Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena del Soler)

És una església de Calonge de Segarra (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella ruïnosa, adossada al mas del Soler o Solerot, aïllat i actualment abandonat. Aquesta capella se'ns presenta d'una sola nau, planta rectangular i capçada per un absi semicircular. Malauradament, el seu estat ruïnós ha esfondrat la coberta d'aquest edifici, però s'entreveu que compartia la mateixa que cobreix el mas.
La porta d'ingrés a la capella es troba a la façana de ponent i s'accedeix mitjançant una estructura d'arc de mig punt adovellat. Per damunt d'aquesta, se situa un petit òcul de forma quadrada. I finalment corona un petir campanar d'espadanya, d'un ull d'arc de mig punt, realitzat amb maons. La capçalera de la capella, situada a llevant, se'ns presenta de forma semicircular amb tendència poligonal i resta coberta amb una volta d'un quart d'esfera, obrada amb pedra. A l'absis trobem una finestra espitllada que deixa entreveure la llum.

La nau de la capella se'ns presenta enguixada, fruit de remodelacions posteriors que alterà l'estructura i la decoració original de la primitiva edificació. Notem aquestes remodelacions en la pròpia teulada de l'edifici, actualment esfondrada, on hi ha restes de maons que van substituir a la pedra original. També hi ha una porta interior amb escales, oberta al mur de migdia, que estableix una comunicació directa entre aquesta capella i el mas. Aquesta connexió d'ambdós edificis, també és fruit d'aquestes remodelacions, i ens deixen entreveure el fet de situar la primitiva porta d'ingrés en aquest lloc, i arran de les obres posteriors, s'obrí l'actual porta d'ingrés, situada a la façana de ponent de l'edifici. L'obra presenta un parament de carreus mitjans, molt ben escantonats i disposats en filades horitzontals.

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Magdalena de l'Astor)

És una església romànica de Pujalt (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Està situada fora del recinte emmurallat de l'Astor (Pujalt), i es troba documentada des del 1157. En origen era una església sufragània de Santa Maria de Segur i depenia de la canònica de l'Estany (Bages), dins del bisbat de Vic, al qual encara pertany. Va ser reformada al segle XIV, el 1520 s'hi construí el campanar. És un edifici de planta rectangular amb una sola nau, renovat l'any 1520. al mur de ponet hi ha una porta adovellada amb arquivolta ornada amb un relleu lineal i impostes amb el mateix dibuix. Té un petit campanar de paret amb dos ulls, construït segurament a la renovació de l'any 1520.

L'absis no està marcat en planta. La nau està coberta amb volta de creueria i presenta tres capelles per costat, dues d'elles d'arc apuntat de pedra i la resta d'arc de mig punt arrebossat. El presbiteri està presidit per un retaule i queda elevat de la resta de la nau per dos graons. Als peus del temple hi ha un cor sostingut amb bigues i delimitat amb barana de fusta. Des de l'interior, el portal d'accés és d'arc apuntat. El frontis és de marcada verticalitat. La portada, situada a ponent, és fruit de la reforma del segle xvi. presenta un portal d'arc de mig punt adovellat amb arquivolta, amb un escut heràldic a sobre. Se singularitza pel guardapols exterior que retorna format impostes laterals. Està rematada per un campanar d'espadanya descentrat, obert amb dos ulls d'arc de mig punt. El parament dels murs és de pedra vista disposada en filades. Antigament l'edifici del costat era la casa parroquial. Actualment depèn de la parròquia de Segur. D'aquesta església procedeixen dues imatges, una de sant Cosme i l'altra de sant Damià. Es tracta de dues talles de fusta que daten del segle XIII ja que segueixen una representació humanitzada i realista de les figures. Actualment es troben al Museu Episcopal de Vic

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Fe de Calonge)

