Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume de Valldecerves)

És una església del municipi de Querol (Alt Camp) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Es troba integrada dins el conjunt de la masia de Valldecerves. Es tracta d'una petita església de planta rectangular, una sola nau i capçalera d'absis semicircular, de la mateixa amplada, amb decoració d'arcs llombards i tres finestres de doble esqueixada. Es cobreix amb teulada a un vessant. L'accés es realitza per una porta situada a la façana sud que actualment no és visible a causa de la integració de l'edifici en la masia.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Jaume d'Esblada)

És una obra del municipi de Querol (Alt Camp) protegida com a Bé Cultural d'Interès Local. L'església de Sant Jaume centra el nucli d'Esblada. És de planta rectangular, amb una única nau, absis semicircular i coberta de teula a dues vessants. L'interior es cobreix amb volta de canó i creueria, i es troba arrebossat i pintat. El cor és situat als peus. La porta d'entrada està situada a la façana sud. S'hi accedeix mitjançant una escala de vuit graons. Té arc de mig punt, format per dovelles de pedra. A la part superior hi ha un rellotge de sol. El conjunt es completa amb un campanar de planta quadrada, que té obertures d'arc de mig punt i coberta de pavelló. La construcció original és d'època romànica. Al llarg dels anys, l'església ha experimentat diverses modificacions (el campanar és posterior). Segurament la data del 1914 que apareix al rellotge de sol de la façana principal correspon a obres de restauració. L'església depèn de la de Querol
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Andreu de Farena)

És una església del llogaret de Farena, al municipi de Mont-ral (l'Alt Camp) protegida com a bé cultural d'interès local. 'església de Sant Andreu està situada al punt més alt de Farena. Consta d'una sola nau amb volta de canó, capçalera plana, diverses capelles, i coberta de teula a dues vessants. La porta d'accés està situada en una façana lateral És d'arc de mig punt amb dovelles de pedra. Als peus de la nau s'eleva el campanar de paret, amb dues obertures d'arc de mig punt i acabament triangular d'època posterior.
 

Esglésies romaniques de Catalunya (Sant Pere de les Destres)

És una església del municipi d'Aiguamúrcia (Alt Camp) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. És una església de planta rectangular d'una única nau, amb una petita sagristia de planta quadrada adossada al mur lateral dret. Té volta de canó en l'interior i teulada a dues vessants en l'exterior. A la façana es troba la porta d'accés d'arc de mig punt i una petita obertura circular en la part superior, únic punt d'il·luminació de l'església. Un petit espadat s'aixeca en el vèrtex de la façana. L'obra, de pedra, està arrebossada i pintada.

Esglésies romaniques de Catalunya (Monestir de Santes Creus)

O Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus és una de les joies de l'art medieval català i està situat al poble de Santes Creus, capital del municipi d'Aiguamúrcia (l'Alt Camp). Actualment és l'únic monestir de la Ruta del Cister que no té vida monàstica
La planta de l'edifici és de creu llatina, amb tres naus i un total de cinc capelles abacials.
La façana es va començar al darrer terç del segle xii i està composta per una portalada d'arc de mig punt i al seu damunt un gran vitrall gòtic amb traceria emmarcada per un arc ogival que recolza sobre dos petits capitells que coronen els fusts, i que limiten la resta de l'obertura. El calat és compost per un pentalobat inscrit en un cercle, dos trilobats i petits angles curvilinis. Mostra reminiscències romàniques en la manera de compartimentar cadascuna de les composicions, de proporcions molt petites, i la manera de concebre les formes. El treball de les escenes, tant pel que fa a la composició com a la realització dels petits detalls ens recorda el treball d'un miniaturista i sorprèn que l'artista no tingués en compte que serien impossibles d'apreciar des del pla de la basílica. La protecció reial de Santes Creus, unida a una sèrie de realitzacions arquitectòniques i artístiques situen el finestral vers el 1280 i les característiques pròpies del vitrall permeten datar-lo vers el 1300.
A la façana de llevant s'hi trobava el cementiri monacal, en l'angle que formen les parets de la infermeria, construïda l'any 1636, i la capçalera de l'església. Destaca poderosament la rosassa monumental que s'obre al mur est de l'absis central. D'estil romànic, s'organitza a partir de dos cercles concèntrics units per vuit columnetes radials de dos capitells i fust hexagonal, que s'enllacen entre elles amb parelles d'arcs semicirculars. Al cercle central, una corona octolobulada envolta un entrellaç format per vuit anells. Segons Vives i Miret es va construir entre 1193 i 1211. L'absis també era il·luminat per tres finestres allargades d'arc de mig punt que actualment estan tapiades. La façana està coronada per merlets amb espitlleres, propis de l'emmurallament del segle xiv.

Pel que fa a l'interior de l'església, destaca el retaule de l'altar major, d'època barroca (1646), obra de Josep Tremulles. Aquest altar, que va substituir l'anterior gòtic de Guerau Gener i Lluís Borrassà de 1410.
Jaume II deixa una forta empremta en l'aspecte actual del monestir, ja que manà habilitar-lo per rebre les despulles del seu pare. El mestre Bartomeu de Girona és l'arquitecte principal, destaca el treball escultòric del mausoleu i respecte a les pintures policromes hi ha constància que hi va treballar el pintor Andreu de la Torre.

