Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve d'Avinyonet)

És una església del municipi d'Avinyonet de Puigventós inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església de Sant Esteve està situada al centre del poble. És un edifici de grans dimensions, d'una nau i planta rectangular. Conserva elements d'èpoques diverses, que corresponen principalment a dues etapes constructives (segles XII-XIII i segle XVIII), així com la fortificació del temple amb murs emmerletats i atalussats que indiquen la seva integració al castell veí. Els merlets, perfectament conservats, presenten els garfis dels mantellets Del període romànic és el frontis, convertit en capçalera des del segle XVIII, en canviar-se l'orientació del temple. L'antiga portalada es troba actualment tapiada i només se'n pot observar la forma de l'arc de mig punt de l'arc exterior. Al centre de la façana hi ha una finestra atrompetada d'arc de mig punt, i a la part superior un campanar de paret de dos pisos amb arcs de mig punt. La façana actual està situada a llevant i mostra el timpà corresponent a la portalada romànica encastada al mur, damunt la porta rectangular d'accés. L'interior és cobert amb volta de llunetes i decorat amb motllures.

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Esteve de Cantallops)

És una església del municipi de Cantallops (Alt Empordà) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Església situada al centre del poble el campanar de la qual és una torre de l'antiga muralla. És una església de dues naus de capçalera carrada que ha sofert nombroses transformacions al llarg dels segles. A la façana s'hi pot veure la portalada de dos arcs, un de mig punt i l'altre apuntat; s'hi obren també dues finestres d'arcs de mig punt, transformades; són de doble esqueixada. Al costat nord hi ha les capelles laterals, afegides el segle xviii. La nau septentrional posseeix volta de canó i la del costat de migdia és de quart de cercle. Tot l'interior és cobert de calç i pintat modernament. Al costat de la porta hi ha una làpida gòtica datada l'any 1320
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Església vella de Sant Andreu de Vila-robau)

És una església de Ventalló (Alt Empordà) protegida com a bé cultural d'interès local. Situada dins del poble de Vila-robau, a l'extrem nord-oest de Ventalló al qual pertany. El temple està situat a la part nord del nucli.
És un petit edifici d'una sola nau, amb absis de planta de ferradura orientat a llevant. Actualment, el temple no té culte, és de propietat particular i està envoltat d'altres construccions. La volta de la nau és de canó seguit i la de l'absis és de quart d'esfera, obert directament a la nau. Amb posterioritat s'obriren dues capelles laterals, probablement en època moderna. La façana està orientada a ponent i presenta una portalada d'un sol arc de mig punt, lleugerament rebaixat, bastit amb pedres de mida petita desbastades, a manera de dovelles. Està sostingut per muntants destacats que incorporen algun carreu desbastat.

A la part superior hi ha una petita finestra d'un sol biaix, una mica malmesa. A l'absis hi ha una altra finestra d'un sol biaix, actualment modificada. Al mur meridional de la nau s'hi va afegir l'antiga rectoria i el mur septentrional no posseeix obertures. Al mur de capçalera hi ha un senzill i primitiu campanar de cadireta. L'església conserva restes de pintures murals de diverses èpoques. En concret, els arcs que delimiten les capelles laterals conserven pintures murals datades al segle XVIII, mentre que al mur de capçalera hi ha restes de pintura mural atribuïda al període romànic. El parament d'aquest edifici consta de còdols de riu de petita mida, només escapçats i sense treballar, lligats amb abundant morter de calç.

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Llorenç de la Muga)

És un temple del municipi de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà) protegit com a bé cultural d'interès local. Edifici situat al centre del poble. És un temple amb estructures romàniques de diverses èpoques i nombrosos afegits posteriors, per aquesta raó presenta una planta ben poc usual: dues naus, creuer i tres absis. La coberta és de volta de canó, de perfil semicircular i rematada per un transsepte on s'obren tres absis semicirculars allargassats. El braç nord del transsepte fou substituït al segle XII, pel campanar. El campanar de planta quadrada i uns 15 metres d'alçada fou engrandit amb dos cossos en el segle XVIII. A la part baixa del campanar es va construir una nova absidiola i es va reconstruir el braç nord del transsepte. A part del campanar de torre, al mur de ponent, on hi ha la porta de l'església, se situa un petit campanar d'espadanya.

