És una antiga església –catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya– a l'extrem més nord del nucli urbà de la població de Ginestar, al carrer de Carme Vidal. Amb la desamortització (segle XIX) va passar a mans privades i durant molts anys es va utilitzar com a magatzem particular conegut com a ca Pepe. Actualment el conjunt és propietat del municipi i ha estat restaurat íntegramen.
Es tracta de les restes conservades de l'antiga església de Sant Martí, formades per un tram de volta de canó apuntada bastida en pedra, que originàriament cobria tota la nau i actualment només es detecta a l'entrada al magatzem. Localitzada a la banda de migdia de l'edifici es conserva una capella lateral coberta per una volta apuntada de creueria, amb la clau gravada amb les inicials IHS. L'espai està il·luminat mitjançant una finestra d'arc apuntat. La capella conserva l'arc amb el que s'obria a la nau, el qual és apuntat i està adovellat i decorat amb motllures decoratives. A la banda de tramuntana es conserven dos pilars arrenglerats de secció quadrada, bastits en carreus de pedra ben desbastats, que podrien correspondre a l'ampliació dels segles XIV-XV. Un d'ells conserva també l'arrencament d'un arc que s'obria a la nau central. Al costat del pilar situat al fons de l'edifici, encastat a la paret, hi ha un plafó rectangular de pedra amb l'emmarcament motllurat, que presenta una inscripció de difícil lectura amb una creu de Malta al mig, i de la que s'intueix l'any "163?". De l'exterior de l'edifici destaca el mur de migdia, que integra diversos contraforts de reforç originaris del temple. Aquest mur, tot i les refeccions posteriors, està bastit en pedra desbastada i sense treballar, lligada amb morter
És un edifici d'estil gòtic amb influències del renaixement situat al terme municipal de Cerdanyola del Vallès, construït entre els segles XVI i XVII. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església de planta en creu llatina, absis i dues capelles laterals a cada costat. La façana està emmarcada per un frontó amb motllures. La porta d'entrada és d'arc de mig punt i està coronada per un fris i un frontó triangular que es sustenta en columnes. A un dels costats laterals hi ha el campanar, adossat, de planta octogonal i coronat de cimbori. L'últim pis del campanar està obert i està acabat amb merlets.
El campanar i la nau es van reformar durant el segle XVIII, cobrint l'absis amb un gran retaule barroc i canviant la decoració interior.
És un església catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya dins del nucli urbà de la població de Flix, a la banda sud del nucli antic, a la plaça de l'Església de Flix (Ribera d'Ebre). Església d'una sola nau amb capelles laterals i absis poligonal. La nau central està coberta per una volta de creueria dividida en dues tramades, decorada amb diverses claus de volta. Els arcs torals es recolzen damunt fines columnetes adossades als murs laterals. Les capelles laterals, tres per banda, també estan cobertes amb voltes de creueria i s'obren a la nau mitjançant arcs de mig punt. Les dues capelles situades al costat del presbiteri són de mida més petita i de planta hexagonal.
Destaquen tres capelles: la de la família Castellví, centrada a la banda nord-oest del temple, la de la família Oriol, als peus de la banda sud-est i la del Santíssim o del Sagrat Cor, a continuació de l'anterior. Les dues primeres presenten els escuts de cada família damunt de l'arc d'accés a l'interior. L'escut dels Castellví està format per un plafó rectangular de pedra amb l'ampit motllurat, amb el motiu central dins d'una orla ovalada emmarcada per motius decoratius geomètrics i vegetals. L'interior de l'orla està dividit en dues parts, a l'esquerra un castell coronat per tres torretes i a la dreta la representació d'un freixe. L'escut de la família Oriol, en canvi, està format per un plafó quadrat de pedra, amb el motiu central circular envoltat de motllures geomètriques. A l'interior del cercle hi ha representada una flor de lis amb cinc estrelles i tres boles i, al seu costat, una mena de palma o motiu decoratiu vegetal. La capella del Santíssim és de mida més gran que la resta. Està coberta per un sostre de dos vessants sostingut per arcs rebaixats recolzats als murs laterals, i amb l'absis poligonal i està cobert amb volta d'aresta. L'absis també presenta volta de creueria, amb els nervis recolzats al mur mitjançant mènsules. Darrere l'absis hi ha dues capelles més i la sagristia, a la volta de la qual hi ha la data 1628. Als peus del temple hi ha el cor, actualment ocupat per l'orgue i cobert per una volta apuntada. Cal destacar un altre escut de l'interior del temple. Es tracta de l'escut de la vila de Flix, datat al segle XVI i actualment situat a la primera capella de la banda nord-oest, tot i que en origen es trobava en una clau de volta de la que va caure a mitjans del segle XX. El motiu central és un freixe emmarcat pel nom de la vila, símbol d'aquesta i possible origen de la toponímia del poble.
