc Godard (1965) va ser quan va decidir definitivament fer cinema. Va assistir a les classes Noël Burch al francès Institut de Formation Cinématographique de París on només veien i analitzaven la pel·lícula de Robert Wiene, El gabinet del Dr. Caligari (1920). Molt més va aprendre a l'Escola de Cinema Aixelà, on va poder filmar amb una súper-8 i muntar. Durant aquesta etapa d'aprenentatge va sorgir el seu primer curtmetratge, Cartel (1970), un assaig sobre els Aparells Ideològics de l'Estat fet conjuntament amb Gustau Hernández. Posteriorment, Herralde, va fer tres curtmetratges més abans del seu primer llargmetratge. El B. va a Nueva York (1971), considerat un esborrany de Vértigo en Manhattan; Un cochero IMpertinente (1973), un curt relacionat amb el llenguatge; i Mi terraza (1974), projecte encarregat per un grup d'arquitectes que fa una radiografia de la ciutat i els diferents estatus de la societat filmant les terrasses de diferents zones de Barcelona i Catalunya.

L'any 1974, juntament amb Oriol Regàs, Gonzalo Herralde funda la productora Producciones Septiembre[4] amb la qual farà la seva primera pel·lícula de llarga durada, La muerte del escorpión (1975). Es tracta d'un thriller que relata l'embolic amorós entre una exactriu, el seu marit que és productor i un guionista. Dos anys més tard, al 1977, i amb la mateixa productora, va realitzar el projecte Raza, el espíritu de Franco (1977) amb la col·laboració de Romà Gubern. És un documental que es va realitzar just després de la mort del dictador on apareixen entrevistes a Pilar Franco, la germana del general, i a Alfredo Mayo, actor que el va interpretar a la pel·lícula de José Luis Sáenz de Heredia, Raza (1941).

Per al següent projecte es va centrar en l'assassinat d'un matrimoni de la zona alta de Barcelona. El asesino de Pedrables (1978) és un documental que s'endinsa en la ment i la persona de José Luis Cerveto, autor del crim i antic majordom de la família, mitjançant entrevistes amb el mateix Cerveto des de la presó d'Osca. El film, que també convida a anar més enllà i reflexionar sobre els serveis penitenciaris de l'estat, va tenir un gran reconeixement i va ser presentada a diversos festivals de cinema d'arreu del món, com el de Nova York, Sant Sebastià o San Francisco.

A principis de la dècada dels 80, Herralde es planteja encaminar el seu cinema cap a un públic més internacional. Primer va anar a viure a Nova York, on va conèixer a Tom Luddy, director del Pacific Film Archive de Los Angeles que el va dur a diversos festivals de cinema independent. El seguit de viatges en avió que va fer durant l'estada de 3 anys a Nova York van donar-li la idea per a la seva següent pel·lícula Jet Lag o Vértigo en Manhattan (1980), un thriller on la descompensació horària causada per un vol de llarga distància pren un rol clau a la història d'una dona que va a buscar a un antic amant.

El següent projecte en el qual es va endinsar va ser l'adaptació cinematogràfica de l'obra de Juan Marsé, Últimas tardes con Teresa (1984). Pepón Coromina, amic d'Herralde i productor amb qui ja havia treballat a Vértigo en Manhattan i El asesino de Pedralbes, va aconseguir el guió i va ajuntar a l'autor i al director perquè en fessin la pel·lícula. El tàndem Marsé-Herralde no va acabar de funcionar, però la rebuda del públic va ser suficientment bona.

Laura a la ciutat dels sants va ser la següent novel·la que Herralde va dur al cinema. Laura a la ciutat dels sants (1987) va esdevenir una bona adaptació, tot i les diferències que presentaven novel·la i film. Abans, però, va dur a terme un altre projecte: Procés a l'atzar (1985), un film que documentava la trobada de científics que es va fer al teatre museu Dalí aquell mateix any i que va durar dos dies. Va ser produït per Trasbals, la productora que Herralde va fundar poc abans.

L'última pel·lícula que va rodar Gonzalo Herralde va arribar sis anys després de Laura a la ciutat dels sants i va ser La febre d'or (1993), adaptació de la novel·la de Narcís Oller. La versió per a la televisió constava de 3 parts i una durada total de cinc hores, però per motius de distribució, la versió per a cinema va haver de ser retallada fins a les dues hores i tres quarts. L'acollida a taquilla tampoc va ser massa bona i Trasbals es va veure en perill. A partir d'aquest moment, des de la productora, es van dedicar a la distribució de vídeos culturals. Van començar amb episodis del programa A fondo de Televisió Espanyola i va seguir amb el programa de Pivot Apostrophes, Architectures de la cadena ARTE, entre d'altres.

Cineastes Catalans (Mauro Herce Mira)

Bacelona, 1976. És un director de fotografia i director de cinema català. Es va graduar en enginyeria i belles arts, i posteriorment estudià cinematografia a l'EICTV de San Antonio de los Baños i a l'Escola Nacional Superior Louis Lumière de París. Va debutar com a director de fotografia el 2003 amb el curtmetratge Estoy gut d'Ignacio Ceruti, i el seu primer treball destacat fou a Les dues vides d'Andrés Rabadán (2008) de Ventura Durall. El 2010 va guanyar el premi a la millor fotografia de Madridimagen pel seu treball a Ocaso del xilè Thoo Court. El 2014 va guanyar el premi Magnolia del Shanghai Television Festival per Els anys salvatges.

El 2015 debutà com a director de cinema amb el llargmetratge Dead Slow Ahead, amb el que va guanyar el premi a la millor pel·lícula al Doclisboa, un premi especial als IV Premis Días de Cine, el premi al millor documental als IV Premis Feroz, una menció especial al Festival Internacional de Cinema de Jeonju, el premi al millor documental al Festival Internacional de Cinema Documental de Jihlava, el premi Richard Leacock al Festival de Cinema de Las Palmas, el premi especial del jurat al Festival Internacional de Cinema de Locarno i una menció especial al Festival de Cinema Europeu de Sevilla.

Cineastes Catalans (Teresa de Pelegrí)

Barcelona, 1968. És una guionista i directora de cinema catalana. El 1990 va dirigir el seu primer curtmetratge De nou a deu i el 1994 el curtmetratge Roig, amb guió coescrit amb Dominic Harari i protagonitzat per Francesc Orella. Ella i Dominic Harari van signar alguns guions conjuntament amb Joaquim Oristrell, com Novios (1999), Sin vergüenza (2001) i Inconscients (2003). El 2001 fou nominada al Goya al millor guió original amb Dominic Harari i Joaquim Oristrell per Sin vergüenza i al Goya al millor guió adaptat amb Dominic Harari i Sigfrid Monleón per L'illa de l'holandès, alhora que guanyava la Biznaga de Plata del Festival de Màlaga per Sin vergüenza.

Juntament amb Dominic Harari van dirigir i fer el guió de Seres queridos, ambientada en el conflicte arabo-israelià amb el qual van guanyar el premi del jurat al Festival del Cinema de Comèdia de Montecarlo i al Festival del Cinema de Comèdia de l'Alpe d'Huez, i el premi del Festival de Cinema de Jerusalem. El 2005 va guanyar el Premi Barcelona de Cinema per Inconscients. El 2008 va fer el guió de la minisèrie Serrallonga, amb la qual va ser nominat com a millor pel·lícula de televisió als Premis Gaudí 2009. El 2014 va dirigir amb Harari The Food Guide to Love, amb la qual foren nominats per la Biznaga d'Or al Festival de Màlaga.

Cineastes Catalans (Sara Gutiérrez Galve)

Barcelona, 1994 És una cineasta catalana. Es graduà en Comunicació Audiovisual per la Universitat Pompeu Fabra on començà a desenvolupar el que serà el seu primer llargmetratge: Yo la busco produïda per Nanouk Films El film va ésser tutoritzat pels cineastes Jonàs Trueba , Mar Coll i Javier Rebollo.
Yo la busco, allunyada de tòpics, retrata una parella d'amics a la crisi vital de la pèrdua de la joventut. Va rebre el Premi al millor actor protagonista (Dani Casellas) al Festival de Màlaga 2018 i també fou premiada com a Millor pel·lícula al Festival d'Audiovisual Català Som Cinema. L'any 2019 fou una de les nominades a millor pel·lícula als Premis Gaudí

Cineastes Catalans (Fernando Guillén Cuervo)

Barcelona, 11 de març de 1963. És un actor, guionista i director català. És fill dels actors Fernando Guillén i Gemma Cuervo i germà gran de Cayetana Guillén Cuervo. a començar com a assistent de direcció teatral en el Teatro Bellas artes de Madrid, i des de llavors desenvolupa una intensa labor professional com a actor tant en els escenaris com en la petita i la pantalla gran.

Al costat de Karra Elejalde va escriure el guió i va dirigir Año mariano (2000), en la qual apareix el seu pare. Va dirigir Los managers (2006) i, com a guionista, també va treballar en Los nuvios búlgaros que va coproduir, i Airbag, en la qual té papers protagonistes.
Com a actor també ha aparegut en pel·lícules com El mar y el tiempo, El amante bilingüe, Boca a boca , You're the One (una historia de entonces), Vorvik o Quantum of Solace.