Pintors Catalans (Josep Obiols i Palau)

Barcelona, 1894 - Barcelona, 1967. Va ésser un pintor, dibuixant i gravador considerat "l'artista més representatiu de la cultura noucentista" Començà els seus estudis a l'escola pública de la vila de Sarrià on també estudiava J.V. Foix de qui, per aquesta raó, esdevindrà amic d'infància. Als quinze anys entrà a estudiar a l'Escola de Decoració de Joaquim Torres i Garcia. Aquest pintor fou el seu mestre especialment pel que fa a la pintura mural i la xilografia, tècnica de la qual fou un dels capdavanters.

El 1915 va fer un gravat, que representa una noia ajupida davant d'un arbre donant menjar a unes orenetes, per a la portada de la publicació La Revista a partir del seu número 7, el primer de 1916, i successius. El gravat també fou adoptat com a segell de l'editora tant per a "La Revista" com per a totes les seves publicacions. Obra seva aparegué en diversos números quinzenals de la publicació durant el 1917 i també en els almanacs especials de 1918 i de 1919.
El 1917 l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana publicà cinc llibrets d'escriptura vertical amb il·lustracions d'Obiols adaptades per als infants. També apareixen, a partir de 1919, dibuixos seus en llibres de contes de l'editorial Muntañola, l'editorial Catalana i l'editorial Políglota.

Va mantenir amistat amb els escriptors J.V.Foix i Joan Salvat-Papasseit. Aquest va fer una crònica el 1917 sobre el Cartipàs Català publicada a la revista Vell i Nou, on Salvat destacava el poder didàctic dels dibuixos d'Obiols. El 1921 li va dedicar el poema Res no és mesquí. El 1922 el poeta va citar Obiols i el popular cartell Ja sou de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana? a Bitllet de quinze. El 1923 el pintor va il·lustrar "un frontispici a la trepa" al llibre El poema de La rosa als llavis decorant, també a mà, la coberta del llibre.

Entre el 1920 i el 1922 viatjà a Itàlia amb els seus amics Carles Riba i Clementina Arderiu, d'on tornarà impressionat pels muralistes del tres-cents i del quatre-cents. Per al seu mestre, Torres i Garcia, l'art italià del renaixement era el model d'art sobri i mesurat que buscava, que és una de les bases del noucentisme, juntament amb la mediterrànització de l'art.

El 1922 creà un cartell que ha esdevingut l'obra més coneguda de l'artista i una de les imatges més emblemàtiques del noucentisme. El cartell mostra un nen que porta una carpeta sota el braç i una cartera a l'esquena i pregunta: "Ja sou de l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana?".
A Barcelona conreà la pintura mural i la de cavallet, amb paisatges, natures mortes i temes infantils.
Durant la dictadura de Primo de Rivera pintà el vestíbul de l'edifici de Correus, participà en l'Exposició Internacional de 1929 pintant uns interiors del Palau Nacional de Montjuïc i féu els maniquins de moda per a infants d'El Dique Flotante. Fou membre del Cercle Artístic de Sant Lluc, dins del qual va fundar, amb altres joves socis la secció Agrupació Courbet.

Professor de l'Institut Escola de Sarrià fins al 1939, féu nombroses il·lustracions per a llibres i revistes, com La Revista, Jordi, el Cartipàs Català i el Sil·labari Català on es mostra la seva vàlua com a gravador. Durant la Guerra Civil espanyola, dissenyà paper moneda per a la Conselleria de Finances de la Generalitat de Catalunya, departament pel que va fer també uns importants murals al·legòrics, ara a la Cambra de Comerç i Navegació de Barcelona. Els temes dels bitllets són clarament noucentistes i pretenen mostrar una Catalunya cívica i mediterrània. El 1937 el Comissariat de Propaganda de la Generalitat edità en quatre llengües "L'Auca del noi català antifeixista i humà" amb dibuixos a ploma acolorits que serví com a instrument de propaganda a l'estranger.

En la postguerra, el 1943, inicia una vasta labor mural en diverses dependències del monestir de Montserrat per encàrrec de l'abat Aureli M. Escarré. Treballs que es perllongaran fins al 1951. Hi destaquen els frescos de la sagristia, el refetor, el cambril de la Mare de Déu i la sala abacial. Montserrat, en aquells moments, era un símbol de catalanitat que es mantenia malgrat la dictadura.
També treballà a Parets (1947), a la Bonanova (1951), al Castell del Remei (1953-1954), a Vilassar de Mar (1953) on realitzà l'altar de la Puríssima de l'església parroquial, a Sant Joan de les Abadesses (1954), a Tortosa (1957), a la catedral de Lleida (1959) o a la catedral de Solsona (1956-1964). L'any 1961 va fer els murals de la Sala del Bon Govern de la Casa de la Ciutat de Barcelona, sorprenents per l'academicisme de les seves pintures. El 1962 fou elegit acadèmic de Belles Arts.
Algunes planxes de coure dels seus gravats es troben al fons personal de Josep Obiols, que es conserva a la Biblioteca de Catalunya, i d'altres al Gabinet de les Arts Gràfiques del Disseny Hub Barcelona

Pintors Catalans (Josep Navarro i Vives)

Los Sarrasins (França), 1931. És un pintor català pertanyent a la generació dels 50. Va treballar dins de l'informalisme matèric, va explorar en el camp de l'abstracció geomètrica i el cinetisme formant part del grup de treball MENTE. Anys més tard va tornar al món de la figuració. Durant els últims, la creació de Josep Navarro continua gravitant entre l'abstracció i la figuració.