A la banda sud la façana resta amagada per una casa que s'hi adossa. A la part visible, hi ha porta d'arc rebaixat i finestra, datable en els segles XVII-XVIII. Sobre la façana hi havia un campanar de cadireta, els seus arcs foren tapiats formant part de la fortificació que recorre tota l'església. L'aparell és de carreus poc escairats.

Esglésies romaniques de Catalunya (Església de Sant Cebrià dels Alls)

És un temple del municipi de Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l'Heura (Baix Empordà) inclòs en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. L'església és d'una sola nau amb capçalera carrada, sense absis diferenciat. La portada és al mur de migdia, d'arc de mig punt adovellat. Sobre aquest mateix costat hi ha una espadanya de tres pilastres sense arcs. Al mur de llevant hi ha una finestra de doble esqueixada. L'edifici és cobert amb volta apuntada i seguida, l'interior és remolinat. Hi ha dues capelles laterals i la sagristia que són afegitons tardans. El parament és de carreus escairats de granit

 

Pintors Catalans (Adrià Gual i Queralt)

Barcelona, 8 de desembre de 1872 - 21 de desembre de 1943. Fou un dramaturg, escenògraf i empresari teatral català, impulsor i director de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic (ECAD), pintor i pioner del cinema. Fundà el Teatre Íntim. Va ser un artista polifacètic que, a banda de cultivar la dramatúrgia, va escriure poesia i es va dedicar a la plàstica. Va treballar en la litografia, el cartellisme i el grafisme. Com a plàstic, es centrà en un estil modernista típicament simbolista. Gual també va ser un cineasta pioner que va treballar amb Espectacles i Audicions Graner (1904) i va dirigir la productora Barcinógrafo (1914). Document important foren les seves memòries, editades pòstumament: Mitja vida de teatre (1960). Fou un dels més destacats artistes gràfics del Modernisme, destacant especialment els seus cartells. Finalment dedicà el seu esforç a l'escenografia teatral. És ben representat a la Biblioteca de Catalunya, on fins i tot es conserven els dotze plafons a l'oli que va pintar per a l'Associació Wagneriana, cap al 1902.
L'any 1913 la Mancomunitat de Catalunya inaugura l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, actual Institut del Teatre; Adrià Gual és membre fundador, alhora que director i professor.
El 13 de setembre de 1923 tindrà lloc el cop d'estat del Miguel Primo de Rivera i Gual ha d'escollir entre tancar l'escola o impartir la docència en castellà. Finalment es decidí per a aquesta última per tal d'assegurar la continuïtat de l'escola i aquesta passà a anomenar-se "Escuela Catalana de Arte Dramático". El 1931 es declara la República i Gual serà apartat de les seves tasques a l'escola per motius polítics.

Pintors Catalans (Joaquim Biosca i Vila)

Barcelona, 10 de febrer de 1881 - Barcelona, 28 de setembre de 1932. Fou un pintor i especialment dibuixant català. Fou membre del grup conegut com a Els Negres. Influenciat pel pintor Isidre Nonell, pintava obres on es remarcava els aspectes més miserables de la humanitat. També va pintar, com Nonell, gitanes. Va viure una temporada a França, on es va fer amic de Filippo Tommaso Marinetti. Durant un període va compartir estudi a Barcelona amb Pablo Picasso. El 1967 l'Ajuntament de Barcelona li dedicà una exposició antològica al Palau de la Virreina

Pintors Catalans (Hermen Anglada i Camarasa)

Barcelona. 11 de setembre de 1871 - El Port de Pollença (Mallorca), 7 de juliol de 1959. Fou el pintor català amb més projecció internacional d'entre els pintors anteriors a les avantguardes; entre el modernisme i el noucentisme se l'ha considerat un destacat representant del postimpressionisme.També es conegut com Hermen Anglada i Camarasa, o com a Anglada-Camarasa

