Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Mura)

És una església romànica del municipi de Mura (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està ben conservada, tot i les múltiples transformacions que ha patit, de la qual en destaca el portal. Poc abans del segle XI existia una petita església preromànica d'una sola nau. D'aquesta església es conserva el capçal i una paret exterior. Ben aviat, aquesta església fou remodelada allargant cap a ponent la nau primitiva i afegint-hi un portal de pedra tosca.
Edifici d'estructura complexa en el qual es distingeixen diferents etapes constructives fruit de les remodelacions i ampliacions que ha sofert al llarg del temps. L'edifici originari fou una petita església d'una sola nau i construïda probablement a principis del segle XI. D'ella se'n conserven elements englobats dins el que ara constitueix la nau lateral nord. La capçalera orientada a llevant té forma rectangular i acaba en un frontis triangular. El mur de tramuntana és ornamentat amb arcuacions cegues i bandes llombardes. A la façana s'obre una porta feta de pedra tosca.

La nau és coberta amb volta de canó. Al segle XII l'església fou engrandida amb una altra nau, que és actualment la principal. A llevant hi ha un absis semicircular ornamentat amb sis arcades recolzades sobre capitells amb fulles d'acant. Una tercera nau al cantó sud contempla la construcció.
La portalada, oberta a ponent, presenta una estructura típicament romànica, amb una ampla arcada de mig punt adovellada que inscriu una arquivolta llisa i gruixuda que reposa a cada cantó sobre dues columnes amb els seus corresponent capitells i basaments. En el timpà destaca la figura de la Verge que sosté a la falda el Nen en actitud de beneir. A banda i banda dos àngels amb encensers els honoren. Al costat esquerre apareixen els Reis Mags seguint l'estel. A l'altre cantó apareix Sant Josep recolzat en un bastó acompanyat d'una altra figura que podria ser un àngel que l'avisa. Els capitells recullen escenes de la vida de Sant Mart. En el de la dreta veiem al sant damunt el seu cavall partint la seva capa per donar-la a un pobre. Una segona escena recull el sant vestit de pontífex. En el de l'esquerre es veu el sant mort i un dimoni que burxa per endur-se la seva ànima que finalment uns àngels salven.
Ara d'altar. Es tracta d'un bloc de pedra rectangular (140x84cm), sostingut per quatre columnes amb base i capitell. El bloc té un gruix irregular (9-10 cm) degut a la talla en biaix de la part inferior que forma un pla aixamfranat. Presenta motius ornamentals tant a la part frontal, una sanefa de línies ondulades, com a les laterals, unes fileres que es caragolen. Hi ha diverses inscripcions que segurament fan referència a l'acta de consagració. La més important i completa (transcrita per Alavedra) diu: "Guillem Sendre, Geribert subdicono cum omnibus parentibus meis viris et defunctis, gouan pun..." Cal destacar l'ús del català per escriure els noms propis.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Viladordis)

És una església que centra una petita barriada de cases disseminades que forma part del municipi de Manresa (Bages) i està protegida com a bé cultural d'interès local. Està dedicada a la Mare de Déu de Viladordis o de la Salut.
Antigament era coneguda com a parròquia de Santa Maria de Vilamajor, però actualment és coneguda com a Santa Maria de Viladordis. De fet el carrer principal de Viladordis és anomenat carrer de Vilamajor. Forma part de les parròquies filials que delimiten Manresa, juntament amb Sant Joan de Vilatorrada, Sant Salvador de Vallformosa, Sant Sadurní de Salelles, Santa Maria de Claret, Sant Iscle de Bages i Santa Maria de Joncadella

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Viladelleva)

És una capella romànica aïllada al poble de Viladelleva a uns 6 km del nucli urbà de la vila de Callús, a la comarca del Bages. És una obra inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Aquesta església, de dimensions força petites, presenta una planta amb nau rectangular i absis trapezoïdal; aquest fet ha portat a considerar-la en alguna ocasió i erròniament com a preromànica. L'absis, situat al l'est, és més baix que la nau i s'obre a aquesta a través d'un arc de mig punt. Al centre de la capçalera hi ha un gran finestral rectangular refet modernament i una petita espitllera. La nau és coberta amb volta de canó.
La porta d'accés, a ponent, és de mig punt, adovellada. Al davant d'aquesta hi ha un porxo d'entrada, posterior a l'església. El campanar situat també a ponent és força massís i té estructura d'una petita torre. L'aparell és obrat amb carreus disposats en filades i sense ornamentació

