Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Alinyà)

És una església del municipi de Fígols i Alinyà (Alt Urgell) declarada bé cultural d'interès nacional. L'església actual està constituïda per una nau i un absis semicircular, l'aparell del qual, gran i irregular, difereix del dels murs de la nau, que alternen filades de pedres planes amb altres de dimensions més grans, disposició del mur característica de paraments de tradició preromànica. El frontis té adossat un cos d'una casa veïna i, tot i que està molt reformat i restaurat, repeteix el mateix parament que l'absis. S'hi obren una porta d'arc de mig punt amb quatre arquivoltes en degradació i una finestra similar a mitjana alçada. Tots els exteriors revelen, amb la sobreposició de panys de mur de parament irregular, el sobreaixecament de l'edifici, que cal relacionar amb la substitució, en època gòtica, de la volta, ara apuntada. A l'interior, aquesta modificació es posa de manifest en la discordança entre la volta ogival i l'arc de mig punt amb què s'obre l'absis

Altres reformes evidents de l'edifici romànic són la coberta de l'absis, també sobrealçada, i l'espadanya de la façana. Diverses obertures il·luminen l'edifici, l'estructura originària del qual respons als trets característics de l'arquitectura romànica del segle xii. L'absis ha estat restaurat (1985), tot suprimint-ne la sagristia adossada. Campanar de cadireta de dos ulls. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Bartomeu de Favà)

És una església romànica de Cabó (Alt Urgell) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. Edifici religiós d'una nau coberta amb volta de canó, sota una teulada que s'allarga fins a cobrir l'absis, que és de forma quadrada i està encarat a ponent. La façana principal té una porta d'arc de mig punt adovellada, una finestra de doble esqueixada per sobre i, coronant la façana, un campanar d'espadanya de dos ulls. Al mur sud es troba la sagristia. Sobre l'arc absidal es troba la data 1780 que correspon a una reforma que es va fer a l'església

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu del Castell d'Oliana)

És una església del municipi d'Oliana inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església del castell situada al costat de les ruïnes de l'antiga població d'Oliana, ubicada en un lloc elevat, a la vora del Segre.
És d'una sola nau trapezoïdal amb els murs convergents vers l'absis semicircular, lleugerament ultrapassat. La coberta de la nau és de volta de canó reforçada per tres arcs doblers i la de l'absis és de quart d'esfera. A l'exterior, destaca l'absis, bastant alt degut al desnivell del terreny, amb arquets cecs de tipus llombard separats per lesenes i una finestra de doble esqueixada. Una altra obertura de característiques similars es troba al mur de migdia, entre l'absis i el campanar. Les dues portes d'accés es troben al mur de tramuntana, on també hi ha dos contraforts atalussats. Al costat de migdia, s'aixeca el campanar de torre de planta quadrada. A la part superior d'aquesta hi ha dos pisos que sobresurten per damunt de la coberta de la nau amb una finestra a cada costat en cadascun dels trams, l'últim dels quals aixecat en la restauració dels anys 80. A partir d'aquesta alçada la torre-campanar resta escapçada. El parament mural és a base de petites pedres sense desbastar. Tant al campanar com a l'absis s'hi veuen forats de bastida. Tenia com a altar un cippus romà (avui al Museu Diocesà de Solsona), que contenia una lipsanoteca de vidre verd segellada amb l'anell del bisbe Eribau d'Urgell; dins la lipsanoteca hi havia, a més d'algunes relíquies, el pergamí original de la consagració del 1032. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de la Quera)

Es tracta d’un antic monestir ara en ruïnes que es troba enlairat sobre el riu Segre. Tradicionalment aquest lloc havia estat identificat com el monestir de Sant Vicenç de Pinsent, però C. Baraut va identificar aquest darrer lloc a la part baixa, prop del riu, com una església i no monestir, però vinculat a Sant Serni de Tavèrnoles. Les ruïnes troglodítiques serien les de la cel·la de Sant Andreu de la Quera, també vinculada a Sant Serni, fundada el 855 o bé el 912. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de la Garrola)

És una església amb elements prerromànics i barrocs de Bassella (Alt Urgell) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós d'una nau, molt modificat. Porta al W i absis rectangular més petit i més baix que la nau. Finestres d'esqueixada senzilla a l'est i sud de l'absis. L'exterior arrebossat tapa el parament. Alguns autors pensen el la possibilitat que sigui preromànic encara que sense una bona investigació arqueològica és impossible assegurar-lo

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu de les Peces)

O Santa Maria de les Peces és d'estil romànic i està situada sobre un turó pròxim a la població d'Alàs i Cerc, a la comarca de l'Alt Urgell. Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

L'edifici està datat del segle xi i posseeix documentació del 1077. Consta d'una única nau amb absis circular. Porta adovellada al frontis. Finestres adovellades de doble esqueixada, una al mig de l'absis i l'altra al frontis, damunt la porta. Conserva un campanar de torre amb planta quadrada de l'època romànica i amb una coberta en un únic vessant. Està adossada al mur nord, amb unes dimensions de 3,50 x 2,70 m. L'església està construïda amb pedres en filades, de mides molts irregulars. En el seu interior es troba una imatge de fusta policromada d'estil gòtic de Santa Maria de les Peces, imatge molt venerada a la comarca 

