Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Romà de Casós)

És l'església romànica del poble de Casós, de l'antic terme de Llesp, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert, en un enclavament dins del terme de Vilaller. Està protegida com a bé cultural d'interès local.
Església d'una sola nau coberta amb volta de canó, reforçada per un arc toral en el centre de la nau. A llevant hi ha l'absis amb arcuacions llombardes i precedit per un arc presbiteral a l'interior. L'aparell és de carreu de pedra calcària allargassat i col·locat en filades ordenades. Té un campanar d'espadanya de dos ulls. L'interior està cobert per un cel ras de guix. El paviment és de lloses de pedra irregulars.
La decoració absidial s'inscriu plenament en les formes de l'arquitectura llombarda que recorda a Sant Quirc de Durro i el porxo de Santa Maria de Durro, que es poden datar en la segona meitat del segle XII

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Llesp)

És l'església parroquial del poble de Llesp, antic cap de municipi propi, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. Es pot datar entre el segle xii, quan es consolidà l'art romànic, i el XVII, quan s'introduiren els cimboris a la Vall de Boí. És un edifici protegit com a bé cultural d'interès local. De l'antiga església romànica només resten, sobre columnes, dos capitells florals, que ja no han de sostenir l'arquivolta, desapareguda. És destacable la portalada, actualment a la façana nord, però que, originalment, era a la de migdia, del temple primitiu. És feta d'un arc de mig punt realçat amb una arquivolta bisellada; hi falta una arquivolta, perduda en el trasllat, que arrencava dels dos capitells amb columna actualment orfes. L'exterior de l'església era de carreus de pedra arrebossats. La coberta, igual que tot el poble, és de teula àrab, excepte la del campanar que és de lloses de pissarra i està xapitellat en la part superior. Actualment és un edifici deformat que compren diversos estils a partir del romànic. Té força semblança amb les esglésies de Sant Climent d'Iran i de Sant Romà de Casós.   

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Raons)

Era l'església del poble de Raons, de l'antic terme de Llesp, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. Era una església romànica d'una nau, amb espadanya a ponent; un bell exemplar del romànic popular. El 1982 s'enfonsà, i ara és un munt de ruïnes.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Igüerri)

És l'església del poble d'Igüerri, de l'antic terme de Llesp, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert, sufragània de la parròquia de Santa Maria de les Neus d'Irgo. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local. L'església ha estat molt transformada, amb el pas del temps, de manera que es fa difícil de reconèixer-hi els elements romànics originaris.
D'una sola nau, amb absis semicircular a llevant, que s'uneix amb la nau a través d'un arc presbiterial, actualment en part escapçat. Més modernament es bastiren el campanar i la capella del sud-est. La porta és a migdia, però una refacció recent de l'església ha desfet del tot la porta original. El mur nord i una part de l'absis són els que conserven més traces romàniques, del segle XII.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Climent d'Iran)

És l'església del poble d'Iran del s. XI de l'antic terme de Llesp, actualment pertanyent al terme del Pont de Suert. És sufragània de la parròquia de la Mare de Déu de les Neus d'Irgo. L'església centra el petit poble d'Iran, situat aprofitant un replà arrecerat de la Serra Capitana. És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó i capçada a llevant per un absis semicircular precedit d'un estret arc presbiteral. La volta no té arcs torals, però es conserven dues impostes bisellades que semblen correspondre a la intenció, no executada, de construir un arc toral. Al centre de l'absis s'obre una finestra d'una sola esqueixada realçada exteriorment per una arquivolta llisa; aquesta obertura ha estat tapiada per la cara interior. Al mur sud, prop de l'obertura de l'arc presbiteral, hi ha una altra finestra també d'una sola esqueixada, a diferència de la que s'obre a la façana de ponent, de doble esqueixada resolta amb una llinda. En aquesta mateixa façana se situa un campanar d'espadanya de dos ulls.

La porta s'obre a la façana meridional; està feta amb una llinda sense arc de descàrrega i suportada per uns brancals formats per grans blocs de pedra. Per sobre de la porta hi ha un nínxol, obert amb un arc de mig punt, que configura una tipologia molt peculiar i sense gaire paral·lelismes, ja que la presència d'aquest tipus de nínxols és molt rara en l'arquitectura altmedieval. L'interior és parcialment arrebossat i els paraments exteriors permeten constatar que l'edifici és construït amb un aparell de carreuó allargassat, de pedra calcària, disposat molt ordenadament en filades uniformes i irregulars, especialment a la part baixa de l'absis

 

Escultors Catalans (Llàtzer Tramulles)

Vilafranca del Penedès (Barcelona),1605- Perpinyà (Francia), 1656. També conegut com Llàtzer Tramulles I o Lazare Tremullas. Va ser un escultor català que va treballar sobretot a la zona del Rosselló. Fill d'Antoni II Tramulles i germà de Josep, també escultors. Pel que fa al seu estil, era molt acurat, destacant sobretot el tractament de les motllures que aporten lleugeresa al conjunt. A més, del seu avi i del seu pare en va heretar el gust, la tècnica i l'art de l'escultura policromada. 

Escultors Catalans (Joan Torras)

S. XVII-XVIII. Fou un escultor especialitzat en retaules actiu al bisbat de Girona. Se l'ha fet originari de la ciutat de Barcelona per bé que domiciliat durant bona part de la seva vida a Figueres, Selva de Mar i Girona. El 1690 es casà amb Francesca Barnoia germana de l'escultor gironí Marià Barnoia amb qui tingué un fill homònim que també es dedicà a l'escultura. Degut als episodis de crema de convents i desamortitzacions eclesiàstiques ben poques de les seves obres perviuen encara.