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Talamanca)

És una església romànica del municipi de Talamanca (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici romànic de finals del segle XII. La seva planta originàriament era d'una única nau de creu llatina. S'amplià amb dues capelles de forma que l'església prengué un pla basilical de tres naus. Un absis semicircular tanca pel cantó oriental la construcció. La nau principal és coberta amb volta de canó reforçada amb arcs torals. L'absis és cobert amb volta de quart d'esfera i ornamentat amb arcuacions cegues i finestral de triple arcada.

L'aparell és obrat a base de carreus ben tallats i col·locats en filades. Als cantons de l'edifici hi ha contraforts que contribueixen a donar solidesa a l'església. El campanar és de tipus torre, tot i que originàriament era d'espadanya. La decoració exterior és molt simple: cal destacar la portalada, amb els capitells decorats amb motius vegetals, i l'absis. La portalada és senzilla, sòbria i elegant.
Estructura en doble arc de mig punt dovellat en degradació. Cal destacar a l'intradós dels arcs una arquivolta treballada amb entrellaçats de vímet que es recolza sobre unes columnes llises amb basaments i capitells de temàtica vegetal. Sobre els capitells hi ha una imposta ornamentada també amb fulles. el capitell de la derta presenta dos nivells de fulles i volutes que es cargolen cap a l'exterior. el capitell de l'esquerra, malgrat tenir el mateix tema, no presenta la mateixa flexibilitat que l'anterior. Les fulles del primer pis no es corben cap a l'exterior i les del segon pis ho fan molt tènuement.

A l'interior, destaca la coberta de volta de mig punt reforçada amb dos arcs torals de la nau central. El sepulcre de Berenguer de Talamanca està situat dins un arcosoli al creuer del temple. Cal diferenciar dues parts: el vas on hi ha les despulles i la tapa. El primer presenta en la part frontal sis escuts gòtics penjats per la corretja, amb els símbols de la família excepte en el del mig on hi ha una inscripció funerària.
A la tapa de doble vessant, trobem l'estàtua jacent del finat. Recolza el cap sobre un coixí i els peus sobre un petit animal. Porta una túnica fina a mitja cama i la cota de malla lleugerament més curta. Té els braços creuats sobre l'estómac i aquests embolcallen l'espasa de cavaller amb l'escut al pom. Només queda al descobert una cara ovalada d'ulls tancats, en actitud d'etern repòs 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Matadars)

És una obra del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort (Bages) declarada bé cultural d'interès nacional. Aquesta església preromànica és situada al costat de la Masia del Marquet a 1 km escàs del municipi del Pont de Vilomara i Rocafort per la carretera de Sant Vicenç de Castellet. També coneguda per el Marquet.
Edifici d'una nau amb volta de canó, dos arcs torals, fris al llarg dels murs i finestres de doble esqueixada. Consta d'una capçalera preromànica de clara influència mossàrab del segle x amb absis rectangular, que s'obre en un creuer (braç sud escapçat) dividit per arcs de ferradura. El 1950 es reconstrueix i s'obre al culte. Amb el pas del temps. s'anirà malmetent altre cop fins al punt de què l'any 2003, davant el perill imminent d'esfondrament d'un exemplar únic del preromànic, es comença a restaurar d'una forma exhaustiva.  

