Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Miquel de Castelladral)

És una església del municipi de Navars, a la comarca del Bages. És protegida com a Bé cultural d'interès local. Es tracta d'una església d'una nau amb 3 capelles laterals a banda i banda. Totalment coberta amb volta de creueria estrellada en els diferents trams i a les capelles. Als peus de l'església s'obrí el baptisteri. Construïda sobre l'estructura d'una primera església romànica, conserva encara al mur de llevant les arcuacions i bandes llombardes pròpies d'aquesta primera església romànica. Presenta una decoració romànica típica del primer art romànic català, situada al mur de llevant de l'església, amb alternança de bandes llombardes i de grups de quatre arcuacions cegues.
La primera església de Castelladral va sorgí als peus del castell i, com moltes esglésies catalanes situades en llocs elevats i dependents dels castells, s'advocà a sant Miquel. Les restes romàniques donen testimoni de l'existència d'aquesta església al segle xi. El topònim Castelladral ("Castro Erdal") comença a aparèixer a la documentació l'any 941, dins el comtat de Berga, i hi serà present tant en la referent al castell com als seus successius senyors a partir de l'any esmentat. L'actual edifici és una construcció d'època moderna

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Claret)

És una església del municipi de Sant Mateu de Bages (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És un edifici religiós, una ermita situada a uns 200 metres de la masia Claret de la Serra, dalt d'un turó. És un edifici de pedra de construcció antiga datada, a la llinda de la porta, el 1886. Té una nau de 16,15 m x 3,05 m i un absis llis de 3,30 m de fons per 2,5 d'ample. La façana és llisa, amb una porta amb arc deprimit còncau i un òcul a sobre del qual hi ha un arc de descàrrega; acaba amb un campanar d'espadanya simple. Coberta de teula sobre volta de pedra. Bon estat de conservació, està arrebossada en algunes parts de l'exterior, i enguixada en l'interior. Utilització de carreus molt regulars. La carretera que hi mena surt del km 6,2 de la BV-3002 de Valls de Torroella a Salo. 

 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Martí de Torroella)

És una església del municipi de Sant Joan de Vilatorrada (Bages) protegida com a bé cultural d'interès local. L'església de Sant Martí de Torroella conserva elements romànics dins la nova obra que és del segle xix, i que modificà totalment l'edifici romànic anterior. Conserva l'absis, semicircular i llis, i una part del mur de tramuntana i del de ponent, on hi ha una finestra amb doble esqueixada i arquivolta. L'edifici del segle XIX es construí en sentit transversal al romànic i és de dimensions molt més grans 

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Martí de Bertrans)

És una edificació que forma part de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català de Sant Mateu de Bages (Bages). Sant Martí de Bertrans és un edifici religiós. Es tracta d'una església petitona conservada prop de la masia de Prat Barrina. Presenta una planta rectangular amb un absis llis semicircular. La façana té un portal amb arc adovellat, un òcul a sobre i una finestra en creu en la part superior; acaba amb un campanar d'espadanya simple.  L'interior està enguixat. Hi trobem un arc triomfal i volta apuntats i l'absis està tapat per un envà que fa de suport a una pintura de Sant Martí i un retaule. L'església de Sant Martí de Bertrans apareix mencionada per primer cop l'any 1428

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Julià de la Cirera)

És una església del municipi de Sant Feliu Sasserra (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. De l'antiga església de Sant Julià de Cirera només en queden els fonaments de la planta, reduïts a unes poques pedres. Sembla que constava d'una nau rematada per un absis

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jordi de Lloberes)

És una església del municipi de Gaià (Bages) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. ÉS una església d'una nau, de petites dimensions i amb volta lleugerament apuntada, un petit absis orientat a llevant corona l'església i un petit campanar d'època posterior substitueix l'original. La portada d'entrada, a migdia, està formada per blocs de carreus ben treballats. En l'actualitat depèn de la Parròquia dedicada a l'Arcàngel Sant Miquel a Terradellas (Santa Maria de Merlès). Hi ha celebració litúrgica en la diada del Sant.

 

Escultors Catalans (Josep Maria Vives i Sureda)

Fonteta (Girona), 15 de juny de 1924 - Girona, 28 de novembre de 2007. Casat amb Núria Parés i Borrell, fou un fuster i ebenista de professió, atleta d'afició i també carrossaire, escultor, dibuixant, cineasta, documentalista i fotògraf. Es va traslladar a Palafrugell l'any 1934; des de l'any 1945 va treballar com a fuster i ebenista, fins a la seva jubilació. Al llarg de la seva vida va compaginar la seva feina amb diverses activitats esportives, la fotografia i el cinema amateur. Va destacar en la seva faceta esportiva ja des de ben jove al guanyar els campionats provincials de 1942, celebrats a Figueres, en les modalitats de llançament de javelina i disc. No va deixar mai l'activitat esportiva, on va acumular reconeixements i medalles fins al 2007. Va començar el seu periple cinematogràfic a partir d'un documental sobre la Costa Brava el 1964 i li van ser premiades les seves pel·lícules Cuidado con el reloj (1967) i El hacha (1969); destaquen també Cleptómano, El camarada o Aventura de tardor. Involucrat amb el moviment carrossaire des de les primeres edicions de les Festes de Primavera de Palafrugell, va guanyar diverses vegades el premi d'honor. L'any 1954 es va casar amb Núria Parés amb qui va tenir una filla. Va morir el 28 de novembre de 2007.
La documentació de Josep Maria Vives va ser conservada per ell mateix i per la seva família fins al seu ingrés a l'Arxiu Municipal de Palafrugell. Destaquen les nombroses fotografies sobre Palafrugell i sobre les seves aficions (fotografia, cinema, carrosses, atletisme); les seves pel·lícules sobre Palafrugell i sobre les carrosses i els seus curtmetratges; i els guions de les pel·lícules de ficció i la informació sobre els concursos de cinema amateur de Palafrugell i altres poblacions.

