És una església a la Batllòria Sant Celoni, Vallès Oriental). Santa Maria de l'Esperança, nasqué a mitjans de segle XV, com a fracció de Montnegre. Era una senzilla capella depenent sempre, fins a l'any 1867 de Sant Martí de Montnegre. A partir del 1452 a instàncies del bisbe Jaume Giralt, es bastí l'església. Aquest hi volia fer un hospital per a pobres pelegrins. Va estar refeta al segle XVII.
És un edifici d'una sola nau, dividit en dos trams i el presbiteri, amb dues petites capelles obertes a la nau per arcs de mig punt, sostingudes per mènsules, lleugerament decorades amb motius geomètrics. La volta del presbiteri presenta arcs radials, les altres voltes tenen forma de creu a quatre vessants. Té una portada de mig punt, amb una arcada seguida, moderna, emmarquen l'arc i les dues llindes. El campanar massís amb torre de tres cossos i merlets.
És una església parroquial de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. És al centre del nucli urbà de Caldes de Montbui, a l'extrem meridional del centre històric, just al lloc on hi hagué el Portal de Barcelona. Davant de la porta principal del temple s'obre la plaça de l'Església, en el costat nord el carrer de Roma i la plaça de l'Om, i en el costat de llevant comença el carrer de Font i Boet. Pel costat de ponent i sud-est, l'església dóna a una placeta damunt de la timba de la riera de Caldes.
L'església és d'una sola nau amb capelles laterals. L'estructura és la tradicional de parets de càrrega en edificis parroquials, amb voltes de creuer i contraforts. La coberta és de teula aràbiga a dues vessants. El campanar és de base octogonal i està adossat a l'absis. La façana és de línies simples i llises, fonamentalment plana, fent ressaltar la portada i el coronament del parament. És completament simètrica respecte a un eix central. Està rematada per un frontó i unes motllures, destacant-hi el rosetó i el portal barroc, format per tres columnes salomòniques a cada costat de la porta amb decoració vegetal, coronades amb capitells compostos que sostenen un entaulament sobre el que es recolza un arc trencat rebaixat. Al centre d'aquest s'aixeca una fornícula de pilastres. El conjunt està rematat per l'escut de Caldes, flanquejat per dos lleons.
Tota la construcció és de pedra picada. Les estructures bàsiques de la nau, les capelles i l'absis, romanen fidels a les tècniques del gòtic. Els elements ornamentals de l'interior del temple foren dissenyats quasi tots al gust clàssic. La portada de la sagristia és d'estil renaixentista, i el magnífic portal d'entrada de l'església és d'estil renaixentista, i el magnífic portal d'entrada de l'església és d'estil barroc. En tot el seu conjunt els elements estan tractats amb un gran equilibri de volums, forma i composició.
Dins la capella principal es conserva la Majestat de Caldes, talla policromada romànica del segle XII. Fou cremada durant la guerra de 1936 i només se salvà el cap, a partir del qual es va fer una rèplica
És una església situada a Santa Agnès de Malanyanes, al terme municipal de la Roca del Vallès protegida com a bé cultural d'interès local. És un edifici de nau única amb coberta de volta apuntada. Presenta quatre capelles laterals, tres amb volta d'aresta i una altra coberta amb cúpula. Té un absis carrat i presbiteri amb volta de creueria.
La portada és d'arc apuntat amb decoració floral i carasses, coronada per un ull de bou, davant seu hi ha un pòrtic sostingut per columnes i cobert amb teulada de fusta. Al campanar hi ha espitlleres i finestres, hi ha sis obertures d'arc de mig punt fetes amb maó.
A l'altar major hi ha el retaule major de Santa Agnès, realitzat l'any 1681 per Jaume Roig i daurat per Joan Colubran. El sagrari és de principis del segle XVII. A la capella de l'esquerra hi ha el retaule de Sant Bartomeu, de 1705. La primera notícia documental data de l'any 1022, tot i que és possible que existís amb anterioritat. Segons Baulies el primer document seria del 932. L'edifici primitiu és del segle XII o XIII i se'n conserva la portada (1306) i la nau. Posteriorment es va reformar i ampliar. L'any 1559 es va construir la capella del Roser, el 1627 la de Sant Isidre, l'any 1705 la de Sant Bartomeu i el 1765 la del Sant Crist. El campanar palesa dues fases, una més antiga de tipus romànic i l'altra del segle XVI.