 

Pintors Catalans (Manuel Vilar i Roca)

Barcelona, 1812 - Ciutat de Mèxic, novembre de 1860. Fou un escultor romàntic català. Estudià a l'Escola de la Llotja, on fou deixeble de Damià Campeny. El 1833 viatjà a Roma, on estudià amb Antoni Solà i Pietro Tenerani, al taller del qual treballà, i rebé consells de Bertel Thorvaldsen.
Emmarcat a l'escola artística dels Natzarens, el 1845 s'establí a Mèxic amb el pintor Pelegrí Clavé, on fou director de les classes d'escultura de l'Academia de San Carlos. Destacà al gènere del retrat: Moctezuma, La Malinche, Iturbide, Tlahuicole, Colom; altres obres seves són: Jasó robant el velló d'or (1836, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), Leto i els camperols (1838, Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi), Deianira i el centaure Neso, El judici de Daniel a Babilònia, Discòbol, Un infant jugant amb un cigne i Una noia voltada de gossos. 

Pintors Catalans (Josep Mirabent i Gatell)

Barcelona, 10 de setembre de 1831 – 30 d'octubre de 1899. Fou un pintor, decorador i professor de pintura decorativa i estampats de Llotja de Barcelona. Tot i néixer a Barcelona, la seva família era originària de Sitges i fou allà on va passar els primers anys de la seva vida. Als 12 anys va tornar a la capital, on comença la seva formació sota les ordres d'un pintor local. Més endavant va realitzar els seus estudis formals a l'Escola de la Llotja, amb professors com Claudi Lorenzale, Segimon Ribó i Pau Milà i Fontanals que influïren en la seva pintura inicial natzarenista. S'especialitzà en pintura de natures mortes, flors i fruites i excel·lí com a decorador, sent un dels màxims exponents catalans de pintura decorativa de la segona meitat del segle xix.

El 1855 fou nomenat professor ajudant de dibuix de figures a la Llotja, i el 1872 seria nomenat professor titular de pintura decorativa i dibuix de teixits i estampats a la mateixa escola. Es va associar a nivell empresarial amb Bartomeu Ribó, i junts van realitzar diversos encàrrecs com la restauració i decoració del Cafè Cuyàs, diverses teles per restaurar el Liceu, inciendiat el 1861. També van restaurar o decorar diversos edificis religiosos, com la capella de Santa Àgata del Palau Reial Major. A nivell individual també va realitzar diversos encàrrecs, com el paranimf de la Universitat de Barcelona, el Saló de descans del Gran Teatre del Liceu (1861), les capelles del Col·legi de Santa Maria del Loreto, l'Hospital del Sagrat Cor, l'església de Montserrat, la Casa Erasme de Jover, la casa Estruch, la casa de Fernando Pugi, els esgrafiats de la façana de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer o la casa de Xocolates Juncosa. Tot i estar malalt, va arribar a participar en la primera Festa Modernista de Sitges. Es conserva obra seva a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i al Museu Nacional d'Art de Catalunya

Pintors Catalans (Pau Milà i Fontanals)

Vilafranca del Penedès (Barcelona), 1810 – Barcelona, 16 de gener de 1883. Fou un pintor, escriptor i catedràtic de teoria de l'art i d'estètica a l'Escola de Belles Arts de Barcelona, si bé la seva gran importància ve donada pel fet de ser un gran comunicador i un gran mestre. És una figura cabdal del panorama català del segle xix a través de la seva tasca com a dinamitzador cultural.

Es formà a la Llotja de Barcelona i a Roma on entrà en contacte amb els corrents puristes i natzarens, que va dur amb ell a la seva tornada a Catalunya, on va difondre amb entusiasme la seva teoria estètica i va intentar modernitzar el sistema d'ensenyament

Pintors Catalans (Claudi Lorenzale i Sugrañes)

Barcelona, 8 de desembre de 1814 o 1815 - Barcelona, 31 de març de 1889. Fou un professor i pintor català, integrant del natzarenisme. Va ser molt reconegut com a retratista. Amb Pau Milà i Fontanals, Lorenzale representa el moviment del romanticisme medievalista que és l'origen de la recuperació del passat històric de Catalunya, confluint amb la Renaixença catalana. És formà com a pintor a Múrcia des de 1828 i, a partir de 1830, a l'escola de la Llotja de Barcelona, on esdevingué alumne de Pelegrí Clavé i obtingué el primer premi de pintura per la seva obra Jael i Sísara el 1837. El mateix any, els seus pares el van enviar a Roma amb Pau Milà, qui el va posar en contacte amb el pintor natzarè Friedrich Overbeck, del qual esdevingué deixeble. Continuà la seva formació a l'Accademia di San Luca, on també fou obsequiat amb un primer premi de pintura. Durant la seva estada viatjà a moltes ciutats italianes de tradició artística i va ser molt influenciat pels grans mestres del Renaixement.

