Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Simeó Estilita)

És una capella totalment enrunada situada dins d'un conjunt de cases al terme municipal Bruc (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Va ser utilitzada com a local per fer-hi vi. Ha estat molt modificada. A l'extrem est, on devia haver-hi l'absis (pel que sembla rectangular), hi ha adossada una construcció amb cups en el seu interior. Era d'una sola nau i presenta dues finestres al mur sud i una al nord, totes de doble esqueixada. La porta devia ser a l'oest. En aquesta capella hi havia el retaule del segle XVI de Sant Simeó que el 1772, es traslladà a la capella de Ca l'Oller.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Salvador de Vilanova d'Espoia)

És una església romànica construïda a mitjans del segle XII situada a Vilanova d'Espoia, una població de la Torre de Claramunt. L'edifici forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una típica construcció del romànic rural, amb pedra calcària. Té murs de maçoneria amb dues obertures, la porta a migdia amb llinda recte i una finestra al presbiteri. D'una sola nau. Coberta amb volta de canó, reforçada amb tres arcs faixons. Àbsida semiesfèrica. A l'exterior hi ha dos contraforts entre els quals cal situar la sagristia i la porta d'accés. Als peus de l'església hi ha el cor. El pis superior és molt posterior per a protegir la volta de les humitats. Té murs amb una coberta a dues aigües. Està adossada al cementiri i rectoria. Al mur oest hi ha un campanar de paret de dues campanes. En aquesta banda l'església s'uneix a una casa veïnal.
L'edifici ha estat objecte de diverses reformes al llarg dels segles. Entre elles destaca el sobrealçament de tot l'edifici sense afectació de l'estructura interna anterior, d'aquesta manera es conserva la coberta de lloses de pedra original sota la teulada de teula aràbiga actual. Així mateix, el campanar de paret actual en va substituir un de quadrat, que a la vegada havia substituït el campanar original d'espadanya. Al segle XVII l'absis va ser fortificat amb l'obertura d'una sèrie d'espitlleres, i posteriorment al segle XVIII es va construir la sagristia.

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Ponç)

És una capella al nucli urbà de Pujalt (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella romànica d'una sola nau amb absis, sense volta. Conserva tots els murs, fins fa poc coberts de terra fins a l'arrencada de la volta, que han estat deixats al descobert en unes excavacions recents. Al mur de ponent hi conserva una porta adovellada amb arquivolta i impostes. Tota l'església, excepte la façana de ponent, queda en el clos d'una casa particular

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere Sallavinera)

És una església de Sant Pere Sallavinera (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici de planta rectangular i un sol absis a la capçalera. La torre del campanar, construïda posteriorment i de planta quadrada, es troba al costat de migdia, així com la porta d'entrada a l'església. És un edifici romànic, malgrat que ha estat molt reformat

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere i la Santa Creu de Masquefa)

És una obra de Masquefa (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'edifici que ha pervingut fins als nostres dies fou edificat a finals de segle xii o començaments del segle xiii. Es tracta d'una construcció d'una sola nau coberta amb volta i acabada amb un absis en forma de semi-cercle. Aquest absis, tot i que és molt senzill, constitueix l'única part de l'església amb elements decoratius, llevat de l'òcul: un fris de dents de serra i per dessota una sèrie d'arcuacions de les dites llombardes, que semblen sostingudes per petites mènsules amb relleus esculpits d'animals, figures humanes, petxines,...molt dins de la línia de les construccions del segle XII
En el mur frontal, a ponent, trobem un òcul de grans dimensions i de decoració vegetal, emmarcat per uns carreus ben tallats i regulars que podem observar al llarg dels murs exteriors de tota l'església. En alguns moments s'hi poden apreciar les marques de picapedrer, característiques de les obres realitzades al segle XIII Pel que fa a l'interior, la part més separada de l'absis és ja clarament gòtica, amb voltes de creueria, que sostenen el cor. En el baptisteri, mancat de la pica baptismal, s'observen restes de pintures que representaven el Baptisme de Jesús. El campanar ha sofert modificacions en la teulada que antigament era horitzontal i ara apareix a quatre vessants i acabada en punta.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de Montfalcó)

És l'església parroquial del nucli de Montfalcó el Gros, municipi de Veciana (Anoia), inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església d'una sola nau amb absis sobrealçat, essent la coberta a la mateixa altura que la de la nau. Té una porta a la façana sud i un campanar d'espadanya a la façana de ponent. Té diversos cossos afegits. A la façana est, es troba el cementiri que recentment s'ha restaurat. En l'arc de la porta d'entrada al cementiri hi ha la data inscrita de 1852. Aquesta església era sufragània de la de Santa Maria de Veciana, des del S. XIV. El 1905 hi hagué una cessió temporal de Sant Pere a l'Orde de Sant Agustí.

 

Escultors Catalans (Alexandre Ghilloni i Molera)

Barcelona, 25 d'octubre de 1860 - Barcelona, 1948. Escultor i buidador. Va néixer fill de l'italià Giuseppe Ghilloni, natural de la Toscana, i de Ramona Molera i Persadisa, natural de Moià.[2] Es formà a la Llotja de Barcelona i a París (1878). Treballà amb Manuel Fuxà i Agapit Vallmitjana. Com escultor buidador treballà a l'Arc de Triomf de l'Exposició Universal de 1888 i pel Museu de Reproduccions. A finals del segle xix es traslladà a París però al cap de pocs anys retornà a Barcelona on es dedicà preferentment a la venda de bibelots i entre 1915 i 1945 ho combinà amb la docència a la Llotja. Dues de les obres més destacades de l'artista són Un soldado en campaña i Catalunya independent, totes dues conservades a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer.