Ha tingut altres importants participacions televisives, en sèries com Tirando a dar, Javier ya no vive solo, Sin tetas no hay paraiso, Los misterios de Laura, etc. El 2016 encapçala el repartiment de El Caso. Crónica de sucesos.
En teatre ha treballat en obres com El vergonzoso en palacio, dirigida per Adolfo Marsillach, Juli César (1988), amb direcció de Lluís Pasqual o Wilt, de Tom Sharpe (2012). En les eleccions generals del 20 de novembre de 2011 va donar suport a la candidatura del PSOE encapçalada per Alfredo Pérez Rubalcaba.
 Des de 2012 va mantenir una relació sentimental amb l'actriu Ana Milán, casant-se finalment a Florida el 2015. El gener de 2016, no obstant això es divorciarien

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Guillem de la Prada-Llívia)

És una obra romànica de Llívia (Baixa Cerdanya) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Ermita amb porta de mig punt i amb una obertura d'ull de bou a la façana, damunt la porta d'entrada. Les parets són de còdols, pedra i blocs d'angle, rejuntats amb ciment. La part superior dels murs estan totalment cimentats. La coberta és a dues vessants, i al seu bell mig hi ha un petit campanar d'espadanya

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de Predanies)

És una església romànica que es troba al nucli de Prats, del municipi de Prats i Sansor a la comarca de la Baixa Cerdanya. Està situada sobre un turó del serrat Solà. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. Consta d'una sola nau amb absis semicircular i una petita capella lateral a l'esquerra amb un arc de mig punt i una finestra. En l'absis s'obre una finestra absidal de mig punt. Entrant a la dreta s'observen uns esglaons i una obertura de mig punt, avui tapada, que era l'antiga porta. La porta original es troba a la paret del migdia amb arc de mig punt realitzat amb dovelles rústegues. La porta de l'entrada principal amb un petit òcul i el campanar de cadireta a la mateixa façana són modificacions més tardanes. Damunt de la porta s'obre un ull i s'aixeca el campanar amb espadanya d'una sola obertura, on hi ha una gran esquella com a campana. La construcció és amb pedra calcària ben tallada i arrebossada

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Soriguerola)

És una església romànica situada a l'entitat de població de Soriguerola pertanyent al municipi de Fontanals de Cerdanya a la comarca de la Baixa Cerdanya. És una obra protegida com a bé cultural d'interès local.
És una petita església d'una sola nau amb volta de canó lleugerament apuntada, amb la porta al sud, essent molt estreta i baixa. El campanar, a l'oest, és en forma d'espadanya senzilla, havent perdut les llosses. Sota del campanar s'obra una petita finestra. L'altar és en hemicicle i té finestra absidal de mig punt. Actualment l'església està tota enguixada i pintada, trobant-se en força mal estat. S'observa una petita esquerda al llarg del sostre de la nau. Per l'exterior cal senyalar que la teulada de l'absis està plena d'herbes i que s'observa petites formacions de pedres disposades en "opus spicatum". Al costat nord-est s'hi troba adossada una construcció nova. El frontispici a la part meridional està construït amb filades d'opus spicatum i amb un campanar de cadireta petit i descentrat. A l'absis també s'aprecia l'opus spicatum i una finestra, amb doble esqueixada, en el seu centre.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Víllec)

És una església romànica que es troba a l'entitat de població de Víllec pertanyent al municipi de Montellà i Martinet a la comarca de la Baixa Cerdanya. És mencionada per primera vegada en un document de l'any 1054.
Datada del segle XIII, consta d'una única nau de gran longitud respecte a la seva amplada, coberta amb una volta d'arc lleugerament apuntat i amb un absis central que presenta una finestra de doble esqueixada. Els murs de la nau són més gruixuts a l'últim tram per una reconstrucció posterior, que a més a més van adossar, en ambdues bandes, tres arcs de mig punt. A l'esquerra de l'entrada a l'església es troba la pila baptismal.
La portalada és d'arc de mig punt i està realitzada amb dovelles bastant grans i ben treballades, sobre la porta hi ha un petit òcul una mica descentrat. La mateixa paret de la façana acaba en un campanar de cadireta biforada. Posteriorment es va transformar a campanar de torre en construir tres parets i un sostre a dues aigües. 

 

Cineastes Catalans (José Luis Guerín)

Barcelona 1960. És un guionista i director de cinema català. Antic professor dels Estudis de comunicació audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra (UPF), actualment forma part de l'equip docent del Màster en Documental de Creació que s'imparteix a l'Institut d'Educació Contínua de la mateixa universitat. Guardonat l'any 1999 amb el Premi Nacional de Cinema concedit per la Generalitat de Catalunya, l'any 2001 fou guardonat amb el Premi Nacional de Cinematografia concedit pel Ministeri de Cultura d'Espanya. La trajectòria de José Luis Guerín està marcada per una voluntat ferma de defugir tota mena de convencions. El cineasta dilueix la frontera entre el que es denomina ficció i el que es considera documental, i construeix una obra que no té en compte ni normes, ni modes ni gustos. Des que va firmar Los motivos de Berta (1984), que es podria considerar el seu debut professional, tan sols ha realitzat quatre pel·lícules més. Aquest llarg silenci cinematogràfic evidencia la minuciositat de la seva tasca, el que triga a concebre una idea, treballar-la i desenvolupar-la, fins a arribar a enllestir el film. No té presses ni urgències, fa el que vol i el que es pot permetre, seguint el model d'alguns dels cineastes que més admira, entre els quals destaquen Robert J.Flaherty, Robert Bresson, Jean Eustache o Víctor Erice.

Guerín es va estrenar amb La Hagonía de Agustín, amb H, un curtmetratge en súper 8 rodat el 1975, que descriu les tortures que una mà humana anònima infligeix a un escarabat. Després va realitzar alguns curts que neixen de la fascinació per l'obra de Carlos Saura i Geraldine Chaplin, com 'Furvus' (1976) i Apuntes de un rodaje (1982); diverses pel·lícules plantejades com a diaris filmats d'altres persones i cròniques sentimentals, com Acuérdate de Isabel (1977), La dramática pubertad de Alicia (1978); d'altres que volen atrapar la fascinació del mateix cinematògraf i la naturalesa íntima de la projecció cinematogràfica, com ara El orificio de la luz (1977); o bé treballs d'arrel més formalista com Naturaleza muerta (1981), inspirat en el quadre de Jean Siméon Chardin Les natures mortes.

Los motivos de Berta es va titular en una primera fase Fantasías de pubertad. D'aquesta manera, el cineasta establia un evident nexe amb alguns dels seus treballs en format curt i de característiques més intimistes. La pel·lícula es va filmar en blanc i negre, va comptar amb la fotografia del seu col·laborador més habitual en aquesta etapa, el també director Gerard Gormezano, i va rebre la influència, més o menys reconeguda, de Bresson i Dovjenko.

Guerín va viatjar després fins als llocs de la Irlanda edènica on John Ford va rodar The Quiet Man ('L'home tranquil', 1952), per marcar noves pautes en el documental de creació amb Innisfree (1990), que és una revisitació i una fantasia. En cap cas, però, es tracta d'un exercici de nostàlgia cinèfila.
Seguiria després la hipnòtica Tren d'ombres (1996), un assaig narratiu sobre els mecanismes de representació i pervivència del cinematògraf, un autèntic tractat sobre la memòria del cinema, i En construcció (2001), la seva obra més popular i guardonada, on captura la transformació física i ètica del Raval barcelonès. El seu darrer treball estrenat és 'A la ciutat de Sylvia' (2007), una exploració de les ciutats i els records sentimentals que ens les defineixen. També va realitzar una instal·lació fotoseqüencial relacionada amb aquest film, Las mujeres que no conocemos, presentada a la Biennal de Venècia del 2007 i al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona el 2008. Viatger del cinema, ha rodat molt material els dos darrers anys per a una nova pel·lícula

Cineastes Catalans (Lluís Maria Güell i Guix)

Barcelona, 1947. És un director de televisió i cinema català. Ha dirigit sèries com Arnau, Andorra, entre el torb i la Gestapo, Ventdelplà, Les veus del Pamano i Ermessenda (sobre Ermessenda de Carcassona), i també ha fet de productor executiu de Mar de fons. L'any 2003 va debutar en el cinema amb la pel·lícula Nudos.
Va estar nominat als Premis Gaudí 2009 a la millor pel·lícula per a la televisió per Les veus del Pamano, basada en la novel·la de Jaume Cabré. L'any 2010 va descriure la seva sèrie La granja (emesa el 1989) com «neorealisme català», «precursora de les sèries dramàtiques de TV3»

Cineastes Catalans (Romà Guardiet i Bergé)

Barcelona, 1945. És un cineasta català. El 1970 es llicencià en física i el 1975 es doctorà en matemàtiques. Tanmateix, des del 1966 es dedicà al cinema independent, i durant dels anys 1970 va viure a Nova York, Berkeley i a Sydney, on va formar part dels grups de cinema independent i underground i va rodar alguns curtmetratges, un dels quals Yellow Flowers (1971), va guanyar un concurs convocat per l'Australian Council for the Arts.

A finals de la dècada del 1970 va tornar a Catalunya, on treballà com a professor a la Universitat Autònoma de Barcelona i va escriure poesia. Posteriorment es doctoraria en comunicació audiovisual a la Universitat Ramon Llull i des del 1999 és professor de comunicació i guió a la Fundació Blanquerna.
Simultàniament va dirigir el curtmetratge Idil·li xorc (1983), basat en un conte de Víctor Català i amb el qual va guanyar el premi al millor curtmetratge (un milió de pessetes) als II Premis de Cinematografia de la Generalitat de Catalunya. El 1984 va fundar la productora Quasar amb Joan Pueyo i Antonio Chavarrías. El 1985 va dirigir un episodi de la sèrie Tot queda en família, emesa a TV3, i no dirigiria el seu primer llargmetratge fins 1991: Solitud, basat en la novel·la homònima de Víctor Català i protagonitzada per Omero Antonutti, i que no es va poder estrenar fins 1996. La seva següent pel·lícula, El somni de Maureen (1993), no ha estat estrenada.

Cineastes Catalans (Roger Gual)

Barcelona, 12 de novembre de 1973. És un director de cinema català. Estudia Disseny gràfic a l'escola Elisava de Barcelona i comença dues carreres que mai acaba: Administració i Direcció d'Empreses i Història de l'Art a la Universitat de Barcelona. El 1998 se'n va a viure a Nova York, treballa com a freelance en publicitat i al mateix temps estudia cinema. Un any després marxa a Cuba on va realitzar un Taller de guió i realització a l'Escola Internacional de San Antonio de los Baños.

El 2001 escriu i dirigeix amb Julio Wallovits la pel·lícula Smoking Room. El llargmetratge es va presentar a la 5a Edició del Festival de Cinema Espanyol de Màlaga, on va rebre els premis al Millor Guió, a la Millor Interpretació masculina (per a tot el repartiment) i el Premi Especial del Jurat.

El juliol de 2003, dirigeix i estrena l'obra de teatre La Pata Negra amb Vicenta N'Dongo per al Festival Grec de Barcelona i al Mercat de les Flors. I en 2004 coescriu i codirigeix un espectacle anomenat "Muntant Pollastres" amb el clown Jango Edwards per al Fòrum de les Cultures de Barcelona. El 2005 escriu i dirigeix el seu segon llargmetratge, aquesta vegada en solitari, anomenat Remake i que es va estrenar a les sales el 21 d'abril del 2006.

