Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Cortiuda)

Es localitza al nucli de Cortiuda, municipi de Peramola (Alt Urgell). És protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Martí de Cortiuda és un edifici molt reformat, que ha experimentat l'afegitó de dues capelles als costats sud i nord de la nau, de la sagristia al segment meridional de l'absis, i l'allargament de la nau cap a ponent; es veu perfectament la cantonada de la nau primitiva en el parament de la façana meridional. La nau és coberta amb volta de canó i acaba a llevant amb un absis semicircular, precedit per un tram presbiteral, que, com l'anterior de l'església, ha estat totalment transformat. Aquesta transformació també es manifesta exteriorment pel sobrealçat de l'absis, la coberta del qual presenta una clara desviació en relació a l'eix de la nau.
La porta, en arc carpanell, s'obre a la façana de ponent, la qual presenta també un ull de bou circular damunt d'aquesta porta. Aquesta façana és coronada per un campanar d'espadanya de dos ulls, amb arcs escanyats i amb un remat triangular sobre un sòcol; aquest campanar i la disposició de la façana de ponent corresponent al procés d'ampliació de l'església original, de la qual es conserva només l'absis, on hi ha una finestra de doble esqueixada de pedra tosca. En la part de la façana meridional, no s'aprecia el seu aparell de carreu petit i irregular, que contrasta amb el reble de les parts més tardanes, i que posa en evidència les formes constructives de l'arquitectura rural de la fi del segle XI, o fins i tot el principi del segle següent.

En una intervenció recent, l'original coberta de fusta i llosa ha estat substituïda per una coberta de formigó culminada amb teula; així mateix, en el decurs d'aquesta mateixa intervenció fou cegada amb formigó la finestra d'esqueixada de l'absis del temple. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Vila-rubla)

És una església romànica del poble de Vila-rubla, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. L'església és d'una sola nau, coberta amb embigat de fusta i capçada a sud-est amb capçalera plana, que és precedida per un tram més estret que la resta de la nau cobert amb volta de canó, que no es diferencia externament de la nau. La porta, en arc de mig punt, s'obre a la façana de ponent, que és rematada per un campanar d'espadanya de dos ulls, i a la façana de ponent hi ha una capella rectangular, afegida a l'obra original. A llevant d'aquesta capella hi ha una finestra de doble esqueixada, situada prop de l'angle sud-est de l'església. L'aparell és de reble sense elements remarcables. 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Serni de Seix)

És una església romànica del nucli de Seix, en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. És una església d'una sola nau, capçada a llevant per un absis semicircular i coberta amb volta de canó, reforçat per dos arcs torals, que sosté un llosat a doble vessant. L'absis és llis, cobert amb volta de quart d'esfera, i amb una finestra absidal centrada, tapiada a l'interior, i una altra de doble esqueixada que s'obre a la façana de migdia. Aquesta façana presenta dues finestres més de doble esqueixada. La porta d'accés, d'una arcada adovellada simple, es troba a la façana occidental, que és rematada per un campanar d'espadanya d'un sol ull. Els murs, llevat del de tramuntana, estan pràcticament arrebossats, i només deixen entreveure a trossos l'aparell, fet de lloses força irregulars però ben col·locades. L'interior està arrebossa

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Maria de Castellbò)

És una antiga col·legiata, actualment església parroquial de Castellbò, del municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell), protegida com a bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església de grans proporcions, d'una sola nau i tres absis a la capçalera. En aquest edifici es distingeixen clarament les diferents etapes constructives. Els tres absis són d'estil romànic, mentre que la nau ha estat modificada per capelles i restauracions de les voltes primitives. A la façana es troben els vestigis gòtics més rellevants. La portada és d'arcs apuntats en degradació, amb dues columnes per banda amb capitells de fulles llises que sostenen les arquivoltes. Destaca el treball de forja de la porta, de tradició romànica.
A la nau s'obren set capelles laterals, tres a llevant i quatre a ponent, a través d'arcs apuntats. Les dues capelles adjacents al presbiteri són de planta semicircular, visibles des de l'exterior, i aporten a la planta de la capçalera un aspecte trilobulat. El conjunt presenta un cos afegit a l'extrem meridional de la nau, projectat a una alçada considerable, que acull les campanes de la col·legiata en tres ulls que s'obren al nivell superior, i coronat per un campanar d'espadanya de tres ulls
L'església col·legiata de Castellbò ha estat restaurada en diverses ocasions. A mitjan segle XX es va fer una intervenció que va donar a l'interior un cert aire neomodernista. En la dècada dels seixanta el bisbat d'Urgell va haver de fer una actuació d'urgència per assegurar l'estabilitat de l'edifici. El 1996 es va haver de reforçar un mur lateral