És una església al nucli de Montornès del Vallès (Vallès Oriental) protegida com a bé cultural d'interès local. La capella del Santíssim de Montornès és molt antiga: existeixen documents de l'any 1302 que ja en parlen. Però de la fàbrica romànica només en queda l'absis, la resta de l'església fou restaurada en els segles XVI i XVII, com consta en les visites pastorals. Sembla que el campanar també fou restaurat en la primera dècada del segle XVI. Potser la finestra oberta en l'antic absis romànic i en la que es llegeix 16 JHS 90, s'obrí en alguna de les seves restauracions.
Formen el conjunt de la façana: un portada quadrada amb dues finestres al seu damunt i una a cada costat, totes elles apuntades. La teulada és de dues vessants. A la seva esquerra s'hi troba el campanar de tres cossos; l'inferior és de paredat mentre que els altres són de carreus. En la part superior s'hi troben tres arcs apuntats destinats a acollir les campanes i a cada vèrtexs d'aquest hi ha una gàrgola tot representant el tetramorf. El campanar és de secció quadrada. L'església és d'una sola nau, de volta apuntada i amb tres trams (és de fàbrica moderna). És capçada per un absis amb cinc bandes verticals per la seva part exterior i sense finestres, excepte una datada de l'any 1690 i decorat amb alguns motius geomètrics i una cara coronada en la seva part superior.
Vilanova de Raò (Francia), 6 d'agost del 1940. También conocido como Christiane Frenay-Malé. És una pintora, gravadora i dissenyadora gràfica rossellonesa que visqué tres dècades al Canadà. El seu estil s'ha associat amb el "Realisme màgic" i, també, amb el surrealisme de Salvador Dalí i Hieronymus Bosch.
Chistiane entrà a l'Escola de Belles Arts de Perpinyà el 1956. Tres anys més tard es matriculà a l'"École Nationale des Beaux-Arts et des arts appliqués" de Tolosa de Llenguadoc, on es formà fins al 1962, estudiant-hi les tècniques del dibuix, la pintura a l'oli, el gravat i l'escultura; encara alumne, guanyà el 1960 el segon premi d'un concurs nacional de pintura que convocaren la Vila de París i l'empresa J.M.Paillard. Durant gairebé dos lustres treballà per al Ministeri dels Afers Estrangers Francès al Museu d'antropologia del Kef (Tunísia). Conegué Paul Frenay, un fotògraf i periodista flamenc, i el 1970 s'establiren al Canadà. Entre els anys 1972 i 1975 ensenyà Arts Gràfiques per a la CEPGM de Mont-real, i del 1975 al 1978 fundà i portà l'estudi d'arts gràfiques "Publiphoto Enr.", època en què també feu il·lustracions per a llibres. En col·laboració amb Anne Marie Sioui dissenyà el 1979 el catàleg de l'exposició "Jean Dallaire" ("Service des expositions itinérantes du Musée d'art contemporain" de Mont-real). Traduí (1981) dos llibres d'ensenyament de les arts plàstiques d'Ann Peterson i Jo-Ann Greenshields ( Arts plastiques: éléments et principes. Arts plastiques: éléments et principes, livre de l'élève.) El 1996 li va ser atorgada una beca de residència al "Frans Masereel Center" de Kasterlee, a Bèlgica. Acabada l'etapa canadenca, des del 2000 viu a Vilanova de Raò.
Ha exposat a Catalunya, França, Bèlgica, Suïssa, Estats Units, Canadà, Japó, Mèxic i Tunísia. Entre altres institucions amb obra seva, la Biblioteca nacional del Quebec en té una cinquantena d'obres gràfiques al centre de Rosemont La Petite-Patrie (Mont-real).
Castellterçol (Barcelona), 23 de maig de 1915 - Saint Remy (Francia), 27 de novembre de 2005. Fou un artista català. Inicià els seus estudis a l'escola parroquial i als 14 anys es traslladà a Barcelona per assistir a l'Escola de Patrons Decoradors. Poc després començà a treballar per al taller d'imatgeria religiosa Bochaca d'Olot, on practicà l'escultura, daurat i ornamentació de sants.
A l'inici dels anys trenta tornà a Barcelona per assistit als cursos de Llotja on descobrí la pintura a l'aigua obtenint el primer premi de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya. En iniciar-se la guerra civil obrí un taller al carrer de Molas amb altres companys de Llotja però també desenvolupà altres activitats al secretariat de l'Escola de Belles Arts de Catalunya que en aquell temps s'obrí al convent de les Reparadores.
En acabar la guerra s'exilià a França i visqué el calvari dels camps de concentració a Saint Cyprien i Gurs i dels camps de treball a Saint Rémy. Durant l'ocupació francesa i com a membre d'una companyia de treball, va haver de treballar per a l'organització TOD en el camuflatge de bateries de costa i fortificacions. Després de la guerra s'establí a França i exposà a Arlés, Avinyó, Marsella, Montpeller, Narbona, Tolosa i finalment a París el maig de 1946.