El juny de 2013 va estrenar Menú degustació, un film interpretat per Jan Cornet, Clàudia Bassols, Vicenta N'Dongo, Fionnula Flanagan, Stephen Rea i Togo Igawa. El film parla que amb un any d'antelació en Marc i la Raquel aconsegueixen reservar taula en un dels millors restaurants del món, en un racó de la Costa Brava. Quan arriba el dia escollit resulta que en realitat ells ja fa temps que no estan junts, però no per això renuncien a la cita.[2] Entre el seu palmarès destaquen: la Menció Especial del Jurat en el Festival Internacional de Karlovy Vary; la nominació al Premi Fassbinder a la Millor Opera Prima, en els premis de l'Acadèmia de Cinema Europeu; el premi a la Millor Òpera Prima en el Festival de Tudela i en la Mostra de València. El 2003, van rebre el Goya a la millor direcció novell. Smoking Room es va estrenar en sales comercials a mitjans de juny del 2002. Remake és la seva segona pel·lícula i el seu debut en solitari.

Cineastes Catalans (Jordi Grau i Solà)

Barcelona, 27 d'octubre 1930 - Barcelona, 26 de desembre de 2018. Fou un director de cinema català que va desenvolupar la major part de la seva filmografia entre la dècada de 1960 i 1970. Guionista, actor i director, Grau va donar sobrades mostres de versatilitat en la seva carrera cinematogràfica, passant per gèneres com el cinema documental, cinema compromès socialment, cinema experimental i el cinema fantàstic. Va començar treballant com a grum al Gran Teatre del Liceu i continuà a l'Institut del Teatre. Estudià al Centro Sperimentale di Cinematografia de Roma. Va començar la seva incursió al cinema com a ajudant de director en pel·lícules com Diez fusiles esperan (1959) de José Luis Sáenz de Heredia i Un hombre en la red (1957) de Riccardo Freda. La casualitat va fer que es veiés embolicat en el rodatge d'un documental sobre la pesca de la tonyina a Barbate quan preparava el guió de la que seria la seva primera pel·lícula, Noche de verano (1962).

Pel·lícules com La trastienda (1975), crítica amb l'Opus Dei, El espontáneo (1963) i Una historia de amor (1966) transmeten missatges morals que en el seu moment desfermaren polèmica. Ceremonia sangrienta (1972) i No profanar el sueño de los muertos (1974) són les seves dues incursions al cinema fantàstic, que li han assegurat un lloc d'honor en la cinematografia espanyola. La seva voluntat realista està present en totes les seves pel·lícules. Era el pare del també cineasta Carles Grau.

Cineastes Catalans (Anna Giralt Gris)

Barcelona, en 1978. És una directora de cinema documental independent catalana. El 2002 va filmar el seu primer documental a l'Iran i des d'aleshores continua rodant en països com l'Afganistan, l'Iraq o el Líban. Ha viscut a Atenes durant els últims quatre anys, on ha documentat la desaparició de l'estat del benestar a través de webdocs. Col·labora amb programes com 30 minuts, 60 minuts, Sense ficció o Salvados i amb mitjans en línia com el Globalpost, X-pressed o El Periódico Diagonal. Els seus documentals han estat reconeguts i seleccionats en festivals nacionals i internacionals com el de Salònica. Va anar a la primera conferència europea sobre I-Docs a Bristol el 2011 i des d'aleshores s'ha especialitzat en aquesta manera de narrar. El 2015 treballava en un projecte de documental interactiu sobre els canvis polítics i socials de Grècia.

Cineastes Catalans (Juanjo Giménez Peña)

Barcelona, 18 d'abril de 1963. És un director i productor de cinema català especialitzat en curtmetratges. El 2016 fou el guanyador de la Palma d'Or al millor curtmetratge amb el seu film Timecode que va ser un dels 10 treballs seleccionats pel jurat del festival, d'un total de 5.008 aspirants. Timecode va realitzar-se dins del curs de Creació i Direcció Cinematogràfica de l'Escola de Cinema de Reus, concebut com una lliçó de direcció per als alumnes. Alguns dels seus treballs en format curt són Hora de cerrar i Especial con luz, Ella está enfadada i Libre Indirecto, Máxima pena, Nitbús i Rodilla. També ha dirigit dos llargmetratges, Nos hacemos falta i Esquivar i pegar codirigit amb Adán Aliaga. Giménez ha produït també documentals com Estigmas, El arca de Noé i Enxaneta. El 24 de gener de 2017 el seu film Timecode fou nominat a l'Oscar al millor curtmetratge

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Mosoll)

És una església romànica situada a l'entitat de població de Mosoll, pertanyent al municipi de Das, a la comarca de la Baixa Cerdanya. És de planta rectangular composta d'una nau amb un absis semicircular amb volta de canó apuntat, amb uns arcs rebaixats als murs laterals per situar-hi uns altars i una fornícula per a la pila baptismal. Unes petites finestres s'obren orientades als diferents punts cardinals excepte el nord.

En unes excavacions en el paviment portades a terme l'any 1975 van aparèixer, ocupant tota la planta, una trentena de sitges ovoides a tocar l'una de l'altra. Les seves mides són, aproximadament, d'un metre de diàmetre i un i mig de profunditat. Segons alguns arqueòlegs, eren sepultures, però també n'hi ha que creuen que eren sitges anteriors a la construcció de l'església. A la part exterior no té cap element decoratiu. Destaca el campanar de cadireta o espadanya de dos ulls i amb l'amplada de tota la façana. Un frontal d'altar sobre fusta del segle xiii amb diverses escenes que representen l'Adoració dels Mags, Maria amb Jesús, la Presentació, l'Anunciació i la Dormició de la Verge es conserva al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona. Queden restes de pintura mural amb el pantocràtor i apostolat als murs de l'absis. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'All)

És una església de l'entitat de població d'All, pertanyent al municipi d'Isòvol (Cerdanya). Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una nau amb absis semicircular, amb incorporació posterior de naus laterals pel costat nord. Arcs de mig punt i volta de canó rebaixada a la nau principal. Destaca el portal a migdia ornamentat amb arquivolta, orla exterior i figures. L'arquivolta interior descansa damunt dos capitells on es repeteix el tema. A la mateixa façana, del costat de migdia hi ha tres mènsules representant caps d'animals. El campanar és de planta quadrada de dos cossos, amb carreus de pedra i coronació de ferro de forja molt interessant, restaurat.

A la façana sud té la portalada amb tres arquivoltes, la del centre, de columna amb capitells esculpits i les altres dues de base rectangular. L'arcada davantera es troba ornada amb una greca d'espirals i en el seu interior amb motius de figures que la contornegen. El segon arc té una greca més senzilla i l'última arcada és llisa i en el seu bisell té caps mitjans esculpits i boles. Els capitells de les columnes tenen tallades figures humanes i lleons al seu costats. Sobre el guardapols hi ha tres mènsules, també esculpides.
A l'exterior de l'absis s'hi aprecia un fris llis amb mènsules de caps esculpits, d'altres amb boles i d'altres llisos. Prop de la portalada, a la part sud-est, es troba el campanar de torre amb planta quadrada amb parets de quatre metres de costat i un metre de gruix amb finestres amb arcs de mig punt. Al Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Barcelona s'hi conserven, procedents d'aquesta església, les talles d'una Majestat i la Verge d'All, les dues datades de finals del segle XII o primers del XIII.  

 

Cineastes Catalans (Domènec Giménez i Botey)

Barcelona, 1907 - Barcelona, 1976. Fou un director cinematogràfic, inventor i poeta català. Els dots poètics el van empènyer a escriure a les revistes Flames Noves i Poble Nou, i a conrear aquesta inquietud tota la vida. Va destacar especialment en la fotografia i el cinema, i se'l considera un dels principals pioners del cinema amateur català i, també, espanyol. Membre de la secció corresponent del Centre Excursionista de Catalunya, va guanyar el premi d'honor del primer concurs amateur estatal amb la primera pel·lícula (Fums de Glòria, 1932). El 1933 elaborà per a la Generalitat de Catalunya la proposta Quina hauria d'ésser la funció dels organismes oficials per utilitzar l'acció del cinema com a instrument de cultura. L'any 1935 li arribaria el premi extraordinari amb L'home important, on va dirigir l'actriu amb qui es va casar després: Mercè Riba i Granados. Relacionat amb el cinema documental i publicitari de Publiciter Films, va crear amb el seu germà Josep Maria Giménez l'empresa Industrial Cinematogràfica Comercial i Artística (I.C.C.A.) i, en societat amb el cineasta Josep Galceran, l'establiment Cinematografia Amateur, des d'on va col·laborar intensament amb el Centre Excursionista de Catalunya i l'entitat el nomenà Secretari Honorari a Perpetuïtat el 1949. Traductor del llibre francès Arte i Técnica del Cine Amateur, va ésser redactor en cap de la publicació Otro Cine, inventor de tècniques cinematogràfiques i de la càmera Kolora, i un gran col·leccionista d'anells de cigars havans, motiu pel qual fou president de l'Asociación Vitolfílica Española. La passió pel cinema la va transmetre al seu fill, Anton Giménez i Riba, el qual va arribar a ésser responsable de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya.

Cineastes Catalans (Fructuós Gelabert i Badiella)

Barcelona, 15 de gener de 1874 - Barcelona, 27 de febrer de 1955. Va ser un director, guionista, operador de càmera i productor cinematogràfic català. Fou, juntament amb Segundo de Chomón, el pioner més important d'Espanya i el primer a rodar pel·lícules a Catalunya

Cineastes Catalans (Francesc Gay i Puig)

Barcelona, 1967. És un director de cinema i guionista format en cinema a l'Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), on es va graduar el 1990, conegut com a Cesc Gay. L'any 1998 va debutar com a director de cinema al costat de l'argentí Daniel Gimelberg amb l'obra Hotel Room. L'any 2000 fou l'escollit per dur al cinema l'obra de teatre Kràmpack, una pel·lícula en la qual també realitzà l'adaptació.

El 2002 fou el creador i responsable de la coordinació del guió de la sèrie Jet lag, realitzada per la Companyia T de Teatre. L'any 2003 estrenà la pel·lícula A la ciutat, protagonitzada entre d'altres per Mònica López, Eduard Fernández i Leonor Watling, amb la qual aconseguí el reconeixement unànime arreu del món. Amb aquesta, Fernández aconseguí el Premi Goya al millor actor secundari, alhora que López fou nominada com a millor actriu secundària i Gay fou nominat a la millor direcció i guió adaptat.

El 2006 estrenà Ficció, protagonitzada per Eduard Fernández, Javier Cámara, Àgata Roca o Carme Pla, i produïda per Gerardo Herrero i Marta Esteban. Per aquesta pel·lícula l'any 2007 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cinema concedit per la Generalitat de Catalunya. Posteriorment va dirigir V.O.S, una adaptació de l'obra teatral de Carol Lopez. L'any 2012 va estrenar Una pistola a cada mà, interpretada entre altres per Ricardo Darin, Luis Tosar, Javier Cámara, Eduard Fernández, Alberto San Juan, Candela Peña, Eduardo Noriega i Leonor Watling.