És una església de Calonge de Segarra (Anoia) protegida com a bé cultural d'interès local. Es troba envoltada d'arbres sota el turó on s'alcen les ruïnes d'un castell. És un edifici d'una sola nau amb transsepte i cúpula sobre el creuer. El presbiteri és de planta quadrada, però té dues absidioles, una a cada braç del creuer. De l'exterior cal destacar-ne el portal de ponent, ornat amb una arquivolta de secció circular. L'edifici que es conserva és fruit de diverses modificacions, sobretot a la coberta i la capçalera. La torre del campanar, de base hexagonal, i de construcció més tardana, està situada sobre la cúpula del creuer. L'església té adossada la gran casa de la rectoria, que conserva els arcs i un clos a la part de migdia. L'església està dedicada a santa Fe, verge i màrtir d'Aquitània del segle III

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Creu de Creixà)

És una església romànica del segle xi situada a l'extrem sud-oest del terme municipal de Piera (Anoia). El conjunt està format per l'església i un petit cementiri tancats per un mur. Actualment rep culte com a capella rural dependent de Sant Sadurní d'Anoia. És una obra que forma un conjunt amb dues masies i està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Capella originalment de planta rectangular i una sola nau. L'església de la Santa Creu ha sofert molts canvis al llarg de la seva història. L'any 1691 es van construir els altars laterals i es va fer un allargament de la nau rectangular. La nau va ser coberta amb una volta de canó i reforçada amb un arc toral en la trobada entre la part antiga i la nova.

L'absis semicircular està situat a la façana est i està arrebossat amb morter de calç. A la façana oest hi ha la porta principal adovellada i de doble arquivolta. El campanar d'espadanya està format per dues obertures i se situa al cos de la nau, la campana va ser robada durant la Guerra Civil. La coberta general es resol a dues aigües. Totes les teulades, la de la nau i de l'absis, són de teula àrab. L'any 1985 es va dur a terme la restauració de l'església, a iniciativa dels diversos veïns de les caseries de Can Canals de Masbover i la Fortesa, que es va centrar en l'enderroc de la masia annexa, propietat dels marquesos de Monistrol, i el repicat de les pedres interiors i del fris. Al museu de les caves Marquès de Monistrol hi ha una pica baptismal romànica molt desgastada que probablement probé d'aquesta església. És quasi esfèrica i no presenta cap mena de decoració

 

Esglésies romaniques de Catalunya (Santa Anna del Saió)

És una capella de Santa Margarida de Montbui (Anoia) inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una capella rural de planta rectangular, d'origen romànic i modificada en profunditat posteriorment. Molts dels carreus corresponents a l'antiga construcció romànica; un d'ells porta dues estrelles d'arcs de cercle tallades a bisell. Els murs estan construïts amb obra feta de pedra amb morter, però també de pedra desbastada, aprofitada de la capella romànica. Cal situar l'última construcció entre els segles XVII-XVIII. El cementiri, la sagristia i el campanaret són construccions modernes. Al costat de migdia hi ha una porta adovellada i hi ha contraforts als costats del nord i sud. La coberta és de teula àrab i l'interior és en volta d'aresta construïda amb rajols i enguixat.

 

 

Escultors Catalans (Agustí Guasch i Gómez)

Barcelona, 1913. Escultor, pintor i dibuixant. Estudià belles arts a la Reial Acadèmia de Sant Jordi de Barcelona, de la qual esdevingué membre posteriorment. És autor del conjunt escultòric de la façana de l'església de Sant Antoni Abat, de Vilanova i la Geltrú, el Sant Jordi del Maricel de Sitges i els Àngels del Museu Dalí de Figueres. És també autor de diversos monuments públics: al Treball (Esplugues de Llobregat), La Sirena (Pineda de Mar), a Pep Ventura (Cornellà de Llobregat)... Ha rebut nombrosos guardons i ha exposat a diversos països europeus i als EUA

Escultors Catalans (Carles Grau)

