Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere d'Orrit)

És l'església parroquial romànica del poble d'Orrit, pertanyent al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. És un monument protegit com a bé cultural d'interès local.
És una església directament poc documentada al llarg de la història, però, en canvi, apareix esmentada en documents aliens a Orrit. La seva història està estretament lligada a la del castell, amb totes les disputes i litigis inclosos. Pertanyé inicialment a Alaó, però al voltant del 1100 el comte Pere Ramon de Pallars Jussà, amb els seus germans Arnau i Bernat, la donaren a Santa Maria de Mur, on construïen el seu panteó familiar. També estigué relacionada, tot i que sembla que indirectament, amb la Comanda de Susterris.

És un edifici d'una nau coberta amb volta de canó semicircular, amb tres arcs torals al llarg de la nau. A llevant hi ha l'absis semicircular, unit a la nau per un arc prebiteral. Té arcuacions llombardes a la capçalera. A l'absis i a la façana oest hi ha dues finestres de doble esqueixada. A la façana de migdia hi ha un campanar de torre, de forma prismàtica i planta quadrada. Està format per tres nivells d'obertures. A la planta baixa té dues espitlleres mirant al sud; més amunt, dues finestres d'arc de mig punt i esqueixada recta, en part paredades actualment, i una única finestra com les anteriors, però més ampla, al tercer nivell.
La part baixa del cloquer, que s'obre a l'església, fou habilitada com a capella, i se'n construí una altra al costat nord més modernament, moment en què també es construí la sagristia, a l'angle sud-est, entre l'absis i el campanar, i el cor als peus de la nau, en l'escala d'accés al qual hi ha reaprofitat com a graó un bloc de marbre decorat amb una motllura.
Aquesta església presenta solucions constructives com les que es donen a Sant Vicenç de Cardona, com l'ús de contraforts que esdevenen elements decoratius. Tot plegat, és una obra de la plenitud del segle XI.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Joan d'Escarlà)

Era l'església romànica del poble d'Escarlà, del terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. L'església, com tot el poble d'Escarlà, estava unida a la parròquia de Sant Pere d'Espills, i, amb ella, estigué vinculada al monestir de Lavaix. És una església romànica modificada per sobrealçament, però que continua sent una mostra interessant del romànic català. Les capelles laterals formen creuer, i té campanar de torre. La major part de l'edific actual és d'època barroca, construït el 1778, però conserva alguns elements del temple romànica. La capçalera, formada per un absis semicircular que s'obre a la nau mitjançant un ample arc triomfal, té una finestra de doble esqueixada, actualment tapada. El mur nord és també romànic. La forma constructiva d'aquesta part és de darreries del segle xi o principis del xii, tot i que bastant arcaïtzant.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Esplugafreda)

És l'església parroquial d'origen romànic del poble d'Esplugafreda, de l'antic terme del mateix nom, actualment pertanyent al de Tremp. És un edifici molt transformat al llarg dels segles. Conserva, però, molts fragments d'època romànica. És d'una sola nau, que només conserva fragments dels murs laterals amb elements romànics. La resta correspon a una església dels segles XVI i posteriors. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Cosme d'Espills)

O d'Esplugafreda, és un santuari en part troglodític situat a prop i al sud del poble d'Esplugafreda. Pertany actualment al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira, al Pallars Jussà.
És possible que aquesta església estigués relacionada amb el castell de Santa Eulàlia, del qual no es coneix l'emplaçament. Els pocs documents que parlen del castell i de l'església són bastant coincidents quan tracten de llurs delimitacions.
És totalment en ruïnes, però es pot apreciar la construcció romànica construïda en una balma, sota un penyal considerable. D'una sola nau que era coberta amb volta de canó rebaixada, ha perdut del tot la capçalera, que degué ser l'habitual absis semicircular romànic. La porta d'obre a migdia, com és també habitual, i no es conserva cap finestra. Per l'aparell, carreu poc escairat disposat en filades uniformes i regulars, pertany a la plenitud del segle XI. 