El 2015 va dirigir Truman, una coproducció hispano-argentina amb Javier Cámara i Ricardo Darín, un film que retrata l'emotiu retrobament de dos vells amics per la malaltia terminal d'un d'ells, i que va merèixer 11 nominacions als premis Gaudí.

Cineastes Catalans (Ricardo Gascón i Ferré)

Barcelona, 19 de març de 1910 - Barcelona, 1988, Barcelona. Fou un guionista i director de cinema nascut a Barcelona. Gascón va destacar per les comèdies policials que va dirigir. Gascón començà en el cinema com a extra l'any 1931. Més tard s'inicia en el cinema amateur i la crítica cinematogràfica. En finalitzar la Guerra Civil Espanyola va seguir treballant com a periodista cinematogràfic i al mateix temps ho feia com a ajudant de director. En 1945 va dirigir la seva primera pel·lícula, titulada Un ladrón de guante blanco, amb el seu propi guió, i a partir d'aquest moment va continuar lligat al cinema com a guionista i director. El Franquisme va considerar les cintes de Gascón d'alt interès per a la propaganda de l'estat. El 1959 va aturar la seva activitat i va marxar a Argentina. L'any 1981 tornà a Barcelona. Nou anys més tard va morir.

Cineastes Catalans (Isabel Gardela i Espar)

Barcelona, 1965. És una directora i guionista de cinema catalana, coneguda principalment per la pel·lícula El domini dels sentits, en la qual va dirigir Olalla Moreno i Alicia González Laá en el segment "L'olfacte". Va estudiar filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona (UB), on es va llicenciar el 1988, i va obtenir el títol de tècnic en imatge i so en l'especialitat d'imatge fílmica a Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), on va fer Orígens: "La consagració" d'Stravinsky (1987-1988)

Va començar a treballar com a ajudant de producció en televisió (TVE i TVC), publicitat i en la pel·lícula Boom boom (1990), de Rosa Vergés. L'any 1991 va tornar a la UB per a realitzar-hi el mestratge d'escriptura de guions per a televisió i cinema, i va continuar treballant de guionista de la televisió interactiva Telepick de TVE fins al 1994. El 1994 va unir-se a l'equip tècnic de Cadáveres para el lunes, una pel·lícula de Joaquín Torres en la que va ser la productora executiva.

Després d'haver realitzat els curtmetratges In nuce (1987), No obris mai la porta a un cec (1988), Com vulguis (1988), J.V. (Jodido violador) (1993) i Caps (1995), el 1996 va guionitzar i dirigir l'episodi "L'olfacte" de la pel·lícula col·lectiva El domini dels sentits, juntament amb les també guionistes i directores Judith Colell, Núria Olivé-Bellés, Teresa Pelegrí i Maria Ripoll. El seu primer llarmetratge, Prenent-te (Tomándote), va arribar l'any 2000, una història d'amor entre una escriptora catalana i un venedor de flors indi musulmà units per un llaç d'olors, i amb la qual va construir una paràbola sobre les relacions entre els mons cristià i islàmic.
D'ençà llavors va continuar en el món del cinema, tot i que també va fer el capítol "On estrenem?" (1998, de la sèrie de televisió Sota el signe de...) i va treballar d'ajudanta de direcció del videomuntatge de Hannah Collins La Mina. A 500 metres del Fòrum (2003-2004, emmarcat dins el Fòrum de les Cultures de Barcelona), entre d'altres, i en l'actualitat és professora associada del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra (UPF)

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de Tartera)

És una església del municipi de Das (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Construcció de dues naus, cas singular a la Cerdanya. La principal amb volta de canó sostinguda pel costat de migdia per dos contraforts adossats. L'altra nau és de dimensions més reduïdes i es troba adossada al costat nord de la principal. Ambdues tenen absis semicircular i son contigus i les naus es comuniquen per una arcada. Hi ha una portada al costat nord de la nau principal, en l'espai que no entra en contacte amb la nau secundària. Als peus, totalment closos s'hi troba un petit campanar. Una sola coberta a dues aigües de llosa que pel costat nord cobreix també la nau secundària amb el mateix pendent.

 

Cineastes Catalans (Virginia García del Pino)

Barcelona, 1966. És una directora i editora de cinema espanyola. Per les seves obres va rebre diversos premis i es van exhibir en diferents festivals de cinema i museus d'art. Va estudiar Belles arts llicenciant-se en l'especialitat.
Es va dedicar com a cineasta als documentals, participant amb les seves pel·lícules en Festivals de cinema i centres d'art contemporani. I també les seves creacions van ser premiades: El curt Lo que tú dices que soy va ser reconegut amb diversos premis en 2008 i la pel·lícula documental Basilio Martín Patino. La décima carta va tenir una nominació als XXI Premis Cinematogràfics José María Forqué. Va participar del jurat dels festivals de cinema de Mar del Plata, Sevilla, In-Edit i l'Alternativa.

Cineastes Catalans (Pere Garcia i Plensa)

Barcelona, 1943 - Barcelona 23 de juny de 2005. Fou un director de cinema català. Era conegut per la seva vinculació a multitud d'activitats que va desenvolupar com a president del Club de cinema La Llanterna Màgica, i per la seva dedicació activa a reivindicacions veïnals. Garcia i Plensa va col·laborar activament per la recuperació de la memòria històrica dels barris i del país al capdavant de l'"Ateneu Enciclopèdic Sempre Avant", on des dels anys setanta, i amb la recuperació de la democràcia, va tenir un paper molt rellevant en la difusió del pensament i la lluita social per mitjà de conferències, debats i ponències.

Pere Garcia i Plensa també va participar activament en les campanyes veïnals per a recuperar les Cotxeres, l'Espanya Industrial, i va contribuir a la dinamització cultural a través de la seva altra gran passió: el cinema. Com professional i membre actiu de l'associacionisme de Sants, Hostafrancs i la Bordeta va contribuir a la realització d'activitats de tant renom com el Centenari de Fructuós Gelabert i del Cinema en Sants, la Marató de Cinema Fantàstic i de Terror o el cicle d'estiu Cinema a l'aire lliure. La seva última aportació va ser l'organització de l'Homenatge al cineasta Miquel Porter i Moix.

Cineastes Catalans (Belén Funes)

Barcelona, 1984. És una directora cinematogràfica catalana. Va créixer a Ripollet i, després d'estudiar cinema i audiovisuals a l'ESCAC i fer un màster de guió a Cuba, a l'escola de San Antonio de los Baños, es va dedicar durant uns anys a treballar d'ajudant de direcció en pel·lícules com Blog, Mientras duermes, Rec 3: Genesis, Tengo ganas de ti i Animals. Va començar a treballar de script en pel·lícules com Tots volem el millor per a ella i El niño. El 2015 va dirigir Sara a la fuga, guanyador de la Biznaga de Plata al Millor Curtmetratge al Festival de Màlaga. La Inútil, el seu segon curtmetratge, va ser guanyador de 5 premis al Festival de Medina del Camp i nominat als premis Gaudí.
La seva òpera prima, La hija de un ladrón es va estrenar a la 67 edició del Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià alçant-se amb el premi a la Millor Interpretació Femenina per a la protagonista del film, Greta Fernández. L'estrena als cinemes va ser el 29 de novembre de 2019.
El 2020, va guanyar amb La hija de un ladrón, protagonitzada per Eduard Fernández i la seva filla Greta, tres premis Gaudí: millor pel·lícula en llengua no catalana, millor direcció i millor guió, compartit amb Marçal Cebrián, que també és la seva parella. Pocs dies després va guanyar el Premi Goya a la millor direcció novella per l'obra La hija de un ladrón

Cineastes Catalans (Pau Freixas)

Barcelona, 25 d'octubre de 1973. És un director, guionista i productor de cinema català, autor de la pel·lícula Herois (nominada, entre d'altres, als Premis Gaudí). El gener de 2011 TV3 inicia l'emissió de la sèrie Polseres vermelles, dirigida i produïda per ell i creada per Albert Espinosa. De vocació primerenca, Freixas va estudiar Imatge i So en un centre de Formació Professional en una època en la qual a Catalunya no existien escoles de cinematografia i les professions relacionades amb el món del cinema no disposaven d'una formació acadèmica reglada en centres universitaris.[12] Després de finalitzar els seus estudis, va dirigir Dobles, el seu primer curtmetratge amateur en format 35 mm.

El 2000 va escriure i va dirigir alguns episodis de la sitcom Happy House, creada per Francesc Bellmunt i José Corbacho i emesa per TVE-Catalunya.

El 2001 escriu i dirigeix el seu primer llargmetratge, Cactus, una història que narra, en clau d'humor, les peripècies de quatre joves orfes que es retroben després de vint-i-cinc anys per tractar de salvar de la ruïna, recorrent al robatori i al crim, el convent en el qual van ser criats i del que van fugir anys enrere. L'estrena en cinemes, inicialment previst per a l'octubre de 2002, va haver d'ajornar-se a causa de les pressions i amenaces sofertes pels productors i distribuïdors de la cinta i per algunes sales de cinema per part de certs sectors suposadament vinculats a la jerarquia de la Conferència Episcopal Espanyola, que consideraven la pel·lícula com a "difamatòria i calumniosa" contra l'Església catòlica.

El 2003 roda el seu segon llargmetratge, Cambra obscura, el guió de la qual va escriure juntament amb Hèctor Claramunt. Per aquesta pel·lícula de terror psicològic, produïda per Iris Star i Manga Films i protagonitzada per Silke i Unax Ugalde, Freixas va ser guardonat com a millor director novell en la III Edició dels Premis Barcelona de Cinema. A més, la cinta va competir en la secció oficial del Festival de Cinema Fantàstic de Sitges.

Posteriorment, Freixas i Claramunt van tornar a escriure conjuntament un guió de terror psicològic, titulat L'hora morta. S'esperava el rodatge, de nou amb Iris Star i Pispa Films, pogués començar al setembre de 2004, però el projecte finalment no es va dur a terme.

Estrenada l'agost de 2004, Cambra obscura no va obtenir els resultats esperats, ni de taquilla ni de crítica, si bé es va vendre a 36 països. Però el productor de la pel·lícula, Luis de Val, va proposar a Freixas, l'any 2006, embarcar-se amb la seva recentment creada productora Media Films en un nou projecte cinematogràfic, aquesta vegada de caràcter molt més personal, allunyat del thriller i del terror juvenil. De Val tenia una obstinació personal molt concreta: fer una pel·lícula sobre la infància perduda i la nostàlgia que aquesta pèrdua provoca. "Volíem explicar com érem just abans de perdre la nostra innocència i, concretament, en els nostres estius". Partint d'aquesta idea, el guionista Albert Espinosa, que no va dubtar a unir-se al projecte quan l'hi van proposar, i el propi Pau Freixas van escriure a quatre mans un emotiu guió inicialment titulat La cabana dels herois i centrar les vivències d'una colla de nens de mitjans els 80 que viuen el seu últim estiu en un poble de la costa catalana. El procés d'escriptura de guió va ser lent i els terminis inicialment previstos (rodatge a l'estiu de 2007 i estrena a la fi de 2008) es van dilatar.