Escultors Catalans (Martí Gimeno i Massaguer)

Torroella de Montgrí (Girona), 1889 – Buenos Aires (Argentina), 1971. Va ser pintor, escultor i crític d'art. Va ser fill i deixeble del pintor Francesc Gimeno i el gran de cinc germans. Als 14 deixà els seus avis torroellencs amb qui vivia, i es traslladà a Barcelona per a ampliar la seva formació artística, cosa que feu amb el seu pare i a l'"Ateneu Obrer Barceloní". Es feu membre del Cercle Artístic i formà part del grup Els Negres, que continuava la línia ombrívola del postmodernisme de Nonell. De l'obra de Gimeno d'aquest període es poden remarcar els dibuixos al llapis carbó, sovint de paisatges urbans, i els guaixos acolorits que recorden el fauvisme francès; i un retrat en pedra del seu pare (1905).
Al cap de poc, deixà la família i marxà a Girona on es feu amb el grup encapçalat per l'arquitecte Rafael Masó, l'escriptor Miquel de Palol i el pintor i ceramista Joan Baptista Coromina i Figueras. Entre desembre del 1909 i setembre del 1910 col·laborà amb en Masó en el projecte d'una font destinada als jardins de la Casa Coll a Borrassà. En la seva faceta d'escultor, Martí Gimeno fa el 1910 un Manelic (el personatge de Guimerà) a Girona.

Al desembre del 1910[2] Gimeno emigra sobtadament a l'Argentina, ben possiblement per evitar el servei militar i -de retruc- la guerra d'Àfrica (en un cas paral·lel al músic i compositor Agustí Borgunyó, que emigrà als Estats Units el 1915). Treballà a la "Compañía de Ferrocarriles del Sur" sense, però, deixar de pintar i esculpir. El seu estil artístic oscil·lava en un caràcter més conservador i unes provatures a mig camí entre el primitivisme i l'expressionisme; el 1935 participà en l'"Exposición de artistas catalanes" del Casal Català de Buenos Aires. Signant M.G.Massaguer encetà paralel·lament una tasca de crítica artística als diaris La Razón i La República i a revistes del col·lectiu català a l'Argentina, com Catalunya alhora que enviava articles d'art a la revista Emporion de Torroella de Montgrí en els anys trenta. D'Amèrica estant encara exposà a la Galeria Athenea de Girona el 1916 i a les Galeries Dalmau de Barcelona l'any 1916 primerament, i posteriorment als 1917 i 1926.
En el Museu Espanyol d'Art Contemporani de Madrid s'hi conserva un Tors seu

Escultors Catalans (Jaume Ferrer Massanet)

Palafrugell (Girona), 16 de juny de 1872 - Palafrugell (Girona), 1922. Va ser un destacat fotògraf palafrugellenc de principis del segle XX. A més, pintava, esculpia i es dedicava a l'ofici de taper. Va ser un fotògraf important dins del pictorialisme i en l'actualitat comença a ser reconegut. aume Ferrer es va afegir al corrent pictorialista de finals del segle xix, què pretenia que pintura i fotografia anessin de la mà. Es conserven fotografies que demostren com aquest artista va experimentar en aquest camp, creant fotografies amb la composició típica d'una pintura o retocant negatius per tal d'aconseguir efectes de llum diferents. El seu objectiu era crear escenes i explicar històries que transmetin emocions. És el cas de la seva sèrie sobre la malaltia i la mort, on apareixen una successió d'imatges d'una dona que cuida un home gran i malalt, fins que ell mor. També hi ha una sèrie de fotografies de contingut místic, en les quals s'afegeixen aurèoles i raigs de llum en els negatius. Fins i tot va ajuntar dues fotografies, creant-ne una de nova en què hi apareixien dues parelles de bessons (la mateixa persona, però retratada dues vegades en les dues fotografies originals).

La seva feina va ser valorada en diferents concursos. Va obtenir una menció honorífica a Madrid, el 1899, per la fotografia de l'antic retaule de l'església de Sant Martí de Palafrugell. També va guanyar una medalla de bronze l'any 1903 en el Concurs Nacional de Fotografies del Centre de Lectura de Reus amb una fotografia que destaca pel seu joc de llums i per la composició.