Esglésies romaniques de Catalunya (Mare de Déu del Solà)

O Mare de Déu del Solà d'Espills, és un santuari en part troglodític a prop i al sud del poble d'Espills, al terme municipal de Tremp, dins de l'antic terme de Sapeira. L'església fou construïda pels monjos del monestir empordanès de Sant Pere de Roda, instal·lats a Tercui a les acaballes del segle xi, tot i que mantingué sempre dins de les terres preteses pel monestir de Lavaix. És d'una sola nau coberta amb volta de canó, amb absis semicircular a llevant. Tot molt senzill, no té elements ornamentals. L'aparell és molt irregular, cosa que fa veure una obra rural tardana, del segle xii, però molt conservadora, arquitectònicament.

Escultors Catalans (Ramon de Bianya)

També conegut com a Raymond de Bianya, o R. de Via. És un escultor actiu al Rosselló a cavall dels segles XII i XIII. La seva obra està relacionada estilísticament amb la de l'escultor italià Benedetto Antelami. Cal situar-la a l'època del darrer romànic i es caracteritza pel tractament que l'escultor dóna a la roba dels personatges representats, amb molts plecs i amb l'efecte de mullat. 

Escultors Catalans (Segimon Pujol)

Gurb (Barcelona), 1668 – Folgueroles (Barcelona), 1759. Fou un escultor català. És el primer d'una nissaga d'escultors de retaules que s'allarga en cinc generacions i onze escultors. Trobem per primer cop el seu nom en un debitori de 1693 a Manresa, on fa l'aprenentatge o el perfeccionament al taller dels Grau. Aquí entra en relació amb Josep Sunyer, mestre escultor manresà que el marca artísticament, al costat del qual treballa a Prada de Conflent (1696) i a Prats de Lluçanès de 1699 a 1702.
Instal·lat a Prats i casat amb Anna Maria Planes, a partir de 1701, hi té diversos fills: Josep (albat), Francesc, Maria, Josep, Segimon, i Anna, a més de Rosa que neix a Casserres de Berguedà.
D'aquesta primera etapa li coneixem els retaules de la Mare de Déu dels Àngels (1704) i el del sant Esperit (1717?) de Casserres, així com els del Roser (1709) i el de Sant Serni de Montmajor. L'any 1711 realitza la traça per al retaule major de Sant Llorenç de Morunys que va executar Joan Francesc Morató. L'any 1714 el trobem a Puigcerdà acabant el retaule de sant Eloi de Josep Sunyer. Poc després emprèn el retaule de la Mare de Déu de Coaner (1716), el del sant Crist (1717) i una imatge de sant Urbici de Serrateix. Hom li atribueix també el retaule major de Malanyeu (1714), procedent de Montmajor i el de Sant Martí de Correà (1717).

Establert a Folgueroles l'any 1721, on comprarà una casa l'any 1728, treballa des de 1720 a 1723 en el retaule major de Santa Maria de Vilanova de Sau, en el retaule major de Sant Pere de Castanyadell (1721) i en el del sant Crist de Folgueroles (1722-1724), però no abandona el contacte amb el bisbat de Solsona, ja que aixeca els retaules del Roser de Tentellatge (1725), de Pujol de Planès (1728) de Corrè (1729) i de Matamargó (1730), pactat l'any 1727, on el trobem treballant amb la col·laboració del seu fill Francesc, qualificat sovint d'arquitecte. L'any 1728, a la plana de Vic, pacta ex aequo amb el seu fill homònim el del Roser de Taradell, que haurà d'acabar plantant el seu fill Francesc (1752), i l'any 1735 Segimon Pujol, pare i fill, realitzen ex aequo el retaule de Santa Maria de Folgueroles que acaben de cobrar l'any 1740. Amb la col·laboració del seu fill Francesc novament treballa en el retaule del Sant Crist de Casserres de Berguedà (1743), en el de Sant Martí (1743) i del Roser (1746) de Montclar, i els anys 1751 i 1753 cobra deutes pendents per haver fet el retaule de sant Llop a Centelles. Jacint Verdaguer li atribueix sense datar el retaule de la Santa Cena de la Catedral de Vic. Mor a Folgueroles l'any 1759 i deixa com a hereu universal el seu nét Josep Pujol i Juhí, l'escultor de l'obra magna de tota la nissaga: el retaule capella cambril de la Mare de Déu dels Colls de l'església parroquial de Sant Llorenç de Morunys.

