Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Eulàlia d'Ultramort)

És una església romànica del municipi d'Ultramort inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós.- Església d'una nau, de planta rectangular i capçalera carrada que no destaca de la resta de l'edifici. Les tres capelles laterals, la sagristia i el cor són afegitons tardans. En una mènsula del cor hi ha gravat l'any "1574" i a la porta de la sagristia el "1732". També pertanyen a reformes tardanes les obertures dels frontis: portada barroca classicitzant, amb pilastres, motllures i una fornícula rematada per un frontó on hi figura l'any 1745 i un rosetó. A l'angle SW del temple es dreça el campanar de torre, de planta quadrada i obertures d'arc apuntat. L'església és coberta amb una volta apuntada i seguida, sense arcs torals ni triomfal. El parament és de carreus escairats, força grans; la volta és feta amb pedres sense treballar. A l'interior hi ha una làpida gòtica datada l'any 1340.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Cristina de Corçà)

És una ermita d'origen medieval del municipi de Corçà (Baix Empordà), situada a uns cinc-cents metres als afores del nucli, en direcció sud. És un monument protegit amb categoria BCIL i inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català (IPAC 7018). Tot i que se li han suposat orígens altmedievals, cal avançar fins a 1235 per a trobar el primer esment de la capella, quan Maria de Cruïlles li fa un llegat en el seu testament. Després s'esmenta en la col·lecta de delmes de 1267, i finalment cal saltar a 1355, quan els pabordes de la confraria presenten un clergue per al benefici que havien fundat. Mig segle més tard, el 1403, s'aprecia la continuïtat de la confraria de Santa Cristina (formada per gent del terme de Corçà i la seva rodalia) i el beneficiat, encarregat del culte a la capella, vigent fins ben entrat el segle xviii (veure quadre annex). Una altra notícia, ben significativa, correspon a una autorització als obrers de l'ermita per part d'Ènnec de Vallterra, bisbe de Girona, per tal que poguessin comprar una campana i reedificar el temple (24 d'octubre de 1364).És una ermita d'origen medieval del municipi de Corçà (Baix Empordà), situada a uns cinc-cents metres als afores del nucli, en direcció sud. És un monument protegit amb categoria BCIL i inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català (IPAC 7018). Tot i que se li han suposat orígens altmedievals, cal avançar fins a 1235 per a trobar el primer esment de la capella, quan Maria de Cruïlles li fa un llegat en el seu testament. Després s'esmenta en la col·lecta de delmes de 1267, i finalment cal saltar a 1355, quan els pabordes de la confraria presenten un clergue per al benefici que havien fundat. Mig segle més tard, el 1403, s'aprecia la continuïtat de la confraria de Santa Cristina (formada per gent del terme de Corçà i la seva rodalia) i el beneficiat, encarregat del culte a la capella, vigent fins ben entrat el segle xviii (veure quadre annex). Una altra notícia, ben significativa, correspon a una autorització als obrers de l'ermita per part d'Ènnec de Vallterra, bisbe de Girona, per tal que poguessin comprar una campana i reedificar el temple (24 d'octubre de 1364).

L'edifici consta d'una sola nau i absis de planta semicircular amb tendència a la forma de ferradura. La base de l'absis sembla del segle X i la resta de l'edificació pertany als segles XII o XIII. Ambdues parts es diferencien pel tipus de carreu: pedra sense treballar a la base (segle X?) i blocs de pedra ben tallats en la resta d'edifici, suposadament del segle xii, tot i que fou reconstruïda com a mínim una vegada ja al segle xiv i s'aprecien intervencions importants d'època moderna. En el frontis s'hi obre una petita porta d'arc de mig punt amb grans dovelles i a sobre hi ha una finestra espitllerada i la base d'un campanar d'espadanya. En el mur lateral de migdia una altra porta rectangular, d'època moderna, potser en substitució d'una altra més antiga. La coberta és de volta de canó, lleugerament apuntada, també està treballada amb carreus ben tallats. L'absis es cobreix amb volta de quart d'esfera.