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu dels Dolors de Cal Porredon)

És una capella de l'antic casal de Cal Porredon, més amunt del despoblat de Campmajor en el municipi de Montferrer i Castellbò (Alt Urgell). Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós utilitzat com a capella del mas Porrodon i adossat a les seves estructures agrícoles i residencials. És de petites dimensions, de planta quadrangular i capçalera plana, orientada al nord-oest. La coberta, originàriament de fusta i a doble vessant, sostenia un llosat actualment en part esfondrat. A sobre de les estructures que resten dempeus s'endevina un petit campanar d'espadanya, parcialment destruït, que originàriament fou d'un sol ull. La construcció és rústega de pedres sense fer filades.

Pintors Catalans (Francesc Torné Gavaldà)

Sant Llorenç d'Hortons (Barcelona), 1917 - Madrid 2008. Va ser un pintor aquarel·lista català. La seva mare es va quedar viuda cap al 1922 i es va traslladar amb els seus fills a Reus, on havia nascut i on tenia família. Quan Francesc Torné va fer catorze anys va posar-se a treballar d'aprenent de pintor-decorador i va estudiar a l'Escola Municipal d'Art, on va conèixer al seu amic i mestre Ceferí Olivé, amb qui es va iniciar en l'aquarel·la. A l'Escola Municipal va ser deixeble de Tomàs Bergadà, que donava classes de dibuix. Més endavant va anar a estudiar a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. El 1934, va compartir unes golfes on es reunia a pintar amb Pere Calderó i Ceferí Olivé.

Des del 1944 va formar part de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya, i va concórrer a diverses exposicions d'aquarel·la. El 1946 va fer la seva primera exposició individual a la Sala Caralt de Barcelona. Va ser, seleccionat l'any següent per a l'exposició d'aquarel·listes d'Espanya i Portugal celebrada a Madrid, ciutat on va exposar el 1948. El 1951 va anar a viure a Asunción (Paraguai), on va desenvolupar una intensa activitat artística, amb més de trenta exposicions individuals de paisatges i retrats, donant conferències sobre art i dedicant-se a l'ensenyament del dibuix i la pintura. Va treballar pel teatre de la ciutat, realitzant nombroses escenografies. L'any 1957 es va traslladar a Lima (Perú), però després retornà a Paraguai. Al cap d'uns anys va tornar a Catalunya i es va instal·lar a Tarragona. Les seves obres es troben en diverses col·leccions i museus de l'estat espanyol, Paraguai, Gran Bretanya, Estats Units, Mèxic, Alemanya i Suïssa, entre altres països. Va morir a Madrid el 2008.

Pintors Catalans (Josefa Tolrà i Abril)

Cabrils (Barcelona), 1880 – Cabrils (Barcelona), 1959. Fou una mèdium catalana, coneguda pels seus dibuixos fets en el moment del trànsit. La seva obra artística va sorprendre Joan Brossa, Modest Cuixart o Antoni Tàpies.[1] El Museu Reina Sofia, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona, Can Palauet (Mataró) i l'Institut d'Estudis Ilerdencs han exposat part de la seva obra. El 2015 es va incorporar obra seva a l'exposició temporal Del segon origen. Arts a Catalunya 1950-1977 que va tenir lloc al Museu Nacional d'Art de Catalunya, comissariada per Valentín Roma i Juan José Lahuerta

Pintors Catalans (Joan-Josep Tharrats i Vidal)