Escultors Catalans (Enric Gelpí i Vintró)

Barcelona, 1936 – Cànoves i Samalús (Barcelona), 2011. És reconegut per les seves escultures d'aus nocturnes, pels seus calendaris il·lustrats i pels seus llibres Mossèn Ramon Garriga i Boixader, l'Ermità de Samalús (1993) i La pregària dels animals (2000). També es coneix Enric Gelpí com a l'Ermità de Salamús II. Pràcticament autodidacte, el 1960 es presentà a l'Ateneu Barcelonès. El 1970 es traslladà a viure a Samalús, on des del 1992 tingué a casa seva una exposició permanent de la seva obra escultòrica. Va fer diverses exposicions a Barcelona i va participar en mostres col·lectives a Montecarlo i Sardenya. Home actiu de la cultura catalana, dedicà una gran part de la seva vida a la política com a regidor de Cultura de l'Ajuntament de Cànoves i Samalús, durant la primera legislatura dels ajuntaments democràtics.

Escultors Catalans (Josep Gamot i Llúria)

Barcelona, 20 de maig de 1855 - Barcelona, 20 de desembre de 1890. Fou un escultor català. Fill de Joan Gamot i Catà ferrer d'ofici i Josefa Llurià tots dos nascuts a Barcelona. Va estudiar a l'Escola Llotja i fou deixeble de Rosend Nobas i Ballbé a Barcelona.
La part més nombrosa de la seva obra es compon de retrats i petites peces dirigides per al col·leccionisme. Realitzà també algunes peces de plata. Va participar l'any 1876 a l'Exposició Nacional de Madrid amb l'obra Caín presa de remordiment. Va col·laborar al monument a Cristòfor Colom de Barcelona, amb les escultures Aragó i Lluís de Santàngel l'any 1888, així com va realitzar Anfitrite (1881) i un grup de nens situats a la part alta de la Cascada del parc de la Ciutadella

Escultors Catalans (Pilar Francesch i Ventalló)

Barcelona, 1941. És una escultora catalana. Va estudiar a l'Escola Massana on es va especialitzar en escultura i esmalt, i a on va impartir més tard classes. Ha realitzat diverses exposicions en diferents localitats de Catalunya. El 1981 va realitzar un bust del rei Joan Carles I por encàrrec del l'Ajuntament de Barcelona. Una de les seves obres més famoses és Serena (1964), situada en el peristil dels Jardins de Joan Maragall de Barcelona, una còpia de la qual va ser posada a l'entrada de l'escola Massana

Escultors Catalans (Francesc Font i Pons)

Barcelona, 1848 - Madrid, 17 de novembre de 1931. Va ser un escultor seguidor de l'estil barroc i amb obres distribuïdes en diverses ciutats d'Espanya. Els seus primers estudis els va realitzar a Barcelona, sota la direcció dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana i del també escultor Domènec Talarn, va muntar un taller en aquesta ciutat l'any 1878 on va realitzar encàrrecs de retrats i obra pública com, la col·laboració al monument a Colom i una escultura representant Juan Sebastián Elcano (1884) per a un edifici del Passeig de Gràcia, aquest mateix any va elaborar l'obra L'enigma de Tebas amb la que se li va concedir la tercera medalla a l'Exposició de Belles Arts de Madrid. L'any 1888 es va instal·lar a Madrid a on va realitzar escultures de tipus religiós per a l'església de San Marcos i el convent de les «Comendadoras». Una altra obra seva, representant un Nen Jesús, es troba en el Col·legi San José de Valladolid. Com a monuments públics va executar el de Zumalacárregui per a la ciutat de Bilbao i el de Elcano a Barcelona.

Escultors Catalans (Beth Fornas Dos-Santos)

Barcelona, 1973. És una escultora catalana instal·lada al Maresme, on compagina la pràctica escultòrica amb la docència. De sòlida formació acadèmica, s'ha dedicat a l'escultura, servint-se dels seus coneixements en ceràmica per tractar la matèria amb singularitat i combinar-la en formes escultòriques properes a una poesia material i natural. Ferro, ceràmica i fragments de natura, triats amb cura i intuïció per l'artista en paisatges de tota Catalunya, es fonen en la seva mirada i es transformen en les seves obres. Amb un estil personal i íntim, la seva obra evoluciona cap a formes naturals i integra en l'art l'harmonia dels paisatges, dels naturals i dels interiors
Llicenciada en Belles Arts, en l'especialitat d'escultura, per la Universitat de Barcelona, Beth Fornas ha obert els seus horitzons amb una formació completa a l'Escola Massana, triant la ceràmica com a especialitat en el marc de la titulació de tècnica superior en arts plàstiques i disseny, que l'ha dotada d'una sensibilitat particular per al tractament de materials i per a la incorporació de textures noves en les seves creacions. Graduada, també, en Arts Aplicades i Oficis Artístics, l'escultora s'ha esmerçat en la perfecció tècnica i en la recerca constant de tècniques creatives per tal d'enriquir les seves obres. El resultat és una producció plena de matisos, evolutiva i vital, que no renuncia a la qualitat i que troba referents en tècniques i materials ben diversos, sempre amb el denominador comú de la simplicitat formal.
La influència d'un Chillida primerenc, palpable en les textures i la tonalitat del ferro, i l'admiració per Anish Kapoor, més enllà de les formes, en el rerefons i l'essència conceptual de les seves obres, es combinen en una escultura pura i eloqüent, amb força arquitectònica i polifacètica