En els anys següents (2006-2009) es va centrar en la televisió. Així, el seu següent treball va ser la minisèrie Àngels i Sants, que Televisió de Catalunya va emetre entre gener i març de 2006. Freixas va dirigir els set episodis i va signar el guió de dos d'ells. Aquesta sèrie va suposar, després de Cambra obscura, la segona col·laboració entre el director i l'actor Lluis Homar, amb el qual des de llavors l'uneix una estreta relació professional i amistosa (posteriorment, Homar també treballaria en la pel·lícula Herois).

Va dirigir també dos episodis de la primera i única temporada de la sèrie R.I.S. Científica (2007), protagonitzada per José Coronado i emesa per Telecinco, i un episodi de la tercera i última temporada de Hermanos y detectives (2007), també emesa per Telecinco. A més, el 2008 va dirigir tres episodis i va coproduir sis de la primera temporada de la sèrie Los misterios de Laura, protagonitzada per María Pujalte i emesa per Televisió Espanyola l'estiu de 2009. D'aquesta sèrie també va dirigir un episodi de la segona temporada, l'emissió de la qual, al maig de 2011, curiosament va coincidir en horari de màxima audiència amb l'estrena a TV3 de l'últim capítol de la sèrie catalana Polseres vermelles, dirigida també per Freixas.

Després de tres anys de gestació i un en el qual el projecte de La cabana dels herois, amb el càsting ja finalitzat, va estar paralitzat per falta de finançament, la pel·lícula va poder per fi rodar-se, l'estiu de 2009, en diverses localitzacions de la costa i l'interior de Catalunya. El film, finalment titulat Herois i pertanyent, segons el productor Luis de Val, "a un gènere més propi de la cinematografia americana", rememora les vacances d'estiu dels anys 80 als pobles del litoral i prelitoral català, a partir de flashbacks des de l'època actual.

Herois, rodada fonamentalment en català amb algunes escenes en castellà, va ser presentada a concurs, a l'abril de 2010, en la XIII Edició del Festival de Màlaga (obtenint una càlida acollida dels espectadors i dos guardons: la Biznaga de Plata-Premi del públic i el premi al millor vestuari) i exhibida fora de concurs, a l'octubre de 2010, en el Festival de Cinema Fantàstic de Sitges. Aquest mateix mes va ser estrenada en sales de cinema en les seves dues versions (V. O. en català i doblada al castellà). Posteriorment, el gener de 2011, la cinta va estar nominada en deu categories en la III Edició dels Premis Gaudí de l'Acadèmia de Cinema Català.

L'estiu de 2010, Freixas es va embarcar en un nou projecte amb Albert Espinosa, coguionista de Herois: la sèrie de televisió Polseres vermelles, creada pel mateix Espinosa. L'argument i el guió van ser a càrrec de l'autor i Pau Freixas va dirigir set dels tretze episodis; la sèrie, a més, està coproduïda per tots dos. El rodatge de la 1a temporada va culminar l'octubre de 2010.
Polseres vermelles narra la història quotidiana d'un grup d'adolescents que coincideixen en un hospital a causa de les seves malalties, i parla, sempre amb humor i tendresa, del valor de l'amistat, les ganes de viure i l'afany de superació. El guió original ―basat en el llibre El món groc (2008), del propi Espinosa― està pensat per a quatre temporades, i de moment la sèrie (coproducïa per Castelao Produccions i Televisió de Catalunya), després del notable èxit d'audiència i crítica de la 1a. temporada (emesa, entre gener i maig de 2011, per TV3), ja ha renovat per a una segona, que va constar de 15 nous episodis i va ser emesa durant l'any 2012.

Actualment, Freixas compagina els seus projectes cinematogràfics i televisius amb la impartició de cursos de direcció a l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC). Des de principis de febrer de 2016, és director de la sèrie Sé quien eres de la cadena Telecinco, en la qual ja hi ha gravada una temporada de 10 episodis.

Cineastes Catalans (Jordi Frades)

Barcelona, 10 de novembre de 1961. És un director de cinema i de televisió català. Els seus primers treballs estaven relacionats amb la televisió catalana, dirigint l'any 1994 nombrosos capítols de la primera telenovel·la en català de TV3, anomenada Poblenou. Altres sèries catalanes de les quals va dirigir alguns capítols van ser Oh, Espanya! (1996-97), El joc de viure (1997), Estació d'enllaç (1994-99), La memòria dels Cargols (1999), Crims (2000), Jet Lag (2001-2003), De moda (2004), la sèrie gallega Maridos e mulleres (2006), El cor de la ciutat (2005-2007)[1] i el telefim Laia, el regal d'aniversari (1995).

Va fer un pas a la indústria estatal amb la miniserie La bella Otero (2008) i sobretot amb La Señora (2008-2010). Va continuar els seus treballs dirigint 14 de abril. La República (2011) i finalment va arribar a la fama amb la sèrie Isabel (2011-2014), dirigida per ell. Al febrer de 2016 es va estrenar amb la seva primera pel·lícula, La corona partida, que és una seqüela de la sèrie Isabel i una preqüela de la sèrie Carlos, rey emperador, situant-se cronològicament com a nexe entre ambdues.[2] Des del 27 de gener de 2017 és el director de continguts de Diagonal TV.[3] El maig de 2018 es va estrenar la sèrie La catedral del mar, dirigida per ell, basada en l'obra literària homònima, a Antena 3, TV3 i Netflix

Cineastes Catalans (Josep Maria Forn i Costa)

Barcelona, 4 d'abril de 1928 – 3 d'octubre de 2021. Fou un director de cinema català. D'antuvi intentà dedicar-se a la literatura, però des del 1950 es passà al cinema, on feu unes 250 obres. Fou propietari de la productora Films de l'Orient. Començà amb el curtmetratge Gaudí (1954) i va fer algunes pel·lícules comercials. Va obtenir un cert ressò amb La piel quemada (1966), on aborda el problema de la immigració a Catalunya malgrat la forta censura d'aleshores. El 1975 fundà i presidí l'Institut del Cinema Català, des d'on impulsà la producció de curtmetratges i noticiaris.
Del 1987 al 1991 fou director general de cinematografia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. El 1985 treballà amb l'actor valencià Ovidi Montllor i Mengual en la pel·lícula Un, dos, tres... ensaïmades i res més, dirigida per Joan Solivellas. L'any 1994 fou elegit president del Col·legi de Directors de Cinema de Catalunya, i el 2001 rebé la Creu de Sant Jordi. El 2010 guanyà el premi Gaudí d'honor en reconeixement a la seva carrera

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Prullans)

És una església del municipi de Prullans (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb dues capelles a manera de creuer. La volta de la nau central és de canó apuntat, i les de les capelles l'una és d'aresta i l'altre de canó. Absis semicircular, amb dues obertures de doble esqueixada. Els murs són de carreus de pedra. Cor alt als peus de fusta. Portada als peus de mig punt amb porta de fusta antiga, farratges d'espiral i forrellat amb decoració geomètrica. Al mateix pla que la façana, orientada a ponent, s'hi troba la torre campanar de secció quadrangular, construïda amb carreus de pedra

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de les Pereres)

És una església romànica que es troba a l'entitat de població de les Pereres pertanyent al municipi de Fontanals de Cerdanya a la comarca de la Baixa Cerdanya. La data de la seva construcció està datada a la meitat del segle xii, als murs de la seva nau s'aprecia clarament fileres d'opus spicatum fins a una alçada d'uns 2,80 metres des d'aquí les fileres són de carreus més grans allargats i sensiblement treballats formant murs d'1,50 metres de gruix. Dos arcs torals de mig punt divideixen la nau en tres trams.

A les reformes del segle xviii es van obrir dues capelles laterals a tots dos costats i una fornícula per situar l'antiga pica baptismal d'immersió. L'absis semicircular és més petit que la nau, té una finestra de doble esqueixada i arc circular de dovelles treballades rudimentàriament. A la façana de ponent de la seva mateixa amplada tenia un campanar de cadireta de dues obertures que va ser remodelat a la reforma del segle xviii, quan també es va traslladar la porta d'entrada a aquesta mateixa façana.

 

Cineastes Catalans (Ricard Figueras i Marco)

Barcelona, 1947. És un productor i director de cinema català. Va estudiar a l'Escola de Mitjans Audiovisuals de Barcelona (EMAV), on es va graduar el 1974. Va debutar com a cap de producció el 1978 a Serenata a la claror de la lluna (1978) i va produir algunes de les produccions més emblemàtiques del cinema català dels anys vuitanta com La plaça del Diamant (1982), El vicari d'Olot (1981), Interior roig (1982), Karnabal (1985) o Laura a la ciutat dels sants (1986). De 1986 a 1993 fou productor executiu de Figaró Films amb la que va produir la primera pel·lícula d'Isabel Coixet, Massa vell per morir jove (1988). El 1993 va fundar la seva pròpia productora, In Vitro Films, i el 2006 fou professor d'audiovisuals a la Universitat Autònoma de Barcelona.

El 2005 va debutar com a director del telefilm Llibre de família, i el 2007 va dirigir El estafador/L'impostor, una coproducció de TV3 amb Canal Sur. Formava part de la junta directiva de l'Acadèmia del Cinema Català fins que va dimitir el febrer de 2012 arran les crítiques del conseller Ferran Mascarell a com es va desenvolupar la gala dels Premis Gaudí de 2012. Als Premis Gaudí de 2011 la seva minisèrie La Mari 2, dirigida per ell, fou nominada al Gaudí a la millor pel·lícula per a televisió.

Cineastes Catalans (Jordi Feliu i Nicolau)

Barcelona, 1926 - Barcelona, 27 d’abril de 2012. Guionista i director cinematogràfic. Amb Sergi Schaff, Pere Balañà i altres fundà el grup Gente Joven del Cine Amateur, que durant els seus anys d’existència (1953-57) tingué una considerable influència. Obtingué premis internacionals amb films amateurs, i després ingressà a l’Escuela Oficial de Cinematografía de Madrid, on conegué Josep Maria Font i Espina, amb qui féu el guió de Tierra de todos (1961) i Vamos a contar mentiras (1962), dirigides per Antonio Isasi Isasmendi. Col·laborà en diversos documentals (Cristo fusilado,1962; Diálogos para la paz,1964) i les comèdies El arte de no casarse i El arte de casarse (1966).