Barcelona, 1714 - Barcelona, 1798. Fou un arquitecte i escultor català, deixeble de Pere Costa. Treballà al Castell de Sant Ferran de Figueres, on féu la font de la plaça. A Barcelona féu les imatges laterals (avui desaparegudes) de la façana de Sant Miquel del Port, a la Barceloneta, l'escultura aplicada del Palau de la Virreina (1775), la capella de Santa Marta (avui a l'Hospital de la Santa Creu) o la Basílica de la Mercè, una obra de caràcter tardobarroc, que es va construir entre 1765 i 1775, i en la qual treballà al costat de Josep Mas i Dordal. També ha deixat la seva petjada en obres com el Col·legi de Cirurgia i el Palau del duc de Sessa l'Església de Sant Felip Neri de Barcelona o la construcció del nou altar major de la Verge del Cor de Valldonzella. Va destacar en l'intent d'impulsar l'establiment d'un acadèmia de Belles Arts a Barcelona on poder estudiar arquitectura, signant, al costat d'altres artistes del moment, una carta dirigida a sa majestat el 1758.

Escultors Catalans (Josep Granyer i Giralt)

Barcelona, 1899 - Barcelona, 1983. Es formà a l’Escola de Belles Arts de Barcelona, i aviat la seva personalitat artística assolí un estil plenament propi. S'acostà esporàdicament al cubisme (Autoretrats, 1920; Barcelona, col·l de l’artista). Seguidor i admirador de Rebull, cerca en les escultures la plasmació estilitzada i àdhuc arcaica de les coses quotidianes (Guitarrista, Barcelona, col·l J. Mullor; Home llegint; etc). Ambdues característiques es combinen perfectament i es plasmen en una interrelació dels volums externs amb l’estructuració interna a la manera del cubisme de Cézanne. La seva fugida conscient i temperamental d’un art oficial l’adreçà a la realització d’animals, els quals —concebuts en petites dimensions— són veritables escultures on insereix actituds humanes, un cert erotisme i humor agre-dolç. Conreà el dibuix, el gravat i la il·lustració de llibres (Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, Poemes de Nadal, de Joan Alavedra, el Bestiari, de Josep Carner, etc).


 

Escultors Catalans (Lluïsa Granero i Sierra)

Barcelona, 1924 - Barcelona, 27 de març de 2012. Nascuda en una família humil d’origen andalús, entrà en contacte amb l’escultura a partir del seu treball com a model de Jaume Otero i Enric Monjo, dels quals fou deixebla. El 1964 guanyà la càtedra de modelatge i composició de l’Escola de Belles Arts de Barcelona (primera dona catedràtica d’escultura a l’Estat espanyol). El 1968 feu la primera exposició individual a la Sala Parés de Barcelona. Seguidora d’un classicisme simplificat, destaquen les seves estàtues en espais públics, com ara el Sant Jordi i la seva parella, de grans dimensions, al nou edifici de la Universitat de Belles Arts de Barcelona (1967), Dona amb nena i Dona amb nen (1970), al Palauet Albéniz de Montjuïc (Barcelona) i Geni de les Illes, a Palma (1983). Obtingué diversos premis, entre d’altres el Ciutat de Barcelona (1966). L’any 2006 ingressà a l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. També fou membre de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando i de la National Sculpture Society de Nova York (1973).

Escultors Catalans (Juli González i Pellicer)