La façana principal presenta un gran portal d'arc de mig punt motllurat, amb impostes i columnetes als brancals. En els reblons de la porta hi ha l'any 1912 gravat. Damunt seu hi ha una finestra d'arc apuntat decorada amb traceria. La façana està rematada per una cornisa i una creu. A l'extrem de migdia hi ha el campanar, de planta quadrada i coberta de quatre vessants, amb les obertures inferiors d'arc apuntat. A la part superior hi ha dues finestres de mig punt a cada façana. La construcció és bastida amb carreus de pedra ben desbastats, disposats regularmen
És l'església parroquial de Camprodon, al Ripollès. Està situada al centre, prop del monestir de Sant Pere. Forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Església parroquial, originalment depenent del monestir de Sant Pere. La plaça era el cementiri parroquial i els jardins i part del pati de les escoles, el del monestir. Gòtic. Substitueix l'original del segle XI de tipus romànic. Opus spicatum al campanar, segurament per imitació d'una paret o element original anterior, probablement romànic.
Cal destacar la capella dels Dolors (1710-1722) i altres elements escultòrics. Formant cos amb l'actual església hi ha una torre, que adquireix tot el caràcter d'obra de fortificació: el carruatge, l'escassetat d'obertures i els merlets, així com l'emplaçament, semblen denotar una pretèrita funció defensiva. De fet, la torre, de planta rectangular, en constituir avui un element més de l'església, no resta individuada.
Fuente del Maestre (Extremadura), 1947. És un dibuixant, pintor, escenògraf i professor d'arts escèniques. Va començar a donar-se a conèixer l'any 1970 publicant dibuixos en la premsa catalana, mentre iniciava els estudis de direcció teatral i escenografia a l’Institut del Teatre. Allà, exercí una intensa i productiva carrera professional i alhora, també, es dedicà a la docència, com a professor d'arts escèniques entre 1973 i 2003. En l'exercici de la seva professió ha col·laborat amb diversos grups de teatre, amb la construcció de màscares per a espectacles de carrer, d'entre els quals cal esmentar la comparsa Visca Picasso el 1981. Destaca també, especialment, la col·laboració amb el grup Els Comediants durant més de vint anys i la realització d'escenografies per a espectacles tan diversos com el Llibre de les bèsties de Ramon Llull el 1995 o La Cenerentola, estrenada el 2011 al Canadà i interpretada a la Lyric Opera of Chicago el 2015. Dins de l'escenografia catalana va començar a treballar a partir dels anys seixanta en paral·lel i al costat d'autors coetanis com Fabià Puigserver i Plana (1938), Ramon B. Ivars Amic (1948) i Andreu Rabal Serrat (1943), Josep Messeguer Vendrell (1946), i acabà per convertir-se en un dels escenògrafs més rellevants.
En el camp de la il·lustració gràfica, ha col·laborat en nombroses revistes i periòdics com Triunfo, La Calle, Tele-Exprés, El Món, La Vanguardia, Avui, El Periódico de Catalunya o Muchas Gracias entre altres. A Catalunya ha estat capdavanter en el camp del disseny digital. Així, entre els anys 1985 i 1987 creà per a TV3, i després per a TVE a Catalunya, l’espai d’animació per ordinador Microclip. També ha dut a terme diverses exposicions, com la relacionada amb la Transició, que organitzà la Biblioteca Nacional d'Espanya, o la Suite Nonell el 2013.
El 2016 va ser un dels signants de la declaració "A favor d’una major implicació social en el foment de les arts i la cultura: compromís amb el mecenatge cultural", impulsada per l'Ateneu Barcelonès i el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts). El 2013 l'artista va acceptar la proposta de la Biblioteca Nacional d'Espanya de cedir-los el seu arxiu.
L'any 2017 l'artista va donar una part del seu fons a la Biblioteca de Catalunya, compost per originals d'escenografies i vestuari per a espectacles com La Flauta màgica, El Llibre de les bèsties, La Cenerentola, entre d'altres, dibuixos satírics per a la premsa (Tele-Expres, Muchas gracias, Diari de Barcelona...), cartells, fotografies i programes de mà de diferents obres.
Barcelona 1873 o 1874 - Pau (Francia), 8 de maig de 1933. Fou una noble catalana, pintora, pianista, organista i compositora. Fou un dels deu fills del primer comte de Güell, Eusebi Güell Bacigalupi i d'Isabel López Bru, filla dels primers marquesos de Comillas. oneguda com la pintora de roses, va pintar sobretot flors, sempre d'aparença silvestre, amb una gran sensibilitat i una clara influència de l'art japonès. Amb aquest tipus de pintura va participar en la majoria de les exposicions oficials celebrades a Barcelona entre finals del segle XIX i 1929. Consta com una de les artistes que van formar part de la primera edició de les exposicions femenines de la Sala Parés, l'any 1896. En l'Exposició d'art organitzada al Palau de Belles Arts per l'Ajuntament de Barcelona, l'any 1918, va presentar una obra titulada Flors i l'any 1921 va presentar l'obra Roses. Igualment, figura entre els participants de l'Exposición Internacional de Pintura, Escultura, Dibujo y Grabado que es va organitzar en el marc de l'Exposició Internacional de Barcelona de l'any 1929.