El 1967 tornà a Barcelona i continuà rodant films industrials, publicitaris i documentals d’actualitat. D’aquesta època són, entre d’altres, Barcelona: una cultura (1969), Català a l’escola (1976) i el llargmetratge Barça. Història del Futbol Club Barcelona (1971-74). També realitzà, entre d’altres, els llargmetratges Alicia en la España de las maravillas (1977-78) i Som i serem. Història de la Generalitat de Catalunya (1981-82), un documental de muntatge sobre els sis darrers segles de la història de Catalunya; alguns episodis de Pervivències del teatre medieval (1985-88), Les catorze seus olímpiques de Catalunya (1991), Barcelona 2 000 anys, Catalunya avui i El senyor Manel, un empresari del s. XX (1997-98). Fou president de l'Institut del Cinema Català i membre d’honor de l'Acadèmia del Cinema Català.
 

Cineastes Catalans (Jacinto Esteva Grewe)

Barcelona, 1936 − Barcelona, 9 de setembre de 1985. Fou un arquitecte, urbanista i cineasta català. Va ser un dels membres més destacats de l'Escola de Barcelona. La seva activitat com a cineasta, productor i guionista es concentra en la dècada dels anys 1960. Es va iniciar en el món del cinema als anys 60. El 1965 va crear la productora Filmscontacto, eix vertebrador de l'anomenada Escola de Barcelona i on va coincidir amb José Maria Nunes, Carlos Duran, Joaquim Jordà i Pere Portabella, entre altres. El 1967 va estrenar el llargmetratge Dante no es únicamente severo, codirigit amb Joaquim Jordà i tret de sortida de l'Escola de Barcelona. Va morir l'any 1985, als 49 anys.
Va estudiar dos anys Filosofia i Lletres a Barcelona (1953-1954), a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Roma (1955), i cursos d'Arquitectura a Ginebra (1957-1960). Es va especialitzar en Urbanisme a La Sorbona de París (1961).
El 1960 va dirigir un curtmetratge al costat de Paolo Brunatto, Notes sur l'émigration. Espagne 1960. El 1962 va filmar altres dos curtmetratges Autour des salines i Picasso. Va debutar el 1966 amb el llargmetratge Lejos de los árboles. La pel·lícula recorre algunes tradicions espanyoles relacionades amb el dolor i la mort i es va arribar a considerar per alguns crítics una actualització de Las Hurdes, tierra sin pan de Luis Buñuel; es va estrenar el 1972.

El 1965 va iniciar la seva activitat en el sector cinematogràfic amb la fundació de la productora Filmscontacto, base de l'anomenada Escola de Barcelona. El 1967 va codirigir amb Joaquim Jordà Dante no es únicamente severo, i el 1968 va dirigir Després del diluvi. Va coproduir Cabezas cortadas, de Glauber Rocha. Va col·laborar en la producció de Cercles, de Ricardo Bofill, i havia preparat un guió amb Rafael Azcona, Ícar, que no va arribar a realitzar-se.
Als inicis dels anys setanta i al llarg de tota la dècada realitza llargues estades a la República Centreafricana, on el 1973 funda l'empresa Ebra Safaris. També a l'Àfrica escriu la novel·la inacabada El elefante invertebrado, així com dos llargmetratges també inacabats: Mozambique, i La ruta de los esclavos.

Cineastes Catalans (Joan Estelrich March)

Barcelona, 1927 - Madrid, 10 d'agost de 1993. Conegut artísticament com a Juan Estelrich, fou un ajudant de direcció, productor i director de cinema català. A principis de la dècada dels cinquanta, Joan Estelrich fou empleat de banca a Tànger per al Banc Immobiliari Mercantil de Marroc. Més tard, fou traslladat a Madrid. A la capital espanyola va establir contactes amb Juan Antonio Bardem. Gràcies al director de cinema madrileny va entrar en el món del setè art. Durant la seva extensa carrera va treballar com a ajudant de direcció al costat de grans directors de l'època com Orson Welles, Anthony Mann i Luis García Berlanga, entre d'altres. Amb l'últim va compartir part de la direcció de Se vende un tranvía el 1959. Estelrich també exercí de productor per a l'empresa de Samuel Broston. Entre 1972 i 1979 formà part d'Ízaro Films. L'any 1976 va escriure al costat de Rafael Azcona, el guió de El anacoreta, pel·lícula que ell mateix dirigí. Aquest film va representar a Espanya en el Festival Internacional de Cinema de Berlín el 1977. També va treballar com a director de producció amb Luis Buñuel i Fernando Fernán Gómez. Des de 1984 i fins a la seva mort el 1993 treballà per a la productora de documentals i programes musicals Polivídeo.

Cineastes Catalans (Marta Esteban i Roca)

Barcelona, 26 de maig del 1949. Més coneguda com a Marta Esteban, és una productora i directora de cinema catalana. Va estudiar ciències econòmiques a la Universitat de Barcelona i música al Conservatori de la capital catalana. Fou expedientada a la universitat per la seva tendència política antifranquista. Esteban va traslladar-se al Perú després de morir Franco i hi va residir entre els anys 1976 i 1982. Allà realitzà un seguit de documentals. L'any 1976 creà la productora "Marxa" amb Alejandro Legaspi i Mario Jacob com a socis. La productora va ser inscrita en el registre espanyol, però va servir a Esteban per dur a terme diferents projectes al país sud-americà on s'havia traslladat. Després de tornar a Catalunya l'any 1985 inicia la seva col·laboració amb Televisió de Catalunya (TVC), esdevenint la realitzadora de programes com Curar-se en salut (1984-1985), El món del cinema (1987-1991) o Cinema 3 (1985-1991). Mentre treballava a TVC va fundar l'empresa "Off Line" a Madrid, encarregada de montatge i producció de videoclips. L'any 1991 abandonà TVC per dedicar-se juntament amb Gerardo Herrero a l'activitat de productora executiva i accionista de la companyia "Messidor Films SL", amb la qual ha produït pel·lícules de directors com Alain Tanner, Ken Loach, Cesc Gay o Joaquim Oristrell. L'any 2001 va crear "Impossible Films", una nova productora amb la qual va promoure films com el curt 150 kg (2002), de Daniel Gimelberg; i els llargs Golpes (2003) d'Elias Quiroga i Excuses! (2003) de Joel Joan. Forma part dels socis dels cinemes Renoir de Barcelona.

Cineastes Catalans (Manuel Esteban i Marquilles)

Barcelona, 23 de març de 1941 – 3 de juny de 2015. va ser un director de cinema català. Va ser director de fotografia i realitzador, conegut per Los mares del sur (1992), Historias de la puta mili (1994) i Olímpicament mort (1986). Doctor en Enginyeria Industrial va dirigir, realitzar i produït tant pel·lícules de televisió com de cinema. Va col·laborar com a fotògraf a Segle XX, la fugaç revista setmanal fundada per Paco Camino, germà del cineasta Jaime Camino. També va fer de fotògraf en publicacions com Destino, Triunfo o Serra d'Or. La seva passió per la creació d'imatges li va impulsar a seguir estudis a l'Escola de Cinema de Lodz (Polònia).

Va participar en la creació del Col·lectiu de Cinema, vinculat al PSUC, i va exercir com a director de fotografia en pel·lícules de Josep Maria Vallès, Llorenç Soler, Carles Durán, Francesc Bellmunt o Jacinto Esteva. Però aquesta funció l'exerciria especialment al servei de Pere Portabella en títols com Umbracle (1970), el documental Vampir Cuadecuc (1971), Miro tapis (1973) o El sopar (1974). Va ser Portabella qui va finançar la seva primera incursió com a director, el curtmetratge I després ningú no riurà (1968).

El 1981 va realitzar per TVE Especial La Trinca i sis anys més tard dirigia per Tv3 el musical titulat El Mikado. Manel Esteban fundava en 1984 amb Carles Nogueras i Jordi Espucis la productora Cyrk. Amb ella va filmar el 1990 una adaptació de Los Mares del Sur, la novel·la homònima de Vázquez Montalbán. En el seu ampli repartiment estaven Juan Luis Galiardo (com Pepe Carvalho), el francès Jean-Pierre Aumont, Silvia Tortosa o Eulàlia Ramon. Vázquez Montalbán va ser el seu guionista i narrador de luxe en el telefilm Olímpicament mort (1993), thriller en el qual actuaven Constantino Romero (com Carvalho), Llàtzer Escarceller i l'escriptor Andreu Martín.
Durant deu anys (de 1996 al 2006), Manel Esteban va ser president del Col·legi de Directors de Catalunya. L'any 2009, l'Acadèmia del Cinema Català el va nomenar membre d'honor de la institució. El conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el va recordat com "un defensor de la llibertat i un dels promotors de la introducció de l'avantguarda estètica al nostre país, un cineasta que va saber mirar més enllà"

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Coloma de Ger)

És una església d'estil romànic modificat de Ger (Baixa Cerdanya) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Es tracta d'un edifici completament adaptat al desnivell del terreny. De l'antiga església no en queda aparentment res. L'actual edifici consta de planta rectangular amb una nau central i dues laterals, la de migdia està afegida i és visible des de l'exterior. Construcció d'una nau amb volta de canó de tres trams, absis i cor de fusta als peus. Les tres capelles laterals del costat de l'evangeli tenen volta d'aresta. L'entrada està a ponent on es conserva l'antiga porta sobre la qual hi ha un ull de bou. A la façana s'aixeca la torre campanar de dos cossos, amb un ull a cada cara, cobert per una coberta de quatre vessants de rajol fins al 2012 en que s'ha cobert de pissarra. Als peus es troba la torre campanar, de dos trams

La porta de l'església, desplaçada a ponent en el segle xviii, conserva un conjunt de ferramentes procedents de la porta romànica que era situada a migdia. Cadascun dels batents conserva una sèrie de tres ferros forjats en època romànica. Presenten les típiques tiges amb volutes a banda i banda, recordant una decoració floral en el seu conjunt. La part superior de la porta està decorada amb un motiu semblant. La porta està feta amb carreus escairats de marbre rosa d'Isòvol i presenta en la dovella central un relleu. A banda i banda, en els brancals hi ha dos carreus esculturats en el de la dreta es representa un ocell que podria tenir a veure amb l'advocació a Santa Coloma i l'ocell que apareix a l'escut de la població.