Barcelona, 1876 - París (Francia), 1942. Al taller patern aprengué la forja i l’orfebreria, i després de la mort del seu pare Concordi González (1896) i d’un quant temps de vacil·lació decidí, amb el seu germà Joan, d’anar-se'n a París, on participà de les inquietuds artístiques fins al moment que morí el seu germà Joan, el qual exercí una gran influència sobre la seva persona. Descoratjat també a causa d’uns fracassos afectius, es dedicà a l’orfebreria, al marge de l’avantguarda de París, i fou aprenent de soldadura autògena (1918). Animat per amics i conterranis, en particular de C.Brâncusi, P.Gargallo, A.Magnelli i Torres-García, dels quals també rebé la influència, des del 1927 decidí dedicar-se a l’escultura de ferro. Abans, des del 1913, ja havia fet, en la mesura de les seves escasses possibilitats, treballs de terra cuita i alguna fosa de bronze, amb una temàtica figurativa i tècnicament fetes segons l’estil impressionista modernista. Així, començà a treballar en l’escultura de planxes retallades i trobà solucions lineals per als problemes de massa, bo i fent una descripció del que volia simbolitzar: Petita maternitat retallada (1927; Musée National d’Art Moderne, París), Roberta au soleil (1927; col·l particular), Natura morta (1927), Nu agenollat, de perfil (1929), Dona del barret (1929; col·l Galerie de France, París), Cap en profunditat (1930; col·l Hans Hartung, París). Vers el 1930 féu una sèrie de màscares, de solució austera i d’una gran síntesi personal: Petita màscara de Don Quixot (1930), Cap de l’oncle Joan (1930), La Montserrat (1932; col·l Galerie de France), Màscara, ombra i llum (1934-35), obres en les quals inserí les solucions pictòriques del cubisme. En el seu camí de creació d’una obra abstracta inicià, vers el 1930, una sèrie d’obres filiformes, de ferro: L’Arlequí (1930; col·l particular, Suïssa), La girafa (1934), Dona pentinant-se (1931-33; Moderna Museet, Estocolm), Gran maternitat (1930-34; Tate Gallery, Londres), El somni (1934), L’àngel (1934; Musée National d’Art Moderne, París), Els enamorats número 2 (~1934-35), Màscara de Montserrat cridant (1936; Musée National d’Art Moderne, París), les quals palesen l’impacte del surrealisme. En aquests anys (1930-32), el contacte amb Picasso fou constant, atès que li ensenyà la tècnica per a treballar el ferro. I vers el 1934 tornà a la tradició figurativa, amb obres compactes, de pedra, com també de ferro, la qual no abandonà ja fins a la mort, i féu alhora obra abstracta amb ferro i apunts i dibuixos acolorits, d’una gran expressivitat: L’encaputxat (1934), Tors (1935; Museum of Modern Art, Nova York), El religiós (1941-42). Les sèries d'Homes-cactus (~1939-40), després d’haver executat la gran escultura de La Montserrat (1936-37; Stedelijk Museum, Amsterdam), l'Home gòtic (1937; col·l Hans Hartung, París), La gran falç (~1938) i La Majaguda (~1937-38), revelen, a través del simbolisme, els horrors de la guerra i les seves inquietuds angoixoses, que l’acompanyaren fins que morí. El 1993 fou inagurat a l’Institut Valencià d’Art Modern el Centre Juli González, espai que conté una exposició permanent de part de la seva obra.

Escultors Catalans (Josep Maria Giménez-Botey)

Barcelona, 1911 - Barcelona, 1974. Fou un escultor català. Estudià a l'Escola de Belles Arts de Barcelona. Primer va tenir una etapa formalista i finalment una no figurativa. El 1936 fou un dels fundadors del Primer Saló d'Artistes Independents de Barcelona, i durant la guerra civil espanyola viatjà per Amèrica del Sud per a promoure la causa republicana. En acabar la guerra civil s'instal·là a Mèxic, on fou un dels fundadors de l'Ateneo Español de México i realitzà diverses exposicions d'escultura i pintura. Però on destacà veritablement fou en cartellisme, amb el que el 1953 va obtenir el premi de la Secretaría de Agricultura y Ganadería de Mèxic i fou representant de Mèxic en el concurs de Londres, que es va exposar a la Tate Gallery. Alhora, fou assessor artístic a la revista dels exiliats Pont Blau. El 1964 tornà a Barcelona, on treballà com a grafista esperant un èxit en la seva tasca que no es consolidà per la seva mort al cap de poc.