Escultors Catalans (Agustí Pujol [pare])

Tortosa (Tarragona), 1554 - Tortosa (Tarragona), cap a 1620. També conegut també com a Agustí Pujol I, va ser un escultor del renaixement català. El document del seu bateig a la catedral de Tortosa és de data 9 juliol 1554 al qual també es nomena al seu pare Arnau Pujol com picapedrer. Consta el seu matrimoni al mes de juliol de 1582 amb Càndida Sebil; el seu fill anomenat també Agustí Pujol, es va dedicar com el seu pare a la imatgeria, compartint taller durant quinze anys a partir de 1603, sent difícil a les obres d'aquesta època l'atribució en concret a algun d'ells. No es coneix la data exacta de la seva mort, encara que es creu que devia ser al voltant de 1620, ja que en un document del 1622, la seva dona apareix com a vídua d'Agustí Pujol "estatuari» de Tortosa.

El 1583 apareix com a escultor d'una imatge per a Santa Maria de Montblanc, policromada pel pintor Antoni Baray (obra perduda). D'aquesta mateixa època és un Crist crucificat per a la catedral de Tarragona, que es conserva al Museu Diocesà d'aquesta ciutat i que va ser acabada el 1587 data del seu cobrament.
A partir d'aquest any 1587, se'l demana per a l'execució de retaules, el primer d'ells, per a l'acabament del de l'església prioral de Sant Pere de Reus, començat per l'escultor Gaspar Huguet (mort el 1585) i, per substituir el realitzat el 1555 pel mestre Pere Ostris, per considerar de mida petita i poc adequat a l'amplitud del temple. El retaule es va incendiar i només es conserven algunes imatges de Pujol. També en aquesta església va realitzar dues trones traçades per Pere Blai, encara que també van ser destruïdes el juliol de 1936, s'ha fet una reconstrucció d'una d'elles per mitjà de les fotografies que es conservaven. El 1590 signa el contracte per al retaule major de la Basílica de Santa Maria de Vilafranca, el retaule del Roser per a l'església parroquial de la Selva del Camp, el retaule major de l'església parroquial de Santa Maria de Martorell. La majoria de les seves obres van ser destruïdes durant la guerra civil espanyola. També va realitzar la façana en pedra de l'església de Montblanc entre els anys 1590-1594. El retaule del Roser per a l'església de la catedral del Sant Esperit de Terrassa, contractat el 1611 va ser una obra de les que va realitzar al costat del seu fill Agustí Pujol.

Escultors Catalans (Pere Sacoma)

S. XIV?-1393. Mestre d'obres i escultor actiu a Girona durant el segle XIV que participà en la construcció de la Catedral de Girona i en la de l'església de Sant Feliu. És documentat des del 1368, any en què acabà la construcció del pont Nou sobre el Ter per substituir la barca que el travessava en aquell punt. En aquest any també  contractà l'edificació de la torre de l'església de Sant Feliu. Es conserva l'esbós que Sacoma va dibuixar de la planta de forma vuitavada d'aquesta torre, un valuós document de 16 x 16 cm del mateix any 1368, el més vell conservat a Catalunya. Per encàrrec del rei, també dirigí la construcció de la muralla Est (muralles de Sant Domènec i del Mercadal), on l'element més destacable és la Torre de Sant Domènec, de planta circular projectada l'any 1376 i acabada a l'entorn del 1380. Probablement dirigí també les obres de Sant Feliu fins a l'any 1379.

Des del 1369 al 1394, ocupà el càrrec de mestre major de la catedral de Girona. Sota la seva direcció les obres experimentaren un avenç considerable. Així, cap a l'any 1380, les capelles dels dos primers trams estaven acabades. També va plantejar continuà la construcció de la catedral amb una sola volta i convocà una reunió d'arquitectes que va decidir continuar la construcció de les tres voltes. No fou fins molt de temps després, sota la direcció de Guillem Bofill que després d'una nova reunió d'arquitectes els canonges de la catedral decidiren canviar a la construcció d'una sola volta. Morí l'any 1379

Escultors Catalans (Mestre de Cabestany)

Fou un escultor desconegut de l'època romànica que va treballar bàsicament entre el sud del Llenguadoc-Rosselló (el departament francès de l’Aude i el Rosselló) i les comarques de Girona. Cronològicament i en relació amb els edificis en què va treballar, caldria situar-lo a la segona meitat del segle xii. El nom de Mestre de Cabestany va ser utilitzat per primer cop per Josep Gudiol el 1944 i es deu a una de les seves obres més representatives: el timpà de Cabestany.