A l'interior, el terra és enrajolat i adossat al mur hi ha un banc d'obra, a més d'altres bancs de fusta dels segles XVII-XIX que s'hi ha acumulat procedents d'altres esglésies del terme. La llum hi penetra per dues finestres molt petites. La lleu elevació del terreny sobre el que està assentada i el fet de l'abundància de tègules i fragments d'àmfora en els camps que l'envolten i les troballes en una excavació feta el 1981, fan pensar que està construïda sobre els enderrocs d'un edifici de culte més antic, potser d'època romana: les restes arqueològiques dels voltants, la dedicació del temple a una màrtir dels primers segles i la vinculació d'aquesta santa amb la destrucció de les figures paganes, així com la presència de parts molt antigues de l'edifici conservat, així ho suggereixen.
Interior de l'ermita de Corçà

A l'interior hi havia hagut el retaule de Santa Cristina de Corçà, executat dins el darrer quart del segle xv, en data indeterminada. Atribuït al pintor gironí Miquel Torell (actiu entre 1471 i 1486), avui es troba conservat i exposat al Museu d'Art de Girona (Núm. reg. MDG 290).  L'obra descriu amb gran realisme els detalls del martiri de Santa Cristina de Bolsena, verge i màrtir. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Santa Cristina d'Aro)

Està situada al peu de les Gavarres, dalt d'un pujol, a la part més alta del poble de Santa Cristina d'Aro. És un temple d'origen medieval, de notables proporcions i modificat en diverses ocasions, encara que l'arrebossat de calç que cobreix totalment l'exterior i l'interior dificulta la datació dels diversos elements. És un monument protegit i inventariat dins el Patrimoni Arquitectònic Català.
L'edifici actual consta de dues naus i creuer. La nau N, més ampla, té absis semicircular i l'altra, al S, té una sagristia a l'angle E feta al segle XVIII, la qual va substituir l'absis originari. Els arcs triomfals i els formers són de ferradura i estil preromànic. La mateixa forma té la volta del transsepte, que travessa les naus. La torre-campanar, quadrada, és de base romànica llevat de la part alta, acabada amb un pinacle. La porta del frontis, rectangular, és del segle XVIII, mentre que la porta lateral (tapiada) és del segle XII. Tot l'edifici és fet de pedra local i tant l'interior com l'exterior són arrebossats.
L'església apareix esmentada el 1041 com el lloc on es reuniren l'abat i els monjos de Sant Feliu de Guíxols amb Ermessenda, comtessa de Barcelona, el seu germà Pere, bisbe de Girona, i Guifred Vidal, senyor de Pals, quan els fou confiada la custòdia i la defensa del Castell d'Aro i els foren concedides les primícies i delmes de la parròquia de Santa Cristina. La seva importància monumental correspon a la seva condició de parròquia principal de la Vall d'Aro a l'alta edat mitjana.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Coloma de Fitor)

És una església del nucli de Fitor, al municipi de Forallac (Baix Empordà), protegida com a Bé cultural d'interès local. Està dedicada a la verge i màrtir santa Coloma i s'hi celebra un aplec el tercer diumenge d'octubre
És una església de dues naus rectangulars, una més llarga que l'altra, i adossada a un altre edifici per un dels seus costats curts. La nau del costat nord és més antiga que la del costat sud. La nau nord està coberta amb volta de canó feta amb lloses disposades en forma de plec de llibre i la sud té volta de canó lleugerament apuntada i amb un arc toral. La volta de la nau sud en substitueix una d'anterior que era de canó ultrapassat; en aquesta nau, s'hi conserven restes de pintures murals romàniques.
Les dues naus acaben en dos absis semicirculars. L'absis de migdia està construït en opus spicatum i té restes de pintures murals de tipus geomètric. També és visible una porta que antigament donava pas a la sagristia, però aquesta va ser enderrocada a finals del segle XX. A la façana sud, s'obre la porta d'entrada al temple que està formada per dos arcs de mig punt en gradació.
Als peus de la nau nord es troba el campanar, que és de planta quadrangular, s'eleva dos pisos per sobre de la teulada de l'església i està coronat per una teulada piramidal. Al primer pis s'obre, a cada cara, una finestra d'arc de mig punt ultrapassat i al segon pis finestres geminades. Aquest segon pis, que correspon a una ampliació que es va fer al segle XII, està decorat amb arcs cecs a la part superior