Escultors Catalans (Josep Sunyer i Raurell)

Manresa (Barcelona), ~1673 - Manresa (Barcelona), 1751. Fou un escultor del Barroc. Aprengué l'ofici al taller que tenia el seu avi Pau Sunyer (mort el 1694) i el seu pare, Josep Sunyer I (mort abans de 1682) juntament amb Lluís Generes i Francesc Grau. L'aprenentatge el féu al costat de Pau Costa, de Vic, amb qui tingué molts punts en comú. Col·laborà amb Francesc Grau en l'obra de la façana de migdia de la Santa Cova de Sant Ignasi, de Manresa, i amb el seu pare en els retaules del Roser, de Navarcles, i de Santa Maria de Cererols (1674). Després d'aquestes obres que es poden considerar d'iniciació, el dia 2 d'octubre de 1691 Josep Sunyer i Raurell signava una àpoca per un pagament a propòsit del retaule de Nostra Senyora de la Sagristia de Puigcerdà, on es deia que Francesc Ferriol (que inicialment havia contractat l'obra), el seu cunyat, era mort.

Escultors Catalans (Jacint Sorts)

Manresa (Barcelona), ¿? - Manresa, 1767.  Fou un escultor manresà. També conegut Jacient Miquel i Sorts. A Manresa li fou encomanada la talla d'un crucifix per a la sala del consistori de la casa de la ciutat (1744), el retaule major de l'església de Sant Miquel i l'escut, en alabastre de Segueró, de la façana de la casa de la ciutat. Poc abans de morir estava treballant en diverses obres escultòriques de la capella del Roser del convent de Santa Caterina de Barcelona

Escultors Catalans (Francesc Santacruz i Artigues)

 ¿? - Sant Feliu de Codines 20 de febrer de 1730. Documentat entre els anys 1665 i 1721, fou un dels escultors més considerats del barroc català i un dels fundadors del gremi d'escultors de Barcelona. També se l'anomena Francesc de Santacreu. De família d'escultors, es va formar a més al taller de Pere Serra en el qual va entrar l'any 1665. El 1675 treballava en la cúpula de la capella de Sant Benet del monestir de Sant Cugat, on el 1688 començaria el retaule.

És autor, també, del retaule barroc de l'antiga església de la parròquia de Sant Pere i Sant Pau del Prat de Llobregat. L'església, iniciada al segle xvi i acabada al XVII, era una barreja d'elements gòtics, renaixentistes i barrocs. Aquesta església va ser incendiada el dia 20 de juliol de 1936 i posteriorment enderrocada. De la feina de Santacruz destacaven l'altar barroc i les figures dels sants Pere i Pau a l'entrada de l'església.

Se sap que va prendre part activa, juntament amb Domènec Rovira, als plets per a aconseguir un gremi independent d'escultors, l'any 1680 Carles II va permetre la creació de la Cofradia dels Sants Màrtirs escultors, el que va fer que assolissin l'emancipació dels ensambladors i poguessin contractar lliurement els seus treballs i encàrrecs. Fou el pare de Francesc Santacruz i Gener, autor del millor plànol del setge de Barcelona dels anys 1713-1714 durant la Guerra de Successió Espanyola.
Francesc Santacruz Artigues, acollit per un dels seus fills, Agustí Santacruz i Gener, que era Rector de la parròquia de Sant Feliu de Codines, va morir el 20 de febrer de 1730 i va ser enterrat en aquesta localitat.

Escultors Catalans (Andreu Sala)

La Sala de Linya (Lleida) 1627 – Cardona (Barcelona), 1700) va ser un dels escultors més importants del barroc català. Moltes de les seves obres van ser destruïdes durant la Guerra Civil (1936-39) fet que ha dificultat molt el seu estudi. La seva biografia està plena d'interrogants i buits documentals. Es pot resseguir sobretot a partir dels contractes de les seves obres i d'algunes informacions disperses i no sempre coincidents. 

Escultors Catalans (Domènec Rovira "el Jove")

Sant Feliu de Guíxols (Girona), s. XVII – Sant Feliu de Guixols? (Girona) conegut també per Domènec Rovira II. Els seus primers treballs els realitzà al costat del seu oncle, la mestria del qual no arribaria a assolir. La Confraria dels Dolors de Barcelona el contractà el 1665 per fer uns Misteris de la Presentació i Jesús davant els doctors (1666). El 1668 li fou pagada una imatge de Sant Pau per a la façana de la Casa de Convalescència, que, tanmateix, no agradà als administradors. El 1669 el Duc de Cardona li encarregà les imatges de San Bernat, San Benet i l'Assumpció de la façana del monestir de Poblet. Del 1670 al 1681 treballà al retaule major de l'església l'Arboç, iniciat amb el seu oncle, que morí a l'inici dels treballs.

Va col·laborar amb l'escultor Francesc Grau, el 1678, efectuant la part arquitectònica del sepulcre del bisbe Oleguer de Barcelona per a la catedral de Barcelona (possiblement la més reeixida de les seves obres); també junts es van encarregar de la realització dels retaules de la Concepció per a la catedral de Tarragona i l'església d'Alcover.