Va tornar a Barcelona el 1844 amb un programa artístic purista, inspirant-se en l'art medieval i en els ensenyaments d'Overbeck. Fundà una acadèmia pròpia que adquirí molt renom, estimulat per la recuperació dels models anteriors a Rafael. El seu prestigi com a docent comportà que el 1851 fos nomenat professor de l'escola Llotja de Barcelona, on exercí la docència fins al 1888, tant als Estudis d'Aplicació com als Estudis Superiors. El 1858, en fou director, càrrec que ostentà fins al 1877. Va tenir com a alumnes: Marià Fortuny, Caba, Padro, Lluís Vermell i Busquets, el seu fill Ramir Lorenzale i la majoria dels pintors barcelonins de la seva generació, als qui va influir durant les seves classes públiques i privades.

Pintors Catalans (Joaquim Espalter i Rull)

Sitges (Barcelona), 1808 - Madrid, 1880. va ser un pintor que desenvolupà la seva carrera principalment a Madrid. Feu els primers estudis amb els escolapis de Sant Anton, a Barcelona, i es formà pictòricament a Marsella (1828), París (des del 1829) i Roma (des del 1833), on formà part del grup dels natzarens catalans ( natzarenisme ). Tornà el 1842 i residí a Madrid fins a la seva mort. Esdevingué acadèmic de San Fernando el 1843. El 1847 fundà la revista artística El Renacimiento , juntament amb Federico de Madrazo i Eugenio Ochoa, i posteriorment fou nomenat professor de la Escuela Superior de Pintura de Madrid i pintor de cambra d’Isabel II. Entre el 1855 i el 1858 decorà el paranimf de la Universitat de Madrid. També decorà les sales del president al palau del congrés dels diputats de Madrid. Quant a retrats, cal destacar el del jove Octavi Carbonell (1842), el dels esposos Muntades (1856), el de la seva muller (~1856) (tots tres al Museu d’Art Modern de Barcelona) i, especialment, el col·lectiu de la família Flaquer (~1845; Museo Romántico, Madrid), on retrata una llar burgesa de l’època. També té obres de temes diversos, dibuixos i il·lustracions ( El Quixot , edició a cura de Tomàs Gorchs; Barcelona, 1859). Hi ha obres seves als museus d’Art Modern de Barcelona, Romántico de Madrid, provincials de Girona i Santa Cruz de Tenerife, Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú i Maricel de Sitges. La seva pintura, tot i que és dins els cànons natzarens, se n'aparta a causa del colorisme, fruit de la seva estada a l’escola del baró Gros, a París; als retrats en fuig encara més, i adopta un incipient realisme. 

Pintors Catalans (Josep Arrau i Barba)

Barcelona, 1802 - Barcelona, 1872. Fill de Josep Arrau i Estrada. Gran viatger i home de curiositat universal, presentà a l’Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, de la qual després fou president (1866), diverses memòries, del 1834 al 1866, sobre història de l’art, tècniques artístiques, ciències naturals, les teories de Chevreul, el daguerreotip, etc. Fou un dels iniciadors de la pintura romàntica catalana: el seu estil, de caire academitzant, s’expressà preferentment en el gènere del retrat: sobresurten el de Damià Campeny, el de Francesc Barret i el seu autoretrat al Museu d’Art Modern de Barcelona; i, sobretot, el de Joan Agell (Barcelona, Acadèmia de Ciències i Arts), on juga hàbilment amb la llum.

Pintors Catalans (Pelegrí Clavé i Roqué)

Barcelona, 1811 - Barcelona, 1880. Format a l’escola de Llotja de Barcelona (1822-33). Fou deixeble del pintor Salvador Mayol. A Roma, estudià amb Tommaso Minardi (1833), que el formà estèticament en l’escola purista, també anomenada dels natzarens, i residí amb l’escultor Manuel Vilar del 1834 al 1845, any que aconseguiren, respectivament, les places de director de les classes de pintura i d’escultura de l’Academia de San Carlos, de Mèxic; la reorganització que en féu fou de gran importància per al futur de la pintura mexicana (1846-67). El 1868 tornà a Barcelona, on es conserven algunes de les seves primeres obres, com retrats al pastel i els olis que envià des de Roma: El somni d’Elies (1837), El bon samarità (1839), etc. (Museu d’Art Modern, Acadèmia de Sant Jordi i col·leccions particulars). En l’art del retrat fou excepcional, dins dels cànons acadèmics.
A Mèxic, el conjunt dels seus retrats reflecteix l’alta societat mexicana de l’època romàntica. El quadre més ambiciós pintat a Mèxic és La bogeria d’Isabel de Portugal (1855-56, Museo de San Carlos, de Mèxic). Basant-se en esbossos seus, els seus deixebles decoraren la cúpula del temple de la Profesa de la ciutat de Mèxic, (1867), un dels primers murals que hi foren realitzats. En la darrera etapa barcelonina féu esbossos, que no es realitzaren, per a la decoració de l’església de la Mercè.