Fou el pintor més jove de la segona generació modernista, es va formar a Barcelona per després traslladar-se a París, ciutat on va residir entre el 1894 i el 1914. A París, sota la influència d'Edgar Degas i Henri de Toulouse-Lautrec, va pintar suggeridores i brillants escenes de la vida nocturna, amb uns marcats efectes de llum. Els locals nocturns li oferien a Anglada Camarasa l'ambient, els personatges i la llum que la seva obra requeria en aquells moments. Entre les preferències temàtiques del pintor sobresurt el món decadent i superficial de la prostitució de luxe i la droga

Pintors Catalans (Santiago Rusiñol i Prats)

Barcelona, 25 de febrero de 1861 - Aranjuez (Madrid), 13 de junio de 1931 en Aranjuez. Cursó estudios en el Centro de Acuarelistas y en 1887 durante un viaje a París, conoce a Pierre Puvis de Chavannes, que le enseñaría a pintar al aire libre.
A pesar de la oposición familiar, que quería apartarlo del mundo del arte (hasta los veinticinco años tuvo que trabajar en la empresa textil de la familia), fue alumno del pintor gerundense Tomàs Moragas, fundador del Centro de Acuarelistas y de la Academia de Dibujo y Pintura de Barcelona.

Se sintió particularmente atraído por el naturalismo plácido de Joaquim Vayreda. En 1889, se trasladó a Montmartre, en París, y entabló amistad con Ramón Casas. Junto con éste, Antoni Utrillo y el escultor Enric Clarasó, vivió una bohemia dorada en la capital francesa.
Junto a Joaquín Mir y Aureliano de Beruete representan la corriente española del paisajismo con gran influencia francesa. Fue miembro fundador del grupo renovador Els Quatre Gats También fundó, en Sitges, el Cau Ferrat, un taller-museo que fue el escenario de las famosas Fiestas Modernistas, en las que se reunían los jóvenes artistas, escritores y músicos de la época.
Especialista en realizar paisajes de los Reales Sitios, como Aranjuez o La Granja. En 1908 le conceden la medalla de la Exposición Nacional de Bellas Artes por su obra El cenador.
Escribió obras como: Oracions (1887), L'alegría que passa (1898), Cigales i formigues (19019), La bona gent (1906) L'auca del senyor Esteve (1907), llevada a la escena por el propio Rusiñol. Junto con Hermen Anglada Camarasa y Ramón Casas constituyen el trío de pintores modernistas catalanes.

Pintors Catalans (Ramon Casas i Carbó)

Barcelona, 4 de gener de 1866 - Barcelona, 29 de febrer de 1932. Dou un pintor, dibuixant i cartellista vinculat a l'impressionisme i un dels impulsors del modernisme català. És un dels pintors més reconeguts de la primera generació modernista i, juntament amb Santiago Rusiñol, membres de la bohèmia daurada, l'impulsor de la renovació de la pintura catalana de finals del segle xix. Amb tan sols 15 anys, va iniciar una estada a París per ampliar la seva formació, que es va prolongar tres anys. Cal destacar els dots de Casas per a la pintura i per al dibuix, així com la seva capacitat per a conrear amb el mateix èxit el paisatge i el retrat, si bé va ser aquest darrer gènere el que li va proporcionar un major reconeixement i el va consagrar com el retratista més cobejat per la burgesia barcelonina. Entre la seva obra, excel·leix la galeria de retrats al carbó de personalitats del món de la cultura i la política. També va guanyar nombrosos premis en els concursos de cartells i les seves obres van fer-se molt populars. Els de l'Anís del Mono, els Cigarrillos París, el cava Codorniu, el d'Autogaratge Central, poden citar-se entre els seus més coneguts, així com els que realitzà per anunciar Pèl i Ploma, Forma, Hispània, etc