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria d'Horta)

És l'església parroquial d'Horta d'Avinyó (Avinyó), protegida com a bé cultural d'interès local. El territori de Santa Maria d'Horta o Horta, va ser un municipi des del 29 d'abril de 1636, que se separa del municipi d'Artés,fins al 25/12/1845, que passa a formar part del municipi d'Avinyó. És una església de tres naus de petites proporcions, la central és coberta amb volta de canó rebaixada i les laterals amb volta de creueria en els seus dos trams. L'interior de l'església és totalment arrebossat i reprodueix una decoració típicament neoclàssica. La porta actual és al mur de ponent i és un element més de les múltiples modificacions que afectaren l'edifici romànic primitiu. Aquesta porta fou refeta l'any 1863. A llevant i a tramuntana l'església es confon amb les dependències de la gran masia annexa construïda al segle XVII (1640) i, el cementiri. L'absis semicircular decorat amb arcuacions llombardes només és visible des de la rectoria. Les capelles laterals són obra del segle XVII (entre 1686 i 1691) 

 

Escultors Catalans (Núria Tortras i Planas)

Barcelona 1926 - 20 de juliol de 2013, Fou una escultora catalana. Començà els estudis a l'Escola Blanquerna i continua a l'Escola de Belles Arts de Barcelona amb Joan Rebull. El 1962 va obtenir el primer accèssit de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, el 1963 el segon accèssit de la Reial Acadèmia i el 1965 el primer premi. Exposà individualment des del 1968 i participa regularment en certamens i exposicions col·lectives. La seva obra és amarada de sentiment mediterrani, amb clares reminiscències dels clàssics grecs i egipcis.

Ha obtingut el premi Ciutat de Barcelona el 1974 per la seva obra "Dona agenollada". Ha fet a Barcelona els monuments A les Colles de Sant Medir (1969), a Walt Disney (guanyadora del Concurs Internacional de 1969), a Charles Chaplin (1972) i a la Mútua Escolar Blanquerna (1998), i, a Palma, el de Walt Disney (1969). També ha fet imatgeria religiosa al frontis de l'abadia de Montserrat i al Temple Expiatori de la Sagrada Família. El 2003 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Té obres exposades al Museu d'Art Modern de Barcelona, al Museu During dels EUA, al Museu Zabaleta de Quesada (Jaén) i al Museu d'Art Matern de Sant Vicenç dels Horts (Barcelona)

Escultors Catalans (Xavier Navarro de Torres)

Barcelona, 1956. Fa escultures que es donen com a premis. Algunes de les seves obres han estat concedides a personatges del món de la cultura i l'art com Joe Zawinul, Rosa Maria Calaf, Mario Benedetti, Diego Manrique, Jorge Pardo, el Jueves, Baltasar Garzón, Wayne Shorter, o entitats com la Fundació Vicente Ferrer

Escultors Catalans (Torquat Tasso i Nadal)

Barcelona, 1855 – Buenos Aires (Argentina), 1935. DFou un escultor català que exercí la seva activitat artística a cavall entre Espanya i l'Argentina. Fill de pare i mare barcelonins, el primer d'ascendència menorquina, es formà a l'Escola de la Llotja i a l'Acadèmia madrilenya de San Fernando on li fou atorgada una pensió per a perfeccionar els seus estudis a Roma. Deixeble de Rossend Nobas, l'aula i el taller del qual freqüentà, la seva obra primerenca pertany al gènere del “tableautin” escultòric, al pur anecdotisme. Durant la seva etapa juvenil a la península realitzà obra de caràcter públic i privat, entre la qual sobresurt el conegut monument al pintor Antoni Viladomat ubicat al Passeig de Lluís Companys. Contragué matrimoni amb Asunción Nila el 1877, tres anys abans de partir cap a l'Argentina on, després del seu retorn a la ciutat comtal, romandrà la resta de la seva vida. Sembrà el sòl argentí d'estatuària pública, essent Buenos Aires l'epicentre de la seva producció monumental car, per trobar-se inmersa en un procés de creixement i amb una voluntat d'embelliment, la ciutat afavoreix els darrers anys del segle XIX i primers del XX l'amoblament escultòric, i respongué a la pletòrica demanda d'encàrrecs que brollaven del mercat de fons privats. A la capital argentina, exerceix els càrrecs de docent i jurat que, combinats amb la seva activitat creadora, el converteixen en partícip de la vida artística de la ciutat. Apreciada popularment per argentins i per un sector més elitista de catalans, la seva obra és de traça compositiva racionalista i d'una sobrietat pròpia d'un hereu del Naturalisme que ha estat emparenta amb Querol i Parera

Escultors Catalans (Marifé Tey Planas)