Als quatre anys es va traslladar amb la seva família a Barcelona i molt aviat comença a dibuixar i desenvolupar una vocació que determinarà la seva vida. Va estudiar a l'Escola d'Arts i Oficis de Barcelona a mitjan dècada dels anys 1940. Més tard completarà la seva formació acadèmica a París i Londres, fet que li va proporcionar el contacte amb els moviments d'avantguarda de postguerra. El 1963, Josep Navarro torna a Barcelona i entra en contacte amb l'Escola de Barcelona, amb Antoni Tàpies i Puig al capdavant. En aquesta època, Josep Navarro inicia la seva etapa informalista. El 1970 s'incorpora als camps de treball del grup MENTE (Mostra Espanyola de Noves Tendències Estètiques) impulsat principalment per Daniel Giralt-Miracle i Joan Mas i Ramon. El 1978, després d'un període d'inactivitat creativa per motius de salut, Josep Navarro torna a la investigació dins d'una volta al llenguatge figuratiu. Entre la dècada dels vuitanta i fins a final dels anys noranta, els viatges de Josep Navarro per Amèrica del Nord i Mèxic influeixen en la seva obra. Des de 1998 i fins a l'actualitat, el treball de Josep Navarro torna de mica en mica a una simplificació compositiva i cromàtica arribant a l'essència de les seves representacions, al límit de l'art abstracte. A aquesta etapa corresponen seves atmosferes pintades.

Pintors Catalans (Lluís Mercadé)

Barcelona, 1898 - Barcelona, 1959. Fou un pintor català. Format a París i Munic, exposà individualment a les Galeries Dalmau de Barcelona (1925) i col·lectivament a Les Arts i els Artistes. Conreà la figura, amb un concepte plàcid i estructural de filiació noucentista. Va exposar principalment a galeries de Barcelona.

Pintors Catalans (Josep Maria Martínez Lozano)

Barcelona, 29 de març de 1923 – Llançà (Girona), (Alt Empordà), 7 de juny de 2006. Fou un pintor i aquarel·lista català especialitzat en els paisatges i les marines. S'inicià en el món de la pintura de ben jove, quan de seguida es va sentir atret i encuriosit per aquesta faceta de l'art. Format a Llotja, fou deixeble de Ramon Sanvisens i Joaquim Terruella.
Fou a Figueres, l'any 1946, on coneixeria el mestre Ramon Reig, que fou qui l'inicià en l'aquarel·la i li encomanà la passió per aquesta disciplina artística. Exposà per primera vegada el 1951 a la Sala Gaspar de Barcelona i, posteriorment, ho féu també a Itàlia, França, Anglaterra i Bèlgica.
Entre 1955 i 1957 s'establí a Montblanc (Conca de Barberà) on deixà una ingent quantitat de pintura paisatgística de la vila ducal i de la comarca. En aquesta etapa el seu estudi, "el Cau", fou lloc de trobada i reunió de tots els artistes que els estius acudien a pintar per a les Biennals d'Art de Montblanc. Poc abans que acabés el sojorn montblanquí, pintà per al local social del "Casal Montblanquí" un conjunt notable d'olis per decorar la sala del café, activitat que no acabà massa bé la qual cosa motivà que el pintor, disgustat, marxés de Montblanc. L'any 1981, el Museu Arxiu de Montblanc i el Centre d'Estudis de la Conca de Barberà aconseguiren la reconciliació i el pintor retornà a Montblanc, moment en què el Casal Montblanquí li reté un homenatge. L'any 2000 l'ajuntament de Montblanc el declarà Fill Adoptiu. El 1975 rebé el Premio Nacional de Acuarela. Més endavant, l'any 1989, amb la donació d'un centenar d'aquarel·les, en gran part seves, crea a Llançà el Museu de l'Aquarel·la. Terrassa, Montblanc i Llançà són tres poblacions on Martínez Lozano establirà els seus estudis i tindran una gran importància en la seva trajectòria personal i artística. Al llarg de la seva carrera, fou guardonat amb molts premis i distincions, entre els quals cal destacar el seu nomenament com a membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (2004) o com a president honorari de l'Agrupació d'Aquarel·listes de Catalunya.
El gener del 2006, l'Ajuntament de Terrassa el nomenà fill adoptiu de la ciutat en una cerimònia que, sense saber-ho, seria l'últim acte al qual assistiria. El 7 de juny de 2006 va morir a causa d'una malaltia a la seva casa de Llançà, acompanyat per la família.