En el brancal de l'esquerra es representa una figura humana i figures animals interpretats com a gossos. L'imaginari popular explica que és la reproducció de la Llegenda de "La Gossada d'en Ferran". La llegenda diu: "un diumenge de primavera, un ric propietari de Ger anomenat Ferran caçava amb els seus magnífics gossos quan de sobte sorgí una llebre. Perseguint-la passà per la vora de l'església en el moment de l'elevació de la missa: Li digueren que es detingués i adorés al Senyor, a la qual cosa ell contestà, "no em detindré mai, encara que m'ho demani el mateix Déu. En dir això el cel es tornà negre i caigué un veritable diluvi.
Diuen que les nits de tempesta els pagesos en sentir el caçador i els seus gossos, condemnats a vagar per les valls i muntanyes en una fantàstica cursa que no té fi. A la portalada nova de l'església de Ger hi ha gravats un caçador i uns gossos que diuen representar en Ferran i la seva gossada

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent de Gréixer)

És una església romànica a l'entitat de població de Gréixer pertanyent al municipi de Ger a la comarca de la Baixa Cerdanya. Forma part de les moltes parròquies documentades a l'acta de consagració de la Seu d'Urgell l'any 839. Se sap que el 20 d'abril del 888, el comte Guifré, al construir el cenobi de Santa Maria de Ripoll, va fer donació al mateix, del poble i església de Gréixer. La població de Gréixer va patir un atac de les tropes de G. Blanc, R. Sadurní i G. d'Aragall, que el van incendiar a principis de 1261. Un mes més tard eren absolts pel veguer de la Cerdanya i el Conflent. De ben segur que l'església va patir seriosos desperfectes, ja que ha estat reconstruïda i modificada en diverses ocasions.
El temple té una sola nau, coberta amb una estructura de fusta, està capçada a l'est per un absis trapezoïdal, que sembla de construcció molt posterior a la resta del temple. D'aquesta mateixa època seria la sagristia adossada al costat sud de la capçalera i la torre campanar.

El més interessant és la porta d'accés, al mur sud, estava formada per un arc de mig punt fet amb quatre dovelles de pedra vermellosa, però en algun moment es va substituir la segona per l'esquerra, per dues dovelles més petites i de color clar.

L'aresta interior està aixamfranada i en ella hi ha esculpits diferents elements, concretament dos en cada dovella. En la primera dovella començant per l'esquerra veiem un cap barbut i una bola. En les dues noves petites dovelles hi ha dos caps barbuts i abundosa cabellera. S'hi representen dos caps esculpits en la tercera dovella, si bé són de factura molt més simple. A la darrera dovella hi ha dues boles, com la que hi ha a la imposta del costat dret. En els batents de la porta encara es conserva bona part de la ferramenta romànica.

Abans del 1936 hi havia a l'església fragments d'un baldaquí pintat pel Mestre de Soriguerola. El frontal d'altar de fusta policromada d'aquest temple forma part del fons del Museu Nacional d'Art de Catalunya. Es creu que va ser pintat el segon quart del segle xiv, quan després de la crema del temple, es va reconstruir i dotar novament d'elements decoratius i litúrgics.En la part central veiem al Pantocràtor, assegut en el seu tron del Regne dels Cels, representat amb els nombrosos estels que l'envolten. L'acompanyen els quatre símbols del Tetramorf. En els angles podem veure als apòstols Pere, Jaume, Pau i Andreu. En el marc exterior veiem unes concavitats, que de ben segur allotjaven boles policromades, imitant les pedres precioses dels frontals d'orfebreria. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Bàrbara de Das)

És un monument del municipi de Das (Cerdanya) protegit com a bé cultural d'interès local. L'ermita de Santa Bàrbara és a la sortida del nucli de Das a l'antiga carretera que connectava aquest nucli amb el d'Urús. Ara aquesta carretera queda al costat i per sota de la C-16 que porta de Puigcerdà al Túnel del Cadí. Al municipi de Das hi ha antigues explotacions mineres de lignit al nucli de Sanavastre, primer en galeria i posteriorment a cel obert; i de manganès en galeria a la zona de Coma Oriola a la muntanya de la Tossa. La mineria va ser al llarg del segle xx una activitat econòmica important en el municipi i testimoni d'aquesta és l'existència de la capella de Santa Bàrbara, patrona dels miners.

Ermita d'una sola nau amb sostre de fusta i l'altar en hemicicle. A cada costat de l'altar s'obre una petita finestra de mig punt, així com als costats de la porta i una damunt.
A considerable alçada, s'aprecia una aresta al llarg de la paret. El campanar s'aixeca damunt de la porta en forma d'espadanya senzilla. La porta és de mig punt molt senzilla. La inscripció que hi ha a la porta, sobre llosa calcària de color vermell, indica la data de 1902, per la qual cosa hom creu que aquesta ha de ser la data de la seva construcció o de la darrera remodelació.

Es tracta d'un edifici amb una única nau de planta rectangular capçada per un absis semicircular, orientada nord-sud. La nau és coberta per llosat a doble vessant. La porta, obert al sud és d'arc de mig punt i està flanquejada a banda i banda per dues petites finestres també d'arc de mig punt. A sobre de la porta trobem un ull de bou. Totes les obertures estan emmarcades amb dovelles fetes de roca calcària. La façana és rematada per un campanar d'espadanya fet de maó massís on es troba la campana. L'absis té una petita finestra central de mig punt. El material constructiu és pedra local calcària disposada de forma irregular sobre un sòcol fet de grans carreus de calcària vermella de la zona. Excepte la façana tot l'edifici està arrebossat  

 

Cineastes Catalans (Manuel Esteba i Gallego)

Barcelona, 17 d'abril de 1941 - Barcelona, 4 de febrer de 2010. Més conegut com a Manuel Esteba fou un director de cinema català. Manuel Esteba fou fill d'Isidro Esteba Sanahuja, productor i distribuïdor de cinema. Des dels 8 anys va estudiar Pintura a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona. Deu anys més tard, realitzà diferents exposicions a Barcelona, Mataró, Mallorca i Madrid. A la capital espanyola va estudiar Filosofia i Lletres a Madrid. Més tard va dedicar-se al teatre, on va ser ajudant de direcció de diferents directors com Antonio Santillán, Ladislao Vajda, José María Elorrieta, Tulio Demicheli i León Klimovsky. Va entrar en contacte amb el cinema com a meritori, script i ajudant de direcció. També fou guionista i productor executiu d'algunes pel·lícules. Com a director va rodar més d'una desena de pel·lícules, incloses algunes cintes eròtiques.

Cineastes Catalans (Albert Espinosa i Puig)

Barcelona, 5 de novembre de 1973. Es enginyer industrial de formació, és guionista de teatre, cinema i televisió, actor de teatre, director de teatre i cinema català. És autor del llibre El món groc i de la novel·la Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Va escriure, dirigir i protagonitzar el film No em demanis que et faci un petó perquè te'l faré. També fou el guionista d'altres pel·lícules com Planta 4a, La teva vida en 65 i Deu ser que ningú és perfecte.

En la seva vessant com a actor, va rebre el premi a actor revelació pel seu paper en la sèrie Abuela de verano. També és director, autor i actor teatral en la seva companyia de teatre, anomenada Pelones, així com columnista d'El Periódico de Catalunya i col·laborador de diversos programes de ràdio.
El gener de 2011 s'inicià l'emissió a TV3 de la sèrie de televisió Polseres vermelles, amb guió d'Albert Espinosa. El juny de 2019, en ocasió de l'entrevista realitzada al programa de TV3 Al cotxe!, explicà amb duresa la seva lluita contra el càncer durant la infantesa, amb sessions de quimioteràpia i radioteràpia que fan que els òrgans fallin abans, fins a tal punt que preveié la data de la seva mort el 23 d'abril de 2023

Cineastes Catalans (Amat Escalante)

Barcelona, 28 de febrer de 1979. És un director, productor i guionista mexicà guardonat amb el Premi al Millor Director en el 66è Festival Internacional de Cinema de Canes. El va néixer a Barcelona, Catalunya, durant el temps en què els seus pares van viure a Europa. Amat va passar la seva infància i joventut a Guanajuato, Mèxic. En 2001 va viatjar a Espanya a estudiar edició i so en el Centre d'Estudis Cinematogràfics de Catalunya (CECC).

Després del seu sojorn a Barcelona, Escalante va ingressar a l'Escola Internacional de Cinema i Tv (EICTV) a la Havana, Cuba. En el seu retorn a Mèxic, va dirigir el curtmetratge Amarrados (2002), pel qual va rebre un premi al Festival Internacional de Cinema de Berlín de 2003.
Posteriorment treball com a assistent de Carlos Reygadas en la cinta Batalla en el cielo (2005). Durant la filmació de la cinta (la qual va competir en el Festival de Cannes 2005) ell i Reygadas es van tornar amics pròxims. Reygadas va decidir co-produir alguns dels primers llargmetratges d'Escalante, uns d'aquests films és Sang (2005), el rodatge de la qual va transcórrer al novembre de 2004 i va ser inclosa en la secció Un Certain Regard del Festival de Canes 2005, així com del Festival de Sant Sebastià i el Festival de Rotterdam.
La seva cinta Heli va ser seleccionada per a competir per la Palma d'Or al Festival de Cinema de Cannes 2013, i va ser guardonada amb el Premi al Millor Director, pel jurat presidit pel director estatunidenc Steven Spielberg.

Cineastes Catalans (Carles Duran i Tejido)

Barcelona, 14 de desembre de 1935 − Barcelona, 11 de novembre de 1988. Fou un director i productor de cinema català. Fotògraf de moda i publicitat, estudià cinema a l'IDHEC de Paris coincidint amb els orígens de la Nouvelle Vague. Allí rodà els curts Una platja tan petita (1961) Un dia com els altres (1962), i de retorn a Barcelona intervingué com a ajudant de direcció en diversos llargs dins l'òrbita de l'Escola de Barcelona. Després de realitzar el curt Raimon (1965), en què alternà la música del cantautor amb imatges documentals de conflictes internacionals, el seu llarg Cada vez que... (1967) s'insereix plenament en els postulats d'aquest moviment, del qual fou un dels membres més actius, a més de fundador de la discoteca Boccaccio i representant insigne de la gauche divine.