Girona, 5 de març de 1918 - Barcelona, 4 de juliol de 2001. Fill de Josep Tharrats i Vilà, es traslladà a Besiers el 1932, on rebé una formació eminentment literària. El 1935 s’instal·là a Barcelona i cursà estudis a l’Escola Massana. La guerra civil de 1936-39 interrompé els seus plans fins el 1942, que recomençà les seves activitats artístiques. Els tempteigs impressionistes inicials esdevingueren progressivament abstractes per influència de Mondrian i Kandinskij. El 1946 les seves obres foren fetes de papers retallats, taques i enganxaments. El 1947, a l’Institut Français de Barcelona, conegué A. Puig, J. Ponç, M. Cuixart, A. Tàpies, J. Brossa i J.V.Foix, amb alguns dels quals fundà Dau al Set, organitzà exposicions, activitats culturals i edità la revista del mateix nom, on figurà com a fundador. Féu la primera exposició personal el 1949 a les galeries El Jardín de Barcelona, i des d’aleshores en celebrà més de cent arreu del món, i arribà a ésser un dels pintors catalans més coneguts internacionalment. A partir del 1954 exposà regularment a la Sala Gaspar de Barcelona. Les seves primeres mostres a l’estranger foren el 1955 a Estocolm i Nova York. Participà en la V Biennal de São Paulo (1959) i a les edicions del 1960 i el 1964 de la de Venècia en sales especials. Fou fundador de l’Associació d’Artistes Actuals (1966), del Saló de Maig (1957) i del grup O Figura (1961), amb d’altres. El 1975 se celebrà una exposició antològica de les seves obres a la Fontana d’Or de Girona i el 1985 a París. Fou un dels capdavanters de les avantguardes catalanes de la postguerra. Derivà d’una abstracció lineal i surrealitzant, a l’època de Dau al Set, vers un informalisme de riques textures, lliure grafia i color abundós. En el seu cosmos màgic, de vocació espacial, les formes hi fluctuen lliurement. Emprà una particular versió de les tècniques d’estampació, que anomenà maculatures , les quals li permeteren d’aconseguir fantasioses creacions. La seva obra fou sempre enriquida amb tota mena de materials i manipulacions. També fou cartellista i il·lustrador de llibres i féu murals, vitralls, mosaics, joies, escenografies d’òpera ( Spleen , 1984), etc. Fou autor de nombrosos escrits, entre els quals destaquen les poesies recollides a Abracadabra (1938), les col·laboracions a Revista i llibres com Antoni Tàpies o el Dau Modern de Versalles (1950), Artistas españoles en el ballet (1950), Picasso i els artistes catalans en el ballet (1982), Dames de tots colors (1992) o l’antologia Joan Josep Tharrats i la seva època (1999). Fou impulsor de la revista d’art i poesia Negre+blau (1983). Fou membre de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi (1994). L’any 1984 li fou concedida la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya i el 1994 el Premi Nacional d’Arts Plàstiques

Pintors Catalans (Josefa Teixidor i Torres)

Barcelona, 17 d’abril de 1865 - Barcelona, 8 de febrer de 1914. Mes coneguda con Pepita Teixidor i Torres. Aquarel·lista. Filla de Josep Teixidor i germana i deixeble de Modest Teixidor. S’especialitzà en pintura de flors (tercera medalla a Madrid el 1906), conreà amb profusió el tema de les flors, emprant sovint la tècnica de l'aquarel·la. Participà en alguna exposició oficial i fou premiada i va arribar a gaudir de certa notorietat. Al parc de la Ciutadella hi ha un monument dedicat a aquesta artista, obra de l'escultor Manuel Fuxà

Pintors Catalans (Antoni Taulé i Pujol)

Sabadell, 25 d'agost de 1945. És un pintor català que actualment viu a França. Va néixer al Carrer de Ferran Casablancas, 14 de Sabadell. Va estudiar al col·legi Valldemia de Mataró, posteriorment als Escolapis de Sabadell, per estudiar més endavant arquitectura tècnica a Barcelona. A mitjans dels anys 60 comença a dedicar-se a la pintura i a realitzar diverses performances a diversos espais públic, entre els quals s'inclou l'Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Als 70 va instal·lar-se a Formentera, on coneixeria a la seva dona. Laetitia Ney d'Elchingen, amb qui tindria 2 fills