També en va fer d'individuals. Així, per exemple, del 27 de desembre de 1919 al 9 de gener de 1920 va exposar a les Galeries Laietanes, donant els beneficis de la venda de les seves obres als pobres. El 1926 exposà a la Sala Parés de Barcelona.
A la seva mansió del carrer Nou de la Rambla de Barcelona, el palau Güell, construït per Antoni Gaudí, cada dilluns organitzava recepcions (senzilles i molt refinades, segons la premsa de l'època) on acudia l'alta societat. Es coneixien com «els dilluns de casa Güell», recepcions consubstancials amb la vida de societat barcelonina.
A més de pintora era pianista i organista; als seus convidats acostumava a oferir-los concerts íntims d’orgue que interpretava amb inspiració i mestria, segons la premsa del moment. Aquest vessant musical s’hauria de relacionar amb el de la seva mare, Isabel, qui fou compositora i qui també estudià piano i orgue.
Es diu que fou la primera artista a la qual la ciutat de Barcelona adquirí els dos primers quadres pintats per una dona i que, en les seves obres, es reflectia l'ambient aristocràtic al qual pertanyia. Ella, amb altres artistes de l'entorn de la revista Feminal, va formar part com a tresorera de la comissió per a l'homenatge dedicat a la pintora Pepita Texidor Torres –Dolors Monserdà n’era la presidenta d’honor i Carme Karr i Francesca Bonnemaison eren les vicepresidentes. Hi va aportar una obra per recollir diners per al monument que li van erigir en el parc de la Ciutadella de Barcelona.
Era amiga de la pintora Lluïsa Vidal i Puig, amb qui va coincidir en diverses ocasions. Totes dues coneixien Ramon Casas i Santiago Rusiñol, i havien assistit a les trobades modernistes de Sitges. També havien col·laborat en iniciatives feministes, com la revista Feminal. Lluïsa Vidal va pintar-li un retrat i el pare d'aquesta pintora, que era l'ebenista Francesc Vidal i Jevellí, va fer els mobles per al palau de Comillas de la família Güell. Amb ella i les pintores Antònia Ferreras i Pepita Texidor va organitzar una protesta per a poder exposar a les sales que, fins aleshores, estaven monopolitzades pels artistes.
Com d'altres membres de la seva família, amb l'esclat de la República va anar a viure a França. Després d'una llarga malaltia, morí a Pau, Bearn (França), un dia del mes de maig, el mes de les flors: flors que la seva sensibilitat artística havia trasplantat als seus llenços.
L'any 2017 la Diputació de Barcelona li va dedicar una exposició monogràfica al mateix Palau Güell, formada per una quarantena d'obres de la pintora, entre teles, aquarel·les, dibuixos, postals, ventalls, tauletes i paravents
Tortosa (Tarragona), 1 de gener de 1926 - París (Francia), 22 de novembre de 2008). Fou un pintor català. Nebot de Domènec Guanse i nét de Reynaldo Brea, la seva família es traslladà a Barcelona, on cursà els estudis secundaris. De 1948 à 1951, forma part del grup dels «Ciclos Experimentales de Arte Nuevo», amb Àngel Marsà, Tàpies, Guinovart i Subirà-Puig; freqüenta el Cercle Maillol de l'Institut Francès de Barcelona i fa alguna estada a Eivissa. Publicà unes il·lustracions a un conte de Kafka a la revista en català Aplec (1952). El 26 de gener de 1953 se'n va a Paris, amb una beca concedida per l'Estat francès, on des del 1954 s'estableix definitivament, desenvolupant-hi la seva carrera artística
Barcelona, 8 de desembre de 1872 - 21 de desembre de 1943. Fou un dramaturg, escenògraf i empresari teatral català, impulsor i director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (ECAD), pintor i pioner del cinema. Fundà el Teatre Íntim. Va ser un artista polifacètic que, a banda de cultivar la dramatúrgia, va escriure poesia i es va dedicar a la plàstica. Va treballar en la litografia, el cartellisme i el grafisme. Com a plàstic, es centrà en un estil modernista típicament simbolista. Gual també va ser un cineasta pioner que va treballar amb Espectacles i Audicions Graner (1904) i va dirigir la productora Barcinógrafo (1914). Document important foren les seves memòries, editades pòstumament: Mitja vida de teatre (1960). Fou un dels més destacats artistes gràfics del Modernisme, destacant especialment els seus cartells. Finalment dedicà el seu esforç a l'escenografia teatral. És ben representat a la Biblioteca de Catalunya, on fins i tot es conserven els dotze plafons a l'oli que va pintar per a l'Associació Wagneriana, cap al 1902