Barcelona, 1914 - Barcelona 25 de setembre de 2009. Ha destacat com a retratista, per la seva imatgeria religiosa i per figures arrelades en el classicisme, com el nu femení en marbre "Noia amb casquet de bany" (1970) que es pot veure als jardins del Palauet Albéniz de Barcelona.
Feu una interpretació en bronze (1944) en baix relleu del grup central de La flor del mal (ara al Pola Art Museum del Japó), una de les millors pintures del Picasso de l'època blava. És germana de Josechu Tey, aventurer que es feu popular pel seu viatge de Hong Kong a Barcelona en el "Junco Rubia", una embarcació tradicional xines

Escultors Catalans (Àngel Tarrach i Barrabia)

Barcelona, 1898 - Cuernavaca (Mèxico), 1979. Fou un escultor, primer exiliat a França i després a Mèxic. Fill de Josep Tarrach que es dedicava a l'escultura industrial, va aprendre l'ofici al taller del seu pare, on va conèixer Antoni Gaudí que el va animar a seguir per aquest camí, ja que segons va expressar l'arquitecte: «tenia un talent excepcional». Va seguir els seus consells i amb quinze anys va entrar a estudiar a l'Escola la Llotja. Va ampliar coneixements a Madrid i París, en aquesta última ciutat va ser deixeble d'Arístides Maillol i Josep Clarà.

Va participar en exposicions com la de la Sala Parés el 1928 junt amb Enric Casanovas, Joan Rebull, Josep Granyer, Pau Gargallo, Manolo Hugué i Àngel Ferrant. Va formar part de grups artístics com el Grup Nou Ambient, Grup de les Arts i els Artistes, Associació d'Escultors i també d'altres grups de caràcter polític com del que va ser membre fundador el Sindicat d'Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya.
El 1939 es va exiliar a França, on va realitzar algunes obres i fou membre el 1940 del «Saló dels Indépendents». L'any 1942 va partir rumb a Amèrica on pensava establir-se als Estats Units, però primer va anar a visitar Mèxic -on tenia bons amics-, la bona acollida que el van dispensar i la seva ràpida integració amb el món cultural de Mèxic, li va fer decidir quedar-se en aquest país. Casat amb Genoveva Puig i Vilà es divorcien l'any 1935. L'any 1945 es casa a Mèxic amb Nora Ayala Mendoza amb qui té una fill Carlos Tarrac Ayala.

Escultors Catalans (Domènec Talarn i Ribot)

Barcelona, 1812 - Barcelona, 1902. Fou deixeble de l’escultor Celdoni Guixà, establert al mateix carrer que ell (carrer de Jerusalem), a les Escoles Pies de Sant Antoni. Freqüentà després Llotja, on fou deixeble de Damià Campeny, que li donà a fer, a ell i a Padró, els relleus de la casa d’en Xifré. Protegí molts artistes joves ajudant-los en tots els ordres: Marià Fortuny, Màxim Sala, Joan Roig i Soler, Agustí Querol, Enric Serra, Francesc Font. Les dues facetes de la seva escultura són la imatgeria religiosa, on es descobreix la seva dimensió d’escultor, i les figures de pessebre. Era pessebrista militant i fundador de l’antiga associació del 1863. Treballà amb una gran intensitat tota la vida, però moltes de les seves obres foren destruïdes el 1936. Eren notables el Sant Pancraç de Santa Maria del Mar, el Sant Agustí de cinc metres d’alçada a la parròquia d’aquest nom, els Apòstols de l’església de Betlem i els del Carme o el Calvari de la catedral —encara existent—, totes a Barcelona. Moltes imatges seves foren exportades a Amèrica, l’Orient Mitjà i les Filipines. La característica de les seves figures de pessebre és la preocupació historicista, filla de l’època; són particularment destacables els reis i llurs seguicis, en el modelatge dels quals demostrava una habilitat prodigiosa. Als seus inicis seguí la tendència neoclàssica, però aviat esdevingué més barroc, sense deixar un realisme molt propi del segle. Els seus fills foren Josep Talarn i Anglès, escultor, i Pelegrí Talarn i Anglès, pintor, ambdós d’una certa anomenada local.