Aquesta exposició fou presidida pel president de la Generalitat a l'Exili Josep Irla amb la presència de Giner de los Ríos com a representant del govern de la República, les autoritats franceses del moment i fins i tot Pablo Picasso. Posteriorment s'orientà vers l'art mural i l'any 1963 va obtenir la medalla d'or de la Chambre des Métiers de París.
Aquest premi li obrí moltes portes i començà a exposar a Canadà, Estats Units, Florència, Munich penjant els seus mosaics a diversos llocs del món. Tot i dedicar-se comercialment a la decoració, no ha abandonat mai el seu taller de pintura, mosaics i vitralls. Josep Franch-Clapers va morir per una aturada cardíaca la matinada del 27 de novembre de l'any 2005 a la casa de Saint Remy.
Mataró, 1954. És un pintor i dissenyador gràfic nascut a Mataró. Llicenciat en història per la Universitat Autònoma de Barcelona. Durant els anys 1973-74 dissenya la revista clandestina Universitat de l'organització Universitària del PSUC. I des de l'any 1979 treballa com a dissenyador gràfic amb estudi propi.
Professional de reconegut prestigi amb una àmplia trajectòria a institucions públiques i privades. Des de l'any 1989 és professor de Disseny gràfic, Tipografia i Història del disseny de l'Escola Massana, i ha impartit diversos cursos i màsters sobre temes de disseny i comunicació visual per a la Generalitat de Catalunya i la Universitat de Barcelona.
La seva obra artística destaca per la diversitat tècnica i l'experimentació que realitza amb la matèria i les textures, amb una especial predilecció pel collage i la tridimensionalitat. Ha realitzat exposicions individuals a diversos indrets de Catalunya, així com exposicions col·lectives.
Lleida, 8 de desembre de 1915 - Barcelona, 7 de maig de 1967. Va ser una pintora catalana. Va passar els primers anys de la seva vida a la Seu d'Urgell, on el pare treballava a la banca, després a Lleida i des de 1919 a Barcelona. L'any 1932 ingressa a l'Escola de Belles Arts de Llotja on treballà intensament fins al 1936, i on va aconseguir les màximes qualificacions. L'any 1937 es va casar amb el compositor Joaquim Homs i Oller; aprofitant l'estrena a París d'una obra d'Homs, van passar una setmana a la capital francesa com a viatge de noces. Després de la Guerra Civil Espanyola, es veuen forçats a traslladar-se a València, cosa que li permet entrar en contacte amb l'Escola Superior d'Art de València, on acaba les assignatures que li faltaven per obtenir el títol de professora. L'any 1942 el matrimoni Homs-Fornesa torna a Barcelona i estableixen la residència en una casa del carrer Sant Gervasi de Cassoles cantonada amb Sant Màrius, que disposa d'un ampli jardí. Aleshores inicia un fèrtil període creatiu, amb sortides periòdiques a Lloret, Blanes, Cambrils (prop de Sant Llorenç de Morunys) o la Cerdanya, on pinta paisatges que caracteritzen la seva obra artística. L'any 1948 agafa la febre de Malta. Des de la tornada a Barcelona col·labora amb algunes editorials, però sempre va ser reticent a exposar la seva obra. En vida només ho va fer en dues ocasions, l'any 1940 a València, i el 1957 a l'Institut Britànic de Barcelona. El seu darrer any de vida ja no es trobà en condicions de pintar a l'exterior i es limità a treballar des de l'estudi a casa seva, prenent com a temes paisatges de Sant Gervasi, flors, natures mortes, objectes quotidians.
Tal com escriu Francesc Fontbona, la seva obra descobreix "una artista amagada, que va viure intensament l'art de la pintura, però el va viure a la seva manera, molt diferent del que preferirien seguir la gran majoria dels seus col·legues". Els seus olis sobre paper tenen un gran frescor i els seus pigments destaquen com si haguessin estat aplicats sobre un suport convencional.
Després de la seva mort es van fer diverses exposicions, com la de l'any 1986 al Centre de Cultura de la Caixa; la de 1998, de caràcter antològic, a la Sala Cultural de Caja Madrid; o la de l'any 2000, amb obra inèdita, a l'espai cultural Pere Pruna del carrer Ganduxer. Finalment, el juny de 2015, amb motiu del seu centenari, es va fer una exposició molt completa de la seva obra gràfica a la Biblioteca de Catalunya. El fons personal de Pietat Fornesa es conserva a la Biblioteca de Catalunya des de l'any 2014.