A part d'experimentar, també feia fotografies d'estudi, amb les quals es guanyava la vida. Tenia la galeria al carrer de la Llibertat (Palafrugell), on va viure, tot i que després es traslladà al carrer Cases Noves i al carrer de les Quatre Cases (sembla que no va traslladar el seu estudi). Els seus retrats professionals també tenien innovacions respecte dels que feien altres fotògrafs: una dona d'esquena, una noia llegint, un home sostenint el seu fill petit...[3] A vegades, els retocs que feia era per millorar el físic del client: estrènyer cintures, esborrar arrugues... També es dedicava a fer fotografies del poble i panoràmiques de paisatges, que posteriorment es comercialitzarien com a postals, i de les indústries de l'època, com els tallers Trill, la central elèctrica de Palafrugell, Can Mario o Can Forgas de Begur. El seu fons documental es conserva a l'Arxiu Municipal de Palafrugell per voluntat de la seva família. L'any 2000 l'Ajuntament de Palafrugell edità un calendari amb fotografies seves com a homenatge a aquest personatge. També s'han utilitzat en exposicions com la que es va fer a Girona el 2008, Miralls amb memòria. Fotografia i fotògrafs, Girona 1860-1940

Escultors Catalans (Serafí Bassa Rocas)

Llofriu (Girona), 1892 – Caldes de Montbui (Barcelona), 1922. Fou un dibuixant, pintor i escultor palafrugellenc, fill d'Irene Rocas Romaguera i germà de Maria Gràcia Bassa i de Florenci Bassa. Era un dels nou fills del matrimoni entre Irene Rocas Romaguera i Joan Bassa, nasqué el 1892 a Llofriu, dins del terme municipal de Palafrugell. A la casa dels Bassa de Llofriu encara es conserven alguns dels dibuixos que Serafí (i altres membres de la família) feien a les parets. El 1907 la família es traslladà a Olot, perquè en Serafí havia iniciat la seva formació acadèmica al taller de Berga i Boix. L'experiència no fou del tot reeixida i es traslladaren a Barcelona, on continuaria la seva formació, assistint a les classes de Josep Llimona. Va vetllar per a la recuperació del patrimoni natural català i va ser un dels impulsors de la recuperació del Montseny. Col·laborava amb la seva mare en l'elaboració de les fitxes lingüístiques per a mossèn Alcover. Treballà per a la Unió Catalanista, en el Comitè de Premsa de la Unió Catalanista on s'editaven els periòdics La Nació i Renaixement. Es casà amb Carme Bach però just cinc mesos després moria a Caldes de Montbui, on s'havia traslladat per rebre tractament als seus balnearis de la seva malaltia pulmonar. Com la seva mare i els seus germans Maria Gràcia i Florenci, Serafí Bassa va ser simpatitzant de l'esperanto com a llengua auxiliar internacional

Escultors Catalans (Roger Subirachs i Burgaya)

Barcelona, 11 de setembre de 1956 – Sant Climent de Llobregat (Barcelona), 30 d'agost de 2017. Va ser un dibuixant de còmics català, fill de l'escultor Josep Maria Subirachs i germà de la historiadora de l'art Judit Subirachs. La seva trajectòria se centra bàsicament en la dècada dels setanta i vuitanta en publicacions com El Víbora, Cairo o TBO, on solia signar com a "Roger".[3] Posteriorment es dedicà a l'escenografia, com a director d'art, en pel·lícules, com Tirant lo Blanc, de Vicente Aranda Ezquerra, 2006) i en sèries de televisió com Makinavaja (1997) o Pepe Carvalho (1999). Aprenent del seu pare en l'ofici d'escultor va crear algunes peces com "Destino Gris" o "Emili Piula

Escultors Catalans (Josep Subirà i Puig)

Barcelona, 28 d'agost de 1925 - Nogent-sur-Marne (Francia), 11 de desembre de 2015. Va ser un escultor català resident a França. Després d'estudiar en l'Escola de Belles Arts de Barcelona, va completar la seva formació assistint al taller d'Apel·les Fenosa, de Monjon i Collet. L'any 1951, amb 26 anys, va presentar la seva primera exposició individual a Barcelona. Des de 1955 va viure i va treballar prop de París.

Des de 1962 l'escultor utilitzava dolguis de barrilés vells i fustas tornejades, unides amb cargols entre si, per crear grans estructures, macles que reprodueixen formes recognoscibles. En el curs de l'any 1967 va presentar la seva primera exposició a París, on es van poder veure des de llavors assíduament les seves obres, sobretot en la galeria d'Ariel. El 1971 es va incorporar al Comitè Directiu del Saló d'escultura jove.
El 1985 va ser guardonat per la Fundació Elf Aquitaine i a l'any següent, va obtenir el gran premi d'escultura de Cotlliure. Josep Subirà i Puig va produir un gran nombre d'escultures a França (Facultat de Medicina de Bordeus, Tribunal d'Apel·lació de Reims; va realitzar també un gran penell escultura monumental a Guyancourt el 1988, amb armadura de fusta coberta d'acer, símbol d'una gran papallona les ales de la qual giren en el vent.