Participà activament com a entusiasta organitzador dels rodatges, sovint caòtics i improvisats, de molts dels seus col·legues, i, després de rodar clandestinament el curt BiBiCi Story (1969), patí els problemes de la Censura amb Liberxina 70 (1970; rebatejat més endavant com Liberxina 90). La metàfora política d'aquest llarg sobre la difusió d'un gas que incita a la revolució, escrit amb la col·laboració de Joaquim Jordà, motivà diversos talls i la impossibilitat de l'estrena comercial després d'una accidentada projecció a la Mostra de Venècia. Aquest fet posà fi de cop a la seva trajectòria com a director i des de llavors es dedicà a la producció.

S'associà amb Vicente Aranda per crear les empreses Morgana Films i Lola Films, amb les quals produí Cambio de sexo (1976), de la qual fou argumentista; La muchacha de las bragas de oro (1979); Asesinato en el Comité Central (1981); Fanny "Pelopaja" (1983) i Tiempo de silencio (1985). També fou un dels fundadors de l'Institut del Cinema Català, per al qual dirigí alguns curts (La sanitat, 1977 i El Barri del Besòs, 1978-79; L'agressió quotidiana, 1979 L'Assemblea de Catalunya, 1981). La seva mort prematura frustrà el projecte de tornar darrere les càmeres per dirigir La mort de l'esperança, ambientat durant la guerra civil

Cineastes Catalans (Leticia Dolera)

Barcelona, 23 d'octubre de 1981. És una actriu, directora de cinema i guionista catalana. Va estudiar primària i secundària en una escola de Barcelona. Posteriorment va estudiar ball i interpretació. Aviat aconsegueix un paper en la sèrie de televisió titulada Al salir de clase, donant-li vida a la jove Àngela Illera. La telesèrie l'ajuda a fer un salt al cinema, on debuta a la pel·lícula Bellas Durmientes rodada l'any 2001. Aquesta producció va ser un drama escrit i dirigit per Eloy Lozano. Dotze mesos després, Leticia novament és triada per aparèixer en la comèdia musical El otro lado de la cama que va acabar de gravar-se a finals del 2002.

Fent-se coneguda també, com a estrella de la pantalla gran, Dolera segueix treballant per a la televisió en altres sèries, com Hospital Central, i en Los Serrano. Una altra de les pel·lícules on va participar va ser també El mirall que es va gravar el 2008. No deixant de banda els estudis, Leticia va continuar amb la seva carrera interpretativa.

Altres títols en els quals apareix són Imagining Argentina del 2003, una pel·lícula on va també participava l'actor Antonio Banderas i Emma Thompson. Posteriorment protagonitza la comèdia Semen, una història d'amor, al costat d'Ernesto Alterio, molt guardonada el 2005 o Un café en qualquier esquina, pel·lícula que va tenir tres nominacions als Premis Independent Spirit. Posteriorment va enregistrar Imago Mortis del 2009, una pel·lícula de terror ambientada en una escola de cinema, on feia el paper de Leilou. I en el mateix any, es va poder veure a la pel·lícula de terror titulada Rec 2, on va actuar al costat de Manuela Velasco.

L'abril del 2011, va començar a gravar la 3a entrega de la saga REC, on interpreta a Clara a REC 3: Gènesi, que es va estrenar el març del 2012. Ha rodat dos curtmetratges com a directora, Ho sento t'estimo i A o B, amb el primer va obtenir el premi a millor curtmetratge fantàstic en la convenció Fantastic Fest el 2010.
El 2018 va fer el pregó de les Festes de la Mercè de Barcelona, amb un discurs en què va reivindicar valors com el respecte i la convivència, va defensar una visió feminista de la ciutat i va reivindicar el teatre i el cinema compromès. Dolera va voler compartir el pregó amb l'activista social d'origen hondureny Carmen Juares, que va denunciar en la seva intervenció l'explotació laboral que pateixen les dones immigrants treballadores de la llar i de les cures.

Cineastes Catalans (Gonzalo Pardo Delgrás)

Barcelona, 3 d'octubre de 1897 - Madrid, 23 d'octubre de 1984. Més conegut com a Gonzalo Delgrás, fou un director de cinema i productor catalan. Des de jove treballà al teatre com a actor i, més tard, director. Al 1913 entrà a la Companyia de Francisco Moreno. Aquí va conèixer a Margarita Robles, amb qui va arribar a formar la seva propia companyia el 1925; arribà a tenir projecció internacional. Pel que fa al cinema, als anys trenta al arribar el sonor va mantenir relació amb la Paramount, per a la qual va dirigir algunes versions espanyolas. A més, va encapçalar la direcció dels estudis de doblatge MGM a Barcelona a partir del 1939. El seu èxit més sonat va ser La tonta del bote (1939), posteriorment versionada per Juan de Orduña al 1970.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Vilallobent)

És l'església parroquial del poble. D'origen romànic, conserva un retaule gòtic del s. XV. El lloc és esmentat ja el 839 a l'acta de consagració de la Catedral d'Urgell com a Villa Lupinti i formava part del Pagus Liviensis.

L'edifici ha tingut diverses modificacions importants en la seva estructura primitiva. Constaria d'una nau coberta amb volta de canó, encapçalada per un absis semicircular. Aquest va ser substituït per una capçalera rectangular i a la nau es construïren dues capelles laterals i la sagristia. Al mur nord es pot observar el parament fet en opus spicatum (obra en forma d'espiga) així com a la paret de migdia es pot observar una finestra emparedada, de doble esqueixada, l'única romànica que es conserva. El campanar, a ponent, és d'espadanya amb dos ulls. Al s. XIV era possessió del monestir de Sant Miquel de Cuixà i al s. XVII fou propietat de la Corona com a lloc reial.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de Saneja)

És una església romànica del nucli de població de Saneja a Guils de Cerdanya (Cerdanya), protegida com a bé cultural d'interès local. Del seu exterior només en destaca el campanar. Disposa de torre quadrada del s. XII -època de la seva construcció- i de forma piramidal, murs de molta grossària i edificat al costat de l'absis. La resta de l'església està molt desfigurada pels afegits i reformes que ha sofert.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Tomàs de Ventajola)

És una església del municipi de Puigcerdà (Cerdanya) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Documentada a partir de l'any 958 com a pertanyent al monestir de Sant Miquel de Cuixà en el precepte del rei Lotari i confirmada en la butlla del papa Joan XIII l'any 968, i encara altre cop l'any 1011 en la butlla de Sergi IV.

L'edifici d'estil romànic consta d'una nau rectangular amb absis semicircular; els seus murs originals eren d'uns vuitanta centímetres de gruix, segurament amb una coberta de fusta, que va ser modificada posteriorment realçant les parets a un metre i mig i coberta amb volta de rajoles. S'hi ha afegit una capella lateral. Té un campanar de cadireta de dues obertures

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Prats)

És un monument del municipi de Prats i Sansor (Cerdanya) protegit com a bé cultural d'interès local. Edifici d'una sola nau amb volta de canó bastant llarga i molt alta. Té quatre capelles laterals, sent les dues del costat de l'altar fondes (4 o 5m). L'absis és semicircular. El baptisteri es troba entrant a mà dreta sota un arc de mig punt, on hi ha una pica baptismal del segle XIII. El cor està construït amb fusta, i per ell s'arriba al campanar, el qual es troba damunt de la porta i és d'espadanya bífida amb una sola campana. Sota l'escala del cor hi ha un arc de mig punt on hi havia una porta, actualment tapada. Destaca la seva porta pels forjats amb què està feta, cobrint per complet ambdues parts d'aquesta. La fusta d'aquesta porta és nova. A l'exterior hi ha contraforts a ambdós costats. Església ben cuidada.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Meranges)

És l'església parroquial romànica del municipi de Meranges, a la comarca de la Cerdanya. Consta de nau única amb un absis semicircular i voltes d'arc ogival, a la part central de l'absis s'obre una petita finestra amb motius esculpits en relleu, encara es pot veure en el seu interior restes de pintures murals representant el Pantocràtor.

Al costat de l'epístola es troben adossat en el seu mur dos grans arcs que acullen uns altars, en el centre d'un d'ells es troba gravat la data de 1690 i el nom de Vidal, potser del que va sufragar l'obra.
Les reformes més grans es van realitzar entre els segles XVII i XVIII, construint en el mur del costat de l'evangeli dues capelles i l'allargament de la nau cap a la porta d'entrada, que va ser traslladada cap al mur de migdia, al costat de les capelles de l'obra nova, protegida sota un porxo on a una pedra es pot llegir: Escobar 1725. Amb data de 1683 es va construir el campanar al costat de l'entrada original.
La portalada està constituïda per cinc arquivoltes de pedra granítica menys als capitells, l'imposta i les seves bases que són de marbre rosa, tot el realitzat en aquest marbre es troba força erosionat. La porta té varietat de forjats, arrancats de la vella i posats als nous batents.
Portalada Sant Serni de Meranges

A les arquivoltes es troben esculpides nombroses figures amb diferents temes:

- Al brancal esquerre de la primera arquivolta s'observa, una serp entre les cames d'una dona nua a la qual li està mossegant el pit esquerra (representació de la luxúria o en menor mesura, la representació de la temptació), sobre aquesta figura hi ha una cara amb una espessa barba, seguint per la mateixa arcada es troben en relleu dues figures humanes molt erosionades, una carota, una àliga, altra cara i dues figures nues que es tapen els sexes i es coloquen l'altra mà al coll, probablement la representació d'Adam i Eva amb la serp cargolada sota els seus peus.

- A l'arquivolta del mig, es troben dues figures representant Caín i Abel. Un àngel amb una espasa i un altre personatge amb una bossa subjectada al coll amb la mà dreta, representant un àvar.

- Al brancal dret en oposició al de l'altra banda hi ha una cara amb el cap pelat fent ganyotes i una boca oberta ensenyant les dents, (semblant a les cares de l'església de Sant Pere d'Olopte) i finalment una representació d'un xiprer.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Quadres)

És una església del municipi d'Isòvol (Cerdanya) protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'origen romànic, però molt ampliada el segle xviii. D'una nau amb volta de canó, tancada per un absis semicircular llis. L'espadanya és petita, amb un sol buit que dona cabuda a una campana. Els murs són construïts amb parament de carreus ben tallats, i es corresponen al segle xii. També trobem una finestra doble esqueixada i un arc monolític a primer terme de la nau, sobre un sòcol de filades de carreus (objecte d'una excavació recent). En l'absis es veu com canvia la fàbrica: hi ha carreus poc treballats en el basament i més amunt són còdols o pedra i morter. A causa de les riuades va anar quedant cada cop més enfonsada, cosa que va fer que es construís una de nova més elevada. El recinte del santuari tenia una portalada ornamentada amb motius escultòrics molt semblants als de la porta de l'església de Ger, que és del 1740. A l'últim quart del segle XX la portalada va ser adquirida per un particular i traslladada a Ventajola.