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Vicenç de les Olives)

És una església amb elements romànics i gòtics de Garrigoles (Baix Empordà) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Edifici religiós.- Església d'una nau i capçalera carrada que no destaca, exteriorment, de la resta de l'edifici. La volta és apuntada. Només hi ha un arc, apuntat, sobre pilastres, que separa la nau del presbiteri (arc triomfal). A la façana de ponent, portada d'un sol arc de mig punt, adovellat i un òcul. Al cim es dreça una espadanya de tres pilastres i arcs d'època tardana. El parament és de carreus escairats

Escultors Catalans (Andreu Arpa)

Reus (Tarragona), 8 de enero de 1826 - 18 de junio de1900. Va ser un escultor i daurador català. El seu pare, Lluís Arpa, també escultor i nascut a Barcelona, s'instal·là a Reus cap al 1805. Muntà un taller on Andreu Arpa hi va fer l'aprenentatge. Es desconeixen les seves primeres obres, ja que tant ell com el seu pare signaven Arpa, i no es poden atribuir a l'un o a l'altre. La seva primera obra coneguda va ser un grup escultòric de pedra que figurava a la façana de l'Ajuntament, un enorme escut de la ciutat voltat d'al·legories a les pràctiques econòmiques reusenques, la indústria, el comerç i l'agricultura, on, entre els estris industrials i agrícoles, fruits del país i manufacturats, hi ha al centre la representació de l'escut de la ciutat vigent en aquell moment, una tarja amb la rosa de cent pètals sense tija i l'Hèrcules, tot dins d'un espai ovalat coronat per la tiara i les claus. Va ser col·locat el 1861, i actualment es guarda al Museu de Reus. El 5 d'abril de 1862, la Junta Directiva del Centre de Lectura va fer pública la seva intenció de formar un "museu d'antiguitats" i va nomenar un equip d'onze persones per dur a terme tasca de recol·lecció, sota la presidència d'Andreu Arpa. Destinats al gremi d'assaonadors i blanquers, Arpa va realitzar diversos objectes religiosos, com ara una creu i Sant Crist daurats i brunyits, un joc de canelobres, va daurar diverses relíquies i altres estris religiosos. Realitzà imatges per nínxols del cementiri de Reus, i decorà algunes capelles. Va tallar en pedra imatges de la Mare de Déu i del sant Crist, repartides per Reus i per Castellvell. Els hereus de Joan Prim tenen una escultura del general feta per ell. El 1881 va construir un escolà de funcionament mecànic per a Madrid. Quan va morir la seva dona el 1889, i sense fills, va cedir el seu taller, a la plaça de sant Pere de Reus, a l'escultor també reusenc, Joan Homs. Interessat per temes de la relació entre el diàmetre i la circumferència, donà conferències sobre això i en publicà opuscles, com ara: Un nuevo cálculo para obtener la relacion del diámetro á la circunferencia. Reus: Imprenta de la Viuda e Hijo de Sabater, 1865, i Estado comparativo de la medición superficial del círculo: solución a los problemas iniciados por Arquímedes y Galileo. Reus: Imprenta de la Viuda de Torroja, 1892.

Escultors Catalans (Fidel Aguilar i Marcó)

Girona, 20 de juliol de 1894 - Girona, 21 de febrer de 1917. Fou un escultor català. De formació autodidàctica, treballà a Barcelona i retornà aviat a Girona, obligat per la seva mala salut. És autor d’estatuetes de fusta, pedra, guix i, sobretot, de terra cuita, a la qual donava una pàtina com de bronze oxidat.

Escultors Catalans (Urbici Soler i Manonelles)

Ferran (Lleida), 1890 - El Paso (Texas [USA]), 1953. La seva família es traslladà a Barcelona el 1894, on estudià amb Pere Carbonell i Huguet. Una beca li permeté perfeccionar-se amb Adolf von Hildebrand (1913), a Munic. El 1920 realitzà el portal de la Casa de la Maternitat de Barcelona. Els anys següents anà a Madrid, on féu encàrrecs privats. El 1925 es traslladà a l’Argentina en ser-li encomanada la decoració d’edificis públics. Allí començà a esculpir rostres i busts d’indígenes, tema que el portà a molts altres països de l’Amèrica Llatina i a Califòrnia. La col·lecció d’aquests retrats, que intitulà El Món, té una gran rellevància dins la seva obra. Retratà també personalitats, entre les quals Diego Rivera (1931). El 1937 s’establí a El Paso, on realitzà el monumental Cristo Rey, acabat el 1940, de 13 m d’alçada, a la muntanya del mateix nom. Continuà la seva obra a diversos països de l’Amèrica Llatina fins el 1944, que de nou a El Paso exercí la docència a la Universitat de Texas i hi residí fins a la mort. El 1949 es nacionalitzà nord-americà. La seva obra evolucionà del classicisme a una expressió sintètica aconseguida amb economia de mitjans.

Escultors Catalans (Antoni Samarra i Tugues)

Ponts (Lleida), 1886 - Cabrera de Mar (Barcelona), 1914. Fou un pintor i escultor catalan. Autodidacte. Es traslladà a Barcelona (1901), on estudià a l’Ateneu Obrer i entrà a treballar al taller de l’escultor decorador Dídac Massana. Féu una exposició individual a la Sala Parés, apadrinat per I.Iglésias i J.Pous i Pagès. L’any següent exposà a la Paeria de Lleida. Els seus dibuixos i pintures, preferentment paisatges i notes de petit format, s’inscriuen en l’àmbit del postmodernisme. El Museu Morera de Lleida en posseeix una mostra representativa. També fou autor de l’obra teatral Un punt lluminós.

Escultors Catalans (Prudenci Murillo i Domingo)

Lleida, 1864 - Lleida, 1950. Fou un escultor lleidatà. Es formà a Lleida, al taller de Ramon Borràs i, posteriorment, a Barcelona, a l'Escola de Belles Arts. Becat per la Diputació, amplià els seus estudis a Roma i també viatjà a París. Establert a Barcelona, destacà especialment pels les seves figures i bustos. Al Museu d'Art Jaume Morera es conserva obra seva.

Escultors Catalans (Coloma Graells i Tarrida)

Lleida, 1971. És una escultora catalana. Es va especialitzar en escultura a l'Escola Municipal de Lleida entre 1986 i 1991. Treballa amb materials naturals, amb fusta, amb ferro i, de vegades, empra objectes trobats. Les seves obres destaquen per la seva duresa i contundència. Té obra al Museu d'Art Jaume Morera de Lleida i és l'autora del popular monument Als gegants, fet el 1990 i ubicat a l'Avinguda de Madrid de Lleida. La proposta inicial de Coloma Graells per al Pla d'Escultures i Murals (1986-1991) va ser una peça d'una flor silvestre i exòtica amb moltes similituds amb l'obra eròtica que estava fent en aquell temps. Es desestima la proposta i, a canvi, se li va fer l'encàrrec dels gegants. El resultat final s'allunya de l'estil de l'artista.

Escultors Catalans (Leandre Cristòfol i Peralba)

Os de Balaguer (Lleida), 1908 - Lleida, 19 d’agost de 1998. A Lleida esdevingué ebenista, cosa que li desvetllà l’interès per la talla, i rebé educació artística. Exposà per primera vegada a Lleida (1933), i l’any 1936, a Barcelona, amb el grup dit logicofobista. Participà (1938) en exposicions surrealistes a París i Tòquio. Després d’onze anys de silenci reemprengué la seva activitat artística a Lleida. Tot i que també conreà l’art figuratiu, sobresurten les seves obres metàl·liques d’estètica paral·lela a la de Juli González, on sovint emprà materials de rebuig (ferros, barnilles de paraigua, etc). La seva obra es troba al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida i al MNAC. El 1990 rebé el Premi Nacional d’Arts Plàstiques.

L’any 2011, s’inaugurà la rehabilitació de la seva casa natal, situada al centre d’Os de Balaguer, que s’ha museïtzat i on s’exposen una quinzena d’obres entre escultures figuratives i surrealistes, dibuixos i tot tipus d’objectes personals i familiars. El projecte de rehabilitació també ha inclòs el Mas Gorreta, la masia familiar d’una planta situada a uns 12 km d’Os de Balaguer, on l’artista s’inspirava i creava les seves obres.